La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.
Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·les que es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.
Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibres extraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.
És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.
El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.
Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.