Josep Sanmartí
Tercera crònica 1948. Sobre dues entitats espoliades vistes per un ateneista.
Imatge principal. El Teatre Bartrina va ser construït l’any 1905 com a teatre del Centre de Lectura de Reus.
L’Ateneu Barcelonès
L’Ateneu Barcelonès, situat des del 1906 en el que fou antic Palau del Baró de Savassona al carrer Canuda, té més de 160 anys de vida social i cultural entre les seves parets. L’any 1948 es ressentia de les conseqüències de la guerra del 36 -39, ja que l’entrada de l’exèrcit franquista capgirà completament el seu funcionament com va passar a moltes altres entitats similars.
La vida de l’Ateneu Barcelonès, una entitat centrada en molt bona part en el debat, la discussió i en la lliure exposició d’idees, quedà molt limitada o escapçada ja que el franquisme va significar-se per controlar i censurar la lliure expressió o l’intercanvi d’opinions i d’idees, si eren contràries a l’ortodòxia del nou règim arreu del país.
El 26 de gener de 1939 la ciutat de Barcelona fou ocupada per l’exèrcit franquista i aquests mateix dia un escamot falangista ocupà l’Ateneu. Hi ha una carta manuscrita, recollida per Mateu Barba, amb aquests text: ¡Arriba España !¡Viva el Generalísimo Franco!. En la Ciudad de Barcelona a 26 de enero -3er año triunfal, los abajo firmantes han tomado posesión en nombre de España (…) el local ocupado por el A.T.B. colocando en el balcón principal del mismo la Gloriosa Enseña Nacional (…) hallan el edificio en aparente estado de conservación, así como la Biblioteca y demás valores literarios y artísticos.
El falangista Luys Santa Marina, pseudònim de Luís Gutiérrez Santamarina, va ocupar la presidència (1939-1952) de l’Ateneu Barcelonès després de la curta presidència del militar Ignacio Despujol. Santa Marina seria a més de procurador a les Cortes franquistes entre el 1943 i 1964. En l’acta on el nomenaren president es llegeix: Es designado por voto unánime el antiguo ateneísta y miembro de la Falange Don Luys Santamarina, teniendo en cuenta su relevante personalidad literaria y sus servicios a España prestados en horas de peligro para la Patria. Entre els seus mèrits destacava el d’haver estat “camisa vieja” de la Falange a Barcelona, de participar en la lletra de l’Himne falangista i en el debat que tingué quan aquesta es fusionà amb las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista on es pronunciaren defensors de principis Totalitaris, Nacionalistes, Revolucionaris, Catòlics “pioneros” amb el simbolisme ”del Yugo y las Flechas” i haver estat un dels participants en el debat que tingueren els fundadors d’aquest moviment, per exemple, en discutir el color del vestuari que els hauria d’identificar així com triar l’uniforme del nou partit. En aquells anys el color de la camisa descrivia un programa polític (nazisme, feixisme…). Santamarina present en aquesta reunió defensà el color “marró”, altres defensaven el verd… El blau fou finalment l’escollit ja que va prevaldre l’opinió del Jefe: José Antonio que argumentava ”La Falange Española de las JONS había de ser una organización rotunda, varonil y firme, y que para ello precisaba de un color neto, entero, serio y proletario: la camisa falangista seria azul Mahón, como la de los mecánicos, como la de tantos obreros fabriles.
José Antonio Primo de Rivera va ser afusellat el 20 de novembre del 1936, en plena guerra. Un dels primers actes un cop acabada la guerra, al novembre del 1939, va ser l’organització d’un “cortejo fúnebre”, una propagandística marxa a peu i amb torxes per transportar el seu fèretre des d’Alacant, on havia esta afusellat, fins al Mausoleu de l’Escorial, recorrent en total 467 Km. Una marxa gairebé teatral, que fou transmesa per “Radio Nacional” i comentada a tota la premsa del moment, a més de passada als cinemes de ciutats i pobles en el Noticiario, NODO. Es pot veure tot el ritual del trasllat a YouTube el document Presente! Funeral de J. A. Primo de Rivera, editat per la Filmoteca Nacional. Una delegació de membres de la Falange de cada territori s’anava rellevant amb l’objectiu de què -com deien- “todas las provincias de España tendrán el honor de llevar en andas sobre sus hombros el cuerpo de su fundador “. Eren 12 membres en cada relleu, caminant amb passos lents i solemnes de 30 centímetres. Totes les províncies d’Espanya hi participaren amb un capellà com a mínim d’acompanyant, i un cap polític i membre de la Falange que en el cas de la província de Barcelona, el capdavanter fou en Luys Santamarina, el president de l’Ateneu. En el recorregut es feien oracions, misses, lletanies, i les esglésies varen engalanar-se amb estendards de la Falange…
Santamarina seria també director del diari del Movimiento Solidaridad Nacional fins el 1963, però va conservar el seu despatx a la “Soli” fins el 1970, quan ja feia temps que no hi posava els peus, segons apunta Ignasi Riera en Els catalans de Franco.
En aquesta etapa l’Ateneu quedà tenyit del blau falangista com ho qualifica en Carles Santacana en el seu capítol “L’Ateneu Barcelonès durant el franquisme” del llibre L’Ateneu i Barcelona 1 segle i mig d’acció cultural. dirigit per Jordi Casassas. Apunta que els socis varen perdre el control de l’entitat i la nova Junta directiva s’adheria al Generalísimo al mateix temps que depurava a llibres i a socis.
La nova junta va suprimir alguns articles com el LVIII, on constava que ”la llengua catalana i la castellana tindrien la mateixa consideració i iguals drets dins de l’Ateneu”. En redactaren un de nou, ara en castellà: La Junta Directiva obrando de por sí, y de acuerdo con los postulados en que se inspira el Glorioso Movimiento Nacional acuerda suprimir el artículo LVIII de los estatutos.
S’evidenciava la intolerància de l’ús de la llengua catalana que el general Àlvarez Arenas, primer Capità General de la quarta regió militar (Catalunya), havia mostrat només en arribar ja que aquest general impedí -segons recordaria Dionisio Ridruejo- que fossin distribuïts els cartells i els fulls escrits en català que havien preparat els Serveis de premsa i propaganda el dia de l’ocupació de Barcelona.
La depuració també va afectar als llibres del fons bibliogràfic. Foren uns 15.000 els volums que no es podrien consultar des d’aquell moment, ja que consideraven que propagaven idearis incompatibles amb el nou ordre i els valors fixats pel franquisme. Al 1975, l’any de la mort de Franco, encara hi havia uns 4.000 volums prohibits. No hi hagué crema de llibres com si que passà a altres ateneus catalans.
Blanquejament del franquisme
El novembre del 1948 el Govern d’Espanya va determinar que els ajuntaments estarien constituïts i organitzats per terços corporatius. En serien tres: el militar, el sindical (hi havia un únic sindicat) i el de les entitats o corporacions representatives de cada ciutat, prèviament seleccionades per l’ajuntament. En el cas de les corporacions o entitats només hi podien participar proposant algun nom que el règim acceptés. L’Ateneu Barcelonès va ser un dels escollits i la Junta directiva va poder presentar a Julià de Capmany (de jove havia estat associat a la Lliga Regionalista de Cambó). Era el propietari de l’Editorial Montaner i Simón i més tard seria també president de la Federació Catalana de Fútbol (1961-64). Per a l’Ateneu, com s’apunta al llibre “L’Ateneu i Barcelona, 1 segle i ½ d’acció cultural”, va significar una millora per la seva economia ja que va veure com la subvenció municipal anual passava de les 12.000 pessetes a les 50.000 al cap d’un any. El president seguia essent Luys Santa Marina. Es notarà un cert canvi. Sabem, per exemple, que Vicente Alexandre poeta de la Generació del 27 hi feu una conferència, com també Josep Maria de Sagarra o Dionisio Ridruejo, també poeta.
D’aquest últim és l’aportació a l’himne creat de manera coral a Madrid per membres fundadors de la Falange: “volverán banderas victoriosas, al paso alegre de la paz”. Ridruejo s’apuntà voluntàriament a “La División azul”, aquella que va anar a Rússia durant la Segona Guerra Mundial. Tornat a Espanya discrepà del funcionament del règim franquista del qual anà allunyant-se en veure com anava evolucionant la situació política. Acusaria a Franco de trair els ideals inicials i es donaria de baixa de la Falange, fet que el va desplaçar de Madrid. Al 1956 el règim l’empresonà i acabà “exiliat” de Madrid instal·lant-se a Catalunya, en concret a Sant Cugat, on entrà en contacte amb el nucli que feia la revista Destino (Sebastià Gasch, Josep Pla, Nèstor Lujan, Santiago Nadal, Joan Estelrich o J.R. Masoliver). Ridruejo participaria també en el posteriorment conegut com a Contubernio de Munic del 5 al 8 de juny de 1962 on hi participaren més de 100 polítics, tant de l’interior com de l’exili (bascos, catalans, democristians, liberals, monàrquics, socialistes o socialdemòcrates). En finalitzar aquella trobada, Salvador de Madariaga diria públicament: Avui ha acabat la Guerra Civil. S’havia consensuat que es treballarien aquests 5 punts:
- Instauració d’institucions democràtiques…
- Garantir els drets humans de les persones i llibertat d’expressió…
- Reconeixement de la personalitat de les diferents comunitats naturals…
- Llibertat sindical…
- Possibilitats d’organitzar legalment corrents d’opinió i de partits polítics.
A Madrid hi va haver una gran manifestació condemnant aquesta trobada que comportà una forta repressió política.
Primera lectura pública en català
A les darreries d’aquest any 1948, segons recull Jordi Casassas, es feu la primera lectura pública a l’Ateneu de Barcelona en què s’utilitzava la llengua catalana. En Josep Maria de Sagarra, soci de l’entitat, va llegir uns fragments d’una traducció que ell mateix havia fet de “La Divina Comèdia”. Aquella tímida permissivitat es deuria potser a uns aires “aperturistes” simulats per anar-se adaptant després de la derrota dels feixistes el 1945. Però utilitzar la llengua catalana més enllà de les converses privades seguia essent una actitud sospitosa de desafecció.
El Centre de Lectura de Reus
Alguns centres d’aquestes característiques foren fins i tot clausurats com va passar amb el Centre de Lectura de Reus. Al ser ocupada la ciutat per l’exèrcit franquista, el 15 de gener de 1939, seria confiscat i no va poder obrir les seves portes fins aquest any 1948. El Centre de Lectura de Reus, fundat al 1859, que va veure també aturades la seves activitats culturals i els seus llibres deixaren de ser consultables des que les tropes de Franco entraren a la ciutat (el 15-1-39), quan va obrir al 1948, ho feu amb condicions similars a l’Ateneu Barcelonès.
Aquesta entitat reusenca havia nascut, segons escriu Pere Anguera, amb una voluntat filantròpica. El seus membres pretenien disposar d’un lloc on parlar de política, de cultura i de temes locals. A més, tenien la voluntat d’impulsar una lluita contra l’analfabetisme, en pretendre que fos un lloc on s’ensenyaria a llegir a la població treballadora i a sectors desfavorits de la població de la ciutat.
Aviat tingueren una biblioteca important. S’organitzaren en seccions, activaren tertúlies, un centre excursionista, un grup de teatre, conferències amb la participació de persones significades de la pròpia ciutat i d’altres forans com Pau Vila, Bosch i Gimpera o Nicolau d’Olwer. Iniciada la guerra l’any 1936 l’edifici fou ocupat per la CNT, que instal·là el Consell Antifeixista i el Comitè de l’Escola Nova Unificada. La ciutat de Reus fou bombardejada el 30 de setembre del 1937 i a La Vanguardia del dia següent es llegia: ”El Centro de Lectura ha sido maltratado y casi destruido por la aviación facciosa. Una bomba cayó en la Biblioteca y otra en la Sala de Espectáculos”.
El 1939 el Centre fou ocupat per la CNS (Organización Sindical Española) o sindicat vertical i passà a dependre de la secció de cultura de l’ajuntament on hi depositaren els arxius de la Falange.
El Centre de Lectura va tornar a posar-se en marxa al cap de poc, amb moltes limitacions, a causa del bombardeig passat. Amb tot, un grup d’antics directius i socis varen aconseguir obrir-lo, després de fer arribar un escrit a la CNS on apuntaven : ”en la nueva España que aspira a propagar con ímpetu imperial por el orbe entero las glorias y hazañas de nuestra raza, es necesaria la noble función instructiva y educadora (…) substanciadas en el Glorioso Movimiento nacional con las erróneas direcciones que a veces habían imprimido a su acción poco escrupulosa (…)”. Es mostraven disposats a defensar “los conceptos de Patria y Nacional Sindicalismo substanciales en el Glorioso Movimiento Nacional…” i a fomentar…. “aquello que signifique manifestación de cultura dentro de las normas del nuevo Estado y observando el debido respeto a la Religión Católica.”
En les pàgines actuals del mateix Centre de Lectura s’apunta que aleshores començava un temps de dificultats que s’allargaria fins el 1975. S’havia reobert en un estat físic força precari el 1948 sota la vigilància política i moral de les autoritats: militars i religioses. En Pere Miralles, Jefe local del Movimiento de Reus tingué la iniciativa d’obrir de nou el Centre, publicant un article al Diario Español de Tarragona el dia 8 d’abril (Diario Español del Movimiento en Tarragona fins aquell moment).
Un detall, no menor, el dia 7 d’abril d’aquest any 1948 és una de les dades oficials que donen per finalitzat l’Estat de Guerra declarat el juliol de 1936. Miralles deia que Reus recuperava el Centre de Lectura: ”Habían de ser precisamente unos hombres sin etiqueta democrática ni liberal y sin deber su cargo al sufragio los que, paradójicamente, recogieran y acataran el anhelo popular de la ciudad concediendo al Centro de Lectura la personalidad y el prestigio perdidos precisamente en manos de los tan falsos como aparatosos defensores de la democracia pura sangre Superadas hoy las dificultades que demoraban el resurgimiento del Centro de Lectura y purificados tales obras y crímenes de lesa patria por el glorioso Movimiento Nacional, nuestra primera entidad cultural (…) renace ante la ciudad con la experiencia que los errores de un falso grupo de sectarios produjeron en detrimento de su bien conocido prestigio, decididos todos los de arriba y los de abajo, a sustituir una etapa de humillante recordación, por otra dedicada a servir a España y a Franco en la más alta de las virtudes y la mejor de las disciplinas, la cultura del pueblo y su educación patriótica.
Recentment Neus Moran Gimeno ha publicat L’Espoli General. La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978).
Gaudir la Cultura 