El Castell de la Torre del Baró

Una Passejada amb història

Situat a la part alta del turó de la serra de les Roquetes, construït l’any 1905, formava part d’un projecte de ciutat jardí, dirigit a les classes mitjanes (projecte de 26 de març de 1904). Per problemes econòmics i per la difícil accessibilitat de la zona, sols es va dur a terme la carretera alta de les Roquetes i el Castell, que va quedar inacabat. Malgrat el seu aspecte medieval, el projecte inicial era la construcció d’un hotel, que seria el centre de la futura urbanització. Finalment, el pla urbanístic no va continuar endavant i s’acaba abandonant.

És un edifici aïllat, de pedra i maons amb obertures emmarcades d’obra vista, format per un cos principal de planta quadrada i un cos afegit en forma de torre. Edificació de planta baixa i tres pisos d’alçada. Al costat oest hi ha un pis més. Les obertures de mig punt i la coronació a base de merlets imitaven una fortificació d’un castell d’època medieval.

El Castell fou propietat del marquès de Vallbona, havia de ser lloc de descans, d’esbarjo i repòs familiar, però les obres mai es varen finalitzar. Va ser lloc de trobada d’excursionistes i de famílies que hi feien aplecs i trobades.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser ocupat pels soldats republicans i a la rodalia hi varen instal·lar un bateria antiaeri. El 1939 va ser ocupat per les tropes rebels, i als voltants es va utilitzar com a camp de presoners republicans.

A causa del seu abandonament, va començar un llarg període de degradació i enrunament, que gràcies a la lluita veïnal es va aconseguir salvar-lo. Als anys 70 va ser punt de trobada de grups clandestins veïnals i polítics. Als anys 80 es van celebrar acampades i denúncies de protesta per l’estat d’abandonament de tot el conjunt de la muntanya, reivindicant tota la zona com a pulmó verd.

La Torre del Baró és la icona del districte de Nou Barris i de Ciutat Meridiana – Can Cuiàs. Visible des de molts punts de la ciutat i és un excel·lent mirador que ofereix unes vistes impressionants dels barris menys coneguts de Barcelona.

Molt abans de l’actual Torre del Baró, va existir un primer Castell del Baró de Pinós, situat molt a prop de l’actual estació de rodalies, destruït durant la Guerra de Successió de 1714. L’any 1797 és construir una segona torre a prop de l’anterior, que es va enderrocar l’any 1967, per les obres de perllongament de la Meridiana.

L’any 1989 es va rehabilitar el Castell i a uns cinc-cents metres és construir un mirador amb unes vistes del barcelonès extraordinàries.

L’any 2014 es va tornar a remodelar per efectuar-hi visites, acull un punt d’informació, de divulgació històrica i d’educació ambiental del Parc de Collserola. Es tracta, doncs, d’un lloc ideal per gaudir de l’entorn i de la natura, sense allunyar-se de la ciutat.

És un edifici inacabat protegit està catalogat com a bé del patrimoni històric artístic, situat a la carretera Alta de les Roquetes de Nou Barris.

Documentació: panell i fullet informatiu que ofereix l’oficina d’informació.

                             No tapieu Can Bruixa /Casa-xalet:

Molt a prop de la Casa de les Aigües de Trinitat Nova, al carrer d’Aiguablava, 133 trobem aquest xalet/mostra en estat ruïnós. Avui tapiat. Era el model de casa del projecte de l’any 1915 per construir una ciutat jardí per a la classe treballadora, que mai es va dur a terme. Actualment, queda com a record per salvaguardar la memòria històrica d’un somni d’una època, que avui en dia les administracions, tenen del tot oblidat. L’espai és conegut popularment com “La Casa de la Bruixa”.

La història de Torre Baró s’inicia amb l’augment constant de població que va arribar durant les dècades dels anys 50 – 60 del passat segle, amb la gran onada d’immigració obrera. Va començar la construcció de cases modestes en els vessants del turó de Roquetes, amb forts desnivells, sense cap mena de xarxes de comunicacions ni d’equipaments urbans. De fet, els nouvinguts es varen construir els seus propis habitatges. Avui, el barri encara ens presenta, les actuals construccions situades en forts pendents, carrers estrets i sinuosos, que s’adapten al terreny, amb cases barates, molt humils autoconstruïdes que sobreviuen al pas del temps i allunyades d’unes mínimes condicions de salubritat.

De les idees de prosperitat i de benestar de crear una ciutat jardí a principis del 1900, amb l’arribada d’una forta immigració, de meitats de segle XX, amb les consegüents desigualtats de l’època, s’ha passat en ple segle XXI, en plena crisi del totxo a un barri amb records de desnonaments, manca de recursos, pobresa energètica, aïllament geogràfic i social, que ha submergit als seus habitants a una lluita constant contra una pobresa crònica. El barri estigmatitzat triplica l’índex de suïcidis d’altres zones i poblacions.