Autor: Mercè Bausili

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Restaurants i gastronomia Teatre Viatges i itineraris

Per Nadal, regala coses útils

Es una opció, segurament millorable, regalar coses que ens facin servei, ni roba, ni tovalloles i mitjons, ni petits electrodomètics, etc. coses que ens facin sentir bé durant una bona estona, el record de les quals ens engreixi l’experiència i les neurones. Així, sense ordre… aquí van uns suggeriments, segons les imatges que les il·lustren:

___________________________________

Música del Renaixament, deliciosa i que ja se’ns emporta de la música medieval. John Dowland i les seves Lachrimae or Seven Tears, dansa, malenconia i molta pau, d’una ‘star’ del segle XVI, i ara de la mà de Jordi Savall.

Una llibreria a Berlín, un llibre recuperat per casualitat, que el premi Nobel (2014) Patrick Modiano ha prologat. La història d’una passió, pels llibres, malgrat el moment i el lloc. Un testimoni que convé recordar.

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder que la companyia lalperla29 representa a la Biblioteca de Catalunya, per uns pocs dies d’aquestes festes. El ritual de cada any al servei de la veritat.

El centenari Fellini, al Born Centre de Cultura i Memòria. Una exposició que repassa tot el món fellinià, que tant ens va ensenyar a veure el nostre món amb uns altres ulls, els seus: els d’un nen molt entremaliat, que de gran va saber arriscar.

Ara que les sèries sembla que s’ho han de menjar tot, i que surten de sota les pedres, amb quantitat de misèries i mediocritats, aquí n’hi ha una, antiga, del 1982, italiana, una biografia La vida de Verdi, una lliçó d’història, i sobretot de la música. Un personatge immens, compromés, genial i geniut. Té moments memorables. Està a YouTube sencera i la venen a portals com Todocoleccion.

El Gran Teatre del Liceu oferirà properament La dama de piques de Piotr Ilitx Txaikovski, en una bonica producció que ja va venir fa uns anys. Música romàntica a dojo, amb una posada en escena preciosa i complicada. Si teniu sort, la Radvanofsky us pot fer saltar les llàgrimes.

Al mes de març l’Auditori s’omplirà de Serguei Rakhmàninov, l’últim dels simfonistes de la gran tradició russa, a càrrec de l’OBC. Una música postromàntica, imaginativa i densa, que se t’emporta i que també demana molta virtuositat.

I al Palau de la Música Catalana es podrà gaudir de la música de tres dels més grans compositors de bandes sonores, una música que ha definit infinitat de pel·lícules i la nostra relació amb el cinema Zimmer, Williams i Morricone.

I fora, o no, dels àpats de Nadal es pot fer una visita a la Fonda Espanya, de la mà de Martín Berasategui i en un entorn històric i Modernista de primer nivell, com la seva cuina. Ens hem de felicitar, i molt, que hagi arribat als nostres dies.

Ara que els mappings s’han posat de moda, hi ha una oferta una mica diferent, i pels que ens agraden les “llumetes” resulta molt agradable. Es tracta de Natura encesa que es fa al Jardins del Palau de Pedralbes, quan es fa fosc. Un passeig imaginatiu i relaxant per a petits i grans.

La vigilia de Reis, un cop, o abans de complir amb les obligacions del dia, podeu passar per la Jazz Cava de Terrassa, i escoltar el que jo en dic una guerra de pianos i ells el XVIII BLUES & BOOGIE REUNION 2022, és igual, una trempera apassionant de piano, jazz i boogie boogie.

Cécile McLorin Salvant és una cantant de jazz que ja ha vingut un parell de vegades, el mes passat la darrera, i ha deixat una emprempta que farà que vingui de tant en tant. Una veu amb matisos i colors. Us aconsello qualsevol dels seus discs, però a Window està “tremenda”.

Segur que quan passegem per Barcelona i contemplem entrades de cases de l’Eixample, que s’han conservat amb dignitat, ens venen ganes d’entrar i mirar. Doncs amb Cases singulars ho podem fer de la mà d’un guia que ens n’explicarà la història.

Un matí que faci sol podeu anar amb el Funicular fins a Montjuic i visitar al Jardí Botànic la mostra permanent de Bonsai que tenen. A partir d’una donació molt extensa s’ha creat un espai on hi trobareu autèntiques meravelles. Podeu preguntar als responsables que estan allà treballant, són uns professionals de debó, i us atendran encantats.

I passar uns quants dies a la Garrotxa, entre volcans que ara per ara estan quiets?, us proposo el Mas Garganta, una masia del segle XIV, al bell mig de la Vall d’en Bas, cuidada fins l’últim detall i amb gastronomia de la terra. Olot està a tocar

També us pot donar per les labors, el punt de creu, el patchwork, mitja, ganxet …. doncs a Dona Punt de Creu us en facilitaran, així com classes per a qui comenci. Són uns experimentats en la matèria des de fa molts anys, amb productes de molta qualitat.

L’àlbum il·lustrat és, a vegades, un llibre d’artista tant per a nens com per a adults, i és magnífic per fer-lo entrar pels ulls, per iniciar en la lectura, en la parla, i en la fantasia. Aquí us en presento un bon recull.

El Ballet del Théâtre du Capitole, de Toulouse presenta també al Liceu El Trencanous també de Piotr Íllitx Txaikovski, una magnífica ocasió per fer conèixer el ballet als més petits o ajudar a alliberar a aquells grans que estan renyits amb el moviment.

La cocteleria barcelonina Paradiso ha estat escollit el tercer millor bar del món en la llista “The World’s 50 Best Bars”, doncs bé es mereix una visita, situada al Born ofereix un clima agradable, i molta imaginació.

Una altra visita per a petits i grans és recuperar l’esperit d’un clàssic, El Petit Príncep, que ha proporcionat frases fetes per donar i per vendre, però que laperla29 representa a la sala Barts des de fa molt temps, i repeteix. Està molt ben feta.

Un local per gaudir del jazz i de bons coctels és el Milano, ambient tranquil i intèrprets de casa nostra, amb certa regularitat. Els dissabtes fan vermut amb jazz, una cosa que lliga d’allò més, sempre.

I si voleu anar a fer això que ara en diuen un brunch, doncs ho podeu fer amb cuina italiana d’alta qualitat i a bon preu. Cecconi’s ofereix en principi cuina del Nord, però hi ha representació de tota la bota, Sicília també. És magnífic i organitzen menus tancats els dissabtes i diumenges. Ocupa la plata baixa de l’hotel Soho House Barcelona.

I cursos al centres cívics de Barcelona, n’hi ha per a tots els gustos, capacitats i aficions. Aquí teniu una pàgina general amb un cercador que us portarà per tota la ciutat. Però també dins d’altres àmbits n’hi trobareu, a la Laie, a La Central, al CCCB, a l’ONA, a l’Istituto Italiano, a la Casa Russia, a la Xarxa de Biblioteques, a la Finestres, als Museus, només cal explorar.

O fer un vermut al Bar Calders i de pas visitar a la mateixa placeta, al costat la llibreria Calders, aquesta que diu que està especialitzada en llibres, ho diuen ells, eh! segur que en caurà algun.

I les obres completes, o una part, de dones com Agota Kristof i Amélie Nothom, escriptores sense etiquetes, no els calen. La simplicitat en el llenguatge per guanyar força expressiva i que s’emporta el lector per on elles volen. Gens fàcil d’aconseguir, però ho fan.

__________________________

Moltes coses s’han quedat al tinter, moltíssimes i tant o més interessants, però ha estat només una excusa per felicitar-vos les Festes a tots els que ens seguiu, i trencar una llança pel consum responsable i de proximitat, i sobretot el cultural, que és el que més ens convé a tots.

Categories
Llibres

Autobiografía d’Agatha Christie

Barcelona : Espasa Libros, 2019 672 pàgines

La gran dama del suspens també va escriure sobre ella, va explicar la seva vida amb la mateixa agilitat, intriga i tensió que ho faria en les seves millors novel·les.

Al llarg de les tres dècades des de la seva mort el 1976, molts lectors i crítics d’Agatha Christie han sostingut que el llibre més convincent és el menys conegut: la seva Autobiografia. Tot i els seus èxits, sempre va ser una persona molt gelosa de la seva intimitat, arribant a extrems extravagants per eludir les aparicions en públic. Va rodejar la seva vida amb un mantell de misteri gairebé tan impenetrable com el de les seves novel·les.

En aquesta obra ens explica els anys feliços de la infància a l’estranger, les errades amoroses de la joventut, els seus dos matrimonis, els seus viatges a Egipte i Orient Mitjà seguint les passes del marit arqueòleg, Max Mallowan; també els contratemps en començar la carrera d’escriptora i la consecució gradual del seu èxit. És l’autobiografia d’algú que va saber gaudir de la vida i, al mateix temps, l’estudi d’una professional conscient, d’una escriptora que sabia perfectament quina era la seva feina i que ens explica com ho va fer.

Aquest llibre pertany a aquelles lectures que et situen en un temps i una societat, de la mà de les vivències de qui l’escriu. I si el personatge és viatjat i gens simple, com és el cas, estem davant d’una obra que ens explica moltes més coses que les peripècies personals.

Seguidament incorporo algunes fotografies de la casa on va viure: Greenway House al comtat de Devon a Cornuailles, i on es conserva intacta la decoració i alguns documents i obres originals. Declarat patrimoni de la Humanitat el març del 2004 ara pertany al National Trust.

La darrera fotografia és un manuscrit on hi escriu ingredients d’algun verí.

Categories
Llibres

La memòria que persisteix

Episodios de una guerra interminable d’Almudena Grandes

Fa uns dies vaig escoltar a un membre d’alguna associació de memòria històrica dir que per parlar-ne o per fer-se’n el càrrec d’uns determinats fets s’han d’haver passat, s’han d’haver patit, i pot ser ben cert, però no oblidem la necessitat de fer arribar el passat, sempre i sigui quin sigui. Jo mateixa tinc interès per episodis històrics que no he viscut. Repeteixo, la història que ens ha conformat tal com sóm, l’hem de fer arribar sí o sí a les noves generacions, a aquelles que els llibres d’història els hi haurien d’explicar mentre estudien, i ja ho fan, però mai s’hi arriba o s’hi arriba malament. Estudis cada cop menys valorats i m’atreviria a dir menys eficients, si ens atenem al fracàs o a l’abandonament escolar. Això sí, les estadistiques són contínues, per seguir mantenint un maleït bucle. Perquè el problema està en un altre lloc, té una altra arrel, i necessita molt coratge i molts diners.

Per aquest motiu el fet de la lectura, entre altres, hauria de ser un aliat sense paliatius. I en aquest sentit la literatura té grans autors de tots els temps, que no han pretés fer novel·la històrica, i menys segons els cànons actuals, no els hi cal, senzillament expliquen la vida, les relacions socials i les inquietuds i fracassos de la gent.

La col·lecció a la qual vull donar visibilitat, en aquest sentit que he dit, que no li cal gens, és una obra monumental per l’abast i pel compromís amb el lector i amb la societat. No vull dir que ompli un buit, però sí que es col·loca en un esglaó de referència pel que fa al testimoni de la nostra trista i recent Història. Lògicament totes les guerres ofereixen resultats en el món de cultura que les seguirà, i majoritàriament per esbrinar-ne les causes i els errors que les han provocades. En aquestes sis novel·les, en falta una per publicar, els fets, les històries, els personatges, les vides parlen per sí soles. Així es fa a les bones novel·les contemporànies, el narrador deixa de ser omniscient i el lector pren el relleu davant del que si le explica.

Almudena Grandes, gran explicadora d’històries, va prendre una bona decisió en el moment que es va tancar intermitentment, i durant anys per explicar la postguerra espanyola, que sí que l’ha viscuda, i l’explica des de diferents òptiques, moments i esdeveniments diversos. La seva admiració per Don Benito, en Galdós, li va servir de molt. És com un mosaic romà, endreçat, pulcre, perfilat, sobre un fons monocolor; no és un trencadís, en tot cas en alguna estructura, però que sempre acaba arribant on vol.

Sis llibres, els continguts dels quals són independents, cosa que li permet enfocaments i cronologies aleatòries. Sis històries del menyspreu que es va tenir per una societat, que la República havia intentat convertir en adulta. El que allà s’explica és Història, i dic jo: si els currículums escolars no hi arriben mai prou, augmentant així el tradicional silenci i la perillosa ignorància, no estaria de més posar-los de lectura recomanada, no, obligatòria, millor.

Categories
Llibres

Jane Austen no és només literatura de tassetes

Aquest títol no és meu, apareix a un article de fa un parell de dies de la revista Núvol, amb motiu d’una nova traducció al català d’Orgull i Prejudici, de Jane Austen, traduida per Yannick Garcia i editada per la Casa del Clàssics, que està fent una labor ingent, també hi estan insistint altres editorials catalanes, per mantenir la modernitat dels clàssics universals.

La lectura d’aquesta entrevista al traductor, que recomano als que la coneixen i als que no, m’ha fet pensar un cop més cóm de necessari és reivindicar certs clàssics, que la crítica masculina al llarg dels temps, no ha entés gens bé; el mateix que va pasar a Espanya amb La Regenta. Tothom hauria de rellegir-les, però sobretot els homes, que llencin els prejudicis, que són molts, a la paparera de la seva mal portada masculinitat, amb lloables excepcions, i en treguin alguna bona conclusió pel seu propi benefici. Ho dic per això de les tassetes, domesticitat i moltes més definicions de la seva obra, que estan molt lluny de demostrar que s’hagi entés el seu món i com de dura podia arribar a ser.

Austen en general no és fàcil, tot i que ho sembli, el seu humor menys, i Orgull i prejudici, tampoc, més si no ets anglès, concretament, i, al contrari d’ells, no tens dins del teu curriculum un contacte amb el cànon des de l’escola.

L’article posa en valor també la importancia de la traducció, de cóm s’hi enfronta el traductor cada època i cóm necessita veure i beure de les anteriors, a part de conèixer la llengua i la societat de l’època que ha de descriure i adaptar-les a la contemporaneitat.

Les ximpleries deixen de ser-ho quan són realitzades de forma atrevida per gent amb sensibilitat.
Categories
Llibres

Les novel·les riu dels germans Singer

La novel·la jueva, tant en anglès com en yiddish, es caracteritza abans que res pel seu formidable sentit narratiu, derivat de l’oralitat de la cultura jueva, una oralitat lligada a la diàspora, al poble sense terra, fins i tot ara, amb l’existència de l’Estat d’Israel. Els tres germans Singer (fills d’un rabí jasídic, la dona del qual era, al seu torn, filla de rabí, eren nascuts a Polònia entre 1891 i 1902) es van dedicar a la literatura amb extraordinaris resultats, sent el menor, Isaac Bashevis Singer, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1978. No deixa de ser extraordinari que en una sola família coincideixin tres talents tan notables: Esther Kreitman, la més gran, Israel i Isaac, els quals van signar com a Singer, derivat del seu cognom natal, Zinger.

_______________________________

La família Karnowsky, que podem llegir en traducció directa del yiddish, es va publicar l’any anterior a la mort del seu autor. Tracta de tres generacions de jueus d’origen polonès i gira al voltant de tres protagonistes masculins (avi, fill i nét): David, que s’instal·la a Berlín; Georg, que neix a Alemanya i emigra als Estats Units quan el nazisme pren cos, i Yegor, que creix a Nova York i viu més aguda i dramàticament el xoc entre el nou país i la condició de jueu. Gairebé mig segle d’història.

Cabalosa novel·la de saga familiar, ofereix tota la força vertical i horitzontal que és pròpia dels millors exemples del gènere: el pas transformador del temps i de les diferents generacions i els detalls del context familiar, social, sentimental, urbà, cultural i polític que envolten i modifiquen lʼesdevenir i la lluita per la vida dels successius membres de la família.

La qüestió jueva, les seves excel·lències, rigors i malestars, impregna aquest apassionant relat, ple de reflexions i descripcions extraordinàries, arborescent a més no poder, amb sòlids personatges secundaris i amb una prosa precisa, plàstica i brillant que confereix volum i profunditat de camp a un torrencial relat riu que encerta a remansar-se en formidables episodis, tan aïllats com imbricats en el curs de la narració i en el seu sentit últim. L’altre Singer, com se li diu col·loquialment, és un immillorable autor per entrar-hi sense por als corrents.

_______________________________

Sempre he pensat que gairebé totes aquestes novel·les de set-centes pàgines cap amunt, els anomenats “totxos”, se les pot alleugerir d’unes dues-centes sense que la novel·la pateixi. A gairebé totes sí, excepte, amb tota seguretat, les d’Isaac Bashevis Singer.

La família Moskat és una perfecta demostració del que dic. Qui la llegeixi no podrà per menys de quedar admirat i sorprès de la seva capacitat per creuar desenes d’històries i personatges sense que sobri ni falti una coma. El secret de Singer és que es tracta d’un narrador en estat pur, que s’atén a una norma que només són capaços de seguir els mestres en aquest art: opinar poc i mostrar molt. Qualsevol que segueixi els seus llibres veurà que contra una evident escassetat de raonaments i explicacions, especialment d’ordre psicològic, impera la potència expressiva de la mirada per mostrar (no descriure sinó mostrar) la interioritat dels personatges, extraient-la a través de la mirada personal i històrica; Singer pertany a aquesta classe d’escriptors que, on la gent només veu allò obvi, ell veu sempre allò diferent.

La història de la família Moskat s’estén des de principis del segle XX fins a l’entrada dels nazis a Varsòvia el 1939. La novel·la és en realitat un gran fresc del món jueu de Varsòvia amb un immens valor literari que no desmereix del valor de crònica d’una societat destruïda i arrasada com és la dels jueus de Polònia. Trobarem tota mena de gent i gent de totes les classes socials i tot això dins del conflicte entre antics i moderns, entre tradició i modernitat que es cou al si d’aquesta societat jueva obstinada en una disputa emotiva, i esquinçadora també, entre els fidels chassidim i els joves defensors de la modernitat, intenta secularitzar la vida jueva i obrir-se a l’exterior. La nòmina de personatges és molt extensa i Singer els carrega de sentit, ambigüitat i personalitat. Poques vegades la novel·la realista ha aconseguit aquest domini de la trama, les situacions i els personatges, l’escriptura de la qual és una lliçó constant de com s’ha d’explicar una història.

A tots dos llibres la consciència jueva impregna les pàgines, però seria un error pensar que estem llegint un llibre de temàtica jueva. El poder d’aquestes novel·les rau en la universalitat. Com tantes grans obres basades en l’essència de la condició humana dels nostres temps i de tots els temps, no és el lloc, la raça o la creença allò que les engrandeix i provoca la nostra admiració, sinó aquesta capacitat de penetrar a l’interior de la humanitat del personatge i que ens col·loca a nosaltres entre l’autor i els altres. Aquest és el relat. Tot plegat un món que no vol deixar d’existir.

Un parell de novel·les més, per a qui els agafi afició.



Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Chagall i la Bíblia

La Creació, 1960

El Museu Diocesà de Barcelona presenta una exposició d’una part de l’obra de Marc Chagall, litografies sobre la Bíblia i aiguaforts sobre els pecats capitals. Un recull de peces notables sobre un dels interesos del seu pintor. Una exposició descontextualitzada, i poc o gens explicada, on es dona per suposat que el públic coneix abastament el pintor i l’obra. I és una pena, Chagall, que tan bé coneixia Catalunya, va ser un artista emigrant, en èpoques convulses, que no podia dissimular els seus estats d’ànim quan pintava. Coneixedor de les avantguardes post impressionistes, resulta força inclasificable. Chagall és un d’aquests artistes difícils d’ubicar en un estil concret, encara que són explícites les seves influències, que ell barreja natural i elegantment.

L’artista neix en un poblet de Bielorússia, però quan descobreix la seva vocació sent la necessitat de viatjar a París, on entra en contacte amb les primeres avantguardes. Torna a Rússia i participa activament en la Revolució Russa, però acaba tornant a París, on es reuneix amb altres artistes emigrats jueus com Modigliani, i molt altres vinguts d’arreu.

La seva obra fluctua entre realitat i fantasia, entre els símbols del folklore popular rus i el subconscient. La infància és la font de la qual beu i la seva obra està tenyida de malenconia i records de la seva infantesa, quan era realment feliç. El seu origen jueu el va fer aprofundir en la tradició del seu poble així com en els costums de la seva Bielorússia natal, i al seu coneixement de la Bíblia li va dedicar obra, però aquest gust per la tradició ancestral no va impedir que abracés tota mena d’avantguardes per aconseguir un estil personal i inclassificable.

Res d’això, aquí tant resumit, apareix a l’exposició, i és molt lamentable. Ara, veure la seva obra en directe sempre té recompensa.

Categories
Cinema i sèries

Secretos de un matrimonio, HBO (2021)

Jessica Chastain i Oscar Isaac a Secretos de un matrimonio

Ni estem a la Suècia dels anys 70, ni el director és Bergman, que recordem va fer una sèrie i una pel·lícula. Dit això, que em sembla notori destacar, per no caure excesivament en comparacions tal vegada innecessàries, (potser amb un altre títol els crítics haurien estat més tranquils) podem dir que estem davant d’un producte de pes, de molt pes, valent i gens fàcil. Hi ha qui diu que està massa disseccionat, i ho està, però no massa, el que passa és que va d’això, nomès d’això i no ens estalvien res.

Per mi és un treball d’introspecció, la d’aquesta parella, es clar, excel·lent, que ens remou, també fins on ens deixem, que ens demostra la fragilitat de tot, fins el que tenim més assolit. Si no ens deixem, si no els deixem que ens expliquin les seves intimitats, encara que no s’acostin gens a les nostres, no cal intentar-ho, amb el primer capítol ja en marxarem. Jo en vaig veure tres de cop.

I parlen, parlen molt, tot el que no ho han fet quan tocava, s’analitza amb l’ajut de dues interpretacions magistrals, que commouen, que són immenses, dins de reduïts interiors. No puc explicar detalls, perquè en són tants, hi ha tanta subtilesa en tots ells, que cada espectador hi arribarà per diferents camins. En tot cas ens trobarem davant d’una parella actual, nordamericana, a Boston, acomodats i amb un bon nivell cultural. Els papers dins de la parella una mica cambiats, potser també en les visions i exigències de la vida que volen. I aquí ho deixo.

Els actors són els propis productors, ambdós alumnes de la prestigiosa Juilliard School.

Categories
Cinema i sèries

I ara va, i se’ns en va

Fotografia RTVE 2021

Bond, James Bond, frase, sense verb, que fa desenes d’anys que escoltem de boca de diferents mascles alfa en actituds que mai ens hem cregut gaire, i que fins i tot ja fa massa temps que trobem anacròniques, i que, si no ens hi enfadem, en direm ridícules, com a mínim. Però desenes d’anys, eh! públic de totes les edats, sexe i condició, també… era o és només “esbarjo” el que allà se’ns ofereix? La quantitat d’altres herois i sucedanis sorgits des d’aquella primera Agent 007 contra el doctor No del 1962, ha inundat les pantalles de cinema amb uns homes amb molt de múscul i poca humanitat, en el sentit més favorable del terme. Als espies ja se’ls demana això.

Ian Fleming 1908-1964, l’autor literari de l’agent secret, estudiant a Eton i amb carrera militar a la Royal Navy, durant la II Guerra Mundial va viure moltes situacions, en el seu paper de confident, o espia, senzillament, que va saber plasmar a les seves narracions, i també va ser el promotor de l’Operació Ruthless, per capturar la màquina codificadora Enigma, usada en les comunicacions de l’armada alemanya, cosa que com sabem no es va portar a terme. Tot plegat deuria donar idees abastament a l’escriptor, els personatges del qual sembla que el cinema ha esterotipat en excès.

La masculinitat de l’agent 007 fa riure, si no fos perquè el missatge que desprèn, a l’igual que el dels seus acòlits, ajuda a engrandir un masclisme ranci, pobre i molt curt de gambals, encara que a les novel.les en Bond sempre llegeix quan està tranquil, cosa poc freqüent, potser un mirall de la gran biblioteca de Ian Fleming.

Daniel Craig va arribar al fer James Bond quan ja havia demostrat la seva qualitat com actor: Elizabeth, 1998 de Shekhar Kapur; Road to perdition, 2000 de Sam Mendes; Munich, 2005 de Steven Spielberg, Resistencia 2008 d’Edward Zwick o la primera (segona versió) de la saga Millennium 2011 de David Fincher, entre moltes altres, i ara, en aquesta darrera del 2021, quan la seva masculinitat fa aigues per entrar en el perillós camí de la sensibilitat, de l’emotivitat, va i plega. Ara que podia ser fràgil, ara va i s’acaba. Un Craig que vocalitza de meravella amb una dicció elegant i llegida, ara diu que ja en té prou.

La saga la faran continuar perquè ha esdevingut un clàssic de l’acció i dels milions de dolars invertits per fer-ne un espectacle, però molt em penso que haurà d’agafar un altre rumb, menys estereotipat, o si, però amb una dona? Ho diuen. Però no ens fem il.lusions, segur que imitarà el patró masculí i tot el que l’envolta, sinó, no seria una Bond.

Categories
Viatges i itineraris

Horta: romans, bugaderes, estiueig i modernisme

Aquesta colla nostra s’ha inventat una activitat, que, com tot, la pandèmia ha maltractat, que consisteix que cada un dels membres es prepari una visita guiada pel seu barri o lloc de naixement, si no és Barcelona, i es fa durant un dia o un matí, depenent de les distàncies, això sí, sempre acompanyat d’un bon dinar. Aquesta vegada li ha tocat al barri d’Horta, el penúltim que es va annexionar a Barcelona el 1904, una mica abans que Sarrià.

Hem fet un itinerari de 3,30 hores caminant que aquí conscienment resumeixo, i que els enllaços que incorporo us en donaran molt més detall. Els enllaços procedeixen d’una pàgina web Memòria del Barris: història gràfica dels barris d’Horta i Guinardó. Es molt més que gràfica, és un model de com es pot fer la història local, que Horta fa tant temps que desenvolupa. Ha estat la meva font de capçalera, i em sembla que no cal repetir, el que allà s’explica amb tant d’esforç de tots els que hi col·laboren. Les fonts sempre són els documents primaris.

  • Des de la Plaça Eivissa hem anat cap al carrer Aiguafreda per veure els espais de les antigues bugaderes d’Horta. Pel camí hem vist on hi havia la Fonda Gaig, on encara es malconserva la masia de Can Querol, Can Bacardí, on ara hi ha un col·legi de monges, i de tornada Ca l’Eudald.
  • Des del passeig Maragall hem girat cap a Tajo i ens hem parat a la plaça de les Santes Creus, antic centre del poble on hi havia l’Ajuntament que ara és els Serveis Socials del barri. Hem vist l’antiga can Gras convertida en un parell d’espais d’oci i hem pogut contemplar l’edifici que havia estat El Auxilio Social regentat per la Falange en plena postguerra.
  • Quimet enllà, al carrer Rajoler, hem vist unes petites cases heroiques al bell mig d’edificis que les volen menysprear; i les cases modernistes (2) del carrer Sanpere i Miquel una filera de cases que encara estan orgulloses d’estar allà. I desprès d’arribar a una una altra torre d’aigua, la de Can Travi, hem girat per Alt de Mariner per veure el Foment Hortenc, just han acabat les obres de remodelació amb un ajut que se’ls ha concedit, i ens va ser permés entrar a dins per comprobar-ne les millores. Per molts anys!
  • Un cop de nou al carrer Horta, l’hem travessat, no sense abans admirar els aparadors de Can Grau, situada on hi havia l’antiga pastisseria Mayol i ser motiu d’alguna temptació, cosa que hem evitat. Els havia promés un vermut. Des d’aquell punt hem pogut admirar Can Mariner, una gran masia convertida avui en la Biblioteca del barri. Just al costat ens esperava la que anomenen la casa del metge, avui una residència d’avis, i una mica més amunt al Carrer Chapí hem vist la casa de la llevadora.(3) També una casa que havia tingut un buganvilla monumental i va estar en perill per l’especulació. S’ha arribat a una solució intermitja, però sense buganvilla.(3)Aquí em voldria aturar per fer notar la gran presència d’arbrat i parcs que te el barri, per això el vaig escollir des de l’any 1974, però no sempre la seva cura és la que convindria. Porto anys batallant amb el districte, perquè no hi hagi ni un escolcell sense arbre, ja n’hem perdut uns quants, i just l’any passat em van començar a fer cas, però no encara del tot, hauré d’insistir a la regidora.
  • Feliu i Codina ens tenia reservades diverses sorpreses: els Lluïsos d’Horta, entitat també responsable de moltes activitats culturals del barri, i el centre Civic Matas i Ramis. Hem vist algunes antigues cases molt ben conservades i hem arribat davant de la Unió Esportiva Horta per observar un conjunt de cases modernistes arranglarades, un fet força comú al barri, alguna de les quals s’ha renovat sense massa criteri. També al carrer Mestre Dalmau hem admirat cases grans i més petites a banda i banda. Com el Modernisme (3) també s’expressava amb diferents estètiques o segons les diferents butxaques.
  • Hem tornat sobre els nostres passos per enfilar el carrer de la Rectoria, fent cantonada amb Salses, on un altre reguitzell de cases a dreta i esquerra ens demostren diferents possibilitats econòmiques dins d’un mateix estil.
  • I arribem a Sant Joan d’Horta, el modern, per a l’antic encara ens falta una mica, i donem una ullada a la baixada del carrer Chapí, també amb fileres de cases senzilles, però ben conservades per la gent que se les estima.
  • Carrer Campoamor amunt podem contemplar les grans cases d’estiueig que s’han conservat i no les que ja fa anys van decidir vendre per fer pisos amb més o menys encert. Ho dic perquè recentment he vist al menys dues cases que s’han reformat amb molt respecte. Davant de les antigues Dominiques hem vist aquell modernisme monumental i auster d’escoles, fàbriques, colònies, etc; allà he recordat com les families van gestionar els embats de l’1 d’octubre. Hem girat pel carrer Sant Gaudenci, no sense abans veure la torre d’aigua de Can Cortada, per arribar a Salses i comprovar una de les fileres més ben conservades de cases, en una de les quals va viure la família Valls. I retornant hem acabat de pujar el carrer Campoamor, l’antiga rambla Cortada.
  • Les cames ens recordaven l’estona que feia que caminavem i ens hem aturat a l’antic Tennis Horta, avui un centre de paddle, que com qui no vol la cosa resguarda a les seves parets posteriors les restes de l’antic Sant Joan d’Horta, (4) encara que no hi ha ni una placa que així ho recordi. Allà ens hem aturat a fer un bon vermut, sota uns til·lers.
  • Al cap d’una estona hem tornat a engegar, no sense abans contemplar la gran masia de Can Cortada vaig tenir un record per l’antic Bar Soto, que ara tornarà a obrir, i encara més record per uns Romans que l’any 1987 van treure el cap a resultes de les obres de l’Avinguda de l’Estatut, com ho havien fet en unes altres anteriors dels edificis del costat. Ambdues van ser estudiades i tapades per donar pas a una via ràpida, i a un futur dipòsit pluvial, les obres del qual semblava que no s’acabarien mai.
  • Però els resultats han estat satisfactoris. El parc de les Rieres d’Horta està per sobre d’aquest dipòsit monumental, va resseguint la via de l’Estatut, que surt del Túnel de la Rovira cap a Ronda de Dalt. Un parc amable, que s’ha fet finalment amb vegetació mediterrània, amb diferents espais i mobiliaris urbans per a tothom, un indret que permet fer-hi actes socials.
  • Els he fet notar la casa i espai de mostra i venda del ceramista Aguadé, deixeble de Llorenç Artigas, que té el taller prop dels Mistos i el Pavelló de la República. Avall va hem vist can Travi Vell, que ara és un espai de la Guardia Urbana, i que al seu moment de presses i Olimpíades va perillar i molt. Hem travessat l’avinguda i hem entrat als Jardins de Rosa Luxemburg tot veient com jugaven els nens de l’Escola Pau Casals i ja hem arribat al restaurant de Can Travi Nou on ens esperava un bon i llarg dinar entre amics.

Ara ens quedarà una altra jornada més curta per visitar el Pavelló de la República, no només l’edifici sinó el seu fons. I potser anar a recordar l’Avi, el primer elefant de Barcelona, que va donar orígen al Zoo de la ciutat, i que durant uns anys va estar a la finca dels Martí Codolar, i fer una ullada al taller Aguadé, per veure cóm fan la ceràmica que tants restaurants ens posen davant per embellir el menjar, i… anar fent… Fins la propera.

____________________

(1) Aquí es parla de les mines i d’alguna de les torres d’aigua que anomeno.

(2) Relació de cases d’estiueig que anem nombrant al llarg de l’escrit

(3) La casa del metge i de la llevadora es veuen a la descripció del Carrer Chapí

(4) S’explica a la part de Sant Joan d’Horta nou

Finalment, si ho voleu, podeu veure les llibreries del districte d’Horta-Guinardó

Categories
Internet i blogs amics

Petjada catalana

Recentment m’han parlat i he descobert l’arquitecte Rafael Guastavino, l’home que va portar la volta catalana als Estats Units i a Amèrica en general. Encuriosida ho vaig buscar a la xarxa i he arribat a una web que recull l’emprempta que els catalans han deixat en diverses disciplines arreu. Si més no és interessant per recuperar noms i fites, crec que per a molts ben desconegudes. És el que a mi m’ha passat amb l’obra d’aquest valencià, que en té per tot el continent, que va ser famòs i buscat, i que sembla que és un gran desconegut pel gran públic.

El mapa interactiu que hi ha ja al final de la primera pàgina porta molta informació sobre el lloc i els personatges i ho vincula amb altres webs que l’amplien.