Autor: Mercè Bausili

El dia que ens deixi Robert Redford

Post author Per Mercè Bausili
Post date 10 Desembre 2023
3 comentaris a El dia que ens deixi Robert Redford

Aquell dia hi haurà una generació que quedarem orfes d’una part de la nostra història cinematogràfica, de les nostres fascinacions de joventut, quedarem orfes d’un cinema americà que pugnava per posar en entredit, amb més o menys encert, els principis del somni americà, que el final de la II Guerra Mundial havia disparat amb l’ajut d’un avanç imparable de la tecnologia. El principal d’aquests canvis serà la irrupció de la televisió, que provocarà que entre 1950 i 1953 tanquin només als Estats Units 3.000 cinemes, i que els 90 milions d’espectadors que anaven setmanalment al cinema al 1948 baixessin a només 16 al 1955. Les grans productores iniciaran llavors una ofensiva que consistirà en aportar un fet diferencial que no pogués trobar-se a la petita pantalla. I això es va traduir en innovacions tècniques, com la potenciació del color, l’aparició del Cinerama, el Cinemascope, el Todd-AO, i altres invents progressivament més precaris, com el 3D, l’Olorvisión, o el Percepto, on els espectadors vivien l’emoció d’aquell cinema. Però a banda de tots aquests canvis, també serà el temps per a les grans històries, ambientades sobretot al passat. Serà doncs l’època de films com Quo Vadis (1951), La túnica sagrada (1953), Los diez mandamientos (1956) o Ben-Hur (1959). Aquests seran els anys que es coneixeran com el cinema super-espectacle dels 50’s, aquell que està considerat com la màxima expressió del poder evocador del Hollywood Clàssic però que en el fons era el cant del cigne del sistema dels grans estudis, i d’una manera d’entendre el cinema i la vida que ja estava agonitzant.

En els primers anys de la dècada dels 60 als Estats Units, un període de fortes convulsions socials i ràpides transformacions, tres noms dominaven l’escena política: J. F. Kennedy, Martin Luter King, Malcolm X. I d’altra banda havia quedat enrera la cacera de bruixes del senador McCarthy entre 1950 i 1956. L’anomenat Cinema Post-clàssic és un terme utilitzat per descriure els canvis narratius en el nou Hollywood. S’argumenta que les noves aproximacions al drama i la caracterització van jugar amb l’expectació de l’audiència adquirida en el període clàssic: la cronologia es creuaria, els guions presentarien finals inesperats i les línies que separen l’antagonista i el protagonista estarien difuminades. Les arrels de la narració post-clàssica les tenim en el moment d’autoconsciència del cinema, a partir de la pel·lícula de Orson Welles, Ciutadà Kane (1941), on per primera vegada el cinema es contempla a si mateix. Hi ha qui afirma que el punt d’inflexió podria estar en el cinema negre o en Rebel sense causa de Nicholas Ray (1955). Jo penso també en A l’Est de l’Eden d’Elia Kazan (1955), Gegant de George Stevens (1956), totes protagonitzades per James Dean, potser un dels que més va protagonitzar el descontentament de la joventut i la mirada atònita dels adults durants aquells anys. Sense oblidar els grans guions procedents dels textos de Tennessee Williams.

Als anys 60 es van acabar els “galans” en blanc i negre, sobreactuats, alguns, que vestien els millors pantalons que un sastre pugui dissenyar, sempre molt masculins pel que fa a la inteligència emocional, i tant estereotipats, que fins i tot ara fan gràcia. Actors i directors van arrasar amb tots ells, i van ser substituïts per intèrprets coneixedors del seu ofici, van fer caure els vells dictadors dels grans estudis, van convertir en films taquillers pel·lícules que volien seguir la línia europea del cinema d’autor. Anar al cinema i parlar de cinema va esdevenir una passió que va arribar a milions de persones. Bonnie and Clyde, Arthur Penn El graduat, Mike Nicols Easy Rider Dennis Hooper, filmades entre l’any 1967 i 1969, comencen aquesta etapa als USA, que acabarà amb Tauró el 1975. Directors com Elia Kazan, Arthur Penn, Joseph L. Mankiewicz, Richard Brooks i actors com James Dean, Marlon Brando, Montgomery Clift ja ho venien avisant des de mitjans dels anys 50. És un cinema d’antiherois.

La societat nord-americana comença a sentir la força d’una generació que cerca obrir nous camins reivindicatius d’una nova convivència que es projecta als interessos culturals, creatius i vivencials. La indústria del cinema, en gran mesura, també sent com l’interès dels espectadors per les pel·lícules que produeix provoca que els seus fonaments se’n ressentin. La televisió i altres maneres d’entreteniment provoquen que determinades superproduccions sigui difícil amortitzar-les.

Recordem que els Estats Units van sortir victoriosos de la II Guerra Mundial no només militarment, sinó culturalment i comença l’exportació de bens i de valors. Tot aquell benestar impostat de les families americanes, de la casa, el cotxe i la barbacoa van sortir al cinema, van ser carn de canó del capitalisme més atractiu de grans comèdies, amb icones com Doris Day. Però al revers, es va imposar també un cinema molt crític, que va aixecar les estores de les cases per explicar tot allò que s’hi amagava: un racisme repugnant, uns ideals conservadors, uns principis religiosos inalterables, i una total falta de comprensió per la diferència. Això es donava, evidentment, encara més en ciutats petites i en espais rurals amb poca comunicació amb les grans ciutats.

La reflexió sobre l’home en el sentit més ampli de la paraula s’imposa en treballs tan diversos temàticament com El prestamista (1965), de Sydney Lumet, La jauria humana (1966), d’Arthur Penn, Danseu, danseu, maleïts (1969), de Sydney Pollack. Les noves vies creatives, des d’un àmbit independent i solapat amb les iniciatives dels grans Estudis, queden reflectits en diverses pel·lícules que tanquen la dècada: El graduat, de Mike Nichols, Cowboy de mitjanit, de John Schlesinger, i Bonnie and Clyde, d’Arthur Penn, i que d’alguna manera queden a la memòria col·lectiva com icones d’un moment sociocultural de gran relleu.

El cinema nord-americà ja havia establert bases a Europa, produint nombroses pel·lícules a Gran Bretanya, Itàlia i Espanya, amb actors de prestigi internacional i els directors més representatius de l’època treballen tant als Estats Units com al Vell Continent (John Huston, Stanley Kubrick, Orson Welles, John Schlesinger, etc.).

La literatura de l’època també està plena de textos que volen mostrar una realitat no oficial. De fet, moltes novel.les van ser l’orígen de grans guions cinematogràfics. Els grans novel.listes anteriors i contemporanis fitxen pels grans estudis. Faulkner, Hemingway, Capote, Steinbeck, entre altres. I seguirà als nostres dies. El cinema s’omple de personatges amb malestar. Perquè els protagonistes ja pensen per sí sols, tenen conflictes morals i polítics, prenen decisions, s’arrisquen.

Faulkner, Hemingway, Steinbeck, Tennessee Williams i Capote

Hi ha moltes llistes, però n’he triat una de la pàgina SENSACINE, que en destaca unes poques d’aquesta década segons les tries dels usuaris. Filmaffinity fa una cerca pel que li demanis 1955-1969, va bé per recordar, i confirmar el que estem apuntant. I una altra selecció, aquesta cronològica

També hi ha bones pàgines de blocs que desenvolupen el resum que acabem de fer. N’he triat un parell.

Etiquetes Cinema, Estats Units d'Amèrica, S. XX

Cinema i sèries

Napoleó de Ridley Scott

Acabo de sortir del cinema. He llegit ja unes poques crítiques, des de l’estrena, i si m’he decidit a escriure dues ratlles, és perquè en aquest país tenim una certa tendència d’anar als extrems quan es tracta de valorar les obres dels altres.

Vagi per endavant que, per mi, no és una gran pel·lícula. No és Gladiator. Però és lògic, perquè tal com es planteja el guió, que existeix, i tant, esdevé erràtic. El que vol fer el director és un resum d’un personatge i d’una etapa de la història d’Europa, perquè no podem parlar d’ell si no parlem d’Europa, que no caben en encara no tres hores de metratge. Una altra manera d’enfocar-la és a partir de les imatges que coneixem tots de Napoleó, és com un catàleg raissonée de pintures del XIX, que et van passant per davant. Una altra element esencial és la relació amb la seva primera dona, Josefina. I no em semblaria un fil tan necessari donat que va tenir altres relacions, algunes de les quals no van ser gens passatgeres. I finalment les grans batalles on el director s’hi ha llençat a per totes.

Massa història, massa personatge, massa batalles, massa tot. I així anem ràpid, ràpid que ho volem explicar tot. Sort que cada salt en el temps va acompanyat d’una fosa en blanc i d’un rètol que ens indica a on estem.

Al senyor Ridley Scott no li ha d’ensenyar ningú de cinema, per tant el que fa està molt ben fet, però em resulta insuficient. Ho sé que vol fer una compilació, un resum, una aproximació, però no em val. Vull més. Vull que tingui el temps que dedica a Gladiator, el personatge no es pot comparar, ho sé, per no deixar-me aixecar de la cadira.

Sí que sé com és el personatge a partir del que m’explica. Un desgraciat misògin, devorat per una mare castradora, que no sap què és la por, ni l’educació. Un patán que té al cap el poder com si fos un Salvador. Possiblement un bi-polar. Un individu a qui Phoenix representa en la justa mesura: Inexpressiu, incòmode sempre, acomplexat, egòlatra, impertinent, agressiu, impetuós i intrèpid fins a temerari. És la imatge del barret travessat per una bala a Waterloo.

Tot i així té detalls encomiables. La batalla d’Austerlitz. La millor, on es veu quines eren les seves tàctiques. Si no les recordeu mireu els primers vint minuts de Gladiator, la campanya de Marc Aureli a la Germania. No en va algú anomena Napoleó, en algun moment, com Cèsar. En canvi la de Waterloo és un embolic massa dispers. La seqüència d’Egipte, quan fa obrir un sarcòfag, el Louvre s’ha nodrit d’aquell moment de sorpresa i incomprensió. O quan un grup d’assessors i Napoleó parlen, i ell li demana opinió a Fouché. La imatge és impagable. El rèptil de Fouché està en un clarobscur, mig amagat, i no opina, per això va arribar tan lluny. Quan apareix la mare, ens dona moltes pistes. I un breu, però magnífic almirant Nelson en la pell de Rupert Everett.

Hauria estat una sèrie memorable, si hagues pogut explicar el mateix amb temps i detall. Ara, si una cosa dona aquesta quantitat de dades i imatges quasi simultànies és el no sentit de la guerra. Es el colofó.

Etiquetes Biografia, Cinema

Conferències i cursos Llibres

Rosa Maria Arquimbau, gamberra de professió

Post author Per Mercè Bausili
Post date 24 Novembre 2023
2 comentaris a Rosa Maria Arquimbau, gamberra de professió

A l’escrit sobre els mal definits Feliços anys 20, us prometia la veu d’una dona d’aquí: i aquí la tenim. Rosa Maria Arquimbau. Tot i que té una placa a la casa on va viure i uns jardins al Poblenou, va morir oblidada, perquè el franquisme no la va consentir. Va intentar marxar a Mèxic, no ho va aconseguir i ara descansa al cementiri del Poblenou.

Josep Maria de Sagarra tenia columnes a la premsa, que desprès va recopilar en un celebrat volum (1929), sota el títol Cafè, copa i puro, d’articles apareguts a Mirador i La Publicitat, expressió que desprès faria servir Josep Pla. Sagarra s’hi deixava anar a gust; l’Arquimbau, una dona, es va esperar per fer-ho també des de la premsa. Es coneixien molt bé.

Ella pertany a la primera generació de dones que fan escriptura corporativa a Catalunya. Dones periodistes, narradores, poetes, dramaturgues que cuallen ja abans que arribi la II República, gaudint de més drets i que reclamaran el vot femení. S’apuntalen dones com Carme Montoriol, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Maria Teresa Vernet i Aurora Bertrana, entre altres, i com tornarà a passar als 70′.

Com dèiem s’interesava pel periodisme que feia Sagarra, amb una escriptura qualitativament definida i amb perspectiva cultural, el periodisme era una escola, un aprenentatge per arribar a la literatura. Un instrument per defensar el drets de la dona, i els drets en general a resultes dels fets polítics i socials que esdevenien.

La seva obra comença amb contes, reculls de contes i el 1931 escriu la primera novel·la breu, Al marge, nouvelle, que té èxit, per la qual cosa pot saltar al teatre, que en aquells moments era molt popular, també gràcies a Sagarra, i que econòmicament era més rentable que el periodisme, tot i que aquest donava més popularitat. El que ella escriu no és literatura femenina, sinó literatura de dones, interessades en veure què es cou a Europa i als Estats Units. Una desinvoltura inequivocament femenina. I aquí hem de recordar la fama d’autores com Colette que a Catalunya va tenir predicament dins del món femení més heterodox. Per a les grans publicacions periodístiques del moment, parlar sobre dones no era un demèrit, perquè tenia un públic fidelitzat, cosa per la qual ella pot escriure literatura per a dones. I això ho fa exagerant els estereotips del moment, per cridar l’atenció, que era el que es necessitava. A d’altres no els interessa tanta impostació, són dones, en parlen, i és suficient. És el cas de la Rodoreda, que a les seves primeres novel·les, abans d’Aloma, descriu noies lleugeres, que no tenien referents. Quan va ser més gran se’n va desdir i molt, i se sap que va intentar acaparar les que va poder per destruir-les.

La noia d’aquest llibre, com d’altres, les flappers, és una espavilada, i els 20 bracelets són 20 conquestes de senyors de Barcelona, uns calçaces burgesos que es deixen plumar, a vegades a canvi de gaire res. Aquí era l’art del Flirt, segons l’autora ho escrivia a les seves columnes. No pensem, encara, en la moderna i polèmica Lolita, la nimfeta, que li deia el propi Nabokov. Però sí en aquella novel·la de l’Anita Loos Los caballeros las prefieren rubias, pero se casan con las morenas, (1926), que l’Arquimbau coneixia perfectament perquè ja havia estat traduida al català, i estan plenes de correspondències. A L’Angel Blau de 1930, que protagonitza Marlene Dietrich, ens la volien fer passar per “la dolenta”. Es tracta d’una doble subversió de la dona, i com l’espectador es va posicionar al costat d’ella. Senzilllament es posen les característiques masculines en la figura de la dona. Això és el que tenen totes aquestes dones descrites en aquest moment per les escriptores que s’hi atreveixen, que naturalment no són totes.

La noia es dirà Cri-Cri, abans Cristina i és del Bages, de pagès, que ve a Barcelona per aprende perruqueria, perquè el barber del poble no sap tallar els cabells curts a la garçonne. És una novel·la absolutament contemporànea del 1934. Està plena de referències del moment i a tots nivells. Només cal llegir i anar-les buscant. Són un reguitzell de visions quotidianes amb noms de marques, de llocs, de personatges. Per exemple mirar com una Kodak. La Kodak havia entrat a borsa el 1930, per als revelats comprava més plata que el propi tresor dels USA. Anar a passar l’estona a Hollywood es refereix al Palau de la Química que l’Exposició Universal de 1929 havia deixat sense ús i que havien remodelat perquè s’hi instalés Orphea Films, la productora de cinema més important de l’Estat. I així posa la vida quotidiana a la novel·la. Quins canvis està explorant, i cóm aquests són vistos per aquells a qui els canvis no els convindran gens. Les rendes de les propietats i la forma de vida que aquestes permeten també perillen. Amb La reforma Agrària de 1932 així ho semblava.

La novel·la que ens ocupa es reparteix en capítols trepidants, al ritme de la vida, i com una finestra d’oportunitat que a Catalunya li obra la porta per posar-se les piles, pels canvis que s’estan produint. Però els dos darrers seran un avís d’amenaça. El Bieni Negre de 1933, quan les dretes pugen al poder, aquest segon intent republicà es veu perillar. Gil Robles de la CEDA i el govern conservador promouen canvis en tots els avenços que s’havien aconseguit. La dreta catalana de la Lliga, i el lema de llei i ordre, no en queda exclosa d’aquesta desconfiança mútua. A més, ella com a periodista està perfectament assabentada del què està passant a Europa i la seva tasca és informar i advertir. Mussolini ja porta 12 anys al poder i Hitler hi arriba el 1933 i ella olora el pitjor.

Aprofita per descriure les contradiccions que hi ha entre la classe alta, l’aristocràcia, la gran burgesia catalana i el dinamisme i els drets que han entrat a la vida dels ciutadans: escola pública, laica i obligatòria, el divorci, l’expulsió dels jesuites, el vot femení… Conserven una mirada retrògrada de la dona i el seu paper. Uns personatges anacrònics ho vivien des de la negació dels fets i sense acceptar els principis de la Constitució Republicana, quan fins i tot el Rei està exiliat. Com ja varem dir, Sagarra a Vida Privada també els fustigarà. És el trànsit del segle XIX, del Modernisme, del Noucentisme cap a la modernitat. I això són els 20 bracelets ja Art Decó que porta als braços.

Recordem que al Noucentisme, tan benpensant i ponderat, no li agradava gens la literatura rural, els pagesos, el camp i les seves desmesures, ells apostaven per la ciutat moderna i endreçada, una Barcelona cosmopolita, per això la narrativa de Víctor Català els hi semblava poc acurada i massa excessiva. I ella els hi va tornar els esbufecs amb una novel·la urbana Un film (3000 metres) del 1926, que va aixecar butllofes entre la gent de seny, perquè ho era d’urbana, ara, els seus protagonistes no eren les personalitats noucentistes. Eren els miserables de la perifèria. És interessant veure com durant un temps van conviure tipus de narrativa molt diversa, per a diferents públics, i amb diferents intencions literaries i sociològiques.

Com ja hem dit, els referents de les escriptores catalanes d’aquell moment no passaven per referències espanyoles, sinó europees i nordamericanes, s’hi volien homologar. Espanya havia passat pel desastre del 98, i el que n’havia resultat era un tancament estrepitós, una nostalgia paralitzadora i un acomplexament empobridor, que Unamuno va fer brillar a En torno al Casticismo el 1902. No va ser fins El poeta en Nueva York de Lorca el 1929 que es trenca amb les formes, vetustas de la literatura, fins i tot de la Generació del 27, que ho havia intentat, sense massa èxit, malgrat la qualitat dels seus membres i la seva poesia.

Així doncs a Catalunya es desempalleguen de tots el tòpics antics, i s’escriu per deixar en evidència la burgesia catalana enriquida per la I Guerra Mundial. És una explosió desprès de la Dictadura de Primo de Rivera, moment que es desenvolupen també els moviments cívics independentistes. Parlant de befes, la que Sagarra faria de la moderna paraula cocktail, que tradueix com la cola de gallo en un recull d’articles periodístics del 1959. La qual cosa demostra que la modernitat convivia a la ciutat des de feia uns anys. A Barcelona hi exposen Picasso i Miró, i al Liceu venen en diferents ocasions els ballets russos de Diaghilev. Les editorials també anaven a una per modernitzar la literatura i posar-la a nivell europeu. Sabien que feien tard respecte als 20′ del món, que ja estava immers en la Gran Depressió.

Molt coneguda al seu moment, valorada i criticada, va ser un raig de llum femení i modern, compromesa amb el país, i amb una visió molt realista del món que va viure. Per mi, tan interessant com desconeguda.

Adjunto entrevista amb Julià Guillamón al programa Terrícoles de BTV

Etiquetes Literatura catalana, S. XX

Cinema i sèries

Los asesinos de la luna

Testament cinematogràfic o voleu una classe magistral de cinema? Doncs aquí la teniu. Scorsese filma.

La meva desconeixença sobre els fets m’han mantingut molt alerta de tot el que s’explicava. No entrarem en l’argument, que tothom hores d’ara ja sap de què va. Per mí el que val la pena comentar és cóm ho explica.

És només cinema èpic, o de denúncia, o de gangsters, o antropològic o de policies? Sí, es tot això i en majúscules. Hi ha un domini de la càmera en els primers plans, o sigui en les interpretacions també, igual que hi és en els grans espais, en la captació de la vida de l’home dins de diverses comunitats, i posat en un espai natural que tal com el fa renéixer l’enfonsarà.

En Carlos Boyero de El País diu La sabiduría que almacena la cámara de este hombre impide que mire el reloj, pero casi nada de lo que cuenta me apasiona, no me enamora como en otras ocasiones i no li trec la raó. Per mi és conseqüència de com distribueix l’argument i el temps que li dona. Durant les dues primeres hores t’explica qui són i com viuen els personatges, tots, i com enfronten la que els hi ve damunt amb l’auxili dels blancs que tot ho espatllen. I la darrera hora la dedica a les investigacions que el FBI de Hoover ha de fer de diversos assasinats. (Impagables els plànols que els hi dedica). Aquí hi trobo l’error. No ho pot acabar d’explicar, ho intueixes. I és una llàstima perquè la pel·lícula ho necessita, i els espectadors també. Es necessiten unes seqüències, de les qual n’és un dels millors creadors de la història del cinema. Més quan has descobert que es tracta de fets reals. El metratge de les primeres dues hores, un mestre com ell, l’hauria d’haver reduït en benefici de la trama final, que l’esperes amb fruïció. Sembla com si li interessés més que t’adonis i entenguis el nus, de què representa, que no pas del desenllaç. Això sí, el final és esplendorós. Tot i l’esmena que he comentat, m’ha agradat, molt.

Per a mi la llargada, que tothom comenta, tant és. Com si fos una condemna estar assegut i mirar i aprendre. Apa que no ens vam empassar peplums bíblics de romans, de faraons, o d’altra mena, els de la Metro.

Filmin ofereix un reportatge sobre Scorsese parlant de cinema. Entranyable. Cóm l’estima!

Etiquetes Cinema, Estats Units d'Amèrica, S. XXI

Conferències i cursos Llibres

Els feliços anys 20’

Impertinents, arrogants i provocadors (*)

Els joves americans contra les velles glòries. Es el cas de Scott Fitzgerald i Edith Wharton. Que encarnen dues personalitats, dues generacions molt confrontades, però que s’admiren mútuament.

A aquesta generació que descriurem, Gertrude Stein, als que havien nascut amb el segle, els va anomenar generació perduda, però no en el sentit que molts han donat, en el sentit d’irresponsables, pidolaires, excessius.

També els podem anomenar com la generació del jazz, la música que s’escolta en bars il·legals amb una banda de músics negres que toquen una música qualificada de afrodisíaca i sensual, mal vista, però apreciada pels blancs més moderns.

La bonança dels 20’, que dura 10 anys, d’on surt?. EEUU surt de la I Guerra Mundial poderós perquè ha estat una solució per Europa. Ja ho havia estat a Cuba el 1898 com a potencia internacional, però es considerava un enfrontament local, proper. El President Wilson, al que anomenaven l’arquitecte de la pau, decideix intervenir el 1917, quan ja no té més excuses, i la guerra acaba 1918. Aquella energia acumulada durant els anys que no entraven en guerra, no gastada, la utilitzen per a assumptes interns del país, recordem victoriós.

A finals del s. XIX es fan grans fortunes aprofitant la pau de la Guerra de Secessió, la desregularització del mercat, les indústries de la siderúrgia, el petroli i el carbó. El president Theodor Roosevelt, ric i progressista alhora, acaba aprovant lleis contra els monopolis, perquè l’estat els vigili. En aquest cas Wilson se li assemblaria per pacifista i és a ell a qui li esclata la guerra. Desprès d’aquesta venen presidents neoliberals, capitalistes, i torna una economia lliure, ambiciosa i sense regulacions, entre el 20 i el 29. El president Hoover va ser també un reconegut antintervencionista, inepte, just al contrari del que proposava fer Keynes, i així va facilitar l’acumulació de riquesa, el laissez-faire, intervenint potser s’hauria pogut aturar el crac del 29. Acabada la I Guerra des del 21 fins el 29 Scott Fitzgerald cobra per un conte 7000 $, el que una família de 4 membres consumia en un any, quan mor el 1940 amb més de 100 contes escrits cobra 13 $ per cada un. A partir del Crac del 29 i durant els 30 la literatura es capgira cap al compromís social, i tota l’anterior és considerada un insult.

El PIB creix en aquests 10 anys un 40%, per estimular l’economia redueixen impostos a tothom, i estimulen el consum. El senyor Fitzgerald paga només un 5%. El cotxe esdevé popular, la Ford ja fabrica en sèrie, poden fer un cotxe en 93 hores, quan abans necessitaven més de tres mesos. Els bancs busquen clients per crèdits al consum, com a conseqüència del desplegament de la publicitat, i el país s’aboca a la producció de bens, molts d’ells domèstics. Es triplica el consum de l’automòbil, el gas, l’electricitat, el govern hi ajuda amb la construcció de grans carreteres i que l’aviació sigui practicable i rentable. Es creen les primeres grans companyies aeronàutiques. Es comença a gaudir de les vacances per a tothom i el turisme interior irromp de manera que es crea una nova font de riquesa. Així es coneix la moda francesa i irrompen grans sastres a les ciutats, els quals han d’obeir els gustos tradicionals, i els nous que venen d’Europa, que en molts casos costarà acceptar.

Amb aquest desplegament de comunicacions neixen els barris perifèrics en extensió horitzontal, no vertical. La gran xarxa de carreteres, de motels, autopistes fomenten el cotxe, i la xarxa ferroviària i d’aviació no es queden enrere, per afavorir l’extensió de les grans empreses, enormes metal·lúrgiques i siderúrgiques. El transport es considera vital. Per exemple, s’han de fer arribar les taronges de Florida i Califòrnia a les grans i extenses ciutats de l’Est.

El camp se’n va a les ciutats, al 29 està totalment despoblat, hi ha una enorme crisi del món agrícola, i els governs posen pedaços demanant més impostos als productors agrícoles mexicans. Els guanys de la grans riqueses no se’n senten, encara.

El racisme modern neix en aquest moment. L’exèrcit que s’havia enviat a Europa era integrat, de blancs i negres, això no havia passat mai abans, ni Lincoln ho havia fet. Lluiten junts per una causa comú, quan retornen als USA es troben amb tot un moviment regressiu, que la guerra els havia fet creure que estava superat. Tots aquests veterans són els primers que començaran la lluita pels drets civils. Abans W.E.B. Du Bois ja s’havia doctorat a Harvard amb la tesi The new Woman. El Harlem Renaissance es converteix en un moviment extraordinari culturalment parlant. Langston Hughes va escriure aquell Jo també sóc Amèrica i va sorgir el concepte del New Negro. Era un negre sofisticat.

Però mentre hi ha aquesta industrialització accelerada i Harlem vibra amb la música i un renaixement cultural mai més vist, també pateixen la cara fosca: els feliços 20’ ho són per a pocs. Negres, dones, pagesos, obrers ho passen molt malament. Es necessita molt acer pel progrés constructiu i les millores ferroviàries i per fer més cotxes, i només s’enriqueixen els grans capitals. El treballador no hi guanya res, desprès de jornades laborals eixamplades. Als sindicats se’ls demana que es creguin la gran inversió que això demana, i que ja se’ls recompensarà. S’organitza un gran vaga general i el president Harvey torna a tapar forats, donant diners públics per pagar les diferències de sou que el gran capital no atén. Una altra part de la cara fosca és òbviament la immigració, que amenaça els llocs de treball dels euroamericans.

Així doncs al finalitzar la I Guerra, els USA s’acosten a Europa no només militarment, els intel·lectuals van a Paris, i allí es troben amb altres de moltes i diferents nacionalitats i tendències, que ja hi són des de principis de segle. La cara positiva dels 20’ és la que ensenyen els escriptors, i va ser tan important, que quan es parla d’aquest període, ells en són els protagonistes, tot i que a la cara fosca li costa emergir en la literatura d’alguns d’ells.

De tot això la literatura sembla que no se’n assabenta de res. El personatge d’en Gatsby sí que ho veu, com una foto fixe del públic, el mite de la felicitat i esplendor, però sense apreciar la duresa de la vida humana, la societat i el món. El feliços 20’ són molt importants per les noves teories literàries que en sorgeixen. Són uns anys d’una franja cultural que conviu amb altres tendències, però entra en el consum cultural de masses, per primera vegada. Els -ismes europeus, les avantguardes entren, també a Harlem. La Stein creu que la literatura i l’art en general poden ser experimentals i radicals. Fins i tot ho va aplicar en la traducció d’obres. S’entrarà de ple en l’anomenada Alta Modernitat, la més extrema, la més exigent, no només modernitzen, aprofiten el camí obert pel llenguatge artístic. Els EEUU havien estat i eren puritans, una teocràcia amb conservadors de ferro que havien deixat petja, però ara es senten atacats pels aires nous i escandalosos que els seus nets abracen. Una cosa tan tangencial com la moda que venia de França, va entrar a dojo en els ambients joves i desacomplexats, en canvi, va ser rebutjat pels seus avis, i així van poder conviure pesades indumentàries del XIX, amb vestits esllanguits, curts i sense corsé ni res que dificultés els moviments naturals del cos femení.

La complexitat es el que defineix la diferencia entre els segles XIX i XX, la vida, el fet artístic: Ezra Pound, T. S. Eliot, a partir del 29 fan una trencadissa, que ja havien fet Joyce i Virginia Woolf a Europa. I Faulkner, entre altres, es desfarà d’Edith Wharton, però també de Scott Fitzgerald. Durant un temps conviuen: la literatura tradicional, les avantguardes europees dels ismes a Nova York, el Harlem Renaissance i l’Alta modernitat.

Als 20’ hem de destacar el valor comercial que s’imposa del fet literari gràcies a editors com Maxwell Perkins, qui va capgirar el món de l’edició: va crear la política d’autor de les empreses editorials, primer, a la seva, Scribner d’on era publicista, una editorial centenària que tenia autors com Edith Wharton i Henry James. Abans no hi havia promoció. Va saber aprofitar la cultura del consum per vendre productes magnífics; si es podia fer amb neveres i cotxes, s’ha de poder fer amb els llibres. Va inventar les sobrecobertes amb grans dissenys gràfics i amb la cara de l’autor. Tècniques de consum per a articles d’elit. Converteix fenòmens literaris en supervendes, els autors es professionalitzen i viuen de la literatura. El cas de Hemingway i del mateix Fitzgerald. Les altres editorials aviat van apuntar-se a aquest tren, tals com la prestigiosa Faber and Faber.

Als 20’ queda una pista lliure d’autors nascuts i morts al s. XIX: Hawthorne havia mort el 1864, Thoreau el 1862, Ralph Waldo Emerson el 1882, entre altres. Alguns més joves, Mark Twain mor el 1910, Henry James el 1916, William Dean Howells el 1920, la vella guàrdia. Els que neixen a finals del XIX són molt joves quan esclata la I Guerra: Katherine Anne Porter, Dorothy Parker, Anita Loos, Thomas Wolfe, Francis Scott Fitzgerald, John Dos Passos, Ernest Hemingway, William Faulkner, Eugene O’Neill. I no estan adscrits a la tradició anglesa o europea, al final ho regiren tot i marquen tendència, es converteixen en cànon. A Catalunya Marià Manent els segueix i ja en percep l’ombra llarga que deixarà una joventut amb molta força. Els crítics literaris també, com Edmond Wilson, proclamen una relectura dels clàssics, els seus. Herman Melville quan mor quasi no se’l coneix. En el seu centenari el 1919 se n’adonen que l’han llegit molt malament. El 1924 una neboda d’Emily Dickinson publica la seva obra poètica completa, i la crítica hi descobreix com s’anticipava a la poesia que vindria desprès. Aquesta generació és recolza sobre els clàssics per tenir el seu propi segell. Els joves desenterren Walt Whitman amb grans resultats. Fins i tot un britànic com D.H.Lawrence estudiarà els clàssics americans del XIX: per a ells era una literatura sense servituds, americana i americanista, i de molt alt nivell. No formaven un grup, no estaven cohesionats, ja no hi són, però se’ls ha de conèixer.

Les característiques dels escriptors del 20’ també es poden relacionar amb el Tractatus Logicophilosophicus de Wittgenstein, amb la filosofia analítica, que es revolta contra una tradició filosòfica occidental en la que hi veu una sèrie d’errors. Vol refundar-la, que sigui exacte, positiva i precisa. No hi pot haver resposta per a tot, i s’ha d’encongir per tractar els temes sobre els quals se senti legitimada per parlar-ne. Per primera vegada es declara incompetent, per no tenir les garanties a les exigències que se li demanen. La metafísica no es pot tractar. Hi ha una crisi cognitiva, epistemològica, i tot això té un gran impacte en el pensament del moment.

Per a aquesta generació es fa evident que tot els sobrepassa, que no ho poden veure i entendre tot sencer. Ningú té la veritat, tot es subjectiu; a més el psiquiatre francès Jacques Lacan afirmarà que el desig és el motor de la vida humana, i un en genera un altre, i com que no tots s’acompleixen intervenen les frustracions. Vides rutilants i qui no tingui condicions per portar-les, tot i desitjar-les, es veu abocat a la frustració, a la desil·lusió. Ideals autodestructius, doncs. Molts quan són grans, tot i que la majoria moriran joves, en parlen en escrits autobiogràfics, quan ja no són el que eren, vençuts per l’alcoholisme. Aquest és el cas de Hemingway i Fitzgerald, potser els que més car ho varen pagar.

Posen de moda La Moda, pel que té d’efímera, i el canvi que demana, per l’acceleració que comporta. Doncs sí, hedonistes i alhora epicuris. El plaer, la felicitat pel davant de tot, però val més fer poc, però que sigui bo, immillorable. Com els Daiquiris que Hemingway es prenia a El Floridita a l’Havana. Només que se’n prenia 12, no un. Molt refinament i molt excés.

L’afany de riquesa i la facilitat per obtenir-la, gràcies a la desregularització que hem apuntat. Aquesta riquesa pot venir del diner nou, aquell que s’obté invertint o especulant, i el diner vell, aquell que ve de família. El diner, però, rebenta vides, així Hemingway ho explica a Paris era una festa, (1964 pòstum), un llibre molt trist, contra el que es diu, parla del seu segon matrimoni amb una dona rica, la Pauline, que encara el portarà més cap a la destrucció.

En els ambients literaris de la senyora Stein es viu amb una ambició permanent per obtenir l’èxit, tot és immediatesa. Abans això s’aconseguia paulatinament, amb l’edat. Perkins va fer publicar, sota amenaça de marxar, a l’editorial Scribner el que seria el primer èxit de Fitzgerald En aquest costat del Paradís (1920). Això sí, ells compleixen, en 3 dies ven 3.000 exemplars, el compren els joves i el posen en boca de tothom, fins a una venda de 50.000 exemplars en la primera edició. Aquesta insolència el va portar a carregar contra la universitat que l’havia format, Princeton, i va ser el propi rector del moment que li va exigir disculpes. Quan mor el 1940 no deixen de criticar-lo, ho viuen com un descans, i sí, mor i desapareix fins que arriben els moviments de protesta dels 60’, que el tornen a treure, tot i estar molt lluny d’ell, per l’escàndol que sempre personificava el “pare” del Gatsby. Perkins també havia llegit uns consultoris femenins dels diaris, on descobreix la redactora, Marjorie Kinnan Rawlings a qui convida que escrigui des de les seves terres de Florida on cultiva taronges, i li fa guanyar un Pulitzer.

Les tertúlies que Dorothy Parker organitza a l’Hotel Algonkin, encara avui t’ensenyen la taula, les porta una dona que fuma i beu, sense cotilla ni física ni mental, la beguda en aquell moment era un símbol de protesta, i tenia una llengua viperina. Es temuda en aquestes tertúlies, però tothom hi va. Es una egòlatra vanitosa que sempre va davant, vitalista i enèrgica i a qui li agrada el risc, com a tots ells. Hemingway a la seva Correspondència 1917-1961 (1979) explica com la Parker sempre parla a tercers d’algú que està absent a la tertúlia. El propi autor a Un adéu a les armes (1929) s’arrisca a presentar un desertor per amor, això sí fora dels EEUU. Una de les coses a destacar d’ell, del seu ofici, és que treballava molt i de forma metòdica. Cada dia des de quarts de set del matí fins l’hora de dinar, cada dia allà on fos. Fins un dia que no va sortir res, i aquí va desembocar en el seu final. Ell pensava que no podies escriure si no havies viscut una experiència d’alt voltatge. Per això va de safaris, li agraden les festes de braus, posa de moda els San Fermines al món. Muerte en la tarde, (1932) no va de toros, va de l’escriptor, que és el torero. Li demanen a la vida més del que poden tolerar.

Aquesta actitud la trobem també en la danesa Isak Dinesen, o Karen Blixen, una aristòcrata que s’endinsa a l’Africa amb un marit vividor i nul. Quan escriu Memòries de l’Àfrica el 1937, hi ha viscut una guerra mundial, va passar una sífilis i un divorci, i una caiguda del seu negoci del cafè, motiu pel qual va tornar a Dinamarca. Tot això formava part del credo de l’escriptor.

Hi ha un precursor dins dels clàssics americans, Melville, que ja hem dit que va costar apreciar-lo, era balener, ho va viure i ho va convertir en alta literatura, però de Mobby Dick (1851) no en fa una estètica com ells, per això els costarà apartar-se del autobiografisme.

Una de les moltes contradiccions que els podem trobar és com ironitzen i critiquen els tòpics de la societat que els envolta, sobretot la classe mitja, es clar, perquè la consideren puritana i plena de complexos, que ells representa que han abandonat. Tot aquest vitalisme té la seva cara fosca en l’autodestrucció, que els seus llibres i les seves biografies retraten sense miraments. Es una generació tocada pel Romanticisme del XIX, el de veritat. Aleshores es va donar una revolta contra les restriccions que imposava la Il·lustració: una vida ordenada per salvar el món, una via estreta que no deixava viure. Els romàntics volien explorar fora dels circuits normals. La vida és per buscar-li el límits, per saber-ho tot d’ella. Byron va buscar els límits de la vida eròtica en nombroses aventures amoroses, fins que s’enamora de la seva germana, i hi té una filla. D’allà va sorgir el llibre Caín (1821) i hi explica què és anar més enllà dels límits. El poeta Novalis, per exemple, vivia de nit, perquè la vida era diürna. Els escripstors dels 20′ recuperaran aquest Romanticisme europeu i al seu gran poeta Walt Whitman. Aquesta idea de viure que hem explicat serà recuperada anys desprès pels existencialistes francesos, amb matisos.

Els textos que varen escriure els dels bojos anys 20’, proposaven un canvi de llenguatge, i una innovació també rutilant. Hi ha una voluntat d’ajustar el text literari. La llengua i la forma són ajustades a la vida que es viu, com es viu. Trenquen amb la llengua oficial, la literària i s’identifiquen amb la que es parla al carrer. Mark Twain ja ho havia fet, però seguia escrivint el costumisme del XIX, que a ells no els interessa gens, no és una llengua preciosista la seva, la vida ha fet un gir, s’ha electrificat. Molts d’ells van ser guanyadors del Premi Nobel i del Pulitzer.

Es el mateix moment que a Catalunya Josep Carner escriu en una llengua que no ha parlat mai ningú. I a Espanya irromp la Generació del 27. La II Guerra serà possiblement la fi d’un món, perquè tot ha canviat. De totes aquestes característiques generals que anem apuntant, n’hi ha que queden i d’altres queden pel camí. Però el cert és que es tracta d’una generació molt jove i que per primer cop posa els seus incomparables èxits tan primerencs damunt la taula. Com ja hem avançat, amb l’arribada de la maduresa, alguns comencen a tocar de peus a terra i es converteixen en crítics sòlids i solvents del món que els envolta, i aquesta actitud reafirma el seu verdader èxit, William Faulkner, John Dos Passos Eugene O’Neill i més posterior John Steinbeck.

Però a Catalunya també arriben aires americans, o parisencs. Sempre he cregut que, algú tant d’ordre, com Josep Ma de Sagarra és un dels que millor explica què passava en aquella Barcelona pre-republicana a la magnífica Vida Privada (1932). Però hi ha algú que mereix molta atenció. I és una dona …… Seguirà.

____________________________

(*) Resum de part del curs impartit per Sam Abrams a la llibreria La Central de Barcelona

Etiquetes Estats Units d'Amèrica, Narrativa, S. XX

Galeries i museus

Brescia, capital italiana de la cultura 2023

Post author Per Mercè Bausili
Post date 5 Octubre 2023
Sense comentaris a Brescia, capital italiana de la cultura 2023

Les petites ciutat italianes del Nord, o de la Llombardia com és aquest cas, estan plenes d’encants, d’història, de petits tresors que les fa úniques a ulls dels qui les visiten, i, el més important, dels seus ciutadans. Aquestes ciutats estat, en molts casos fins al s. XIX, havien competit entre elles pel prestigi que volien assolir econòmic i cultural, i aquest segon aspecte era fonamental quan la cultura va esdevenir també senyal de poder. Un detall important és que totes aquestes ciutats tenen un teatre d’òpera, i algun museu que ordena el llegat que han rebut de temps turbulents, però culturalment imprescindibles.

Aquest és el cas de Brescia, Brixia li deien el romans, i de Bèrgam, (ambdues comparteixen l’any de la cultura 2023, i les he pogut visitar amb els Amics del MNAC), dues petites joies llombardes, que guarden escrupulosament els llegats d’herències passades, amb projectes que miren al futur, una de les coses més difícils que hi ha per a una ciutat, i on han d’intervenir molts criteris, a part de l’econòmic. Aquest és el cas del Parco Archeologico di Brescia Romana.

És un itinerari per l’antiga ciutat llombarda, entre les més ben conservades d’Itàlia. La zona, abandonada a l’antiguitat tardana, va tornar a la llum a principis del segle XIX finançada pels mateixos ciutadans. És Patrimoni de la Humanitat UNESCO des del 2011. La visita comença amb el Santuari Republicà, construït a principis del segle I aC. És un complex de quatre sales rectangulars amb un pòrtic amb columnes a l’entrada. Els frescos, extraordinàriament ben conservats, representen un dels exemples rars de pintura romana de l’època republicana al nord d’Itàlia. Continua amb el Capitolium, temple construït l’any 73 dC. i dedicat al culte de Júpiter, Juno i Minerva. Els terres originals de marbre policromat encara es poden admirar avui dia. La sala oriental acull la Victòria Alada, una estàtua de bronze del segle I d.C., trobada el 1826. Ara, des de fa pocs mesos, encarada a un atleta. Els dos bronzes, descoberts en el curs de les excavacions, tots dos en perfecte estat i els dos restaurats recentment, tenen segurament coses per explicar. L’atleta hauria estat exposat en un lloc públic, potser a Grècia, objecte d’admiració com ho delaten les superfícies modelades per les carícies. La Victòria Alada hauria estat adorada com un ex vot cedit per l’emperador Vespasià al temple de Brixia. El boxejador espera la decisió de l’àrbitre, després del combat, i l’escultor ha marcat els cops rebuts amb una gran perícia tècnica. Per contra, la Victòria és àrbitre: designa el vencedor al camp de batalla i la reconstitució de la pau, la fi del conflicte. El púgil gira el cap en direcció del jutge mentre la Victòria ret homenatge al vencedor militar, el seu nom inscrit a l’escut que originalment va haver de figurar entre les mans de l’escultura.

Al costat del Capitoli s’alça el Teatre Romà. La planta de l’edifici data de l’època d’August, però fou objecte d’ampliacions i enriquiments al llarg dels segles fins a la decoració arquitectònica entre els segles II i III dC. L’edifici es va utilitzar fins al segle V abans de ser abandonat. Es conserva part de la càvea, la gran zona d’espectadors, situada al vessant del turó del Cidneo.

Tot això és preciós, però el que és realment impressionant és el MUSEU: el continent. Dissenyat per l’arquitecte espanyol, Juan Navarro Baldeweg. Per això comentava els criteris que una ciutat ha d’aportar per conservar i difondre els seus llegats. Tenir clar què vol dir custodiar el Patrimoni. Aquest museu és d’un atreviment i bon gust exquisits. Els contrastos hi són perquè les obres destaquin, poques, i ben posades. Es pensa en la mirada del visitant, en com es distribueix la llum natural i l’artificial, cops d’efecte amb tècniques visuals, que ens expliquin la caiguda, l’abandó. Sí, enginy i discreció, i com a resultat l’eficàcia.

Si heu entrat a la pàgina que us he facilitat, veureu com s’explica, i sobretot com ho fa el seu director, amb quin entusiasme. Les explicacions orals que se’ns ofereixen van acompanyades per un escrit que en facilita la comprensió. Proposo un vídeo, en italià, de la RAI, que també es troba dins d’una pàgina especialitzada, que us permetrà fer una visita virtual al museu. De totes maneres ho acabo amb unes fotografies que ho il·lustrin.

Etiquetes Itàlia, Monument històric

Cinema i sèries Llibres

Aquest no és el meu Terenci

Post author Per Mercè Bausili
Post date 1 Octubre 2023
4 comentaris a Aquest no és el meu Terenci

Terenci: la fabulación infinita

Indignada és poc. Desaprofitament en majúscules. Quina cosa més esbiaixada!. Que groc tot plegat!. Quina mediocritat!. Quantes coses al tinter!. Ja paro. Però, perquè no em considereu una exagerada en tota regla, incorporo un article del VilaWeb de la Mercè Ibarz que ho explica, no, que ho il.lumina perfectament. Encara aquest altre de El Nacional que signa Pep Antoni Roig. En sortiran més, espero.

Per començar, no dubto que el que s’explica en el documental és cert, però, repeteixo, Quantes coses al tinter!. Era massa bon escriptor perquè ens el desvirtuin d’aquesta manera. El personatge que va crear és important, i molt, perquè tambè es desplega en tota l’obra, tot i que a mi m’interessa l’escriptor i el crític de cinema. I no hi són, no apareixen en la mesura de seriositat i rigor que es requereix. En Terenci escriptor també en té de clarobscurs, encerts i alguns errors. Però fem-ho bé, siguem escupulosos en la mirada.

Terenci Moix va néixer i va viure a prop de la plaça del Pes de la Palla de Barcelona i així va titular el seu llibre de memòries. En aquesta plaça es pesaven antigament els carros carregats de palla que els agricultors portaven per vendre, i es cobraven les corresponents taxes per creuar la muralla medieval. A principis del segle XX, al carrer Ponent 37 (des del 1923, Joaquín Costa), hi havia una antiga vaqueria, una cosa normal en aquells temps a la ciutat de Barcelona. I allà hi arriba en Terenci una vigilia de Reis.

Un barri humil, devastat per les bombes (les paves) i la guerra i castigat per la postguerra, on s’hi podien viure tota classe de misèries. Aqui arriba, aquí creix, aquí s’educa i es fa gran, als carrers i amb la gent que lluita per sobreviure en una Barcelona gris, la de l’estraperlo, de la repressió pels fets més banals, la de la VIena Flota i les senyores amb vestits estampats i cenyits fins a tallar la respiració, la de la censura al cinema…, el que va costar estrenar Gilda! Moltes més característiques podriem ennumerar de la ciutat, però hi vull insistir perquè tot això és el moll de l’os dels millors llibres que he llegit d’ell, és una questió molt personal. Tenia només 10 anys més que jo i erem quasi veïns, sense saber-ho. Jo vaig néixer al carrer Ferran.

El pes de la palla, ara en una edició en castellà i que reuneix tota la saga en un sol volum. Si algú vol saber cóm era Barcelona durant la llarga postguerra que llegeixi aquests quatre llibres, poques lliçons magistrals li faran falta. I El dia que va morir Marilyn. Aquest darrer hauria de ser lectura prescriptora de secundària, no els caldria gaire més per saber què era el franquisme. Amb aquest llibre hi ha una anècdota curiosa. La va escriure en català, ja sabem que escrivia indistintament en català i castellà i s’autotraduia, però aquesta la va voler fer en un català molt acurat, tant, que no era escaient pels personatges que hi parlaven. I al cap d’un temps la va modificar, i en va resultar un mosaïc preciosista de cultura popular, de la vida d’un barri, sota la mirada d’un ull tendre i terrible alhora.

Un altre aspecte que desenvolupava amb passió era la crítica de cinema. No era un erudit, era un consumidor voraç, un amant dels mites, de les bones històries, també de les tafaneries i tenia una memòria prodigiosa. El cinema en aquell moment, els anys 50, era un cinema que volia explicar el passat immediat, la II Guerra Mundial, tant als Estats Units com a Europa, era un cinema de transició. Però és que ell veia cinema també dels 30 i dels 40, les estrenes costaven d’arribar i els nombrosos cinemes de barri, allà on la gent anava que li fessin oblidar el dia a dia, posaven dues pel·lícules que no paraven en tota la tarda i nit. La fascinació que li causava quan era nen li va permetre explicar-lo quan va ser gran.

Precisament una de les coses que no apareix al documental és la seva relació amb Passolini, quan va estar a Roma, que el va marcar des de molts angles i vèrtexs diferents.

Ni l’escriptor, ni el cinèfil hi són en la mesura que es necessita quan es parla d’un escriptor de la seva talla. Perquè molts dels altres llibres més “superficials”, aparentment, eren bombes de rellotgeria a l’hora de retratar i fer una cirurgia fina de la societat que l’envoltava, la catalana i l’espanyola, no s’hi posava per poc.

Ja em perdonareu, però per fer això que ha resultat, no calia. No s’ho mereix. El personatge era un bon escriptor.

Etiquetes Barcelona, Biografia, Cinema, Literatura, S. XX

Internet i blogs amics Llibres

Jardines

Aquesta ressenya em serveix per parlar de diverses coses alhora. D’un llibre, d’una editorial i d’una pàgina web.

Phaidon és una editorial, ara ja centenària, que s’ha dedicat al llibre d’art, en general i en particular. A les Belles Arts. Neix a Viena el 1923 i actualment té seu a NovaYork, Londres, Berlin i Paris. Està considerada una de les grans: pel llibre universitari i d’investigació, llibre de regal, llibre molt especialitzat, etc. Amb autors de primera línia. I ja fa traduccions en diversos idiomes.

I aquí entrem al llibre que us volia comentar, Jardines, una exploración del arte del paisajismo un llibre magnífic pel que té de didàctic. Es una història del jardí en relació a les persones que el fan i que el gaudeixen. Es una font d’informació de com la teoria de l’art ha sortit a l’exterior i ha treballat amb la natura. Com aquests jardins s’han representat en la pintura, el gravat, els tapissos, la fotografia, etc. Com es van fer populars, és a dir, van sortir de palaus i mansions, i van representar espais de lleure pels ciutadans. Una història dels vegetals, dels estris, de les professions, dels dibuixants, les aficions domèstiques … tot un viatge.

I tot això ho coneixo gràcies a aquesta magnífica pàgina. Fa temps que hi estic subscrita i res més lluny que només noms de plantes i com cuidar-les. Aquí ens parlen dels jardins com un tot, de com l’home s’hi ha relacionat i l’ha necessitat des de fa segles, atenent al que clima i natura oferien. Aquí trobes ressenyes de natura i jardins de totes les èpoques i continents, de tots els estils, i relacionats amb d’altres disciplines, com literatura, filosofia, arquitectura. Una font inesgotable de saber transversal. Aquesta és la seva autora, a qui no em cansaré d’agrair la seva meticulosa feina. Una delícia.

Etiquetes Art, Jardins, Recursos digitals

Arts plàstiques Viatges i itineraris

Els jardins “all’italiana” i les vil·les Medici

Post author Per Mercè Bausili
Post date 11 Setembre 2023
Sense comentaris a Els jardins “all’italiana” i les vil·les Medici

La revisió, una vegada més, de la sèrie de la RAI, Medici: Masters of Florence i la lectura recent del llibre que vaig comentar, m’han portat a unir dos continguts que m’apassionen, els jardins històrics i la gran transformació artística que la dinastia dels Medici va representar.

El jardí all’italiana té les arrels a l’antiga Roma. Els romans adinerats van completar les seves majestuoses vil·les amb habitacions a l’aire lliure impressionants. Aquestes estaven dividides entre si per bardisses de boix i murs de maçoneria, i la vista va quedar encantada amb l’ús de topiaris.

Un jardí italià és un tipus d’estil de jardí formal perfeccionat a la Itàlia del Renaixement, al segle XV a la Toscana i a Roma. Està marcat per una gran dependència de les característiques del paisatge autòcton, els arbres de fulla perenne ben cuidats i les plantes i arbres fruiters mediterranis, sempre inspirat en els ideals clàssics d’ordre i bellesa, i enginyoses i innovadores solucions tecnològiques. I tot està dominat per una gran vil·la. L’estil va ser imitat a tot Europa, com tot el que liderava Itàlia en aquells moments, influint en els jardins del Renaixement francès i el jardí anglès. Ambdòs, amb els anys, van adquirir les seves pròpies característiques.

Mentre que els jardins medievals eren emmurallats, que reflectien el sentit d’autoprotecció, havien estat pràctics, és a dir, destinats a produir aliments, els jardins del Renaixement italià eren ornamentals. Els murs del jardí medieval s’havien construït a gran alçada per mantenir allunyats els animals i els intrusos. No existien tals preocupacions a les grans propietats italianes del Renaixement. Es van fer servir murs i tanques més curtes per separar les habitacions a l’aire lliure per raons estètiques. Al jardí italià, la gent és capaç de mirar cap al jardí per apreciar la seva bellesa des de l’exterior, i alhora ser capaç de mirar cap a fora a un paisatge més ampli. Tot i això, entre les qualitats d’aquest tipus de jardí també hi ha la d’incorporar zones «privades» a l’aire lliure, com un banc per descansar, una font o una pèrgola. Si ho recordem a les primeres pintures de l’Humanisme, als retrats per exemple, hi apareix per primer cop un jardi al fons.

La informació sobre el primer disseny d’un jardí ornamental als textos del Renaixement es va trobar a l’obra de Leon Battista Alberti (1404-1472), un influent teòric de la cultura del Renaixement italià del segle XV. En alguns dels seus escrits Alberti es va referir als textos de Vitruvi, Plini el Vell i Ovidi, entre altres, els quals va citar com a autoritats per a ell i els seus seguidors. Al 1452, Alberti li va dedicar al Papa Nicolás V De re aedificatoria: Una obra que mostrava els seus estudis sobre Vitruvi. L’obra li va atorgar el títol de “El Vitruvi florentí” i es va convertir en una referència per a l’arquitectura de l’època gràcies als avenços en matèria d’enginyeria que contenia. A més, va desenvolupar una teoria estètica fonamentada en la proporció i l’harmonia de les obres arquitectòniques, de manera que va sustentar l’estilisme del classicisme.

Les vil·les dels Medici, escampades majotitàriament per la Toscana, van ser reconegudes el 2013 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, pel que representen de sistema original d’edificis rurals dedicats també al cultiu de les arts i el coneixement. I per la influència que de la mà dels Medici van exercir en la cultura europea. A l’enllaç teniu accès a cada una d’elles, per tant no les descriuré una per una. El que val la pena és resumir què van representar per a la història de l’art, l’arquitectura i la jardineria. Són el primer exemple del vincle entre arquitectura, jardins i medi ambient, pel que tenia de primordial el paisatge i es van convertir en una referència per a les residències principesques a tot Itàlia i Europa. A la Toscana en total són 12 vil·les i 2 jardins. A les 4 provincies de Florència, Prato, Pistoia i Lucca.

Van ser construïdes entre els segles XV i XVII, totes envoltades per la natura. Al principi aquestes vil·les eren les residències de vacances de la família Medici, que van triar aquesta part de la regió com a lloc de descans i lleure, on s’organitzaven també partides de caça, convertint-se aviat en un punt de referència per a les altres propietats agrícoles del voltant i després en el símbol del control que la família exercitava a tot el territori. Les vil·les, construïdes per harmonitzar-se amb l’entorn, estan enriquides amb jardins moderns, obres d’art i solucions tecnològiques innovadores, els estils de les quals s’inspiren en els principis fonamentals del Renaixement i de l’Humanisme, així que aviat es van considerar models per a totes les noves residències principesques. Van suposar un punt intermedi entre les funcionals granges de camp i els castells feudals, recuperant el concepte romà de domus rustica.

Resumint molt, l’evolució arquitectònica que les caracteritza comença a la regió del Mugello, terra natal dels Medici, amb les viles de Cafaggiolo i Trebbio de clar marc encara medieval, amb una successiva intervenció per Michelozzo que les transporta als ideals del primerenc Renaixement, i totes dues construïdes per voluntat de Cosimo I, “il Vecchio”. Fins arribar a les viles de Castello, la primera que té un enorme jardí de cítrics d’Europa, Petraia i Boboli, dissenyades per a Cosimo I per Niccolò Tribolo i caracteritzades pels famosos jardins a la italiana.

Efectivament als Medici se’ls ha considerat els grans benefactors de les arts, dels ideals de l’Humanisme, els transdormadors del paisatge urbà de Florència i per la predilecció per la vida al camp i pel paisatge. I que sembla van millorar amb la invenció del gelat, tot i que Marco Polo ja havia portat dels seus viatges, alguna cosa semblant al sorbet.

Etiquetes Arquitectura, Itàlia, Jardins, S. XVI

Llibres

Sagues literàries (2)

Ve de la Primera Part. Questions personals pel proper trimestre m’han portat a repassar algunes de les sagues literàries que no apareixien a la primera part. Segueixo donant prioritat a aquelles que s’han consolidat com una narrativa que no busca l’èxit ni els premis de forma immediata, per això no hi trobareu la gran quantitat que s’estan publicant ara i arreu per les grans firmes, i que el seu èxit futur avui ignorem. També obvio tota la literatura juvenil, que dona grans peces per despertar el cuc de la lectura en els més joves.

Encapçalo amb l’edicio actual com a saga, i anoto les parts i la data de la primera edició.

________________________________

John Galsworthy (2022) La saga de los Forsyte

(1906) El propietario

(1918) El veranillo de San Martín de un Forsyte

(1920) El tribunal

(1920) Despertar

(1921) Se alquila

Stella Gibbons (2012) La saga Flora Poste

(1932) La hija de Robert Poste

(1949) Flora Poste y los artistas

William Faulkner (2021-2022) Trilogia dels Snope