Josep Sanmartí
Nota de l’editor: Aquesta és la segona Crònica de 1948 que escriu Josep Sanmartí Sala, llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna (UB), professor d’Història, ateneista, directiu de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, ha estat professor i director del C.E. Montseny i autor del Blog d’història Perles negres, Perles blanques https://perlesnegresblog.wordpress.com/
Palestina: Àrabs, jueus i altres conflictes…un mapa turbulent
El 7 d’octubre del 2023 l’organització palestina Hamàs que governava “de facto” la franja de Gaza va fer una atac sorprenent a un festival musical en el que moririen més de mil persones israelites i altres 200 van ser agafades com a “ostatges”. El fet ha ocupat espai a molts informatius de la premsa o mitjans audiovisuals i a la primavera del 2025 segueix essent notícia gairebé diària en el que es coneix com el conflicte/guerra de Gaza que ha anat creixent en intensitat i bel·ligerància i està afectant Síria, Líban, i a la resta de l’Orient Mitjà. A l’abril del 2025 el conflicte segueix obert i des de aquell octubre s’apunta que les víctimes palestines passen de 60.000 i les jueves de 1.700…
Cal recordar també que l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions (organisme internacional creat per reconduir les relacions entre imperis i estats per tal d’establir unes bases per un món que desitjaven que estigués marcat per la pau) acordà una declaració coneguda com la Declaració Balfour (una carta del ministre d’Afers estrangers britànic) sobre com actuar en la zona de Palestina que controlaven. En el manifest s’apuntava la voluntat de crear “una llar nacional pel poble jueu a Palestina”. Tanmateix apuntava que no es faria res que pogués perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no-jueves que ja existien al territori.
A partir d’aquell moment començà una immigració jueva que atreia a nous pobladors que arribaren principalment de països del centre i de l’est d’Europa i que provocà, l’any 1936, una protesta dels palestins en la que mostraven el seu recel a aquella arribada massiva de jueus.
El mateix David Ben-Gurion, nascut a Polònia (aleshores part de Rússia) emigrat a Israel als 20 anys el 1906 -en aquell moment sota control de l’Imperi otomà-, que arribaria a ser primer ministre d’Israel (1948-54 i 1955-1969) i militant de l’Irgun, exposava que les protestes dels palestins responien a què consideraven que els jueus nouvinguts els usurpaven la seva pàtria.
Unes dades demogràfiques que ajuden a entendre aquella complexitat:
| Població total | Àrabs | Jueus | Altres | |
| 1910 | 700.000 | 550.000 | 100.000 | 50.000 |
| 1922 | 850.000 | 700.000 | 82.000 | 66.000 |
Aquella època va ser complexa i també violenta. A tall d’exemple el 1938 hi ha certificada la mort violenta (per terrorisme) de 77 britànics que eren els administradors del territori, 255 jueus i 503 àrabs.
L’any 1945, acabada la 2a Guerra mundial, al territori de Palestina seguia estant sota comandament britànic i les dues comunitats l’àrab (amb 1.250.000 persones) i la jueva (560.000) seguien violentament enfrontades, i els britànics també acumulaven víctimes a causa de la radicalització de l’Irgun.
Un altre any remarcable en aquest aspecte és el 1946, acabada la 2a Guerra Mundial, amb el conegut holocaust dels jueus pels nazis, moment en què a Jerusalem es produí la voladura de l’Hotel Rei David, seu de l’Administració britànica (91 morts, britànics, àrabs i jueus) perpetrat pel “terrorisme jueu de l’Irgun”, una organització que volia aconseguir l’establiment d’un Estat jueu utilitzant qualsevol mètode, entre ells la violència ja fos contra la població àrab de Palestina, o contra les autoritats i forces armades britàniques.
Hotel King David Jerusalem.
Víctimes: 28 britànics, 41 àrabs, 17 jueus i 5 d’altres nacionalitats.
(la majoria de les víctimes eren civils)
La Resolució 181 de les Nacions Unides
Finalitzada la segona Guerra Mundial i feta pública la persecució, deportació i extermini (eliminació sistemàtica) dels jueus en els camps de concentració, l’any 1947 les Nacions Unides (creades en acabar la 2ª Guerra Mundial) aprovaren la Resolució 181, que creava i reconeixia dos estats en aquell cobejat territori: l’israelià i el palestí.
La partició del territori estava recolzada pels sionistes i Estats Units junt amb la URSS, França i l’Amèrica llatina. Els palestins no ho acceptaren en considerar que havien estat maltractats pel que feia a la demografia i al repartiment de la terra. El president nord-americà Truman, justificaria als que li aconsellaven una altra divisió que necessitava recolzaments electorals:”He de atender a cientos de miles que ansían el triunfo de los sionistas; no tengo centenares de votos de miles de árabes entre mis votantes”. Truman va reconèixer l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948, onze minuts després que s’independitzés com a estat.
El conflicte però, no es tancà i la violència continuà…
El Pla Dalet i la guerra àrabo-israeliana de 1948
El febrer de 1948 Ben-Gurion, considerat un dels principals mentors de l’Estat israelià, posà en marxa l’anomenat i controvertit Pla Dalet en què s’ordenava l’ocupació de pobles i ciutats àrabs i l’expulsió dels seus habitants…, fou aquell el primer conflicte obert amb el món àrab.
Amb l’inici de la Guerra àrabo-israeliana de 1948 es produí un èxode palestí molt notable després de finalitzar el mandat britànic en aquell territori quan les tropes britàniques abandonaren Palestina el maig del 1948. Es coneguda com la Nakba, que en àrab significa Catástrofe o Desastre ja que va suposar l’expulsió forçada de més de 700.000 persones palestines, la destrucció de pobles i masos per les forces armades israelianes i la negació del dret dels palestins a retornar-hi. Molts d’aquests refugiats s’establiren a Gaza.
Una nova Nakba
Es pot considerar que els seus descendents estan vivint una nova Nakba com es pot llegir a la premsa o veient en els diferents mitjans de comunicació, o en lectures com la de Mosab Abu Toha, poeta, acadèmic i editor palestí nascut a Gaza el 1992. El 2024 ha publicat al castellà el seu llibre de poemes: Cosas que tal vez halles ocultas en mi oído. Poemas desde Gaza.
Dels més de 50 poemes que s’hi recullen en reprodueixo només un:
LAS CALLES PALESTINAS
Las calles de mi ciudad no tienen nombre:
Si un palestino muere por un francotirador o por un dron,
nombramos la calle en su honor.
Los niños aprenden mejor los números
cuando pueden contar cuantas casas o escuelas
fueron destruidas, cuántos padres y madres
fueron heridos o arrojados a la cárcel.
Los adultos en Palestina solo usan el carné de identidad
para no olvidar
quiénes son.
Les altres guerres
Israel ha viscut diferents guerres amb àrabs i palestins: 1956 guerra del Sinaí; 1967 guerra dels 6 dies (amb el resultat de què Israel passarà a controlar Gaza i Cisjordània que varen passar a ser territoris ocupats i comportarà la construcció dels primers assentaments de colons jueus en aquests territoris), Guerra del Yom Kipur 1973, 1987 i 2000, Intifades, 1991 Guerra del Golf (Saddam Hussein pretenia l’alliberament de Palestina), 2006 conflicte amb el Líban, a partir de 2008 conflictes pels assentament a Gaza que el 2023 explotà de nou i s’ha anat estenent i afectant a Síria, Líban…. I Trump arriba a la presidència d’USA al gener de 2025 amb aspiracions d’apropiació del territori de Gaza…
La Guardia Mora
L’Espanya franquista al 1948 no va reconèixer la creació de l’Estat d’Israel i així continuà fins més enllà de la seva mort. Cal recordar que aquells anys al noticiari NODO, que es passava a tots els cinemes, es podia veure amb bastanta freqüència al “Generalísimo Franco”, en molts actes exteriors, que gairebé sempre anava acompanyat i protegit per una vistosa i ben uniformada guàrdia formada sempre per homes de la seva confiança: la Guardia Mora que l’acompanyà entre el 1936 -1956. La independència del Marroc, aquest darrer any, va posar punt i final a aquesta “curiositat”. Resulta singular que l’Estat Espanyol reconegués finament l’Estat d’Israel al 1986, tot coincidint amb el moment en què s’entrava a la Comunitat Econòmica Europea, on els països que la conformaven sí que el reconeixien.
Mapa polític d’Àfrica 1948
En observar el mapa polític d’Àfrica aquell any 1948 s’aprecia el gran domini que hi exercien els països europeus d’aquest continent. Espanya també hi va tenir possessions o colònies, més modestes en extensió. En els llibres i enciclopèdies de text utilitzades a l’escola durant els anys 40 i 50 es mencionaven i s’hi estudiaven les possessions africanes d’Espanya a Àfrica: Ceuta, Melilla, Sahara, Ifni, Fernando Poo, Guinea Equatorial i Río Muni.
Després de la Segona Guerra Mundial les relacions internacionals es construirien a partir d’un sistema conegut amb el nom de Guerra Freda on s’enfrontaren ideologies relacionades amb els models polític-econòmic que encapçalaven Estats Units i Rússia respectivament, que comportaria diferents conflictes armats i es perllongaria fins el 1991 amb la desaparició de l’URSS.
Altres conflicte bèl·lics de 1948
Aquell mateix any 1948 hi havia també altres conflictes bèl·lics: la guerra a la Xina (Mao/Chiang: Comunistes/Nacionalistes), i el mateix passava a Corea que quedaria igualment dividida entre dues ideologies polítiques, o a l’Índia britànica, encara que aquí la divisió tingué una altra característica de caràcter fonamentalment religiós, ja que donaria lloc a un Pakistan musulmà i una Índia hinduista.
En aquell 1948 el domini d’Occident sobre el món comença a perdre força i, a no tardar, amb l’inici del declivi dels imperis europeus, canviarà l’estructura dels països africans a causa dels processos independentistes de les possessions africanes.
Gaudir la Cultura 