Per què Chicago?

Auditorim Chicago de Louis Sullivan, 1889

Casa Robie de Frank Lloyd Wright, 1908

77 west wacker drive de Ricardo Bofill, 1992

Aquest article sobre l’incendi de 1871 ens situa en el moment que la ciutat ha de revertir els criteris de construcció que l’havien devastada, i així engegar una nova manera d’urbanitzar la metròpoli dels gratacels, dels grans gratacels, que esdevindran la seva identitat i el punt neuràlgic de formació dels nous arquitectes i enginyers.

Les fotografies que encapçalen l’escrit són un dels paradigmes dels canvis que es van produir a Chicago, i dels seus protagonistes més destacats: Louis Sullivan i l’Escola de Chicago i l’alumne díscol Frank Lloyd Wright.

L’Escola de Chicago neix, doncs, d’una necessitat imperiosa d’aprofitar l’arquitectura del ferro que Europa ja feia servir, i que permetia pujar pisos, i així superar l’encariment del sol urbà, reduir costos, i donar espai a tots els que s’havien quedat sense casa o negoci, i a l’enorme arribada de població. Els ascensors elèctrics van ser els aliats perquè aquestes construccions proliferessin a un ritme trepidant sobretot en el període d’entreguerres. Sullivan, que també va estudiar a Paris, va emprar un estil molt propi, racionalista, els temps ho demanaven, amb reminiscències del Modernisme, el Romànic i el Gòtic en l’ornamentació.

Frank Lloyd Wright va treballar amb Sullivan durant sis anys, procedent de l’equip d’un altre arquitecte a qui considerava massa convencional. Però aviat va començar a anar per les seves. La seva primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892), a la qual va seguir, una mica més tard, tota una sèrie d’habitatges unifamiliars que tenen en comú el caràcter compacte i l’austeritat decorativa, en oposició a l’eclecticisme de l’època. En aquestes primeres realitzacions d’arquitectura domèstica, conegudes com a prairies houses o «cases de les praderies», hi són presents algunes de les constants de la seva obra, com la concepció predominantment horitzontal, l’espai interior organitzat a base de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre a ales que formen pòrtics.

Chicago, avui, és una classe a l’aire lliure d’història de l’arquitectura contemporània, on conviuen des d’alguns, molt pocs, edificis d’abans de l’incendi, amb els de l’Escola de Chicago, un estil ja clàssic, la renovació de l’art decó, que va emplenar d’edificis i arts decoratives la ciutat, i ara, els dissenys més agosarats. Tots li han donat una emprempta de modernitat, risc i delectació difícils de trobar. I això la ciutat ho sap, ho explota i, el més important, ho cuida.

Chicago també és molt coneguda pel jazz que s’hi fa, des de que a principis del segle XX arribaven esclaus fugint de les plantacions del Sud, cap els estats del Nord que eren abolicionistes. El ferrocarril subterrani n’és un bon exponent. Això li ha donat un segell especial, amb el revoltim de l’estil New Orleans i el dels blancs de la ciutat que s’hi van afegir immediatament.

Aquesta visita l’he feta amb els Amics del MNAC, que, com sempre, han fet una tria dels llocs i les rutes impecable. La companyia de persones interessades en la història i les arts de la ciutat també ha estat molt profitosa. Un plaer tot plegat.

Home Insurance Building de William Le Baron Jenney, acabat el 1891, considerat el primer gratacels perquè va ser construït amb ferro i acer.

Chicago Board of Trade Building, de Holabird & Root, 1930