Avui he anat a l’Auditori a un dels concerts que regularment fa la OBC. Avui ens han regalat, entre altres, una peça de Leonard Bernstein la Serenata per a violí, cordes, arpa i percusió de 1954, basada en El Banquet de Plató.
A mí m’agrada molt Bernstein, molt i també li admiro cóm es va dedicar a una tasca pública i didàctica pel coneixement musical del gran públic. Però avui m’ha fet revoltar a la cadira quan he escoltat per primera vegada aquesta peça, que no conexia. Què passa pel cap d’un músic, que als anys 50 del segle passat pensa en el Banquet de Plató, i li dedica una música meravellosa i aleshores rabiosament moderna?
Moviments:
Fedre; Pausànies: Moviment lent i alegre, introduint la temàtica.
Aristòfanes: Allegretto, retratant la lleugeresa i el mite de la recerca de la meitat.
Erixímac: Presto, caracteritzat per la seva rapidesa.
Agató: Adagio, sovint considerat el cor emocional de l'obra.
Sòcrates; Alcibíades: Molto tenuto i allegro molto vivace, concloent amb força.
És un dels diàlegs més populars de Plató, El convit, també conegut com El banquet o El simposi, que versa sobre l’amor. Al costat de Fedre, aquesta obra va conformar el concepte de l’amor platònic. Aquest diàleg, un dels més llegits i estudiats de Plató, reuneix la veu filosòfica amb la poètica, sense deixar mai de banda el context i pensament polític de l’autor. Diversos personatges parlen i debaten sobre l’amor en un banquet organitzat pel poeta tràgic Agató. Narra la conversa que s’esdevé durant la sobretaula, en la qual parlen diferents personatges històrics —entre els quals es compten Fedre, Erixímac, Pausànias, Aristòfanes i Sòcrates— amb un llenguatge, un tarannà, unes idees i unes personalitats pròpies, però recreats literàriament per Plató per tal de transmetre les seves idees. D’aquesta manera, l’autor els fa dir allò que vol explicar, no pas necessàriament allò que aquests pensaven realment.
Els musicòlegs poden analitzar cada un dels moviments i relacionar-los amb el diàleg, jo no. El que sí he fet, el vaig llegir fa molts anys, d’estudiant, ha estat agafar-lo i he tornat a llegir el que diu Sòcrates, perquè és el que m’ha impressionat més quan ho he escoltat passat al llenguatge musical.
És un exemple fascinant de com un compositor pot “traduir” idees filosòfiques en música, amb una estructura inspirada en el diàleg. Crec que Bernstein no s’inspira en el text de Plató de manera literal, sinó conceptual i emocional. I aquí està la creació. No és narratiu, sinó interpretatiu. Bernstein no “explica” la història amb música com faria una òpera. En lloc d’això, captura el caràcter de cada pensador. És la Música com a filosofia emocional. I el violí com a veu humana. El violí solista actua gairebé com un narrador o participant del banquet: simbolitza la recerca de l’amor o la veritat, dialoga amb l’orquestra, expressa emocions canviants.
No en va, allà asseguda, m’he trobat caminant amb Sòcrates per la Cinquena Avinguda, he vist que tenia pressa, potser perquè el vent primaveral li feia pujar perillosament la túnica. Perdoneu, però és que em queia la bava i tenia la serotonina al seu lloc.
Gaudir la Cultura 