Tothom a París!

Pot semblar un crit de guerra, però no, es tracta quasi d’una peregrinació laica. El valor d’aquesta exposició és també el fet que els ha reunit a tots, a tots aquells artistes catalans que van anar marxant esglaonadament cap a un lloc que els canviaria la vida i la forma de pensar i sentir l’art que portaven a l’equipatge. París. Anys més tard Hemingway escriuria que no havia estat en va, per a ell ni pels seus coetanis. Sense menysprear la visió còmplice que Woody Allen en va fer el 2011.

Al tombant del segle XX tothom anava a París, què hi passava, què n’esperaven?

Entre 1889 i 1914 es donen les condicions perquè Paris esdevingui el nucli de la cultura europea, i no només de les arts. Les successives exposicions universals que s’hi celebren, juntament amb la grandiosa reforma arquitectònica que Hausmann hi va executar, van permetre que la ciutat es presentés amb un esplendor renovat i la confiança en la tecnologia i el progrès. I els artistes catalans hi van arribant al ritme d’aquestes Exposicions: 1878, 1889 i 1900. Estem a la Belle Époque. La llibertat creativa crida a artistes, músics i escriptors i cada un d’ells en farà el seu propi relat, passant des del naturalisme, al simbolime o al cubisme. L’arribada de la Gran Guerra ho capgirarà tot, el mapa d’Europa i, com no, les actituds artístiques i també el mercat de l’art. El 1918 el món és un altre.

Paris des de l’arribada a la Gare d’Orsay o a la Gare de Lyon se’ls presenta magnífica, oferint la vida, l’art i la llibertat. Els carrers en moviment de dia i de nit. Això és el que percep Picasso quan hi va el 1900 per assistir a l’Exposició Universal amb Carles Casagemas. Però la seva realitat aviat serà una altra a Montmartre i Montparnasse, i en menys mesura al Barri Llatí. Rusiñol, Picasso i Sunyer hauran de deixar tota la grandeur enrere i conviure amb la més estricta austeritat. Aquests dos barris són els nuclis on s’hi trobaran tots, amb tots els altres que també hi arriben de qualsevol part del món.

Aquest TOTHOM són: Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Enric Clarasó, Ramon Canudas, Ramon Casas, Pablo Picasso, Carles Casagemas, Joaquim Sunyer, Isidre Nonell, Ramon Pichot, Manolo Hugué, Oleguer Junyent, Xavier Gosé, Pau Roig, Josep Clarà, Enric Casanovas, Pablo Gargallo, Hermen Anglada-Camarasa, Marià Pidelaserra, Pere Ysern, Emili Fontbona, Alexandre de Cabanyes, Damià Pradell i Pere Torné i Esquius. Els prodreu trobar descrits al Diccionari d’Artistes de l’IEC i el MNAC. Els estimuls que ofereix Paris als seus visitants es troben també a llocs com el Moulin de la Galette, a Le Chat Noir, a l‘Auberge du Clou, al Moulin Rouge i Le Divan Japonais i al Cirque Medrano.

L’exposició Universal de 1900 consagra la figura de La Parisienne tan simbòlica com la Torre Eiffel, construida per a aquest esdeviment, i que, com aquesta, esdevindrà un reclam publicitari. Les dones parinsenques es converteixen en un tema constant de l’imaginari artístic de la ciutat: les artistes, les ballarines de cancan i de les quadrilles dels balls, les dels cafès concert, les prostitutes de les maisons closes i les de la vida bohèmia figuren en aquest imaginari col·lectiu en funcio del medi en què actuen i viuen. I les que surten de casa per passejar, practicar esport o omplir cafès i bulevards i que s’incorporen a la iconografia de la ciutat. Aquestes dones ja estan molt allunyades de les que pintava Ramon Casas. Xavier Gosé i Ismael Smith en seran testimonis i ens oferiran unes figures femenines de moderna indumentària, que marcaran el que serà la moda de la dècada de 1920.

Durant la Belle Époque l’agitació artística i intel.lectual passa per diferents i a vegades contradictoris moviments: els simbolisme, el decorativisme, el primitivisme, que donarà peu a les avantguardes, el decadentisme i el paisatgisme. I els artistes catalans s’hi van identificant, fins que el 1910 Josep Clarà ho transporta a un mediterranisme en l’escultura i Joquim Sunyer en la pintura. I a Barcelona es fa la primera exposició cubista liderada per Picasso. Com ja hem dit tot es fa miques amb l’esclat de la Gran Guerra, i amb l’armistici tot canviarà, els mapes sociopolítics i les tendències estètiques.

Les avantguardes es consoliden a París i a d’altres ciutats convalescents, per exemple a Alemanya i amb molta força. Els que ara anomenem els anys d’entreguerres ho capgiren i ho contesten tot. Montmartre queda convertit en una evocació, l’ha desplaçat Montparnasse amb molta ebullició, però diferent. Casas i Rusiñol ja són història i Picasso segueix innovant. Molts artistes, sobretot els Noucentistes, tornen a Catalunya. El triomf de les avanguardes i el rappel à l’ordre de Jean Cocteau situen el relat en altres paràmetres, que obriran nous horitzons als artistes, als catalans també.

La bohemia, joventut i llibertat, que Montmartre irradia arreu, havia permès que els artistes es retratessin entre ells explicant encara millor quina vida portaven i amb qui es relacionaven. Les cròniques que Rusiñol envia a La Vanguardia amb els dibuixos de Casas seran l’autobiografia de la bohemia, sense amagar les penúries urbanes que molts van patir. La vida de tots ells, artistes, músics, escriptors i periodistes, a París, transcorre entre la creació i l’aprenentatge, les descobertes de diferents paisatges i el lleure. I els escenaris són els tallers, les acadèmies, els cabarets, els conservatoris, les sales de concert i de ball i cadascú s’hi integra i ho interpreta a la seva manera. Aquest serà el seu gran llegat, que avui tots gaudim i celebrem. Una exposició que també és una gran festa.