Museu del Barroc de Catalunya, a Manresa

Aquesta que exposo aquí és una opinió molt personal, desprès de visitar el Museu. La visita va anar acompanyada d’unes excel·lents explicacions del guia, un professor que lluita per explicar als menuts la importància de l’art, i sobretot la Història de l’Art, una tasca que tots sabem gens fàcil.

Manresa té un llegat barroc indiscutible, també per la quantitat de tallers d’artistes que la ciutat tenia els segles XVII i XVIII. Però potser el més decisiu és la petja d’Ignasi de Loiola a la ciutat, que avui ens permet visitar els principals llocs ignasians, que tot sigui dit reben més de 40.000 visites l’any. També es descobreix com era la Manresa que Ignasi de Loiola es va trobar i en la qual va viure gairebé un any, així com alguns dels edificis barrocs posteriors, alguns dels quals fets en record seu.

L’antic Museu Comarcal de Manresa tenia una bona col·lecció, la majoria de la qual ha inaugurat aquest nou Museu, juntament amb donacions de museus locals i sobretot del MNAC. Queda per obrir una nova planta properament amb més dels fons que ja custodia, i suposem més donacions.

Un recorregut pel Museu i per la ciutat ens ensenya aquest barroc català, un barroc sense contradiccions ideològiques, gràcies a una Contrarreforma gens discutida, un barroc contemporani del decliu dels Borbons, i que malgrat les destrosses de la Guerra Civil allà el tenim.

La meva observació va cap a la necessitat de crear un nou museu, situat on hi havia l’Arxiu Comarcal de Manresa, edifici que permetrà, com hem dit, una nova planta pel Barroc, i una altra que guardarà els estudis, esboços i les escenografies de Josep Mestres Cabanes, amb les quals el Liceu de tant en tant torna a vestir el seu escenari.

La brillantor de l’art català del barroc està més en edificis, palaus, capelles, esgrafiats, etc… que no pas en l’imagineria, la pintura i escultura. I això queda palès quan veiem un magnífic audiovisual, que recorre el Barroc del país. Per tant el que tenim al Museu és un tast i, pel meu gust, de no gaire envergadura. En aquest cas la descentralització ha anat en contra de la qualitat expositiva.

El que sí voldria destacar són les descripcions que els plafons de cada sala fan dels continguts, de la història de les peces i del període. Són francament remarcables per l’ajust en la matèria i per l’ús d’un català molt acurat i perfectament entenedor.