Etiqueta: Edat Mitjana

Josep Sauret

Las cruzadas vistas por los árabes / Les croades vistes pels àrabs

Amin Maalouf (Beirut 1949- )

Alianza editorial. El libro de bolsillo / Edicions de 1984. Col·lecció butxaca

Imatge principal del blog: Miniatura d’una batalla de la Segona Croada (edició del segle xiv de la Història d’Ultramar de Guillem de Tir)

L’autor

Periodista franco-libanès, va estudiar amb els jesuïtes. Ha viscut amb una certa permanència, almenys a Egipte, al Líban, a França, a Estambul, a Etiòpia i a Vietnam, en aquests dos últims països fent de corresponsal.

Escriptor també de novel·les, té el premi Goncourt de 1993, Le rocher de Tanios i és premi de les lletres Príncep d’Astúries del 2010.

El llibre

Amb un títol molt atractiu, té una certa antiguitat -primera edició de 1989 va per la sexta reimpressió en castellà- però, segueix sent molt actual donada la situació política de l’Orient Mitjà. Són gairebé 400 pàgines independentment de les notes, fonts i una cronologia i mapes molt il·lustratius.

Es basa en historiadors i testimonis de les cròniques musulmanes de l’època. Són dos segles que van des de l’arribada dels primers croats el 1096 fins a la pèrdua per part d’ells de Sant Joan d’Acre el 1291.

Hi trobem moltes lluites internes dins els musulmans d’una banda i dins els cristians per una altra, també les aliances segons convenia entre musulmans i cristians per anar contra algú altre i demostrant que la religió no era l’únic motiu de discussió, realment era el poder el que interessava.

Pels cronistes emprats i per una evident simplificació lingüística, tots els invasors eren frany (francs o provinents de França). Els musulmans no estaven units i tot i que en molts casos eren família entre els dirigents, no hi havia solidaritat entre ells, estaven fragmentats tot i ser més nombrosos que els invasors. Igual succeí amb els occidentals a mida que varen passar els anys, les divisions i la disparitat d’interessos foren continues.

L’autor amb base dels textos de les cròniques ens descriu acuradament les batalles, els setges, les intrigues entre els dos costats, que com hem dit, eren  variables amb el temps. Ens explica molt les traïcions, els canvis de bàndol, la importància dels lideratges. Com que la nació musulmana era molt superior en cultura -medicina, ciència, tècnica,…- havia perdut combativitat i tenia la saviesa del pacte -en aquest cas viure sota un protectorat frany– , de la resignació, de deixar lliure circulació a persones i mercaderies -pagant eh!-

Hi trobem també, l’encara lluita actual, entre sunnites i xiïtes que ve del segle VII de discrepàncies dins la família del profeta. També el no saber recollir els fruits de les batalles guanyades, les guerres de successió quan mort algun cabdill,…

Explica l’aparició de Nur-ad-Din Mahmud segon fill de Zengi  (Imad-ad-Din Zengi I) que el 1144 havia canviat la situació i reconquistat Edessa començant una recuperació musulmana. Nur-ad-Din és un home reservat, piadós i capaç de crear un aparell propagandístic com, el gihad (o la jihad) que aconseguí recuperar Damasc dels aliats del rei de Jerusalem i es convertí en un verdader líder. També recolzarà l’expedició de Xirkuh (Shirkuh en castellà), oncle del famós militar i soldà Saladí, a Egipte. Quan per fi aconsegueixen l’objectiu de fer-se els amos d’Egipte, Xirkuh mort i Saladí que ha participat en totes les campanyes serà nombrat el rei victoriós o soldà d’Egipte i de Síria.

Saladí que era ambiciós, bon guerrer i negociador, a base de victòries i pactes destacarà com la principal figura de l’Orient, serà el successor de Nur-ad-Din i aconseguirà unir, gràcies al aparell propagandístic heretat, als musulmans i conquerir Jerusalem el 1187 després de dominar Síria i aprofitar les disputes internes dels cristians.

Evidentment les croades no acaben aquí. Ricard Cor de Lleó rei d’Anglaterra intentarà reconquerir Jerusalem sense èxit, tot i que aconseguirà mantenir una zona costanera important i signar una pau de 5 anys. El 1192 morirà Saladí i per continuar la tradició musulmana hi haurà guerra civil per trobar un successor.

La guerra santa cada cop te menys raó de ser. Els musulmans han recuperat Jerusalem, el Rei Ricard torna a Anglaterra i deixa uns cristians debilitats amb Acre com a capital.

El 1218 comença una nova croada amb objectiu Egipte. Arribarà Frederic II de Hohenstaufen el rei més poderós d’occident. Parla i escriu àrab i tindrà bones relacions amb Al-Kamil, nebot de Saladí que finalment ha  aconseguit el poder. Signen un acord en què es divideixen Jerusalem. El món musulmà s’indigna i ho considera una traïció. Durarà poc l’estada dels cristians a Jerusalem ja que en un cop de mà, el rei de Damasc An-Nasir Dawud la recupera.

Hi haurà encara una altra expedició comandada aquesta pel rei de França Lluís IX que serà fet presoner i al tornar a ser lliure reembarcarà amb les seves tropes.

Seguiran les invasions dels mongols descendents de Genguis Kan  i les lluites internes en forma de cops d’estat i/o disputes per la descendència entre els diferents sobirans locals.

A poc a poc les ciutats dels frany minvaran i quedaran reduïdes a un conjunt rodejat per Mamelucs que son els nous dominadors de la zona, les seves fortaleses s’aniran desmantellant i el final, sense més ajuda europea, serà inevitable. Després de diferents pactes i treves parcials, el juny del 1291 cau Acre i els musulmans comencen a destruir totes les fortificacions costeres que podien servir als cristians per tornar.

En el llibre hi trobem un curt epíleg interesant en què enllaça l’autor la situació dels 200 anys de les creuades amb l’actual en què els àrabs que foren l’origen de la religió i culturalment estaven més avançats en l’època, ja havien perdut el control del seu destí. Els seus dirigents eren kurds, turcs,…àrabs culturalment  però que en molts casos ni parlaven aquesta llengua. També, hi és present la incapacitat musulmana per crear institucions estables, per obrir-se a les idees que porten els europeus. Al final llança la idea que Orient segueix veient a Occident com un enemic natural i Israel seria l’actual estat dels croats.

En resum, un llibre molt detallat i documentat en què hi he trobat a faltar una introducció amb una contextualització de l’època en què passen els fets. Tot i que evidentment els motius de les expedicions a Terra Santa per part dels croats no les podien saber els relators musulmans que són les fonts emprades però sí la situació en què es trobaven els diferents reialmes-ciutats. Tampoc ens explica els motius de les croades des de l’òptica cristiana que podia haver-los indicat utilitzant altres texts encara que no fos l’objecte del llibre. De totes formes un llibre que ens permet reflexionar sobre un dels orígens de la situació actual a l’Orient Mitjà.