L’au de Minerva

Per Joan Alcaraz

Títol: L’au de Minerva (Un dietari de 1994 i 1995)

Autor: Oriol Pi de Cabanyes

Editorial: Afers, Catarroja (2022)

Dietari

Per poc que el conegueu, sabreu que Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) és un escriptor i articulista -a més de càrrec institucional- de dilatada trajectòria i sòlida cultura, reflectides en diversitat de gèneres.

Entre les seves obres, a més de les pròpiament literàries, hi ha volums de viatges, reflexions de filosofia política, llibres de temàtica artística i històrica, assaigs… El seu darrer llibre publicat és La cultura que ens salva i altres escrits (2021), del qual ja vaig fer una ressenya per a Gaudir la Cultura.

Ara ens ofereix dos anys -1994 i 1995- d’un dietari discontinu les primeres notes del qual van iniciar-se el 20 de novembre del 1975, dia que va morir, agonitzant al llit, el general Franco. Un jorn clarament disruptiu, que marcava un canvi de temps, tot i que encara, prop de mig segle després, el canvi definitiu no hagi culminat del tot…

El títol del llibre fa referència al saber, simbolitzat en l’au nocturna de la deessa grecoromana Atenea-Minerva, que comença la seva activitat pensativa quan els raigs del sol ja s’han fos en la penombra. Inspirat en el seu vol, Pi de Cabanyes ens desplega la que és, per a mi, una de les darreres lectures que més m’han agradat.

En aquesta obra de l’autor vinculat a la històrica Masia d’en Cabanyes, de Vilanova i la Geltrú, podem trobar-hi, sobretot:

Referents, històrics i contemporanis (entre els quals, singularment, Joan Fuster i Josep Pla):

“Josep Pla i Joan Fuster eren tots dos aus nocturnes. Tots dos van vetllar molt en la fosca, es digui el que es digui de l’espionatge o la camisa blava, per la continuïtat d’una llengua i una cultura que són la més genuïna expressió de la terra”.

“Benvolgut Oriol Pi de Cabanyes,

“Perdona que no t’hagi contestat més d’hora la data de venir a Sueca que em proposes. (…).

“M’han dit que vens a demanar-me un pròleg. Deixa-ho córrer. He fet tants pròlegs, que ja entro en el nivell de la inflació. Els meus pròlegs, de més a més, ja estan molt mirats. No són ni prou marxistes, ni prou estructuralistes, ni prou idiotes, perquè puguin agradar els nens universitaris, i ja pots imaginar-te quins. Ara: si vens a parlar del PSAN, per exemple, ens divertirem molt. I si es tracta de passar l’estona, millor encara. (…).

“Teu,

Joan Fuster

“Penso sovint en Pla, sempre tan preocupat per si seria llegit un cop difunt. Me l’afiguro sempre com un galiot, com un esforçat de la ploma. És així com el retrata -a París, el 1920- el meu besoncle Enric-Cristòfol Ricart: “escrivia fins a la matinada, sovint fins al matí (…), els articles més àgils i fluids li costaven una nit sencera  d’escriure”.

Interpretacions del sentit de país:

“Els jesuïtes parlaven en castellà encara que fossin catalanoparlants. I per a mi tots aquests signes van començar a ser l’indici que, per sota de les estructures més rígides, hi havia alguna deu que maldava per poder-se manifestar. Als jesuïtes vaig anar-me tornant catalanista, antifranquista, a través d’aquestes tan imprecises sensacions de la pell, es pot dir que intuïtivament, visceralment”.

“El comte Arnau encarna perfectament bé, a mi em sembla, l’esperit de Catalunya. De vegades som una ànima en pena, que conspira. D’altres vegades semblem voler ser -com ell- a tot arreu, estirant més el braç que la màniga”.

“Aquest país sembla condemnat per l’abundància d’estúpids, per la curtesa de mires i per la nimietat. I així com la política és dominada pel dèficit d’estratègia i per l’excés de tàctica de baixa volada, la cultura es fa ridículament petita, parasitària, insignificant. Massa manefles fan passadissos i grimpen a cops de colze, repartint credencials de qualitat per petits interessos personals. Hi ha massa càndids i massa malvats que ni fan ni deixen fer”.

                                                          

Reflexions sobre la condició humana:

“Hi ha llocs als quals mai no s’ha de tenir la temptació de tornar. Perquè ja no existeixen. Els llocs no són pel que són físicament, sinó per un conjunt de circumstàncies imponderables que, passat el temps, ja no es poden repetir. Allò que un dia hem viscut és, per fortuna, irrepetible. La realitat no és mai objectiva: és una vivència subjectiva. I la vida una (re)creació constant”.

“Estic per la independència. De la societat en relació a l’estat. De la cultura en relació a la política. De l’àmbit privat en relació a l’àmbit públic. I viceversa. És a dir: estic per la interdependència. O sigui: per una cultura del contracte i del pacte. Per una cultura que s’oposi a la cultura de la violació i la intromissió. Més encara: per una cultura que modifiqui, en bé, la natura, que no en sigui subalterna”.

“La felicitat, si existeix, és un estat d’esperit, una vivència de la beatitud, un benésser. O una sensació passatgera, sovint tan efímera com un orgasme. L’èxtasi permanent no és cosa d’aquest món, és un impossible. La felicitat absoluta és una entelèquia.

En la vida mortal, la plena felicitat, és inabastable. Pretendre la felicitat és causa d’infelicitat. Per això perseguir-la tan obstinadament comporta tantes desgràcies”.

Notes mediambientals i de natura:

“El crepuscle dibuixa un cel rosat, d’aquarel·la. Al meu pas, el mussol es deixa caure a la manera segons costum (s’enfuig, a vol rasant, fins a la part més fosca). Per sota dels ceps he vist també, zigzaguejant, una llebre. Fa sec. Els rostolls exhalen, encara, el perfum de la sega”.

“El gat és l’animal que la cultura egípcia va sacralitzar perquè protegia la conservació del gra contra rates i ratolins. Però la tradició jueva el considera un animal poc fiable. De “gat”, que és mot que no existeix en arameu, no en surt cap a les Sagrades Escriptures…”

“Parapetat darrere els vidres del menjador, observo una garsa, altiva, picotejant per la gespa: la llarga cua, le negror com brilla, el plomatge blavís, el ventre blanc… Són malparides, aquestes aus, llestíssimes. Ens sotgen. Saben quan entrem i sortint, ens coneixen tots els sons, tots els moviments”.

Proximitat a l’Acadèmia Sueca com a director de la Institució de les Lletres Catalanes (per la possibilitat que un escriptor o escriptora en català puguin obtenir, algun dia, el Premi Nobel de Literatura):

“El 25 d’abril d’aquell 1989 vam organitzar una conferència de Knut Ahnlund -a la seu del Col·legi de Periodistes- sobre “El Premi Nobel: història i actualitat”. Aleshores Birgitta Trotzig encara no era de l’Acadèmia. Com tampoc no ho és encara, però aviat ho pot ser, Per-Olov Enquist, el dramaturg que també hem tingut entre nosaltres, home altíssim,  interessat a reflexionar sobre l’esport. Ni tampoc Lasse Soderberg, que ha vingut per aquí moltes vegades”.

“Em truca en Josep Palau Fabre, a qui he fet arribar un plec lacrat convidant-lo a la paella a casa amb Knut Ahnlund, el secretari del comitè Nobel de l’Acadèmia Sueca. Quedem que ja quedarem. “Ja et trucaré jo -em diu-. Ja saps que soc molt sord, i si em truquessis tu no et sentiria”. Entesos”.

“Anem al ¨”xiringuito” de la platja de Sant Gervasi a menjar un arròs amb Kjell A. Johanson, un dels més influents periodistes culturals de Suècia. És un tipus altíssim, corpulent, desmanegat. (“Tots aquests nòrdics semblen crus”, li havia sentit dir a la Maria Aurèlia). És un dels poquíssims hispanistes suecs, escriu al Dagens Nyether, que és com La Vanguardia de Suècia. Li demano que em parli d’Arthur Lundkvist, l’hispanista de l’Acadèmia, que sempre es va negar a considerar Espriu”.

I, en referència al tema lingüístic,  un darrer -però no pas menor- detall: no sabeu la infinitat de cerques d’Optimot que he hagut de fer tot llegint L’au de Minerva! Buscant la significació d’un nom, un verb, un adjectiu… Una prova més, si s’escau, del nivell cultural d’en Pi de Cabanyes, que es demostra a bastament en aquesta obra i en les que vindran.