Ni estem a la Suècia dels anys 70, ni el director és Bergman, que recordem va fer una sèrie i una pel·lícula. Dit això, que em sembla notori destacar, per no caure excesivament en comparacions tal vegada innecessàries, (potser amb un altre títol els crítics haurien estat més tranquils) podem dir que estem davant d’un producte de pes, de molt pes, valent i gens fàcil. Hi ha qui diu que està massa disseccionat, i ho està, però no massa, el que passa és que va d’això, nomès d’això i no ens estalvien res.
Per mi és un treball d’introspecció, la d’aquesta parella, es clar, excel·lent, que ens remou, també fins on ens deixem, que ens demostra la fragilitat de tot, fins el que tenim més assolit. Si no ens deixem, si no els deixem que ens expliquin les seves intimitats, encara que no s’acostin gens a les nostres, no cal intentar-ho, amb el primer capítol ja en marxarem. Jo en vaig veure tres de cop.
I parlen, parlen molt, tot el que no ho han fet quan tocava, s’analitza amb l’ajut de dues interpretacions magistrals, que commouen, que són immenses, dins de reduïts interiors. No puc explicar detalls, perquè en són tants, hi ha tanta subtilesa en tots ells, que cada espectador hi arribarà per diferents camins. En tot cas ens trobarem davant d’una parella actual, nordamericana, a Boston, acomodats i amb un bon nivell cultural. Els papers dins de la parella una mica cambiats, potser també en les visions i exigències de la vida que volen. I aquí ho deixo.
Els actors són els propis productors, ambdós alumnes de la prestigiosa Juilliard School.
Gaudir la Cultura 