Autor: Mercè Bausili

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

“Testa di Moro” una vistosa llegenda siciliana

El Sud del Mediterrani sempre ens ofereix desmesura, en diferents dimensions i atreviments. Aquest és el cas de Sicília, de la part Est, més concretament, on hi ha situada una esplèndida ciutat barroca, Caltagirone, famosa al món sencer per la seva producció de ceràmica, per a diferents usos, iniciada durant la dominació grega, un destí apreciat per les seves notables esglésies, els seus refinats palaus i les seves viles del segle XVII: el valor del seu patrimoni artístic i monumental ha estat reconegut per la UNESCO. Però el que és més llampant, per la forma i la història que acumula, són les “Testa di Moro”, altrament uns testos que representen un cap foradat de “moro, mora”, que poden ratllar l’exageració fins a límits insospitats; també hi ha la versió més acurada i delicada. Uns objectes, la fama dels quals els ha portat a ser un reclam per a visitants, i autòctons, que a tota l’illa els exhibeixen en terrasses i balcons, façanes i escalinates, taules i habitacions, siguin públiques o privades.

I evidentment al darrera hi ha una llegenda inversemblant i tenebrosa. La seva història té dos protagonistes: un jove sarraí i una noia siciliana.

Explica la llegenda que cap a l’any 1100, quan els àrabs dominaven l’illa, hi havia una jove i bonica palermitana que passava els seus dies en solitud, dedicant la seva atenció a la cura de les plantes del seu exuberant balcó. Un dia, un jove sarraí se’n va enamorar perdudament i, enfilant-se fins al balcó, li va declarar obertament la seva passió. La jove, acostumada als interminables dies en solitari, va quedar profundament impressionada i va correspondre els sentiments del jove lliurant-se a ell. Poc temps després, la siciliana descobriria que el seu amant amagava un secret, ja que el seu cor no havia estat lliurat completa i lliurement a ella, sinó que pertanyia a la seva dona i fills respectius, que l’esperaven a l’Est. La donzella es va sentir devastada i plena de ràbia davant de semblant traïció, per la qual cosa va decidir deixar-se portar per la venjança…
Durant la nit, mentre tot Sicília dormia plàcidament, la jove va colpejar mortalment el seu amant, per posteriorment tallar-li el cap i crear-ne un gerro, dins del qual col·locaria un brot d’alfàbrega, per poder eludir les olors de la putrefacció que acompanyen la mort. El nom de l’alfàbrega prové del grec Basileu, que vol dir Rei, i la siciliana, coneixedora del significat d’aquesta planta, malgrat el terrible acte comès, seguia cuidant el gerro com si fos el seu propi monarca. Va decidir col·locar el cap al seu balcó, dedicant cada moment del dia a la seva cura. I l’alfàbrega va créixer i créixer, fins a fer-se enorme i desbordar el balcó. Els veïns aviat van sentir enveja del jardí de la jove siciliana i van fer fabricar testos de terracota amb les mateixes característiques que les que la jove cuidava amb tant d’afecte. Avui, la Testa di Moro, per excel·lència, porta una corona en memòria del protagonista de la trista història.

Ho he redactat amb una certa ornamentació i floritura, perquè és tal com em va ser explicat a mi fa uns dies per una siciliana, que no va estalviar adjectius i complicitats amb el relat, que tan estimava, em va dir. Vaig entendre que la superpoblació de Testa di Moro que l’illa acapara, és un fet identitari i com a tal el gaudeixen i ens l’ofereixen.

Els amants de les sèries poden veure a The White Lotus, filmada a Taormina, alguns d’aquests teste com elements decoratius a exteriors i interiors de l’hotel.

També ténen la pinya siciliana, que és diferent de la pinya de la Puglia, ambdues porten sort i són sinònim de fertilitat i d’abundància en les collites, i ambdues es posen, sobretot, a les cantonades dels balcons.

La pinya siciliana

La pinya o Pumo de la Puglia

Categories
Llibres

Història del silenci

No és la primera vegada que algún autor tracta aquest tema, però sí és la primera que jo ho llegeixo, entre altres coses pel prestigi de l’autor i per la vessant històrica/cultural que presenta, la que a mi més em justifica una lectura de no ficció.

Com diu la ressenya del propi llibre, el silenci no és la falta de soroll, només; allò que molts anyorem mentre vivim, sobretot fora de casa. Aquest seria él més elemental dels desitjos. El silenci és la capacitat d’introspecció, de mirar cap a dins, de coneixement d’un mateix i de l’entorn.

L’autor aquí fa una cosa que atrapa, al menys a mi, i és viatjar des de la primera modernitat de l’home fins ara, a partir de moments, d’autors i obres que coneixem, però que mai els hi hem vist la perspectiva que ell ens ofereix. Tot plegat és un passeig per la història del pensament i dels fets. En realitat, el llibre de Corbin és una recopilació dels pensaments que sobre el silenci han generat altres pensadors o literats. El valor afegit de l’obra consisteix, precisament, en la síntesi que se’n duu a terme i, sobretot, en l’agrupació temàtica de les cites. L’autor reconeix, des de les primeres pàgines, que el seu treball sorgirà de la seva transcripció. I el lector entendrà el transcurs de la significació del concepte, precisament per qui ho havia advertit, i en quin moment. En el meu cas he reconegut aspectes d’autors que conec, però que no m’havia fixat mai en certes particularitats.

Corbin es refereix a la situació dels nostres dies, en què, d’una banda, baixa el llindar de tolerància al soroll i, d’altra banda, els mateixos que propicien aquest nou anhel de silenci el destrossen sistemàticament amb intensitats sonores fins ara desconegudes. Fins i tot parla de l’aprenentatge i de diferents disciplines per imposar-lo.

I francament és molt suggerent. Tot plegat incita a capbussar-se en altres dels seus llibres.

Categories
Llibres

Carrère en estat pur

Aquest és un dels llibres als quals els premis els fan justícia. Limónov d'Emmanuel Carrère és una oportunitat per acostar-se a la trepidant vida d'un personatge estrambòtic i desconcertant a través de la prosa d'un molt bon escriptor. Un personatge real. Dit això, intentaré fer-ne una valoració sense desvetllar-ne massa l'entrellat.

Ja quan me’l van recomanar, em van posar la mel a la boca, per la manera com me’l van descriure, que em va deixar intrigada, però venint del Carrère, ja sabia jo que alguna sorpresa em tindria preparada.

A Limónov, un exhaustiu i trepidant treball de recerca, assistirem a diferents passatges no ficcionats de la vida real d’Eduard Savienko 1943-2020 (Limónov no és un personatge de ficció. Existeix i jo el conec, adverteix Carrère), un jove inexpert i incipient escriptor soviètic que s’ha de fer un forat al panorama nacional sortint dels baixos fons d’un poble ucraïnès. Així que, en aquestes condicions, no sent només poeta sinó també semblant-ho, en la seva joventut, Limónov va freqüentar els cercles clandestins de la dissidència a l’URSS, es va veure obligat a exiliar-se i va aterrar a Nova York, on va viure com un rodamón, va ser majordom d’un milionari i va escriure novel·les autobiogràfiques.

Allà, hi viu en una habitació d’hotel ronyós que té decorada amb fotos de Gaddafi, Charles Manson i una de si mateix vestit d’heroi nacional, amb Elena, una de les seves nòvies, nua als peus. Del treball com a majordom d’un home fastigosament ric, es planteja les diferències socials. Se’n va a París, serà allà on es faci famós com a escriptor gràcies a l’escandalosa novel·la sobre les seves aventures novaiorqueses (al més pur estil beatnik). De París va viatjar als Balcans a col·laborar amb la causa sèrbia i posteriorment va tornar a la Rússia postcomunista. A la tornada a Rússia funda un diari, el Limonka, que en rus vol dir granada, bomba de mà.

El Limonka serà l’arma propagandística del Partit Nacional Bolxevic, fundat per Limónov i il·legalitzat per Putin el 2005 i posteriorment autodissolt el 2010. Gràcies a un article publicat a Limonka el 2001, Limónov passarà un temps a la presó acusat de “terrorisme, organització d”una banda armada o participació en aquesta, adquisició transport, venda o emmagatzematge il·lícit d”armes de foc i incitació a activitats extremistes”. En aquest període Limónov va escriure diversos llibres. Va fundar un partit quan va sortir……

L’habilitat de Carrère s’estén a la seva capacitat per traçar un contundent retrat de l’URSS i la Rússia dels darrers cinquanta anys i alhora aventurar-se en una anàlisi força exhaustiva de la condició humana des dels condicionants interns i externs del protagonista. En aquest sentit, segurament Limónov sigui l’excusa que Carrère utilitza per dibuixar el retrat de l’època soviètica, i és que encara que el protagonista sigui Limónov hi ha un marc de fons que Carrère s’entesta a precisar.

Aquesta biografia novel·lada ha estat mereixedora del Premi Renaudot, del Premi de la Llengua Francesa el 2001 i del Prix des Prix 2011 (atorgat entre els guardonats dels vuit premis literaris francesos en aquell any) i del Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques el 2017.

És un llibre estrany, desconcertant, atípic perquè sovint has d’anar recordant que aquest individu és real, i creieu-me que a vegades costa.

N’acaben de fer una pel.lícula, encara no estrenada, a finals de febrer. Filmin ja la té preparada, però encara no està disponible

Categories
Restaurants i gastronomia

Casa Ràfols

Fundada el 1911, la ferreteria Rafols era una de les més enlluernadores de Barcelona, però pocs coneixien els secrets que amagava al seu interior. Durant la Guerra Civil, s’ocultava un menjador secret al soterrani i des de llavors sempre ha perdurat un esperit clandestí amb ànima de Jazz. Avui, amb el mateix afecte amb què durant 100 anys es van escollir claus i cargols, ara es seleccionen vins, embotits, peixos i conserves.

El 2013 aquesta emblemàtica ferreteria va tancar i el 2018, el grup Balcastro va obrir un restaurant sota el mateix nom. Ja no hi ha cargols ni tornavisos, però la seva deliciosa cuina mediterrània amb tocs internacionals sempre encerta.

Pocs recorden que durant la Guerra Civil oferien menjars en els magatzems dels baixos, i, es diu, que hi fabricaven bombes. La seva oferta avui és cuina fresca, de mercat, plats tradicionals que combinen tècniques i ingredients de tot el món. A Casa Rafols tot es fa a casa a base de producte de proximitat. La cuina està oberta de dilluns a diumenge de 12 a 00. El local és enorme, amb diversos espais que conserven força elements de la decoració original.

Però no cal anar-hi només com a comensal de restaurant, que és molt recomanable, aquests soterranis amb història, els antics magatzems, avui són espais amb possibilitats d’usos diversos: El Club 61 amb piano i l’Underground, cocteleria i espai per escoltar música i ballar.

A tocar, i a la mateixa Ronda de Sant Pere, ben al costat de l’Arc de Triomf, hi ha un altre restaurant del mateix grup, Can Framis que també té una història singular. De fet, aquest grup ha recuperat diversos locals amb antics usos de la zona i hi ha obert restaurants, que intenten mantenir l’esperit dels vells negocis i una cuina centenària posada al dia.

Categories
Llibres

Bernat Metge Universal

És tanta l’admiració que sento per la feina que fan aquests editors, que vull tornar a parlar d’ells, perquè això sí que és fer país, això és normalitzar, això és eixamplar la cultura, això és no rendir-se. I posar el català literari al seu lloc.

La idea d’aquesta entrada, s’origina potser quan el Reis Mags em porten Les afinitats electives de Goethe, llibre que quan estudiava no vaig acabar de llegir sencer, sabent que era capdal per entendre moltes coses, i no només literàries. Però un recent capbuçament meu per intentar explicar bé les interioritats dels Romàntics, que tan malament s’han explicat, m’ha exigit recuperar-lo. I puc confirmar el que un dia em va dir un professor: és el millor que va escriure J.W. Goethe. Possiblement aquesta afirmació tan rotunda és perquè és una filigrana enormement actual. L’hauria d’haver llegit sencer i amb calma, és prescriptiu, però que bé s’aprecien certs arguments quan ets gran i portes unes quantes lectures i decepcions a la motxilla!

I, obviament, l’editorial triada va ser aquesta, els Reis ho saben tot!. No podia ser d’una altra manera. Aquí tornem al concepte del llibre com objecte, com acompanyant segur d’una bona lectura, calmada i plaent, per tant l’edició ha de ser físicament impecable: bon relligat, bon paper, tipus nets, tintatge polit, marges generosos i interlineat airòs. Això, que pot semblar obvi, no és gens freqüent, sobretot si pensem com editen alguns, pel consum ràpid i voraç.

Però el que s’hauria de ressaltar, sobretot, és cóm es fa la tria de títols, de traductors i prologuistes, en fi, els editors. Ignoro els criteris de selecció del fons, hi ha un sac ple de clàssics per triar, però endevino cóm ho fan amb els traductors, una de les feines més arriscades que hi ha.

Sovint ens diuen que hem d’agafar els clàssics sense por, i és més que cert, i les traduccions en poden tenir la clau, ens hi ajudaran, i molt. La traducció ha de ser fidel, sí, i ho ha de traspassar tot de forma fluida i adaptar-se a la nova llengua, com si no hi hagués cap dificultat. Però hi ha aspectes que no són només filològics, s’han de transferir idees, sentiments, emocions, locucions, frases fetes i un munt de modalitats que han de fer el trànsit sense sotracs ni perdre un brí de l’original, de la idea que l’autor hi va abocar. I aquí l’editorial hi té un punt fort, molt fort. Les traduccions són eminents, premiades, algunes, en fí, de traca i mocador. La meva experiència reiterada amb Orgull i Prejudici i ara amb el senyor Goethe és reconfortant, sovint em descobreixo esbufegant, quan m’ho diuen tan ben dit, i per a mi sola. La propera serà Middlemarch, amb molta temperància.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Tothom a París!

Pot semblar un crit de guerra, però no, es tracta quasi d’una peregrinació laica. El valor d’aquesta exposició és també el fet que els ha reunit a tots, a tots aquells artistes catalans que van anar marxant esglaonadament cap a un lloc que els canviaria la vida i la forma de pensar i sentir l’art que portaven a l’equipatge. París. Anys més tard Hemingway escriuria que no havia estat en va, per a ell ni pels seus coetanis. Sense menysprear la visió còmplice que Woody Allen en va fer el 2011.

Al tombant del segle XX tothom anava a París, què hi passava, què n’esperaven?

Entre 1889 i 1914 es donen les condicions perquè Paris esdevingui el nucli de la cultura europea, i no només de les arts. Les successives exposicions universals que s’hi celebren, juntament amb la grandiosa reforma arquitectònica que Hausmann hi va executar, van permetre que la ciutat es presentés amb un esplendor renovat i la confiança en la tecnologia i el progrès. I els artistes catalans hi van arribant al ritme d’aquestes Exposicions: 1878, 1889 i 1900. Estem a la Belle Époque. La llibertat creativa crida a artistes, músics i escriptors i cada un d’ells en farà el seu propi relat, passant des del naturalisme, al simbolime o al cubisme. L’arribada de la Gran Guerra ho capgirarà tot, el mapa d’Europa i, com no, les actituds artístiques i també el mercat de l’art. El 1918 el món és un altre.

Paris des de l’arribada a la Gare d’Orsay o a la Gare de Lyon se’ls presenta magnífica, oferint la vida, l’art i la llibertat. Els carrers en moviment de dia i de nit. Això és el que percep Picasso quan hi va el 1900 per assistir a l’Exposició Universal amb Carles Casagemas. Però la seva realitat aviat serà una altra a Montmartre i Montparnasse, i en menys mesura al Barri Llatí. Rusiñol, Picasso i Sunyer hauran de deixar tota la grandeur enrere i conviure amb la més estricta austeritat. Aquests dos barris són els nuclis on s’hi trobaran tots, amb tots els altres que també hi arriben de qualsevol part del món.

Aquest TOTHOM són: Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Enric Clarasó, Ramon Canudas, Ramon Casas, Pablo Picasso, Carles Casagemas, Joaquim Sunyer, Isidre Nonell, Ramon Pichot, Manolo Hugué, Oleguer Junyent, Xavier Gosé, Pau Roig, Josep Clarà, Enric Casanovas, Pablo Gargallo, Hermen Anglada-Camarasa, Marià Pidelaserra, Pere Ysern, Emili Fontbona, Alexandre de Cabanyes, Damià Pradell i Pere Torné i Esquius. Els prodreu trobar descrits al Diccionari d’Artistes de l’IEC i el MNAC. Els estimuls que ofereix Paris als seus visitants es troben també a llocs com el Moulin de la Galette, a Le Chat Noir, a l‘Auberge du Clou, al Moulin Rouge i Le Divan Japonais i al Cirque Medrano.

L’exposició Universal de 1900 consagra la figura de La Parisienne tan simbòlica com la Torre Eiffel, construida per a aquest esdeviment, i que, com aquesta, esdevindrà un reclam publicitari. Les dones parinsenques es converteixen en un tema constant de l’imaginari artístic de la ciutat: les artistes, les ballarines de cancan i de les quadrilles dels balls, les dels cafès concert, les prostitutes de les maisons closes i les de la vida bohèmia figuren en aquest imaginari col·lectiu en funcio del medi en què actuen i viuen. I les que surten de casa per passejar, practicar esport o omplir cafès i bulevards i que s’incorporen a la iconografia de la ciutat. Aquestes dones ja estan molt allunyades de les que pintava Ramon Casas. Xavier Gosé i Ismael Smith en seran testimonis i ens oferiran unes figures femenines de moderna indumentària, que marcaran el que serà la moda de la dècada de 1920.

Durant la Belle Époque l’agitació artística i intel.lectual passa per diferents i a vegades contradictoris moviments: els simbolisme, el decorativisme, el primitivisme, que donarà peu a les avantguardes, el decadentisme i el paisatgisme. I els artistes catalans s’hi van identificant, fins que el 1910 Josep Clarà ho transporta a un mediterranisme en l’escultura i Joquim Sunyer en la pintura. I a Barcelona es fa la primera exposició cubista liderada per Picasso. Com ja hem dit tot es fa miques amb l’esclat de la Gran Guerra, i amb l’armistici tot canviarà, els mapes sociopolítics i les tendències estètiques.

Les avantguardes es consoliden a París i a d’altres ciutats convalescents, per exemple a Alemanya i amb molta força. Els que ara anomenem els anys d’entreguerres ho capgiren i ho contesten tot. Montmartre queda convertit en una evocació, l’ha desplaçat Montparnasse amb molta ebullició, però diferent. Casas i Rusiñol ja són història i Picasso segueix innovant. Molts artistes, sobretot els Noucentistes, tornen a Catalunya. El triomf de les avanguardes i el rappel à l’ordre de Jean Cocteau situen el relat en altres paràmetres, que obriran nous horitzons als artistes, als catalans també.

La bohemia, joventut i llibertat, que Montmartre irradia arreu, havia permès que els artistes es retratessin entre ells explicant encara millor quina vida portaven i amb qui es relacionaven. Les cròniques que Rusiñol envia a La Vanguardia amb els dibuixos de Casas seran l’autobiografia de la bohemia, sense amagar les penúries urbanes que molts van patir. La vida de tots ells, artistes, músics, escriptors i periodistes, a París, transcorre entre la creació i l’aprenentatge, les descobertes de diferents paisatges i el lleure. I els escenaris són els tallers, les acadèmies, els cabarets, els conservatoris, les sales de concert i de ball i cadascú s’hi integra i ho interpreta a la seva manera. Aquest serà el seu gran llegat, que avui tots gaudim i celebrem. Una exposició que també és una gran festa.

Categories
Llibres

El silbido del arquero

Anterior a una altra meravella de les seves, aquí Irene Vallejo ens complau amb una novel.la gens a l’ús, una novel.la èpica, d’aventures, d’amor, com les d’abans. Amb un entramat històric més que conegut: la guerra de Troia, La Il.líada, Cartago, Dido i Enees, Virgili, August, la Eneida i la fundació de Roma. Ens torna a endinsar en el món antic, que tan bé coneix i sap transmetre. Una novel.la de mites, d’acció, de personatges que ens els apropa en tota la seva “humanitat”.

Tot plegat en un bell text que barreja el mite i la poesia i que, malgrat estar situat en un passat llunyà, posa sobre la taula temes, situacions i dilemes atemporals com l’amor, el poder , el pes de la culpa i el remordiment o la violència. Al costat d’això, cal destacar el ritme que l’autora imprimeix a la novel·la i la construcció dels dos personatges principals, profundament humans en els seus dubtes i contradiccions.

Les tres veus humanes porten la veu cantant quant a la narració dels successos, mentre que la veu d’Eros, una delícia, funciona com una mena de manipulador de fils que de tant en tant s’entreté en digressions sobre allò humà i allò diví. I la veu d’un Virgili abocat a la història de Dido i Enees des de segles posteriors serveix, alhora, per introduir un element de “modernitat” en situar l’autor dins l’obra i l’autor davant de la seva obra.

I ho fa amb una de les eines que millor sap treballar, el llenguatge. En mans seves la llengua pren vida, es com un riu que travessa tots els esculls, es torna voluptuosa, suggerent, enèrgica i delicada alhora. Qui hagi llegit El infinito en un junco sabrà de què estic parlant, i qui no ho hagi fet encara, l’animo que es permeti una llaminera immersió en el passat que ens ha format.

Categories
Galeries i museus

Monestir de Valldonzella

Vista del Monestir des de la propera Torre de Bellesguard de Gaudí

A la falda del Tibidabo, i al bell mig de la Bonanova, hi ha l’imponent monestir cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, construït entre els anys 1911 i 1922, i que destaca per les grans dimensions i l’aspecte medieval. Obra de l’arquitecte modernista Bernardí Martorell i Puig, l’edifici segueix l’estil neogòtic que tan de moda estava entre els arquitectes de l’època.

Exemple paradigmàtic del modernisme historicista, que reinterpreta estils d’èpoques anteriors, del monestir de Santa Maria de Valldonzella destaquen els imponents volums, l’ús de maó vist i, sobretot, l’aspecte gòtic de tot el conjunt. L’església i el claustre en són les parts més espectaculars.

L’origen de l’actual monestir de Valldonzella és una petita ermita romànica situada a la serra de Collserola. Des que es va fundar, i fins al segle XX, aquesta comunitat de monges va patir diferents incidents, saquejos i trasllats, fins que el 1913 es va instal·lar a l’edifici actual, construït expressament per a la comunitat. Actualment, i seguint la tradició benedictina, la comunitat ofereix servei d’allotjament a grups i individus que vulguin passar uns dies de recés espiritual i assistir als actes litúrgics de la comunitat.

A tocar de les instal·lacions del CosmoCaixa, sembla que és un indret molt desconegut pels barcelonins, no tant pels que ens visiten per conéixer el Modernisme de la Ciutat.

Categories
Galeries i museus

Fundació Casacuberta Marsans

L’Antic Hospital Sant Sever als anys 30 i la restauració que ha sofert els darrers anys

L’Antic Hospital de Sant Sever, situat al carrer de la Palla, 19, ha estat objecte d’una total remodelació i una modificació dels usos, que han finalitzat recentment i que ara allotja la Fundació Casacuberta Marsans, una fundació privada que, a part de restaurar l’edifici, i proporcionar pisos de lloguer, hi presenta una col·lecció d’art començada fa només 30 anys.

Aquest edifici històric ha estat recuperat amb la intenció de restaurar la seva memòria. Les seves dependències eclesiàstiques han estat rehabilitades per acollir una selecció d’obres de la col·lecció, reintegrant la naturalesa d’aquest espai de culte, ara dedicat a l’art.

Es tracta d’una col·lecció eclèctica i està formada per un conjunt d’obres d’art hispànic, entre els quals destaquen tan la pintura i l’escultura gòtica i hispanoflamenca, com la pintura que va configurar la modernitat artística en el canvi del segle XX. També inclou pintura barroca, ceràmica, objectes litúrgics, pintura i escultura contemporània i un extens conjunts de marcs espanyols dels segles XVI al XX.

La col·lecció espera anar creixent, tot i que no s’exposa tota sencera, sí que les peces van canviant, amb la qual cosa la majoria d’obres passaran per l’espai expositiu. De moment la visita és només dues tardes per setmana, i es fa amb visita guiada, amb cita prèvia.

Categories
Llibres

L’estiu que la mare va tenir els ulls verds

Mai havia llegit un text que manifestés amb la mateixa intensitat l’odi i la tendresa, ras i curt.

I cóm es fa això? Doncs portant una mare i un fill i unes circumstàncies al límit, a l’extrem quan els sentiments salten, i no se’ls pot, ni se’ls vol aturar. Desprès d’haver-los amagat, interpretar-los malament, i tot allò que les covencions ens diuen que hem de mantenir a ratlla.

I no us ho desvetllaré, això no es fa. Només dir que et fas un fart d’empassar saliva des del principi. I quan t’hi lliures, perquè sinó, no es pot llegir, la tristesa i l’alegria fan de tu un garbuix de contradiccions que només poden fer que agrair haver-lo llegit.

Sempre he pensat que els països amb grans crisis, guerres, etc. a la llarga desenvolupen una literatura agosarada, lligada al territori, al que els ha definit. I des de fa temps, l’Est d’Europa, els Balcans són espais d’una riquesa literària que no ofereix dubtes, comparable al que van ser abans i desprès de la I Guerra Mundial.