Jo no m’atraveixo a dir res, i encara menys, que sigui nou, sobre aquest immens rus, però el que han fet Oriol Broggi i Andreu Benito també ho és de descomunal, de dificultós, i tan senzill com sembla.
Una butaca, un actor, (un actoràs) i un públic que escolta atent durant 75 minuts les paraules, la vida, els retrets d’un home que ha fet del seu orgull la seva desgràcia. Una víctima del romanticisme, com tantes altres n’hi ha a la literatura, en aquest cas russa, fet destacable, i una proximitat física, que potser en algun moment et descol.loca, et definiria com un voyeur, sinó fos que ell t’hi convida, t’ho demana. Un monòleg que treballa tant el text com el silenci, aquest silenci que l’ha marcat tota la vida, i ara, davant nostre, en recull els fruits.
El treball de l’Andreu Benito és gegantí, sense exageració, és enorme i el públic ho sap, ho veu, i ho palpa als pocs minuts d’enfilar el text. Un plaer.
Adjunto un parell de crítiques: del diari Ara i de la revistaNúvol
Els anglesos creuen aquest país [Itàlia] en eixams, acampen a les hostatgeries, corren per tot arreu a veure-ho tot i no és possible imaginar un llimoner a Itàlia sense una anglesa a sota, olorant les fulles. Heinrich Heine “Quadres de viatge”
En el cas de les dones viatgeres hauriem d’ampliar una mica més la mirada, més enllà del Grand Tour, més que res perquè hi ha casos molt curiosos abans, i perquè el gruix d’aquestes intrèpides es dona al llarg del segle XIX, vinculat directament a la literatura de viatges que tant varen llegir i desprès també conrear, a l’expansió de l’Imperi, i a les grans rutes navals i ferroviàries que s’havien obert.
Egeria.Retrat de El Fayum de manera ilustrativa. Portada del llibre sobre el seu viatge
Sembla que Egèria, aquesta és la grafia normalitzada a dia d’avui, hauria estat la primera viatgera al s. IV, a l’Hispania Romana, i que el seu destí va ser Terra Santa. D’ella sabem que va fer un llarg viatge de tres anys des de la seva Galícia natal fins a Jerusalem. No sabem si fou monja o simplement membre d’una primitiva comunitat religiosa femenina, però la veritat és que el seu llibre Peregrinació a Terra Santa el dedicarà a les seves estimades germanes. Gràcies a aquesta joia, de la qual no se n’han conservat totes les pàgines, podem seguir part del seu periple guiada per les Sagrades Escriptures. El manuscrit està redactat en llatí vulgar, tal com era parlat a l’època, cosa que ha estat de gran utilitat per estudiar la transició del llatí clàssic al tardà. Fins a l’any 1884, l’única referència a aquesta dona apareixia en una carta als monjos del Bierzo. Egèria va haver de ser una dona d’alt bressol, ja que el seu viatge el va fer escortada per soldats i portant salconduits que li van permetre arribar al seu destí en bones condicions. El fet d’estar considerada la primera m’ha agradat que iniciés aquest petit resum.
Ara, fent un salt d’equilibrista, ens situarem ja al Grand Tour, i desprès en citarem algunes de les del XIX.
Com hem vist es tractava d’una experiència eminentment masculina a la qual poques dones hi van tenir accés. La majoria de les que es van aventurar a viatjar fins a destins llunyans, ho van fer acompanyant els seus germans, pares o marits o, fins i tot, un cop haver enviduat i tenir llibertat per perseguir les seves pròpies inquietuds, un fet que veurem que sovinteja.
A mesura que el segle XVIII s’acostava a la fi, les dones van començar a viatjar més, però, sobretot, van començar a oferir-nos els seus particulars punts de vista sobre el gran viatge. Aquestes dones en el seu recorregut italià ens permeten conèixer quines van ser les seves inquietuds, en què es van fixar, a què van dedicar el seu temps lliure i, en definitiva, què va suposar per a elles aquesta autèntica aventura que va ser el Grand Tour.
Atès que el viatge tenia un fort component educatiu, la preparació que se’n feia estava estretament lligada amb el seu gaudi. Molts dels llocs inclosos a l’itinerari no eren fàcilment comprensibles per a algú que no estigués àmpliament versat en la història i la literatura de l’antiga Roma. Encara que les dones aristòcrates de la Gran Bretanya del segle XVIII, van rebre, majoritàriament, una educació àmplia, que incloïa la història i la literatura antigues, així com diversos idiomes, inclòs en llatí, no se n’esperava el mateix grau de coneixement que s’hi buscava. Era la creença general, que una saviesa excessiva, és a dir, l’erudició, restava feminitat a les dones (al mateix temps, presumir d’aquesta mateixa erudició fins a límits excessius, feia els homes efeminats). Per aquest motiu, les dones no solien expressar les seves opinions pel que fa a les antiguitats que es visitaven al llarg del Grand Tour. Si ho feien, solien limitar-se a reflectir opinions més expertes que les seves com ens demostren les paraules de Lady Lyttelton, a finals del segle XVIII
Elles solien preferir les evocacions literàries que inspiraven aquests mateixos llocs i que als homes els suscitaven tants records del passat. D’altra banda, sabem que alguns dels guies antiquaris més erudits de la Roma de finals del segle XVIII van intentar fer les antiguitats més atractives per a les dones, oferint-los, en les visites, detalls que a elles podien resultar-los d’especial interès.
Són molts els aspectes del viatge que els relats de les dones, ja fossin aquestes narracions escrites amb intenció de ser publicades, diaris personals o cartes, reflectien molt millor que els dels homes. Sobre les espatlles requeien els aspectes eminentment socials de l’estada a les ciutats italianes. En lloc de les maratonianes sessions de visites a llocs arqueològics i col·leccions d’antiguitats, bona part del seu temps el destinaven a cultivar les relacions socials amb la noblesa local o a les compres. Són les que ens narren els costums de l’època, la indumentària de l’aristocràcia i la decoració dels seus palaus, alhora que ens ofereixen una visió eloqüent de la condició de les ciutats que visitaven. Aquestes dones de finals del segle XVIII i principis del XIX tendien a utilitzar aquestes observacions com a mètode de comparació de la societat i l’Estat en qüestió, amb la forma de vida a la Gran Bretanya de l’època. Així, la brutícia o la neteja d’una ciutat demostraven el grau de civilització a ulls dels britànics. Moltes són les reflexions d’aquest tipus que es troben als relats de les dones, com el realitzat per Charlotte Eatton, durant la visita al Panteó de Roma, ja al segle XIX.
Lady Lyttelton i Charlotte Eatton
Com és evident es van veure enormement limitades. El primer obstacle de tots va ser el mateix itinerari que per a elles, durant molt de temps, mai va arribar més al sud de Paestum. De fet, el mateix viatge des de Roma a Nàpols ja era una tortura per a moltes dones, a causa del mal estat dels camins i de l’escassetat dels allotjaments. Un altre gran impediment per al gaudi del viatge el constituïa allò que podien veure i allò que no. Moltes de les obres d’art recomanades eren en monestirs als quals elles no tenien accés i moltes altres, directament, els estaven prohibides per la temàtica. Els objectes amb referències sexuals més òbvies solien romandre coberts o en cubicles tancats perquè les dones no estiguessin incòmodes en trobar-se en presència seva. Temes com el de Leda i el cigne no eren gens adequats per a les dames. Tampoc no es considerava apropiada per a elles la contemplació de nus masculins, encara que els femenins no semblaven provocar cap mena de preocupació en el públic femení, ni en el masculí. Malgrat totes les restriccions i tots els formalismes, a mesura que el segle XVIII avançava, cada cop més dones van poder gaudir del Grand Tour i, amb això, oferir-nos una perspectiva molt més enriquidora de la multiplicitat d’aspectes i experiències del viatge.
Quan hem parlat en general del Grand Tour, hem dit que alguns quan tornaven, passaven per Paris. Doncs bé, la dona anglesa que també ho feia, es considerava molt per sobre de les frivolitats de la francesa i s’interessava per temes molt més apassionants. La seva forma de vestir, molt més pràctica des de feia anys, (recordem que els britànics no van abandonar el camp, fet pel qual tenien dues classes d’indumentària), li facilitava fer activitats amb comoditat i, lliure de prejudicis, es va començar a preparar a fons. Tant en el gènere epistolar com en el de viatges va arribar a ser insuperable, ja que aportava frescor, sensibilitat, detalls, pinzellades de la realitat que mai no havien captat els viatgers masculins, i tot això amanit amb un sentit finíssim de l’humor.
Per completar el quadre de la participació femenina al Grand Tour, només restaria al·ludir a les pintores que es van especialitzar a retratar els viatgers, com Rosalba Carriera i Angelika Kauffmann, o aquelles anònimes dames cultivades que van rebre als seus salons els viatgers de pas per París, Viena, Weimar o Madrid.
I no podem obviar una de les millors escriptores de l’època, Madame de Staël. I no només per l’ingent obra literària, sinó, i també molt important pel que va significar, la política, i obviament per la dels viatges que va fer. Una dona que es va rodejar dels intel·lectuals i polítics del moment. Els seus “salons” eren tertúlies que marcarien importants decisions en els ambients del poder.
Staël amb la seva filla Albertine el 1801
Pero en voldria esmentar algunes molt oblidades, que he descobert buscant molt i anat de referència en referència. Per exemple, Ida Pfeiffer. No és anglesa és una austríaca d’aquelles que la viudedat li va donar ales. Però quines ales, la van portar fins a l’Índia des de Jerusalem, Egipte, i es clar, Roma.
Maria Sibylla Merian que li deien la dama de les papallones, alemanya, però el cert és que va ser la primera entomòloga femenina i una extraordinària il·lustradora. Separada del marit i desprès de molts estudis sobre la metamorfosi de les papallones, marxa amb la seva filla a Surinam, on va poder veure als esclaus portats des de Guinea, i els efectes del colonialisme, fets que la varen preocupar molt.
Ida Pfeiffer i Maria Sibylla Merian
El Grand Tour, com a tal, acabaria cap a 1825, quan va aparèixer el transport a vapor, que el va fer més barat, segur i accessible, encara que la joventut més cultivada i privilegiada ho va seguir duent a terme al llarg del segle XIX, cosa que va impulsar i va afavorir enormement la formació i educació de les dones en general i de les britàniques en particular. El segle XIX va “normalitzar” el viatge femení, dins dels paràmetres d’aquell moment, però de ben segur que totes les noves viatgeres, naturalistes, etc. van trobar els camins no tan costeruts.
Seguint amb el que vaig opinar sobre l’educació de les elits, resumirem què va representar el Grand Tour que van començar a fer aquestes des d’Anglaterra, als inicis del s. XVIII.
Sovint es parla d’aquest fenòmen cultural com l’inici del turisme, i fins i tot més col·loquialment dels primers Erasmus, evidentment no entés con ho vivim ara, però sí que hi confluien dues premises: la necessitat de conèixer els altres, i la convicció que això era educatiu, que era un pas per arribar a la maduresa i al que aquesta exigeix. Com tots sabem la Il·lustració va dedicar esforços a l’educació de les seves elits. Educació no només eren unes normes de convivència, sinó acumular sabers, de tot tipus humanístic i científic. I sobretot entendre el passat, allò que aquest té de portador de valors, bons i dolents, per rescatar-los o foragitar-los.
Antecedents
El 1670 es va publicar per primera vegada El viatge a Itàlia, obra pòstuma de Richard Lassels. Aquest sacerdot catòlic, que havia viatjat per Europa i havia treballat com a tutor per a la noblesa anglesa, va escriure al seu llibre que tots els joves de l’aristocràcia haurien de fer un “grand tour”, és a dir, un viatge pel Vell Continent per conèixer altres països, entrar en contacte amb les grans cultures del passat i, en general, convertir-se en allò que anomenariem “gent de món”. La noblesa britànica va prendre bona nota de la recomanació i així el Grand Tour es va convertir en una etapa gairebé obligada de formació per als fills, i més endavant també algunes filles, de la noblesa i l’alta burgesia. Generalment es realitzava en acabar els estudis i abans d’entrar oficialment a la societat dels adults amb les obligacions que aquesta comportava, entre d’altres el matrimoni. Per això, des del punt de vista dels seus protagonistes, el Grand Tour també representava la seva última oportunitat de gaudir, amb la deguda moderació, de les llibertats de la joventut.
Per entendre aquest fenomen cultural ens hem de situar a l’Europa especialment del XVIII, amb una Gran Bretanya triomfadora a la Guerra dels Set Anys, una Europa turbulenta i una Itàlia extremament dividida i plena d’intrigues palatines. A Anglaterra l’aristocràcia veu com el seu prestigi decau alhora que augmenta el poder de la burgesia, a causa del canvi de propietat de la terra. Aquesta redistribució del poder econòmic va afectar el perfil de l’estudiant, que va créixer en nombre i diversitat.
A diferència d’altres països europeus, els règims absolutistes dels quals deixaven a l’aristocràcia un escàs marge de maniobra, a la Gran Bretanya del segle XVIII, els nobles exercien un paper rellevant en la política i la diplomàcia.
Després d’un llarg període de convulsions, el país s’havia establert com a monarquia parlamentària i gaudia d’estabilitat política i religiosa. Travessava, a més, una etapa de gran prosperitat, resultat de l’aplicació de noves tècniques de cultiu, l’inici de la industrialització i, sobretot, el desenvolupament del comerç, impulsat pel poder naval. En aquest context, els gentlemen consideraven que un dels seus deures era vetllar pel bon funcionament de la cosa pública, per això participarien activament en política. La imparable expansió colonial els va brindar una oportunitat encara més gran. El govern necessitava alts funcionaris per portar les regnes de l’Imperi, i qui millor que els membres de la noblesa per assumir aquesta responsabilitat. La idea de viatjar es va veure impulsada pel corrent empirista, que propugnava que l’origen del coneixement és l’experiència. Al seuAssaig sobre l’enteniment humà, del 1689, l’anglès John Locke, pare de l’empirisme i del liberalisme, sostenia que les idees arriben a l’home exclusivament a través dels seus sentits i dels estímuls físics a què s’exposa. Des d’aquest punt de vista, el viatge esdevenia un element indispensable per a qui desitjava desenvolupar la seva ment i millorar el coneixement del món.
Primera edició del llibre de Richard Lassels
Primera edició del llibre de John Locke
Primera edició del llibre de Francis Bacon
De fet, el filòsof Francis Bacon havia publicat el 1597 un assaig titulat “Of Travel” en què exposava un decàleg de motivacions que tot viatger havia de tenir en compte. Entre elles destacaven l’experiència que ajudaria a afrontar amb èxit la vida política futura o madurar i convertir-se en adult. A més, aconsellava visitar les ciutats, però no romandre-hi gaire temps, així com crear-se un cercle d’amics que li servirien com a futurs contactes.
D’altra banda, la Geografia era la ciència de moda a Gran Bretanya al segle XVIII, fet que va provocar l’èxit de les publicacions de viatges. Es feien gran viatges navals d’interès polític i científic. Alguns governs van subvencionar molts viatges, arribant a la banalització del Grand Tour. S’estandarditzaren els itineraris, el temps i les destinacions. Va aparèixer el Petit Tour, amb preus més assequibles, i es va crear el primer “paquet turístic” de la història, que comprenia París, Brussel·les i Amsterdam
El viatge
Joves estudiants, aristòcrates o acabalats, artistes o científics britànics del segle XVIII, i ben entrat el segle XIX, es llançaven a un viatge, que podia durar mesos o anys. Uns ho feien amb la intenció de completar la seva educació, d’altres buscant el coneixement i l’aventura.
Als estudiants acabats de sortir d’Oxford, Cambridge… els escortava un clergue, un militar retirat, un conegut de la família que feia de conseller, administrador, educador i guaita. Quaderns de viatge per anotar les seves experiències i aprenentatge, llibres didàctics, peces de roba per a totes les ocasions, llençols i tovalloles, el cofre de ferro on guardar els diners i salconduits, i alguna petita arma, per si de cas, omplien els seus baguls.
Molts artistes es van unir a aquest ritual, plasmant les seves anècdotes viatgeres als seus escrits. Aquest va ser el cas del matrimoni de Percy i Mary Shelley i del poeta John Keats, que va buscar en el clima i la bellesa romana una cura per a la seva tuberculosi. L’edifici on va viure i va morir el jove poeta, al número 26 dels esglaons de la Plaça d’Espanya, avui alberga un museu en honor als poetes anglesos romàntics. I no oblidar-nos de Lord Byron, el més intrèpid de tots.
La casa-museu a Roma dels Shelley i Keats, Piazza di Spagna
Generalment es considerava obligada una estada a París, que fins i tot desprès de la Revolució Francesa era el referent de l’aristocràcia europea, i en alguna ciutat del nord d’Itàlia com Torí, Milà o Venècia; encara que allò habitual, si el pressupost ho permetia, era prosseguir el viatge cap al sud passant per Florència i Roma. Aquest recorregut va passar per molts canvis segons l’època, els esdeveniments històrics, les tendències o les oportunitats que oferís una destinació concreta. Així, per exemple, al segle XVIII la puixança de Prússia va augmentar l’interès per estendre el viatge a les zones de cultura germàniques, quan anteriorment el món mediterrani era el centre d’atenció; o després del descobriment de Pompeia i Herculà, entre 1709-1748, la visita a les ruïnes es va convertir en la parada final de molts viatgers, alguns dels quals acabaven el Grand Tour amb una ascensió al Vesuvi. Fins i tot la mera presència d’un personatge de renom en un lloc determinat podia influir en l’itinerari, com va passar durant l’exili de Voltaire a Suïssa o després de la mort de Lord Byron a Grècia.
Les ruïnes de Pompeia amb el Vesubi al fons
Influïts per la literatura novel·lesca de Laurence Sterne a Viatge Sentimental, el Viatge a Itàlia de Goethe i pel pare de l’arqueologia i la història de l’art, Joham Joachim Winckelmann, els futurs dirigents de l’imperi britànic trobaven a Itàlia, especialment a Roma, el compendi de les seves ambicions culturals només de passejar per aquests carrers on les ruïnes, el Renaixement, el Barroc i la vida quotidiana convivien de manera genuïna.
I precisament per això, les famílies de bé no estaven disposades a enviar els seus fills sols a un viatge que, juntament amb l’oportunitat d’una gran formació cultural, era vista també com un camí fàcil cap a la perversió. Es tractava, al capdavall, de joves educats en una societat molt rígida i moralista, que “posats en llibertat” podien dilapidar el pressupost del viatge amb festes, cortesanes, jocs d’atzar i altres tipus de diversió que podien tacar el bon nom de la família o fins i tot posar-ne en perill la seguretat.
Per aquest motiu, i com ja hem dit, els que partien cap al Grand Tour ho feien acompanyats d’una persona de confiança absoluta. Era desitjable que es tractés d’algú de mitjana edat, que hagués fet ell mateix el viatge en el seu moment i que pogués refrenar tant les temeritats del seu protegit com solucionar de manera discreta els eventuals problemes que sorgissin. Sovint també acompanyava el viatger, en qualitat de company, algú d’una edat similar a la seva i sempre del mateix sexe, que estigués al costat on el seu tutor, per correcció, discreció o fingida ignorància, no hi pogués ser: per exemple, a les més que habituals visites a les cortesanes.
Les cartes de recomanació per als artistes eren imprescindibles. D’aquesta manera, al jove li era més fàcil entrar a la societat italiana i aprendre de primera mà els secrets de l’art. Fins i tot n’hi havia que encarregaven a aquests artistes els seus retrats amb un fons de ruïnes, monuments… que testimoniessin la seva estada italiana. Un centre de reunió per a aquells primers touristes va ser el Cafè Greco de la Via Di Condotti, que durant els seus 250 anys ha servit cafè a personatges de la categoria de Casanova, Andersen, que vivia al pis de dalt, Goethe, Stendhal i tants altres.
Un cop a Itàlia, (procedents de Dover i havent passat probablement per Calais, Reims, Besançon i Ginebra hi entraven pels Alps o feien la ruta també des de Calais cap a Lio, Avignó, Niça i Gènova), començava el veritable pelegrinatge intel·lectual per l’antiguitat clàssica.
Primeres edicions del llibres de Sterne, Goethe, Stendhal
Els llocs, les ciutats
Així doncs, Itàlia, o millor dit, la multitud d’estats que la conformaven abans de la unificació, va ser sempre l’escollida per la varietat d’oportunitats que oferia: contacte amb les grans civilitzacions de l’antiguitat, una riquesa artística enorme i algunes de les corts més elegants d’Europa; cal no oblidar que, a més de la formació cultural, se suposava que el Grand Tour havia de ser una instrucció en els costums de l’alta societat. Si Milà i Torí eren els referents quant a refinament, Venècia era l’exemple de la grandesa ostentosa. Florència el bressol del Renaixement i Roma de l’antiga civilització. I el més important, Itàlia era tot allò oposat a la rígida Anglaterra d’aquella època, un veritable xoc cultural per als joves de l’alta societat, un destí “exòtic”, sobretot si parlem de Nàpols. Això també portava una certa càrrega de superioritat moral per part de l’aristocràcia anglesa, que en general veia l’Europa mediterrània com una terra del passat, rural, endarrerida i llibertina.
El bressol del Renaixement, Florència, constituïa el primer destí important. Els intel·lectuals del segle XVIII, admiradors dels clàssics, consideraven que l’art renaixentista feia una interpretació “moderna” del classicisme, i per això li atorgaven un gran valor, a diferència del que passava amb el Gòtic o el Romànic, que menyspreaven. L’estada a la capital toscana se centrava en l’estudi de l’art, il·lustrat amb la contemplació de les obres mestres de la pintura, l ‘escultura i l’arquitectura que omplien tota la ciutat. A partir de la seva obertura al públic el 1769, la Galeria dels Uffizi es va convertir en cita obligada per a tot visitant culte. Segons la Unesco, a Florència es dóna la concentració d’art de fama internacional més gran del món. Més d’un component del Grand Tour va patir o assaborir la síndrome que va posar de moda Stendhal al seu llibre Roma, Nàpols i Florència, del 1817, mentre contemplava la basílica de la Santa Crocce, o quan la bellesa fa mal, després de l’acumulació del gaudi artístic que Florència comporta.
Florència, Piazza della Signoria, al segle XVIII, amb els Uffizzi al fons
Siena, de la terra de la qual s’extreu l’homònim pigment ocre utilitzat en la pintura artística des de temps immemorials, també era una destinació obligada per a aquella expedició a la recerca de l’art. Molts feien coincidir la seva visita amb la llegendària carrera de cavalls del Palio.
Festa del Palio a Siena
Però entre Florència i Siena, en plena exhuberància toscana, s’alcen les torres de San Gimignano, l’enclavament etrusc, parada i fonda perfectes en el pelegrinatge cap a Roma, on es va allotjar Dante Alighieri el 1300 per questions polítiques i diplomàtiques, i va ser meta ineludible per al Grand Tour. Encara es veuen a la llunyania 15 de les 72 torres, pioneres dels gratacels, que construïdes per famílies adinerades al segle XIII, competien en altura com a símbol de poder. Tota la Toscana estava dins la ruta.
San Gimignano, Toscana
Venècia, la cirereta del pelegrinatge britànic que buscava perdre’s entre els seus canals admirant aquesta enorme mansalva d’estils arquitectònics que descriu John Ruskin al seu llibre Pedres de Venècia del 1853. Contemplar les obres de Tizià, Tintoretto, Veronese i adquirir algun vedute sobre les vistes urbanes del Canaletto, tan admirat pels components del Grand Tour que van aconseguir traslladar-lo el 1746 a la Gran Bretanya on es va establir durant nou anys. Tot i haver perdut el seu caràcter de potència marítima i mercantil i trobar-se en plena decadència, la Ciutat dels Canals seguia sent una cruïlla entre Orient i Occident, cosa que li atorgava un cert exotisme. Era també un centre artístic de primer ordre on florien la pintura, les arts decoratives i la música. Però el que més atreia de Venècia era la magnificència de les seves celebracions, civils o religioses, que tenien el seu apogeu en el període del Carnaval, que es prolongava durant més de dos mesos.
Preparació per les passejades del Carnaval, Venècia
Verona, la ciutat de l’amor va ser immortalitzada per Shakespeare gràcies a l’amor impossible de Julieta Capuleto i Romeo Montesco, una obra que ell va recollir i engrandir. La jove aristocràcia anglesa viatjava a la ciutat atreta pel sonat romanç. Altre cop John Ruskin, en el seu llibre Verona i altres lectures (1857), parla de la ciutat del Vèneto com el seu lloc preferit a Itàlia, aconsellant als seus amics i lectors dedicar-hi temps i afecte.
El balcó de Giulietta Capuleto, Verona
Milà, la moderna on il·lustres, assidus al cafès literaris com el Giacomo i fundadors de l’influent periòdic II Caffè, com Giuseppe Verdi i molts altres, van viure i van crear a Milà, la ciutat hospitalària i de mentalitat oberta del segle XVIII. En aquesta ciutat es van forjar els primers focus del nacionalisme italià i, encara que més tard Florència i després Roma van ser les capitals del nou estat, Milà sempre ha estat considerada la capital econòmica d’Itàlia i capital mundial de la moda. Els anglosaxons la visitaven per estar a l’última, especialment pel que fa al bon vestir.
El Duomo de Milà al segle XVIII
Després d’una llarga i de vegades penosa i freda travessia pels Alps, apareixia Torí, i amb ella la calidesa i el sol d’Itàlia que tant anhelaven veure. Àmplies avingudes, cafès, vida de carrer. Allí aprendrien a ballar, a vestir, a viure en societat, a comportar-se com un gentlemen. L’opera a Il NuovoTeatro Reggioseria un al·licient més, esperant-los a l’altra banda dels Alps. Els cafès eren i segueixen sent l’artèria vital de Torí, que es regeix per aquests deliciosos llocs situats entre les moltes arcades de la ciutat, on se serveix el mateix l’apericena(aperitiu i sopar) que s’assaboreix un Bicerin, la beguda tradicional típica de Torí, a base de cafè, xocolata i crema.
Representació d’una òpera barroca a Torí, segle XVIII
Una visita ineludible per als joves amb aspiracions artístiques era Roma, seguint el criteri segons el qual calia observar, descobrir, viure… En altres paraules, la ciutat que va donar origen a tanta bellesa suposava el cim de l’educació erudita. El pintor Joshua Reynolds ho resumeix molt bé en el seu llibre de 1778 Quinze Discursos: “Rafael no va estudiar en una Acadèmia, sinó a tot Roma. Les obres de Miquel Àngel, especialment, van ser la seva millor escola”.
Els vestigis de l’Imperi romà, com el Colosseu, el Panteó o els fòrums, fascinaven els nouvinguts. Era el clímax del viatge. Poder ser-hi, observar-los, fins i tot tocar-los, era una experiència excepcional. Com que Roma i l’Antiguitat clàssica s’havien convertit en el model a imitar, la Ciutat Eterna atreia també artistes i estudiants d’art de tot Europa que anaven per aprendre dels mestres. La barreja resultant imprimia els forts contrastos que exhibia la ciutat: al costat de les ruïnes clàssiques i els esplèndids palaus i places hi havia carrers sense pavimentar i un estat d’abandó que sorprenia els visitants. No oblidem que el concepte de Patrimoni cultural és més modern, de finals del XIX, i que no es concreta fins desprès de la 2a Guerra Mundial.
En Panteó de Roma al segle XVIII
La visita a Nàpols era cosmopolita i divertida. La ciutat més gran d’Itàlia d’aquell moment dividida en estats, la Nàpols de la reialesa, bella i florent, a l’empara o desemparament del Vesuvi. Tant, que el gran regal per a aquells que recorrien la península itàlica com a part de la seva formació era Nàpols. Allí, el seu tutor s’evaporava per deixar al pupil gaudir de la seva llibertat. Com hem dit, el descobriment recent, a mitjans del XVIII, de Pompeia i Herculà, les ciutats enterrades per l’erupció del Vesuvi el 79 dC, i les excavacions fomentades per Carles III d’Espanya, van ser motiu de peregrinació per als components del Grand Tour que van tornar a casa amb els baguls plens de frescos, mosaics i pedres amb què omplir els antiquaris londinencs i les prestatgeries privades.
Mercat a Nàpols al segle XVIII
El Col·leccionisme
Una part essencial del Grand Tour era el col·leccionisme de souvenirs, que podien anar des de retrats a peces d’art antic, i això significava carregar un equipatge que anava en augment a mesura que el viatge avançava. Hi havia artistes especialitzats en el que avui anomenaríem postals, com Giambattista Piranesi o Giovanni Paolo Panini, i els més rics es podien permetre adquirir fins i tot una pintura de Canaletto, del que diuen que es va inventar Venècia; aquests pintors, anomenats vedutisti, feien autèntiques fortunes venent estampes de les ciutats als turistes del nord. Altres personatges, poc escrupolosos, venien peces antigues que freqüentment eren falsificacions. Es va donar un fervor generalitzat per adquirir objectes d’art antic i obres d’art del moment, que va provocar un enorme tràfic, sobretot entre Itàlia i Anglaterra durant el segle XVIII i part del XIX. S’estava desenvolupant la primera indústria del souvenir i professions com restaurador o escultor van adquirir importància. En analitzar els objectes que s’adquirien durant el viatge, com ara llibres, dibuixos, estampes, pintures, escultures, plànols o antiguitats de qualsevol tipus, s’arriba a la conclusió que hi havia dues raons fonamentals a l’hora d’obtenir-los. La primera, la utilitat, mitjançant elements que ajuden els viatgers a visitar la ciutat, com ara plànols o guies; i la segona, els recordatoris, que podien ser des de gravats o vista de ciutats fins a objectes d’allò més peculiars. Pel que fa a les antiguitats, observant els permisos d’exportació d’obres i d’excavació podem veure clarament com el nombre de sol·licituds que s’acceptaven des de la Gran Bretanya supera amb escreix la resta de països. Roma, a partir de la meitat del Settecento, es convertia en una aglomeració de turistes, comerciants i antiquaris. Un aspecte gens menyspreable del viatge il·lustrat per Europa era la possibilitat d’adquirir i col·leccionar objectes procedents de les excavacions. Tot i que el Gran Tour va ser un fenomen restringit, la condició privilegiada dels que el realitzaven va fer que exercìs una influència molt significativa en els gustos artístics i literaris d’Anglaterra. Els bustos i les escultures de marbre de l’època romana, així com els bronzes, les medalles i altres objectes antics, causaven furor entre els viatgers del Gran Tour, que tornaven carregatsla. La seva exhibició a les biblioteques. A Itàlia es creen dues grans biblioteques nacionals: la Biblioteca de Florència i la Braidense de Milà, múltiples salons on la Reina Cristina de Suècia i la princesa Colonna, Marie Anne Mancini, van rivalitzar com a amfitriones de salons a la Roma del segle XVII i al XVIII, o Aurora Sanseverino va rebre pensadors, poetes, artistes i músics a Nàpols, convertint-se en una figura central de la Itàlia barroca. O una visita jardins italians constituïa un símbol de riquesa i estatus. No tots podien permetre comprar escultures originals, per la qual cosa no va trigar a desenvolupar-se la producció de còpies en marbre a escala natural o reduïda. Aquestes còpies van passar a augmentar els museus privats d’Anglaterra. Per exemple, se sap que, el 1719, Richard Boyle, comte de Burlington, va tornar a Londres del seu viatge a Itàlia amb 878 peces artístiques al seu equipatge. Boyle es convertiria en un excel·lent arquitecte, una cosa excepcional per a un noble anglès, i va ser qui va introduir a Anglaterra l’estil pal·ladià, que tant influiria en el neoclassicisme britànic. En una època en què la fotografia encara no existia, la pintura, en concret, les vistes de paisatges i ruïnes, així com els retrats dels participants del Gran Tour en algun dels llocs visitats, es va convertir també en objecte de col·lecció i prestigi.
Representacions de viatgers comprant antiguitats
Jardins Villa d’Este, Roma – Planol de la Villa La Rotonda de Palladio –
Richard Boyle – Quadre de viatger amb alguna de les compres
Altres llocs
La capital francesa era el cor de l’Europa elegant i sofisticada. Si a Itàlia els joves s’havien dedicat primordialment a estudiar l’art i la història, a París el que prevalia era la vida social. Els afortunats que disposaven de les cartes de presentació adequades tenien l’oportunitat d’accedir a l’alta societat francesa i participar-hi. Tot i que la diversió formava part de l’experiència, l’objectiu era, com a la resta del Gran Tour, de caràcter pedagògic: els joves britànics havien d’aprendre a comportar-se en societat amb desimboltura i refinament. A les classes de ball, esgrima o equitació els succeïen les representacions al teatre i a l’òpera, i les vetllades als distingits i cosmopolites salons de París, on es degustaven menjars exquisits i es conversava de temes mundans.
Finalitzada l’etapa parisenca, de diverses setmanes o mesos, només quedava seguir fins a Ostende i embarcar de tornada a Anglaterra. El Gran Tour permetia innombrables variacions. De vegades, el recorregut es completava amb estades als Països Baixos i als territoris de cultura germànica: Viena i Innsbruck, Berlín i Potsdam o Dresden eren destinacions freqüents. Alguns joves, a més, ampliaven els seus estudis a prestigioses universitats alemanyes, com les de Leipzig, Munic o Heidelberg. Altres arribaven fins a Sicília, on visitaven les magnífiques restes arqueològiques gregues, i uns quants, els més aventurers, el cas del Lord Byron, (recordar que Agrigento va fascinar Goethe), s’atrevien a viatjar fins a Grècia, país d’excepcional interès, però considerat de risc, ja que aleshores es trobava en poder de l’Imperi otomà.
Espanya estava pràcticament exclosa dels itineraris del Gran Tour. Als ulls dels anglesos, es tractava d’un país pobre, sumit en una profunda decadència i habitat per gent ignorant i supersticiosa. Des del punt de vista cultural, oferia poc o cap interès. Cal no oblidar que Espanya constituïa la quinta essència del Barroc, moviment poc valorat pel neoclassicisme imperant en aquell moment. A més, ho consideraven un territori ple de dificultats per al viatger: pèssimes infraestructures de comunicació, posades velles i brutes o menjar poc recomanable. Tot i així podem citar uns quants llibres. No va ser fins al segle XIX quan Espanya es va convertir en destí, gràcies als viatgers romàntics, àvids d’exotisme i aventura.
Una visió romàntica del sud d’Itàlia
L’Agrigento que va fascinar Goethe
Literatura de viatges
Així veiem que una altra de les conseqüències d’aquest fenomen social va ser la creació de la literatura de viatges i de novel·les, la trama de les quals es desenvolupava en alguna d’aquestes expedicions. La importància que la literatura de viatges va adquirir al segle XVIII confirma la importancia que aquestes obres van tenir en la faceta instructiva de la societat del moment. Adoptant la premissa de «viatjar per saber», el viatge es va convertir no només en un exercici de formació individual, sinó en un instrument de formació i informació de primera magnitud. Governs, institucions i individus van fer dels viatges unes de les fonts d’informació més importants. Expedicions que van ser portades aviat a la impremta, completant el caràcter pedagògic i didàctic de les mateixes, en anar acompanyades de gravats de llocs, homes i costums mai fins ara conegudes. Amb aquesta finalitat, si ens instruïm per instruir, recorrem algunes de les obres emblemàtiques de la literatura de viatges de la Il·lustració
Molts autors parlaven d’Itàlia, molts i els seus escrits arribaven als futur viatgers. Com el ja citat John Ruskin. El cirurgià i escriptor escocès Tobias Smollett va presentar el 1766 als anglesos la regió de Ligúria als seus Quaderns de viatge per França i Itàlia.
Allà embarcaven alguns dels joves aristòcrates de tornada a casa, portant calaixos plens de sedes, marbres, llibres i obres d’art. Livorno que gaudia de fama per ser una urbs cosmopolita on diverses comunitats convivien pacíficament, es va convertir en el punt preferit d’arribada dels viatgers americans.
Els futurs viatgers compraven aquests llibres abans de marxar i contribuïen a la seva creació a la tornada. A més, en molts casos, amb la necessitat de plasmar les seves aventures a l’estranger escrivien les seves memòries, ajudant els futurs historiadors a conèixer una mica millor la realitat del moment i com es veien entre ells els nadius de diferents països
John Ruskin, Tobias Smollet, Joshua Reynolds
En tornar al seu país, enriquits amb el bagatge material i cultural acumulat, s’esperava que els joves aportessin la seva experiència a la societat menys afortunada. Molts van escriure quaderns de viatge amb les seves impressions, que alhora inspirarien i ajudarien futurs viatgers, però que també reforçaven els tòpics sobre el que un podia esperar trobar-se a cada país. Cal destacar que, quan la tradició es va estendre també a les filles de l’aristocràcia i la burgesia, moltes van trobar al Grand Tour una de les poques oportunitats per conèixer món i escriure-hi: una d’elles, Mary Shelley, va concebre la magnífica novel·la Frankenstein en el curs d’una estada plujosa a Suïssa.
Livorno des d’on partien cap a Anglaterra, i on arribaven els primers turistes americans
Evolució i canvis
A cavall entre els segles XVIII i XIX, la Gran Bretanya va viure un període de fort creixement, empesa per la Revolució Industrial. Va sorgir una burgesia acomodada que desitjava emular l’aristocràcia en molts aspectes, entre ells, la possibilitat de viatjar a l’estranger. Paral·lelament, el ferrocarril i les línies marítimes regulars van reduir el cost dels viatges, alhora que van incrementar-ne la seguretat. Els desplaçaments llargs i incòmodes van quedar enrere, i ja no calia disposar de mesos o anys per visitar altres països. D’aquesta manera, la nova burgesia industrial s’unia a l’aristocràcia al Gran Tour, al qual per primera vegada tenien accés també les dones. Aquesta popularització seria la fi del Gran Tour com a tal. Els viatges del segle XIX van perdre tot allò que feia del Gran Tour una experiència única: la seva finalitat formativa, les estades de diversos mesos que permetien entrar en contacte amb la societat europea i el fet que fos privilegi d’una elit. El pas al viatge romàntic va esdevenir diferent. La visita a nous llocs ja no cercava tant la formació com el gaudi dels sentits. La preocupació principal del viatger era ara contemplar paisatges, llocs històrics i monuments. Així va ser com es va gestar l’experiència turística tal com es coneix avui dia.
El desenvolupament del ferrocarril de vapor a principis del segle XIX va tenir un impacte directe a la manera d’entendre el Grand Tour. D’una banda, va fer més assequibles i ràpids els viatges, estenent els horitzons fins a destinacions que típicament no havien format part del recorregut com Rússia, Turquia i Espanya. Però precisament, la facilitat més gran per viatjar va fer disminuir el prestigi social del Grand Tour. El costum es va traslladar llavors als rics nord-americans, que malgrat el desenvolupament econòmic del seu país no tenien una llarga tradició cultural que havien de buscar a Europa.
En perspectiva, no és exagerat dir que els viatgers del Grand Tour van inventar moltes facetes del turisme modern com ara els viatges d’estudis, la passió pels souvenirs o l’intercanvi cultural; fins i tot els paquets a preu tancat, que no només evitaven que l’aventura sortís del pressupost sinó que també permetien als pares controlar millor en què es gastaven els fills els diners del seu “viatge de formació”.El Gran Tour va ser un fenomen precursor del turisme, però no el seu origen directe. Seria el viatge de plaer romàntic el que realment conduís a la consolidació del turisme modern, tot i que caldria esperar un altre segle per assistir al naixement del turisme de masses.
O quan el poder de les elits es mesurava també pels ressorts culturals que alimentaven els seus comandaments, els seus lideratges. Quan la cultura tambe significava potència.
Les tristes imatges, coreografiades i tot, que ens han ofert fa pocs dies una colla d’atrotinats “estudiants” des de les finestres d’una cosa encara més anacrònica avui, com són els Colegios Mayores, i encara més els comentaris de les seves veïnes, tan ufanes elles, m’hi ha fet pensar un cop més: així és com s’eduquen la majoria de jovent de les elits? Aquesta colla de caps de suro, per ser benèvola, han de tenir responsabilitats en un futur immediat.
No descobrirem res, res, si diem que els estudis humanistics fa temps que van de baixada, perquè precisament els han buidat de contigut, de poder, de fortalesa, d’influència. El que es valora ara és el diner, o millor dit, allò que el diner pot comprar, i precisament per aquesta falta d’atributs robustos del saber, al poder no li interessa la cultura humanística, no vesteix, pitjor, no és rendible. Seria llarguíssim veure cóm s’hi ha arribat, he citat un parell de llibres, que ja ho avisaven fa anys, i trobarem nombrosos articles a la premsa, com aquest. En aquest món frenètic i líquid tot dura el temps de redacció d’una notícia, poc més, i estem davant d’un parany.
Per remontar-nos a aquesta potencialitat que tenien les arts, la literatuta, la filosofia, la mùsica, etc. podem anar molt enrera, però jo he triat potser el moment més Magnífic de la història europea, el Renaixament italià. Del qual encara en podríem viure avui, si haguéssim entés alguna cosa.
Al·legoria del triomf de Venus, Agnolo Bronzino, 1550, Londres, National Gallery
Em va caure a les mans no fa gaire un article, titulat Galanteria o perversitat, que explicava aquest quadre del Bronzino, un quadre que li va ser encarregat per Cosme I de Medici com a obsequi pel rei de França, Francesc I, del qual el gran duc de la Toscana en coneixia els gustos i les preferències de la cort francesa de l’època. El Bronzino era, aleshores, l’artista més sol·licitat, per la qual cosa se li comissiona una pintura que havia d’assolir grans cotes de bellesa, atès que havia de ser lliurada com a obsequi al rei de França. I aquesta no és una dada fútil. Francesc I era famós per ser un gran aficionat als vicis de la carn, Té el mèrit de ser un quadre molt popular, tot i que del que es veu al que es representa, és una al·legoria, hi ha un llarg camí cultural i històric que, els que aleshores tenien accès a l’art el coneixien perfectament.
Es tracta d’una pintura manierista amb una càrrega simbòlica molt alta, i només tenint en compte el context en què la va pintar Bronzino, podem entendre per què inclou tots els elements que veiem a l’obra, que per res és el que sembla a simple vista. Com tota pintura al·legòrica, cada figura representa alguna qualitat, un vici o una virtut, i ho fa amb diversos personatges al·legòrics encaixats com a peces d’un puzle, que ocupen tots els marges i deixen una composició abarrotada però harmònica. Tot i que els personatges centrals són Venus i Cupido, els déus de les dues versions principals de l’amor, i això podria portar l’observador a pensar que és, precisament, un quadre d’amor, res més lluny de la realitat, cal fixar-se en tota la resta dels personatges per entendre quin és el veritable tema.
El que cal tenir en compte és com estan representats aquests dos protagonistes i, sobretot, en qui els acompanya. Per començar, Venus i Cupido s’abracen en ziga-zagues besant-se a la boca, cosa que és un acte d’amor, però en aquesta cas, són mare i fill, per tant es converteix en luxúria i incest pecaminós. A més, el noi li pessiga un mugró a la seva mare. I aquests són només alguns símbols de sensualitat i desig que apareixen a l’obra, però n’hi ha molts més, per exemple, els coloms i les màscares que descansen als peus. Just darrere de Venus hi ha un nen de pèl arrissat, que salta alegre, a punt de llançar roses a la parella. Es tracta de la cara feliç de l’amor, de l’alegria. Al seu turmell esquerre, porta una polsera de cascavells que al·ludeix a aquesta alegria de viure. Estem davant de la personificació del Plaer. Veiem-ho, a més, trepitjant unes espines que s’associen amb el dolor que pot arribar a causar l’amor. Tot i això, el Plaer no ho nota, per aquesta alegria de viure. Darrere d’aquesta personificació del plaer, Bronzino va pintar un rostre dolç falsament angelical d’una nena que té les mans en una disposició impossible. Estan girades del revés, el que revela la seva autèntica naturalesa: és l’engany. El seu cos és el d’una serp amb potes de lleó i cua que remata en doble agulló d’escorpí, però que ens ofereix una bresca de mel rica. En altres paraules, intenta jugar amb nosaltres i confondre’ns. L’home vell i barbut que apareix a dalt és Cronos, el déu del temps i enemic natural de l’amor. Davant seu, la personificació de l’oblit intenta tapar l’escena. Finalment, sota l’oblit trobem el personatge que enllaça amb la història del rei Francesc I de França. En els escrits de l’arquitecte i historiador renaixentista Giorgio Vasari, aquest personatge apareix identificat com la personificació de la gelosia, estudis recents hi han vist una imatge de la sífilis. Sembla que el rei no va fer gaire cas dels advertiments del quadre, perquè va morir pocs anys desprès d’aquesta enfermetat.
Doncs, sí, molt em temo que les ironitzades rates de biblioteca, els investigadors que dediquen el seu temps a interpretar el passat, els que el divulguen, els que l’expliquen s’estan quedant sense públic, i sembla que a ningú l’importa gaire. Costa imaginar un futur de només molt bons i eficients tecnòcrates. No saben el que es perden.
Sense parlar del que significaria d’iniciàtic, uns segles desprès, el XVIII sobretot a la Gran Bretanya, el Grand Tour dels nois de bones families que estudiaven i ostentarien llocs de lideratge i d’influència. Algunes dones també, poques, ja en parlarem un altre dia.
Molts recordareu, o haureu sentit a parlar, d’una cançó que cantava la cupletista Célia Gámez titulada “Si vas a París papá, cuidado con los apaches” un charleston a ritme de fox-trot de l’any 1929. Com tantes altres coses, aquestes cançons van venir aquí des de París, durant l’anomenada Belle Époque, també la dels apatxes.
Què hi feien uns indis salvatges a Paris a principis del segle XX? Eren nois joves organitzats en el que avui en diriem tribus urbanes, una subcultura d’extrema violència, en els codis ètics de lleialtat interna, en la revolta improductiva de lumpen proletari. En una època marcada pel contrast entre l’esperit bon vivant de la bohèmia i l’explotació social de la classe treballadora, bandes de joves ganduls procedents dels suburbis del nord-est parisenc (Belleville, La Bastilla o Montmartre) sembraven el terror. Una plaga amagada als carrerons supervivents a la higienització que Haussmann havia fet de la ciutat. Xusma, racaille, que copava les portades dels diaris. Amenaça que sorgeix com a construcció social i mite dels temors reals i amplificats per la premsa, l’alta burgesia i els nous rics. Van dominar barris sencers de París. Es van enfrontar en batalles campals multitudinàries amb la policia. Van crear el seu propi estil de lluita i dansa. La bona societat anava a les seves tavernes per veure’ls llançar i arrossegar les seves dones al seu ball patibulari. La seva indumentària —fulars al coll, jaquetes de setí negre, pantalons d’amples butxaques, gorres de plat i tatuatges— els descrivia i definia. Alguns, els darrers, es van fer bandits socials i anarquistes. L’Estat va haver de crear brigades especials per lluitar-hi. I, tot i això, va ser la cruenta Primera Guerra Mundial qui els va donar la punta. Molts hi van morir. Altres van comprendre que per molt cruels que fossin els seus crims, després dels horrors d’aquesta, ja no podrien espantar ningú. Cal insistir que la premsa francesa en va parlar amb por i fascinació alhora, cosa que va engrandir el fenòmen.
El fenomen va néixer a París, però si el fem més gran, s’escampa, i ho va fer per totes les grans ciutats europees, els primers anys del segle XX, a les més industrialitzades, amb més proletariat, i diferències socials, i Barcelona no en va quedar al marge, no en va, parlem de la Barcelona canalla. Eren els Peaky Blinders de la Barcelona del pistolerisme. El Barri Xino, les drogues, els cabarets, la prostitució, la trata de persones, en fí, tot allò que ja sabem i que la gran cultura se’n va saber aprofitar.
L’editorial La Felguera presenta una obra col·lectiva i polièdrica una cuidada edició. Fotografies, il·lustracions i retallades de la premsa de l’època acompanyen textos passats i presents que recorren en quatre parts el naixement i esdevenir apatxes. A la primera, ‘La xusma, la pesta, la plaga’, es relata la creació i el bateig mediàtic d’aquesta subcultura mitjançant textos periodístics de principis del segle XX; la segona, ‘Genealogia apache’, recull breus assajos actuals sobre aquest fenomen; la tercera, ‘Els últims apatxes’, dóna veu als representants finals d’aquest bandolerisme urbà, la banda de Bonot i l’apatxisme anarquista; finalment, ‘Portar la guerra a casa’ explora la poc coneguda emigració apatxe a Espanya.
Però n’hi ha més de publicacions, la Universitat Pompeu Fabra té al seu catàleg un llibre que explica cóm arriba el moviment a la Barcelona dels grans enfrontaments socials de l’època. La revista Sàpiens, del juny passat, també té un interessant article de divulgació, el que em va despertar l’interès.
El 2012 el CCCB va fer una exposició extensa sobre la història del Paral·lel barceloní. A part del Catàleg, hi ha una sèrie de vídeos que ho il·lustren més que bé, sobretot el de Xavier Albertí, una de les persones que més en sap. I si voleu podeu escoltar les barbaritats que les cupletistes cantaven, o veure’n unes imatges per recordar què en va quedar.
Per a mi Jean Echenozés com un equilibrista, perquè, com ell, ho ha de controlar tot, tot perquè no només li surti bé, sinó perquè sigui un èxit.
Des d’aquella memorable 14, fins aquesta que us presento es diria que té un catàleg de propostes tan divers i ben cuidat, que els seus lectors estan amatents del que vindrà, amb què els sorprendrà. Guanyador de premis com el Goncourt i el Medicis, està traduït a moltes llengües, i en castellà tot editat a Anagrama i en català ho comença a fer Raig Verd.
“Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista. (1)
Aquí estem davant d’una comèdia sobre les novel·les d’espies, així de senzill i complicat alhora. Més que res perquè és un gir important en la seva línia. El fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines. Enviada especial és profundament satisfactòria pel domini del llenguatge, per l’adjectivació precisa i brillant de les descripcions. El lector també trobarà plaents els jocs referencials i els canvis sobtats de to, de la comèdia a una certa tensió dramàtica. Potser gaudiran també d’un narrador enjogassat que es mostra de tant en tant, com un follet entremaliat. Una novel·la farcida també de detalls narratius i girs originals, com ara la història del dit segmentat que apareix en la portada i que hauran de descobrir els lectors que, justificadament, es vulguin acostar a la novel·la.
L’escriptor virtuós ha renovat la pell. I n’ha tornat a sortir triomfant.
(1) El magnífic festival Kosmopolis, que patrocina el CCCB, el va convidar per presentar, entre altres temes, aquesta novel.la, us adjunto la gravació pública.
Una bona notícia, el centenari restaurant l’Agut torna a obrir desprès de portar més d’un any tancat, a causa de la pandèmia, com ho va fer una altra icona, el Senyor Parellada, ara també reobert amb el nom de Carmina. I ha escollit les festes de la Mercè per fer-ho, si més no a l’octubre ja tornarà a posar plats a taula.
El 2024 farà cent anys, i quan el van tancar ja varen dir que buscaven un nou inversor per tornar a tirar endavant. I el moment ha arribat. L’antic propietari l’hauria pogut vendre pel preu que hagues volgut a qualsevol que pensés en una factoria de menjar ràpid, i s’ha esperat a trobar qui conservarà el local i l’essència del menjar. Les coses es poden fer bé o malament.
Bibliobus que portava llibres al front durant la Guerra Civil
El PEN Club Internacional (acrònim de Poets, Essayists and Novelists) és una associació d’escriptors que té com a objectius promoure la literatura, defensar la llibertat d’expressió, crear una comunitat internacional d’escriptors i protegir els escriptors perseguits. El PEN Club fou fundat el 5 d’octubre del 1921 per l’escriptora anglesa Catherine Amy Dawson Scott. El novel·lista i dramaturg John Galsworthy en va ser el primer president. (Wikipedia)
Arribats avui s’han complert 100 anys i el Palau Robert ofereix una exposició que transita per:
1. Introducció 2. Manifestos del PEN 3. Cronologia del PEN Català (1922-2022) 4. Recorregut del bibliobús de la Generalitat de Catalunya que va portar alguns escriptors catalans i membres del PEN a l’exili 5. Documents i publicacions del PEN Català 6. Col·laboració i solidaritat dels artistes amb el PEN Català 7. La llibertat d’expressió i la lluita per l’alliberament dels escriptors perseguits i empresonats en una selecció de 40 casos que han format part de la història del PEN Internacional i del PEN Català 8. Barcelona ciutat refugi. La xarxa de ciutats refugi ICORN 9. Les juntes del PEN Català (1922-2022) 10. Vídeo: PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió. Amb el testimoni de deu membres del PEN Català.
Es una institució que, com d’altres, són el resultat de la voluntat, de la tenacitat, d’objectius clars, de tots aquells valors que es necessiten per tirar endavant la cultura d’un país. Una institució centenària per on han passat els grans noms de la intel.lectualitat, i a la que avui ningú li pot discutir el prestigi que te dins el món literari i cultural de Catalunya.
Aquí trobareu el dossier de premsa on s’explica l’exposició
Aquest any les festes de la Mercè es fixen en Roma. La grandiosa, i no cal dir gaire més. Però sí que voldria destacar la música que s’hi escoltarà:
Mannarino, un dels artistes romans més coneguts al seu país, que divendres 23 portarà a l’avinguda de la Catedral, el seu Live 2022, un espectacle per a grans recintes que ha recorregut Itàlia els últims mesos.
Rachele Andrioli, una experta en els sons de la regió italiana del Salento, que ens acostarà a una experiència cultural cent per cent femenina de cant coral en l’espectacle Coro a Coro, protagonitzat per una quinzena de veus de dona. Això serà diumenge 24, quan passarà pel Teatre Grec.
Vinicio Capossela, ofereix, per primera vegada fora d’Itàlia, un gran espectacle creat amb motiu dels trenta anys de la publicació del seu primer disc. Qui vingui al Teatre Grec a escoltar, també el diumenge 24, Round One Thirty Five – 30 years of personal standards sentirà l’artista i els seus músics interpretar en viu alguns dels millors moments de la seva trajectòria.
Alessio Arena, actuant amb el català Guillem Roma, un bon amic amb qui col·labora habitualment. També dissabte 24, aquest cop a la ronda de Sant Antoni, podreu escoltar el músic i escriptor napolità resident a Barcelona.
Paolo Angeli, un músic i lutier italià que transforma el seus instruments i que revisa la tradició mediterrània des del punt de vista de la innovació. Diumenge 25 de setembre, als jardins del Doctor Pla i Armengol.
Orquestra Simfònica Vozes i la mezzosoprano Marta Valero revisaran el repertori d’una de les veus mítiques de la cançó italiana: la Mina. Dilluns 26 de setembre, a la plaça Major de Nou Barris.
Hi haurà més tipus de música, també per ballar, òbviament. A mi em fa especial il.lusió aquesta. Al programa la trobareu, així com els horaris, que no us he pogut avançar.
Dones i llibreries és una imatge poc sorprenent, habitual, com ho són algunes professions intencionadament feminitzades, potser perquè es consideren fàcils. El que es descriu en aquest llibre no té res d’habitual, ni de fàcil, però si que ho és de sorprenent, més quan s’expliquen unes dones que es llencen a una aventura empresarial, social i intel·lectual en un pais d’homes: de pares, germans, marits, fills, veins… una tortura, que no ens ve de nou, i menys recentment. I per això acaba malament, i no és un spoiler intencionat, a les primeres pàgines ja veiem venir que allò anirà pel pedregar. Es una història personal, una píndola de la història contemporània d’Egipte, de El Caire, i dels seus excesos i fracasos.
En lloc de fer jo mateixa una breu ressenya l’he trobada feta per la pròpia autora on explica com ha tingut que gestionar la il·lusió i el fracàs. Ara, des de Londres, la seva ciutat de residència des d’aleshores, assegura no reconèixer la dona que va ser tots aquells anys. Per escriure’l va haver de revisitar el passat. Un que té molt a veure amb la història d’Egipte que ella mateixa va presenciar: tenia 7 anys quan els Germans Musulmans van assassinar el president Anwar Sadat i Hosni Mubàrak va arribar al poder, i 37 quan la Primavera Àrab va enderrocar el dictador. D’aquesta última, les revoltes que van començar a la plaça Tahrir del Caire, Wassef diu que li va costar molt entendre el que estava passant allà el 2011. En el fons no va passar res.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.