Aquest és un llibre que recull i examina, de forma molt detallada i exhaustiva, la investigació historiogràfica dels fets que envoltaren el parcialment fracassat cop d’estat de juliol de 1936 a la ciutat de Saragossa i la zona d’influència més propera. Es tracta d’un minuciós i ben tractat relat que focalitza la trama cívic-militar que conduií a la sublevació i com es posaren en marxa les mesures de seguretat (securitàries en el llenguatge de l’autor) i de repressió assassina (eliminacionistes en aquest llenguatge tan propi i pulcrament descriptiu). En aquest sentit darrer, és on l’obra pren un nivell de focalització màxima, ja que s’intenta esbrinar quines eren les caracteritzacions sociològiques, demogràfiques, polítiques i socials del gran i heterogeni (o no tan heterogeni) grup d’implicats en les polítiques repressives que se succeïren des del mateix 18 de juliol de 1936 i al llarg d’aquell estiu i els mesos de tardor del mateix any.
A l’esquerra, voluntaris del bàndol rebel prop de la plaça Constitució de Saragossa (David Alegre) A la dreta, membres d'”Acción Ciudadana” als carrers de Saragossa amb el braçalet blanc que els distingia (AHPZ Coyne)
El total d‘assassinats documentats, és a dir, els que es poden certificar a través de consultes en registres civils o militars múltiples durant aquella segona meitat de 1936 a la Saragossa controlada pels militars arriba a la xifra de 3.500, si bé, l’autor explica que amb seguretat, el nombre total devia ser molt superior ja que moltes de les execucions es van produir en els primers dies i setmanes sense que quedés cap mena de constància o registre. La feina de recerca ha permès de reconstruir prou bé la xarxa, tot descobrint que molts d’ells van viure fins els anys 90 del segle XX al mateixos carrers que molts dels testimonis que s’han entrevistat. Les consultes en l’Archivodel Juzgado Togado de Zaragoza que custodia tots els sumaris instruïts a l’Aragó pels tribunals militars, van permetre d’arribar a molts dels implicats en la repressió assassina, tot comprovant que la majoria van seguir actius durant els anys 40 en les diferents organitzacions de Falange. Altres arxius interessants van ser l’ArchivoGeneral de la Administración que inclou molt sobre l’activitat de les Jefaturas provincials de FET – JONS, de la Delegación Nacional de Combatientes on era possible seguir el rastre de molts falangistes que feren carrera en els cossos de l’estat franquista. S’arribà així a trobar nous testimonis orals entre gent de l’entorn dels perpetradors o sovint descendents. De tota manera, si l’objectiu clau de la recerca era reconstruir l’ecosistema de les polítiques eliminacionistes, desllorigar l’organigrama i la cadena de comandaments que ho va fer possible, calia indagar en altres fonts documentals com ara l’Archivo General de la Guardia Civil i altres prou reveladors de la complexa trama repressiva. El llibre pretén acostar al públic la diversitat d’individus, estructures faccioses estatals o paraestatals (el que l’autor anomena agències), interessos i variables que van entrar en joc aquell estiu i tardor inicials de la guerra. Les polítiques d’eliminació van respondre a motivacions molt diverses en els diferents nivells de la maquinària que les van dur a terme, però, en qualsevol cas, l’ús del terror va esdevenir una eina ideal per a posar en marxa les polítiques d’enginyeria social que durien a una completa reorganització de la societat i la producció del país. El resultat de la política repressiva dels sollevats es basà totalment en l’obediència jeràrquica i en la submissió total a aquest principi de les nombroses agències implicades en la repressió: la Falange, la Guàrdia Civil, la Guàrdia d’Assalt, la policia i els diferents nivells de la 5a Divisió Orgànica de l’Exèrcit (5DO) en base a Saragossa, així com altres milícies com el Requetè o l’AcciónCiudadana, una mena de milícia urbana organitzada de manera similar al Sometent, de control (com la resta d’agències) completament militar i que fou molt important en la inspecció i intervenció securitària i eliminacionista a la ciutat.
Saragossa (200.000 habitants l’any 1936) va ser la segona ciutat en importància demogràfica en poder dels colpistes després de Sevilla en iniciar-se la guerra. La seva situació estratègica era clau i la por i incertesa de les primeres setmanes, va exacerbar la política d’assassinats que, per si mateixa, ja formava part de les directrius inicials del general Emilio Mola(1887 – 1937). L’existència d’una important massa obrera dins de la ciutat, així com un incipient front republicà a l’est de la ciutat provinent de la Catalunya republicana, explicaria la fragilitat i el temor dels generals sollevats. L’arribada de Mola a la ciutat a principis d’agost va endurir i sistematitzar encara més les polítiques d’extermini que no estaven prèviament prefixades, sinó que es van anar acomodant quan les circumstàncies els feien sentir més vulnerables i exposats: tot allò (aquell o aquella) que als seus ulls representés una amenaça havia de ser eliminat.
Els tres generals que foren màxims responsables de forma consecutiva de la 5a Divisió Orgànica a Saragossa, d’esquerra a dreta: Miguel Cabanellas, Germán Gil Yuste i Miguel Ponte (wikipedia.org)
En el llibre apareixen i es descriuen profusament un munt d’implicats en la política eliminacionista, des dels generals més coneguts com Miguel Cabanellas (1872 – 1938) Germán Gil Yuste (1866 – 1948) o Miguel Ponte (1882 – 1952) que serien al llarg dels mesos els màxims comandaments de la 5DO amb responsables, en diversos graons de jerarquia, al seu estat Major, a la Guardia Civil, la Guardia d’Assalt, el Servicio de Información e Investigación de Falange (SIIF) o altres que s’han esmentat més amunt. Els retrats personals dels planificadors, coordinadors i perpetradors es descriuen de forma molt exhaustiva, en funció de les dades que han aportat les fonts consultades. Alegre s’enfonsa en la tasca de recerca per oferir-nos perfils personals, de l’origen familiar, de la formació, de l’educació, de la sociabilitat, tot fent contínues al·lusions al context en què tenien lloc els fets biogràfics dels implicats i de la seva família; tot això permet definir amb força exactitud i fiabilitat quins eren, què pensaven i com actuaven aquells homes de cultura bàsicament militar i africanista, d’extracció social diversa però amb predominança per les classes mitges o mitges altes, de pensament contrarevolucionari o reaccionari que veien un perill imminent d’esclat revolucionari en el país, en molts casos ja des dels primers moments d’existència de la Segona República.
De tots els protagonistes de la terrible història explicada per David Alegre, en podem destacar alguns que foren rellevants de manera màxima. El primer és DaríoGazapo (1891 – 1942) un tinent coronel de la confiança de Franco, que és enviat d’urgència a Saragossa i nomenat cap d’Estat Major de la 5DO a finals d’agost. El seu objectiu era doble: reforçar el perillós i inestable front de guerra d’Aragó i assegurar la rereguarda mitjançant labors d’intel·ligència i extermini. A ell se li atribueix l’establiment d’un centre clandestí de detenció [i tortura] en el xalet del número 31 del passeig dels Ruiseñores. De perfil tècnic, arrelades conviccions polítiques, estratega i cervell de tot, va ser el cap pensant de tota la zona colpista a l’Aragó i principal responsable de la maquinària eliminacionista. Camisa blava de primera hora, segons la premsa falangista saragossana, va formar part del primer Secretariat Polític de FET – JONS.
Un important element de l’engranatge va ser l’oficial de cavalleria Santiago Tena (1905 – 1979) el responsable de dissenyar els operatius, d’assenyalar els objectius i de coordinar les patrulles de perpetradors sobre el terreny. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat nacional de l’agència parapolicial de Falange el més amunt descrita com SIIF, encarregada de dur a terme missions de caràcter secret i espionatge.
Un altre element important era José Derqui (1886 – 1945) que havia demanat la baixa en l’exèrcit amb la Llei de Reforma Militar d’Azaña amb el grau de comandant d’Estat Major; va alternar la carrera castrense amb els negocis com a empresari i director del Banc Espanyol de Crèdit a Saragossa. Acaparà gran poder a partir del 19 de juliol de 1936 en ser nomenat cap superior de Policia i delegat d’Ordre Públic. Era l’home de confiança de la patronal saragossana en l’aparell de poder colpista i el responsable de portar l’agenda dels grans interessos econòmics a la maquinària d’eliminació; molt relacionat amb Tena i altres baules del complex sistema repressiu, Derqui representava l’assassinat com a objectiu polític, però també en benefici propi o de l’empresariat amb qui estava lligat. El tinent d’infanteria José María Cazcarra (1893 – 1956) destinat al SIIF, representa l’assassí directe i brutal. Alegre explica de forma detinguda la vida dels perpetradors que actuaven sobre el terreny i dedueix que havia de ser esgotadora, tot i que inclús en aquells mesos frenètics de 1936, enmig de l’orgia de sang continuaven compartint espais de sociabilitat i d’oci amb els seus veïns. El testimoni d’un fill del dirigent socialista Jimeno Velilla, assassinat a Saragossa, descriu com els botxins de Falange solien trobar-se en un cafè popular, el “Salduba” on descansaven i comentaven entre rialles les incidències hagudes en les execucions del dia. Un d’aquests perfils és el de José María Cazcarra, secretari de Santiago Tena, un despietat assassí que va trobar en la Guerra Civil una via per a guanyar-se el respecte social perdut durant els anys previs amb una vida fracassada com a comerciant tèxtil arruïnat; frustrat, radicalitzat i violent era un pinxo i un perfecte facilitador d’objectius i execucions per al seu cap.
Per acabar amb aquesta breu descripció d’alguns dels protagonistes, n’esmentarem un, el perfil del qual contrasta amb l’home humil i fracassat que puja socialment a cop d’assassinats com era Cazcarra. El jove Julio Alcalá Royo (1902 – 1949) era un advocat exitós, de bona família i una mica mediàtic a l’època; ben relacionat socialment, en el seu cercle d’amistats hi figurava Ramón Serrano Suñer i altres advocats ben reconeguts a la vida saragossana d’abans de la guerra. Amb el cop d’estat s’integrà de seguida a AcciónCiudadana, després consta la seva activitat a la DelegacióndeOrdenPúblico controlada en els primers moments per José Derqui, sota la supervisió directa de la 5DO i, posteriorment, a la 2ªLíneadeFalange. La recerca el situa com un autèntic assassí de masses amb participació directa en les “sacas” i execucions més massives de l’estiu i tardor del 36. No obstant això, portava una doble vida entre 1936 i 1937, ja que durant el dia seguia la seva feina professional quotidiana al mateix temps que participava de manera activa en les execucions durant la nit. No tan sols va ser un dels més destacats executors de Saragossa, sinó que fins i tot es vanava d’haver matat en una sola jornada fins a quaranta persones. Alegre el descriu com una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, encara que acabaria sent apartat de la vida pública saragossana després de la guerra, fins al punt que va morir sol i sense esquela. És possible que la seva presumpta implicació directa en els assassinats, decidit a actuar al peu mateix de la fossa on queien els executats, acabés escandalitzant als seus iguals, acostumats a deixar aquesta feina bruta en altres mans.
El llibre és una gran contribució, des de la història local al coneixement global de la repressió desencadenada en la zona rebel durant la guerra que seguí el cop d’estat de 1936. El cas que aquí s’aborda, el de la Saragossa colpista, és important pel paper estratègic clau que aquesta zona tingué en els primers mesos de la guerra. El treball focalitza, en reconstruir de manera clara l’organigrama del que els organitzadors del cop consideraven bàsic i que eren les mesures de seguretat a la rereguarda i d’eliminació física dels presumptes opositors. Alegre aprofundeix en aquest organigrama i el desenvolupa fins arribar als graons inferiors, els que estaven directament relacionats amb la tasca d’eliminar (massivament) la gent. El que es pot deduir de la lectura és la quantitat molt gran d’estructures repressives implicades en el procés eliminacionista; malgrat això, el darrer control sempre estava en mans dels militars responsables de la 5ª Divisió Orgànica.
L’autor descriu moltíssims personatges implicats en els fets, des de la presa de decisions o la coordinació fins l’acció directa. En tots els casos es contextualitzen les descripcions, ampliant-les fins i tot de manera extensa als orígens familiars de cada protagonista. Això permet fer-nos una idea molt clara d’on venien, on i en quin ambient havien crescut i s’havien format i com havien anat derivant fins a la radicalització màxima que es produí l’any 1936, mesos abans del cop d’estat de juliol. Aquesta lectura, molt interessant, pot esdevenir en alguns moments una mica feixuga donat el grau d’aprofundiment i detall que hom fa. Malgrat tot, aquest enfocament de la recerca ajuda el lector a entendre com i per què aquells homes van actuar de la manera que ho van fer.
També hi trobareu un mapa de la ciutat de Saragossa de l’època amb les principals localitzacions d’aquells moments, així com un altre de l’Aragó amb els principals moviments dels sollevats i dels republicans durant aquells mesos. També es reprodueix l’organigrama del terror que he esmentat línies amunt i que és molt interessant de cara a entendre com funcionava i s’hi interelacionava el complex mecanisme repressiu dels feixistes. Segons Alegre, aquells mesos foren propicis per a individus de les classes populars i dels baixos fons disposats a col·laborar en el treball brut com a delators o executors.
Una idea que remarca l’autor i que m’ha semblat interessant reproduir, és que a mitjans de 1936 ni l’Alemanya nazi ni la Itàlia feixista, havien començat a pensar en l’aniquilació massiva de l’adversari, mentre que a Espanya, aquesta matança sistemàtica i global es va produir ja des de l’inici del conflicte. La por al desbordament va estar en la matriu de les pràctiques eliminacionistes, el mateix que passaria a l’Alemanya nazi quan l’escalada de les matances de jueus es van accelerar de manera progressiva per la inseguretat i por dels propis nazis a la desintegració i al col·lapse intern. Una darrera conseqüència d’aquests brutals fets, és que alguns dels homes que sortiren convertits en especialistes del terror a la Saragossa del 36, foren destinats a la Barcelona de 1939 – 40 per a reproduir tasques que els hi eren ben conegudes.
El llibre Verdugos del 36. La maquinaria del terror en la Zaragoza golpista, és editat per Crítica i publicat l’octubre de 2025. Consta d’un total de 607 pàgines, estructurades en quatre parts i amb un total de 10 capítols, a més d’una introducció, unes conclusions finals i els agraïments. A la part central del llibre hi ha un total de trenta fotografies on apareixen els principals protagonistes de la història, així com alguns moments importants d’aquells dies. Les darreres 134 pàgines són notes, un índex de noms i l’índex de continguts.
David Alegre Lorenz (Escola Europea d’Humanitats)
David Alegre Lorenz (Terol, 1988) és Professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els seus principals camps de recerca són els estudis del feixisme, la història social i cultural de la guerra, els estudis de la violència i la reconstrucció comunitària en períodes de postguerra. Participa de manera habitual com a conferenciant en tota mena de mitjans i ha pres part en diversos projectes del Consell Europeu de Recerca per a la generació i divulgació de coneixement. Finalment, és autor de nombrosos articles, obres col·lectives i llibres, entre els quals cal destacar La batalla de Teruel: guerra total en España (2018), Comunidades rotas: una historia global de las guerras civiles, 1917-2017 (2019), en coautoria amb Javier Rodrigo, i Colaboracionistas: Europa occidental y el Nuevo Orden nazi (2022), els dos últims de pròxima aparició en anglès. (Traduït d’Ed. Crítica).
El llibre descriu les tres darreres hores de vida del doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre (1886 – 1941) un metge i catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de València que arribà a ser rector de la mateixa universitat durant el període republicà, entre maig de 1932 i juny de 1934. Peset era un intel·lectual d’esquerres compromès i militant en el partit d’Azaña, Izquierda Republicana, i pertanyia a la burgesia il·lustrada, progressista i catòlica tan minoritària en aquell país. Formava part d’una saga de metges i científics; el seu pare també era metge i catedràtic universitari i ell mateix havia fet quatre carreres i tres doctorats. Era valencianista convençut i el 1913 havia participat en el I Congrés de metges en llengua catalana, del qual el seu pare era un dels presidents d’honor. La tradició liberal de la família es remuntava a vàries generacions enrere. Era, en definitiva, una persona molt popular a la ciutat de València. Aquesta popularitat i el seu immens prestigi, van fer que fos triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en els eleccions del 16 de febrer de 1936. Va obtenir 84.106 vots, guanyant clarament els comicis en aquesta circumscripció i aconseguint un escó a les Corts espanyoles.
Al final de la guerra va assistir a la darrera sessió de les Corts republicanes celebrada a Figueres l’1 de febrer de 1939. D’allà passà a França, però tornà un altre cop a València i acompanyà al doctor Negrín quan aquest partia cap a l’exili, tot negant-se ell mateix a seguir-lo. Al darrer moment intentà la sortida des d’Alacant, com els últims republicans, però fou detingut. Passà per diversos camps de concentració i, finalment fou empresonat a la presó Model de València. El terrible final començaria aquí, amb un consell de guerra sumaríssim que el condemnaria a mort amb una petició d’indult; malgrat aquesta demanda en la qual hi havia, entre d’altres, l’arquebisbe de València (el mateix Peset era catòlic practicant i la seva dona havia estat presidenta d’Acció Catòlica de la ciutat) un grup de metges i col·legues universitaris van demanar la revisió del judici i el nou sumaríssim el va condemnar a mort.
L’autor arriba per primera vegada a la lectura de les actes del consell de guerra l’any 2011 i queda impressionat. A partir d’aquí comença una intensa i rigorosa feina de consulta en arxius per reconstruir els fets que conduïren a l’afusellament i la caracterització de tots els personatges que d’alguna manera hi estaven implicats, començant per l’autèntic protagonista, el doctor Peset. Per les pàgines del llibre van passant les diverses persones que conformen la història i acompanyen en Peset: els altres tres republicans que acompanyaren el metge en la saca (així deien les extraccions de condemnats a mort en un dia determinat) del fatídic 24 de maig de 1941. Altres protagonistes de la novel·la són alguns dels funcionaris de la presó i més personatges que ajuden a construir el relat.
La narrativa destaca la traïció d’antics companys de professió i amics que atesten en contra seva per enveges o ambició, la qual cosa subratlla la “ingratitud” que dona títol al llibre, destacant la dignitat humana pel damunt de la intolerància i el fanatisme. El llibre esdevé un clam a favor de la cultura i el progrés davant de la barbàrie feixista.
Aquest és un llibre tremendament trist, però de lectura apassionant, elèctrica i que t’atrapa pràcticament des de la primera pàgina. M’encanten els llibres d’aquest autor i és el quart llibre que llegeixo de Martí Domínguez, valencià, doctor en Biologia, professor titular de Periodisme a la Universitat de València i director de la revista Mètode Science Studies Journal, una revista molt seriosa i, al mateix temps propera, de continguts científics amb un enfocament que prioritza l’estudi crític de la ciència i la tecnologia, fent èmfasi en la relació Ciència – Tecnologia – Societat. Amb Ingrata pàtria, Domínguez tanca una trilogia de novel·les dedicades al feixisme. La primera va ser La sega (2015), podeu clicar l’enllaç per a veure l’entrada i la segona L’esperit del temps (2019) que podreu trobar ressenyada en aquest bloc pel nostre entranyable amic Pep Bujosa que ens deixà durant la pandèmia del coronavirus.
A l’esquerra, imatge de Joan Baptista Peset (El Nacional) i a la dreta, Martí Domínguez (wikipedia.org)
Ingrata pàtriaés una novel·la publicada per Proa – A tot vent l’octubre de 2025 amb 280 pàgines.
No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersióràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana. Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’edat moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes. Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural.
A l’esquerra Francisco de Quevedo: “Son los catalanes el ladrón de tres manos […] Ellos son las viruelas de sus reyes”. A la dreta José Patiño, inspirador del Decret de Nova Planta: “[…] es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)” (Imatges de wikipedia.org)
L’exercici intens de recerca i, al mateix temps de síntesi que fa l’autor és molt gran i atansa la seva erudició al gran públic d’una manera excel·lent. La quantitat de llibres relacionats amb el tema que utilitza en la construcció del relat és molt gran i les fonts que en cada període històric utilitza per argumentar la formació i el creixement de la catalanofòbia són nombrosíssims i molt ben situats per entendre el que s’està construint. Fins i tot, les cites catalanòfobes de la nostra actualitat amb els seus autors, des del nou estatut d’autonomia de 2006 i tot el que vindrà després amb el fracassat procés d’independència i la posterior repressió estatal, són recollides i situades de forma brillant en el context, tot fent un intens exercici de treball amb hemeroteques i mitjans de comunicació.
A l’esquerra Santiago Bernabeu, antic president del Real Madrid: “¡Estoy en territorio conquistado!” “Me gusta Catalunya a pesar de los catalanes”. A la dreta Joan Carles I, rei emèrit: “[…] a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. (imatges de wikipedia.org)
Cadascun dels dotze capítols que cronològicament configuren el llibre és encapçalat per una frase històrica relacionada amb la catalanofòbia referent al període abordat i un títol que ens enquadra el període tractat. Així, el capítol 1 porta com a títol:
“Trabajé […] por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. L’Espanya polisinodial dels Àustries i la Guerra dels Segadors (1624 – 1659)
o el capítol 4:
“Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación á mi patria […] á mi adorada España”. El Sexenni Democràtic i la primera República (1868 -1874)
I el capítol 9:
“Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939– 1975)
Un divertit exercici per a mi, era trobar en la posterior lectura del capítol l’autor de la frase de capçalera i el context històric en què es va pronunciar. Queda clar que el grau de catalanofòbia ha anat fluctuant al llarg del temps però en els moments en què des del catalanisme es demana més autogovern, la resposta fòbica augmenta.
El darrer capítol, plantejat a mode se síntesi o conclusions finals, està molt ben fet i realment la seva lectura és un molt bon esquema conceptual del que s’ha escrit anteriorment. Aquest capítol final acaba amb un esment a un escrit del propi autor i de Miquel Caminal de 2010 on afirmen que l’horitzó realment federal i plurinacional continua essent l’objectiu pels qui pensen que una Espanya realment federal és possible; malgrat això, si l’autogovern dels catalans dins d’Espanya no fos possible, la independència hauria de ser una opció democràticament legítima. El llibre conclou amb una frase de Mark Twain: “La Història no està escrita, ni es repeteix, però rima”.
A l’esquerra Mariano Rajoy, expresident del govern central: “Los catalanes hacen cosas” Josep Borrell, exministre socialista: “Hay que desinfectar Catalunya” (Imatges de wikipedia.org)
El llibre té un títol principal i dos subtítols, el segon plantejat en forma depregunta: Catalanofòbia Una immersió ràpida. Quines són lescauses de la catalanofòbia esteses per Espanya? A càrrec de Tibidabo Edicions, publicat el maig de 2025, amb 231 pàgines, estructurat en un índex previ i dotze capítols i un llistat breu final de lectures recomanades.
Josep Pich Mitjana. Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la UPF (1999), la meva recerca se centra en la Història política d’Espanya i Catalunya a la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. La seva tesi doctoral, titulada Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, dirigida pel professor Josep Termes, va aportar una visió nova sobre els orígens del catalanisme, així com sobre un dels seus ideòlegs i líders més influents. Els seus interessos de recerca abasten el període conegut com a Belle Époque, així com la gènesi i l’evolució del federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al nord d’Àfrica. Ha impulsat la creació del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF, dirigit pel professor Enric Ucelay-Da Cal, i des de juny de 2018 és investigador principal d’aquest grup.
Us presento un llibre al qual vaig arribar a través del consell d’un molt bon amic meu, l’escriptor veneçolà AlejandroPadrón amb el qual comparteixo gairebé cada dia un cafè i unes xerrades llargues, profitoses i agradabilíssimes. Jo no sabia que aquesta novel·la s’havia convertit, des de l’any 2024 quan es va publicar, en el fenomen editorial espanyol i que en aquests moments va per la divuitena edició amb més de 150.000 exemplars venuts. Tot un rècord de vendes, un autèntic best-seller; el consell positiu de l’Alejandro em va portar a la lectura del llibre.
Lapenínsuladelascasasvacías és una novel·la sobre la Guerra Civil escrita, i això és un punt extraordinari, per un joveníssim escriptor de 35 anys, DavidUclés que va començar a escriure el seu llibre quan en tenia dinou a partir de les converses amb el seu avi. El llibre és la història de la família Arlodento o Ardolento, ja que en el registre civil estaven inscrits d’una i altra manera, d’un poble de Jaén que Uclés inventa i li diu Jándula, el municipi real de Quesada d’on és originari l’autor. Narra en to de realisme màgic la vida de la família entre 1936 i 1939 a Ibèria, un país imaginari que inclou el que en la realitat històrica són Espanya i Portugal. La novel·la relata la vida al poble i les peripècies dels diferents i nombrosos membres de la família per la península, assotada per la guerra civil. El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges. Uclés utilitza de forma suau i, en molts casos amb tendresa, les situacions o elements màgics per tal de descriure situacions que habitualment són crues i molt dures, tal com correspon a la situació tràgica de guerra civil que descriu. Per la novel·la apareix un munt de personatges, tan ficticis com històrics i explica l’esdevenir d’una família en descomposició, la deshumanització d’un poble, la desintegració d’un territori i els horrors de la guerra. Un aspecte interessant del relat són les múltiples cites d’escriptors, testimonis o historiadors que ens ajuden a situar-nos en la realitat que es descriu, així com les apel·lacions que el narrador fa amb el lector i que ajuda a convertir-lo en part del drama que es viu a les pàgines del llibre; al llarg del llibre són nombroses les ocasions en què el narrador intervé a la Història. Parafrasejant les paraules del propi Uclés, creu que és difícil que un recurs d’aquest estil pugui funcionar, però si que funciona, i molt bé, amb unes quaranta intervencions meta-literàries del narrador o en les quals s’hi fa esment. Això suposa alhora un joc amb el temps que permetrà al lector anticipar-se i saber el què passarà i que permet a l’autor mostrar-nos diferents cares d’una realitat en diferents moments de la història. En alguns punts del relat, Uclés fa propostes musicals que donen rellevància emocional al que està passant i suggereix al lector la companyia d’algunes obres en moments importants.
En general no es pot qüestionar el rigor històric dels fets que no segueixen sempre un fil totalment continu en el temps sinó que, de vegades, van i venen en el seguit cronològic per a fer més creïble i emotiva la narració. Un punt de crítica és l’excessiva simplificació dels ideals polítics i socials dels dos bàndols que poden conduir, segons la lectura que hom vulgui fer, a interpretacions una mica maniquees o excessivament tòpiques, però tot i admetent que això pugui passar, crec que la incardinació dels fets històrics de la Guerra Civil amb la trama novel·lada amb moltíssims actors reals o ficticis és més que brillant i molt atractiva. En aquest sentit, un moment especial de la novel·la és quan s’explica la conspiració militar prèvia al cop d’estat de 1936 com una partida d’escacs i des del punt de vista de Franco que prepara i mou les fitxes del tauler rebel amb la seva particular perspectiva, però sense allunyar-se del rigor històric.
El llibre enganxa totalment des de la primera pàgina. Gràcies al realisme màgic, l’autor embelleix el que és terrible, i fa possible enfrontar-se a una novel·la tan llarga sense que el drama sigui penosament feixuc. Hi ha capítols que són autèntics contes, plens de poesia, d’imatges inoblidables. Potser, s’abusa una mica d’aquest recurs que en alguns moments t’allunya de la realitat. Però això no canvia la visió del conjunt. I a més, els capítols són breus, la qual cosa ajuda al fet que la lectura sigui molt fluïda. És una obra que es llegeix amb plaer, amb emoció, i que deixa pòsit. Una novel·la, en definitiva que destil·la una maduresa i un ofici literari increïble en una autor tan jove.
LaPenínsuladelascasasvacías és editat per Siruela Nuevos Tiempos amb 700 pàgines i estructurat en un pròleg i un arbre genealògic de la família que us serà de molta utilitat en la lectura i amb quatre parts: Simiente/1936. Leño/1936. Ascua/1937. Ceniza/1938/1939. L’epíleg culmina la novel·la.
DavidUclés (Úbeda, 1990), llicenciat i màster en Traducció i Interpretació, és, a més, escriptor, músic i dibuixant. Ha publicat les novel·les El llanto del león (Premi Complutense de Literatura, 2019) i Emilio y Octubre (2020). Lapenínsuladelascasas vacías és el fruit de quinze anys de treball i d’un exhaustiu viatge de documentació i memòria per la geografia espanyola. Per a la seva creació, ha rebut les beques Leonardo i Montserrat Roig.
El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor GonzaloPontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de PasadoyPresente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i per a millorar el futur.
Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)
El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i laCatalunyarepublicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.
Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es) El cinquè capítol desenvolupa laqüestióagrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36. Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents no va ser el motiu principal del suport i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.
El capítol 7, laviradadelaRepública explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A laRevoluciód’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.
El capítol novè, elpacteantirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.
Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)
En el capítol desè, elFrontPopular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral i van donar suport total a la rebel·lió militar
El capítol onzè, l’aixecamentmilitar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República. El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, laculturarepublicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.
Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)
Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.
Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936
És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.
Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.
Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.
Aquesta novel·la ha estat per a mi, una gran troballa. La lectura és d’un nivell d’addicció tan gran que no la pots deixar i, en aquests moments de tanta caloria ambiental i uns termòmetres que perden el mercuri de tan alts com estan, us asseguro que tindreu unes hores d’autèntic gaudi. Jo ho he passat molt bé i us l’aconsello molt. És dels llibres que tenen la difícil virtut d’enganxar-te i transportar-te a una trama i uns personatges que t’atrapen de l’inici al final de l’acció.
Us faig cinc cèntims sobre l’argument de la novel·la: la història d’un barman mític i real, en Frank Meier que va ser un aclamat i reconegut elaborador i dissenyador de còctels i tota mena de begudes en el Gran Hotel Ritz de París. L’acció comença el 13 de juny de 1940 quan les tropes de la Wehrmacht estan a les portes de la capital declarada ciutat oberta i amb la derrota francesa ja evident. Per l’hotel Ritz i pel famós bar que dirigeix el nostre protagonista, hi passarà l’alta oficialitat de l’exèrcit d’ocupació, de les SS i de la Gestapo, així com molts dels habituals hostes que compartiran parcialment l’edifici, les instal·lacions de l’hotel i els serveis del famós barman. L’acció continua al llarg dels quatre anys que va durar l’ocupació nazi i al llarg d’aquest temps hi assistirem a l’evolució dels diferents protagonistes, molts d’ells personatges històrics, i veurem com el món antic de l’aristocràcia i l’alta burgesia parisenca i europea que utilitzava habitualment l’hotel va desapareixent en un context marcat per la col·laboració amb els ocupants o amb el règim de Vichy i amb les intrigues d’espionatge i de repressió al voltant de l’heterogeni grup humà que comparteix els vins, xampanys i còctels del protagonista.
Per acabar, algunes dades tècniques lligades a l’edició del llibre. L’original es va publicar a França l’any 2024 i l’èxit va estar tan aclaparador, que en pocs mesos n’havia venut més de 300.000 exemplars. A l’estat espanyol, l’edició ha estat de Galaxia Gutenberg amb una traducció al castellà d’Adolfo García Ortega. El llibre consta de 396 pàgines de text amb força diàlegs, però amb reflexions molt potents que aprofundeixen en un dilema que pels nostres veïns francesos és encara roent i és el paper nacional / individual desenvolupat durant l’ocupació nazi. L’autor Philippe Collin és periodista i productor en France Inter, autor d’assajos i guionista de còmics; també és autor de pòdcasts dedicats a Léon Blum, Napoleó, Simone de Beauvoir, Philippe Pétain i la Resistència. El bàrman del Ritz és la seva primera novel·la.
El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.
D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)
El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.
En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.
En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.
A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)
En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal durant la massacre.
En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George OrwellHomenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard, sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.
El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol. Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.
A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre
El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat. El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.
El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.
Es plantegen a l’inici tres qüestions clau per a l’autor. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada per revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol, radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans amb un programa de nacionalització espanyola, un programa d’entrada contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries (comunistes, anarquistes o socialistes), contra el laïcisme i el lliure pensament; en definitiva, un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal. La segona és que de feixistes, o franquistes o falangistes catalans, n’hi va haver, potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. De fet, l’any 1939, des de l’exili o la clandestinitat ja se’n feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats. La tercera, segons observava l’ideòleg falangista Dionisio Ridruejo, que en certs sectors de la societat catalana, pesava més la consciència de classe, de pertinença a un grup social que l’esperit nacional; tot això determinat per la por, el pànic a la revolució a l’estiu de 1936. Els sectors burgesos catalans eren predominantment (n’hi havia també de l’extrema dreta monàrquica, carlina o falangista) catalanistes en diferents graus i orientacions. Aquests sectors es van haver d’acomodar a la nova realitat que portà la victòria dels rebels: de l’exili a la clandestinitat pels més liberals o esquerranosos, fins el silenci o la col·laboració pels propers a la Lliga.
Aquí trobem un dels motius clau del fracàs del projecte de nacionalització forçada del franquisme. Ni va aconseguir la feixistització (aquest concepte no apareix en el diccionari de la RAE) de la societat ni tampoc l’espanyolització. En l’alineament de sectors de la societat burgesa va pesar més la situació del context europeu del moment que no pas les soflames i la retòrica militarista, catòlica i nacionalista radical del nou règim triomfant. En el llibre es recull i se’n parla de personatges que més que franquistes per convenciment van ser catalans de 1939, arrossegats per l’esprit du temps al voltant de 1939 i amb els canvis de la crisi dels trenta, la guerra mundial i el canvi radical de 1945. En aquests sacsejos hi trobem la “gent d’ordre” catalanista, regionalista, monàrquica o republicana conservadora: uns volien un retorn al passat d’ordre i de seguretat, altres aspiraven a una carrera pública amb els que manaven o d’altres creien en els nous tempos feixistes i la seva derivada nacionalista i imperialista. Per això els catalans del 1939 van ser molts i molt diferents.
L’autor situa com a punt de partida el moment històric de l’Europade Munic de 1938 quan el continent està abocat a la guerra i la penúltima genuflexió de les democràcies liberals davant de Hitler amb la “mediació” del Duce aconsegueix allargar l’agonia d’un continent que aviat s’agenollarà definitivament davant del dictador nazi. Ens expliquen com van viure la conferència de Munic els catalans (els franquistes, els antifranquistes i els resignats) encara amb la guerra d’Espanya ben viva. Quan cau París en mans alemanyes el juny de 1940 ja feia més d’un any que la dictadura s’havia abatut sobre Catalunya amb el suport dels catalans espanyolistes d’extrema dreta, els carlins o tradicionalistes, els catalanistes regionalistes de la liquidada Lliga i del difús món catòlic més o menys conservador durament castigat per la revolució. El canvi durant aquest període serà dràstic.
Per entendre millor el llibre i la història que hom explica, cal situar-nos a Burgos en plena guerra civil l’any 1937 on un grup de catalans provinents de sectors falangistes o de la dreta més radicalitzada creen la revista Destino, que es convertirà en setmanari i òrgan dels falangistes catalans de FET y de las JONS. Entre els creadors i col·laboradors hi ha gent de procedència diversa com Ignacio Agustí o Carles Sentís que venien del catalanisme cultural i periodístic durant l’etapa republicana o Juan Ramón Masoliver del tradicionalisme feixistitzat o els germans José María i Jaime Ruiz Manent que no tenien un recorregut polític previ, però que renegaven de la democràcia republicana. Altres com Martí de Riquer i Josep Vergés tenien uns orígens similars als germans Manent. El que tenien en comú tots aquests joves a Burgos era formar part de la dreta espanyolista, en alguns casos provinents del catalanisme moderat conservador. De tots ells, les ànimes de Destino, eren Ignacio Agustí, Josep Vergés i Jaime Ruiz Manent. Juntament amb aquests hi havia els autèntics “camisas viejas” entre els que podem citar José María Fontana, José Ribas Seva, Carlos Trías o Mariano Calviño. L’any 1938, encara a Burgos, Destino valorava el context de Munic a Europa amb duríssimes crítiques a la Societat de Nacions i amb una línia de descrèdit general de la democràcia, tal com feia l’extrema dreta per tota Europa i una valoració extrema del líder a imitar, Adolf Hitler, gran patriota i defensor d’unes reivindicacions justes (els Sudets de Txecoslovàquia) segons la revista.
Les idees franquistes a la Catalunya de 1939 partien d’una revolta militar i eclesiàstica contra el reformisme social, la democràcia, les cultures liberals i obreristes, contrarevolucionària i antiliberal; un enfrontament de classe instigat per grups de poder que es veien amenaçats pels projectes republicans als que s’havien de sumar les ambicions recatolitzadores de l’Església. En la inicial revolta militar hi havia dues idees clau: a) La lluita contra el “comunisme” i b) un programa radical de nacionalització espanyola, el que implicava una renacionalització autoritària de les masses que en el context europeu dels anys trenta volia dir una feixistització en sentit totalitari de les masses espanyoles. Per englobar-ho (i simplificar-ho) tot, aviat s’encunyarà el famós concepte de “rojo – separatista”, degut en primera instància al periodista i publicista franquista Maximiano García Venero, conegut pel seu pseudònim Tresgallo de Souza. Aquests seran doncs els “enemigos de España”.
Amb aquest discurs radical – integrista – espanyolista, molts catalans de dretes, catalanistes o regionalistes que havien fugit o s’havien amagat durant la guerra, apareixien ara com a sospitosos a la “Nueva España”. El discurs feixistitzat de l’embrionari nacionalcatolicisme serà molt important per tal de culpabilitzar també les dretes burgeses catalanes. Ja durant l’any 1937 (a més de les tòxiques i violentes intervencions radiofòniques de Queipo de Llano des de Sevilla), van aparèixer al diari ABC de la capital andalusa tres articles del periodista Antonio Martínez Tomás titulats “El enemigo”, “Catalanes y catalanistes” i “La España nacional. Un precursor” on parlava de la necessitat de renacionalització (espanyola, clar) que tenien els catalans i que els catalanistes i els catalans (aquí per a l’autor la diferència és difusa) eren un dels objectius centrals del nou règim en construcció. Els “técnicos” de la Lliga, aquí englobava la burgesia propera al regionalisme en general, eren sospitosos i eren un enemic del qual el nou estat s’havia de protegir. Aquest periodista serà la mà dreta del Comte de Godó en la propera etapa franquista de La Vanguardia Española.
L’entrada de les tropes nacionals en territori català amb l’abolició, de moment nominal, de l’odiat Estatut d’Autonomia, la primavera de 1938, donarà lloc a tot un seguit de legislació sobre qüestions nacionals i de normalització del discurs espanyolista amb la conversió de tot plegat en norma jurídica. Hi sortirà l’obligatorietat dels noms de persona en castellà i la prohibició de l’ús del català en l’àmbit social, econòmic, polític, públic. Per a dur a terme aquestes i moltes altres mesures d’espanyolització calien els que vindrien de fora en el primer règim d’ocupació, alguns de coneguts com ara el primer governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, Luís de Galinsoga que serà director de La Vanguardia Española per designació del govern durant vint anys fins a la seva sortida l’any 1959 en el conegut cas Galinsoga o Luys Santa Marina (així escrivia el seu nom que d’origen era Luís Santamarina), entre d’altres càrrecs, nomenat director, en acabar la guerra, del diari Solidaridad Nacional. Evidentment, calien col·laboradors, podríem dir nostrats, com ara Ferran Valls i Taberner, Josep Maria Tallada, Santiago Nadal o Ignacio Agustí. En el món acadèmic català també n’hi havia de disposats a la defensa de la Nueva España: Pere Font i Puig, Gonzalo del Castillo, Manuel de Montoliu o Josep Maria Millàs i Vallicrosa.
A l’esquerra Wenceslao González Oliveros (1890 – 1965) governador civil de Barcelona i que va destacar per un anticatalanisme ferotge. De Barcelona va passar a presidir el terrible “Tribunal de Responsabilidades Políticas” (Catedráticos Humanidades UC3M) A la dreta retall de premsa de “Solidaridad Nacional” de 13 d’abril de 1939 (elnacional.cat)
L’1 de gener amb l’ofensiva final sobre Catalunya en marxa, el periodista falangista i catòlic Manuel Aznar, publica les declaracions de Serrano Suñer sobre el “programa de actuación inmediata” a Catalunya: aquí plantejava què fer amb Catalunya, amb els “buenos catalanes”, els que havien guanyat la guerra des del seu propi bàndol, dels que havien rebut o rebrien les tropes triomfants, els que es quedaven a casa o els que anaven cap a l’exili. Les respostes a la premsa del moment no deixaven dubtes. Mossèn José Montagut Roca escrivia que s’havia d’actuar amb rigor i sense miraments i parlava que el “castellano se debía imponer dentro y fuera de las aulas, en la escuela y en la Universidad, en la jurisdicción sagrada y en la propaganda oral y escrita” i això s’havia de fer obligant i reprimint el que fos necessari. Li demanava a Serrano una proposta clara, concisa i pragmàtica. L’home del cuñadísimo a Barcelona, era el nou governador civil Wenceslao González Oliveros que tindria una importància cabdal el primer any de franquisme a Catalunya. El seu objectiu escrit era culminar la nacionalització d’Espanya incloent-hi les províncies rebels del nord i del nord-est. Per tal d’implementar-ho, utilitzava la repressió política i econòmica amb un ús quotidià de l’extorsió i del xantatge contra els que anomenava “caballeros de la Lliga”: multes, amb publicitat a la premsa a comerciants, botiguers, fabricants amb expedients i judicis. La cerimònia de possessió del càrrec, el juliol de 1939 va congregar una munió de càrrecs franquistes i molts catalans convençuts, convertits o reconvertits a la causa. El procés de nacionalització implicava un desmantellament total i immediat del sistema cultural català de manera integral. La venjança i l’amenaça contra els burgesos catalans era ben explícita, ja que eren, en el discurs dominant, una gent poc fiable; l’amenaça s’estenia, per descomptat, a les restes del moviment obrer organitzat. Una frase del seu discurs és ben clara: “No se puede olvidar que España se alzó con tanta o mayor fiereza contra los estatutos desmembradores que contra el comunismo”. Introdueix la metàfora mèdico-quirúrgica: “la putrefacción se ha de extirpar quirúrgicamente”.
Un dels personatges importants del relat és Ignacio Agustí (Ignasi durant els anys de la República quan escrivia en català), que com altres catalans col·laborava i dirigia Destino a Burgos, la revista creada per falangistes catalans i serà copropietari de la futura edició a Barcelona. Va ser un dels importants teoritzadors del desastre del catalanisme i totalment entregat a la construcció nacional espanyola des de Catalunya, de manera total i incondicional. Entre altres, coses, l’any 1939 era Cap Provincial de Premsa i Propaganda. Quan Destino es publica a Barcelona, canvia el nom per Destino. Política de Unidad i es converteix en setmanari, amb Josep Vergés, Juan Ramón Masoliver i ell mateix com a copropietaris. En el grup editorial i redactor inicial a Barcelona trobem també Joan Teixidor, Eugenio Nadal i Xavier Montsalvatge entre d’altres.
Un dels objectius bàsics dels primers moments era el control absolut dels principals àmbits de la cultura de la ciutat. Així, la Universitat de Barcelona, sotmesa des del primer moment a una brutal depuració, tindrà com a rector el catedràtic de Dret Canònic Francisco Gómez del Castillo, el més feixista que hi hagi hagut mai. Al capdavant de la Biblioteca Central (abans Biblioteca de Catalunya) hi haurà l’historiador i numismàtic Felipe Mateu i en els principals museus, falangistes destacats amb uniforme, com Javier de Salas al Museu d’Art o Martín Almagro al Museu d’Arqueologia amb la indissimulada missió de destruir tota l’obra prèvia de Pere Bosch i Gimpera. A l’Ateneu Barcelonès hi entrarà tot un seguit d’elements en general força feixistitzats, tal com manava el moment; cal destacar el president, l’esmentat anteriorment Luys Santa Marina, conseller nacional de FET y de las JONS. Aquest home era un pèssim escriptor, periodista i funcionari (era també director de Solidaridad Nacional) i va estar molt sobre representat en els primers anys del nou règim.
Entre els falangistes catalans, n’hi havia de primera fornada (els anomenats “camisas viejas”) i d’altres (la majoria) que s’havien anat incorporant al llarg de la guerra o al final, però tots tenien les mateixes obsessions per la revolució nacionalsindicalista i les denúncies de la plutocràcia, autòctona o universal. Entre la diversitat que incloïa el moviment franquista hi havia també els tradicionalistes, les dretes catalanes monàrquiques o no (ben menystingudes en general pels falangistes autèntics pel fet de ser burgesos, tot i que molts d’aquests falangistes també ho eren), els arribats a darrera hora al falangisme. El món catòlic, especialment Acció Catòlica i el món de Montserrat també estava en el punt de mira dels puristes falangistes ja que el seu espanyolisme no quedava, als seus ulls, totalment explicitat. El discurs falangista de 1939 -1940 a casa nostra era nítidament nacionalista espanyolista, amb un odi remarcat per la “vella política” i els grups que li havien donat suport i una malfiança total pels funcionaris depurats, ja que això portava a la reaparició en l’escenari polític dels antics lligaires. La tasca de control social i polític que volien fer a Catalunya era immens i aviat va quedar clar que no tenien prou gent per a un control efectiu del país; podien manar i de fet ho feien, però mai no serien ni majoritaris ni hegemònics.
El llibre recull un fet, ja a l’any 1940 que excità molt els ànims dels falangistes catalans. Va ser una conferència a Madrid de l’antiga mà dreta de Cambó i exministre de la restauració borbònica Joan Ventosa i Calvell. Tot i que la conferència comptava amb la presència d’alguns dels més importants jerarques franquistes, encapçalats pel propi Serrano Suñer, l’emprenyada entre els falangistes (en particular dels catalans) va ser general ja que veien Ventosa com un liberal i sospitós pel seu passat.
La nova agenda cultural dels franquistes catalans en els primers anys del nou règim passava per adoctrinar, tot actuant en tres àmbits: les institucions culturals, l’estructura de formació falangista i el món universitari. L’activitat conferenciant i propagandista va ser frenètica en aquesta primera etapa i els “adoctrinadors” passaven de l’acadèmia del SEU (el falangista Sindicato Español Universitario), als cursos de formació per a falangistes a les associacions religioses, d’explicar poesia a l’Ateneu a teoritzar sobre l’Edat Mitjana hispànica davant els militars, tot amb una confusió volguda entre culturització i adoctrinament. Una gran quantitat d’homes (tots homes amb les excepcions castellanes de Mercedes Sanz-Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo o de Pilar Primo de Rivera, la germana del “ausente”) de diferents generacions que abastaven la diversitat del feixisme hispànic en aquells moments: catòlics, borbònics o carlins, falangistes, antics regionalistes o ex-republicans de dretes, seran els encarregats d’aquesta tasca que volia contribuir a la formació de la Nueva España. Els personatges més importants, i dels quals en el llibre s’ofereixen detalls de les seves intervencions o escrits en aquest sentit adoctrinador són: Ferran Valls i Taberner, Pedro Font i Puig, Eduardo Pérez Angulo, Octavio Pérez Vitoria, Josep Maria Pi i Sunyer, Martín Almagro, Josep Maria Millàs i Vallicrosa, Felipe Mateu i Llopis, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, René Llanas de Niubó, José Bonet del Río, José Bernabé Oliva, Alfonso Sala, Aurelio Joaniquet, Pedro Gual Villalbí, Antonio M. Simarro, Manuel Vela Jiménez, Luys Santa Marina, Miguel Utrillo, Diego Martínez Pastor, Mossèn Pedro Lisbona, Mossèn Llorenç Riber i Mossèn Josep Vives.
A l’esquerra Luys Santa Marina (1898 – 1980) pseudònim de l’escriptor i periodista falangista Luis Gutiérrez Santamarina, molt important en els primers anys de franquisme a Catalunya (Fundación Nacional) En el centre Ferran Valls i Taberner (1888 – 1942) fou una de les veus més importants en la publicística franquista en hiels primers anys de la postguerra (Enciclopedia.cat) A la dreta Josep Maria Tallada (1884 – 1946) economista i antic regionalista afiliat al partit únic franquista l’any 1936; passà de postures modernitzadores a postulats reaccionaris durant els anys d’aquest estudi (Enciclopedia.cat)
L’AteneuBarcelonès, capgirat de dalt a baix, serà un gran centre d’activisme d’aquesta “nova” intel·lectualitat. De la primera Junta Directiva el febrer de 1939 encara amb el règim d’ocupació, presidida d’urgència pel vell tinent general Ignacio Despujol (oncle de Joan Ventosa) es passarà al mes de maig a la substitució de Despujol per Luys Santa Marina en un acte solemne amb la participació del gran factòtum teòric del feixisme espanyol, Ernesto Giménez Caballero. En el llibre es fa un repàs ampli i comentat de les conferències i actes més importants dels primers anys (1939 – 1940), dominats per l’ortodòxia falangista i espanyolista nacional catòlica on apareixen els membres de les dretes feixistitzades l’any 1939, tot explicant el projecte feixista catòlic, molt més ampli del que es pensaven els falangistes. Citem els títols d’algunes d’aquestes conferències i el nom dels conferenciants: “Economía y destino de España” de l’economista Román Perpiñá Grau (18 d’octubre de 1939). “El concepto cristiano del Trabajo y del capital” del jesuïta Joaquín Azpiazu (30 d’octubre de 1939). “El Judaísmo, valor revolucionario” de René Llanas de Niubó, amb un antisemitisme delirant en els seus continguts (també a l’octubre de 1939).
Una part interessant del llibre és l’anàlisi del revisionisme, és a dir, la revisió i reescriptura del passat, que es va fer en aquests primers moments des de posicions post-regionalistes, en concret a través de dues figures clau en aquells primers moments: Ferran Valls i Taberner i Josep Maria Tallada. Aquestes persones, provinents de les files lligaires, representaven una intel·lectualitat necessària, aportant una visió nacionalista espanyolista radical i un antiliberalisme ferotge. Les seves aportacions anaven en el sentit d’intentar suplantar el cos cultural de la societat catalana anterior a 1939, omplir l’espai deixat per la intel·lectualitat a l’exili, represaliada o silenciada i de tenir molt en compte les disputes internes en el camp feixista espanyol.
A l’esquerra, Ignacio Agustí (1913 – 1974), antic militant de la Lliga i col·laborador de La Veu de Catalunya, era un desl propietaris de “Destino”, tot repudiant el catalanisme i defensant postures radicalment espanyolista i franquista (El Periódico) En el centre Juan Ramón Masoliver (1910 – 1987), un dels fundadors de “Destino” a Burgos on treballà a la “Delegación de Prensa y Propaganda” A la dreta Josep Vergés (1910 – 2001) un dels principals editors catalans de la postguerra i també incorporat a la zona sollevada a Burgos, a la foto amb Josep Pla (1897 – 1981)(lletres.net)
La ingent tasca descrita la van dur a terme diferents elements com ara els falangistes que hi havien entrat amb les tropes a Barcelona (el cas de Luys Santa Marina), excatalanistes refugiats en el bàndol franquista impregnats del feixisme que imperava per tota Europa (el cas dels dos personatges que hom parlarem una mica endavant), joves catòlics ambiciosos fugits de la revolució o monàrquics d’extrema dreta. Tots aquests publicistes faran acte de presència ben aviat a través de la premsa: el falangista Solidaridad Nacional, la Vanguardia Española codirigida entre febrer i abril de 1939 per Manuel Aznar i Josep Pla que, a través de Pla va obrir les portes a les col·laboracions de Valls i Taberner i Tallada, el diari carlí El Correo Catalán, el diari propietat de Miquel MateuDiario de Barcelona (a partir de 1940) o el setmanari Destino. Política de Unidad que apareixerà a l’estiu d’aquell any. El revisionisme anava en una doble direcció, per una banda explicar tot allò que havia dut al desastre de 1936 (o potser abans des del 14 d’abril de 1931) o que arrencava del maleït segle XIX (o potser des del 1789) i, per altra banda, cap on anava la societat a partir de gener o abril de 1939.
Ferran Valls i Taberner havia estat enquadrat disciplinadament a la Lliga molt proper a Francesc Cambó, però simultàniament cada cop més distant conforme avançava el temps republicà; aquest allunyament quedaria palès en les seves activitats franquistes durant la guerra (Misión cultural española que el Generalísimo Franco envió a América del Sur en otoño de 1937). Ell és responsable de tota la síntesi sobre el revisionisme sobretot en l’encunyament de l’expressió i el llarg article “la falsa ruta” que recull el paper històric de la burgesia catalana, els seus errors i els seus “extravíos” que identificava amb el nacionalisme català. Ferran Valls acumulà càrrecs i molta influència intel·lectual en els primers anys de la postguerra, però la seva vida va quedar truncada de manera sobtada l’any 1942. Josep Maria Tallada, economista i membre de la Lliga Regionalista també aniria cap a posicions cada cop més feixistitzades durant la guerra que passaria en el bàndol nacional on s’afiliaria a FET y de las JONS (afiliació que Ferran Valls no faria, i es ventava de no militar-hi). Un important article seu a La Vanguardia Española, aniria en el sentit crític de Valls: “Revisión de conductas. La inconsciencia de la burguesía”. Sense dubte, els articles i escrits de Vall i Taberner i de Tallada significaven una introducció teòrica de la “Nueva España” des de Catalunya i a Catalunya.
A l’esquerra, Eugenio Nadal (1917 – 1944). És curiosa la frase de Josep Pla que podeu trobar a la pàgina 415 del llibre: “La mort d’Eugenio Nadal fou molt trista, però fou un gran bé pel setmanari. La sortida de Masoliver fou positiva. L’eliminació d’Ignasi Agustí […] fou indescriptiblement excel·lent. Agustí no és més que un enorme, indescriptible ignorant […] com a escriptor és risible i il·legible […]” (Album Online)A la dreta les primeres juntes directives de l’Ateneu Barcelonès l’any 1939 amb el general Despujol com a representant de les forces d’ocupació i Santamarina que serà president durant molts anys. Si mireu la composició de les juntes, podreu trobar molts del protagonistes d’aquesta història (foto de l’autor de la vitrina de l’Ateneu Barcelonès)
Un personatge important en aquesta història i a qui Vilanova dedica un capítol és Eugenio Nadal, una de les grans promeses de la nova intel·lectualitat feixista a Barcelona. De molt jove ja formava part de l’extrema dreta conservadora i monàrquica (com tota la seva família després de la dictadura de Primo de Rivera) en una família burgesa on crearan un mini partit, Derecha Catalana. Arrel dels Fets d’octubre de 1934, la mare i els germans s’afilien a la Comunión Tradicionalista. El discurs ideològic d’Eugenio Nadal era molt confús i farà política amb el seu germà Santiago a Barcelona i a Burgos després d’iniciada la guerra. Els dos germans s’aniran feixistitzant de manera radical amb el temps amb el catolicisme com a eina troncal juntament amb l’espanyolisme. A la tornada a Barcelona, Eugenio serà una de les plomes que escriuran el primer número de Destino. Política de Unidad, el mes de juny de 1939 juntament amb els tres propietaris del setmanari Ignacio Agustí, Josep Vergés i Juan Ramón Masoliver i altres col·laboradors com Xavier Montsalvatge o Joan Teixidor. La revista reapareguda amb un nom nou després dels primers anys de Burgos, es convertirà en el referent literari del primer feixisme espanyol i la seva contribució a la construcció doctrinària del “Nuevo Estado” a Catalunya, a partir del catolicisme i la tradició immemorial, és a dir, el nacionalisme sincrètic com una forma singular de feixisme nacional.
A partir de 1941, Josep Pla que s’havia incorporat a Destino. Política de Unidad després de la seva sortida de La Vanguardia Española, ja n’estava tip de l’”estilo” falangista del setmanari i dels continguts espanyolistes i feixistoides dels articles d’Eugenio Nadal. Probablement l’Eugenio es devia sentir interpel·lat per la crítica implícita (o de vegades explícita) que apareixia en els articles de Pla. El fet és que en pocs anys quedà palès el fracàs rotund de l’aposta literària i intel·lectual del falangisme a Catalunya. L’incomprensible argot del (en paraules àcides de Pla) “genio de la literatura hispànica” (en referència a Eugenio Nadal) i la total manca d’arrelament en la tradició literària catalana del maximalisme patriòtic falangista, motivaran que, a partir de 1945, Eugenio Nadal (mort de manera ràpida per un càncer l’any anterior), només serà recordat per oferir el seu cognom (el nom no) a un premi literari.
Sigui com fos, en els primers mesos de 1939 es produí a Barcelona una autèntica foguerada, una explosió d’entusiasme en la producció intel·lectual i periodística, tota plena de manifestacions, reflexions, declaracions d’intencions i “adhesiones inquebrantables” dels feixistes catalans, és a dir, de les dretes feixistitzades, de catòlics traumatitzats, d’oportunistes i venjatius espanyols, nacionalistes radicals, conservadors urbans i rurals, tradicionalistes també feixistitzats i de gent d’ordre” ressorgida o retornada a casa. Entre aquesta gent que publicava en la premsa franquista del moment trobem: Josep Pla, Josep Maria Tallada, Ferran Valls i Taberner, Carles Sentís, Martí de Riquer, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, Ignacio Agustí, Joan Teixidor, José Bernabé Oliva, Martín Almagro, Félix Ros, Javier de Salas, el canonge Montagut, Miguel Utrillo, Carles Fages de Climent o mossèn Josep Sanabra. A continuació es fa un petit comentari d’algunes d’aquestes persones, sempre situat en el context d’aquell complicat any: Joan Teixidor era un escriptor catòlic i catalanista que a partir de l’estiu de 1939 s’encarregava de les pàgines culturals de Destino. Política de Unidad; també escrivia a Solidaridad Nacional amb un estil falangista ranci i carregant contra les avantguardes artístiques i polítiques del republicanisme derrotat. Josep Pla també escrigué molt en aquells moments d’eufòria i alleujament personal amb gran explosió verbal. Pla entra a Barcelona amb les tropes ocupants el 26 de gener de 1939, conjuntament amb el periodista castellà Manuel Aznar i immediatament es fan càrrec de La Vanguàrdia a la qual canvien el nom de la capçalera; entre febrer i juliol acolliran al rotatiu la doctrina oficial i espanyolista, cròniques apocalíptiques sobre els “rojos”, consignes propagandístiques, etc. S’hi inclouran en aquests mesos col·laboracions radicals de Carles Sentís, Pedro Gual Villalbí i Josep Maria Junoy. També hi col·laboraven a la nova La Vanguardia Española alguns elements provinents del regionalisme com Ferran Valls, amb el seu article paradigmàtic La falsa ruta o Josep Maria Tallada. En el llibre s’analitzen alguns articles de Josep Pla en aquests mesos per entendre el moment i el moment i situació de l’escriptor.
Carles Sentís deixarà una petjada important en la construcció del discurs del franquisme, amb el seu famós ¿”Fins Cataloniae”? El “fin” de la película de gánsteres, simplementeoretorno. Nos han dejado documentos en piedra. Miguel Utrillo i altres col·laboradors publicaven a Solidaridad Nacional la sèrie d’articles Fantasmones rojos on assenyalaven i culpabilitzaven directament amb noms i cognoms personatges catalans de la vida quotidiana en una mena de delació pública; aquesta estratègia també la seguia Carles Sentís. Un home provinent de la gent d’ordre traumatitzada per la guerra, la revolució i els anys anteriors republicans era Carles Fages de Climent que, com Pla i Teixidor carregaven contra la pèrdua – robatori del patrimoni artístic i històric dut a terme pels “rojo – separatistas”. Molta gent va participar en aquests primers moments apoteòsics fundacionals. Per a uns, l’entusiasme va durar mesos, però d’altres van mantenir la flama de la foguera ben encesa.
La cloenda o epíleg del llibre se centra en estudiar la manera com va acabar en el temps la foguerada feixistitzant que afectà bona part de la intel·lectualitat o simplement dels publicistes que col·laboraven amb el franquisme des dels primers moments de l’ocupació. En concret, l’autor es centra en el devanir d’un dels propietaris de la nova revista Destino (l’any 1944 havia perdut la segona part del nom i recuperava el seu nom original), Ignacio Agustí. L’anomenat “esprit du temps” havia anat canviant i a la revista havien anat entrant certs aires nous que coexistien amb el franquisme recalcitrant i “inquebrantable”. A l’alçada de 1957, la propietat era doble, per una banda Josep Vergés reconvertit a posicions grises dins d’aquell franquisme imperant i per altre banda un Ignacio Agustí fidel representant (ho serà fins a la seva mort l’any 1974) en les postures més franquistes ancorades en l’any 1939 sense cap mena de concessió o evolució als nous temps. Dins dels setmanari hi havia d’altres que com Josep Pla tenien una visió més oberta de tot plegat i aquests convivien amb altres més clarament aperturistes com Néstor Luján o, fins i tot, Josep Maria Espinàs. El cas és que l’any 1957 culminà un llarg procés pel qual Ignacio Agustí sortí de la propietat i de la redacció, tal com s’explica en el llarg epíleg. La revista Destino tindria una darrera i curta vida quan la comprà Jordi Pujol l’any 1974, però aquesta és una altra història.
Aquest llibre omple un bon espai en el coneixement de la més immediata postguerra a Catalunya. Una gran part de la intel·lectualitat catalana va marxar a l’exili o va quedar sotmesa a l’ostracisme i a la depuració política que de manera ferotge es va desencadenar conforme l’exèrcit d’ocupació s’anava assentant al territori. Però un nombre no gens menyspreable de catalans, alguns acompanyant l’exèrcit franquista o a Calalunya estant, van col·laborar de forma entusiasta, per motivacions diverses, amb l’ocupant: eren les dretes catalanes del moment.
L’autor utilitza un llenguatge, proper i àgil per explicar aquests fets. El text intercala de manera sistemàtica testimonis o relats, fragments d’articles o altres documents de l’època amb una acurada i molt treballada selecció, que són molt útils per entendre com devia ser aquell moment crític i hiperideologitzat així com la psicologia dels protagonistes en el “tercer año triunfal” i de “la Victoria” oa l’immediat any 1940 a casa nostra. Al llarg de la narració van apareixent els personatges catalans imbuïts de l’esperit dominant en aquells moments on els feixismes europeus semblaven no tenir aturador i on tot era acceptable per tal de situar-se en bona posició en els moments de la formació del nou estat naixent. He trobat, des del meu punt de vista, un epíleg excessivament llarg que fa una hipèrbole en el temps per centrar-se en la manera com el primer franquisme català es va adaptant al signe dels temps i va eliminant els darrers vestigis de la foguerada feixistitzant que havia intentat, sense èxit finalment, substituir el paradigma cultural del nostre país per unes formes més liberals que xocaven frontalment amb les totalitàries maneres de 1939. Malgrat l’extensió, l’epíleg està ben resolt i, en general, el llibre és una lectura apassionant pels qui ens interessa la història contemporània del nostre país i, en concret, aquest aspecte de la intel·lectualitat franquista a casa nostra en èpoques molt primerenques de la dictadura franquista.
El llibre és editat per La Campana, el setembre de 2024, consta de 526 pàgines, de les quals 496 són de text; s’acompanya un índex onomàstic i notes bibliogràfiques fins el total de 526 pàgines.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF). És autor, entre d’altres, d’Una burgesia sense ànima (2010), Nazis a Barcelona (2017) o La vaga dels tramvies (Rosa dels Vents, 2021).
El personatge principal, la Yeonghye, a conseqüència d’uns malsons pertorbadors, deixa de menjar carn. Tanmateix, això és només l’inici de la seva transformació. Aquest canvi radical és vist i narrat de forma consecutiva per tres persones de la seva vida fins ara rutinària i anodina: el seu marit, el seu cunyat i la seva germana. La història, tal com acabo de dir, s’explica en tres parts: La vegetariana, La taca mongòlica i Flames verdes. La primera part és narrada pel marit de Yeonghye, el senyor Cheong, en primera persona. La segona part és en tercera persona i se centra en el cunyat de la protagonista (el seu nom no hi apareix) i la tercera part roman en impersonal tercera persona, però se centra en la seva germana, la Inhye, que parla esporàdicament en temps present. La metamorfosi de la Yeonghye no respon ni a preferències vegetals ni a instints suïcides. No és només un canvi en la dieta nutricional. És una dona que s’ha deslligat de tot el que implica l’animal humà, la seva violència, el seu canibalisme i la seva intolerància, fins a convertir-se en un ésser completament vegetal.
El llibre és, des del meu punt de vista, una bona novel·la; potser no acaba d’omplir les expectatives que m’havia fet abans de la lectura, però crec que us agradarà quan el llegiu. És possible que una de les raons de l’èxit de la novel·la sigui el desconeixement general que tenim de la cultura oriental i de la seva literatura i el fet que ens traslladem a mons que, fins i tot propers, són prou estranys com per a oferir-nos un sentiment de contrast, d’incomoditat que xoca amb la nostra mentalitat occidental. En La vegetariana, Han Kang porta aquesta incomoditat a un extrem, capaç de regirar l’estómac del lector més dur i, no obstant això, ho fa d’una forma melodiosa, dolça, característica d’aquesta literatura oriental que de vegades, més que narrar, deixa que l’acció discorri suaument com una taca d’oli que llisca sobre l’aigua. La Yeonghye, una dona anodina, que sempre s’ha ajustat al seu paper de dona submisa i atenta envers el seu marit —cruel pot resultar la manera com ell parla d’ella, gairebé despectivament, com si es tractés de poc més que un moble del saló—. Quan un dia, decideix deixar de menjar carn, hi ha alguna cosa que des del seu entorn familiar és percebut com una ofensa a les tradicions.
La vegetariana és una novel·la forta i feble alhora. Forta en el seu contingut i feble, més aviat delicada, en la seva forma. No ofereix respostes i et deixa més dubtes pel camí sobre les quals caldria pensar: des del trencament dels esquemes tradicionals socials als mínims drets humans, des de la figura de la dona en la societat al concepte de la bogeria. De tota manera, és una novel·la que no et deixa indiferent, encara que ha creat ja tantes expectatives (penso en el meu cas) que és possible que el seu impacte sigui menor del que aconseguiria si es pogués sense preconcepcions inicials.
Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970) és Premi Nobel de Literatura 2024. Va escriure aquest llibre l’any 2007. L’edició catalana és de La Magrana l’any 2024, amb una bona traducció de Mihwa Jo i Raimon Blancafort. La novel·la consta de 204 pàgines.
Aquest llibre és el tercer de la sèrie que l’autor dedica a l’estudi del feixisme des d’una postura radicalment antifeixista. Vaig llegir i ressenyar les dues primeres entregues l’any 1920 (M. El hijo del siglo) i l’any 1923 (M. El hombre de la providencia) i ara acabo de llegir el tercer. El que havia de ser una trilogia ara ja s’ha transformat en una tetralogia amb un quart tom (M. La hora del destino) publicat l’any 2024 que de moment no he llegit. Suposo que més endavant tornaré a l’apassionant i funest personatge de la història mundial que vuitanta anys després de la seva mort encara desperta nostàlgies i relectures històriques truculentes entre la renovada i, al mateix temps retrògrada, extrema dreta del món i, en especial, entre els antics missinos neofeixistes (en el seu moment del Moviment Social Italià o MSI) ara en el govern italià en una barreja de la dreta més ortodoxa berlusconiana, els radicals xenòfobs de la Lliga de Salvini, tots presidits per la “moderada” Georgia Meloni amb el seu partit Fratelli d’Italia provinent de l’Aliança Nacional (AN), partit hereu del clarament neofeixista MSI. En el context polític que tenim ara és molt important que es publiquin llibres com aquesta sèrie d’Antonio Scurati ja que contribueixen a lluitar contra la banalització i el blanquejament d’un període històric terrible i del qual no hi ha res ni a recuperar ni per reivindicar.
Los últimos días de Europa comença l’any 1938 quan Mussolini ha proclamat la fundació de l’imperi italià després del triomf a la guerra d’Abisínia i l’acostament cada vegada més intens a l’Alemanya nazi amb la qual està compartint dedicació bèl·lica a la guerra civil espanyola donant un important suport militar i econòmic als nacionals comandats pel general Franco. Aquest tercer llibre se centra en els moments previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, fet històric els ressons i les conseqüències del qual ressonaran durant molt de temps. Scurati ens mostra un Mussolini diletant, oportunista, dubitatiu, mediocre. Si heu llegit els anteriors llibres, observareu el declivi d’un Mussolini que vint anys abans semblava un líder inqüestionable, ferm i segur.
Berlin. Mussolini, Ciano and Hitler. 1937. Germany. Credit: Album / Photo12/Archives Snark
En els llibres de Scurati sobre Mussolini es desenvolupen amb detall la personalitat i la trajectòria d’altres personatges que, tot i que secundaris, adquireixen molt protagonisme. En aquest tercer volum és molt remarcable la figura de Galeazzo Ciano, gendre del dictador, el gendríssim, un home mediocre a qui col·loca com a ministre d’Afers Exteriors i que es veu arrossegat a negociar una aliança amb Alemanya i després una guerra que no vol. La pantomima de Ciano i el seu sogre tractant d’evitar l’entrada en el conflicte, comportant-se com a mediocres i fanfarrons, intentant Mussolini convertir-se en el pacificador mentre Hitler el tracta com a algú que no és de fiar, sense ser avisat de les successives maniobres polítiques o bèl·liques de l’Alemanya nazi fins que ja són un fet: Txecoslovàquia, Àustria, el pacte de no agressió amb Stalin o la invasió de Polònia. Apart del nucli principal conductor del relat, la progressiva implicació italiana en la Segona Guerra Mundial, hi ha un segon centre d’interès en el llibre que és l’aprovació de les lleis racials antisemites -més dures que les que llavors regien a Alemanya contra els jueus-, provocant la caiguda en desgràcia i fins i tot la fugida de feixistes de la primer etapa, com la mateixa Margherita Sarfatti o el podestà de Ferrara, amic íntim del jerarca Italo Balbo, que assisteix perplex a una mesura que sembla plantejada per impressionar Hitler, ja que en la ideologia feixista no hi havia motivacions ètniques i hi havia un bon nombre de feixistes que eren jueus.
Aquest és el llibre més petit de la sèrie amb 418 pàgines, publicat per Alfaguara l’any 2023 i traduït, com els altres per Carlos Gumpert. La lectura és extraordinàriament fluïda i l’alternança de relat amb les fonts que donen suport historiogràfic al que s’està llegint faciliten molt la situació històrica del que es narra.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.