Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
- A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
- La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.