Fou el primer edifici/palau important que realitza Antoni Gaudí, que li encarrega, el qui serà posteriorment el seu mecenes. La construcció es realitza entre els anys 1886 i 1890.
Entrada principal amb la Senyera
L’emprenedor, industrial, polític i primer comte de Güell, coneix al dissenyador de mobles a l’Exposició Universal de París de l’any 1878. Impregnat per la seva obra i estil li encarrega, seguin les tradicions de les grans cases senyorials catalanes del carrer de Montcada, el projecte de la construcció d’un habitatge, al carrer Nou de la Rambla que a la vegada connectes amb la casa del seu pare a través d’un pati interior.
L’obra, ha de complir tres funcions principals:
Residència familiar de grans dimensions. Eusebi Güell, casat amb la filla del marquès de Comillas, Isabel López Bru, amb la que va tenir deu fills.
Centre de negocis per desenvolupar les seves activitats industrials, comercials i polítiques .
Espais per celebrar esdeveniments i acollir els actes socials privats i públics.
Menjador
L’edifici no té res a veure amb el disseny i l’estil propi que més tard desenvoluparà Gaudí dintre del Modernisme Català. Aquest Palau està inspirat dins de l’art oriental i islàmic d’estil mudèjar i nazarí, amb decoració de rajoles ceràmiques, arcs mitralics, cartel·les i maons d’obra vista.
“Maravellos palau de fadas, com si per art màgica y per virtut de la vareta de alguna Scherzada haguessin pres cos tots los somnis dels qüentos orientals, quedant de sopte materialisats y convertits en fet. Tal és la impresió que al mer aspecte causen las fastuosas habitacions de la casa Güell: magnificencia esplèndida, copiositat abundanta, especialitat y varietat que així bé sorprenen com embaladeixen”
Josep Puiggari – Monografia de la Casa Palau y Museu del Excm. Sr. D. Eusebi Güell y Bacigalupi, 1894.
Cavallerisses
En sol·licitar el permís d’obres, l’edifici no complia moltes de les ordenances municipals de l’època, com les tribunes que sobresortien de la façana, o molts dels materials empleats entre altres: pedra, ferro, forja i o cristalls. Però donades les influencies i la rellevància del Sr. Güell, es va ratificar el permís sense cap obstacle afegit. Normes que Gaudí va sobrepassar en altres ocasions en moltes de les seves famoses edificacions realitzades posteriorment.
Tot i que les obres no varen finalitzar fins a l’any 1890, l’edifici es va inaugurar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal, que se celebrarà en el Parc de la Ciutadella. Evidentment, el palau el va visitar innumerables personatges, com la reina Regent, el rei Humbert I d’Itàlia o el president dels Estats Units.
S’ha de destacar els treballs de forja de l’entrada, les portes d’arc de catenària, els accessos per a carruatges, l’escalinata de l’entrada principal amb el vitrall de la Senyera – Güell va ser un gran defensor de la renaixença, de la cultura i de la llengua catalana – les cavallerisses amb les columnes fungiformes de maons acanalats, el menjador principal amb els dalts de guaita del servei per mirar si falta alguna cosa. La sala de recepció d’invitats, també amb un espai elevat amb gelosies per espiar els comentaris dels convidats, la capella privada, el gran i majestuós orgue de tubs i per descomptat el terrat, on Gaudí ja experimenta la tècnica del trencadís. És aquí on inicia el seu estil de xemeneies gaudinianes amb ceràmiques trencades.
La casa palau va ser construïda sota la inspiració del seu propietari. I en veritat que l’edifici guarda una perfecta analogia d’aquest prohom. Un exterior sever, fred i nostàlgic. L’interior revela el seu caràcter complicat, fi, delicat i polit, però d’ànima generosa.
Cambra privada de Isabel López Bru
Trencadissos ceràmics /xemeneies terrat
A la mort del mecenes, la propietat va passar per herència a la seva vídua i posteriorment a dues de les seves filles. A principis de segle el barri va entrar en declivi i decadència de la burgesia, fins al punt que just davant del Palau s’instal·là una casa de “barrets” on avui hi ha l’Hotel Gaudí. Durant la Guerra Civil, el Palau va ser comissaria i les cavallerisses van servir de refugi antiaeri.
L’any 1945 el Palau fou cedit a la Diputació de Barcelona a canvi d’una pensió vitalícia a la filla Mercè Güell i amb la condició que l’edifici no fos mai modificat i que es destinés a finalitats culturals. Entre altres va acollir l’Institut del Teatre.
Fotografies pròpies.
Documentació recopilada durant la visita guiada del dia 15 de gener. Finalitzem la visita al Cafè de l’Òpera amb una copa de cava.
Cafè de l’Òpera
Les 12 obres de Gaudí a Barcelona:
1.- Els fanalsde la plaça Reial de ferro forjat amb detalls decoratius. Va ser un dels seus primers treballs. 1879
Les Carolines, 18 -24
2.- La Casa Vicens, fou el primer projecte de l’arquitecte. Edifici ple de ceràmiques, colors vius i amb detalls d’inspiració oriental. 1883 – 1885
3.- La Sagrada Família, 1882. L’obra més famosa d’Antoni Gaudí i tot un símbol de la ciutat, encara en construcció. Gaudí es va fer càrrec de les obres l’any 1883.
4.- Els pavellons de la finca Güell, amb una de les portes més espectaculars amb un drago de ferro fotjat inspirat amb la llegenda d’Hèrcules. 1883 – 1887
Avd. Pedralbes
Carrer de Caps, 48
5.- Palau Güell, un palau en ple Raval, per fora sembla un edifici trist, però per dins es una explosió de formes, llums i ple de detalls sorprenents. 1886 – 1890
6.- El Col·legit de les Teresianes, una de les obres més sòbries i elegants, sense ornaments, respectant el desig d’austeritat. 1888 – 1889. Al carrer de Ganduxer, 85
7.- La Casa Calvet, l’obre més clàssica i l’única que va rebre un premi en vida. 1898 -1900
8.- El Parc Güell, un parc únic, famós pel seu trencadís i l’inconfusible i majestuós drac de ceràmica, amb una plaça de columnes inclinades. 1900 – 1914
9.-La Torre Bellesguard, una casa castell plena de detalls històrics i religiosos amb una de les vistes més fabuloses de la ciutat. 1900 -1916
10.- El portal Miralles, antiga entrada d’una finca de Sarrià, que tan sols es conserva l’arc de la porta amb la Creu de Gaudí i l’escultura del mateix arquitecte. 1901
Psg. Manuel Girona, 55
11.- La Casa Batlló, edifici ple de colors i formes ondulades, dalt del terrat el drago per homenatjar a Sant Jordi. 1904 – 1906
12.- La Casa Milà, amb la façana que sembla una ona de pedra. Coneguda com a La Pedrera. 1906 -1910
Terrenys adquirits, a principis de l’any 1900, per l’edificació de l’Hospital, amb la Sagrada Família al fons, en construcció.
Planell de les galeries subterrànies entre pavellons.
Tots els pavellons estan comunicats entres sí per carrers i espais enjardinats amb vegetació terapèutica, plantes aromàtiques i medicinals, tots ells connectats per més d’un quilòmetre de galeries subterrànies. (si s’hagués finalitzat els 48 pavellons de tot el projecte, els túnels superarien els dos quilòmetres). Aquestes galeries són d’accés restringit i d’ús exclusiu al personal autoritzat. En les galeries hi ha les conduccions d’aigua, gas i electricitat; les instal·lacions de calefacció i ventilació; els laboratoris i la resta de serveis sanitaris. L’amplada dels passadissos entre els pavellons de no infecciosos permet el pas dels carruatges, i l’amplada entre els pavellons d’infecciosos, permet únicament el pas de personal autoritzat a peu.
Galeries subterrànies.
Un 25e pavelló: Un projecte de l’any 1925, el pavelló Fàbregas-Mata destinat a malalts tuberculosos. Totalment independent del projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Santa Faustina.
Pere Domènech i Roura mai va realitzar el projecte ni la construcció, però amb la seva autorització, l’any 1933 la construcció s’encarrega a l’arquitecte Damià Ribas Barangé. Es va ubicar en un espai situat darrere el Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
L’any 1935 si ubica un nou projecte amb el nom de Santa Faustina, amb el servei de Tisiologia per a dones.
L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, les seves instal.lacions es destinen als ferits del conflicte. Acabat el conflicte l’any 1940 s’inaugura oficialment el Pavelló “Fàbregas-Mata”, més conegut com a “Santa Faustina”, o també amb el nom “Damià Ribas Barangé”. Aquest pavelló va allotjar diverses especialitats fins a l’any 1977 que va ser enderrocat, juntament amb els safaretjos i la morge, per a la construcció del nou Hospital.
Servei d’urgències, amb entrada pel Carrer Sant A.M. Claret.
Servei d’urgències: L’Hospital va ser el primer a tenir un servei d’urgències a Espanya, obrir les portes l’octubre de 1967 i va ser inaugurat oficialment l’any 1968. Situat en el Pavelló Sant Jordi i una part del Pavelló de l’Administració, amb accés des del carrer Sant Antoni Maria Claret. Va funcionar com a Urgències fins al 2009.
Aquest mateix any, 1968, a l’edifici Central s’inaugurà la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria.
Sala Hipòstila, que té accés a les galeries subterrànies que comuniquen amb la resta dels pavellons.
També és de rellevant interès la Sala Hipòstila de fàcil accés des del vestíbul principal del pavelló d’Administració, amb nombroses columnes que caracteritzen aquest espai singular de 465 m2 de superfície, construit de maó i ceràmica, cobert amb voltes acabades amb rajoles de ceràmica blanca i verdes, que lligan les columnes.
Originariament, era una sala de pas, però als anys noranta, es va habilitar com a servei d’urgencies, amb connexió directe a les galeries subterrànies de tots els pavellons del recinte, també, dona accés als jardins.
És una ciutat jardí dins de la ciutat. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997 (conjuntament amb el Palau de la Música Catalana obra del mateix arquitecte), és una de les obres més grans i importants de Lluís Domènech i Montaner, per la seva singularitat i bellesa artística. Dels 48 pavellons projectats, sols es varen construir 12 seguint el projecte original, que es poden visitar envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies.
Vista general de tot el projecte, amb els 48 pavellons. En color, sols els que es varen construir i que es conserven com a monument modernista.
Els antics edificis modernistes són avui espais de treball moderns i funcionals.
Sant Pau acull tota una sèrie d’institucions líders en els àmbits de la sostenibilitat, la salut i l’educació. També ha permès desenvolupar programes culturals, remarcant el tresor del modernisme català, així com el valor patrimonial i institucional i la seva aportació a la medicina, amb un fons documental hospitalari que recull obres i documents històrics des del segle XV.
El Pavelló de l’Administració acull l’Arxiu Històric de l’Hospital, a més a més és un espai emblemàtic per celebrar reunions i tota mena d’esdeveniments, amb capacitat per a més de 600 persones.
Excepcional imatge de l’Arquitecte, historiador i polític – Barcelona 1849-1923 (fotografia barcelona.cat – rutadelmodernisme.com).
El Recinte de Sant Pau, és el conjunt Modernista més gran d’Europa i una de les joies de l’arquitectura catalana. És una excepcional demostració i projecte del talent creatiu de Lluís Domènech i Montaner, que incorporava grans innovacions mèdiques d’inicis del segle XX.
Al llarg de vuitanta anys, el Recinte Modernista ha estat la seu d’un Hospital capdavanter i innovador, amb més de sis-cents anys d’història reconeguda arreu del món per la seva tasca assistencial i de recerca.
Avui, i després d’un acurat procés de rehabilitació i un cop traslladada l’activitat assistencial al nou Hospital, el conjunt modernista és un seguit de centres i d’institucions capdavanteres que treballen pel coneixement i per millorar les condicions de vida de la societat.
Vista aèria del recinte actual. Al fons de color blanquinós, els edificis del nou Hospital de Sant Pau.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va inaugurar el 2009 la seva nova seu, un complex sanitari situat a l’extrem nord-est del conjunt modernista i separat d’aquest.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els 24 Pavellons de Serveis:Tipologies molt variades, d’acord amb cada funció.
Ubicació perimetral.
Tipus de serveis que acullen:
Serveis mèdic-sanitaris especialitzats, que requereixen instal·lacions específiques.
Serveis generals, de caràcter administratiu, logístic o tècnic.
1.- Pavelló d’administració: Construït entre 1905 i 1910. És l’entrada principal enfront de l’avinguda Gaudí. És l’edifici més ric quant ornamentació i profusió decorativa. Acollia les dependències de la direcció i de les admissions. L’arquitecte va voler dotar l’edifici de gran singularitat i simbolisme respecte al conjunt arquitectònic.
Entrada principal.
L’Administració s’ha transformat en un complex de sales i espais funcionals, d’ús polivalent. L’esplèndid vestíbul i l’escala mostren la relació entre l’arquitectura i l’ornamentació. Els vitralls acompleixen una de les premisses del modernisme de Domènech atorgant un paper determinant a la llum i al color. Destaquen les nou voltes i columnes de pedra i marbre, la volta central, els escuts de Barcelona i de Catalunya, la creu patent de la Catedral de Barcelona i la Creu de Sant Jordi.
És un espai privilegiat on conflueixen l’arquitectura, l’escultura, els vitralls, mosaics, ceràmica i pintura, que conjuguen la riquesa artística de l’obra de Domènech i Montaner.
La façana central del Pavelló de l’Administració és un monumental retaule. Els quatre àngels representant les tres Virtuts més les Obres. El pavelló està coronat per la torre del rellotge, una construcció de 62 metres d’alçada i que ha esdevingut una de les icones de la ciutat de Barcelona.
En l’interior acull la Sala d’Actes, la Biblioteca Mèdica, l’Arxiui la Secretaria.
2 i 3.- Dos pavellons d’observació: són de petites dimensions, d’una sola planta, coberts de rajoles per facilitar-ne la desinfecció,situats als laterals de l’edifici principal. Santa Apol·lònia i Sant Jordi. Construïts entre 1902 i 1911, destinats inicialment a l’observació i reconeixement dels malalts, en especial atenció a detectar les malalties infeccioses. Més tard, durant els anys 1956 i 1957, el pavelló de les dones que canviarà de nom pel de Sta. Madrona, es va dedicar al servei d’Odontologia, i el dels homes, que originàriament duia el nom de Sant Josep Oriol, es va dedicar a Urgències Generals i Pediatria; avui és un espai destinat a exposicions temporals.
4.- Pavelló d’operacions: Es construí com a quiròfans durant la primera fase 1902-1912. Edifici dedicat als Sants Cosme i Damià situat al centre dels pavellons, entre els de cirurgia i de medicina, del Carme, Mercè, Leopold i Rafael.
Vista avinguda central amb elPavelló d’Operacions al centre.
Consta de tres pisos, un semisoterrani i tres absis amb parets i teulades de vidre. A la planta baixa el quiròfan principal, sala d’anestèsia i postoperatori. Dos quiròfans al primer pis, a banda i banda de la façana posterior per intervencions menors, un per dones i l’altre per homes. Al segon pis els laboratoris, radiologia i sala d’esterilitzacions. El pavelló es comunica per les galeries subterrànies amb la resta de pavellons. A més hi ha els magatzems i la sala d’espera.
Antiga sala de quiròfan del primer pis.
Part posterior del pavelló d’operacions.
5.- Un Pavelló Centralamb tres dependències: Construït durant la segona fase (entre 1921 i 1930), situat al mig del quadrat de l’emplaçament de tot el projecte de la ciutat jardí, per això rep aquest nom. Abans de ser la seu de la Facultat de medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antic convent de les germanes hospitalàries, dels serveis de la cuina i la farmàcia de tot l’Hospital.
Part posterior del pavelló Central
Façana principal pavelló Central anys 20.
Aquesta fase es veu afectada per una important reducció del pressupost, que condiciona tot el desenvolupament del Projecte de l’arquitecte Pere Domènech. A partir d’ara el seu fill, Lluís Domènech i Roura, encarregat de substituir al seu pare, en totes les noves construccions, es veurà obligat a prescindir de molts dels elements decoratius característics del modernisme, que es denominarà moviment eclèctic.
Pavelló de Sant Frederic.
L’edifici es distribuïa en un gran espai central, el primer i el segon pis amb les cambres. La planta baixa del pavelló se situava a sis metres per sota de la cota del carrer, i per això estava envoltada d’un fossar per donar llum natural i ventilació a tot el seu interior. L’any 1968 s’adequa l’edifici per l’ús de la Unitat Docent de la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria de la UAB, que té l’accés pel carrer de Sant Quinti, 77.
6.- Pavelló de Sant Frederic: emplaçament simètric al pavelló de l’Assumpció, respecte a l’eix de l’avinguda central, portat a terme per Pere Domènech i Roura l’any 1928, amb un pis i dues sales d’infermeria d’estil eclèctic, com a pavelló de cirurgia general infantil.
7.- Pavelló de Santa Victòria: construït entre l’any 1992 i 25, consta d’un semisoterrat, pis i una sala, situat entre els pavellons de Sant Frederic i la casa de la Convalescència. Originàriament, estava destinat com a pavelló crematori per a roba i altres objectes contaminats i de desinfecció i destrucció. Finalment, va ser reconduït, com a sala de malalts per a nens i a la planta superior per a les nenes. Un cos frontal amb dependències mèdiques, torre d’aigua, rotonda de dia i un cos posterior per sales d’aïllament. Es van fer ampliacions i modificacions els anys 1934, 1973 i finals del 1990.
Ampliació pavelló Santa Victòria any 1934.
Pavelló Santa Victòria i sala d’infants 1923.
Actualment, acull la Fundació Enriqueta Vilavecchia per a nens oncològics. Els infants varen passar a les noves instal·lacions de l’hospital al carrer Mas Casanovas.
Vista aèria del pavelló actual de l’Assumpció.
8.- Pavelló de l’Assumpció de la Mare de Déu: Construït l’any 1926 per Pere Domènech i Roura, seguin el disseny i planells del seu pare, estava destinat al dispensari. És un pavelló femení d’infermeria, rèplica del pavelló de Sant Manuel, inicialment d’un pis i dues sales, però finalment s’acaba edificant dos pisos destinats a tuberculosos.
Situat en un extrem del recinte, a l’oest de l’ala de dones i ja fora de l’actual espai turístic.
No es troba a l’avinguda Central, sinó a l’esquerra dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, tocant al carrer de Cartagena. La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos és l’absència de soterrani, per la limitació dels costos de construcció. Aquest pavelló és el que ha sofert més modificacions de tot el recinte. Actualment està adossat a la Fundació Puigverd. Des de l’any 1953, per necessitats de creixement del servei d’urologia i de la mà del metge, uròleg, professor d’universitat i polític Antoni Puigverd i Gorro. L’any 1963 és realitzant ampliacions i modificacions modernes, molt importants per adequar les instal·lacions de tota la Fundació.
Aquests tres pavellons, juntament amb la Torre de distribució d’aigües no es varen arribar a construir:
El Dispensari.
9.- El Dispensari: situat i entrada principal pel carrer de Cartagena.
Hi havia 12 pavellons perimetrals que haurien d’albergar instal.lacions i serveis, que aconsellaven un accés independent des de l’exterior del recinte, sense contacte directe amb els malalts, per estar, també, orientats a serveis externs (el propi dispensar, la torre de les aigües, la sala de màquines, el pensionat o l’església). Molts d’aquests pavellons o instal.lacions, no s’arriben a construir. L’espai destinant al dispensari, l’any 1963 s’absorbeix per la construcció de la Fundació Puigverd, davant del pavelló de l’Assumpció.
Torre de distribució d’aigües.
Pensionat.
10.- Pensionat, situat a continuació del Dispensari en el mateix carrer de Cartagena.
11.- Pavelló d’obstetrícia.
– Torre de distribució d’aigües (vegeu pavelló núm. 19).
En el seu lloc es construir el pavelló dels safaretjoso de la bugaderia.
12.- Església i annexos: Domènech i Montaner va preveure un espai per al culte i serveis religiosos, habitual en els centres hospitalaris de l’època. La Capella Major amb accés directe i entrada principal pel carrer de Sant Antoni Maria Claret, permeten que des de l’exterior no es tingués contacte directe amb els malalts.
L’edifici integrava la residència de capellans i un seminari en dos blocs adossats a banda i banda de la nau principal.
13.- Pavelló de les màquines o la Casa de Convalescència: Imponent i alhora acollidora la Casa de la Convalescència, dividida en subpavellons. Va ser dissenyada a finals del segle XIX i construida entre 1922 i 1930. Projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner i finalitzat des de l’any 1923 pel seu fill. És una de les darreres obres del més pur estil modernista català.
Casa Convalescència en finalitzar les obres l’any 1930.
Inicialment, els pavellons, haurien de ser ocupats per la fàbrica de gas i electricitat, els rentadors-bugaderia i els tallers de reparacions i manteniment.
Escala noble de la Casa de la Convalescència.
La Casa de Convalescència, institució creada l’any 1680, i vinculada a l’hospital de la Santa Creu, es trasllada l’any 1925 a la cruïlla del carrer Sant Antoni Maria Claret i de Sant Quintí. Les obres se sufraguen amb la venda de l’edifici renaixentista del carrer del Carme, actualment seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Part posterior del Pavelló de la Convalescència.
Distribució interior.
A finals dels anys 1990, la UAB, dugué a terme una profunda restauració, cosa que li ha valgut el reconeixement de la Unesco com a Patrimoni Cultural de la Humanitat. Actualment, funciona com a centre d’estudis de la Universitat Autònoma de Barcelona i com a seu de la Fundació UAB.
Pavelló de màquines/ Casa de Convalescència.
Any 1960: pavelló de Sant Antoni, al darrere el desaparegut pavelló del Sagrat Cor. Situat a l’esquerra la Casa de les màquines.
Casa de les màquines.
14.- Pavelló de Sant Antoni: Edifici en forma de U. És un dels últims edificis a aixecar-se a l’Hospital, l’any 1932, però fins passada la Guerra Civil, no s’acaba de construir, per acollir els serveis de cirurgia d’Ortopèdia, Tuberculosis i Osteoarticular. Actualment, encara acull les unitats de Fisioteràpia, Logopèdia i Teràpia Ocupacional.
15.- Casa màquines: El pavelló que havia d’allotjar els generadors de gas i electricitat no s’arribarà a construir mai. Inicialment, estava previst la seva instal.lació a la casa de la Convalescència. Però l’any 1927, finalment, s’instal.la les calderes per proveir de vapor, calefacció i aigua calenta per distribuir.lo a tots els pavellons. Edifici amb xemeneia per calefacció i vapor.
Als anys noranta es restaurà la xemeneia. Les calderes, que no són les originals, continuen donant servei als pavellons de Sant Antoni, Sant Frederic i a l’Església i annexos.
Pavellons desapareguts:
16.- Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca: Estava situat darrere del Pavelló Central. Projectat i construït per Pere Domènech i Roura entre l’any 1927 i 1930, per acollir a la gent gran. El pavelló estava dividit per dues ales simètriques, una per dones l’oest i l’altre per homes a l’est, separat per un arc central, amb capacitat per a 322 llits. Fou enderrocat el 2005 per fer lloc al nou Hospital.
Al fons de la imatge, de color blanc, el pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
Anys 30
17.- Pavelló de la Resurrecció: Estava situat on es creuen els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí. La capella mortuòria amb els serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l’Hospital, amb l’entrada i sortida dels carruatges fúnebres. El pavelló connectava amb una galeria subterrània amb el departament anatòmic forense i el pavelló d’autòpsies.
El pavelló de la Resurrecció es construí l’any 1928, i es va mantenir fins a l’any 2000 què s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
18.- Pavelló del Sagrat Cor: El desaparegut pavelló d’Oncologia.
Pere Domènech seguin el projecte del seu pare va construir entre el 1928 i 1930, un pavelló dedicat al tractament del càncer, inicialment estava previst com Hospital Infantil, amb tres pavellons: escarlatina, xarampió i diftèria.
Va funcionar fins al 2009. Els seus serveis es van traslladar al nou Hospital. L’edifici es va enderrocar, i el 2021 es va inaugurar el modern edifici de l’Institut de Recerca de Sant Pau, amb entrada principal pel carrer Sant Quintí, situat dins del Campus de Salut de Sant Pau.
19.- Pavelló safaretjos o de la bugaderia, es construí l’any 1927, en el centre del tram del carrer Mas Casanovas. En la planta subterrània hi havia el crematori per a les peces inutilitzables. En el projecte original s’havia d’aixecar la torre de les aigües, que mai s’arribà a construir. Funcionar fins a l’any 1996, s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
20.- Bòbila: Segurament era l’edifici més antic de tot el recinte. La presència de bòbiles o forns de maons era molt comú en tota la zona del Camp de l’Arpa. Passa a les mans de l’Hospital l’any 1919. En aquell moment el forn podia produir 60.000 peces de maons mensuals. En concloure les obres de l’Hospital, el forn va caure en desús i passà a servir com magatzem de teules, rajoles, taller d’obres i jardineria. El 1996 fou enderrocat, juntament amb els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina per crear el nou Hospital.
Anys 30
Localització de la bòbila
Bòbila i forn d’obra anys: 60/70 – situat entre els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina.
21 i 22.- Dos pavellons: un de desinfecció i altre de destrucció, un a l’esquerra i l’altre a la dreta del pavelló de màquines, en l’espai ocupat actualment per la Casa de Convalescència. Aquests pavellons estaven destinats al tractament de material contaminat que s’havia de desinfectar o destruir. Donada la seva perillositat, Domènech els situa apartats dels pavellons de malalts.
23 i 24.- Dos pavellons d’aïllament cel.lular: Situat a continuació de l’hospital infantil, al mateix carrer de Sant Quintí, a l’entrada actual d’urgències de l’Hospital de Sant Pau. Pavellons menors d’aïllament per a malalties infeccioses.
Cap d’aquests quatre últims pavellons s’arriben a materialitzar mai.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els seus orígens provenen des de la beneficència medieval durant més de 600 anys i la necessitat d’adequar-se al seu temps atès el creixement de les necessitats assistencials i higièniques de la ciutat. El febrer de 1401, el Consell de Cent amb el Capítol de la Catedral de Barcelona acordaren unificar els sis hospitals que llavors hi havia a la ciutat, i donar lloc la construcció de l’Hospital de la Santa Creu al barri del Raval, clar exemple de gòtic civil català.
Interior de l’antic hospital de la Santa Creu – situat en el Raval de Barcelona, on el 10 de juliol de 1926, morir l’arquitecte Antoni Gaudí.
A causa de la gran transformació econòmica i social de finals del segle XIX i el gran creixement de Barcelona, era imprescindible recuperar espais airejats i buscar ambients no contaminants dels fums de les fàbriques que a causa del creixement de la població quedaren incrustades al mig de la ciutat.
Els avenços de la medicina científica i la incorporació dels principis higienistes, sumant les condicions gens favorables per dur a terme una bona assistència sanitària, feia necessari una nova ubicació de l’Hospital. En definitiva, l’Hospital va quedar petit i desubicat.
Antecedents de la unificació dels dos Hospitals
Pau Gil i Serra
Gràcies al llegat del banquer Pau Gil i Serra, el 15 de gener de 1902 es va col·locar la primera pedra del nou hospital, en un espai que avui està ubicat, entre els carrers de Sant Antoni Maria Claret, Cartagena, Sant Quinti i el carrer Mas Casanovas/ronda del Guinardó.
A la mort del mecenes l’any 1896, els marmessors seguin el llegat del banquer barceloní nomenen una comissió per seguir les seves estrictes instruccions:
L’Hospital s’ha d’anomenar “Sant Pau”, per tant, a l’antic nom de la Santa Creu s’hi va afegir el de Sant Pau per respectar la voluntat del seu benefactor.
Ha de seguir els més moderns estàndards hospitalaris. El projecte es va inspirar en els últims recintes mèdics-hospitalaris de França, Alemanya i Països Baixos.
Els malalts s’han de separar per sexes.
L’adquisició dels terrenys i l’adopció del projecte s’han de fer per concurs.
Després de construït, s’ha de cedir a una corporació pública, que l’habilitarà i el gestionarà.
Estudi i visites dels diversos centres hospitalaris de nova creació d’Europa efectuades per Lluís Domènech que vàrem servir per dissenyar el projecte modernista.
Entre el 15 de gener de 1902 (data de la col·locació de la primera pedra) i 1911, Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) va concebre un innovador projecte arquitectònic per reunir els hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau en un mateix solar.
Es va envoltar d’un equip d’artistes i artesans per forjar un modern i funcional recinte hospitalari mitjançant un complex i fascinant discurs estètic que cercava un ambient idoni per als malalts i personal sanitari.
Mosaics, ceràmica vidriada, escultura i vitralls que donen llum i color a tot el conjunt arquitectònic, recollint tota la simbologia més característica del modernisme català.
El seu disseny preveia la construcció de 48 pavellons independents integrats en una ciutat jardí de 145.500 metres quadrats i amb capacitat per a 1.000 malalts. Malgrat això, amb el pas del temps, aquest pla fou progressivament abandonat i mai s’arribà a completar.
L’harmonia i la simetria va ser una constant en la seva construcció. Els pavellons propers a l’entrada son més petits i van creixent en funció que ens endinsem a l’hospital, formant una esplèndida perspectiva a la vista.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va començar a funcionar el 30 de juny de 1916, però no va ser fins a l’any 1930 que s’inaugurarà oficialment per al rei Alfonso XIII. Lluís Domènech no va poder assistir a la seva inauguració. Traspassar el 27 de desembre de 1923; el seu fill Pere Domènech i Roura, va acabar aquest i altres dels seus projectes. Aquest vast complex hospitalari es va convertir en l’edifici civil més rellevant del modernisme català.
Inauguració oficial per Alfonso XIII. Al fons la Casa de Convalescència i a la dreta en primer terme Pere Domènech i Roura.
Distribució:24 pavellons d’infermeria i 24 de serveis generals i medico-sanitaris, dividits amb quatre parts: l’esquerra per les dones i a la dreta pels homes; la part superior per les malalties infeccioses i la part inferior per les malalties no infeccioses.
Els 24 Pavellons d’Infermeria: orientació est oest, amb una o dues plantes, amb 1, 2 o 3 sales de llits per planta, despatx mèdic, sala de dia pels malalts, torre d’aigua i habitacions d’aïllament.
Es dividien en sis pavellons de cirurgia, i dos pavellons de medicina, quatre per dones i altres quatre per als homes.
Els pavellons de dones situats a l’esquerra:
Pavelló de la Immaculada Concepció
Pavelló de la Mare de Déu del Carme.
1.- De la Puríssima Concepció: Pavelló de cirurgia femení. És el primer dels situats a l’oest de l’avinguda central del recinte.
2.- De la Mare de Déu del Carme: Pavelló de cirurgia general per a dones.
3.- De la Mare de Déu de la Mercè: pavelló de cirurgia, ginecologia i d’obstetrícia, tots tres pavellons amb la mateixa distribució, planta semisoterrada, d’un pis i una sala.
Pavelló de Nostra Senyora de Montserrat.
Pavelló de la Mercè.
4.- De la Mare de Déu de Montserrat: construïts tots quatre durant la mateixa fase 1902-1912, amb la mateixa distribució però amb un pis més. És el quart i últim pavelló de l’ala oest, destinat a medicina general per dones.
Els pavellons d’homes situats a la dreta:
5.- De Sant Salvador: De cirurgia general masculina. És el primer dels situats a l’est de l’avinguda central del recinte.
6.- De Sant Leopold: De cirurgia general per a homes.
Pavelló Sant Leopold any 1912
i actualment rehabilitat i que es pot visitar.
Aquests 6 pavellons es van construir conjuntament amb els altres dos pavellons d’observació Santa Apol·lonia i Sant Jordi, i amb el pavelló d’Operacions durant la primera fase, entre 1902 i 1912, sota la direcció de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Sant Manel, després de la seva finalització l’any 1923.
7.- De Sant Rafael: Construït entre 1914-1918, dedicat a cirurgia i traumatologia.
8.- De Sant Manel: Construït el 1923, és el quart i últim pavelló de malalts de l’ala est dels homes, construït a l’avinguda Central, dedicat a medicina general masculina, la construcció la finalitza el seu fill Pere Domènech i Roura. És simètric al pavelló de Nostra Senyora de Montserrat.
Els pavellons masculins, situats a l’ala est, estan enfrontats als seus respectius pavellons femenins de l’ala oest, dels que són simètrics. L’única diferència estructural que existeix entre ells es deu a l’orografia del terreny, que en els pavellons orientals deixa el pis inferior al descobert a la façana posterior. Això fa que el portal dedicat a un sant s’adapti com a balcó i l’entrada posterior se situï al pis de sota.
A l’esquerra el Pavelló del Carme, seguit del Pavelló de la Mercè, al fons el Pavelló de Montserrat amb dos pisos i sala. A la dreta el Pavelló d’Operacions.
9.- Un tercer pavelló de medicina idèntic al de Sant Manel i el de la Mare de Déu de Montserrat, no es va arribar a construir mai. Estava situat a l’ala est per sobre del pavelló infantil de cirurgia general Sant Frederic, fora de l’avinguda Central.
Els següents 15 pavellons no es varen arribar a construir:
10.- Un pavellóde ginecologia de dues plantes i una sala oval.
11 i 12.- Dos pavellonsde malalties especials, amb un pis i dues sales ovals, un per cada sexe.
13 i 14.- Dos pavellonsde sífilis, amb dos pisos i tres sales, un per dones i l’altre per homes.
15 i 16.- Dos pavellonsde tuberculosi amb dos pisos i tres sales.
Del 17 al 20.- Quatre pavellonsde tifus, amb un pis i tres sales.
21 i 22.- Dos pavellons de verola, amb un pis i dues sales.
23 i 24.- Dos petits pavellons d’aïllament.
Vista general del projecte de Lluís Domènech i Montaner. En color, actual recinte modernista que es pot visitar.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau.
Salón Novedades: Cafè i Teatre 1869 -1884, Passeig de Gràcia, 2 i Ronda Sant Pere, 3 de fusta amb teulada a dues aigües i capacitat per a 1200 espectadors. Barcelofília-Barcelona desapareguda.
El passeig de Gràcia núm. 2 i 4, eix de la Barcelona moderna sorgida del pla de l’Eixample dissenyat per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà, té un inici de gran singularitat gràcies a aquestes dues cases germanes. Són dos blocs d’habitatges independents, amb evidents unions organitzatives i espais comuns, per a dos membres d’una mateixa família.
En el xamfrà de la Ronda Sant Pere amb passeig de Gràcia, es va inaugurar l’any 1869 el “Salón Novedades”, posteriorment Teatro Novedades, amb capacitat per a 1200 persones, on es feien obres de teatre, sarsuela i òpera. L’any 1884, va ser enderrocat i traslladat a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de Casp, banda de muntanya. Els germans Isidra i Alexandre M. Pons i Serra varen adquirir el terreny.
En iniciar la vista, a recepció ens demanen la documentació i ens fan entrega d’una targeta, que a part de servir de control i seguretat, ens condueix per les estances, espais i pels ascensors que podem accedir i visitar.
Entrada principal Casa Pascual i Pons
Entre els anys 1890 i 1891, Enric Sagnier i Villavecchia va projectar i construir la casa habitatge per les famílies Pons i Pascual. La del xamfrà de la ronda de Sant Pere per a Alexandre Maria Pons i Serra (1859-1907), i la del carrer de Casp per a la seva germana Isidra, esposa de Sebastià Pascual i Bofarull. Inicialment, l’edifici havia d’anomenar-se Casa Pons i Pons.
Any 1892
Fou la primera casa, que és construir en el passeig de Gràcia, amb un tractament estètic i estructural unitari. L’immoble amb façana d’estil neogòtic, hi ressalten les dues espectaculars torres, una en cada cantonada. La que dona a la ronda Sant Pere és de disseny semicircular i la que dona al carrer Casp és poligonal. Però el seu principal interès ho trobem en l’interior. L’entrada senyorial amb una elegant i amplíssima escalinata de marbre ens dona la benvinguda i accés a la primera planta, a les dues residències familiars pertanyents a la pròspera burgesia catalana de l’època. Amb finestres d’espectaculars vitralls emplomats que representant escenes medievals, estances senyorials, llums de ferro i cristall, i una espectacular llar de foc feta de fustes nobles. Els treballs de decoració de l’habitatge, foren realitzats pels millors artesans de la ciutat. Per a la resta de plantes superiors, una mica més modestes, s’hi accedia per una porta i escala secundària destinada als habitatges de lloguer.
A peu de carrer, el local comercial més popular fou la Vaqueria Can Pons (1903-1940), promoguda per Maria Bonell viuda de Pons, després “Granjas La Catalana” (1908), situada en la ronda Sant Pere, núm. 1. Però l’establiment amb més renom va ser la Sastreria i Camiseria Comas, era la botiga amb marques mundials de vestidor masculí de més gran prestigi, sols assequible per la gent més rica de la ciutat. Situada en la cantonada ronda Sant Pere i passeig de Gràcia, núm. 2.
Vaqueria Pons, Ronda Sant Pere, 1 (1903 – 1940)
L’any 1982, Casa Comas va tancar les portes. El seu lloc va ser ocupat per Caixa Catalunya per fer exposicions de pintura.
(Fotografies i documentació Barcelofília i La Vanguardia)
Camiseria Comas – 1903
Cantonada Ronda Sant Pere- Passeig de Gràcia
La seva posició estratègica és indiscutible, just davant de la plaça de Catalunya. Convertint-lo en un dels edificis imprescindible de la ruta del Modernisme de Barcelona.
Cronologia:
L’any 1864 es constitueix la Societat Catalana d’Assegurances.
L’any 1922“Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija”, coneguda com “La Catalana”, compra l’immoble, i realitza la remuntada del cos més oriental de la façana de la ronda de Sant Pere, que en origen era més baix.
El 1948 Jesús Serra i un grup d’industrials, entre ells el comte Godo, adquireixen la societat Occidente, que, anys més tard, el 1959, es faria càrrec del control de “La Catalana”, creant el grup Catalana Occident.
Amb el rètol de Catalana Occident
Durant molts anys fou la seu corporativa de Catalana Occident, fins l’any 1971, que es trasllada a Sant Cugat del Vallès (a l’AP7), però encara en continua essent la propietària de la Casa del passeig de Gràcia.
L’any 1984, una profunda restauració i remodelació a càrrec dels arquitectes Martorell-Bohigas- Mackay i Espinet-Ubach, varen conservar, buscar i tractar de recuperar l’aspecte original dels exteriors, potenciant-ne l’impacte urbanístic, mentre conservaven els elements decoratius com l’escala noble, les xemeneies de fusta, les vidrieres i vitralls entre d’altres, molt malmesos.
Rosetó fusta de la xemeneia
Làmpada
Vitralls- xemeneia
Durant els anys 60 l’edifici va patir una cruel mutilació dels dos pinacles, perquè es volia aixecar un altre l’alçada de la finca. Finalment, no es va executar, en tota la seva magnitud.
Des de l’exterior no s’aprecia la nova alçada de l’última planta en estar molt enretirada de la façana principal. Es volia aixecar un altre pis efectuant una “porcioliona remunta” que va ser truncada per no obtenir els permisos necessaris per part de l’ajuntament, per poder efectuar les dimensions que es pretenien, argumenta’n que distorsionava visualment l’estètica de l’edifici. Tot i que les dues crestes quedaren malmeses i entre altres coses, varen ser restaurades en aquesta rehabilitació juntament amb la remodelació del terrat i de la teulada.
(L’ajuntament no va dictaminar amb el mateix criteri, d’impacte visual, quan varen autoritzar la construcció del “fastuós mausoleu de ciment armat-horripilant” de “El Corte Inglés” durant la dècada dels anys 60…)
L’any 1999 amb el procés d’adquisició de la companya MNA, el Grup Catalana de Occidente, passarà a denominar-se Seguros Catalana de Occidente.
Des de l’any 2017 a “petición del gobierno de España” trasllada la seva seu social al paseo de la Castellana, 4 de Madriz (?).
L’any 2023 formalitza l’adquisició de “Mémora”. El febrer d’aquest mateix any s’acorda fusionar les seves 4 empreses (Catalana Occident, Plus Ultra, Seguros Bilbao i NorteHispana). En referència a la denominació “Catalana”, que havia estat un potent actiu, la situació política actual “no hi ajuda” i passa a denominar-se únicament “Occident”.
L’octubre 2024 s’inauguren les noves oficines de GCO al carrer Méndez Alvaro, 31 de Madrid.
Del 2016 al 2021: Després de més de cent trenta anys des de la seva edificació, cinc anys d’obres, de rehabilitació i de restauració salven i reneix un Palau que durant dècades ha estat una postal icònica de la ciutat i de la plaça de Catalunya. Un dels projectes del més prolífic Enric Sagnier.
Cinc anys d’obres:
Quasi 40 anys després de la seva última remodelació, en aquesta segona intervenció es volia que la Casa s’adaptés als temps actuals convertir-la en un dels millors espais d’oficines i negocis de la ciutat i amb pàrquing. Es va efectuar un estudi urbanístic per adaptar part de la primera planta en despatxos i sales de reunions, conservant la seva essència original al màxim. La resta de l’edifici en oficines funcionals que s’adaptessin a les necessitats i a les exigències actuals i fomentar la interacció personal i la productivitat amb espais modulables i oberts, mantenint la dualitat entre l’edifici antic i el modern.
Conservació i restauració de la planta noble i façana
L’asseguradora catalana invertir uns 50 milions d’euros per la seva rehabilitació integral, que culmina a començaments del 2022.
En aquesta intervenció tan complexa, s’ha tractat d’unificar els dos antics habitatges en un sol Palau, amb l’accés directe pel vestíbul original de la planta baixa des del passeig de Gràcia, amb estucs, pedra de Montjuïc i formigó blanc; intentant recuperar i restaurar les peces originals de la primera planta que han sobreviscut fins als nostres dies. Aquesta unificació ha passat per remodelar els accessos verticals, ascensors i l’escala al voltant d’un celobert. Reintegrar el pinacle de base octogonal; reparar tots els elements deteriorats, conservant el seu estil original. Revisant i reparant algunes de les finestres gòtiques que estaven malmeses i integrar-les de nou amb els seus vitralls a l’esquema original de la façana.
Despatxos a llogar per hores de la planta noble
Dins de la restauració de la primera planta s’han habilitat despatxos i sales de reunions/conferències per a llogar per hores o dies, respectant el disseny i les estances senyorials existents i les seves decoracions al màxim.
Enric Sagnier, sols dos anys (1890-1891) va trigar a fer la cantonada més bonica de la plaça de Catalunya, que durant dècades ha estat una postal de la ciutat.
Tres anys de planells i cinc d’obres ha trigat l’estudi d’arquitectura Espinet/Ubach.
Tot i que des del carrer no es va apreciar, l’edifici s’ha remodelat i restaurat expandint-se cinc plantes de pàrquing subterrànies. Per restaurar els elements ornamentals, antigues vidrieres, forjats modernistes, fusteries, ceràmiques i altres… s’ha anat a la recerca dels “nets”, si ha estat possible, que van treballar amb Sagnier, conservant intacta la planta noble.
Acabades les obres i sense tocar gens la façana, aquest treball d’enginyeria ja forma part de la història de Barcelona.
Tal com manifesten els tècnics de l’obra Espinet-Ubach: “Amb el propòsit que el passeig de Gràcia no perdés una de les façanes més representatives s’hi ha practicat literalment la mineria. L’antiga Casa Pascual i Pons es mantenia dreta sobre els murs de càrrega. La façana s’ha conservat, però l’edifici se sustenta ara sobre pilars d’acer que van inserits al terra de la ciutat fins a situar-se a la mateixa cota que la línia L4 del metro. Una vegada aconseguida aquesta profunditat, es va començar a excavar la galeria que avui és el pàrquing subterrani, guanyant uns 600 metres quadrats de superfície disponible”.
Vista des del pis superior del forat interior de la nova escala secundària i dels ascensors equipats amb les noves tecnologies que dona accés a les noves oficines.
El Cimbori
El director d’immobles del Grup Catalana d’Occident, Óscar Andel, assenyala: “el compromís que la reforma del Palau Pascual i Pons, comptarà amb uns 14.000 metres quadrats i mantindrà i conservarà el patrimoni immobiliari amb la seva estratègia de gestió i visió a llarg termini. Que la remodelació disposarà de plantes diàfanes, equipades amb la darrera tecnologia i alta eficiència energètica. El projecte, a més habilitarà locals comercials, i construït 90 places d’aparcament”.
Tornant a la visita guiadaper David Gómez, és important assenyalar un altre element decoratiu modernista: el Cimbori, per on entra una mica de claredat, i genera la sensació, que a l’altra banda hi ha l’exterior. Però sols és una il·lusió, perquè en realitat està situat entremig d’una altra planta de l’edifici.
Un altre dels espais a visitar és el terrat, que majoritàriament està ocupat per l’empresa Apple, com espai privat d’esbarjo i relaxació, terrassa amb gandules que és una veritable enveja. Així i tot, hi ha una petita sala informal amb disponibilitat de bar, nevera i d’una petita cuina, per servir càterings, petits déjeuners, còctels o breaks, a llogar per reunions d’empreses o altres esdeveniments.
Travessem aquest espai i trepitgem la terrassa per admirar una impressionant vista de tota la plaça de Catalunya, al costat i a la mateixa alçada que el pinacle semicircular, on pocs barcelonins, tenim l’oportunitat de gaudir des d’aquest indret. També malauradament, ens dona la benvinguda les “fabuloses lletres del Tall-Britànic”…
Amb la targeta d’accés fem ús de l’ascensor i baixem cinc plantes, a les profunditats de l’L4 del metro. L’aparcament és veritablement singular. No té realment cinc plantes. En realitat és una rampa helicoidal que s’introdueix en el subsol, amb prou espai per estacionar els vehicles. Però la nostra sorpresa, va ser comprovar que estava completament vuit. De les 90 places d’aparcament a dures penes vàrem poder veure mitja dotzena de cotxes. Catalana d’Occident no ocupa les oficines, les arrenda a la Cambra de Comerç Francesa i majoritàriament el 90% de les places són de la multinacional Apple, que resten al servei dels seus empleats. Però com venen del futur, van dir que el que necessiten és un lloc on deixar les bicicletes i els patinets… Aggg !!!
A conseqüència de les obres l’emblemàtic xamfrà del passeig de Gràcia 4 i el carrer Casp, el cafè restaurant Navarra, que obri les portes l’any 1932, tanca el 2017, després de 85 anys funcionant. Barcelona perd un altre establiment simbòlic i representatiu d’una època.
(foto i article de La Vanguardia 4/11/2017).
Any 1931: El 31 d’agost del 2018, la cafeteria amb 87 anys d’història, situat en el núm. 2 del carrer Casp, serveix l’últim cafè. La cafeteria Bracafè, víctima del cotxe, està situat just el que ha de ser l’entrada del pàrquing.
Empreses i comerços instal·lats en l’edifici:
La Cambra de Comerç Francesa, és l’exemple de fidelitat de llogater; fa més de 95 anys que hi és…
Però la part més noble de l’edifici l’ocupa la multinacional Apple, que és el principal llogater amb més de 6.000 metres quadrats d’oficines, destinades a l’àrea d’investigació. Fa temps que contracta i alberga enginyers i experts en intel·ligència artificial. Sent una autèntica torre de Babel en idiomes, races i cultures entre els seus empleats. S’estan intensificant les ofertes de feina i el desenvolupament d’una IA generativa a AppleGPT.
A l’altre costat del passeig de Gràcia hi ha, just davant, la seva botiga icònica de l’Apple Store. Tot i que com ens manifesta el guia, no tenen cap mena de connexió, com si es tractés d’empreses diferents. Com a nota curiosa l’avui edifici de l’Apple Store, en els seus inicis, en una època molt determinada de la història de Barcelona, l’edifici era el famós Hotel Colón, també portava el segell de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia.
Hotel Colon, obra d’Enric Sagnier 1916
El 26 de maig de 1897 s’inaugurà el Gran Cafè-Restaurant Colon i després de 5 anys d’èxit és convertir en hotel. El 1916 el vell establiment un cop reformat i ampliat, s’hi va aixecar un nou hotel de set plantes i 200 habitacions totes elles amb bany, obra d’Enric Sagnier, inaugurat l’any 1918 enfront de la Casa Pascual i Pons, formant part de la cantonada més famosa i emblemàtica de la plaça de Catalunya.
El desenllaç de la guerra civil i el canvi de règim consegüent va significar la desaparició de l’edifici. Sens dubte per haver estat durant anys la cara de la República. L’any 1941 és construir l’edifici classicista que albergar durant anys Banesto i actualment acull l’Apple Store.
(Fotografia i petita descripció de Lluís PERMANYER Biografia de la Plaça de Catalunya, Ed. La Campana)
L’any 2018, s’instal·la en el núm. 2 la curiosa botiga d’uns 50 metres quadrats de sabates exclusives Camper.
Adidas és últim llogater (any 2022) amb 2.300 metres quadrats en els baixos de l’emblemàtic edifici. Només aflora el comentari entre els visitants, que en els seus aparadors és visualitzant peces d’esport d’un color blanc, que desllueixen tot l’entorn.
Fins aquest extrem es pot considerar que la Casa Pascual i Pons és història de Barcelona.
Documentació: notes i fotografies de la visita efectuada el 17 de setembre de 2025, guiada pel Sr. David Gómez arquitecte tècnic del Grup Occident i pel nostre company Josep Rabat antic empleat de la companya – El llibre: Sagnier i els modernistes, l’ofici de l’arquitectura 1880- 1930, edició en català de 2021 – Edificis annexos a la Plaça del bloc Gaudir la Cultura -Wikipedia i GCO – La Vanguardia “vuit edificis pioners en Plaça Catalunya” – Carles Cols, El Periódico, 24 de febrer de 2023 – Lluís Permanyer Biografia de la Plaça de Catalunya, Ed. La Campana – Arquitectura i empresa: El projecte Casa Pascual i Pons d’Espinet + Ubach obre les portes.
De la figura d’Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931), en parlarem pròximament, juntament amb altres excel·lents arquitectes del modernisme en un capítol a part.
Façana carrer Casp – passeig de Gràcia
L’arquitecte Espinet opina: “Aquesta casa, com en moltes altres històriques, s’hauria de crear un circuit perquè el públic les pugui visitar. Barcelona té un gran aparador històric- modernista, que no es poden visitar, per això hi ha tantes cues a la Pedrera i a la Casa Batlló.
Recorda que els grans arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí i Enric Sagnier van materialitzar, 66, 26 i 454 obres respectivament, en tota la ciutat. Quan la majoria de les persones no especialitzades en arquitectura coneixem unes poques de cadascun. El Palau de la Música, la Sagrada Família o el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo. És impossible no destacar la gran quantitat d’obres que va arribar a acumular Enric Sagnier. Dels grans arquitectes modernistes, és el que més en va deixar a la ciutat”.
Breu història del naixement de la Casa de la Maternitat:
L’antic Hospital de la Santa Creu, edifici digne del gòtic civil català, va unificar el febrer de 1401, segon acord del Consell de Cent, els sis hospitals que llavors hi havia a la ciutat:
L’hospital de l’Almoina o de Santa Marta (1308) situat al costat del Rec Comtal i del convent de Sta. Clara, al barri de la Ribera, destinat per als pobres, els viatgers i els pelegrins.
L’hospital d’en Marcús (1188), situat a l’antic camí que conduïa al Vallès, avui a la placeta d’en Marcús i carrer Carders. Fou alberg per a viatgers i hospital per a pobres.
L’hospital d’en Colom (1219), l’any 1372 l’hospital comptava amb 31 llits. El 1401, passà a integrar-se al nou hospital de la Santa Creu. Fou transformat i ampliat, per convertir-lo en capella-església del nou hospital.
Hospital Colom – foto la Vanguardia
L’hospital d’en Vilar o de Sant Macià (1256), situat a la plaça del Pedró, disposava de vint-i-dos llits, per a homes i una cambra de set llits per a les dones.
L’hospital de Santa Eulàlia (segle xii) l’església de Santa Eulàlia del Camp, situada fora muralla a prop del portal Nou.Les institucions assistencials de la Barcelona medieval, convertirien molts convents i esglésies en centres hospitalaris.
L’hospital de Santa Margaridao dels Mesells (segle XII) (mesells – cura dels leprosos) estava situat a l’actual plaça del Pedró. Avui sols resta la capella de Sant Llàtzer.
Pati interior de l’antic Hospital de la Santa Creu
Dins de l’Hospital de la Santa Creu, el 1629, és construir l’hospital de la Convalescència, on avui està la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1789 un nou llegat fa possible que la comunitat de les Filles de la Caritat s’encarregui de les tasques d’atenció a dones i nens expòsits. La primera i arcaica Casa de la Maternitat o d’expòsits es crea a mitjan segle XIX, el 20 de juny de 1849, en una de les petites dependències dins l’Hospital de la Santa Creu.
Casa de la Convalescència – Antic hospital de la Santa Creu
Les crues realitats higièniques, la manca d’espai, la limitació dels llits, el fort creixement de fàbriques insalubres, l’edifici que estava entre horts fora muralles, recomanaven el trasllat a un espai fora del centre de la població. L’any 1930 l’Hospital es van traslladar a l’actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Documentació: Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, “Llibre que conté tot el principal de l’Hospital General de Santa Creu i de la Convalescència”.
Hospital de la Santa Creu – el Raval Fotos: La Vanguardia.
La Casa de la Maternitat:
El 23 de novembre de 1853 es va fer el primer trasllat de trenta-dos infants i nou dides, des de l’Hospital de la Santa Creu (on per insuficiència de recursos no podien continuar) a la nova Casa Provincial de Maternitat i Expòsits als locals cedits de l’antiga Casa de la Misericòrdia, que depenia de l’administració municipal, al carrer de les Ramelleres,17 al barri del Raval. L’Hospital de la Santa Creu va continuar a la dedicació i cures de la maternitat secreta, però els “fills del pecat” de mares solteres nats a la maternitat de l’Hospital eren traslladats acabats de néixer a la Casa de la Maternitat.
El desenvolupament industrial (S. XVIII – XIX) de la ciutat provocà l’arribada massiva de dones soles de les zones rurals que trobaren feina en el servei domèstic o a les cases- fabrica situades en el mateix Raval. En aquest ambient de misèria i d’estigma social va augmentar de forma descontrolada els naixements il·legítims.
L’assistència a les mares solteres, empobrides, titllades de pecadores i sense recursos era nul·la i es veien obligades a abandonar els nadons i en el millor dels casos, els més afortunats eren acollits en institucions i centres de caritat religiosos.
Un cop revisat, el nadó era batejat i, si el seu estat era bo, es lliurava a les dides externes per superar el primer any de vida.
Foto: ANC
Més de la meitat de les criatures que ingressaven a la Casa de Maternitat ho feien a través d’un torn instal·lat al mur exterior de l’edifici, que consistia en una caixa de fusta giratòria. El torn va estar vigent entre els anys 1854 i 1931. Avui a la façana principal encara es conserva l’últim torn on es deixaven les criatures nounades d’amagat. Un cop ficada la criatura a la caixa giratòria, es feia sonar una campana i el nadó era recollit per les monges. També es pot apreciar una petita escletxa, a l’esquerra del torn, que servia per dipositari almoines.
La majoria dels infants morien abans d’arribar a l’any. En complir els cinc anys els que sobrevivien passaven a la veïna Casa de la Caritat, del carrer Montalegre.
Les condicions estructurals de les instal·lacions, la manca d’aigua i materials, l’increment i superpoblació de criatures necessitades, la higiene del lloc i les epidèmies de l’època, varen fer que les administracions buscaran un nou emplaçament. A finals del 1877 i inicis del 1878 la Institució es va traslladar al Mas Caballé, a la Vila de les Corts, situada al costat de l’Estadi del Camp Nou.
És el resum de múltiples drames, injustícies i de l’estigma del dolor de l’abandonament.
Actualment, aquest edifici és la seu del districte de Ciutat Vella.
Documentació: Panell informatiu davant de la casa de la Maternitat / Casa d’Infants i Orfes antiga Casa de la Misericòrdia.
Casa de la Caritat:
Inicialment, va ser un monestir, entre el 1775 i el 1803 seminari i hospici. Funcionar com a Casa de la Caritat des de l’any 1803 fins a l’any 1957, que fou traslladada al nou recinte de les Llars Mundet en la Vall d’Hebron.
Pati de les Dones de l’antiga casa de la Caritat – avui CCCB
Pati de les Dones Foto: Diputació Barcelona.
La Casa de la Caritat era un gran centre de beneficència, situat en el centre del Raval, que acollia a orfes i a criatures abandonades de famílies que no en podien tenir cura. També es feien càrrec dels nois i noies majors de cinc anys procedents de la Casa de la Maternitat. Els nens i nenes rebien l’educació bàsica i en els seus tallers l’aprenentatge d’oficis com fusteria, serralleria, ceràmica, fabricació d’espelmes, espardenyes, roba, galetes, forn de pa, fideus, xocolata, ebenisteria i en l’escola-impremta varen fer les edicions de butlletins com del Centre Excursionista o de l’Ateneu, i altres publicacions com la ”Hoja del Lunes”. Tots aquests aprenentatges eren per encaminar-los a treballar a tallers o fàbriques. Evidentment, a moltes de les noies (ironies de la vida) se les preparava per a feines domèstiques, per a servir com minyones/criades igual que les seves progenitores, que les acabarien abandonant dins del torn de la Maternitat. Els interns restaven fins als 18 anys.
Tallers d’impremta – foto: Diputació de Barcelona.
Germana de la Caritat foto: Diputació de Barcelona.
La Mancomunitat, amb la Casa de la Caritat, va fer un salt qualitatiu molt important i rellevant en la part mèdica, educativa i en tot l’obre social, tant pels orfes, com per sordmuts, epilèptics i resta de gent desvalguda que vivia al carrer. Part de l’edifici estava destinat a un asil.
Amb l’arribada del desastre de la Guerra Civil, per raons òbvies, va fer un canvi radical (tot a fer punyetes).
L’any 1989 un projecte dinamitzador comença a restaurar zones del Raval. L’any 1994 a l’antiga Casa de la Caritat, s’inaugura el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona – CCCB, i un any després a la plaça dels Angles el Museu d’art Contemporani MACBA.
Avui dia, encara hi ha un grup d’avis que cada dijous es reuneixen a la que fou casa seva, per recordar vivències i amistats passades.
Documentació: visita efectuada i panells exposats / Casa de La Caritat: Diputació de Barcelona- Recintes.
Curiós edifici del modernisme català del tot desconegut, situat a la serralada de Collserola, a la barriada de Can Rectoret, nucli diferenciat molt a prop de les Planes de Vallvidrera.
Són les restes d’un estrany edifici en forma de castell, amb un cert aire fantasmal. Està completament abandonat i amb perill de ruïna, portes tapiades que fan impossible la seva visita interior, atès el perill existent de despreniments. És el projecte d’un sanatori antituberculós que mai va arribar a entrar en funcionament.
És una joia modernista envoltada de misteri, amb una torre circular imponent, voltes catalanes i rodejat de petits espais, sales o capelles circulars. Construït a començaments del S. XX, l’any 1903, per l’arquitecte Joan Ruibó i Bellver, deixeble de Gaudí d’on es nota la seva influència. Entre les seves obres a destacar hi ha el Paranimf de l’Escola Industrial.
És de remarcar la genialitat de l’arquitecta per fer una obra mestra amb tan pocs recursos per la construcció d’un edifici tan senzill i a l’hora espectacular, projectat per assolir una gran tasca sanitària, situat en mig de la natura.
Tant en la cúpula central com a la resta de torres encara hi ha algunes de les peces dels famosos trencadissos de ceràmica gaudinians que cobreixen els sostres circulars.
Podem observar, amb dificultat, des de fora la planta baixa, un espai circular amb una columna central helicoidal, que sembla pujar o girar en direcció al cel.
Per una de les torres s’accedeix i se’n puja per una escala de caragol a la sala de la gran cúpula, que estava destinada a la bugada. Es tractava de l’espai més ampli, més clar, amb força llum i ventilat, que havia de cobrir la principal funció sanitària i la més important, la desinfecció.
El suposat sanatori o edifici dels “safareigs”, com se’l va anomenar, ha anat canviant diverses vegades de mans, per tal d’intentar rehabilitar-lo. Sols s’ha aconseguit tapiar-lo i construir-hi un mur exterior que l’envolta, per prevenir destrosses que acabin en més mals estructurals.
Edifici amb més d’un segle dempeus i buit, hauria de ser pel barri de Can Rectoret tot un símbol del Parc de Collserola.
El desús i l’ocupació il·legal ha deixat tota l’estructura i el seu entorn en un estat del tot lamentable. Ple de pintades i envoltat de brutícia, resultat de l’incivisme.
Tal com vaig dir en el primer capítol, hi ha censades 125 cases-fàbrica. Impossible nomenar-les totes. Sols he fet referència a una petita part d’aquest gran patrimoni que hem de conservar i protegir. En aquest apartat faré una petita pinzellada en algunes de les més notables ubicades en Ciutat Vella per la seva notable rellevància. En especial, per raons personals, les situades en el carrer de la Reina Amàlia i en el seu entorn.
Casa Pau Llobera – Hotel Continental:
Antic convent de Sant Bonaventura any 1670. El 1836 el maquinista Louis Perrenod instal.la una foneria. El 1839 és venut a uns industrials, un d’ells, Pau Llobera instal.la una màquina de vapor per moure torns. El 1841 un hostaler compra l’edifici on tan sols es conserva l’estructura i l’antic claustre amb el nom de Fonda d’Orient. El 1882 va ser reformat de nou, el claustre avui és el Saló Comtal de l’Hotel. L’any 1925 passa a denominar.se Granja Orient. L’any 1929 nova reestructuració de la façana. El 1931 és convertir finalment en Hotel Orient. Durant la Guerra Civil és ocupat per la CNT i es destina a hospital militar i el soterrani a refugi antiaeri. Avui dia pertany a la cadena Atiram, situat a la Rambla dels Caputxins, 45-47 / carrer de la Unió.
Hotel Orient i façana de la casa-fàbrica del carrer de la Unió
En els núm. 3 – 5 del carrer de la Unió (es conserven les façanes de dues cases-fàbrica) hi ha uns comerços i habitatges que conserven el seu encant. L’edifici del núm. 10 millor conservat, avui convertit en un hostel.
L’Hotel també va ser una casa-fàbrica
Carrer del Carme: El seu nom prové de l’antic convent del Carme dels carmelites calçats. És un carrer ple d’història, amb quantitat d’edificis a visitar que va des de l’església de Betlem a la Rambla, fins a la plaça del Pedró, passant per la font de Santa Eulàlia, l’Hospital i Capella de Sant Llàtzer, l’antic Hospital de la Santa Creu, per on creua el passatge de l’Hospital amb l’antiga Escola Massana, la Reial Acadèmia de Medicina, el Teatre Anatòmic, el Col·legi de Cirurgia, la Biblioteca de Catalunya, i l’antiga casa de Convalescència que acull l’Institut d’Estudis Catalans.
En el carrer del Carme, núm. 46-48 i plaça Joan Amades, 51 el grup escolar Milà i Fontanals. I al llarg de tot el carrer, podem admirar aquests altres edificis d’interès:
Antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu
Epifani Fortuny núm. 23 – Josep Vintró núm. 25 – Pau Vilaregut núm. 30 – Lluís Papiol núm. 31 – Jacint Compte núm. 53 – Antoni de Monasterio núm. 59 i Ca l’Erasme de Gònima núm. 106 (vegeu cap. I). Moltes d’elles d’estil neoclàssic i o d’estil modernista català, catalogades com a bé cultural d’interès local.
La casa Ramon de Martí és un edifici situat als carrers del Carme núm. 24 i de Montjuïc del Carme. L’any 1861 va fer construir un edifici de planta baixa i quatre pisos. L’any 1870 obertura d’uns magatzems. El 1885, l’indià Francesc Mitjans Canal efectua unes reformes d’estil modernista, en els baixos i s’inaugura el magatzem de la coneguda llenceria “El Indio”. Durant l’Exposició de 1929 fou un gran reclam comercial, amb revista pròpia dels seus dissenys.
L’any 1941 es va traspassar el negoci a la societat Baldà i Riera, finalment va tancar el 2015. L’edifici tot i estar catalogat com a patrimoni artístic i bé cultural d’interès local presenta símptomes d’un profund deteriorament.
Façana esgrafiada
carrer del Malnom
Carrer del Carme, 76: la façana conserva esgrafiats, falses finestres i elements arquitectònics de cortinatges i de figures humanes. Edifici molt deteriorat, enfront veiem el carrer del Malnom, més deteriorat si cap.
Com pot anomenar-se un carrer així?
Segurament el nom es deu al reflex d’un moment viscut de la seva història.
Quan es va tirar la muralla que passava per la Rambla per tal d’ampliar la ciutat de Barcelona, el Raval va passar a ser el lloc ideal per a enviar-hi tot allò que es considerava perillós, lleig o simplement antiestètic. És allà on s’enviaven els malalts, on vivia la gent més humil i també era freqüent la prostitució. Tothom apunta al fet que va ser aquesta última activitat econòmica la que es practicava en aquest carreró fosc sense sortida.
Doc: bdebarna.net
En el carrer d’en Botella, núm. 13, enfront de la Casa Alabau (vegeu cap I), el 14 de juny de 1939, en un edifici auster i senzill va néixer “ese niño del Raval – Manuel Vázquez Montalbán”.
Impregnat pel seu barri natal sempre va fer dures crítiques i cròniques de la seva ciutat atrotinada, tot i que la transformació que ha sofert el Raval ha vingut acompanyada d’un espectacular canvi de cultures, nacionalitats, religions, costums i condicions.
En l’entrada de l’edifici hi ha una placa en record de l’escriptor i periodista.
Casa de Manuel Vázquez Montalbán
Casa-fàbrica i passatge Bernardí Martorell:
Casa Martorell – façana del carrer Sant Rafael.
Interior del Passatge Bernardí Martorell
Entre el carrer de l’Hospital núm. 99 i el carrer de Sant Rafael, 18-20; conjunt arquitectònic catalogat com a bé cultural d’interès local. L’any 1824 el fabricant de teixits de cotó arrenda la casa-fàbrica, que anys més tard pot comprar.
L’any 1848 Bernardí Martorell encarrega i reestructura la casa-fàbrica per un conjunt de quatre escales de veïns amb 18 botigues, cinc pisos amb 24 habitacions i terrat, avui encara existents, que configuren l’estructura de l’actual passatge Martorell. L’estructura del carrer de l’Hospital fora enderrocada, la del carrer Sant Rafael encara es conserva. Tot el recinte catalogat com a bé cultural d’interès local. Hi visqueren diverses generacions dels Martorell.
Façana molt vistosa i ben conservada d’estil neoclassicisme – historicisme arquitectònic
La casa-fàbrica Comas:
L’estàtua va ser construïda per la foneria Comas i es va haver de muntar una bastida més alta que el mateix monument, obra de l’empresa “Torras Herrerias y Construcciones.” Fotografía: La Vanguardia.
La Foneria-carrer Sant Vicenç
Foneria Comas, edifici situat al carrer Ferlandina, 32 – Sant Vicenç, 30 – i la Paloma, 15 bis. L’any 1845 Josep Comas i Serrallonga construir una casa de planta baixa i dos pisos. La Foneria funcionà després de la seva mort i es va especialitzar amb estàtues de bronze com la del general Esparteo -1886- la del monument a Colon -Exposició Universal de 1888, o la del general Prim 1892. Avui en dia l’edifici està destinat a habitatges.
L’any 1855 l’empresari de foneria i maquinista Comas presenta un projecte per reformar una quadra i instal·lar una altra foneria, situada entre els carrers del Tigre núm. 27, el carrer de la Paloma i el carrer Sant Vicenç. Espai avui conegut com “La Paloma”.
Ambdós edificis estan catalogats com a bé del Patrimoni Industrial, Arquitectònic-Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella. Una vegada va cessar la seva activitat industrial, l’any 1903, es va obrir com a Sala de Ball i de Festes. L’any 2007 va tancar. Avui encara manté el seu aspecte exterior com la nau industrial inicial. Setze anys més tard s’ha reobert, com a sala de festes, mantenint tota la seva essència.
La Foneria – al fons La Paloma
Interior de la Paloma – Foto: Metròpoli
La Paloma enfront de la Foneria – carrer Sant Vicenç
Un cop s’acabà l’activitat industrial, l’espai es convertí en la popular sala de ball La Paloma.
Casa-fàbrica Rupert-Laporta
És l’ampliació de l’antiga casa-fàbrica Rupert (1888-1910) de ronda Sant Antoni amb Valldonzella. Durant molts anys va ser la tenda estrella de la marca Electrodomèstics Miró.
L’edifici avui està en lluita per ofertes especulatives del gremi del totxo, tot i que és un espai patrimonial protegit per l’Ajuntament de Barcelona. Resta, com altres edificis emblemàtics de la Ciutat, pendent de què passarà…
Casa-fàbrica Rupert-Laporta – Situada enfront de l’antiga fàbrica de Cervesa.
Amb l’enderroc de les muralles, Louis Moritz inaugura la fàbrica l’any 1864 a la Ronda de Sant Antoni, 41 aprofitant les pedres de l’antiga muralla per la seva construcció. Després de la remodelació de l’any 2011, encara poder gaudir d’aquestes pedres en la planta baixa i en el refugi antiaeri.
Doc: moritz.com
Carrer de la Reina Amàlia:
Carrer de les Carretes
En el núm. 3 de Reina Amàlia, la casa-fàbrica Lloberas, amb estructura típica de casa-fàbrica de filats, patí interior de màquines, porta central d’arc de mig punt i amb la inscripció de la data de construcció de l’edifici “1839”. Actualment hi ha petits tallers i habitatges.
Al carrer de les Carretes, just a la part de darrere de la casa LLoberas existeix l’edifici del mateix any, que formaven part dels habitatges que pertanyerien a la fàbrica.
casa-fàbrica Lloberas
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Albert Prat
C/ de la Reina Amàlia, 6
Carrer de la Reina Amàlia núm. 6 – Casa-fàbrica de teixits Albert Prat.
En el núm. 10 el taller de construccions Pere Colomer, conjunt d’edificis -cases-fàbrica – entre el carrer de la Reina Amàlia núm. 10 i la Ronda de Sant Pau, núm. 46, avui finques enderrocades. L’any 1854, instal.la una màquina de vapor en una de les quadres. En el núm. 10 s’anunciava així: “Fundición de piezas de hierro y construcción de màquinas de vapor, molinos harineros y prensas de todas clases”.
La casa-fàbrica Sagrera: en el carrer Reina Amàlia, 11 – 11 bis. La façana principal, que donava al carrer, estava destinada als habitatges. Les quadres se situaven en el patí interior.
L’any 1838 el fabricant de filats de cotó Salvador Sagrera i Martorell sol·licitar permís per construir un edifici de planta baixa i tres pisos. El 1844 instal·lar una màquina de vapor. A principis del segle XXI, la casa fou “okupada”, (2002-2007) i molt deteriorada. Un cop desocupada i enderrocada s’hi han construït una promoció de nous habitatges.
Reina Amàlia 11 i 11 bis de nova construcció i l’antiga casa núm. 13
L’any 1840 Salvador Sagrera cedí una cessió de domini i és construir una altra casa-fàbrica en el núm. 13 de planta baixa i quatre pisos, seguin el mateix projecte que l’anterior.
Doc: wikipedia
La casa-fàbrica Sagrera
“I en aquest núm. 13 la casa dels meus avis paterns…”edifici d’habitatges que continua amb la mateixa estructura de finals del segle XIX. Fou la residència dels avis des d’inicis del segle XX. L’àvia despatxava en una parada de gallina del Mercat de Sant Antoni. El pare, per descomptat, va estudiar fins a acabar el batxillerat en la veïna Escola Pia de Sant Antoni, alternant els estudis amb el treball d’aprenent en una impremta-tipografia del carrer de la Cendra núm. 18-20. Passada la guerra civil torna a la feina d’impressor, on va arribar a cap de taller. El primer domicili de casats dels pares vara ser en aquest edifici.
Impremta carrer de la Cendra, 18-20
Carrer Cendra
Reina Amàlia núm. 13
Casa-fàbrica Tomàs Mestres,de filats i teixitsen el núm. 18.
Mercat de Sant Antoni
En el núm.30-32 existia la casa-fàbrica Torres i Bellbey: El fabricant de productes químics Jaume Torres i Bellbey, l’any 1859 demanar permís per instal·lar màquina de vapor. L’any 1860 es va presentar a l’Exposició Industrial de Barcelona amb les seves pròpies novetats. L’edifici es va enderrocar per a la construcció d’un bloc d’habitatges de Núñez i Navarro.
Casa Estruch, en el núm. 38 – 38 bis(vegeu cap. I)
Casa Dotres i Clavé del carrer Sant Pau, 116 i Reina Amàlia, 41 (vegeu cap.I).
I finalitzem la visita del carrer de la Reina Amàlia, enfront de l’antic monestir benedictí de Sant Pau del Camp. El nom del carrer Amàlia està dedicat en honor a Maria Josepa Amàlia de Saxònia, reina consort i tercera esposa de Ferran VII d’Espanya.
Altres llegats “menys” històrics:
No tot erenflors i violes ni bons costums, pas el contrari. El Raval de l’època preindustrial (1751-1900) era un dels barris més densos i degradats d’Europa, amb una esperança de vida limitada a causa de les llargues jornades laborals, tractes vexatoris, abusos i pèssimes condicions higièniques i de vida insalubres.Època plena d’infeccions plagues i epidèmies. D’una forta explotació laboral, revoltes socials, amb fortes repressions per part dels patrons i de càstigs exemplars a tots aquells que es manifesten i provocant aldarulls, acomiadaments, pallisses i detencions.
Reina Amàlia, memòria d’una presó oblidada:
Centre penitenciari, des de l’any 1839 al 1936. Començar a funcionar com a presidi municipal de correcció, d’homes i dones. Situat a l’actual plaça de Folch i Torres, just on es troba l’IES Milà i Fontanals al barri del Raval de Barcelona. Molt poca gent que viu a l’antic districte cinquè coneix la història d’aquest espai on les condicions dins dels murs eren extremes, la reclusió i el càstig eren exorbitants i les malalties es convertien en epidèmies mortals.
Plaça Folch i Torres – Institut Milà i Fontanals
La seva capacitat era d’unes 300 persones, però hi va haver confinats fins a 1500 presos que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. L’any 1904 obri la presó Model al carrer Entença i varen traslladar a tots els homes. La presó de dones o la Presó Vella, com se la va anomenar a partir del trasllat dels homes, va caure en el més estrepitós oblit. Els terres i les parets queien a trossos, les condicions de les preses eren del tot inhumanes, malvivien en condicions insalubres i deplorables.
L’envoltava el pati dels cordelers, on es feien les execucions públiques.
El dia de l’alçament militar de l’any 36, els anarquistes varen posar fi i enderrocar la que va ser la pitjor presó que ha existit a Barcelona.
Retrat de Ramon Casas de l’execució d’Aniceto Peinador al Pati dels Cordelers de la presó.
Els Corders. Un gremi maleït:
El Raval / C. Cendra
Els corders eren aquell gremi de mestres que es dedicaven a fer cordesque servien per a l’ús domèstic i naus comercials. Les sogues, també, s’utilitzaven per arrossegar i enforcar els condemnats. Sembla que aquest va ser un dels principals motius de la seva marginació social. L’exclusió social dels corders arribava fins a l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses com a la resta dels feligresos.
Els condemnats que anaven a morir, seguien una ruta coneguda amb el nom de “Bòria avall”, l’actual carrer Corders, on tenien establertes les seves botigues al barri de la Ribera.
També hi havia fabricants de corders als voltants de l’actual plaça de Joaquim Folch i Torres, per la presència de la presó de dones…
Documentació: Històries de Barcelona.- Documentació: Tot Barcelona – vikipedia – metròpoli.
Gravat d’una execució a Tyburn Tree – Londres 1640
Documentació: La guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural.
L’Ajuntament de Barcelona ha promogut el Pla especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Artístic de Ciutat Vella per protegir 26 cases-fàbrica del Raval, construïdes a finals del segle XVIII i ben entrat el segle XIX, que incorporaven en un mateix conjunt l’ús productiu i l’habitatge i que explicant la transició del petit taller a la fàbrica de grans dimensions amb l’arribada de la màquina de vapor.
Petita casa-fàbrica del carrer Riereta, 1
Típica casa-fàbrica del Raval
La visita se centrarà en una petita part d’aquestes cases-fàbrica protegides del Raval, dins del districte de Ciutat Vella.
Hi ha censades unes 125 cases-fàbrica entre el barri del Raval i el de la Ribera -barri ple d’història- a llevant del Rec Comtal, al voltant de l’antic pla d’en Llull que englobà, també, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i l’anomenat barri de Santa Maria del Mar, amb la seva monumental església gòtica.
Construïdes en el segle XVIII, es cataloguen com a elements industrials d’interès patrimonials, per així evitar el seu enderroc i conservar la seva tipologia d’edificació que es caracteritza en una sola peça la fàbrica i residència. La seva construcció és d’estil militar, totes elles uniformes i semblant als aquarteraments. Molts d’aquests edificis no van ser protegits, i s’han enderrocat per tosques iniciatives immobiliàries i especulatives.
Edifici del carrer de la Riereta 38 i 38 bis – Casa-fàbrica Gassó – d’aparença a les cases casernes d’estil militar.
La Barcelona emmurallada va buscar un espai fora muralles per donar resposta al creixement industrial, que ens arribà influenciat d’Anglaterra, per l’estampat de teles – les conegudes Indianes – juntament amb el comerç de l’aigua ardent. La zona del Raval, entre el Rec Comtal i el llac d’aigua dolça, un terreny que no estava ocupat massivament i que donava joc a crear una industrialització urbana, amb construccions d’una sola peça la fàbrica i l’habitatge entre hortes, convents i hospitals – Sant Pau del Camp, horta de les Bombes i carrer de les Tàpies on es va projectar els coneguts Camps de les Indianes, amb el creixement de la proto-indústria i la proto-burgesia.
(El terreny que trepitgem avui dia del Raval era zona pantanosa, conegut com el Cagalell -antiga llacuna d’aigua dolça i neta del neolític-, espai entre el carrer Hospital, església de Sant Pau del Camp, avinguda del Paral·lel, la Rambla i a poca distància de la línia de la costa – al costat de l’estàtua de Colon).
El Raval i el Cagalell, han sigut llocs bàsics per entendre, posteriorment, la formació de la Ciutat. (Consulta del mapa de les rieres del neolític – Paleo Barcino – La desapareguda llacuna del Raval: la Vanguardia).
De resultes del Decret de Nova Planta, després de la guerra de Successió, la resistència a la centralització, el procés/increment gradual recaptatori, les tensions socials i culturals, que pertorbaren les economies i la perduda de l’autonomia local, el creixement de les poblacions, la revolució industrial arreu, la demanada i el comerç de teixits – el coto, la llana – el comerç de l’aigua ardent, i les necessitats existents culminaren en moviments regionalistes/nacionalistes encaminats a crear noves iniciatives econòmiques i culturals en diverses parts del país. L’any 1736 és produir un fort creixement de població. L’any 1751 la creació de 34 empreses. El 1784 hi havia més de 80 fàbriques d’Indianes a Barcelona. El procés de blanqueig i assecat era molt llarg i complex que requeria grans espais, perquè les teles eren humitejades i esteses al sol, d’aquí el nom que denominem el “camp o prat d’indianes”.
Xemeneia de la Companyia de Filats de Cotó, Santaló Germans i Cia – Fabricació d’Indianes.
L’estampador d’indianes. Gravat de P.P. Moles i P.P. Montanyà inclòs en un pagaré a la fàbrica d’indianes de Joaquim Espalter i Rosás i Cia. Barcelona 1802 – AHCB.
Aquest moviment va anar en augment fins a l’any 1856, que a conseqüència de l’arribada del vapor és produir un canvi econòmic important. Canvis d’orientació, de reestructuració i d’ubicació de les empreses; situant-les fora de les ciutats i barris habitables. Les fàbriques es construeixen i es traslladen fora de Barcelona, a Sant Martí, Gràcia… amb la creació de les noves Colònies Tèxtils, res a veure amb les cases-fàbrica.
L’any 1832 al carrer Tallers s’instal·la la primera indústria moderna, la fàbrica de vapor dels germans Bonaplata. L’any 1803 ja tenien un negoci d’Indianes a Barcelona mateix, la primera de Catalunya i d’Espanya.
Foto:arquitecturacatalana.cat, d’autor desconegut. Es pot veure el baluard dels Tallers acabat d’enderrocar. Al fons, a la dreta la fàbrica Bonaplata. 1856
S’han protegit, un conjunt d’edificis a partir d’uns estudis detallats del seu valor patrimonial-històric/artístic i amb una tipologia industrial molt característica. Molts dels quals s’han conservat amb gran integritat. Altres, unes 17, s’han protegit parcialment i han sofert importants modificacions, atès el seu estat original. En tots aquests edificis protegits, no si permet construir-hi més metres quadrats de nova edificació, s’han de conservar tots els espais diàfans, es condiciona tot allò que perjudiqui i alteri el valor de l’edifici, i s’estableix que els espais industrials dels interiors dels patis d’illa no es modifiquin, sols és permès la seva conservació i manteniment, no es pot efectuar cap mena d’alteració en els espais diàfans industrials ni en planta baixa dels edificis que comportin alteracions del seu estat original, per preservar el seu valors original i la seva tipologia.
Típic interior del pati/quadra de les cases fàbrica. Foto “La Vanguardia”: La recuperada Can 60.
Tots aquells altres edificis, que hagin d’efectuar modificacions, rehabilitacions, demolicions o altres transformacions, a part dels que estan catalogats, estan subjectes a un estudi previ per protegir-los, per si fossin objecte d’interès com a conjunt patrimonial històric.
Al marge d’aquestes 26 cases-fabrica, l’Ajuntament ha suspès 38 llicències d’edificis a punt de ser enderrocats i s’han efectuat estudi d’altres 64 per si són d’interès històric.
Segons la història a finals del segle XVIII, aquest despertar fabril, Barcelona trobà un espai deshabitat fora muralles ple d’horts i convents…, per acollir la creixent industrialització urbana. En aquest espai tan singular és on comença tanta història, molt abans que el Poble Nou es convertís en el “Manchester Català”.
És al Raval on comença la nostra memòria industrial i obrera, les arrels del nostre progrés social, justament en aquest embrionari activisme sindical i associatiu de Ciutat Vella.
Novecento: el gran fresc italià de Bertolucci
Les que han sobreviscut, ara son patrimoni urbanístic de la ciutat.
Un altre patrimoni que ha heretat la Ciutat ha sigut reconvertir les antigues fàbriques tèxtils en equipaments públics, com Can Batlló o la Fabra i Coats.
Es tracta de prevenir perdudes molt significatives a causa del deteriorament a mans d’especuladors immobiliaris i d’economies submergides. No es tracta de fossilitzar barris sencers sinó de recuperar part de la nostra història carregada de vivències per saber d’on venim, i preservar el valor total del conjunt i poder-ho explicar i entendre-ho.
Casa- fàbrica Mir C/ Om, 10 els balcons estan dividits en dos habitatges, que ens dona idea de les petites dimensions dels pisos.
LaRuta:
El punt de trobada va ser a la plaça de Raquel Meller i la primera visita, al carrer de l’Om, 10 antiga Casa fabrica Mir, d’estil neoclàssic, d’una tipologia arquitectònica que combinava l’ús de l’habitatge- la casa- amb l’ús industrial – la quadra, i un pati quadrat interior on s’organitzaven les activitats productives.
Segimon Mir l’any 1779 construeix una Casa-fàbrica de grans dimensions de 40 metres de façana i de cinc plantes d’alçada, de composició simètrica amb un únic portal central de doble alçada que donava entrada accés a les instal·lacions interiors. Anys més tard – 1832 – s’hi instal.la la foneria de Louis Perrenod, en paral·lel a la fàbrica “El Vapor” del carrer de Tallers. L’any 1850 s’hi instal.la la societat “Barcelonesa de Bronces y otros Metales”.
Xemeneia és l’únic element que queda de l’antiga fàbrica de vapor Santaló -Torrens, situada als jardins de Sant Pau del Camp – carrer de les Tàpies.
L’any 1797 els germans Pere i Joan Santaló fundant la societat destinada a la fabricació i comercialització d’indianes, amb la casa-fàbrica en un dels terrenys de les Hortes inferiors de Sant Pau, que arribarà a ser una de les més importants i de més llarga trajectòria de la ciutat. L’any 1832 es lloga les instal·lacions als germans Pau i Carles Torres, que crearan una fàbrica de teixits, amb la nova tecnologia del Vapor.
Casa-fàbrica Santaló-Torrens, C/ de les Tàpies – carrer de l’Hort de Sant Pau, a tocar de l’antic Monestir – Avui dia aquests antics magatzems i les seves instal·lacions estan destinades al “Banc de Recursos Mancomunats de Ciutat Vella”.
Casa fabrica Santaló Torrens 1894 – Documentació: barcelonaentremuarlles.com Foto: Gaietà Barraquer i Roviralta.
Casa-fàbrica Nadal, l’any 1782, Antoni Nadal compra uns horts, amb casa i sínia als voltants del monestir de Sant Pau del Camp, abans de l’obertura del carrer de les Tàpies, que limitava entre el carrer Nou i el carreró de les Hortes de Sant Pau. Magatzems de planta baixa i pis de 5200 metres quadrats amb un breu disseny de façana i petites finestres i grans portalades de pedra amb arc rebaixat i ull de bou d’influències de l’Escola d’Enginyers Militars, avui carrer de les Tàpies 3, 5 i 7, i el núm. 6 del mateix carrer amb 50 metres de façana i 22 de profunditat.
El nom del carrer de les Tàpies ve de l’existència d’una tàpia que separava les cases de les hortes de fora muralles.
Casa-fàbrica Nadal – carrer de les Tàpies 3,5 i 7
Indianes Antoni Nadal
L’any 1794, Antoni Nadal comença a edificar al carrer Nou, cases de quatre plantes i tres escales destinades a habitatges de caràcter residencial per operaris i l’edifici del carrer de les Tàpies destinat a magatzems.
Avui el núm. 7 és una residència d’estudiants i caserna de la policia.
Can Ricart: antiga casa-fàbrica de filats de cotó, més tard el 1835 és construir i sol·licitar permís per instal·lar la màquina de vapor i a partir d’aleshores s’amplià la seva activitat al tissatge. Situada entre els carrers de Sant Oleguer, de les Tàpies i de Sant Pau del Raval, conservada parcialment. Avui hi ha el Centre Esportiu Municipal Can Ricart.
CEM Can Ricart
La casa-fàbrica Gassó és un conjunt d’edificis situats al carrer de Sant Pau, 84 i de la Riereta 37 – 37 bis parcialment conservats. De construcció purament d’estil militar.
Casa-fàbrica Gassó
Antoni Bonaventura Gassó i Borrull, important comerciant dedicat a la importació i exportació de mercaderies, va comprar l’any 1898 uns extensos terrenys situats a les antigues hortes de Sant Pau i construir un edifici de planta baixa, entresol i tres pisos a la cantonada dels carrers de Sant Pau i de la Riereta. L’any 1804, Gassó va construir un segon edifici de planta baixa i quatre pisos al carrer de Sant Pau, actual núm. 80.
Durant el bombardeig de la ciutat l’any 1842 dut a terme pel general Baldomero Espartero, duc de la Victòria, la fàbrica, com d’altres de la zona, queda bastant malmesa.
Casa-fàbrica Valentí – 1798, conjunt de dos edificis situats al carrer de la Riereta, 24 i 24 bis al Raval, l’any 1870 és produir un incendi, i és sol·licitar permís per instal·lar-hi un generador de vapor i la corresponent xemeneia.
Josep Valentí i Martí casat amb Ignàsia Colom i Tarrés, que estava emparentada amb Salvador Bonaplata i Corriol – un dels germans de la pionera empresa Bonaplata del carrer Tallers, famosa per ser la primera fàbrica de vapor de la península – 1832.
L’aparició d’aquesta nova maquinària i malgrat l’oposició de la gent, el barri del Raval es va omplir de vapors, molts es van ubicar en antics convents i cases-fàbrica. S’inicien moviments hostils, forts enfrontaments i protestes fins a provocar l’incendi de la fàbrica Bonaplata. Els obrers tenien por de perdre la feina. Fou el punt de partida de la revolució industrial a Catalunya.
Casa-fàbrica Tous
Casa Tous
Casa-fàbrica Tous, carrer de la Riereta, 35. L’any 1833 Nicolas Tous i Soler construir la casa-fàbrica de teixits i filats; avui s’ha convertit en un conjunt de lofts de disseny de luxe articulat en concepte d’habitatges de coliving – cinquanta apartaments d’estil industrial novaiorquès – que comparteixen espais comuns en ple Raval de Barcelona.
La Casa-Fàbrica Torruella – Can Seixanta: Construïda entre 1832 i 1833, per Magí Torruella, amb una superfície de 5.500 metres quadrats, l’Ajuntament ha comprat l’antic recinte fabril per preservar el patrimoni industrial i la memòria obrera de la ciutat. Ha projectat la rehabilitació, a través de diversos col·lectius “Salvem Can 60”, Fundació Tot Raval i Sostre Cívic, per poder efectuar equipaments i habitatges públics en règim de cessió d’ús gestionada mitjançant una cooperativa.
Documentació: La Vanguardia.
Can seixanta
Carrer de la Riereta 18, 20 i 22
És exemple de la tipologia de cases-fàbrica que barreja els usos industrials i d’habitatge en un context preindustrial i d’evolució dels models fabrils del teixit industrial urbà dels segles XVIII i XIX. La finalitat de la intervenció de l’administració, és valorar el patrimoni passat de la ciutat aprofitant la seva arquitectura i riquesa patrimonial del conjunt i reestructurar el seu contingut adaptant-lo a les noves necessitats del barri.
El sobrenom de Can 60 bé de la suma dels números que ocupa la fàbrica en el carrer de la Riereta 18, 20 i 22, l’altra teoria és conegut pel desgavell organitzatiu, de descuit i el desordre existent en el procés productiu… es deia que era un total “caos”!!
Foto: Ramón Sales-BCNRO
Can 60
Casa-fàbrica Torruella
foto: El Periódico-pati interior
Salvem el recinte històric fabril de Ciutat Vella Can 60
Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora
Casa-fàbrica Lloberas: Francesc Lloberas i Gelpí va obtenir la cessió d’un terreny, on faria construir la casa-fàbrica en els carrers Riereta núm. 13 i de l’Aurora núm. 14 bis del Raval de Barcelona. Edifici catalogat com a bé del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic al districte de Ciutat Vella, també s’incorporen al Patrimoni Industrial del Raval, la casa-fàbrica Balius, carrer de l’Aurora/ Riereta núm. 11 i 11 bis, veïna de la casa-fàbrica Terrés -any 1840 – amb dues d’estil neoclassicista.
Casa-fàbrica Lloberas C/ Riereta, 13
El Sr. Lloberas, l’any 1829, va tenir una primera fàbrica al carrer de la Cera. Amb l’obertura del carrer de la Reina Amàlia construir, l’any 1839, una nova fàbrica de teixits i una segona casa al carrer de les Carretes, que dotaven de l‘habitatge a la fàbrica del carrer de la Reina Amàlia. L’any 1842, obrí un altra fàbrica de filats al carrer Riereta amb el cos de la fàbrica al carrer de l’Aurora.
Avui en dia encara existeix, amb bon estat de conservació, magatzems, tallers i habitatges.
En el núm. 11, bis del carrer de l’Aurora, entre els anys 1978-1983, acollí el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona –CIFB; la seva façana vara ser una de les icones de renovació del barri del Raval. Alguns autors exposats foren Louis Daguerre, Robert Frank, Oriol Maspons, Xavier Miserachs o Cornell Capa – germà del famós Robert Capa. L’exposició inicial fou inaugurada per Agustí Centelles, conegut fotoperiodista de les més famoses fotografies de la Guerra Civil. Hi ha una placa commemorativa a l’entrada de l’edifici.
Documentació: MACBA
Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora núm. 11 – 12 i 12 bis
Casa-fàbrica Domènech: edifici situat al carrer de l’Aurora,12, catalogat com a bé del patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella incorporat al Patrimoni Industrial del Raval com a Fàbriques i Cases Fàbrica. L’any 1841 el fabricant de teixits de cotó Josep Domènech i Farnés construeix edifici d’habitatges de planta i quatre pisos enfront del carrer l’Aurora. A l’interior hi ha dues quadres de doble murs i pilars de càrrega, com a zona industrial.
Casa Dotres i Clavé-C/ R. Amàlia
Part de la façana original que sobresurt de la casa-fàbrica Dotres i Clavé al C/ Reina Amàlia, 41.
Fàbrica Dotres i Clavé: Situada al carrer de Sant Pau, 116. L’any 1833, arran d’una amnistia tornen a Catalunya dos exiliats progressistes perseguits per Ferran VII, Gaspar Dotres i Miquel Clavé. Compren unes hortes de grans dimensions on construeixen el cos principal de la fàbrica amb la façana enfront del Monestir. La façana principal del carrer Sant Pau cantonada amb Reina Amàlia és l’únic que es conserva.
Casa Dotres i Clavé C/ Sant Pau, 116
Sant Pau del Camp: Monestir benedictí romànic molt ben conservat. Els primers documents daten de l’any 977, tot i que en la làpida de la tomba de Guifré II hi ha inscrit la data de l’any 911, a qui s’atribueix la creació del Monestir. En estar fora muralles, va ser atacat moltes vegades. El 985 les tropes d’Almanzor el varen destruir quasi per complet. A partir d’aquesta data és convertir sols en església.
Foto: Viquepèdia – pati interor casa Estruch
Casa Estruch
Casa-fàbrica Estruch: Pere Estruch era propietari d’uns terrenys, amb casa d’habitatges i dues quadres industrials emplaçades al voltant d’un pati central, que serviran de base per la construcció de la nova casa-fàbrica de teixits de cotó. L’any 1846 es construeix una gran parcel·la amb 46 metres de façana, entre els carrers de la Reina Amàlia i el camí de ronda de la Muralla de Terra, al costat de la Porta de Sant Pau. La casa segueix la tipologia de casa-fàbrica segons els criteris de l’època, la cantonada amb el carrer de Sant Pau farà les funcions d’habitatge pels directius i contramestres i la fàbrica pròpiament dita en el núm. 38 i 38 bis del carrer de la Reina Amàlia.
Anys més tard es construeix la xemeneia per convertir-se amb fàbrica de vapor. Des de l’exterior a través de l’entrada principal de l’edifici la podem veure.
Amb motiu de la construcció d’un edifici de nova planta, l’any 2013, queden al descobert restes neolítiques. Els treballs arqueològics realitzats han permès recuperar nombrosos materials ceràmics, que han fet possible localitzar i ampliar molta informació de restes de l’època prehistòrica del neolític i del bronze en ple barri del Raval.
Casa-fàbrica Alabau: catalogada com a bé cultural d’interès local. Francesc Alabau i Forns ric teixidor de seda, propietari d’una fàbrica d’indianes en el núm. 16 i 16 bis del carrer Botella, ajuntar tres cases equipades amb 12 telers, que en fer les reformes pertinents van quedar una sola unitat amb una façana esgrafiada. Actualment està en procés de rehabilitació integral.
Rehabilitació de la casa Alabau Carrer d’en Botella, 16
Casa Ca l’Erasme
La casa-fàbrica Gònima, coneguda popularment com a Ca l’Erasme, (1746-1821). És un edifici senyorial d’estil neoclàssic amb una façana austera i un interior decorat amb valuoses pintures murals mitològiques. Era un conjunt d’edificis de planta baixa entresol i de tres pisos amb 12 escales dedicat a habitatges i a la fabricació de teixits estampats o indianes, del qual sobresurt la casa-palau del propietari, situada al carrer del Carme, 106 catalogada com a bé cultural d’interès local.
Edifici molt afectat pels bombardejos durant la Guerra Civil espanyola; així i tot, es conserva la casa Palau. L’interior es va veure completament modificat per a encabir-hi habitatges de lloguer. Encara es poden veure restes originals de pintures d’estil barroc. S’ha conservat la sala, o saló principal, amb important decoració pictòrica, en el sostre hi ha un fresc amb una escena del carro d’Apol·lo i diversos plafons murals, on s’explica la història de David.
Foto: Meet-barcelona
Casa-fàbrica construïda en horitzontal, amb finestres i balcons molt grans en comparació a la resta d’edificis de l’època, situada enfront de l’església de Sant Llàtzer. Sembla una casa de les futures colònies tèxtils que apareixeran a les riberes dels rius en diverses conques a tot Catalunya.
Casa Ca l’Erasme
Documentació: Guia Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / Ajuntament de Barcelona – Espais recobrats / Betevé / La Vanguardia / barcelonaentremuralles.com / Meet Barcelona / Open House Barcelona / Omnium.cat – fenciutatvella.com / MACBA / museuhistoriaciutat.cat / “les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Quaderns d’Història, Ajuntament de Barcelona.
Fotografies pròpies a excepció de les quals anomeno.
Interessant visita a l’ANC, del nostre ben volgut i mai ben ponderat grup “Gaudir la Cultura” el passat dia 13 de març.
L’Arxiu Nacional de Catalunya és el principal dels arxius de la Generalitat de Catalunya, amb aplegar, gestionar, preservar i difondre els arxius i documents de “Terra Nostra”: de persones, famílies, institucions, empreses i entitats, que són el reflex de la Història i de la diversitat de la Societat Catalana. Així com facilitar l’accés als documents, la informació i oferir mitjans per a la recerca i el coneixement de les memòries individuals i col·lectives.
L’edifici construït l’any 1995, amb una superfície total de 17.700 metres, disposa de quatre blocs simètrics i un cos annex per a la recepció, classificació i primer tractament de tota la documentació rebuda.
Els documents d’origen públic ingressen a través de transferències periòdiques previstes per la normativa. La documentació d’origen privat, primerament, requereix una valoració, estudi, classificació prèvia d’interès, d’estat de conservació, d’ordenació i d’integritat. Pot ingressar en donació, a través d’un conveni de comodat o per via d’adquisició.
Els documents són sotmesos a un primer tractament en una sala equipada amb grans taulells, on es du a terme l’anàlisi visual, l’estat de conservació; la identificació i classificació de tipus de documents on s’agruparan en Fons segons el seu tipus i en funció de qui els ha produït. Fons Patrimonials, Familiars, Comercials, d’Associacions, Institucionals, Col·leccions, Biblioteques i d’arxius diversos o complementaris. Seguidament, els documents o materials s’arxiven en contenidors per la seva conservació i tractament de desinfeccions d’organismes nocius i s’efectua una anàlisi i descripció.
Caixes de documents de l‘Arxiu de Salamanca
Els dipòsits on es conserva la documentació estan situats a les quatre plantes superiors. Dipòsits de fotografia i d’audiovisuals, especialitzats amb baixa o molt baixa temperatura i amb humitat específiques. Dipòsits per a la documentació textual en format convencional, equipats amb prestatgeries mòbils i constants climàtiques controlades per ordinadors. Dipòsit de Topografia, format per prestatgeries especials verticals de grans dimensions i grans alçades. Altres de calaixeres planeres – horitzontals per emmagatzemar pergamins, cartells, plànols, mapes, gravats i dibuixos.
El laboratori de restauració i conservació. És l’àrea que controla la salut dels documents. Preservació i revisions periòdiques i continues de la il·luminació, control de plagues, qualitat de l’aire, temperatures i del control de la documentació que se cedeix per a exposicions. Restauració del material fotogràfic, dels pergamins o papers delicats, efectuant les intervencions necessàries i possibles de neteja estabilització i restitució en la mesura que sigui viable per la seva conservació i estat original.
Finalment, visitem la sala de consulta i reserva de documents. Una altra missió de l’Arxiu, amb aquest espai, és donar accés a tothom als documents. La ciutadania és l’autèntica propietària d’aquest Patrimoni. L’Arxiu ofereix una xarxa de consulta pública i gratuïta dels documents així com dels fons bibliogràfics i hemerogràfics.
El portal web Arxius en Línia ofereix lliurement l’accés a la documentació i amb molts casos, també, la visualització i descàrrega dels documents i d’imatges. Així com la reserva per fer la consulta presencial.
Ens comenten que està en projecte i aprovat la construcció de més edificis annexos amb més i millors dependències per l’ampliació de l’ANC.
Agraïts, pel servei i l’atenció rebuda per part de tot el personal de l’ANC, que en tot moment ens han donat tota mena d’explicacions, ens han guiat i ensenyat tot l’arxiu i dependències, animant-nos a gaudir i a fer servir molt més i sense excuses les seves, més ben dit, les nostres instal·lacions situades a:
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.