Categories
Llibres

Recomanacions per Sant Jordi

Il·lustració de l’Assemblea de Sants-Montjuic

Aquesta podria ser la nostra participació en un dels Sant Jordi més incerts dels que hem viscut mai, sobretot els darrers anys, perquè s’havia convertit quasi en una festa nacional. Per recordar un cop més que la cultura no és que sigui necessària, sinó que és del tot imprescindible, us proposarem uns quants llibres, alguns dels quals haurem llegit, i d’altres que formen part del desig. Recordeu que hi ha llibreries que poden vendre en línia, moltes, inclòs el projecte col·laboratiu Llibreries Obertes, i que així les ajudareu a passar aquests mesos de precarietat, i que sinó, podeu guardar les vostres tries per quan ens sigui permés passejar, sembla que el 23 de juliol. Però no abandoneu la lectura, possiblement un dels fets íntims que ens permetrà estar sempre acompanyats. I féu de l’abril el més del llibre i la rosa, li pesi a qui li pesi.

Recordeu també que a aquest mateix bloc, a l’apartat llibres del menú, ja hi ha algunes ressenyes, sobre llibres que ens han agradat.

===============================================

A mí em fa molta il·lusió llegir el llibre Els Fundadors (Ara Llibres, 2020) de Raül Garrigassait, president de la Casa dels Clàssics, (que ja té a les mans el Premi Llibreter i el Premi Omnium Cultural del 2017 per Els estranys), perquè espero que m’expliqui els “intringolis” que va comportar la creació de la magnífica col·lecció Bernat Metge, un puntal per a la cultura catalana, nascuda durant els anys de la Mancomunitat. Aquí us deixo una crítica de Núvol. També incloc un vídeo d’Omnium de la sèrie a YouTube Literatura a domicili, una fantàstica iniciativa, on l’autor comenta el llibre amb el llibreter de Documenta Èric del Arco. Realment quan s’entra a dins de les coses és quan millor s’entenen. Recomanació de Mercè Bausili

_______________________________

D’entrada no és un llibre d’història de Catalunya convencional, sinó una selecció de 124 dates o episodis d’esdeveniments rellevants i significatius des de la Prehistòria fins als nostres dies. La data seleccionada podria ser l’expressió local catalana d’un fet, o d’un moviment o un fenòmen que va adquirir una certa rellevància i una projecció mundial en el passat. Cada episodi consta d’un títol, que és la data o el període; un subtítol, que descriu el tema principal; un paràgraf a mode de resum; el desenvolupament de l’episodi, que ocupa entre dues i set pàgines i unes referències bibliogràfiques molt clares i actualitzades. Cada episodi està redactat per un especialista.
Consta de 9 capítols o períodes: la Prehistòria, els Temps antics, Alta Edat Mitjana, Baixa Edat Mitjana, l’Edat Moderna, el Segle XVIII, el Vuit-cents, el Nou-cents i els temps contemporanis. Cada període històric té una introducció d’unes 3 pàgines que emmarca els aspectes més rellevants del període.
El llibre incorpora una breu biografia del director de l’obra, els assessors i el 98 autors dels episodis i acaba amb un índex general, molt útil amb la data, títol de l’episodi i autor.
És recomanable per a persones amb curiositat històrica, cultural i social, per al públic general i també per a especialistes. Evidentment es pot llegir, tot seguit o bé per capítols o bé per dates o episodis. Recomanació de Joan Solé Camardons

Borja de Riquer (director)

Història Mundial de Catalunya

Edicions 62, 2018
Col·lecció: Llibres a l’Abast, 992 pàgines
Podeu llegir-ne un fragment aquí

_______________________________

En els dos primers terços d’aquest llibre trobem idees que ja havien estat exposades en el seu anterior llibre, “Sapiens”. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són laclau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

(Ressenya de Lluís-Emili a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordoñez

Yuval Noah Harari

Homo Deus. Una breu historia del demà
Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast: 576 pàgines
Traductor: Esther Roig Giménez

__________________________________

El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser Rafel Nadal, adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).

El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.

Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessió que comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.

El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig, de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.

(Ressenya d’Antoni Pladevall a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordóñez

Rafel Nadal

Quan érem feliços
Edicions Destino, 2012
Col·lecció: L’àncora 416 pàgines

___________________________________

Caterina Albert, la nostra Víctor Català, va construir un personatge propi per poder-ne construir de ficticis. Aquí presento una biografia-assaig de la professora Margarida Casacuberta que de ben segur ens explicarà cóm va haver de treballar perquè les crítiques i l’acceptació dels lectors li fossin favorables, per poder continuar creant els mons que ens ha regalat, tan allunyats de la mal entesa literatura escrita per dones. Darrera d’un pseudònim va poder explicar la vida com era i com la vivia la persona, una dona amb unes dots literàries immenses, molt superiors a alguns dels seus contemporanis. Aquí us deixo un recull de crítiques aparegudes, que m’han fet encarregar el llibre immediatament. De totes maneres, aprofitant l’avinentesa voldria recordar que Club Editor ha publicat tots els seus Contes en tres volums, on hi trobareu en diversos episodis la mateixa potència que a Solitud i us deixaran la mateixa esgarrifança al clatell. Recomanació de Mercè Bausili

________________________________

Sinopsi:

Una impressionant narració  feta a través del retrobament de l’autora amb diferents supervivents  vint anys després del final de l’horror de les deportacions de la Segona Guerra Mundial.  L’autora i les diferents protagonistes del relat, totes elles dones i totes marcades pel fet d’haver estat deportades com a preses polítiques al camp d’Auschwitz, es van retrobant al llarg del relat. És una obra feta de fragments. Un seguit de monòlegs dramàtics de cada protagonista rodejats de poemes. Cada monòleg  expressa un Jo diferent amb una veu particular. Cada personatge recull els dilemes, les paradoxes i les problemàtiques del que vol dir sobreviure a Auschwitz. Cadascuna reviu el passat de manera diferent: amb la consciència  tràgica de la impossibilitat de ser entesa, fins a la fugida endavant a través del matrimoni, la família, els fills. Amb la culpabilitat que comporta el fet d’haver sobreviscut (cal tenir en compte que sobreviure a Auschwitz no estava previst), fins al sentiment de responsabilitat moral d’haver d’escriure i testimoniar en nom de les que no van tornar (que són la immensa majoria).  En tots els casos,  és el  retorn a una llibertat idealitzada des del captiveri que no es correspon amb el sofriment inhumà patit ni amb la realitat posterior a la guerra.

Comentari:

Charlotte Delbo (1913 – 1985) és una escriptora francesa, nascuda a França  filla d’emigrants italians. Destacà aviat pel seu activisme polític que la portà ben aviat a militar al Partit Comunista Francès. Durant l’ocupació nazi de França, ella i el seu marit formaren part de la Resistència. Desarticulat el grup i detinguts per la Gestapo el 1942, el seu home va morir afusellat i ella, amb un contingent de dones va ser deportada a Auschwitz després de passar per diversos camps de trànsit en l’anomenat Convoy du 24 janvier (el dia de l’any 1943 en què van ingressar al camp), amb un grup de 229 dones no jueves sinó presoneres polítiques. D’aquest grup en van sobreviure 49. Quan les SS van clausurar el complex d’Auschwitz – Birkenau  el gener de 1945, les dones supervivents van ser traslladades al camp de Ravënsbruck, on van ser alliberades el maig de 1945.

Aquest llibre és el tercer volum de la trilogia Auschwitz et après i és va publicar traduït al català per Valèria Gaillard l’any 2019. Els dos primers títols: Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil s’han publicat enguany, en un únic volum  coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Us asseguro que la lectura d’aquest llibre us aportarà  emocions intenses i us farà reflexionar sobre la nostra condició humana. Recomanació de Miquel Nistal

__________________________________

Autobiografia que ens explica el procés de l’aparició fulgurant del moviment nazi. L’autor ens presenta el descontentament social i humà, la repressió, els seus sentiments i emocions con alemany

Obra escrita el 1939, però que es va trobar i  publicar després de la seva mort. La lluita entre l’Estat, el poderós, el Reich envers l’individu anònim, el pària, el feble, l’amenaçat, el jo. Les expectatives i perspectives que tenen els ciutadans alemanys en el Tercer Reich. La situació molt desesperada de l’individu de triar entre la dualitat de l’heroi membre del bloc nacionalsocialista, o el màrtit que pateix i que vol explicar al món el que està passant dins d’una Alemanya desconeguda. L’abans i el després entre el 1917 i 1933. Ell es considera una víctima ària del nazisme. Recomanació de Ferran Ballesté.

___________________________________

Con va dir, el Princep Lvov, cap del primer gabinet Provisional, juny de 1917: “Si Rússia hagués estat beneïda amb una veritable aristocràcia terratinent, com Anglaterra, que va tenir la decència humana de tractar als pagesos com a persones en comptes de com a gossos ….. llavors potser les coses podien haver estat diferents.

Tot va canviar de cop a l’enderrocar el vast i anquilosat imperi rus, Un imperi autocràtic que durant més de tres segles els Romànov van ostentar per sotmetre a la seva població. Amb els bolxevics al poder, el canvi va ser brutal. En un país tan extens les diverses revolucions, guerres internes, sublevacions, hambrunes, persecucions en mig de la Gran Guerra, varen propiciar una profunda transformació amb un curt període de temps i una reacció en cadena arreu del món.

Aquí us deixo un document de l’Editorial Crítica on podreu veure l’index al complet. Recomanació de Ferran Ballesté.

_________________________________

Humor i etnografia, que semblaven actituds davant la realitat i el “altre” impossibles de connectar, ja que afecten a la qüestió del racisme i l’eurocentrisme, troben una solució exemplar: es burla dels negres (no sols dels aculturats dels quals el ridícul és patent, sinó dels nadius “FETEN”, comparant-los, no poques vegades amb elements o situacions absurdes per al nostre context europeu, però la comparació no resulta ofensiva ni degradant: se situa una mena d’entre-deux que té una clara funció de respecte dins la ironia.

La principal forma d’ironia, amb tot, cau sempre sobre l’autor mateix, en forma d’interrogant, que serveix per desvetllar realitats. I, en aquest sentit, el principal objecte és Barley mateix, i son mostres de la seva ridiculització alguns passatges supercòmics de tot el llibre: com l’aventura de la seva extracció dental, els seus primers passos amb la grossa prostituta, o les seves dificultats lingüístiques amb les tonalitats “ dowayo” origen de situacions socials veritablement compromeses.

Aquesta ironia desvetlladora, carregada de saviesa humana i radicalment antropològica, encara que tampoc l’hagin practicat fins ara els mateixos antropòlegs, converteix Barley en un veritable exemple per a la professió, i com hàbil penetrador de la capacitat d’altres cultures (i d’altres ments en general), de l’única manera que això pot fer-se: amb  humor, amb cautela i confiant pacientment en la sort.

Part del text extret del pròleg de “El Antropólogo Inocente”

De tot això sorgeix aquest llibre, que tinc moltes ganes de llegir, i que m’han recomanat diferents guies de l’Àfrica,  perquè poques vegades s’hauran vist reunits, en un llibre d’antropologia, un cúmul tal de situacions divertides, referides amb inimitable humor i gràcia, com les que Nigel Barley ofereix de la seva feina de camp entre els dowayos, realitzada el 1978. Recomanació de Montse Fernández

_____________________________________

No me’n puc estar de recomanar-vos  un llibre que vaig llegir fa temps.  És una novel·la  de l’escriptora Maria Barbal, editada per primera vegada fa un munt d’anys, el 2005 per Columna editorial i que probablement molts de vosaltres ja coneixeu. El títol és «País Íntim» (Premi Prudenci Bertrana 2005).  País Íntim ha estat la millor de les lectures que he fet d’aquesta autora, Carrer Bolívia,  Mel i metzina,  Pedra de tartera i Càmfora.

 Una gran novel·la,  d’una immensa profunditat  tant pel que fa als personatges i la seva evolució personal com a la seva relació amb les circumstancies que els envolta (fets històrics, evolució politicosocial, formes de vida, entorns geogràfics i socials i relacions humanes).  Em va impressionar la introspecció del personatge (Rita) i com aconsegueix desgranar els seus sentiments i els de la seva mare (Teresa). La novel·la adquireix una gran  intensitat gràcies el diàleg constant que manté la protagonista amb la seva mare, un diàleg només d’una part, un diàleg sense resposta. Al costat, una serie de personatges que serveixen de contrapunt: el pare, l’avia, el germà i la Veva, a Barcelona, que representa tot el que la protagonista no troba en la seva mare i que serà la seva gran referència. Aquí us deixo l’enllaç a una crítica de bibarnabloc.cat

També cal destacar al vocabulari, sobre tot els qualificatius que la mare dedica a la seva filla segons les circumstancies: TREZAPETS ( qui té resposta per tot), MOQUELI (mocosa, que posa cullerada en la conversa dels grans), FARMACA ( dona deixada i bruta, li diu a la seva filla quan la troba llegint o jugant en lloc d’ajudar), ORCA (esquerpa, aquí  assigna tots els defectes en una paraula, persona rebutjable) i altres. Alguns d’aquests qualificatius els he trobat a AÏNA Vocabulari temàtic del Pallarès. I a qui interessi o tingui curiositat en la parla del Pallarès pot cerca en aquest enllaç. Recomanació de Salvador Duran.

Maria Barbal

País íntim

Barcelona. Editorial Columna, 2005 1a edició

______________________________________

Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats. Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies

Seguirà en una nova pàgina el 21 d’abril ……..

One reply on “Recomanacions per Sant Jordi”

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s