- Exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
- Del 20 de març al 28 de juny de 2026
- Comissariat: Manuel Antonio Castiñeiras González
- Imatge principal: Mestre de Cabestany, “Cap de sant Pere procedent de Sant Pere de Rodes”. Museu del Castell de Peralada.
El Mestre de Cabestany i Sant Pere de Rodes
L’exposició és un homenatge a l’escultor més genial i internacional del romànic català, el Mestre de Cabestany —per a alguns un veritable Picasso del segle XII— i a la seva obra mestra, la desapareguda portada de marbre de Sant Pere de Rodes, al Port de la Selva (1160-1170). La mostra aborda també la sorprenent trajectòria vital d’aquest artista —entre la Toscana, el Migdia francès, Catalunya i Navarra—, així com els nombrosos interrogants oberts en relació amb les fonts i les intencions originals del seu art.
L’aparició d’una sèrie de peces procedents d’aquest conjunt i l’ingrés de cinc d’elles (un relleu, dos caps masculins, un fragment de vestimenta i la cartel·la de l’INRI de la creu) a la col·lecció del MNAC han propiciat aquesta mostra ambiciosa i de gran abast, que pretén posar en valor l’originalitat i la “modernitat” d’aquest escultor itinerant en el context del romànic europeu, així com cridar l’atenció sobre l’extraordinària dimensió artística de l’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes i la seva llarga i agitada història patrimonial des de l’Edat Mitjana fins a l’època contemporània. El monestir, enclavat en un lloc incomparable, on la natura és indissociable de l’art, s’ha convertit en un mite contemporani de la història de l’art romànic.
Obres inèdites i descobriments recents
L’exposició reuneix més de cent obres d’escultura, pintura, manuscrits il·luminats, dibuixos i documents procedents de museus, biblioteques i arxius nacionals i internacionals (Cluny, Tolosa, Avinyó, París, Pisa, Cremona, Roma, Torí, Londres), amb la particularitat que inclou obres i documents inèdits.
De la portada desapareguda s’hi exposen, per primera vegada, un relleu figurat d’extraordinària qualitat trobat recentment, tres caps masculins, la cartel·la del Titulus Crucis de l’antiga crucifixió de pedra, un nou fragment del marc de la porta, així com dos documents sobre el desmuntatge de l’abadia i de la façana escultòrica al segle XIX.
De la mateixa manera, el visitant pot accedir a una reconstrucció hipotètica de la portada, així com a la confirmació que els marbres antics reutilitzats pel Mestre de Cabestany provenen de Carrara (Itàlia) i del Proconès (Turquia). Per aquest motiu, en un mateix espai es reuneixen obres d’art romànic, sarcòfags romans, peces reutilitzades o brutalment fragmentades, relats de viatgers, informes sobre el desmantellament del monestir i testimonis de la progressiva recuperació de la memòria del lloc.
El mite de l’abadia de Rodes
Aquest conjunt permet reflexionar sobre una sèrie de temes fascinants relacionats amb la construcció del mite de l’abadia de Rodes —la capacitat mitopoètica del paisatge, la seva vinculació primigènia amb Roma, el paper del monestir com a destinació de pelegrinatge—, així com sobre el sorprenent caràcter “retrospectiu” de l’art del Mestre de Cabestany, que cercava inspiració en els sarcòfags tardoromans. La seva obra major, l’extraordinària portada occidental de marbre de Sant Pere de Rodes, malauradament destruïda en el primer terç del segle XIX, és un dels eixos principals del projecte.
L’exposició permet endinsar-nos en una sèrie de narratives que ens fan viatjar al passat i es divideix en tres grans seccions. La primera aborda el moment de la destrucció i dispersió de la portada al segle XIX i el posterior naixement de la consciència patrimonial actual.
Un segon àmbit de l’exposició explica l’edat d’or del monestir medieval a través dels seus vincles amb Roma, la creació de relats llegendaris i la realització d’una portada de marbre de la qual s’ofereix una proposta de reconstrucció.
Finalment, l’exposició planteja una reflexió sobre la inspiració antiga del Mestre de Cabestany i el caràcter retrospectiu del seu art i de la seva tècnica, amb l’exhibició d’altres exemples dels segles XI-XII procedents de diferents punts d’Europa, que es mostren al costat de sarcòfags i relleus romans.
La creació d’un altre mite
El monestir de Sant Pere de Rodes és un monument únic en l’estudi de l’art romànic. La seva peculiar història contemporània, marcada per l’abandonament, la destrucció, l’admiració romàntica i la recuperació de la memòria patrimonial, l’ha convertit en mite. Emplaçat al Cap de Creus, en un vessant de la muntanya de Verdera sobre l’horitzó del mar Mediterrani, és un dels exemples més reeixits de la relació entre arquitectura i paisatge.
Un entorn, l’Alt Empordà, que Manuel Brunet va descriure com «un eix al·lucinant». Aquí va treballar l’escultor més genial, inclassificable i internacional del romànic català, l’anomenat Mestre de Cabestany, conegut sovint com el Picasso del segle XII. A Sant Pere de Rodes va emprendre la seva obra més ambiciosa: la portada occidental (c. 1160-1170), avui destruïda, que és el centre d’aquesta exposició.
La seva producció, que imita l’art dels sarcòfags de l’antiguitat tardana i reaprofita marbres antics, es va posar al servei del prestigi de l’abadia empordanesa, construït sobre una ambició: convertir-se en una mena de segon Sant Pere del Vaticà. Primer, a finals del segle X, com un substitut del pelegrinatge a Roma i, més endavant, a la segona meitat del segle XIV, amb l’establiment d’un jubileu a imitació del romà.
Solitari i desert: destrucció, dispersió i consciència patrimonial
A l’alta edat mitjana, el monestir de Sant Pere de Rodes va aplegar un important patrimoni territorial gràcies a les generoses donacions del comte d’Empúries, Gausfred, entre els anys 945 i 974. El nucli del seu domini corresponia als actuals municipis del Port de la Selva, la Selva de Mar i Llançà. També incloïa el drets de pesca sobre l’estany de Castelló, que a partir del segle XVIII es va anar dessecant.
Encara que la decadència de l’abadia va començar al segle XV, les guerres amb França dels segles XVII i XVIII la van accelerar. Els saqueigs van comportar pèrdues importants, com l’espoli de la Bíblia de Rodes, que avui es conserva a la Bibliothèque nationale de France. Tanmateix, amb el trasllat de la comunitat benedictina a Vila-sacra (1798) i, posteriorment, a Figueres (1818), el monument i els seus tresors van quedar desprotegits. I és llavors que la portada del Mestre de Cabestany va ser vandalitzada, desmuntada i dispersada. Convertit en una ruïna romàntica, el monestir no va començar a rebre una protecció efectiva fins a la seva declaració com a Monument nacional el 1930 i l’impuls de figures com Joan Subias Galter. Més recentment, els programes d’excavació, recerca i restauració duts a terme per la Generalitat de Catalunya a finals del segle XX van activar la recuperació i salvaguarda del conjunt monumental.
Súbdit de Sant Pere de Roma: el Monestir de Rodes, la translació del sagrat
El primer abat de Sant Pere de Rodes, Hildesind, va establir vincles molt estrets amb la Santa Seu. Va obtenir butlles papals per tal de protegir el monestir davant d’altres poders laics i eclesiàstics (974) i assegurar-se que esdevingués un lloc de pelegrinatge (979). Sobre aquestes bases es va desenvolupar una narrativa pròpia que, a través de l’art, les cerimònies, les relíquies i les llegendes posava de manifest la sacralitat i l’antiguitat del lloc, així com el seu vincle amb l’apòstol sant Pere i la Ciutat Eterna.
D’aquesta manera, els pelegrins que no poguessin acudir a Sant Pere del Vaticà podien obtenir a Rodes les mateixes indulgències. Es deia que les relíquies «petrines» que atresorava l’abadia havien arribat miraculosament en un vaixell des de Roma a inicis del segle VII. I, des de mitjan segle XIV, s’instaura un jubileu, a imitació de l’any sant romà, quan la festa de la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) queia en divendres. A l’època moderna, aquesta celebració incloïa l’obertura d’una porta santa a la galilea o atri, l’espai on s’aixecava, a l’interior, la portada del Mestre de Cabestany (c. 1160-1170).
Aquesta portada, pel reaprofitament de marbres antics, el protagonisme de sant Pere i la presència de la barca com a metàfora de l’església, expressava la mateixa voluntat antiquitzant i d’adhesió a Roma. D’altra banda, el fet que la galilea fos un espai cerimonial i funerari explica que moltes imatges i inscripcions facin ressò de rituals pasquals i purificatoris seguint el usos benedictinocluniacencs.
El Mestre de Cabestany i el seu temps: marbres, spolia i romànic
La creació de la figura del Mestre de Cabestany és obra de l’historiador català Josep Gudiol i Ricart. En un article publicat l’any 1944, el presenta com un escultor romànic extraordinari, que es caracteritza pel gust per les figures monstruoses, la deformació, un cànon extravagant i unes composicions desorganitzades.
La historiografia catalana i internacional li va anar atribuint, com a artista anònim i itinerant, un conjunt d’obres escampades per l’arc del Mediterrani occidental, que va des de la Toscana a Navarra, passant pel Llenguadoc i Catalunya. També s’ha destacat que la inspiració directa del seu art en sarcòfags tardoromans li hauria permès crear un art original, i això li ha valgut el sobrenom del Picasso del segle XII.
Els misteris sobre la seva formació i trajectòria, la seva presència a Rodes reutilitzant marbres antics de Carrara i del Proconès, i els dubtes que alguns autors han expressat sobre l’existència d’aquest mestre i el seu radi d’acció, han contribuït encara més a fer créixer el mite. Així, tant el Mestre de Cabestany com Sant Pere de Rodes s’han convertit en dos dels temes més universals de l’art romànic català.
Nota d’edició: Els textos s’han extret del web de l’exposició. https://www.museunacional.cat/ca/sant-pere-de-rodes-i-el-mestre-de-cabestany-la-creacio-dun-mite
Gaudir la Cultura 