Joan Alcaraz
Concert de Salvatore Adamo
Palau de la Música Catalana
Banco Mediolanum. Festival Mil·lenni
18 de maig del 2024
El sentit romàntic de l’existència -tan present, no cal dir, en les arts- és de les coses que més paguen la pena en el món que ens ha tocat viure, també -ai!- tant ple d’odis, malvestats i destrucció. Per això, acostar-s’hi ens omple molt, alhora que ens compensa de tot el que pot amoïnar-nos.
Hi penso en ocasió d’un nou concert de Salvatore Adamo a Barcelona -el tercer que he anat a escoltar-li-, tal com hi vaig pensar fa dos mesos quan al Cap i Casal van irrompre l’art i la seducció d’un altre dels grans cantants romàntics de les últimes dècades, l’italià Al Bano. Vaig tenir també l’honor de posar-vos-el a l’abast des de “Gaudir la Cultura” https://gaudirlacultura.com/2024/03/22/al-bano-lesperit-romantic-a-barcelona/.
Adamo, per motius de salut -com Al Bano, té vuitanta anys-, havia hagut de postergar uns mesos aquest concert en el marc del Festival Mil·leni, però ha fet tot el possible per no perdre’s la cita amb Barcelona, una capital on és volgut, aplaudit i estimat. Per un enfervorit públic que, en la seva immensa majoria, depassa la setantena -ep!, jo, d’anys, només en tinc seixanta-nou- i que, a més d’aplaudir-lo i de proferir el clàssic crit de bravo!, també l’obsequià amb uns quants guapo i, fins i tot amb algun, encara més sensual, tío bueno. Què més pot desitjar, tot un cavaller de la seva edat, de veu dolça i tendra i que continua, també amb el concurs del seu cabell argentat, amb bona presència a l’escenari?
Corrua de rams de flors
En concerts d’aquesta mena sol haver-hi molt sucre, perquè l’amor i el plaer, com que són habitualment dolços, acostumen a portar-ne. Així, un dels ingredients del sucre és un bon ram de flors fent corrua cap a l’escenari de mans d’una dama madureta, a qui el cantant, delicadament, besa la mà i diposita el ram cap al fons, al costat dels seus -bons- músics. És el que vaig descobrir en els altres concerts i esperava tornar-ho a veure en aquest. Tota una, ben subtil, declaració d’amor a l’artista.
El sicilià i belga d’adopció -viu en un municipi situat a la zona sud de Brussel·les- ens interpretà diverses i ben conegudes cançons, en francès i en castellà, del seu ample i reconegut repertori, juntament amb una, Està nevant (Tombe la neige) que ha estat adaptada al català
Melòdiques la majoria, i també de rítmiques, dissortadament no en va cantar dues de les que més m’agraden i que ara em permeto d’oferir-vos: Le silence -sobre la contraposició, tan interessant, entre el so i la seva absència-
i La beauté des femmes, en què Adamo, a la manera d’un trobador contemporani, ens fa pensar en els temps medievals de l’amor cortès
Tant de romanticisme, tanta dolçor, tant d’amor… també poden arribar a deixar la boca molt seca. Però Adamo, per sort, disposava d’unes quantes ampolles d’aigua situades al costat dels rams de flors, i no parà de beure’n, sobretot durant les darreres cançons del concert. Un espectacle sense cap mitja part ni artistes convidats i que ens deixa un dolç perfum. El que correspon a les carícies tendres, a les expressions dolces, als cors inflamats. I què són, si no, l’amour, le plaisir?
Gaudir la Cultura 