Les dretes catalanes a la immediata postguerra

Es plantegen a l’inici tres qüestions clau per a l’autor. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada per revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol, radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans amb un programa de nacionalització espanyola, un programa d’entrada contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries (comunistes, anarquistes o socialistes), contra el laïcisme i el lliure pensament; en definitiva, un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal. La segona és que de feixistes, o franquistes o falangistes catalans, n’hi va haver, potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. De fet, l’any 1939, des de l’exili o la clandestinitat ja se’n feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats. La tercera, segons observava l’ideòleg falangista Dionisio Ridruejo, que en certs sectors de la societat catalana, pesava més la consciència de classe, de pertinença a un grup social que l’esperit nacional; tot això determinat per la por, el pànic a la revolució a l’estiu de 1936. Els sectors burgesos catalans eren predominantment (n’hi havia també de l’extrema dreta monàrquica, carlina o falangista) catalanistes en diferents graus i orientacions. Aquests sectors es van haver d’acomodar a la nova realitat que portà la victòria dels rebels: de l’exili a la clandestinitat pels més liberals o esquerranosos, fins el silenci o la col·laboració pels propers a la Lliga.

Aquí trobem un dels motius clau del fracàs del projecte de nacionalització forçada del franquisme. Ni va aconseguir la feixistització (aquest concepte no apareix en el diccionari de la RAE) de la societat ni tampoc l’espanyolització. En l’alineament de sectors de la societat burgesa va pesar més la situació del context europeu del moment que no pas les soflames i la retòrica militarista, catòlica i nacionalista radical del nou règim triomfant. En el llibre es recull i se’n parla de personatges que més que franquistes per convenciment van ser catalans de 1939, arrossegats per l’esprit du temps al voltant de 1939 i amb els canvis de la crisi dels trenta, la guerra mundial i el canvi radical de 1945. En aquests sacsejos hi trobem la “gent d’ordre” catalanista, regionalista, monàrquica o republicana conservadora: uns volien un retorn al passat d’ordre i de seguretat, altres aspiraven a una carrera pública amb els que manaven o d’altres creien en els nous tempos feixistes i la seva derivada nacionalista i imperialista. Per això els catalans del 1939 van ser molts i molt diferents.

L’autor situa com a punt de partida el moment històric de l’Europa de Munic de 1938 quan el continent està abocat a la guerra i la penúltima genuflexió de les democràcies liberals davant de Hitler amb la “mediació” del Duce aconsegueix allargar l’agonia d’un continent que aviat s’agenollarà definitivament davant del dictador nazi. Ens expliquen com van viure la conferència de Munic els catalans (els franquistes, els antifranquistes i els resignats) encara amb la guerra d’Espanya ben viva. Quan cau París en mans alemanyes el juny de 1940 ja feia més d’un any que la dictadura s’havia abatut sobre Catalunya amb el suport dels catalans espanyolistes d’extrema dreta, els carlins o tradicionalistes, els catalanistes regionalistes de la liquidada Lliga i del difús món catòlic més o menys conservador durament castigat per la revolució. El canvi durant aquest període serà dràstic.  

Per entendre millor el llibre i la història que hom explica, cal situar-nos a Burgos en plena guerra civil l’any 1937 on un grup de catalans provinents de sectors falangistes o de la dreta més radicalitzada creen la revista Destino, que es convertirà en setmanari i òrgan dels falangistes catalans de FET y de las JONS. Entre els creadors i col·laboradors hi ha gent de procedència diversa com Ignacio Agustí o Carles Sentís que venien del catalanisme cultural i periodístic durant l’etapa republicana o Juan Ramón Masoliver del tradicionalisme feixistitzat o els germans José María i Jaime Ruiz Manent que no tenien un recorregut polític previ, però que renegaven  de la democràcia republicana. Altres com Martí de Riquer i Josep Vergés tenien uns orígens similars als germans Manent. El que tenien en comú tots aquests joves a Burgos era formar part de la dreta espanyolista, en alguns casos provinents del catalanisme moderat conservador. De tots ells, les ànimes de Destino, eren Ignacio Agustí, Josep Vergés i Jaime Ruiz Manent. Juntament amb aquests hi havia els autèntics “camisas viejas” entre els que podem citar José María Fontana, José Ribas Seva, Carlos Trías o Mariano Calviño. L’any 1938, encara a Burgos, Destino valorava el context de Munic a Europa  amb duríssimes crítiques a la Societat de Nacions i amb una línia de descrèdit general de la democràcia, tal com feia l’extrema dreta per tota Europa i una valoració extrema del líder a imitar, Adolf Hitler, gran patriota i defensor d’unes reivindicacions justes (els Sudets de Txecoslovàquia) segons la revista.

Les idees franquistes a la Catalunya de 1939 partien d’una revolta militar i eclesiàstica contra el reformisme social, la democràcia, les cultures liberals i obreristes, contrarevolucionària i antiliberal; un enfrontament de classe instigat per grups de poder  que es veien amenaçats pels projectes republicans als que s’havien de sumar les ambicions recatolitzadores de l’Església. En la inicial revolta militar hi havia dues idees clau: a) La lluita contra el “comunisme” i b) un programa radical de nacionalització espanyola, el que implicava una renacionalització autoritària de les masses que en el context europeu dels anys trenta volia dir una feixistització en sentit totalitari de les masses espanyoles. Per englobar-ho (i simplificar-ho) tot, aviat s’encunyarà el famós concepte de “rojo – separatista”, degut en primera instància al periodista i publicista franquista Maximiano García Venero, conegut pel seu pseudònim Tresgallo de Souza. Aquests seran doncs els “enemigos de España”.

Amb aquest discurs radical – integrista – espanyolista, molts catalans de dretes, catalanistes o regionalistes que havien fugit o s’havien amagat durant la guerra, apareixien ara com a sospitosos a la “Nueva España”. El discurs feixistitzat de l’embrionari  nacionalcatolicisme serà molt important per tal de culpabilitzar també les dretes burgeses catalanes. Ja durant l’any 1937 (a més de les tòxiques i violentes intervencions radiofòniques de Queipo de Llano des de Sevilla), van aparèixer al diari ABC de la capital andalusa tres  articles del periodista Antonio Martínez Tomás titulats “El enemigo”, “Catalanes y catalanistes” i “La España nacional. Un precursor” on parlava de la necessitat de renacionalització (espanyola, clar) que tenien els catalans i que els catalanistes i els catalans (aquí per a l’autor la diferència és difusa) eren un dels objectius centrals del nou règim en construcció. Els “técnicos” de la Lliga, aquí englobava la burgesia propera al regionalisme en general, eren sospitosos i eren un enemic del qual el nou estat s’havia de protegir. Aquest periodista serà la mà dreta del Comte de Godó en la propera etapa  franquista de La Vanguardia Española.  

L’entrada de les tropes nacionals en territori català amb l’abolició, de moment nominal, de l’odiat Estatut d’Autonomia, la primavera de 1938, donarà lloc a tot un seguit de legislació sobre qüestions nacionals i de normalització del discurs espanyolista amb la conversió de tot plegat en norma jurídica. Hi sortirà l’obligatorietat dels noms de persona en castellà i la prohibició de l’ús del català en l’àmbit social, econòmic, polític, públic. Per a dur a terme aquestes i moltes altres mesures d’espanyolització calien els que vindrien de fora en el  primer règim d’ocupació, alguns de coneguts com ara el primer governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, Luís de Galinsoga que serà director de La Vanguardia Española per designació del govern durant vint anys fins a la seva sortida l’any 1959 en el conegut cas Galinsoga o Luys Santa Marina (així escrivia el seu nom que d’origen era Luís Santamarina), entre d’altres càrrecs, nomenat director, en acabar la guerra,  del diari Solidaridad Nacional. Evidentment, calien col·laboradors, podríem dir nostrats, com ara Ferran Valls i Taberner, Josep Maria Tallada, Santiago Nadal o Ignacio Agustí. En el món acadèmic català també n’hi havia de disposats a la defensa de la Nueva España: Pere Font i Puig, Gonzalo del Castillo, Manuel de Montoliu o Josep Maria Millàs i Vallicrosa.

_{A l’esquerra Wenceslao González Oliveros (1890 – 1965) governador civil de Barcelona i que va destacar per un anticatalanisme ferotge. De Barcelona va passar a presidir el terrible “Tribunal de Responsabilidades Políticas” (Catedráticos Humanidades UC3M)   A la dreta retall de premsa de “Solidaridad Nacional” de 13 d’abril de 1939 (elnacional.cat)}

L’1 de gener amb l’ofensiva final sobre Catalunya en marxa, el periodista falangista i catòlic Manuel Aznar, publica les declaracions de Serrano Suñer sobre el “programa de actuación inmediata” a Catalunya: aquí plantejava què fer amb Catalunya, amb els “buenos catalanes”, els que havien guanyat la guerra des del seu propi bàndol, dels que havien rebut o rebrien les tropes triomfants, els que es quedaven a casa o els que anaven cap a l’exili. Les respostes a la premsa del moment no deixaven dubtes. Mossèn José Montagut Roca escrivia que s’havia d’actuar amb rigor i sense miraments i parlava que el “castellano se debía imponer dentro y fuera de las aulas, en la escuela y  en la Universidad, en la jurisdicción sagrada y  en la  propaganda oral y escrita” i això s’havia de fer obligant i reprimint el que fos necessari. Li demanava a Serrano una proposta clara, concisa i pragmàtica. L’home del cuñadísimo a Barcelona, era el nou governador civil Wenceslao González Oliveros que tindria una importància cabdal el primer any de franquisme a Catalunya. El seu objectiu escrit era culminar la nacionalització d’Espanya incloent-hi les províncies rebels del nord i del nord-est. Per tal d’implementar-ho, utilitzava la repressió política i econòmica amb un ús quotidià de l’extorsió i del xantatge contra els que anomenava “caballeros de la Lliga”: multes, amb publicitat a la premsa a comerciants, botiguers, fabricants amb expedients i judicis. La cerimònia de possessió del càrrec, el juliol de 1939 va congregar una munió de càrrecs franquistes i molts catalans convençuts, convertits o reconvertits a la causa. El procés de nacionalització implicava un desmantellament total i immediat del sistema cultural català de manera integral. La venjança i l’amenaça contra els burgesos catalans era ben explícita, ja que eren, en el discurs dominant, una gent poc fiable; l’amenaça s’estenia, per descomptat, a les restes del moviment obrer organitzat. Una frase del seu discurs és ben clara: “No se puede olvidar que España se alzó con tanta o mayor fiereza contra los estatutos desmembradores  que contra el comunismo”. Introdueix la metàfora mèdico-quirúrgica: “la putrefacción se ha de extirpar quirúrgicamente”.

Un dels personatges importants del relat és Ignacio Agustí (Ignasi durant els anys de la República quan escrivia en català), que com altres catalans col·laborava i dirigia Destino a Burgos, la revista creada per falangistes catalans i serà copropietari de la futura edició a Barcelona. Va ser un dels importants teoritzadors del desastre del catalanisme i totalment entregat a la construcció nacional espanyola des de Catalunya, de manera total i incondicional. Entre altres, coses, l’any 1939 era Cap Provincial de Premsa i Propaganda. Quan Destino es publica a Barcelona, canvia el nom per Destino. Política de Unidad i es converteix en setmanari, amb Josep Vergés, Juan Ramón Masoliver i ell mateix com a copropietaris. En el grup editorial i redactor inicial a Barcelona trobem també  Joan Teixidor, Eugenio Nadal i Xavier Montsalvatge entre d’altres.

Un dels objectius bàsics dels primers moments era el control absolut dels principals àmbits de la cultura de la ciutat. Així, la Universitat de Barcelona, sotmesa des del primer moment a una brutal depuració, tindrà com a rector el catedràtic de Dret Canònic Francisco Gómez del Castillo, el més feixista que hi hagi hagut mai. Al capdavant de  la Biblioteca Central (abans Biblioteca de Catalunya) hi haurà l’historiador i numismàtic Felipe Mateu i en els principals museus, falangistes destacats amb uniforme, com Javier de Salas al Museu d’Art o Martín Almagro al Museu d’Arqueologia amb la indissimulada missió de destruir tota l’obra prèvia de Pere Bosch i Gimpera. A l’Ateneu Barcelonès hi entrarà tot un seguit d’elements en general força feixistitzats, tal com manava el moment; cal destacar el president, l’esmentat anteriorment Luys Santa Marina, conseller nacional de FET y de las JONS. Aquest home era un pèssim escriptor, periodista i funcionari (era també director de Solidaridad Nacional) i va estar molt sobre representat en els primers anys del nou règim.

Entre els falangistes catalans, n’hi havia de primera fornada (els anomenats “camisas viejas”) i d’altres (la majoria) que s’havien anat incorporant al llarg de la guerra o al final, però tots tenien les mateixes obsessions per la revolució nacionalsindicalista i les denúncies de la plutocràcia,  autòctona o universal. Entre la diversitat que incloïa el moviment franquista hi havia també els tradicionalistes, les dretes catalanes monàrquiques o no (ben menystingudes en general pels falangistes autèntics pel fet de ser burgesos, tot i que molts d’aquests falangistes també ho eren), els arribats a darrera hora al falangisme. El món catòlic, especialment Acció Catòlica i el món de Montserrat també estava en el punt de mira dels puristes falangistes ja que el seu espanyolisme no quedava, als seus ulls, totalment explicitat. El discurs falangista de 1939 -1940 a casa nostra era nítidament nacionalista espanyolista, amb un odi  remarcat per la “vella política” i els grups que  li havien donat suport i una malfiança total pels funcionaris depurats, ja que això portava a la reaparició en l’escenari polític dels antics lligaires. La tasca de control social i polític que volien  fer  a Catalunya era immens i aviat va quedar clar que no tenien prou gent per a un control efectiu del país; podien manar i de fet ho feien, però mai no serien ni majoritaris ni hegemònics.

El llibre recull un fet, ja a l’any 1940 que excità molt els ànims dels falangistes catalans. Va ser una conferència a Madrid de l’antiga mà dreta de Cambó i exministre de la restauració borbònica Joan Ventosa i Calvell. Tot i que la conferència comptava amb la presència d’alguns dels més importants jerarques franquistes, encapçalats pel propi Serrano Suñer, l’emprenyada entre els falangistes (en particular dels catalans) va ser general ja que veien Ventosa com un liberal i sospitós pel seu passat.

La nova agenda cultural dels franquistes catalans en els primers anys del nou règim passava per adoctrinar, tot actuant en tres àmbits: les institucions culturals, l’estructura de formació falangista i el món universitari. L’activitat conferenciant i propagandista va ser frenètica en aquesta primera etapa i els “adoctrinadors” passaven de l’acadèmia del SEU (el falangista Sindicato Español Universitario), als cursos de formació per a falangistes a les associacions religioses, d’explicar poesia a l’Ateneu a teoritzar sobre l’Edat Mitjana hispànica davant els militars, tot amb una confusió volguda entre culturització i adoctrinament. Una gran quantitat d’homes (tots homes amb les excepcions castellanes de Mercedes Sanz-Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo o de Pilar Primo de Rivera, la germana del “ausente”) de diferents generacions que abastaven la diversitat del feixisme hispànic en aquells moments: catòlics, borbònics o carlins, falangistes, antics regionalistes o ex-republicans de dretes, seran els encarregats d’aquesta tasca que volia contribuir a la formació de la Nueva España. Els personatges més importants, i dels quals en el llibre s’ofereixen detalls de les seves intervencions o escrits en aquest sentit adoctrinador són: Ferran Valls i Taberner, Pedro Font i Puig, Eduardo Pérez Angulo, Octavio Pérez Vitoria, Josep Maria Pi i Sunyer, Martín Almagro, Josep Maria Millàs i Vallicrosa, Felipe Mateu i Llopis, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, René Llanas de Niubó, José Bonet del Río, José Bernabé Oliva, Alfonso Sala, Aurelio Joaniquet, Pedro Gual Villalbí, Antonio M. Simarro, Manuel Vela Jiménez, Luys Santa Marina, Miguel Utrillo, Diego Martínez Pastor, Mossèn Pedro Lisbona, Mossèn Llorenç Riber i Mossèn Josep Vives.

_{A l’esquerra Luys Santa Marina (1898 – 1980) pseudònim de l’escriptor i periodista falangista  Luis Gutiérrez Santamarina, molt important en els primers anys de franquisme a Catalunya (Fundación Nacional)   En el centre Ferran Valls i Taberner (1888 – 1942) fou una de les veus més importants en la publicística franquista en hiels primers anys de la postguerra (Enciclopedia.cat)   A la dreta Josep Maria Tallada (1884 – 1946) economista i antic regionalista afiliat al partit únic franquista l’any 1936; passà de postures modernitzadores a postulats reaccionaris durant els anys d’aquest estudi  (Enciclopedia.cat)} 

L’Ateneu Barcelonès, capgirat de dalt a baix, serà un gran centre d’activisme d’aquesta “nova” intel·lectualitat. De la primera Junta Directiva el febrer de 1939 encara amb el règim d’ocupació, presidida d’urgència pel vell tinent general Ignacio Despujol (oncle de Joan Ventosa) es passarà al mes de maig a la substitució de Despujol per Luys Santa Marina en un acte solemne amb la participació del gran factòtum teòric del feixisme espanyol, Ernesto Giménez Caballero. En el llibre es fa un repàs ampli i comentat de les conferències i actes més importants dels primers anys (1939 – 1940), dominats per l’ortodòxia falangista i espanyolista nacional catòlica on apareixen els membres de les dretes feixistitzades l’any 1939, tot explicant el projecte feixista catòlic, molt més ampli del que es pensaven els falangistes. Citem els títols d’algunes d’aquestes conferències i el nom dels conferenciants: “Economía y destino de España” de l’economista Román Perpiñá Grau (18 d’octubre de 1939). “El concepto cristiano del Trabajo y del capital” del jesuïta Joaquín Azpiazu (30 d’octubre de 1939). “El Judaísmo, valor revolucionario” de René Llanas de Niubó, amb un antisemitisme delirant en els seus continguts (també a l’octubre de 1939).

Una part interessant del llibre és l’anàlisi del revisionisme, és a dir, la revisió i reescriptura del passat, que es va fer en aquests primers moments des de posicions post-regionalistes, en concret a través de dues figures clau en aquells primers moments: Ferran Valls i Taberner i Josep Maria Tallada. Aquestes persones, provinents de les files lligaires, representaven una intel·lectualitat necessària, aportant una visió nacionalista espanyolista radical i un antiliberalisme ferotge. Les seves aportacions anaven en el sentit d’intentar suplantar el cos cultural de la societat catalana anterior a 1939, omplir l’espai deixat per la intel·lectualitat a l’exili, represaliada o silenciada i de tenir molt en compte les disputes internes en el camp feixista espanyol.

_{A l’esquerra, Ignacio Agustí (1913 – 1974), antic militant de la Lliga i col·laborador de  La Veu de Catalunya, era un desl propietaris de “Destino”, tot repudiant el catalanisme  i defensant postures radicalment espanyolista i franquista (El Periódico) En el centre Juan Ramón Masoliver (1910 – 1987), un dels fundadors de “Destino” a Burgos on treballà a la “Delegación de Prensa y Propaganda” A la dreta Josep Vergés (1910 – 2001) un dels principals editors catalans de la postguerra i també incorporat a la zona sollevada a Burgos, a la foto amb Josep Pla (1897 – 1981)(lletres.net)}

La ingent tasca descrita la van dur a terme diferents elements com ara els falangistes que hi havien entrat amb les tropes a Barcelona (el cas de Luys Santa Marina), excatalanistes refugiats en el bàndol franquista impregnats del feixisme que imperava per tota Europa (el cas dels dos personatges que hom parlarem una mica endavant), joves catòlics ambiciosos fugits de la revolució o monàrquics d’extrema dreta. Tots aquests publicistes faran acte de presència ben aviat a través de la premsa: el falangista Solidaridad Nacional, la Vanguardia Española codirigida entre febrer i abril de 1939 per Manuel Aznar i Josep Pla que, a través de Pla va obrir les portes a les col·laboracions de Valls i Taberner i Tallada, el diari carlí  El Correo Catalán, el diari propietat de Miquel Mateu Diario de Barcelona (a partir de 1940) o el setmanari Destino. Política de Unidad que apareixerà a l’estiu d’aquell any. El revisionisme anava en una doble direcció, per una banda explicar tot allò que havia dut al desastre de 1936 (o potser abans des del 14 d’abril de 1931) o que arrencava del maleït segle XIX (o potser des del 1789) i, per altra banda, cap on anava la societat a partir de gener o abril de 1939.

Ferran Valls i Taberner havia estat enquadrat disciplinadament a la Lliga molt proper a Francesc Cambó, però simultàniament cada cop més distant conforme avançava el temps republicà; aquest allunyament quedaria palès en les seves activitats franquistes durant la guerra (Misión cultural española que el Generalísimo Franco envió a América del Sur en otoño de 1937). Ell és responsable de tota la síntesi sobre el revisionisme sobretot en l’encunyament de l’expressió i el llarg article “la falsa ruta” que  recull el paper històric de la burgesia catalana, els seus errors i els seus “extravíos” que identificava amb el nacionalisme català. Ferran Valls acumulà càrrecs i molta influència intel·lectual en els primers anys de la postguerra, però la seva vida va quedar truncada de manera sobtada l’any 1942. Josep Maria Tallada, economista i membre de la Lliga Regionalista també aniria cap a posicions cada cop més feixistitzades durant la guerra que passaria en el bàndol nacional on s’afiliaria a FET y de las JONS (afiliació que Ferran Valls no faria, i es ventava de no militar-hi).  Un important article seu a La Vanguardia Española, aniria en el sentit crític de Valls: “Revisión de conductas. La inconsciencia de la burguesía”. Sense dubte, els articles i escrits de Vall i Taberner i de Tallada significaven una introducció teòrica de la “Nueva España” des de Catalunya i a Catalunya.

_{A l’esquerra, Eugenio Nadal (1917 – 1944). És curiosa la frase de Josep Pla que podeu trobar a la pàgina 415 del llibre: “La mort d’Eugenio Nadal fou molt trista, però fou un gran bé pel setmanari. La sortida de Masoliver fou positiva. L’eliminació d’Ignasi Agustí […] fou indescriptiblement excel·lent. Agustí no és més que un enorme, indescriptible ignorant […] com a escriptor és risible i il·legible […]”  (Album Online) A la dreta les primeres juntes directives de l’Ateneu Barcelonès  l’any 1939 amb el general Despujol com a representant de les forces d’ocupació i Santamarina que serà president durant molts anys. Si mireu la composició de les juntes, podreu trobar molts del protagonistes d’aquesta història (foto de l’autor de la vitrina de l’Ateneu Barcelonès)}

Un personatge important en aquesta història i a qui Vilanova dedica un capítol és Eugenio Nadal, una de les grans promeses de la nova intel·lectualitat feixista a Barcelona. De molt jove ja formava part de l’extrema dreta conservadora i monàrquica  (com tota la seva família després de la dictadura de Primo de Rivera) en una família burgesa on crearan un mini partit, Derecha Catalana. Arrel dels Fets d’octubre de 1934, la mare i els germans s’afilien a la Comunión Tradicionalista. El discurs ideològic d’Eugenio Nadal era molt confús i farà política amb el seu germà Santiago a Barcelona i a Burgos després d’iniciada la guerra. Els dos germans s’aniran feixistitzant  de manera radical amb el temps amb el catolicisme com a eina troncal juntament amb l’espanyolisme. A la tornada a Barcelona, Eugenio serà una de les plomes que escriuran el primer número de Destino. Política de Unidad, el mes de juny de 1939 juntament amb els tres propietaris del setmanari Ignacio Agustí, Josep Vergés i Juan Ramón Masoliver i altres col·laboradors com Xavier Montsalvatge o Joan Teixidor. La revista reapareguda amb un nom nou després dels primers anys de Burgos, es convertirà en el referent literari  del primer feixisme espanyol i la seva contribució a la construcció doctrinària del “Nuevo Estado”  a Catalunya, a partir del catolicisme i la tradició immemorial, és a dir, el nacionalisme sincrètic com una forma singular de feixisme nacional.

A partir de 1941, Josep Pla que s’havia incorporat a Destino. Política de Unidad després de la seva sortida de La Vanguardia Española, ja n’estava tip de l’”estilo” falangista del setmanari i dels continguts espanyolistes i feixistoides  dels articles d’Eugenio Nadal. Probablement l’Eugenio es devia sentir interpel·lat per la crítica implícita (o de vegades explícita) que apareixia en els articles de Pla. El fet és que en pocs anys quedà palès el fracàs rotund de l’aposta literària i intel·lectual del falangisme a Catalunya. L’incomprensible argot del (en paraules àcides de Pla) “genio de la literatura hispànica” (en referència a Eugenio Nadal) i la total manca d’arrelament en la tradició literària catalana del maximalisme patriòtic falangista, motivaran que, a partir de 1945, Eugenio Nadal (mort de manera ràpida per un càncer l’any anterior), només serà recordat per oferir el seu cognom  (el nom no) a un premi literari.

Sigui com fos, en els primers mesos de 1939 es produí a Barcelona una autèntica foguerada, una explosió d’entusiasme en la producció intel·lectual i periodística, tota plena de manifestacions, reflexions, declaracions d’intencions i “adhesiones inquebrantables” dels feixistes catalans, és a dir, de les dretes feixistitzades, de catòlics traumatitzats, d’oportunistes i venjatius espanyols, nacionalistes radicals, conservadors urbans i rurals, tradicionalistes també feixistitzats i  de gent d’ordre” ressorgida o retornada a casa. Entre aquesta gent que publicava en la premsa franquista del moment trobem: Josep Pla, Josep Maria Tallada, Ferran Valls i Taberner, Carles Sentís, Martí de Riquer, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, Ignacio Agustí, Joan Teixidor, José Bernabé Oliva, Martín Almagro, Félix Ros, Javier de Salas, el canonge Montagut, Miguel Utrillo, Carles Fages de Climent o mossèn Josep Sanabra. A continuació es fa un petit comentari d’algunes d’aquestes persones, sempre situat en el context d’aquell complicat any: Joan Teixidor era un escriptor catòlic i catalanista que a partir de l’estiu de 1939 s’encarregava de les pàgines culturals de Destino. Política de Unidad; també escrivia a Solidaridad Nacional amb un estil falangista ranci i carregant contra les avantguardes artístiques i polítiques del republicanisme derrotat. Josep Pla també escrigué molt en aquells moments d’eufòria i alleujament personal amb gran explosió verbal. Pla entra a Barcelona amb les tropes ocupants el 26 de gener de 1939, conjuntament amb el periodista castellà Manuel Aznar i  immediatament es fan càrrec  de La Vanguàrdia a la qual canvien el nom de la capçalera; entre febrer i juliol acolliran al rotatiu la doctrina oficial i espanyolista, cròniques apocalíptiques sobre els “rojos”, consignes propagandístiques, etc. S’hi inclouran en aquests mesos col·laboracions radicals de Carles Sentís, Pedro Gual Villalbí i Josep Maria Junoy. També hi col·laboraven a la nova La Vanguardia Española alguns elements provinents del regionalisme com Ferran Valls, amb el seu article paradigmàtic La falsa ruta  o Josep Maria Tallada. En el llibre s’analitzen alguns articles de Josep Pla en aquests mesos per entendre el moment i el moment i situació de l’escriptor.

Carles Sentís deixarà una petjada important en la construcció  del discurs del franquisme, amb el seu famós ¿”Fins Cataloniae”? El “fin” de la película de gánsteres, simplemente o retorno. Nos han dejado documentos en piedra. Miguel Utrillo i altres col·laboradors publicaven a Solidaridad Nacional la sèrie d’articles Fantasmones rojos on assenyalaven i culpabilitzaven directament amb noms i cognoms personatges catalans de la vida quotidiana en una mena de delació pública; aquesta estratègia també la seguia Carles Sentís. Un home provinent de la gent d’ordre traumatitzada per la guerra, la revolució i els anys anteriors republicans era Carles Fages de Climent que, com Pla i Teixidor carregaven contra la pèrdua – robatori del patrimoni artístic i històric dut a terme pels “rojo – separatistas”. Molta gent va participar  en aquests primers moments apoteòsics fundacionals. Per a uns, l’entusiasme va durar mesos, però d’altres van mantenir la flama de la foguera ben encesa.

La cloenda o epíleg del llibre se centra en estudiar la manera com va acabar en el temps la foguerada feixistitzant que afectà bona part de la intel·lectualitat o simplement  dels publicistes que col·laboraven amb el franquisme des dels primers moments de l’ocupació. En concret, l’autor es centra en el devanir d’un dels propietaris de la nova revista Destino (l’any 1944 havia perdut la segona part del nom i recuperava el seu nom original), Ignacio Agustí. L’anomenat “esprit du temps” havia anat canviant i a la revista havien anat entrant certs aires nous que coexistien amb el franquisme recalcitrant i “inquebrantable”. A l’alçada de 1957, la propietat era doble, per una banda Josep Vergés reconvertit a posicions grises dins d’aquell franquisme imperant i per altre banda un Ignacio Agustí fidel representant (ho serà fins a la seva mort l’any 1974) en les postures més franquistes ancorades en l’any 1939 sense cap mena de concessió o evolució als nous temps. Dins dels setmanari hi havia d’altres que com Josep Pla tenien una visió més oberta de tot plegat i aquests convivien amb altres més clarament aperturistes com Néstor Luján o, fins i tot, Josep Maria Espinàs. El cas és que l’any 1957 culminà un llarg procés pel qual Ignacio Agustí sortí de la propietat i de la redacció, tal com s’explica en el llarg epíleg. La revista Destino tindria una darrera i curta vida quan la comprà Jordi Pujol l’any 1974, però aquesta és una altra història.

Aquest llibre omple un bon  espai en el coneixement de la més immediata postguerra a Catalunya. Una gran part de la intel·lectualitat catalana va marxar a l’exili o va quedar sotmesa a l’ostracisme i a la depuració política que  de manera ferotge es va desencadenar conforme l’exèrcit d’ocupació s’anava assentant al territori. Però un nombre no gens menyspreable de catalans, alguns acompanyant l’exèrcit franquista o a Calalunya estant, van col·laborar de forma entusiasta, per motivacions diverses, amb l’ocupant: eren les dretes catalanes del moment.

L’autor utilitza un llenguatge, proper i àgil per explicar aquests fets. El text intercala de manera sistemàtica testimonis o relats, fragments d’articles o altres documents de l’època amb una acurada i molt treballada selecció, que són molt útils per entendre com devia ser aquell moment crític i hiperideologitzat així com la psicologia dels protagonistes en el “tercer año triunfal” i de “la Victoria” o  a l’immediat any 1940 a casa nostra. Al llarg de la narració van apareixent els personatges catalans imbuïts de l’esperit dominant en aquells moments on els feixismes europeus semblaven no tenir aturador i on tot era acceptable per tal de situar-se en bona posició en els moments de la formació del nou estat naixent. He trobat, des del meu punt de vista, un epíleg excessivament llarg que fa una hipèrbole en el temps per centrar-se en la manera com el primer franquisme català es va adaptant al signe dels temps i va eliminant els darrers vestigis de la foguerada feixistitzant que havia intentat, sense èxit finalment, substituir el paradigma cultural del nostre país per unes formes més liberals que xocaven frontalment amb les totalitàries maneres de 1939. Malgrat l’extensió, l’epíleg està ben resolt i, en general, el llibre és una lectura apassionant pels qui ens interessa la història contemporània del nostre país i, en concret, aquest aspecte de la intel·lectualitat franquista a casa nostra en èpoques molt primerenques de la dictadura franquista.

El llibre és editat per La Campana, el setembre de 2024, consta de 526 pàgines, de les quals 496 són de text; s’acompanya un índex onomàstic i notes bibliogràfiques fins el total de 526 pàgines.

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF). És autor, entre d’altres, d’Una burgesia sense ànima (2010), Nazis a Barcelona (2017) o La vaga dels tramvies (Rosa dels Vents, 2021).