No es tracta d’un llibre d’història de primer ordre, ja que el subtítol ens indica que l’autor fa una immersióràpida en el problema, però el rigor, l’abundància de fonts i de cites al llarg de l’exposició, fan d’aquesta obra un element imprescindible a l’hora d’abordar i entendre el tema. La primera cosa que fa l’autor és definir de manera clara el concepte i, d’aquesta manera, la catalanofòbia és l’aversió a tot allò que defineix la identitat catalana. Aquesta actitud està vinculada al nacionalisme espanyol o a les seves figures anteriors precedents de l’edat moderna i que es caracteritza per ser un projecte políticament centralista i culturalment uniformitzador. La clau bàsica de l’argumentació del doctor Pich és que la catalanofòbia té els seus orígens en la confrontació entre dos models de construcció de l’estat – nació, el centralista d’arrel castellana i el que defensa l’autogovern català. Aquest xoc té les seves arrels en època moderna, concretament en les polítiques de Felip IV i del seu ministre el conte-duc d’Olivares que conduïren a la Guerra dels Segadors, continua en la guerra de Successió, la derrota catalana de 1714 i el decret de Nova Planta que eliminaria les constitucions i llibertats catalanes. Una part central del llibre és el segle XIX que serà el període històric de construcció de l’estat liberal espanyol quan s’afermarà el caràcter centralista i uniformitzador del model a partir de la Constitució de 1837. El segle XX compta amb molts capítols, ja que és el segle dels dos moments de consolidació del catalanisme polític amb alguns avenços cap a l’autogovern durant la Segona República i en la Transició posterior a la Dictadura franquista; aquests moments amb l’autonomia i l’autogovern suposen dos punts màxims de catalanofòbia que, en definitiva, és un fet estructural i persistent que respon a l’existència d’una identitat catalana i que ha configurat els catalans com l’enemic interior i que és l’única expressió de masses unificadora del nacionalisme espanyol. Els darrers capítols del llibre recorren els fets recents del segle XXI que hem viscut de manera intensa i que han portat a un punt culminant de rebuig a la nostra identitat. En tot el període, els partidaris del centralisme uniformitzador, responen amb catalanofòbia als defensors de la descentralització i la diversitat cultural.
A l’esquerra Francisco de Quevedo: “Son los catalanes el ladrón de tres manos […] Ellos son las viruelas de sus reyes”. A la dreta José Patiño, inspirador del Decret de Nova Planta: “[…] es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)” (Imatges de wikipedia.org)
L’exercici intens de recerca i, al mateix temps de síntesi que fa l’autor és molt gran i atansa la seva erudició al gran públic d’una manera excel·lent. La quantitat de llibres relacionats amb el tema que utilitza en la construcció del relat és molt gran i les fonts que en cada període històric utilitza per argumentar la formació i el creixement de la catalanofòbia són nombrosíssims i molt ben situats per entendre el que s’està construint. Fins i tot, les cites catalanòfobes de la nostra actualitat amb els seus autors, des del nou estatut d’autonomia de 2006 i tot el que vindrà després amb el fracassat procés d’independència i la posterior repressió estatal, són recollides i situades de forma brillant en el context, tot fent un intens exercici de treball amb hemeroteques i mitjans de comunicació.
A l’esquerra Santiago Bernabeu, antic president del Real Madrid: “¡Estoy en territorio conquistado!” “Me gusta Catalunya a pesar de los catalanes”. A la dreta Joan Carles I, rei emèrit: “[…] a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano; fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”. (imatges de wikipedia.org)
Cadascun dels dotze capítols que cronològicament configuren el llibre és encapçalat per una frase històrica relacionada amb la catalanofòbia referent al període abordat i un títol que ens enquadra el període tractat. Així, el capítol 1 porta com a títol:
“Trabajé […] por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. L’Espanya polisinodial dels Àustries i la Guerra dels Segadors (1624 – 1659)
o el capítol 4:
“Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación á mi patria […] á mi adorada España”. El Sexenni Democràtic i la primera República (1868 -1874)
I el capítol 9:
“Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939– 1975)
Un divertit exercici per a mi, era trobar en la posterior lectura del capítol l’autor de la frase de capçalera i el context històric en què es va pronunciar. Queda clar que el grau de catalanofòbia ha anat fluctuant al llarg del temps però en els moments en què des del catalanisme es demana més autogovern, la resposta fòbica augmenta.
El darrer capítol, plantejat a mode se síntesi o conclusions finals, està molt ben fet i realment la seva lectura és un molt bon esquema conceptual del que s’ha escrit anteriorment. Aquest capítol final acaba amb un esment a un escrit del propi autor i de Miquel Caminal de 2010 on afirmen que l’horitzó realment federal i plurinacional continua essent l’objectiu pels qui pensen que una Espanya realment federal és possible; malgrat això, si l’autogovern dels catalans dins d’Espanya no fos possible, la independència hauria de ser una opció democràticament legítima. El llibre conclou amb una frase de Mark Twain: “La Història no està escrita, ni es repeteix, però rima”.
A l’esquerra Mariano Rajoy, expresident del govern central: “Los catalanes hacen cosas” Josep Borrell, exministre socialista: “Hay que desinfectar Catalunya” (Imatges de wikipedia.org)
El llibre té un títol principal i dos subtítols, el segon plantejat en forma depregunta: Catalanofòbia Una immersió ràpida. Quines són lescauses de la catalanofòbia esteses per Espanya? A càrrec de Tibidabo Edicions, publicat el maig de 2025, amb 231 pàgines, estructurat en un índex previ i dotze capítols i un llistat breu final de lectures recomanades.
Josep Pich Mitjana. Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (1991) i doctor per la UPF (1999), la meva recerca se centra en la Història política d’Espanya i Catalunya a la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. La seva tesi doctoral, titulada Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) i la gènesi del catalanisme polític, dirigida pel professor Josep Termes, va aportar una visió nova sobre els orígens del catalanisme, així com sobre un dels seus ideòlegs i líders més influents. Els seus interessos de recerca abasten el període conegut com a Belle Époque, així com la gènesi i l’evolució del federalisme, el catalanisme i l’imperialisme espanyol al nord d’Àfrica. Ha impulsat la creació del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF, dirigit pel professor Enric Ucelay-Da Cal, i des de juny de 2018 és investigador principal d’aquest grup.
Us presento un llibre al qual vaig arribar a través del consell d’un molt bon amic meu, l’escriptor veneçolà AlejandroPadrón amb el qual comparteixo gairebé cada dia un cafè i unes xerrades llargues, profitoses i agradabilíssimes. Jo no sabia que aquesta novel·la s’havia convertit, des de l’any 2024 quan es va publicar, en el fenomen editorial espanyol i que en aquests moments va per la divuitena edició amb més de 150.000 exemplars venuts. Tot un rècord de vendes, un autèntic best-seller; el consell positiu de l’Alejandro em va portar a la lectura del llibre.
Lapenínsuladelascasasvacías és una novel·la sobre la Guerra Civil escrita, i això és un punt extraordinari, per un joveníssim escriptor de 35 anys, DavidUclés que va començar a escriure el seu llibre quan en tenia dinou a partir de les converses amb el seu avi. El llibre és la història de la família Arlodento o Ardolento, ja que en el registre civil estaven inscrits d’una i altra manera, d’un poble de Jaén que Uclés inventa i li diu Jándula, el municipi real de Quesada d’on és originari l’autor. Narra en to de realisme màgic la vida de la família entre 1936 i 1939 a Ibèria, un país imaginari que inclou el que en la realitat històrica són Espanya i Portugal. La novel·la relata la vida al poble i les peripècies dels diferents i nombrosos membres de la família per la península, assotada per la guerra civil. El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges. Uclés utilitza de forma suau i, en molts casos amb tendresa, les situacions o elements màgics per tal de descriure situacions que habitualment són crues i molt dures, tal com correspon a la situació tràgica de guerra civil que descriu. Per la novel·la apareix un munt de personatges, tan ficticis com històrics i explica l’esdevenir d’una família en descomposició, la deshumanització d’un poble, la desintegració d’un territori i els horrors de la guerra. Un aspecte interessant del relat són les múltiples cites d’escriptors, testimonis o historiadors que ens ajuden a situar-nos en la realitat que es descriu, així com les apel·lacions que el narrador fa amb el lector i que ajuda a convertir-lo en part del drama que es viu a les pàgines del llibre; al llarg del llibre són nombroses les ocasions en què el narrador intervé a la Història. Parafrasejant les paraules del propi Uclés, creu que és difícil que un recurs d’aquest estil pugui funcionar, però si que funciona, i molt bé, amb unes quaranta intervencions meta-literàries del narrador o en les quals s’hi fa esment. Això suposa alhora un joc amb el temps que permetrà al lector anticipar-se i saber el què passarà i que permet a l’autor mostrar-nos diferents cares d’una realitat en diferents moments de la història. En alguns punts del relat, Uclés fa propostes musicals que donen rellevància emocional al que està passant i suggereix al lector la companyia d’algunes obres en moments importants.
En general no es pot qüestionar el rigor històric dels fets que no segueixen sempre un fil totalment continu en el temps sinó que, de vegades, van i venen en el seguit cronològic per a fer més creïble i emotiva la narració. Un punt de crítica és l’excessiva simplificació dels ideals polítics i socials dels dos bàndols que poden conduir, segons la lectura que hom vulgui fer, a interpretacions una mica maniquees o excessivament tòpiques, però tot i admetent que això pugui passar, crec que la incardinació dels fets històrics de la Guerra Civil amb la trama novel·lada amb moltíssims actors reals o ficticis és més que brillant i molt atractiva. En aquest sentit, un moment especial de la novel·la és quan s’explica la conspiració militar prèvia al cop d’estat de 1936 com una partida d’escacs i des del punt de vista de Franco que prepara i mou les fitxes del tauler rebel amb la seva particular perspectiva, però sense allunyar-se del rigor històric.
El llibre enganxa totalment des de la primera pàgina. Gràcies al realisme màgic, l’autor embelleix el que és terrible, i fa possible enfrontar-se a una novel·la tan llarga sense que el drama sigui penosament feixuc. Hi ha capítols que són autèntics contes, plens de poesia, d’imatges inoblidables. Potser, s’abusa una mica d’aquest recurs que en alguns moments t’allunya de la realitat. Però això no canvia la visió del conjunt. I a més, els capítols són breus, la qual cosa ajuda al fet que la lectura sigui molt fluïda. És una obra que es llegeix amb plaer, amb emoció, i que deixa pòsit. Una novel·la, en definitiva que destil·la una maduresa i un ofici literari increïble en una autor tan jove.
LaPenínsuladelascasasvacías és editat per Siruela Nuevos Tiempos amb 700 pàgines i estructurat en un pròleg i un arbre genealògic de la família que us serà de molta utilitat en la lectura i amb quatre parts: Simiente/1936. Leño/1936. Ascua/1937. Ceniza/1938/1939. L’epíleg culmina la novel·la.
DavidUclés (Úbeda, 1990), llicenciat i màster en Traducció i Interpretació, és, a més, escriptor, músic i dibuixant. Ha publicat les novel·les El llanto del león (Premi Complutense de Literatura, 2019) i Emilio y Octubre (2020). Lapenínsuladelascasas vacías és el fruit de quinze anys de treball i d’un exhaustiu viatge de documentació i memòria per la geografia espanyola. Per a la seva creació, ha rebut les beques Leonardo i Montserrat Roig.
El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor GonzaloPontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de PasadoyPresente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i per a millorar el futur.
Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)
El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i laCatalunyarepublicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.
Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es) El cinquè capítol desenvolupa laqüestióagrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36. Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents no va ser el motiu principal del suport i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.
El capítol 7, laviradadelaRepública explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A laRevoluciód’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.
El capítol novè, elpacteantirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.
Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)
En el capítol desè, elFrontPopular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral i van donar suport total a la rebel·lió militar
El capítol onzè, l’aixecamentmilitar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República. El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, laculturarepublicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.
Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)
Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.
Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936
És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.
Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.
Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.
Aquesta novel·la ha estat per a mi, una gran troballa. La lectura és d’un nivell d’addicció tan gran que no la pots deixar i, en aquests moments de tanta caloria ambiental i uns termòmetres que perden el mercuri de tan alts com estan, us asseguro que tindreu unes hores d’autèntic gaudi. Jo ho he passat molt bé i us l’aconsello molt. És dels llibres que tenen la difícil virtut d’enganxar-te i transportar-te a una trama i uns personatges que t’atrapen de l’inici al final de l’acció.
Us faig cinc cèntims sobre l’argument de la novel·la: la història d’un barman mític i real, en Frank Meier que va ser un aclamat i reconegut elaborador i dissenyador de còctels i tota mena de begudes en el Gran Hotel Ritz de París. L’acció comença el 13 de juny de 1940 quan les tropes de la Wehrmacht estan a les portes de la capital declarada ciutat oberta i amb la derrota francesa ja evident. Per l’hotel Ritz i pel famós bar que dirigeix el nostre protagonista, hi passarà l’alta oficialitat de l’exèrcit d’ocupació, de les SS i de la Gestapo, així com molts dels habituals hostes que compartiran parcialment l’edifici, les instal·lacions de l’hotel i els serveis del famós barman. L’acció continua al llarg dels quatre anys que va durar l’ocupació nazi i al llarg d’aquest temps hi assistirem a l’evolució dels diferents protagonistes, molts d’ells personatges històrics, i veurem com el món antic de l’aristocràcia i l’alta burgesia parisenca i europea que utilitzava habitualment l’hotel va desapareixent en un context marcat per la col·laboració amb els ocupants o amb el règim de Vichy i amb les intrigues d’espionatge i de repressió al voltant de l’heterogeni grup humà que comparteix els vins, xampanys i còctels del protagonista.
Per acabar, algunes dades tècniques lligades a l’edició del llibre. L’original es va publicar a França l’any 2024 i l’èxit va estar tan aclaparador, que en pocs mesos n’havia venut més de 300.000 exemplars. A l’estat espanyol, l’edició ha estat de Galaxia Gutenberg amb una traducció al castellà d’Adolfo García Ortega. El llibre consta de 396 pàgines de text amb força diàlegs, però amb reflexions molt potents que aprofundeixen en un dilema que pels nostres veïns francesos és encara roent i és el paper nacional / individual desenvolupat durant l’ocupació nazi. L’autor Philippe Collin és periodista i productor en France Inter, autor d’assajos i guionista de còmics; també és autor de pòdcasts dedicats a Léon Blum, Napoleó, Simone de Beauvoir, Philippe Pétain i la Resistència. El bàrman del Ritz és la seva primera novel·la.
El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.
D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)
El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.
En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.
En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.
A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)
En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal durant la massacre.
En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George OrwellHomenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard, sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.
El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol. Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.
A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre
El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat. El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.
El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.
Es plantegen a l’inici tres qüestions clau per a l’autor. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada per revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol, radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans amb un programa de nacionalització espanyola, un programa d’entrada contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries (comunistes, anarquistes o socialistes), contra el laïcisme i el lliure pensament; en definitiva, un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal. La segona és que de feixistes, o franquistes o falangistes catalans, n’hi va haver, potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. De fet, l’any 1939, des de l’exili o la clandestinitat ja se’n feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats. La tercera, segons observava l’ideòleg falangista Dionisio Ridruejo, que en certs sectors de la societat catalana, pesava més la consciència de classe, de pertinença a un grup social que l’esperit nacional; tot això determinat per la por, el pànic a la revolució a l’estiu de 1936. Els sectors burgesos catalans eren predominantment (n’hi havia també de l’extrema dreta monàrquica, carlina o falangista) catalanistes en diferents graus i orientacions. Aquests sectors es van haver d’acomodar a la nova realitat que portà la victòria dels rebels: de l’exili a la clandestinitat pels més liberals o esquerranosos, fins el silenci o la col·laboració pels propers a la Lliga.
Aquí trobem un dels motius clau del fracàs del projecte de nacionalització forçada del franquisme. Ni va aconseguir la feixistització (aquest concepte no apareix en el diccionari de la RAE) de la societat ni tampoc l’espanyolització. En l’alineament de sectors de la societat burgesa va pesar més la situació del context europeu del moment que no pas les soflames i la retòrica militarista, catòlica i nacionalista radical del nou règim triomfant. En el llibre es recull i se’n parla de personatges que més que franquistes per convenciment van ser catalans de 1939, arrossegats per l’esprit du temps al voltant de 1939 i amb els canvis de la crisi dels trenta, la guerra mundial i el canvi radical de 1945. En aquests sacsejos hi trobem la “gent d’ordre” catalanista, regionalista, monàrquica o republicana conservadora: uns volien un retorn al passat d’ordre i de seguretat, altres aspiraven a una carrera pública amb els que manaven o d’altres creien en els nous tempos feixistes i la seva derivada nacionalista i imperialista. Per això els catalans del 1939 van ser molts i molt diferents.
L’autor situa com a punt de partida el moment històric de l’Europade Munic de 1938 quan el continent està abocat a la guerra i la penúltima genuflexió de les democràcies liberals davant de Hitler amb la “mediació” del Duce aconsegueix allargar l’agonia d’un continent que aviat s’agenollarà definitivament davant del dictador nazi. Ens expliquen com van viure la conferència de Munic els catalans (els franquistes, els antifranquistes i els resignats) encara amb la guerra d’Espanya ben viva. Quan cau París en mans alemanyes el juny de 1940 ja feia més d’un any que la dictadura s’havia abatut sobre Catalunya amb el suport dels catalans espanyolistes d’extrema dreta, els carlins o tradicionalistes, els catalanistes regionalistes de la liquidada Lliga i del difús món catòlic més o menys conservador durament castigat per la revolució. El canvi durant aquest període serà dràstic.
Per entendre millor el llibre i la història que hom explica, cal situar-nos a Burgos en plena guerra civil l’any 1937 on un grup de catalans provinents de sectors falangistes o de la dreta més radicalitzada creen la revista Destino, que es convertirà en setmanari i òrgan dels falangistes catalans de FET y de las JONS. Entre els creadors i col·laboradors hi ha gent de procedència diversa com Ignacio Agustí o Carles Sentís que venien del catalanisme cultural i periodístic durant l’etapa republicana o Juan Ramón Masoliver del tradicionalisme feixistitzat o els germans José María i Jaime Ruiz Manent que no tenien un recorregut polític previ, però que renegaven de la democràcia republicana. Altres com Martí de Riquer i Josep Vergés tenien uns orígens similars als germans Manent. El que tenien en comú tots aquests joves a Burgos era formar part de la dreta espanyolista, en alguns casos provinents del catalanisme moderat conservador. De tots ells, les ànimes de Destino, eren Ignacio Agustí, Josep Vergés i Jaime Ruiz Manent. Juntament amb aquests hi havia els autèntics “camisas viejas” entre els que podem citar José María Fontana, José Ribas Seva, Carlos Trías o Mariano Calviño. L’any 1938, encara a Burgos, Destino valorava el context de Munic a Europa amb duríssimes crítiques a la Societat de Nacions i amb una línia de descrèdit general de la democràcia, tal com feia l’extrema dreta per tota Europa i una valoració extrema del líder a imitar, Adolf Hitler, gran patriota i defensor d’unes reivindicacions justes (els Sudets de Txecoslovàquia) segons la revista.
Les idees franquistes a la Catalunya de 1939 partien d’una revolta militar i eclesiàstica contra el reformisme social, la democràcia, les cultures liberals i obreristes, contrarevolucionària i antiliberal; un enfrontament de classe instigat per grups de poder que es veien amenaçats pels projectes republicans als que s’havien de sumar les ambicions recatolitzadores de l’Església. En la inicial revolta militar hi havia dues idees clau: a) La lluita contra el “comunisme” i b) un programa radical de nacionalització espanyola, el que implicava una renacionalització autoritària de les masses que en el context europeu dels anys trenta volia dir una feixistització en sentit totalitari de les masses espanyoles. Per englobar-ho (i simplificar-ho) tot, aviat s’encunyarà el famós concepte de “rojo – separatista”, degut en primera instància al periodista i publicista franquista Maximiano García Venero, conegut pel seu pseudònim Tresgallo de Souza. Aquests seran doncs els “enemigos de España”.
Amb aquest discurs radical – integrista – espanyolista, molts catalans de dretes, catalanistes o regionalistes que havien fugit o s’havien amagat durant la guerra, apareixien ara com a sospitosos a la “Nueva España”. El discurs feixistitzat de l’embrionari nacionalcatolicisme serà molt important per tal de culpabilitzar també les dretes burgeses catalanes. Ja durant l’any 1937 (a més de les tòxiques i violentes intervencions radiofòniques de Queipo de Llano des de Sevilla), van aparèixer al diari ABC de la capital andalusa tres articles del periodista Antonio Martínez Tomás titulats “El enemigo”, “Catalanes y catalanistes” i “La España nacional. Un precursor” on parlava de la necessitat de renacionalització (espanyola, clar) que tenien els catalans i que els catalanistes i els catalans (aquí per a l’autor la diferència és difusa) eren un dels objectius centrals del nou règim en construcció. Els “técnicos” de la Lliga, aquí englobava la burgesia propera al regionalisme en general, eren sospitosos i eren un enemic del qual el nou estat s’havia de protegir. Aquest periodista serà la mà dreta del Comte de Godó en la propera etapa franquista de La Vanguardia Española.
L’entrada de les tropes nacionals en territori català amb l’abolició, de moment nominal, de l’odiat Estatut d’Autonomia, la primavera de 1938, donarà lloc a tot un seguit de legislació sobre qüestions nacionals i de normalització del discurs espanyolista amb la conversió de tot plegat en norma jurídica. Hi sortirà l’obligatorietat dels noms de persona en castellà i la prohibició de l’ús del català en l’àmbit social, econòmic, polític, públic. Per a dur a terme aquestes i moltes altres mesures d’espanyolització calien els que vindrien de fora en el primer règim d’ocupació, alguns de coneguts com ara el primer governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, Luís de Galinsoga que serà director de La Vanguardia Española per designació del govern durant vint anys fins a la seva sortida l’any 1959 en el conegut cas Galinsoga o Luys Santa Marina (així escrivia el seu nom que d’origen era Luís Santamarina), entre d’altres càrrecs, nomenat director, en acabar la guerra, del diari Solidaridad Nacional. Evidentment, calien col·laboradors, podríem dir nostrats, com ara Ferran Valls i Taberner, Josep Maria Tallada, Santiago Nadal o Ignacio Agustí. En el món acadèmic català també n’hi havia de disposats a la defensa de la Nueva España: Pere Font i Puig, Gonzalo del Castillo, Manuel de Montoliu o Josep Maria Millàs i Vallicrosa.
A l’esquerra Wenceslao González Oliveros (1890 – 1965) governador civil de Barcelona i que va destacar per un anticatalanisme ferotge. De Barcelona va passar a presidir el terrible “Tribunal de Responsabilidades Políticas” (Catedráticos Humanidades UC3M) A la dreta retall de premsa de “Solidaridad Nacional” de 13 d’abril de 1939 (elnacional.cat)
L’1 de gener amb l’ofensiva final sobre Catalunya en marxa, el periodista falangista i catòlic Manuel Aznar, publica les declaracions de Serrano Suñer sobre el “programa de actuación inmediata” a Catalunya: aquí plantejava què fer amb Catalunya, amb els “buenos catalanes”, els que havien guanyat la guerra des del seu propi bàndol, dels que havien rebut o rebrien les tropes triomfants, els que es quedaven a casa o els que anaven cap a l’exili. Les respostes a la premsa del moment no deixaven dubtes. Mossèn José Montagut Roca escrivia que s’havia d’actuar amb rigor i sense miraments i parlava que el “castellano se debía imponer dentro y fuera de las aulas, en la escuela y en la Universidad, en la jurisdicción sagrada y en la propaganda oral y escrita” i això s’havia de fer obligant i reprimint el que fos necessari. Li demanava a Serrano una proposta clara, concisa i pragmàtica. L’home del cuñadísimo a Barcelona, era el nou governador civil Wenceslao González Oliveros que tindria una importància cabdal el primer any de franquisme a Catalunya. El seu objectiu escrit era culminar la nacionalització d’Espanya incloent-hi les províncies rebels del nord i del nord-est. Per tal d’implementar-ho, utilitzava la repressió política i econòmica amb un ús quotidià de l’extorsió i del xantatge contra els que anomenava “caballeros de la Lliga”: multes, amb publicitat a la premsa a comerciants, botiguers, fabricants amb expedients i judicis. La cerimònia de possessió del càrrec, el juliol de 1939 va congregar una munió de càrrecs franquistes i molts catalans convençuts, convertits o reconvertits a la causa. El procés de nacionalització implicava un desmantellament total i immediat del sistema cultural català de manera integral. La venjança i l’amenaça contra els burgesos catalans era ben explícita, ja que eren, en el discurs dominant, una gent poc fiable; l’amenaça s’estenia, per descomptat, a les restes del moviment obrer organitzat. Una frase del seu discurs és ben clara: “No se puede olvidar que España se alzó con tanta o mayor fiereza contra los estatutos desmembradores que contra el comunismo”. Introdueix la metàfora mèdico-quirúrgica: “la putrefacción se ha de extirpar quirúrgicamente”.
Un dels personatges importants del relat és Ignacio Agustí (Ignasi durant els anys de la República quan escrivia en català), que com altres catalans col·laborava i dirigia Destino a Burgos, la revista creada per falangistes catalans i serà copropietari de la futura edició a Barcelona. Va ser un dels importants teoritzadors del desastre del catalanisme i totalment entregat a la construcció nacional espanyola des de Catalunya, de manera total i incondicional. Entre altres, coses, l’any 1939 era Cap Provincial de Premsa i Propaganda. Quan Destino es publica a Barcelona, canvia el nom per Destino. Política de Unidad i es converteix en setmanari, amb Josep Vergés, Juan Ramón Masoliver i ell mateix com a copropietaris. En el grup editorial i redactor inicial a Barcelona trobem també Joan Teixidor, Eugenio Nadal i Xavier Montsalvatge entre d’altres.
Un dels objectius bàsics dels primers moments era el control absolut dels principals àmbits de la cultura de la ciutat. Així, la Universitat de Barcelona, sotmesa des del primer moment a una brutal depuració, tindrà com a rector el catedràtic de Dret Canònic Francisco Gómez del Castillo, el més feixista que hi hagi hagut mai. Al capdavant de la Biblioteca Central (abans Biblioteca de Catalunya) hi haurà l’historiador i numismàtic Felipe Mateu i en els principals museus, falangistes destacats amb uniforme, com Javier de Salas al Museu d’Art o Martín Almagro al Museu d’Arqueologia amb la indissimulada missió de destruir tota l’obra prèvia de Pere Bosch i Gimpera. A l’Ateneu Barcelonès hi entrarà tot un seguit d’elements en general força feixistitzats, tal com manava el moment; cal destacar el president, l’esmentat anteriorment Luys Santa Marina, conseller nacional de FET y de las JONS. Aquest home era un pèssim escriptor, periodista i funcionari (era també director de Solidaridad Nacional) i va estar molt sobre representat en els primers anys del nou règim.
Entre els falangistes catalans, n’hi havia de primera fornada (els anomenats “camisas viejas”) i d’altres (la majoria) que s’havien anat incorporant al llarg de la guerra o al final, però tots tenien les mateixes obsessions per la revolució nacionalsindicalista i les denúncies de la plutocràcia, autòctona o universal. Entre la diversitat que incloïa el moviment franquista hi havia també els tradicionalistes, les dretes catalanes monàrquiques o no (ben menystingudes en general pels falangistes autèntics pel fet de ser burgesos, tot i que molts d’aquests falangistes també ho eren), els arribats a darrera hora al falangisme. El món catòlic, especialment Acció Catòlica i el món de Montserrat també estava en el punt de mira dels puristes falangistes ja que el seu espanyolisme no quedava, als seus ulls, totalment explicitat. El discurs falangista de 1939 -1940 a casa nostra era nítidament nacionalista espanyolista, amb un odi remarcat per la “vella política” i els grups que li havien donat suport i una malfiança total pels funcionaris depurats, ja que això portava a la reaparició en l’escenari polític dels antics lligaires. La tasca de control social i polític que volien fer a Catalunya era immens i aviat va quedar clar que no tenien prou gent per a un control efectiu del país; podien manar i de fet ho feien, però mai no serien ni majoritaris ni hegemònics.
El llibre recull un fet, ja a l’any 1940 que excità molt els ànims dels falangistes catalans. Va ser una conferència a Madrid de l’antiga mà dreta de Cambó i exministre de la restauració borbònica Joan Ventosa i Calvell. Tot i que la conferència comptava amb la presència d’alguns dels més importants jerarques franquistes, encapçalats pel propi Serrano Suñer, l’emprenyada entre els falangistes (en particular dels catalans) va ser general ja que veien Ventosa com un liberal i sospitós pel seu passat.
La nova agenda cultural dels franquistes catalans en els primers anys del nou règim passava per adoctrinar, tot actuant en tres àmbits: les institucions culturals, l’estructura de formació falangista i el món universitari. L’activitat conferenciant i propagandista va ser frenètica en aquesta primera etapa i els “adoctrinadors” passaven de l’acadèmia del SEU (el falangista Sindicato Español Universitario), als cursos de formació per a falangistes a les associacions religioses, d’explicar poesia a l’Ateneu a teoritzar sobre l’Edat Mitjana hispànica davant els militars, tot amb una confusió volguda entre culturització i adoctrinament. Una gran quantitat d’homes (tots homes amb les excepcions castellanes de Mercedes Sanz-Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo o de Pilar Primo de Rivera, la germana del “ausente”) de diferents generacions que abastaven la diversitat del feixisme hispànic en aquells moments: catòlics, borbònics o carlins, falangistes, antics regionalistes o ex-republicans de dretes, seran els encarregats d’aquesta tasca que volia contribuir a la formació de la Nueva España. Els personatges més importants, i dels quals en el llibre s’ofereixen detalls de les seves intervencions o escrits en aquest sentit adoctrinador són: Ferran Valls i Taberner, Pedro Font i Puig, Eduardo Pérez Angulo, Octavio Pérez Vitoria, Josep Maria Pi i Sunyer, Martín Almagro, Josep Maria Millàs i Vallicrosa, Felipe Mateu i Llopis, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, René Llanas de Niubó, José Bonet del Río, José Bernabé Oliva, Alfonso Sala, Aurelio Joaniquet, Pedro Gual Villalbí, Antonio M. Simarro, Manuel Vela Jiménez, Luys Santa Marina, Miguel Utrillo, Diego Martínez Pastor, Mossèn Pedro Lisbona, Mossèn Llorenç Riber i Mossèn Josep Vives.
A l’esquerra Luys Santa Marina (1898 – 1980) pseudònim de l’escriptor i periodista falangista Luis Gutiérrez Santamarina, molt important en els primers anys de franquisme a Catalunya (Fundación Nacional) En el centre Ferran Valls i Taberner (1888 – 1942) fou una de les veus més importants en la publicística franquista en hiels primers anys de la postguerra (Enciclopedia.cat) A la dreta Josep Maria Tallada (1884 – 1946) economista i antic regionalista afiliat al partit únic franquista l’any 1936; passà de postures modernitzadores a postulats reaccionaris durant els anys d’aquest estudi (Enciclopedia.cat)
L’AteneuBarcelonès, capgirat de dalt a baix, serà un gran centre d’activisme d’aquesta “nova” intel·lectualitat. De la primera Junta Directiva el febrer de 1939 encara amb el règim d’ocupació, presidida d’urgència pel vell tinent general Ignacio Despujol (oncle de Joan Ventosa) es passarà al mes de maig a la substitució de Despujol per Luys Santa Marina en un acte solemne amb la participació del gran factòtum teòric del feixisme espanyol, Ernesto Giménez Caballero. En el llibre es fa un repàs ampli i comentat de les conferències i actes més importants dels primers anys (1939 – 1940), dominats per l’ortodòxia falangista i espanyolista nacional catòlica on apareixen els membres de les dretes feixistitzades l’any 1939, tot explicant el projecte feixista catòlic, molt més ampli del que es pensaven els falangistes. Citem els títols d’algunes d’aquestes conferències i el nom dels conferenciants: “Economía y destino de España” de l’economista Román Perpiñá Grau (18 d’octubre de 1939). “El concepto cristiano del Trabajo y del capital” del jesuïta Joaquín Azpiazu (30 d’octubre de 1939). “El Judaísmo, valor revolucionario” de René Llanas de Niubó, amb un antisemitisme delirant en els seus continguts (també a l’octubre de 1939).
Una part interessant del llibre és l’anàlisi del revisionisme, és a dir, la revisió i reescriptura del passat, que es va fer en aquests primers moments des de posicions post-regionalistes, en concret a través de dues figures clau en aquells primers moments: Ferran Valls i Taberner i Josep Maria Tallada. Aquestes persones, provinents de les files lligaires, representaven una intel·lectualitat necessària, aportant una visió nacionalista espanyolista radical i un antiliberalisme ferotge. Les seves aportacions anaven en el sentit d’intentar suplantar el cos cultural de la societat catalana anterior a 1939, omplir l’espai deixat per la intel·lectualitat a l’exili, represaliada o silenciada i de tenir molt en compte les disputes internes en el camp feixista espanyol.
A l’esquerra, Ignacio Agustí (1913 – 1974), antic militant de la Lliga i col·laborador de La Veu de Catalunya, era un desl propietaris de “Destino”, tot repudiant el catalanisme i defensant postures radicalment espanyolista i franquista (El Periódico) En el centre Juan Ramón Masoliver (1910 – 1987), un dels fundadors de “Destino” a Burgos on treballà a la “Delegación de Prensa y Propaganda” A la dreta Josep Vergés (1910 – 2001) un dels principals editors catalans de la postguerra i també incorporat a la zona sollevada a Burgos, a la foto amb Josep Pla (1897 – 1981)(lletres.net)
La ingent tasca descrita la van dur a terme diferents elements com ara els falangistes que hi havien entrat amb les tropes a Barcelona (el cas de Luys Santa Marina), excatalanistes refugiats en el bàndol franquista impregnats del feixisme que imperava per tota Europa (el cas dels dos personatges que hom parlarem una mica endavant), joves catòlics ambiciosos fugits de la revolució o monàrquics d’extrema dreta. Tots aquests publicistes faran acte de presència ben aviat a través de la premsa: el falangista Solidaridad Nacional, la Vanguardia Española codirigida entre febrer i abril de 1939 per Manuel Aznar i Josep Pla que, a través de Pla va obrir les portes a les col·laboracions de Valls i Taberner i Tallada, el diari carlí El Correo Catalán, el diari propietat de Miquel MateuDiario de Barcelona (a partir de 1940) o el setmanari Destino. Política de Unidad que apareixerà a l’estiu d’aquell any. El revisionisme anava en una doble direcció, per una banda explicar tot allò que havia dut al desastre de 1936 (o potser abans des del 14 d’abril de 1931) o que arrencava del maleït segle XIX (o potser des del 1789) i, per altra banda, cap on anava la societat a partir de gener o abril de 1939.
Ferran Valls i Taberner havia estat enquadrat disciplinadament a la Lliga molt proper a Francesc Cambó, però simultàniament cada cop més distant conforme avançava el temps republicà; aquest allunyament quedaria palès en les seves activitats franquistes durant la guerra (Misión cultural española que el Generalísimo Franco envió a América del Sur en otoño de 1937). Ell és responsable de tota la síntesi sobre el revisionisme sobretot en l’encunyament de l’expressió i el llarg article “la falsa ruta” que recull el paper històric de la burgesia catalana, els seus errors i els seus “extravíos” que identificava amb el nacionalisme català. Ferran Valls acumulà càrrecs i molta influència intel·lectual en els primers anys de la postguerra, però la seva vida va quedar truncada de manera sobtada l’any 1942. Josep Maria Tallada, economista i membre de la Lliga Regionalista també aniria cap a posicions cada cop més feixistitzades durant la guerra que passaria en el bàndol nacional on s’afiliaria a FET y de las JONS (afiliació que Ferran Valls no faria, i es ventava de no militar-hi). Un important article seu a La Vanguardia Española, aniria en el sentit crític de Valls: “Revisión de conductas. La inconsciencia de la burguesía”. Sense dubte, els articles i escrits de Vall i Taberner i de Tallada significaven una introducció teòrica de la “Nueva España” des de Catalunya i a Catalunya.
A l’esquerra, Eugenio Nadal (1917 – 1944). És curiosa la frase de Josep Pla que podeu trobar a la pàgina 415 del llibre: “La mort d’Eugenio Nadal fou molt trista, però fou un gran bé pel setmanari. La sortida de Masoliver fou positiva. L’eliminació d’Ignasi Agustí […] fou indescriptiblement excel·lent. Agustí no és més que un enorme, indescriptible ignorant […] com a escriptor és risible i il·legible […]” (Album Online)A la dreta les primeres juntes directives de l’Ateneu Barcelonès l’any 1939 amb el general Despujol com a representant de les forces d’ocupació i Santamarina que serà president durant molts anys. Si mireu la composició de les juntes, podreu trobar molts del protagonistes d’aquesta història (foto de l’autor de la vitrina de l’Ateneu Barcelonès)
Un personatge important en aquesta història i a qui Vilanova dedica un capítol és Eugenio Nadal, una de les grans promeses de la nova intel·lectualitat feixista a Barcelona. De molt jove ja formava part de l’extrema dreta conservadora i monàrquica (com tota la seva família després de la dictadura de Primo de Rivera) en una família burgesa on crearan un mini partit, Derecha Catalana. Arrel dels Fets d’octubre de 1934, la mare i els germans s’afilien a la Comunión Tradicionalista. El discurs ideològic d’Eugenio Nadal era molt confús i farà política amb el seu germà Santiago a Barcelona i a Burgos després d’iniciada la guerra. Els dos germans s’aniran feixistitzant de manera radical amb el temps amb el catolicisme com a eina troncal juntament amb l’espanyolisme. A la tornada a Barcelona, Eugenio serà una de les plomes que escriuran el primer número de Destino. Política de Unidad, el mes de juny de 1939 juntament amb els tres propietaris del setmanari Ignacio Agustí, Josep Vergés i Juan Ramón Masoliver i altres col·laboradors com Xavier Montsalvatge o Joan Teixidor. La revista reapareguda amb un nom nou després dels primers anys de Burgos, es convertirà en el referent literari del primer feixisme espanyol i la seva contribució a la construcció doctrinària del “Nuevo Estado” a Catalunya, a partir del catolicisme i la tradició immemorial, és a dir, el nacionalisme sincrètic com una forma singular de feixisme nacional.
A partir de 1941, Josep Pla que s’havia incorporat a Destino. Política de Unidad després de la seva sortida de La Vanguardia Española, ja n’estava tip de l’”estilo” falangista del setmanari i dels continguts espanyolistes i feixistoides dels articles d’Eugenio Nadal. Probablement l’Eugenio es devia sentir interpel·lat per la crítica implícita (o de vegades explícita) que apareixia en els articles de Pla. El fet és que en pocs anys quedà palès el fracàs rotund de l’aposta literària i intel·lectual del falangisme a Catalunya. L’incomprensible argot del (en paraules àcides de Pla) “genio de la literatura hispànica” (en referència a Eugenio Nadal) i la total manca d’arrelament en la tradició literària catalana del maximalisme patriòtic falangista, motivaran que, a partir de 1945, Eugenio Nadal (mort de manera ràpida per un càncer l’any anterior), només serà recordat per oferir el seu cognom (el nom no) a un premi literari.
Sigui com fos, en els primers mesos de 1939 es produí a Barcelona una autèntica foguerada, una explosió d’entusiasme en la producció intel·lectual i periodística, tota plena de manifestacions, reflexions, declaracions d’intencions i “adhesiones inquebrantables” dels feixistes catalans, és a dir, de les dretes feixistitzades, de catòlics traumatitzats, d’oportunistes i venjatius espanyols, nacionalistes radicals, conservadors urbans i rurals, tradicionalistes també feixistitzats i de gent d’ordre” ressorgida o retornada a casa. Entre aquesta gent que publicava en la premsa franquista del moment trobem: Josep Pla, Josep Maria Tallada, Ferran Valls i Taberner, Carles Sentís, Martí de Riquer, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, Ignacio Agustí, Joan Teixidor, José Bernabé Oliva, Martín Almagro, Félix Ros, Javier de Salas, el canonge Montagut, Miguel Utrillo, Carles Fages de Climent o mossèn Josep Sanabra. A continuació es fa un petit comentari d’algunes d’aquestes persones, sempre situat en el context d’aquell complicat any: Joan Teixidor era un escriptor catòlic i catalanista que a partir de l’estiu de 1939 s’encarregava de les pàgines culturals de Destino. Política de Unidad; també escrivia a Solidaridad Nacional amb un estil falangista ranci i carregant contra les avantguardes artístiques i polítiques del republicanisme derrotat. Josep Pla també escrigué molt en aquells moments d’eufòria i alleujament personal amb gran explosió verbal. Pla entra a Barcelona amb les tropes ocupants el 26 de gener de 1939, conjuntament amb el periodista castellà Manuel Aznar i immediatament es fan càrrec de La Vanguàrdia a la qual canvien el nom de la capçalera; entre febrer i juliol acolliran al rotatiu la doctrina oficial i espanyolista, cròniques apocalíptiques sobre els “rojos”, consignes propagandístiques, etc. S’hi inclouran en aquests mesos col·laboracions radicals de Carles Sentís, Pedro Gual Villalbí i Josep Maria Junoy. També hi col·laboraven a la nova La Vanguardia Española alguns elements provinents del regionalisme com Ferran Valls, amb el seu article paradigmàtic La falsa ruta o Josep Maria Tallada. En el llibre s’analitzen alguns articles de Josep Pla en aquests mesos per entendre el moment i el moment i situació de l’escriptor.
Carles Sentís deixarà una petjada important en la construcció del discurs del franquisme, amb el seu famós ¿”Fins Cataloniae”? El “fin” de la película de gánsteres, simplementeoretorno. Nos han dejado documentos en piedra. Miguel Utrillo i altres col·laboradors publicaven a Solidaridad Nacional la sèrie d’articles Fantasmones rojos on assenyalaven i culpabilitzaven directament amb noms i cognoms personatges catalans de la vida quotidiana en una mena de delació pública; aquesta estratègia també la seguia Carles Sentís. Un home provinent de la gent d’ordre traumatitzada per la guerra, la revolució i els anys anteriors republicans era Carles Fages de Climent que, com Pla i Teixidor carregaven contra la pèrdua – robatori del patrimoni artístic i històric dut a terme pels “rojo – separatistas”. Molta gent va participar en aquests primers moments apoteòsics fundacionals. Per a uns, l’entusiasme va durar mesos, però d’altres van mantenir la flama de la foguera ben encesa.
La cloenda o epíleg del llibre se centra en estudiar la manera com va acabar en el temps la foguerada feixistitzant que afectà bona part de la intel·lectualitat o simplement dels publicistes que col·laboraven amb el franquisme des dels primers moments de l’ocupació. En concret, l’autor es centra en el devanir d’un dels propietaris de la nova revista Destino (l’any 1944 havia perdut la segona part del nom i recuperava el seu nom original), Ignacio Agustí. L’anomenat “esprit du temps” havia anat canviant i a la revista havien anat entrant certs aires nous que coexistien amb el franquisme recalcitrant i “inquebrantable”. A l’alçada de 1957, la propietat era doble, per una banda Josep Vergés reconvertit a posicions grises dins d’aquell franquisme imperant i per altre banda un Ignacio Agustí fidel representant (ho serà fins a la seva mort l’any 1974) en les postures més franquistes ancorades en l’any 1939 sense cap mena de concessió o evolució als nous temps. Dins dels setmanari hi havia d’altres que com Josep Pla tenien una visió més oberta de tot plegat i aquests convivien amb altres més clarament aperturistes com Néstor Luján o, fins i tot, Josep Maria Espinàs. El cas és que l’any 1957 culminà un llarg procés pel qual Ignacio Agustí sortí de la propietat i de la redacció, tal com s’explica en el llarg epíleg. La revista Destino tindria una darrera i curta vida quan la comprà Jordi Pujol l’any 1974, però aquesta és una altra història.
Aquest llibre omple un bon espai en el coneixement de la més immediata postguerra a Catalunya. Una gran part de la intel·lectualitat catalana va marxar a l’exili o va quedar sotmesa a l’ostracisme i a la depuració política que de manera ferotge es va desencadenar conforme l’exèrcit d’ocupació s’anava assentant al territori. Però un nombre no gens menyspreable de catalans, alguns acompanyant l’exèrcit franquista o a Calalunya estant, van col·laborar de forma entusiasta, per motivacions diverses, amb l’ocupant: eren les dretes catalanes del moment.
L’autor utilitza un llenguatge, proper i àgil per explicar aquests fets. El text intercala de manera sistemàtica testimonis o relats, fragments d’articles o altres documents de l’època amb una acurada i molt treballada selecció, que són molt útils per entendre com devia ser aquell moment crític i hiperideologitzat així com la psicologia dels protagonistes en el “tercer año triunfal” i de “la Victoria” oa l’immediat any 1940 a casa nostra. Al llarg de la narració van apareixent els personatges catalans imbuïts de l’esperit dominant en aquells moments on els feixismes europeus semblaven no tenir aturador i on tot era acceptable per tal de situar-se en bona posició en els moments de la formació del nou estat naixent. He trobat, des del meu punt de vista, un epíleg excessivament llarg que fa una hipèrbole en el temps per centrar-se en la manera com el primer franquisme català es va adaptant al signe dels temps i va eliminant els darrers vestigis de la foguerada feixistitzant que havia intentat, sense èxit finalment, substituir el paradigma cultural del nostre país per unes formes més liberals que xocaven frontalment amb les totalitàries maneres de 1939. Malgrat l’extensió, l’epíleg està ben resolt i, en general, el llibre és una lectura apassionant pels qui ens interessa la història contemporània del nostre país i, en concret, aquest aspecte de la intel·lectualitat franquista a casa nostra en èpoques molt primerenques de la dictadura franquista.
El llibre és editat per La Campana, el setembre de 2024, consta de 526 pàgines, de les quals 496 són de text; s’acompanya un índex onomàstic i notes bibliogràfiques fins el total de 526 pàgines.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF). És autor, entre d’altres, d’Una burgesia sense ànima (2010), Nazis a Barcelona (2017) o La vaga dels tramvies (Rosa dels Vents, 2021).
El personatge principal, la Yeonghye, a conseqüència d’uns malsons pertorbadors, deixa de menjar carn. Tanmateix, això és només l’inici de la seva transformació. Aquest canvi radical és vist i narrat de forma consecutiva per tres persones de la seva vida fins ara rutinària i anodina: el seu marit, el seu cunyat i la seva germana. La història, tal com acabo de dir, s’explica en tres parts: La vegetariana, La taca mongòlica i Flames verdes. La primera part és narrada pel marit de Yeonghye, el senyor Cheong, en primera persona. La segona part és en tercera persona i se centra en el cunyat de la protagonista (el seu nom no hi apareix) i la tercera part roman en impersonal tercera persona, però se centra en la seva germana, la Inhye, que parla esporàdicament en temps present. La metamorfosi de la Yeonghye no respon ni a preferències vegetals ni a instints suïcides. No és només un canvi en la dieta nutricional. És una dona que s’ha deslligat de tot el que implica l’animal humà, la seva violència, el seu canibalisme i la seva intolerància, fins a convertir-se en un ésser completament vegetal.
El llibre és, des del meu punt de vista, una bona novel·la; potser no acaba d’omplir les expectatives que m’havia fet abans de la lectura, però crec que us agradarà quan el llegiu. És possible que una de les raons de l’èxit de la novel·la sigui el desconeixement general que tenim de la cultura oriental i de la seva literatura i el fet que ens traslladem a mons que, fins i tot propers, són prou estranys com per a oferir-nos un sentiment de contrast, d’incomoditat que xoca amb la nostra mentalitat occidental. En La vegetariana, Han Kang porta aquesta incomoditat a un extrem, capaç de regirar l’estómac del lector més dur i, no obstant això, ho fa d’una forma melodiosa, dolça, característica d’aquesta literatura oriental que de vegades, més que narrar, deixa que l’acció discorri suaument com una taca d’oli que llisca sobre l’aigua. La Yeonghye, una dona anodina, que sempre s’ha ajustat al seu paper de dona submisa i atenta envers el seu marit —cruel pot resultar la manera com ell parla d’ella, gairebé despectivament, com si es tractés de poc més que un moble del saló—. Quan un dia, decideix deixar de menjar carn, hi ha alguna cosa que des del seu entorn familiar és percebut com una ofensa a les tradicions.
La vegetariana és una novel·la forta i feble alhora. Forta en el seu contingut i feble, més aviat delicada, en la seva forma. No ofereix respostes i et deixa més dubtes pel camí sobre les quals caldria pensar: des del trencament dels esquemes tradicionals socials als mínims drets humans, des de la figura de la dona en la societat al concepte de la bogeria. De tota manera, és una novel·la que no et deixa indiferent, encara que ha creat ja tantes expectatives (penso en el meu cas) que és possible que el seu impacte sigui menor del que aconseguiria si es pogués sense preconcepcions inicials.
Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970) és Premi Nobel de Literatura 2024. Va escriure aquest llibre l’any 2007. L’edició catalana és de La Magrana l’any 2024, amb una bona traducció de Mihwa Jo i Raimon Blancafort. La novel·la consta de 204 pàgines.
Aquest llibre és el tercer de la sèrie que l’autor dedica a l’estudi del feixisme des d’una postura radicalment antifeixista. Vaig llegir i ressenyar les dues primeres entregues l’any 1920 (M. El hijo del siglo) i l’any 1923 (M. El hombre de la providencia) i ara acabo de llegir el tercer. El que havia de ser una trilogia ara ja s’ha transformat en una tetralogia amb un quart tom (M. La hora del destino) publicat l’any 2024 que de moment no he llegit. Suposo que més endavant tornaré a l’apassionant i funest personatge de la història mundial que vuitanta anys després de la seva mort encara desperta nostàlgies i relectures històriques truculentes entre la renovada i, al mateix temps retrògrada, extrema dreta del món i, en especial, entre els antics missinos neofeixistes (en el seu moment del Moviment Social Italià o MSI) ara en el govern italià en una barreja de la dreta més ortodoxa berlusconiana, els radicals xenòfobs de la Lliga de Salvini, tots presidits per la “moderada” Georgia Meloni amb el seu partit Fratelli d’Italia provinent de l’Aliança Nacional (AN), partit hereu del clarament neofeixista MSI. En el context polític que tenim ara és molt important que es publiquin llibres com aquesta sèrie d’Antonio Scurati ja que contribueixen a lluitar contra la banalització i el blanquejament d’un període històric terrible i del qual no hi ha res ni a recuperar ni per reivindicar.
Los últimos días de Europa comença l’any 1938 quan Mussolini ha proclamat la fundació de l’imperi italià després del triomf a la guerra d’Abisínia i l’acostament cada vegada més intens a l’Alemanya nazi amb la qual està compartint dedicació bèl·lica a la guerra civil espanyola donant un important suport militar i econòmic als nacionals comandats pel general Franco. Aquest tercer llibre se centra en els moments previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, fet històric els ressons i les conseqüències del qual ressonaran durant molt de temps. Scurati ens mostra un Mussolini diletant, oportunista, dubitatiu, mediocre. Si heu llegit els anteriors llibres, observareu el declivi d’un Mussolini que vint anys abans semblava un líder inqüestionable, ferm i segur.
Berlin. Mussolini, Ciano and Hitler. 1937. Germany. Credit: Album / Photo12/Archives Snark
En els llibres de Scurati sobre Mussolini es desenvolupen amb detall la personalitat i la trajectòria d’altres personatges que, tot i que secundaris, adquireixen molt protagonisme. En aquest tercer volum és molt remarcable la figura de Galeazzo Ciano, gendre del dictador, el gendríssim, un home mediocre a qui col·loca com a ministre d’Afers Exteriors i que es veu arrossegat a negociar una aliança amb Alemanya i després una guerra que no vol. La pantomima de Ciano i el seu sogre tractant d’evitar l’entrada en el conflicte, comportant-se com a mediocres i fanfarrons, intentant Mussolini convertir-se en el pacificador mentre Hitler el tracta com a algú que no és de fiar, sense ser avisat de les successives maniobres polítiques o bèl·liques de l’Alemanya nazi fins que ja són un fet: Txecoslovàquia, Àustria, el pacte de no agressió amb Stalin o la invasió de Polònia. Apart del nucli principal conductor del relat, la progressiva implicació italiana en la Segona Guerra Mundial, hi ha un segon centre d’interès en el llibre que és l’aprovació de les lleis racials antisemites -més dures que les que llavors regien a Alemanya contra els jueus-, provocant la caiguda en desgràcia i fins i tot la fugida de feixistes de la primer etapa, com la mateixa Margherita Sarfatti o el podestà de Ferrara, amic íntim del jerarca Italo Balbo, que assisteix perplex a una mesura que sembla plantejada per impressionar Hitler, ja que en la ideologia feixista no hi havia motivacions ètniques i hi havia un bon nombre de feixistes que eren jueus.
Aquest és el llibre més petit de la sèrie amb 418 pàgines, publicat per Alfaguara l’any 2023 i traduït, com els altres per Carlos Gumpert. La lectura és extraordinàriament fluïda i l’alternança de relat amb les fonts que donen suport historiogràfic al que s’està llegint faciliten molt la situació històrica del que es narra.
No hi ha res que hagi marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista ni que segueixi tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquest llarg període, pensat tant pels qui van viure aquells anys com per qui vulgui redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant una història de la dictadura, el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en el conjunt dels espanyols i que, abans de res, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. L’autor parla sempre de l’etapa, i així ho reitera en el mateix títol, com la dictadura franquista per tal de fer èmfasi en la principal definició històrica del procés, o sigui, una llarga fase de dictadura que no es pot endolcir definint-la únicament amb el terme més asèptic de franquisme.
Una de les aportacions de Sesma que serveixen per a caracteritzar la dictadura és la responsabilitat col·lectiva: no és el personatge Franco on es focalitza tota la història. La “cultura del enterado” era tota una cadena de decisions administratives que sumaven responsabilitats i complicitats i que finalment confluïen d’una determinada manera en el dictador. Un cas impressionant portat al límit són les darreres sentències de mort de la dictadura el setembre de 1975: quan Franco ha de donar l’”enterado” per a l’execució dels condemnats, insta a una aprovació nominal i personal, de manera que cada ministre és responsable últim de la resolució col·lectiva. Aquesta responsabilitat, fàcil de situar en tots els nivells administratius del Règim, s’ha de fer extensiva a una gran part de la societat que va fer possible la seva llarga durada en el temps. En molts moments actuals sembla com si una bona i immensa part del poble espanyol fos antifranquista, però els fets històrics no van anar així i la responsabilitat col·lectiva és extensiva a bona part de la gent. En això no ens diferenciem gaire del cas francès i el seu passat recent. Fins als anys 70 era àmpliament acceptada per la historiografia francesa (procomunista o conservadora) la tesi que els francesos eren majoritàriament un poble antifeixista que treballava des de les files de la Résistance contra l’ocupant nazi. Les investigacions de l’historiador estatunidenc Robert Paxton (1932) evidenciaren l’amplitud del col·laboracionisme i del suport social al govern de Vichy. Aquests treballs feren canviar la percepció de la població francesa respecte del seu passat immediat; en el cas del règim franquista hi ha molts paral·lelismes amb aquesta percepció o no acceptació del passat. Paxton descriu en els seus treballs un model per tal d’explicar l’evolució dels règims feixistes en cinc etapes: a) La creació del model feixista; b) la consolidació en l’espai públic; c) la conquesta del poder; d) l’exercici del poder i e) la radicalització final. Els casos d’Alemanya i Itàlia acaben amb una guerra internacional que els destrueix. El cas d’Espanya és asimètric ja que la radicalització (guerra civil) coincideix amb la conquesta del poder. Franco guanya una guerra cruel, llarga i brutal i no fou com l’arribada al poder dels nazis i feixistes italians que va ser ràpida i amb poca o nul·la resistència.
Els aliats de Franco. A l’esquerra amb Hitler a Hendaya l’octubre de 1940 (wacarts.co.uk) Dalt a la dreta amb Mussolini a Bordighera el febrer de 1941 (Dagospia) Baix a la dreta amb Pétain a Montpellier també el febrer de 1941 (la Prensa Gráfica)
Una segona clau de la dictadura franquista és que mai no es deixaren arrossegar amb guerres imperialistes o de descolonització, com feu per exemple la dictadura corporativa de Salazar a Portugal. En uns primers moments quan Alemanya ocupa mitja Europa, el desig del dictador i del seu entorn influent lligat al partit únic és entrar a la guerra al costat dels seus aliats en la qual veuen grans possibilitats de fer realitat les seves ànsies imperials, però Hitler veu excessives les demandes espanyoles i no acaba de tenir clar l’objectiu estratègic als finals de l’estiu de 1940 quan la seva obsessió ideològica el situava ja a la Rússia soviètica. Amb el temps Franco i la seva dictadura n’aprendran i tindran molt clar que per a sobreviure, les guerres colonials no eren pas bones; així doncs, es farà un replegament ideològic de les llums imperials que cantaven els vells falangistes en ares de la supervivència del sistema que, en definitiva, era l’objectiu suprem de la dictadura franquista.
El llibre no caricaturitza Franco en cap moment, ans el contrari, fa èmfasi en la importància dels quadres i de la seva formació, així com el domini magistral del seu ús per part del dictador per a controlar i dominar tots els ressorts i agents del poder. L’autor va fer la seva tesi doctoral sobre el Instituto de Estudios Políticos (IEP), un instrument ideològic i de formació de dirigents al servei del règim i del partit únic. Això li dona a Sesma un coneixement profund dels entramats del poder franquista i l’utilitza magistralment en el relat, ja que la importància de l’IEP i el seu control es van mantenir fins el final.
L’IEP fundat l’any 1939 en acabar la guerra civil a imatge de l’Istituto Nazionale di Cultura Fascista era un instrument polític de molta influència. Tres dels directors de l’IEP: A l’esquerra el primer director Alfonso García-Valdecasas (1939 – 1942), un falangista proper a Serrano Suñer (wikipedia.org). En el centre Fernando María Castiella (1944 – 1948), antic propagandista catòlic (fotos.europapress.es). A la dreta Manuel Fraga Iribarne (1961 – 1962) una de les figures més longeves del franquisme i la Transició (wikipedia.org)
El llibre trenca amb la visió centralista de la dictadura com ja manifesta en el títol (Ni una…). L’autor posa l’accent en la diversitat real del país que es manifestava inclús dins les fèrries estructures centralistes del règim. La visió centralitzada té molt a veure amb l’ús exclusiu de la historiografia clàssica molt centrada en la producció acadèmica a Madrid o Barcelona. Per a copsar aquesta “diversitat” dins del franquisme, Sesma ha utilitzat també molta producció historiogràfica provinent de sectors acadèmics de les diferents autonomies, amb la qual cosa aconsegueix una visió globalitzadora molt més real i més propera a l’autenticitat. Les aproximacions a l’estudi de les realitats regionals en temps de la dictadura permeten determinar com el seu discurs monolític s’anava ajustant de manera diversa en els diferents territoris; és a dir, el projecte hipercentralista original xocava amb la tossuda diversitat territorial espanyola. No hi ha en els quaranta anys de dictadura un model clar d’organització territorial. Un Estat totalment centralista i uniforme no hagués estat acceptat pels tradicionalistes que tenien un horitzó foral, ja desenvolupat parcialment a les fidels províncies d’Àlava i Navarra i que van ocupar durant molts anys un ministeri important com és el de Justícia; entre aquests trobem el comte de Rodezno ja en els primers governs i posteriorment Esteban Bilbao, Antonio Iturmendi o Antonio María de Oriol; aquests carlins mai no es plantejarien una llei que unifiqués, per exemple, els diferents codis civils existents.
Les estructures de poder territorial tenien quatre pilars. El primer era el governador civil, el conjunt dels quals formava un bon pool de personatges molt fidels, podríem dir d’acreditada fidelitat al Caudillo, que aniran rotant pel territori de l’Estat sense establir mai llaços molt grans amb una província concreta. Al final de llur carrera un bon governador civil “col·leccionarà” diversos càrrecs. El segon era el capità general de cada regió militar que era elegit en un procés molt minuciós; Franco recupera el rang que la República havia suprimit i, amb un finíssim càlcul polític, això li permet premiar els generals més fidels i, al mateix temps, dividir el col·lectiu de manera que cap d’ells acumuli massa poder i que no puguin representar una alternativa política a la seva persona. El mateix objectiu té eliminar el ministeri únic de la Guerra i dividir-ho en tres (Aire, Exèrcit i Marina). Amb això copia literalment el que fa Hitler amb les tres armes que componen les forces armades o Wehrmacht i que en el fons van per separat (Luftwaffe, Heer i Kriegsmarine). El bisbe era fonamental per entendre la relació entre la dictadura i l’Església que era, en paraules de l’autor, una relació molt oportunista i cínica. En aquella Espanya era el poder dictatorial qui determinava qui era catòlic i qui no ho era. El primer acord amb el Vaticà trigarà dos anys des del final de la guerra i és de 1941 i aquest no vol donar-li la categoria de Concordat. La base innegociable per a Franco serà la seva potestat d’intervenir en el nomenament dels bisbes; s’acordarà que el Nunci i el ministeri de Governació facin una primera selecció de candidats, sobre aquests el Vaticà proposarà una terna i Franco n’elegirà un. Però el sistema no és prou àgil, ja que des del final de la guerra hi havia setze bisbats vacants (alguns havien estat assassinats i Vidal i Barraquer era a l’exili). Al Vaticà, els primers temps li costa d’enviar ternes i utilitza el mecanisme dels bisbes auxiliars que, segons els acords no passen pel sedàs del Caudillo. Quan la Segona Guerra Mundial canvia de signe definitivament l’any 1943, amb la caiguda del “cuñadísimo” Ramón Serrano Suñer i el nou paper polític en el règim d’antics propagandistes catòlics (ex de la CEDA), les relacions Església – Estat flueixen millor i el Vaticà comença a enviar ternes a El Pardo. Fins l’any 1953 no es signarà el definitiu Concordat que preveia l’obertura d’una presó a Zamora per a clergues que s’anirà omplint els anys seixanta amb un volum de capellans presos superior a la de qualsevol país de l’òrbita comunista, sobretot clergues bascos, però també “curas obreros” de tota Espanya. Les relacions entre la Dictadura i l’Església (no específicament amb la jerarquia que, en conjunt, serà submisa en el temps), s’aniran complicant conforme es vagi desenvolupant i aplicant el Concili Vaticà II.
La darrera figura de poder era el director del periòdic provincial nomenat, sota la llei de premsa de 1938 pel ministeri de la Governació i era, en moltes províncies, l’única font d’informació. La cadena de periòdics del Movimiento s’originava d’incautacions durant la guerra o la immediata postguerra. Així passaran al partit únic que controlarà fèrriament la informació. Les quatre figures de poder provincial responien a una lògica centralista, però la cosa comença a esquerdar-se una mica a partir de la vaga dels tramvies de Barcelona de 1951, quan el nou governador civil Felipe Acedo Colunga es recolza en antics membres de la Lliga Regionalista o en nous valors emergents (com Samaranch entre d’altres), gent amb més vincles amb el territori. El règim haurà d’anar amb molta cura en triar governadors civils per tal d’assegurar l’ortodòxia i el no flirteig amb els grups locals. De tota manera les circumstàncies anaven canviant i els quatre pilars bàsics, a partir de finals dels cinquanta ja no seran tan monolíticament indiferents als seus territoris. La dictadura actuarà de manera cínica, tot fent seus els moviments territorials per tal de cohesionar les seves forces de cara a l’objectiu final que sempre havia estat, i seria, la perpetuació del sistema i un bon repartiment de prebendes entre les diverses famílies polítiques (militars, catòlics, monàrquics, tradicionalistes, falangistes o tecnòcrates); aquests grups d’interessos i de repartiment que pugnen per mantenir el poder per sobre de tot és el que Sesma anomena els selectorats del franquisme.
A la base fundacional del règim hi ha la divisió del país entre vencedors i vençuts i el paper planificat i sistemàtic de la repressió i l’ús de la delació com a forma bàsica de la justícia franquista. La idea de reconciliació no formava part en cap moment del Nou Estat i la divisió vencedors-vençuts no revertirà mai i serà la base de la nova estructura social. Ja en el primer missatge de Franco per Cap d’Any de 1939 introduia la possibilitat pels vençuts de la redenció de penes pel treball sobre la catòlica base del penediment i la penitència. La brutalitat de la repressió dels primers anys (inclosa la guerra civil) anirà ajustant la seva gradació a partir del moment que la guerra mundial gira d’esquenes pels feixismes per mirar de modular la possible reacció a l’estranger. En alguns moments però, el càlcul no és correcte i, com en el cas de l’execució de Cristino García militant comunista, guerriller i heroi reconegut de la Résistence francesa, executat el 26 de febrer de 1946, el rebuig i les protestes seran importants a França, tot i que De Gaulle no va fer cap petició de clemència. Altres moments de modulació en la resposta repressiva van ser el procés de Burgos (1970) contra militants d’ETA on es van produir commutacions de totes les penes de mort. En canvi, a les acaballes del règim, el setembre de 1975 es produeix una autoafirmació autoritària amb l’execució de cinc militants d’ETA i del FRAP, malgrat que el dictador “graciosamente” en commuta algunes.
Algunes de les execucions tardanes de la dictadura: A l’esquerra Cristino García (1913 – 1946) (elespanol.com). En el centre Julián Grimau (1911 – 1963). El seu judici en consell de guerra sumaríssim produirà una forta reacció internacional amb una resposta del règim que serà la creació del TOP (Tribunal de Orden Público) per apartar una mica la poc presentable jurisdicció militar (biografiasyvidas.com). A la dreta Salvador Puig Antich (1948 – 1974). La seva mort era anunciada i previsible a pocs mesos de l’atemptat de Carrero Blanco (wikipedia.org)
En acabar la Segona Guerra Mundial, es creen els Tribunals Internacionals que jutjarien els crims de guerra, tot establint noves categories de delictes com ara els crims contra la humanitat i el genocidi. A la vista de l’origen feixista de la dictadura franquista, en els primers moments hi havia l’esperança que els jerarques franquistes, amb el Caudillo al capdamunt, poguessin ser acusats d’aquests crims. Tot i les acusacions de la recent creada Organització de les Nacions Unides (ONU) i el presumpte aïllament internacional, una sèrie de “silencis interessants”, com diu Sesma, de les grans potències internacionals a Londres i Washington, van salvar la dictadura de l’acció penal internacional. La ràpida irrupció de la Guerra Freda dilueix l’acció dels processos de Nuremberg inaugurats l’any 1946; tot plegat amb la depuració finita i molt limitada que es va fer a França, com ja he assenyalat més amunt, va motivar que aquesta dilució s’apliqués també a la dictadura franquista. EUA, la Gran Bretanya i la URSS (en aquest cas pels propis motius repressius interns) no van acceptar que el càrrec de genocidi afectés Espanya, ja que, argumentaven, en aquest cas no es va dur a terme l’eliminació planificada d’un grup concret determinat i, tal com explicava la diplomàcia franquista, la redenció pel treball era una mesura pacificadora. Tot i la nul·la resposta internacional no es poden obviar de cap manera les moltes desenes de milers de morts (probablement superin els 150.000) de la repressió franquista.
Els validos de Franco: A l’esquerra Ramón Serrano Súñer(1901 – 2003), el “cuñadísimo” (wikipedia.org). En el centre Luis Carrero Blanco (1904 – 1973) la persona més influent sens dubte de l’entorn del dictador (historia.com). A la dreta Carlos Arias Navarro (1908 – 1989) (Steve Salise)
Un paper important al llarg de la dictadura franquista és el del conseller – assessor o valido. D’aquests, deixant de banda el seu germà Nicolás Franco (1891-1977), molt important durant la preparació de la sublevació militar, la guerra i en el nomenament de Franco com a cap d’estat, en trobem tres: Ramón Serrano Suñer, Luis Carrero Blanco i Carlos Arias Navarro. El darrer, ja no juga el mateix paper dels altres dos i escapa de la centralitat i importància que tingueren aquells, ja que representa políticament un intent d’impossible continuïtat del sistema abans i immediatament després de la mort del dictador. El paper del cuñadísimo és crucial en els anys de guerra i en els primers quaranta, ja que és qui dóna les primeres estructures institucionals al que era una simple i poc organitzada Junta Tècnica deivada del fracassat cop militar ja iniciada la Guerra Civil. Serrano implantarà una sèrie de normes (com el Fuero del Trabajo, entre d’altres) ben copiades de les seves estades a la Itàlia feixista i acumularà molt poder intern i de gestió internacional en els anys d’atansament a la política de l’Eix. Franco, se n’adona que l’ambició de Serrano li pot arribar a fer ombra; el dictador focalitza en el que està passant a la França col·laboracionista on el poder del president Philippe Pétain (1856 – 1951) ha estat progressivament desplaçat per l’ambiciós Pierre Laval (1883 – 1945). Franco aprofita uns moments de crisi interna, l’incident de Begoña, i cessa Serrano (setembre de 1942), cosa que, per una banda afavorirà les noves polítiques de distanciament cosmètica de l’Eix en un moment que la reculada nazi comença a ser evident i possibilitarà l’entrada en escena, en principi com a assessor a qui aleshores era capità de fragata Luis Carrero Blanco. El paper de Carrero serà fonamental: ell s’ha format a l’Armada i concep Espanya com una illa; de fet els Pirineus, mal comunicats i fàcilment bloquejables asimilen la península a una illa. Arribarà a la política a través d’un neofalangista, Pedro Gamero del Castillo (1910 – 1984) i serà nomenat el setembre de 1939 conseller nacional del partit únic (FET y de las JONS); la seva relació amb el partit serà estreta i contínua fins a la seva mort. Carrero li feia informes al ministre de Marina. Els seus informes són tècnicament molt treballats i força realistes. Ja a l’any 1940 havia fet un conegut informe on es mostrava totalment favorable a l’Eix i a l’entrada d’Espanya a la guerra si, i només si, els italoalemanys ocupaven el canal de Suez i controlaven el nord d’Àfrica. Avisava també del risc que la reacció del Regne Unit fos ocupar alguna de les illes Canàries (o de les Balears) i alertava que l’exèrcit no les podria defensar. L’informe mostra un cru realisme que no va escapar a la mirada atenta de Franco. Carrero mostrarà en tot moment lleialtat absoluta al Caudillo i sense cap ambició personal, coses que el convertiran en la mà dreta del dictador fins la seva mort. En els moments crítics per a la supervivència del règim quan acabava la Segona Guerra Mundial, el seu informe va ser decisiu per a Franco: “orden, unidad y aguantar” i anticipava l’arribada de la Guerra Freda que seria la taula de salvació de la dictadura.
Un aspecte rellevant són les relacions entre Franco i el partit únic, la unificada per decret Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Les relacions al llarg de tot el llarg període són correctament satisfactòries. Hi ha un nucli de falangistes que nodriran el seu nucli de col·laboradors. Al llarg del temps hi haurà moments de repressió interna i de purgues. A l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista les purgues dins del partit també es van produir; tot forma part del model feixista descrit més amunt del qual la dictadura franquista en forma part. El partit únic havia tingut diverses “morts” al llarg del franquisme, des del decret d’unificació d’abril de 1937 passant per les diverses reestructuracions i canvis cosmètics de símbols i noms relacionades amb les modificacions de la conjuntura interna i internacional, però la seva importància en l’estructura de poder va ser rellevant fins a la liquidació del sistema l’abril de 1977; en aquells moments, tot el personal depenent (Moviment, Secció Femenina, mitjans de comunicació, Sindicats, etc), passaran a l’administració pública de manera automàtica sense cap mena de depuració. El matrimoni Franco – Falange surt a compte de tots, malgrat els problemes puntuals aquest enllaç mai no es trencarà.
Tres representants notoris del Pla d’Estabilització, del desarrollismo i membres de l’Opus Dei: a l’esquerra Alberto Ullastres (1914 – 2001)(biografiasyvida.com). En el centre Mariano Navarro Rubio (1913 – 2001)(wikipedia.org). A la dreta Laureano López Rodó (1920 -2000)(flick.com)
L’anomenat desarrollismo és una part important en el llibre de Sesma. Cal situar-ho en el marc del creixement econòmic europeu. Va ser un procés coordinat des de l’exterior, però en el qual els quadres econòmics de l’interior, els anomenats tecnòcrates, juguen un gran paper. El Pla d’Estabilització (1959) no és únic, ja que en altres països com Argentina, Paraguay, Bolívia o França, s’estan duent a terme plan semblants sota l’assessorament i coordinació del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM). S’ha aguditzat una certa narrativa nacionalista del desarrolismo que obvia la realitat que els ministres tecnòcrates estaven fortament condicionats des de l’exterior. Donar-li la volta al discurs franquista anterior sobre la nefasta influència estrangera i els beneficis de l’autarquia i haver de reconèixer la coordinació des de l’exterior era (i és) molt complex pels hagiògrafs del règim que, fins i tot avui dia, no reconeixen la realitat que el creixement econòmic dels seixanta es produeix malgrat la dictadura i no gràcies a ella, de manera semblant a com passa en altres països de l’Europa occidental. El creixement espanyol té lloc sense participació ciutadana, sense legislacions protectores, amb la destrucció descontrolada del patrimoni històric de moltes ciutats i ha quedat la idea, força estesa, que per tal d’aconseguir el creixement tot és vàlid. La planificació indicativa que fan els economistes tecnòcrates (entre d’altres els famosos Planes de Desarrollo), tampoc és quelcom genuí espanyol, tot i que molts dels planificadors com Joan Sardà Dexeus (1910 – 1995) o Enrique Fuentes Quintana (1924 – 2007), entre d’altres, si que eren bons “productes nacionals”. El turisme i el treball de l’emigració a Europa van ser les principals entrades de divises que contribuiran de manera clau al model desarrollista. El turisme té, a més, un fort component de rentat a l’exterior de la imatge de la dictadura, malgrat les campanyes que algunes organitzacions antifranquistes van fer en contra de l’arribada de turistes al país. La ideologia de Franco és també un tema que va apareixent al llarg de l’obra. No és correcte afirmar que no tenia ideologia. Hi ha tot un seguit de principis als quals no renunciarà mai. No ens podem quedar dient que simplement era militar, ja que entre els generals colpistes de 1936 n’hi havia diferents ideologies: Cabanellas era maçó i d’altres eren monàrquics o tradicionalistes, fins i tot el voluble i violent Queipo de Llano es definia com a republicà. Franco és força críptic, només rep el butlletí de la Asociación anticomunista internacional al que estava subscrit des de la seva segona etapa a l’Àfrica comandant la Legión. És anticomunista, defensor de l’ordre, antimaçonic furibund, seduït pel feixisme durant els primers anys al poder. Malgrat aquesta inicial seducció, hi ha diferències de comportament: Franco mai no deixa de convocar el consell de ministres, mentre que Hitler el deixa de reunir ben aviat, a partir de 1938 i Mussolini que tenia encara per sobre la figura del rei com a cap d’Estat, acumulava diversos ministeris sobre la seva persona. Franco, al contrari dels altres dictadors, farà més cas dels seus assessors falangistes o tecnòcrates i del cos diplomàtic i va aprenent contínuament de les decisions errònies, per tal d’aconseguir l’autèntic objectiu seu i del règim que era perpetuar-se al poder. Franco és, d’origen, tremendament antiamericà, cosa que es pot veure a la pel·lícula Raza de 1941 amb guió del propi Franco sota el pseudònim de Jaime de Andrade i que mostra la seva aversió i menypreu profunds contra els traïdors iankees que derrotaren Espanya a Cuba. L’any 1950 es fa una nova versió, El espíritu de una raza i, en aquests moments que seran l’avantsala del Tractat Bilateral amb Estats Units, a la pel·lícula desapareix qualsevol al·lusió antiamericana i, en canvi, queda ben trufada d’un anticomunisme, camaleonisme i oportunisme totals.
El paper de l’exèrcit durant la dictadura ve determinat per la seva fidelitat i obediència al dictador, i es convertí en un dels principals suports del règim. Implicats com a actors necessaris des del primer minut en la repressió sanguinària que seguí el cop d’estat, la guerra i la postguerra, establiren un pacte de sang no escrit que embolcallà les Forces Armades d’un gran monolitisme entorn de la dictadura franquista. Però no és certa l’afirmació que el franquisme fou l’edat d’or de l’exèrcit, que era antiquat, amb poquíssims recursos materials i de renovació, poc professionalitzat, sobredimensionat en caps i oficials i amb sous molt baixos que van propiciar la pluriocupació tant en l’administració pública com en empreses privades. La corrupció dins l’exèrcit, així com la que es produia dins del partit únic era molt gran, coneguda i tolerada pel Caudillo que utilitzava la seva informació per a mantenir o repartir fidelitats. Les possibles veleïtats o ambicions polítiques d’alguns generals van ser controlades des d’El Pardo com podreu llegir a l’obra.
Generals díscols amb Franco: Aquests generals s’enfrontaren en un moment o altre al dictador per evitar que es perpetués al poder o a favor de la restauració monàrquica. Acabaran desterrats, empresonats o trasbalsats. Fila superior i d’esquerra a dreta: Juan Antonio Ansaldo (1901 – 1958); Heliodoro de Tella (1888 – 1967); José Solchaga (1881 – 1953); Enrique Varela (1891 – 1951). Fila inferior i d’esquerra a dreta: Antonio Aranda (1888 – 1979); Miguel Ponte (1882 – 1952); Valentín Galarza (1882 – 1952); Alfredo Kindelán (1879 – 1962) (Archivo ABC)
La relació de Franco amb la Monarquia és un aspecte important del llibre. Mussolini li recomana a Franco que no la recuperi i li explica els problemes que té ell amb el monarca Víctor Manuel III, però el gallec ja ho té clar: no donarà a un hipotètic rei la possibilitat d’aviar-lo com va fer Alfons XIII amb Primo de Rivera. L’aliat alemany ho té també molt clar, Hitler no farà cap restauració monàrquica i menystindrà la decadent república de Weimar, tot unint per decret el càrrec de canceller i el de cap d’estat en morir Hindenburg l’any 1934. Franco que ha fet el mateix que el seu col·lega alemany, no té cap pressa per a restaurar la monarquia. L’hereu dinàstic Joan de Borbó li exigeix a Franco la restauració l’any 1943, un any molt complicat per a la dictadura, ja que la guerra mundial està canviant de signe i dos dictadors han caigut: Mussolini i el romanès Antonescu. Joan de Borbó busca que passi el mateix a Espanya, però Franco, en una resposta per carta força impertinent li nega qualsevol possibilitat de canvi. Franco, molt hàbil, rehabilita el fidel general falangista Juan Yagüe i el posa al comandament de l’exèrcit d’Àfrica per tal d’evitar qualsevol moviment d’alguns generals monàrquics. Els diferents selectorats del Movimiento, units per la victòria no volen forçar la màquina i s’aglutinen al voltant del dictador. Després vindrà la Llei de Successió de 1947 (Espanya és un Regne), amb Franco com a Regent vitalici, aprovada en un referèndum en un moment que a Europa sovintejava aquesta mena de consultes, com a Grècia, Itàlia o Iugoslàvia. El règim intenta vendre a l’exterior unes formes institucionals de participació que pretenen calmar els ànims i donar aire a la dictadura. En qualsevol cas, la dictadura copia, a la seva manera, el que estava passant a l’exterior.
L’estructura del llibre segueix una lògica cronològica. En la introducció (No solo Franco) l’autor deixa ben palesa la seva tesi sobre la responsabilitat col·lectiva. La resta de capítols que conformen el text, sempre van amb títols breus i suggerents que donen pistes al lector del que es trobarà i quin és el fet polític o social més important que descobrirà. Un parell d’exemples: el capítol 1. Ni paz, ni piedad, ni perdón deixa entreveure les principals característiques de la dictadura, la repressió total contra el vençut que ho serà per sempre i aquesta condició serà la base de l’estructura social del règim. El capítol 11. El otoño del patriarca, pren el títol de la novel·la de Gabriel García Márquez (1927 – 2014) escrita i publicada l’any 1975 i, agafant les idees de Gabo, assistim a un final de la dictadura que no acabava d’arribar. Cada capítol té una estructura que fa que es pugui llegir d’una manera independent. A l’inici sempre hi ha uns quants paràgrafs que situen el lector com una mena de punt de partida, després ve el desenvolupament historiogràfic pròpiament dit i al final ofereix una mena de tancament conclusiu.
El llibre és publicat a Barcelona per Editorial Crítica el febrer del’any 2024. El títol complet és Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (1939 – 1977). L’autor allarga el règim dictatorial fins l’abril de 1977, moment en què tècnicament es desmunten les institucions del Movimiento que eren la base de tot plegat. Una altra cosa és el poder real o el franquisme sociològic i la dura i pacífica transición que queden fora de l’àmbit del llibre. L’obra té una introducció, 11 capítols i un epíleg amb un total de 568 pàgines. Completen el conjunt els agraïments, les notes molt abundants i molt ben explicades, la bibliografia i un índex analític fins un total de 758 pàgines que formen el volum.
Nicolás Sesma (nascut a Vitòria en 1977 encara que d’Osca d’adopció) és professor titular d’Història d’Espanya a la Universitat Grenoble Alps. Llicenciat per la Universitat de Saragossa i doctor per l’Institut Universitari Europeu de Florència amb una tesi sobre l’Instituto de Estudios Políticos (Premi Miguel Artola 2009), va ser becari de la Residència d’Estudiants i investigador de la Universitat de Madison Wisconsin (2006) i la Universitat de Columbia a Nova York (2010-2012). En 2004 va rebre el Premi de Joves Investigadors de l’Associació d’Història Contemporània. Membre de l’École des Hautes Études Hispaniques et Ibériques (Casa de Velázquez) durant el curs 2020-2021. És autor d’una Biografía política de José Larraz López (1904-1973) (2006) i una Antología de la Revista de Estudios Políticos (2009) i coautor d’Una juventud en tiempos de dictadura. El Servicio Universitario del Trabajo (SUT), 1950-1969 (2021). Podeu seguir una entrevista a l’autor, tot presentant el seu llibre, feta al programa Més 324 el 21 de febrer de 2024 clicant aquí.
L’Abed Salama busca el seu fill de cinc anys, en Milad, que amb els nens del parvulari han sortit a passar un dia d’excursió. En sortir de l’escola, l’autobús que els transporta pateix un greu accident, bolca i s’incendia. L’acció discorre en la zona propera a Jerusalem, l’any 2012, on un entramat urbà molt complex acull pobles palestins, assentaments jueus, controls militars, murs infranquejables i unes sufocants condicions de vida que acompanyen el dia a dia de l’ocupació israeliana per a la població palestina. La canalla afectada pel greu accident anirà a parar a diversos centres hospitalaris de la zona i el nostre protagonista, amb una angoixa terrible, haurà de fer una cerca interminable del seu fill que reflecteix la burocràcia i complexitat del terrible sistema de segregació imposat pels ocupants.
La narració inclou una gran quantitat dels afectats d’alguna manera a l’accident, tant jueus com palestins i ens endinsa en les seves vides, molt més enllà del dia a dia, ja que permet una aproximació minuciosa als orígens i l’esdevenir de l’ocupació, les protestes (intifades) palestines, l’implacable, inequívoc i continu procés de colonització jueva del territori de Cisjordània i la repressió segregacionista, racista i portada a límits burocràtics extrems que fan impossible i absurda la vida quotidiana.
La història és real, podeu consultar una nota de premsa aquí. Nathan Thrall fa un relat molt ben lligat i extensiu d’un fet luctuós que serveix per explicar de manera molt lúcida un conflicte abordat des de la quotidianitat; es tracta com diu el subtítol d’una autèntica anatomia d’una tragèdia a Jerusalem. L’autor fa un exhaustiu estudi a partir d’innombrables fonts primàries com són les moltíssimes entrevistes fetes a les persones implicades d’alguna manera en els fets. La caracterització dels personatges i de la seva història prèvia són ben reals i en molts aspectes poden incomodar de vegades al lector, ja que la seva visió del món i de les relacions socials no encaixen totalment amb els nostres estàndards cosmogònics occidentals. Els noms de la gran majoria de persones que surten en el llibre són els autèntics, començant per l’Abed Salama que és qui dona nom al llibre. Només en el cas de quatre persones, l’autor ha canviat el nom a petició seva per tal de resguardar la seva intimitat.
L’edició del llibre corre a càrrec d’Edicions del Periscopi amb una bona traducció de Pau Gros. El text, comptant l’epíleg, n’ocupa 270 pàgines i al final hi ha dues petites notes de l’autor i del traductor sobre les adaptacions fetes per a les transcripcions dels noms hebreus i àrabs. La bibliografia final és molt extensa i exhaustiva, específica per a cadascuna de les cinc parts i l’epíleg en què es divideix el llibre i, a més de les fonts primàries de les entrevistes, conté moltíssimes entrades útils per a qui vulgui ampliar o focalitzar algun aspecte del relat. Al final un índex ajuda a la cerca dels personatges o dels fets històrics que van sortint en el relat. Els agraïments de l’autor són també de lectura imprescindible i les tres darreres línies ajuden a veure la seva idea sobre la conclusió de l’actual segregació (apartheid) als territoris ocupats. Tot plegat 319 pàgines. Per a mi, el llibre és una gran troballa, apassionant, en moments angoixant, però que fa una aproximació autèntica i actual, imprescindible, al conflicte que ocupa gran part dels problemes i les injustícies no resoltes de la nostra societat. Podeu escoltar una entrevista a l’autor (guanyador del Premi Pulitzer de no ficció 2024 amb aquest llibre) al programa Catalunya nit de Catalunya Radio o veure l’entrevista al programa de TV3 Més324.
Nathan Thrall és periodista. Ha treballat i publicat articles i reportatges a Associated Press, BBC, CNN, Democracy Now!, The Economist, Financial Times, The Guardian, PRI, Reuters, Time, The Wall Street Journal, The Washington Post, The New York Times Magazine, London Review of Books i The New York Review of Books, entre d’altres. Les seves peces periodístiques han estat traduïdes a més d’una dotzena d’idiomes. És autor de The only language they understand: Forcing compromise in Israel and Palestine i d’Un dia a la vida de l’Abed Salama, que ha estat considerat un dels millors llibres del 2023 per The New Yorker, Time, The Economist, The New Republic i Financial Times. Ha treballat durant més d’una dècada per a l’International Crisis Group, concretament al Programa per a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica, i també ha exercit de professor al Bard College. Està considerat un dels analistes més contundents i lúcids que treballen sobre el conflicte Israel-Palestina. En l’actualitat viu a Jerusalem amb la seva família.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.