Ho vaig descobrir ja fa un temps, alguns hotels de Barcelona allotgen col.leccions d’art. En aquest cas em refereixo a la del dibuixant Opisso de l’Hotel Astoria, que pertany a la cadena Derby Hotels de la qual és president Jordi Clos, impulsor de la Fundació Arqueològica Clos (1992) i del Museu Egipci de Barcelona (1994).
L’obra de Ricard Opisso és font d’informació gràfica obligada per a tot aquell que vulgui conèixer la història i els costums de la Barcelona de les quatre primeres dècades de segle XX, anys d’importants esdeveniments polítics, socials, culturals i també esportius. Opisso va ser un dibuixant de gran estil, i destacava entre els il·lustradors gràfics per la seva exigència estètica. Possiblement la seva superior capacitat pel dibuix, en relació a molts dels seus companys en les revistes satíriques i humorístiques, i el baix rendiment econòmic de les col·laboracions el van portar a deixar d’autoexigir-se. Aquest fet va ser sens dubte el motiu principal que Opisso, amb condicions artístiques innates, es perdés pel gran art i no arribés a tenir fama mundial.
Aquesta col.lecció em permet portar-vos als altres hotels de la cadena on s’hi exposen obres d’art i que les trobareu aquí, inclosos els que tenen seu a Barcelona.
Recentment he vist per enèsima vegadaIl Gattopardode Luchino Visconti de l’any 1963, però en una versió remasterizada. I al contrari de moltes altres, aquesta aguanta el pas del temps, tant per la durada, la comparació amb els nous recursos tècnics, com pel plantejament històric i estètic. Obviament le novel.la editada finalment el 1958, de Lampedusa, (que va morir el 23 de juliol de 1957, després d’un penós pelegrinatge per les editorials italianes sense aconseguir que li publiquessin. No la va voler el gegant Mondadori i, poc abans de morir, va rebre una nova carta de rebuig de Einaudi), ja és un guió magnífic per ella mateixa,(1) però no tots els directors haurien explicat tan bé i amb tanta precisió i sensibilitat els canvis que es produeixen a la Sicília que Garibaldi el 1868 posa cap per avall.
La Història s’explica a partir del príncep de Salina, amb un preciosisme decadent ple de detalls que demanen molta atenció, com ell la viu, l’afecta i cóm la prediu. Es va fer famosa aquella portentosa frase “si volem que tot segueixi igual és necessari que tot canvii”, aquesta afirmació, i moltes més escenes i monòlegs interiors, respectats en essència dels de Lampedusa, de gran envergadura i d’un nihilisme acadèmic, m’han empès a escriure aquestes linies, per les moltes similituds que ara ens hi acosten.
El Príncep de Salina s’acosta al mirall i es contempla. La seva emoció és intensa, la mirada se li desfà i una llàgrima acaba per recórrer la cara. És la nostàlgia, per una joventut perduda, per un món conegut que s’ensorra al seu voltant, per un amor al qual arriba tard. I és la certesa de saber-se prop d’una mort que ‘el festeja’ i a la qual ja no serà possible menysprear. Una aristocràcia que no vol que arribi el dia que es trenqui l’encant d’una era que s’esvaeix i on es van sentir feliços i privilegiats. Aquesta seqüència, una de les més celebrades de la història del cinema, és un moment en el qual el temps s’atura per resumir l’essència d’aquesta obra mestra i de la sensibilitat d’un cineasta nascut a l’aristocràcia milanesa. Un artista que va caminar en una contradicció existencial, entre el seu compromís ideològic marxista i la seva inclinació emocional cap al que representava la seva condició social. I ‘Il Gattopardo’ és possiblement un reflex d’aquestes turbulències interiors que alimentaven la seva creativitat. La seqüència és també un autèntic prodigi de la interpretació, posada en escena per un actor que està majestuós, impressionant, emocionant a la pell del protagonista, un noble sicilià, que ho veu venir tot, i que sap que no hi pot fer res.
La família Salina, una de les més antigues de Sicília, rep amb temor els canvis que s’acosten, però, el patriarca, el Príncep Fabrizio, comprèn de seguida que la Història segueix una evolució que no es pot ignorar. Comprèn que la seva ha estat una classe social privilegiada que està arribant a la seva fi, que llangueix i ha de trobar el seu lloc en el món aliant-se amb la burgesia en ascens, sovint inculta i mediocre. Per això, Fabrizio decideix casar al seu nebot, el vitalista i astut Tancredi amb la bella filla d’un acabalat terratinent vingut a més. Però n’hi ha mes d’escenes on ens explica la Història: la que viu amb el seu ajudant de caça al mig del camp, ja sec per la calor, i a on fa un panegiric del que serà la política i els polítics, de com els petits vicis i virtuts seran la nova moral dels que només volen fer diners; i una altra on se li ofereix el càrrec de senador del nou govern, que ell rebutja, no sense abans proposar el nou ric burgès, que sens dubte és qui pertany al nou món.
És molt difícil resumir totes les qualitats que reuneix aquesta cinta inoblidable de Visconti, però hi ha trets d’una sensibilitat estètica que resulten sempre desconcertants. Un home que ha perdut completament les il·lusions, incapaç de sobreposar-se a la decadència que profetitza, però que tanquen una visió lúcida i encertada de la complexitat de la Història, de l’existència i de les passions que s’esgoten. I també de l’ànima dels sicilians, un poble “acabat, desfet, avorrit, que viu en un prolongat somni i odiarà a tot aquell que el desperti”.
La segona part de la pel·lícula és una de les més celebrades on Luchino Visconti es recrea oferint imatges belles i iròniques. D’aquesta manera, mentre retrata uns camperols treballant la terra, a ritme de vals, entronca amb la llarguíssima escena de la dansa a Palerm. Mai la decadència d’una era que arriba al final va tenir un retrat més esplendorós, crític i agonitzant que en aquesta mascarada del luxe i dels bons costums. Com van apuntar els crítics de l’època, és a més expressió del cinema concebut com un espectacle total, com ho és l’Òpera (Visconti va preparar al llarg de la seva vida nombrosos muntatges) i la seva passió cap a la música també es deixa veure en la selecció de peces musicals, però especialment, en la inoblidable banda sonora composta per Nino Rota. Una visió policromada, com ho són els altars barrocs sicilians, de les conseqüències que per a una família noble siciliana va tenir la revolució piemontesa que va encapçalar Garibaldi i que va finalitzar amb la unificació d’Itàlia.
Per a mi el que se’ns explica al Il Gattopardo s’ha de buscar i llegir entre els plecs dels molts vestits que s’arrastren entre la pols dels carrers eixuts i per les catifes dels palaus.
(1) Un any després de la mort de Lampedusa, el text va arribar, a través de la filla de Benedetto Croce, a l’editorial Feltrinelli, on l’escriptor Giorgio Bassani era editor i conseller. Convençut d’estar davant d’una obra mestra, el llibre es va publicar a la tardor de 1958. Immediatament, es va convertir en un èxit de vendes a Itàlia i va obtenir el prestigiós Premi Strega el 1959. Desprès tot va anar de pressa.
A Can Sagàs, que els hi dic jo, et deixen menjar amb les mans, i quin gustasso. Quanta simplicitat i que ben feta. El secret evident és que els productes són de molta qualitat, tots. El més freqüent es menjar entrecoques, o sigui entrepans de carn, majoritàriament, amb pa de coca. N’he probat alguns, però res com el de porchetta, un menjar italià, romà concretament, del qual ells n’han fet la seva pròpia versió. Aquí els entrepans juguen una altra lliga, només cal mirar la carta. Aquesta reivindicació de la professió i del territori és una garantia de qualitat, sense cap necessitat de buscar sofisticacions innecessàries.
De postre podeu demanar pa amb oli i xocolata. Inqualificable, o sí, reminiscències dels berenars d’abans.
Fa poques setmanes, en mig d’una pandèmia sembla sense fí, ha obert a l‘Eixample una nova cerveseria que ofereix 18 classes diferents de cerveses artesanes, que es fan i s’amagatzemen allà mateix. Barcelona ja té llocs on beure bona cervesa artesana, el que crida l’atenció d’aquest emplaçament són les mides, un antic espai industrial, ben recuperat, era un magatzem de roba, i la inversió que ha suposat. El lloc és magnific amb 1100 m2 que acullen un restaurant, una cerveseria, una sala de concerts i la fàbrica. Cal fer una visita per admirar els diferents espais i probar tant els menús com la cervesa, però si en voleu més informació detallada la podeu consultar aquí.
Els primers dies tot era molt provisional, ells mateixos tastaven al públic, els horaris, etc. suposem que en la mesura del possible anirà agafant volada, i que la insistència dels seu promotor per obrir-la a Barcelona es veurà recompensada.
Un establiment que ells autodefineixen com a taberna gastronómica o colmado gourmet, i així és. Però els que hi anem ens fixem sobretot en la primera part de la frase: Una carta llarga i ben assortida de diversos plats i diferents mides. Menjar de tapes completes o de platillos, com vulgueu. Un lloc emblemàtic del “centre” de Barcelona, un clàssic que el temps li ha donat un regust més acollidor, entre una tasca i un pub anglès.
Diverses generacions han tingut l’encert de mantenir el local amb l’esperit que el va obrir als anys 30, oferint qualitat i un recer on aturar-se encara que només sigui per prendre un Alfonsito.
El Museu del disseny de Barcelona ofereix temporalment una exposició procedent de la permanent que hi ha a Bilbao sobre el modista Cristobal Balenciaga; per a aquesta ocasió ha triat com a motiu el barret, i abarca des de finals dels anys trenta fins al tancament de les cases de Balenciaga, el 1968.
Cristóbal Balenciaga va establir un estil i una forma molt característics en els seus dissenys per a barrets, amb volums depurats, estilitzats, que es creen mitjançant formes tan simples, gairebé abstractes, que per si mateixos ja són autèntiques escultures. Aquesta exposició ens permet admirar unes peces úniques i, alhora, revelar certs aspectes de la confecció dels barrets bastant desconeguts, tant pel que fa al treball als tallers, com a la seva difusió, ambdues tasques fonamentalment exercides per dones.
El Museu de la perruqueria que l’estilista Raffel Pagès ha deixat a Barcelona és una autèntica meravella. Allà es poden veure més de 7.000 objectes relacionats amb la història d’aquest ofici que el perruquer va començar a col·leccionar des de fa més de 50 anys, quan el seu pare, també perruquer, volia llençar els assecadors de casc que quedaven vells.
El museu va obrir l’any 2000, un racó desconegut i singular distribuït en tres sales amb ginys curiosos com assecadors de casc, eixugacabells a corda i l’aparell amb què es va fer la primera permanent de la història. També hi ha pintes d’ivori, de plata i de fusta, xineses, inques i merovíngies, distintius publicitaris, maletins de barber, antics arrissadors i joies fetes amb cabells.
La col·lecció inclou peces úniques, com un postís de l’actriu Grace Kelly o el cabells de Lluís XVI i Maria Antonieta (que segons explicava Raffel Pagès es va tallar quan estava embarassada per recomanació del seu perruquer). A més, es poden veure tocadors de l’època dels tsars de Rússia i del palau de Versalles.
A mesura que et fas gran t’adones de com ha estat de parcial la teva educació estètica, literària, musical o gastronòmica, per exemple. Es pot intentar revertir, certament, sovint amb el perill de caure en els paranys de modes i tendències oportunistes, o també deixar que la curiositat i la tolerància t’hi portin. Tot i així, per a la majoria, els cànons i una supremacia cultural secular li ho posaran difícil, malgrat els mitjans, les xarxes, el cinema, la literatura, etc. La comoditat dels costums també pot jugar males passades. La riquesa de la diversitat cultural per explorar és de tal magnitud, que potser el més interessant és dedicar-te a entendre i sobretot gaudir d’allò que has heretat. Menjar poc i pair bé, n’hi diuen? Naturalment és una opció molt personal. Però davant dels comentaris d’aquests viatgers compulsius, cercadors d’un exotisme de pandereta, que tal com arriben ja se’n van d’un lloc, que no només els queda llunyà en kilòmetres, augmentant el seu currículum d’explorador estival, n’hi ha que optem fins i tot per repetir allò que un dia ens va meravellar perquè algú ens ho va explicar bé.
Aquest parell de llibres que recordo, ja tenen uns anys, són per fer això, per repetir. Són un treball minuciós i exhaustiu de síntesi, és el resum del que ens ha fet com a cultura, com a persones i ciutadans. Són d’aquests tipus de llibres que es poden agafar en qualsevol moment, amb la seguretat que incorporarem i millorarem conceptes coneguts. Tot i ser cronològic, per establir un ordre també canònic, no pensem que només ens parlarà de les arts, o ens explicarà només les obres, no, el que treballa és el concepte estètic que marca una determinada època, d’on procedeix i com la influencia, i quin camí pren quan la societat el fa seu. No cal dir que el mateix fa amb la lletjor, el mateix procediment. En aquest cas pot ser més controvertit, cosa que el fa molt suggerent.
El professor Umberto Eco, Doctor Honoris Causa per 38 universitats de tot el món, catedràtic de semiòtica a la primera universitat europea del 1088, la de Bolonya, i integrant del Consell de Savis de la Unesco, intel·lectualment polifacètic, era un humanista que ha deixat un llegat divers, que ha marcat a generacions d’universitaris, tant pel seu estudi del llenguatge, de l’estètica o de la comunicació de massa.
Impressionant. Només puc començar d’aquesta manera, i només jo sé el plaer que experimento quan llegeixo així.
Toni Sala té diverses virtuts i característiques com escriptor, però a mi, la que m’enganxa, la que em sorpren és com planteja una trama des del principi, sense concessions a les previsibles bones costums, les literàries també, i com la desenvolupa amb una escriptura visceral, sense ambatges, punyent, on la complexitat de la trama es veu amparada per una llengua intensa, d’una construcció precisa, però també acollidora. Domina perfectament els temps, els de les descripcions també, allà és on em sembla que hi és més ell, allà on s’entreté és veuen els seus interesos literaris, i humans, potser. Gran respecte pel lector, al que suposa adult i al qui demana que l’acompanyi, no gaire res més, i el viatge pot ser de vertigen.
Vaig començar per Persecució, i va ser tal la descoberta, que vaig llegir Els Nois, vaig veure que això anava seriosament, i tot just fa uns dies acaba de sortir la darrera Una família, només diré: impecable, honest.
Penso que ens n’hem de felicitar i molt, moltíssim. Les crítiques també ho segueixen dient i cel.lebrant, els lectors ja l’esperarem, crec que és el millor premi al que es pot optar.
Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.
Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.
Als que ens agraden els llibres, i diria els llibres ben fets, coneixem i busquem amb afany els de l’editorial Taschen. Llibres que les llibreries amb fons d’art tenen, però naturalment no tot. Sí que algunes de les llibreries saldistes, esporàdicament n’ofereixen un bon assortit, i així pots anar adquirint monografies generalistes a molt bon preu.
Taschen va ser fundada el 1980 per Benedickt Taschen (1961). Aficionat als còmics, de molt jove, als 19 anys, va obrir una llibreria a Colònia, la seva ciutat natal, on va començar a vendre i publicar còmics. Va detectar un possible nou mercat: editar llibres d’art, fotografia, disseny, moda, eròtica a preus populars; posar a l’abast d’un públic majoritari i no necessàriament expert, llibres ben editats i profusament il·lustrats. Fins llavors aquestes publicacions eren patrimoni de grans editorials especialitzades en art, dirigides a un públic entès i elitista. Va passar de ser llibreter a editor i va tenir èxit. Taschen actualment és una de les editorials independents més importants del món, i possiblement l’única que tingui una cadena de llibreries de rang internacional on només venen llibres publicats per l’editorial.
Doncs bé, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi han obert una llibreria, una pop up store a Barcelona, només des del 20 d’abril fins el 16 de maig. Les pop up van néixer als Estats Units fa vint anys, des de llavors no han parat d’augmentar. Cal que les botigues estiguin situades en llocs cèntrics, de pas, algunes fins i tot en festivals de música. Sovint el seu disseny va a càrrec d’arquitectes i d’artistes de renom internacional, però tampoc calen grans inversions, una idea original, trencadora pot aconseguir l’èxit més rotund. Com diu Benedickt Taschen, és una oportunitat per no estar a Internet. Fa poc, en una entrevista a El País, va manifestar: «Internet no apel·la tots els sentits. No és tàctil, no té fragància»
Així doncs és una acció que fan molt sovint per fer prospecció de mercat. Per exemple, a Nova York es va intentar, però allà es veu que la gent no té massa temps per passejar i anar de llibreries i ho fan per internet, i la van tancar; a Madrid, desprès de dos intents fallits, ara ja en tenen una d’oberta al barri de las Salesas, amb una inauguració on la prensa s’hi va bolcar; aquí, tot i ser la festivitat del dia del llibre, van tenir que suplicar a la prensa que se’n fes ressó i van ser només La Vanguardia i Time Out, i algun lletraferit de les xarxes socials, que ho van fer, en canvi l’èxit de públic ha estat remarcable. Tot això m’ho han explicat ells mateixos una mica estupefactes, jo prefereixo no afegir comentaris. Esperem que vegin que aquí, els lectors encara tenim ganes i possibilitats de passejar, de moment.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.