M (II)

El hombre de la providencia

Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.

“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.

L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.

Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.

El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.