No és una gran pel·lícula, però sí una molt bona novel·la. Entretinguda, això sí, encara més pels que no hagin llegit el llibre, que esperen el desenllaç d’una clamorosa venjança femenina. Hi ha tres novel·les (la trilogia d’entreguerres anomenada Els fills del desastre) de l’infatigable Pierre Lemaitre, i de moment s’han fet dues pel·lícules, de la primera (Ens veurem allà dalt) i aquesta. Espero la tercera, la narració transcorre durant la invasió de França pels nazis, ras i curt. Tema tocat i remenat fins a la sacietat, però Lemaitre té un do, no en va s’ha començat a dir si és el Dumas del segle XXI, no em sembla desencertat. De fet en aquesta pel·lícula hi transita, poc amagat, l’esperit del Comte de Montecristo.
Si hi ha pel·lícula o no de la tercera de la saga, de moment no ho sabem, així que recomanaré un altre llibre molt notable, també amb pel·licula, que també explica la invasió, Suite Francesa de la recuperada Irene Nemirovski, mai prou elogiada i que l’atzar ens l’ha retornat des del 2004, desprès de ser una escriptora d’enorme èxit a França abans de la Invasió. Desprès Auschwitz.
Un ocellet havia dit fa temps que Lemaitre estaria treballant en una nova saga familiar, que arrencaria el 1949 i tractaria sobre el col·laboracionisme francès. Segur que aixecarà butllofes. De moment i recentment ha publicat un parell de llibres El gran món i El silencio y la cólera (encara no en català) corresponents al que seria la saga Els anys gloriosos, segur que és aquesta que es deia, cronològicament es correspon i els personatges, alguns són expulsats dels seus llocs comuns.
Infatigable, astut, ja reconeix el seu públic. Se li nota molt que s’ho passa d’allò més bé escrivint, muntant històries dins de la història, entrant i sortint de la narració com un nen entremaliat, i, repeteixo, té ofici, i nosaltres benefici.
Gaudir la Cultura 