MADRID DF

Josep Sauret

Madrid DF

Fernando Caballero Mendizabal

Arpa Editores, Barcelona 2024

L’autor

Nascut a Madrid, arquitecte i urbanista, va continuar estudis a Alemanya i va donar classes a la Universitat Tècnica de Darmstadt. Després de vuit anys ha tornat a Madrid. Col·labora al diari El Confidencial

El llibre

Interesant i curiós al mateix temps. És interessant ja que ens fa comprendre millor el Madrid actual i cap a on vol anar. Aquesta capital que aspira a tenir 10 milions d’habitants d’aquí a deu/quinze anys. També entenem millor aquella frase que diu la sra. Ayuso de què “Madrid és Espanya” -per cert sembla que el primer que la va dir va ser el president del govern Leopoldo Calvo Sotelo-. I finalment ens explica com tots els partits remen en un mateix sentit per aconseguir situar Madrid dins de les grans ciutats europees  que sembla que s’ha convertit en un objectiu comú de tots els madrilenys.

El trobem curiós ja que no és un assaig d’història, ni d’urbanisme, ni de sociologia, ni de geopolítica, ni de ciutats… Però al mateix temps és un llibre que engloba totes aquestes disciplines i més.

Està escrit en un estil desenfrenat, planer, poc acadèmic, sense cites a peu de pàgina i sense bibliografia. Cal dir que quan es refereix a frases d’altres autors dins el text, ho indica. També que el llibre està ben documentat i així ho veiem en els agraïments. Potser hem trobat a faltar un plànol de Madrid que situï els nous barris i els municipis absorbits en la dècada dels 40 del segle passat.

En la nostra opinió, reflecteix un cert imperialisme quant a què tota Espanya i Llatinoamèrica han de col·laborar en la ingent aventura de construir una gran ciutat que parli de tu a tu amb París i Londres. Encara que, per l’autor, impliqui un cert espoli de l’Amèrica llatina i de tot Espanya.

Madrid és una ciutat de dretes, ens explica per què ho és i per què ho serà. Diu que tothom té un pis que va comprar barat i ara val molts diners. No considera significativa la manca d’allotjaments ja que sembla creure que tots els nouvinguts, iberoamericans fonamentalment, poden comprar un xalet o un pis de nova construcció en els nous barris.

Així com el segle XIX va ser el dels estats-nació, considera que el XX ha estat el de les ciutats i el XXI serà el de les ciutats-estat. Es passarà de l’organització en regions a la d’àrees metropolitanes. Segons ell, el gran Madrid dels 10 milions, es farà englobant Toledo, Guadalajara, Ávila i Segovia i totes les ciutats tipus Alcalá de Henares i Móstoles que es troben per el camí.

L’autor, veu la necessitat de crear diferents centres que aconsegueixin revertir els actuals fluxos camp-ciutat. Descentralitzant els caps de comarca recolzant-se en les comunicacions no solament radials per mantenir la gent en el territori. Planteja una organització pericèntrica amb centres que siguin subnusos del centre.

El gran Madrid creix últimament uns 100.000 habitants/any. Atès que la majoria d’aquest creixements es deguda a la immigració o fills d’immigrants això implica una multiculturalitat important, ningú és originari de Madrid. Dels 1,4 milions d’immigrants arribats els últims 20 anys, 820.000 son sud-americans.

Madrid es converteix en una ciutat refugi  per la gent de Sud-amèrica que per raons generalment polítiques o econòmiques vol sortir del seu país. Està prenent el lloc a Miami ja que per viure sembla que es troben millor aquí amb una cultura més similar i amb una educació i sanitat més econòmica.

El 1996 el govern Aznar va crear “Las bases del programa de modernización del sector publico empresarial del Estado”. Amb ell es varen privatitzar les grans empreses públiques que es convertiran en multinacionals que invertiran principalment a Sudamèrica. La gran banca seguirà el mateix camí. Ara es produeix un fenomen en sentit contrari. Capitals privats surten d’allà i venen a Madrid que es vol convertir en un centre financer que vol competir amb Londres, Frankfurt i París.

L’Espanya de les autonomies ha beneficiat Madrid dotant-la d’un poder que no tenia només com a capital. Un exemple seria la baixada d’impostos que s’aplica als residents.

Actualment s’està creant un nou centre de negocis i cultura al nord a través de la nova estació de Chamartín i les torres construïdes a l’antiga ciutat esportiva del Real Madrid i on s´hi ubicaran hospitals i universitats entre altres equipaments, tot ells amb capital privat.

S’està potenciant la indústria i els serveis en la zona sud. La ciutat no pot ser un conjunt de guetos de diferent nivell econòmic  incomunicats. Es necessari que les infraestructures no siguin barreres i les comunicacions siguin també circulars, no només radials. S’ha de cosir el territori, per evitar entre altres, conflictes territorials.

El creixement desmesurat de Madrid i altres megalòpolis ens diu que el món només vol relacionar-se amb pocs llocs, de manera que no és Madrid que atrau únicament a la gent sinó que aquesta mateixa gent ja busca aquest tipus de ciutat.

Com a resum, podríem dir que amb un títol molt explícit ens indica cap a on va aquest Madrid neoliberal que semblen voler els partits de dreta enfront d’unes esquerres que no saben molt bé el que volen, encara que realment ja hi estan d’acord.