Etiqueta: Castells

“Pich i ponades”

Expo 29

Part II

Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.

Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.

**Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917**

Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.

Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)

Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.

Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.

Regidor: 1905

Diputat: 1907-1911

De nou regidor: 1912-15

President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919

Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.

És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.

Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.

Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.

Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)

I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.

L’edifici Pich i Pon

El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.

L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.

L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.

L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.

El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.

**1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon**

Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.

A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.

**Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982**

Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.

Anècdotes del Sr. Pich

Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.

Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).

Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.

L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.

Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.

Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.

L’Exposició del 29

L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:

– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.

– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.

**Pavelló d’Arts Gràfiques- avui Museu d’Arqueologia**

Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.

La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.

Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.

Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.

**Barraquisme, temps de repressió i racionament**

En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).

Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.

Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)

El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.

Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.

També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.

L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.

1929 – **Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres**

L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.

En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.

Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.

Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…

Llocs a tenir present durant la inauguració:

Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.

La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.

Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.

El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.

El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.

El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.

Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.

Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.

Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.

Documentació:

Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…

Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Etiquetes Barcelona, Biografia, Castells, Exposicions, Feixisme, Història, Itineraris, Memòria, Migració, Modernisme, Política, S. XX

Viatges i itineraris

Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (III)

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 5 Juny 2023
4 comentaris a Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (III)

Església de Santa Coloma de Queralt

(III) Tercera i última part:

14-Santa Coloma de Queralt

15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb

16-Maldà

17-Rocafort de Vallbona

18-Arbeca

14-Santa Coloma de Queralt

Població que pertany a la comarca de la Conca de Barberà, província de Tarragona. En el S. X la vila es trobava fent frontera entre la Catalunya cristiana i la musulmana. A finals del S. XII esdevingué el nucli de tot el territori feudal de la baronia dels Queralt.

Existeix documentació del 976 de l’església de Santa Coloma que pertanyia al Castell de Queralt. Població medieval, que encara conserva part de la muralla, amb les seves quatre portes d’entrada al recinte. L’església de Santa Maria del S. XIV, d’estil gòtica, amb un excel·lent campanar del S. XVII, de més de 40 metres d’alçada.

Des del centre de la Plaça Major, es pot accedir a la Torre del Castell, única resta romànica, al costat de la muralla i del riu Gaia, de 23 metres d’alçada.

Al voltant de la torre circular de defensa es va construir el Castell dels Comtes, gòtic del S. XI, entre els S. XVI i XVII, el castell segueix la moda renaixentista, reformant la façana principal, l’escala noble i una gran sala amb finestres i balconeres, convertint-se en palau senyorial, que fou residència dels senyors i barons de Queralt i de Santa Coloma.

Ha sofert importants modificacions, finalment passa a mans municipals, i són les actuals dependències de la casa de cultura de la vila. S’accedeix a la plaça del recinte, o antic pati d’armes, pel portal del S. XVIII.

Fora muralles Santuari de Sta. Maria de Bell-lloc, declarada Monument Històric Artístic, del S. XIII, de transició romànica-gòtica. Del 1270 al 1321, va ser monestir. L’element més important, és la portalada romànica, de mig punt amb tres arcs en degradació i arquivoltes amb columnes. Els capitells de les columnes formen un fris continu de costat a costat de la portalada que mostra figures heràldiques, escenes de la vida conventual i mostres vegetals i de bestiari medieval. L’arc exterior està decorat amb medallons d’escenes mitològiques i bíbliques.

Santa Coloma de Queralt està rodejada d’uns monuments d’un incalculable valor històric i cultural: Població d’Aguiló, resta de la torre i del Castell situat a dalt del turó amb una excel·lent vista panoràmica de tot l’entorn de l’Alta Segarra; la Necròpoli a la riba del riu Gaià; església de Sant Vicenç d’Aguiló, datada el 1018; Resta de les ruïnes de la nau i de l’església del Mas d’Almenara – 976; Sant Miquel de la Portella, església amb porta d’arc de mig punt, al costat de la masia de Can Torres de la Serra; al veïnat de les Roquetes, església de Sant Pere de les Roquetes amb nau en ruïnes; Torre d’Almenara, dins del terme de Roquetes, se situaven les torres d’Alchaceran, que és el nom que rep un determinat tipus de fortificacions i de torres de guaita, en àrab.

15-Sant Martí de Maldà o de Riucorb

Comarca d’Urgell, província de Lleida. El municipi es va fusionar amb Rocafort de Vallbona, el Vilet i Llorenç de Rocafort. Població i carrers medievals, on a la part alta del poble i trobem la plaça el castell del qui sols hi queda les restes del graner i la capella romànica. Els Cardona últims barons o senyors, al S. XVI ordenen desmuntar el castell per aprofitar les pedres i construir el monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig.

Església parroquial de Sant Martí de l’any 1602 d’estil barroc, amb campanar del 1774, bé d’interès cultural.

Altres monuments històrics d’interès cultural del municipi:

Ermita de Sant Roc S. XVIII

Castell de Sant Martí, de l’any 1212

Església de Santa Maria de Vilet S. XIII

Església de Rocafort de Vallbona, neoclàssica del S. XVIII

Castell de Rocafort de Vallbona S. XIII

Església de Llorenç de Rocafort S. XVII

16-Maldà

Població situada a la comarca de l’Urgell, província de Lleida.

El Castell de Maldà, forma part de la història de Catalunya des de l’any 1040. De grans dimensions, d’origen medieval del S. XIII-XIV. L’any 1682 es converteix en palau. Malauradament, l’any 1833 els carlins varen destruir l’edifici, i ara només es conserven les parets exteriors, alguna arcada gòtica, els torrasses, la porta principal i la sala de les arcades. Els murs fan un gruix de dos metres, i les parets de pedra massissa fan entre 6 i 10 metres d’alçada. És un conjunt rectangular centrat en un gran pati d’armes, amb espitlleres. Actualment, s’estan efectuant obres de manteniment i de millores.

Església parroquial de Santa Maria, situada dins del recinte emmurallat, és citada per primera vegada el S. XI. L’actual temple neoclàssic amb reminiscències barroques, fou col.locada el 1796. La portalada té dues columnes coronades per un fris clàssic amb capitells corintis. El campanar octogonal del S. XVIII, és el característic dels arquitectes militars de l’època.

Església romànica de Sant Pere, del S. XII. Vinculada al Castell de Maldà d’una única nau i absis de volta de canó, portalada d’arc de mig punt i petites columnes amb capitells.

17-Rocafort de Vallbona

Poble depenia de la baronia del monestir de Vallbona de les Monges. L’any 1209 el senyor de Rocafort, ven tots els drets de la fortalesa i de la vila a l’abadessa de Santa Maria de Vallbona, amb tot els seus béns, feus i pertinences. Avui pertany al municipi de Sant Martí de Riucorb, comarca de l’Urgell.

Església de la Transfiguració, situada a dalt de tot del poble, des d’on es poden observar unes panoràmiques extraordinàries de tot el seu entorn. És neoclàssica del final del S. XVIII, de nau única amb un absis completament recte, i una capella lateral. El campanar és de l’any 1868.

El Castell, del S. XII, és una peça en forma semicircular que està assentat sobre d’una immensa roca. En una façana lateral té l’aparença d’una casa nobiliària, a la dreta de l’entrada hi ha una gran roca sobre la qual s’ubica una gran cambra.

Dins del terme s’han trobat restes dels ibers i de l’època romana.

18-Arbeca

Província de Lleida, comarca de les Garrigues.

Magnífic Castell de l’època romana damunt d’un turó. Amb l’arribada dels bàrbars i els gots, és convertit en punt de vigilància, després en bastió àrab.

Propietat dels senyors de Cardona, durant 200 anys, convertir el castell i fortalesa renaixentista amb un gran castell-palau, establin la seva residència principal des d’on controlaven, la Plana d’Urgell, els Pirineus, la Serra de Prades, les serres de Tallat fins a la Seu Vella de Lleida. Va tenir fins a cinc torres de guaita i defensa. Quatre torres circulars unides a les muralles i una cinquena central, torra mestre o de l’Homenatge, símbol de poder. Una imponent fortalesa formada per dues muralles, l’exterior cobria el recinte castral, i l’interior que protegia el palau.

L’antic i poderós castell, té els seus orígens en la conquesta de la fortalesa per part dels ducs de Cardona als àrabs a mitats del S. XII.

Era una imponent fortalesa, amb molí, cavallerisses, presons, pont llevadís, pati de tornejos, portes d’entrada, capella de sant Jaume i recinte castral.

Avui el nucli central de la població, hi ha estrets carrers de pedres i arcs. Església parroquial de Sant Jaume el Major, que es va construir on estava l’antiga església de Santa Llussia. Des de la guerra dels Segadors (1640-1652), la vila, l’antiga església, el castell-palau, va significar un greu deteriorament i abandó, quedant completament destruïda, on la majoria d’habitants varen haver de fugir.

Avui, poden observar habitatges dins dels murs de l’antiga muralla.

De tots és coneguda la famosa frase de qualificació de despistat “Sembla que vinguis d’Arbeca”

Aquí finalitzem la ruta medieval des de Vallbona a Arbeca.

——————————————————————————————–

Tan sols mencionar alguns llocs d’interès, que s’aparten de l’art i de la història medieval, que crec que cal comentar i visitar:

Els Vilars d’Arbeca

A pocs Kms d’Arbeca, zona arqueològica on s’ha descobert un important poblat i fortalesa ibèrica. Es confirma la presència física humana dins d’un gran nucli de població avançada en el seu temps i amb un gran sistema de construccions defensives incloses dotze torres de guaita. El jaciment prehistòric és de l’any 750 aC. Actualment, s’estan efectuant excavacions per la recuperació de les restes ibèriques i romanes; així com d’un antic sistema de drenatge per la sortida de l’aigua; de la restauració dels diferents desnivells, de la recuperació de fosses i de múltiples troballes d’un gran interès arqueològic.

“Volem pa amb oli”: Entorn importantíssim, que ens ofereix un magnífic paisatge d’oliveres, cooperatives i molins d’oli. Població que dona nom al famosíssim oli “Arbequí”.

A uns sis Kms d’Arbeca, les Borges Blanques, capital de l’oli verge d’arbequina, D.O. les Garrigues, on està ubicat el Parc Temàtic de l’Oli. Porta d’entrada de la cultura de l’oli; origen de la “Dieta Mediterrània”.

Tàrrega: és capital de la comarca de l’Urgell, es mereix visita a part; sols comentar el monestir cistercenc del Pedregal de l’any 1176, que té referències a l’entorn que he descrit. En el seu lloc ara hi ha la capella de la Mare de Déu del Pedregal.

També a tenir en compte en tot aquest entorn: la Ruta del Cister de 105 Kms de recorregut, conegut com el camí de Sant Jaume català. Que uneix els tres monestirs cistercencs: el de Santa Maria de Vallbona, en la comarca de l’Urgell, província de Lleida; el de Santa Maria de Poblet – patrimoni de la humanitat-, en la Conca de Barberà, i el monestir de Santes Creus, en la comarca de l’Alt Camp, aquests dos últims en la província de Tarragona.

I la L2 línia de defensa republicana. Als voltants de Vallbona de les Monges, entremig de la ruta del Cister.

Entorn de caràcter rural, d’intensa activitat agrícola. Últimament, s’han cuidat molt de promocionar el turisme rural, per poder gaudir del seu ric patrimoni arquitectònic i cultural, on es pot respirar una pau i gran tranquil.litat.

Molta de la informació, que descric, es troba seguin les rutes interiors dels pobles i als faristols a peus dels mateixos monuments.

Evidentment, ens hem deixat molts altres pobles i indrets, d’un interès tant o més important que els que descrivim, que, si pot ser detallarem en un altre visita, les comarques i l’entorn s’ho mereixen.

Gràcies.

Visita efectuada entre el 9 i el 13 de maig de 2023.

Roquefort de Vallbona

Etiquetes Castells, Itineraris, Lleida, Monestirs, Monument històric, Tarragona

Viatges i itineraris

Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (II)

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 2 Juny 2023
1 comentari a Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (II)

Fortalesa – Abadía de Verdú

(II) Segona part

7-Verdú

8-Monestir de Santa Maria de Vallsanta

9-Molí de vapor de la Cadena

10-La Pobla de Ferran

11-Passanant

12-Conesa

13-Rocafort de Queralt

7-Verdú

Vila coneguda pel seu art ceràmic negra, on podem visitar tallers i obradors artesans. Des de l’època medieval, l’aigua necessitava els càntirs, per anar a les fonts.

Taller ceràmic

Al centre de la població trobem el castell, conserva elements originals del romànic, del gòtic i del renaixement, i va ser l’eix on s’assentarà i construir de mica en mica la població. Ramon Berenguer I el va conquistar l’any 1055. Després de més dos-cents anys Guillem III de Cervera, el va empenyorar al monestir de Poblet. Va deixar de ser fortalesa i passar a residència dels abats de la Baronia de Poblet que fou la propietària fins a l’any 1835. Passar per diversos propietaris, l’any 1916 va funcionar com a centre cultural i religiós, anys més tard s’instal.la el Sindicat Agrícola de Verdú i finalment el 1988, l’Ajuntament, el compra i fa treballs de rehabilitació i de conservació.

Els monjos van remodelar els tres espais que avui en dia encara es conserven. Un espai o sala on hi ha el molí. Un altre espai – l’antic pati d’armes – convertit i transformat per l’elaboració dels productes agrícolas, dipòsits de gra, premses del raïm, el celler, unes grans piques de pedra per premsar l’oli, els dipòsits i altres estances pel seu emmagatzematge. I una tercera sala que s’utilitzava per a recepcions i concilis, coneguda com el Tinell de Verdú.

Església de Santa Maria, del S. XII, originalment romànica, però al llarg dels segles, amb les diverses transformacions i ampliacions va seguir els conceptes arquitectònics del moment, amb un resultat actual de tres naus, combinant els estils, romànic, gòtic, renaixentista i barroc.

8-Monestir de Santa Maria de Vallsanta

Situat a peu de carretera, a pocs kms de Guimerà, hi ha les restes del convent i de l’església gòtica de grans finestrals de l’any 1235, que funcionar fins al 1589.

Conjuntament amb el monestir del Pedregal, a prop de Tàrrega, i el de Vallbona de les Monges, formaven la triada de monestirs de l’antic cenobi femení cistercenc de la comarca.

9-Molí de vapor de la Cadena

Molí fariner documentat des del S. XI, eren dos edificis situats entre Vallfogona i Guimerà.

L’any 1178 hi ha un document amb el nom del Molí de Solicrup, o Molí de Dalt, que va pertànyer a l’orde dels Templers, fortificat per prevenir els saquejos dels sarraïns. És el més antic i el que té més valor històric i arquitectònic.

Al S. XIX es construí el Molí de Baix, que continuarà servint com a molí fariner fins a mitat del S. XX. Després es va convertir amb el molí de vapor de la Cadena.

També es conserva la xemeneia de vapor que es feia servir per a quan no hi havia prou aigua al riu.

10-La Pobla de Ferran

És un nucli de població, que pertany al municipi de Passanant i Belltall, comarca de la Conca de Barberà a la província de Tarragona.

Del Castell de Ferran encara en queda una torre, de planta quadrada, que es va restaurar l’any 1970. Integrat a l’edifici es conserva l’antiga porta de l’església romànica. Al voral del camí d’entrada a la Pobla hi ha les restes que emmurallava l’antiga vila.

11-Passanant

Aquest municipi de la comarca de la Conca de Barberà, està agrupat per diverses poblacions: Passanant, Belltall, Glorieta, l’antic terme de la Sala de Comalats, La pobla de Ferran, El Fonoll i el poble deshabitat dels Vilars. Amb una població total que no supera els 150 habitants.

Està coronat per les restes i prospeccions arqueològiques d’un castell, masia fortificada o castell-palau, d’unes certes dimensions, destinades a les tasques agrícoles, dels cobraments de delmes i d’altres drets i d’allotjaments del senyor. Per tant, no és assimilable a altres tipus de fortificacions com les del seu entorn, com les de la Pobla de Ferran, la Glorieta o la de Sala de Comalats.

Des d’aquest turó fortificat podem gaudir d’unes vistes espectaculars de tot el seu entorn.

Totes aquestes fortificacions, palaus i castells, ens donen la imatge i el grau de poder econòmic que tenien els senyors de la vila o dels senyors feudals.

Església barroca del S. XVII de Sant Jaume, hi ha constància documental des de l’any 1150, però d’aquell edifici romànic no hi queda cap rastre. El temple actual data de 1770, d’un autèntic art barroc, que conserva en el seu interior, retaules, pintures i talles, que varen ser parcialment malmeses l’any 1936.

12-Conesa

És una vila, actualment, encara mig emmurallada, que conserva les dues úniques portes d’entrada per accedir al seu interior, la porta de Santa Maria i el portal de Sant Antoni, ambdós del S. XIV.

Té una llarga història des del 14 de maig de 1030, en la compra del castell de Montclar per part d’Arnau Odó i la seva muller Conesa.

Santa Maria de Conesa és una església gòtica construïda entre el 1335 i el 1347, amb torre campanar.

Castell de Conesa o Casa Delmera, on es trobava l’antic castell, l’any 1569 l’abat de Santes Creus, va fer construir una nova residència pels monjos que avui és una Gran Casal de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada de doble vessant.

Hospital de Sant Antoni de l’any 1397, construït fora muralla. Actualment, només es conserva el mur perimetral i l’arc d’entrada amb dovelles acanalades a l’interior.

A pocs Kms. Torlanda un petit poble abandonat des de fa anys, del municipi de Conesa, amb restes d’una petita església i castell. Estava situat a dalt d’un turó que domina tota aquesta comarca, des d’on es poden veure unes magnífiques vistes sobre la Conca de Barberà. Avui hi ha instal.lat, un parc o barrera de molins eòlics-aerogeneradors.

13-Rocafort de Queralt

Província de Tarragona.

Castell del S. XI, completament restaurat l’any 1966 amb material i pedres del castell i del poble totalment abandonat de Torlanda. Del conjunt emmurallat es conserven dues portes, la del Sarral i la del Groc.

Església de Sant Salvador del S. XVIII, d’estil neoclàssic amb influències barroques, de l’autor Francesc Abareda, és autor també dels temples de Palau d’Anglesola i de Maldà. La portada de mig punt, que està flanquejada per dues columnes amb capitells corintis.

Celler i Cooperativa – de 1918 – edifici de tres naus, a la façana amb arc apuntalat de totxanes d’obra vista, que emmarquen les portes i les curioses finestres. L’interior Cèsar Martinell construeix amb el sistema dels arcs parabòlics seguint la tècnica d’Antoni Gaudí, que dona una perspectiva de grandiositat i d’espais diàfans.

——————————————————————————————–

Ruïnes del Monestir de Vallsanta

Etiquetes Castells, Lleida, Monestirs, Monument històric, Tarragona

Viatges i itineraris

Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (I)

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 1 Juny 2023
1 comentari a Entre el Rector de Vallfogona i el que vinguis d’Arbeca (I)

Guimerà

——————————————————————————————–

La vall del Corb s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura al riu Segre. És una gran plana formada per les graves al·luvials que diposita el riu Corb. Al llarg del seu recorregut, tot ell és d’un gran interès natural, cultural i artístic. Paisatges típicament mediterranis, oliveres, boscos, matollars, vinyes, horts, ametllers i molts altres cultius de secà, així com conreus herbacis i de vegetació natural de la zona, que envolten pobles de cases construïdes amb pedres, carrers estrets, majestuosos arcs, porxos i places, tots ells ens tenen reservada una sorpresa, com els que anirem descrivint tot seguit, a cavall de les comarques de la Conca de Barberà, l’Urgell, les Garrigues i el Pla d’Urgell, entre les províncies de Tarragona i Lleida:

(I) Primera part:

1- Balneari de Vallfogona

2-Vallfogona de Riucorb

3-Guimerà

4-Ciutadilla

5-Nalec

6-Vallbona de les Monges

7-Verdú

1-Balneari de Vallfogona

Situat a la Conca de Barbera, a la ribera del riu Corb, a uns dos Kms de la Vila. Fundat l’any 1901, per Miquel Piera i Martí, amb la construcció del balneari – declarat d’utilitat pública des de l’any 1903 – un gran parc i un pont per travessar el riu. A l’altre costat s’inicia la construcció de xalets, que entre els anys 1913 i 1916 provoquen un fort creixement amb gran concurrència de públic per gaudir de les seves instal·lacions i de les propietats de les aigües mineromedicinals.

L’any 1929, es fa una important renovació de les instal·lacions hidroteràpiques. Els anys 1941,1951 i 1961, s’efectuen altres reformes i ampliacions. Construccions de nous edificis amb l’ampliació de l’hotel, del balneari i construcció de nous xalets i de l’Hotel Regina situat, a uns 500 metres, d’un cert estil modernista o noucentista.

L’edifici es construí seguint una certa reminiscència gòtica, amb obertures d’espitllera i galeries de mig punt, que evoquen un cert estil medieval.

D’aigües clorurades, sòdic sulfatades, càlciques i magnèsiques. Provenen de mines subterrànies. La Font Gran o Pudenta i la Font Petita o Salada

(Fotos antigues, en blanc i negre, de l’Arxiu Rasola.)

2-Vallfogona de Riucorb

Província de Tarragona, comarca de la Conca de Barberà.

Encara conserva tot el seu estil medieval, evocant el seu passat esplendorós.

En el 1190 els Queralt – comtes de Santa Coloma de Queralt – donen el Castell de Vallfogona a l’Ordre dels Temples, fins a la seva dissolució l’any 1312, que va passar a l’Ordre dels Hospitalers.

El poble estava fortificat i tancat amb murs i torres, també hi havia l’hospital de Sant Miquel Arcàngel (S. XIV) amb capella gòtica, fundat l’any 1388 per assistència de pelegrins, acollir a pobres i malalts fins al S. XIX. Fora de la vila n’hi hagué un altre de més antic per a malalts infecciosos.

Església de Santa Maria de Vallfogona (S. XI-XVII), gòtica amb elements romànics, de planta rectangular. Hi destaca el retaule de la Concepció de la Verge Maria, el campanar construït amb pedra de carreu procedent de l’antic priorat de Sant Pere dels Bigats, i el seu rellotge del S. XVI, un dels més antics d’Espanya.

Ruïnes del castell dels templers (S. XII-XVIII), era part de la cadena fortificada que protegia les terres del comtat de Manresa dels sarraïns.

Va ser residència de tres dinasties: Gombau, D’Oluja i Ermengarda, senyors de Vallfogona.

El 1240 es constituí la Comanda de Vallfogona. Integrada dins de les vint-i-cinc que formaven part de la corona d’Aragó.

El personatge més il.lustre fou Francesc Vicent Garcia (1578-1623), conegut com “el Rector de Vallfogona” nomenat sacerdot l’any 1605, considerat el poeta més important del barroc català, també va escriure sàtires violentes i grolleres. S’instal·la a la parròquia de Vallfogona el 1608 i hi romangué fins a la mort als seus 45 anys.

El poble està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que inclou, també, el Balneari i el conjunt dels xalets del seu entorn.

3-Guimerà

Comarca de l’Urgell, província de Lleida.

Quan baixem del cotxe estacionat a l’entrada de la vila, al costat del riu, veien una estampa i panoràmica congelada en el temps.

El Castell de Guimerà, es troba en un lloc estratègic a 550 metres sobre i al mig de la vall del riu Corb. On hi havia hagut un poblat ibèric. Edificat sobra roca viva.

El seu tret diferencial és la seva torre rodona, que s’identifica des de molt lluny al llarg de tota la vall,

Torre de guaita i de defensa del S. XI, de planta circular, situada en mig de moltes edificacions en ruïnes, de 20 metres d’alçada, dividida en tres plantes. Avui es pot pujar fins a dalt de tot, des d’on podem admirar una esplèndida i magnífica vista panoràmica de tota la comarca.

La vila, durant el S. XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló, està construïda en un pendent d’un fort desnivell. Els portals d’entrada, i part de les muralles encara són visibles, on cerclaven la vila medieval. Podem admirar, visitar i passejar, per tots els seus estrets carrers, cases de pedra, portals, observar magnífiques finestres, arcades, passadissos, porxos; el carrer i la seva plaça major, del S. XII, així com altres racons i amb un gran conjunt d’habitatges i edificis singulars molt ben conservats, i especialment tant els carres com els edificis d’una netedat impressionant.

Al carrer de la Capella, edifici del S. XV, correspon a l’antic hospital, de façana goticorenaixentista, amb balcons i finestres de gran bellesa arquitectònica.

Hospital i l’escola

Es diu que el motiu de tants arcs, i de cobertes que travessen pel mig dels seus carrers esglaonats, ve motivada per la inclinació i forts pendents entre els seus edificis i així reforçar.los. La seva arquitectura deixa bocabadat a quí la visita.

Església de Santa Maria, construïda entre el S. XI i XII, sobra una gran roca. Els senyors de la vila Guerau Alemany de Cervelló i esposa Geralda de Rocabertí inicien un procés de creixement esplendorós a la comarca. L’escut de la família Cervelló, està a la portada, decorat amb elements gòtics.

És de planta de creu llatina, i campanar quadrat del S. XV, però l’obra mestra és en l’interior, el retaule de l’altar major, d’estil gaudinià obra d’en Josep Jujol, arquitecte modernista deixeble d’Antoni Gaudí (fill predilecte i adoptiu de Sant Joan Despí) que passar llargues temporades durant els anys trenta. Un cop acabada la guerra civil, el mossèn del poble li va encarregar un retaule, per substituir el que s’havia perdut durant la sublevació del trenta-sis. El retaule d’alabastre el va fer en dues etapes, la primera de l’any 1940 i la segona l’any 1945, dedicat a l’Assumpció de Maria. També va decorar la volta com un cel amb estrelles i la porta de la sagristia amb ferro daurat i policromat.

Durant l’any 1955 és fer obres de recuperació de la muralla, de l’absis neogòtic i d’un punt d’observació.

Tot el poble fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1975.

4-Ciutadilla

Comarca de l’Urgell, província de Lleida. Amb més de mil anys d’història hi ha el majestuós castell del S. XI que va ser fortalesa militar, fins a finals del S. XVI, és reformar com a palau d’estil renaixentista i fou habitat fins a l’any 1908. A la dreta de la porta d’entrada hi ha la imponent torre quadrada i el gran pati interior.

Podem admirar una petita mostra del que fou un esplendorós temps llunyà de l’època medieval. Hi ha diades de trobades, representacions i recreacions de grups medievals. De fet, no el varen poder visitar, per estar ocupat per un equip de filmació.

Als afores del nucli de la població hi ha les restes del convent del Roser i l’ermita de Sant Roc, que es construí arran de l’epidèmia de còlera de l’any 1720.

5-Nalec

Comarca de l’Urgell.

Segurament d’origen àrab anomenada “Analec”, existeix documentació des del S. XI. Va pertànyer al Monestir de Santa Maria de Poblet, fins a l’extinció de les senyories en el S. XIX.

Església de Sant Jaume de l’any 1792. Edifici de planta rectangular amb una nau central i tres capelles a cada banda. Façana i portalada de pedra tallada.

6-Vallbona de les Monges

Vila important pel seu monestir femení cistercenc de Santa Maria de Vallbona, fundat en el S. XII.

Els monestirs femenins no es podien ubicar en llocs deshabitats o fora de muralles, Estefania de Piquer va fer donació de les terres i edificis del voltant del cenobi, i així va néixer el poble al seu entorn.

Inicialment era una comunitat mixta d’ermitans cenobites. Ramon Berenguer IV – 1157 – dona permís per crear el monestir. El 1175 els homes es traslladen a altre monestir i així la comunitat resta exclusivament femenina.

És el monestir femení més important de Catalunya i conjuntament amb els monestirs de Poblet i de Santes Creus, integrant la ruta del Cister. Existeix una travessa de cinc dies per recórrer els 105 Kms.

Castell de Guimerà

Etiquetes Arquitectura, Castells, Lleida, Monestirs, Monument històric, Tarragona

Viatges i itineraris

Travesseres, finestra del Cadí

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 2 Abril 2023
Sense comentaris a Travesseres, finestra del Cadí

Àmbit territorial de l’Alt Pirineu i Aran, comarca de la Baixa Cerdanya. Situat a uns 1200 mts d’altitud, i a menys de 5 kms. de Martinet, és el poble més meridional i de menor altitud del municipi de Lles de Cerdanya, actualment hi resideixen uns 30 habitants. Pertany al municipi de Lles, és al darrer replà del contrafort que davalla de la Tossa Plana de Lles.

Restes de l’antic castell de Travesseres, S. XIII – XIV dels vescomtes cerdans que fou cedit als de Castelbó.

El seu patró és Sant Jaume, i celebra la seva festa major el quart cap de setmana del mes de juliol. Amb unes vistes panoràmiques immillorables de la Serra del Cadí i de la Tossa d’Alp, és un dels paratges més apreciats de tota la Cerdanya amb estampes de postal. El municipi de Lles de Cerdanya, engloba cinc petites poblacions: Músser, Arànser, Viliella, Travesseres i Lles.

Les seves cases, pallers, eres i cors de bestiar, estan totalment rehabilitades, conservant tot el seu encant i construcció típica pirinenca. La seva encisadora quietud, transmet una tranquil.litat que ens arrossega a una pau que ens fa gaudir, encara més, de tota la seva bellesa que envolta la majestuosa panoràmica visual.

Molt a prop del balneari de Senilles, d’aigües miner-medicinals, que ja es coneixia l’any 1030, amb 5 fonts que brollen aigües, alcalines, silicatades, sulfuroses i ferruginoses.

Durant la guerra civil va ser requisat i transformat com hospital.

Visita obligada al poble de Músser i el poble de Viliella, amb l’església de Sant Sebastià, registrada com a bé cultural d’interès local.

Església de Sant Jaume, originàriament era d’estil romànic, que ha sofert nombroses modificacions, i actualment és inapreciable. Edifici de formes simples, de planta rectangular i cobert per una volta apuntada. És de pedra irregular, les dovelles de la porta, d’ull de bou, i finestres de pedra escairada. El campanar de coberta piramidal i quatre obertures. La diferent alçada i l’arc presbiteral separen la nau de l’altar perquè no es pot parlar que tingui un absis com a tal. A llevant trobem el cor de fusta a sota del qual està la porta. Probablement, és un edifici del S. XVIII. Els tres contraforts a la paret de migdia garanteixen l’estabilitat de l’edifici, molt condicionada pel pendent del terreny.

En el Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva la talla policromada, d’un Crist en Majestat originari de Sant Jaume de Travesseres. És un Crist vestit amb túnica, està coronat, però per sota s’endevinen els cabells. Presenta els ulls oberts i barba molt poc treballada, realment pintada, la creu pot no ser l’original. És una obra tardana no anterior al S. XIII, encara que obeeix a una tradició més arcaica.

És punt de partida ideal per realitzar senderisme, excursions i altres innumerables rutes d’alta muntanya: Estanys de la Pera, Tossa Plana, Cap de Rec, Barraca dels Esparvers, refugi de Prat Miró, Meranges, Estany i refugi de Malniu, Pic Negre, La Rabassa, Vall de Madriu. Pistes d’esquí de fons d’Arànser (ermita de Sant Cosme) i de Lles, amb rutes de marxa nòrdica.

A l’altra banda del Segre, Parc Natural Cadí-Moixeró. Molt a prop, també, del parc Olímpic del Segre, i del Principat d’Andorra.

Ruta de la Vall de la Llosa, on trobem les restes del castell de la Llosa i l’antiga ruta, contrabandista, que començava a Encamp, arribant al refugi de Montmalús – Andorra -, passant per la Barraca dels Esparvers, seguin la vera del riu de la Llosa, fins a Viliella (ermita de Sant Marc).

Entorn de gran capteniment i bellesa.

Caminar pels seus carrers de pedra, et transporten a altres èpoques.

Al bell mig de la natura, desprèn autèntic ADN pirinenc.

La Baixa Cerdanya, conjuntament amb l’Alta Cerdanya, formen el conjunt històric del Comtat de Cerdanya, dividit a favor de França, a conseqüència del Tractat dels Pirineus de 1659. Històricament, per la seguretat que oferia la regió tan muntanyosa, en l’Alta Edat Mitjana, vara ser una comarca molt poblada, a partir del S. XIII, s’inicia el seu retrocés demogràfic. El límit septentrional, en ple Pirineu, és una autèntica barrera muntanyosa amb cims de més de 2000 mts. Al nord els relleus muntanyosos de la Tossa Plana i el Puigpedrós la separen d’Andorra.

Feliç Primavera

Can Ferrader 30 de març 2023

“In Memoriam”

National Philolographic by Arcadi Urpí

No puc tornar enrera…..

Etiquetes Castells, Catalunya, Itineraris

Viatges i itineraris

Forallac / Baix Empordà

Art medieval al Baix Empordà, romànic. –

primera part

Municipi situat al cor del Baix Empordà, format per set pobles mil.lenaris, que es va constituir el 10 de Març de 1977, fruit de la unió de Fonteta, Peratallada i Vulpellac. La seu administrativa està a Vulpellac des de 1998.

S’estén en part, per la conca del riu Daró, fins a Fitor, massís de les Gavarres, amb una extensió de 50 quilòmetres quadrats. A tocar de la Bisbal, capital de la comarca, com també de la cerámica i la terrissa.

A més de les poblacions anomenades, que formen el nom de l‘actual municipi, amb les síl.labes de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, també formant part, Canapost, Sant Climent de Peralta, Santa Susanna de Peralta i Fitor, a més dels dos barris de Vulpellac: La Bordeta i Puig de Sant Ramon.

Tots aquests nuclis gaudeixen d’un ric i atractiu patrimoni artístic, paisatgístic, cultural, arquitectònic i arqueològic de gran vàlua.

És d’agrair visitar totes aquestes poblacions per gaudir de la pau i la tranquil.litat que es respira a través dels seus carrers solitaris tot observant les restes arqueològiques.

Així doncs, comencem el nostre itinerari.

Ruta de les joies medievals romànic de Forallac:

Peratallada: Petita vila rural i un dels conjunts monumentals medievals més grans i més ben conservats de Catalunya. Declarada patrimoni històric-artístic dels del 1975, i bé cultural d’interès nacional (BCIN). Va ser una de les viles més importants de la Catalunya Medieval.

Tot just traspassem la porta o la muralla, ens sentim transportats a l’època medieval. Els seus fonaments s’alcen damunt una extensa roca de gres, d’aquí el seu nom “Pedra-tallada”. Conserva el seu aspecte feudal del segle X, amb un Castell – Palau que presideix tota la vila i que amaga carrers estrets i empedrats.

Existeix documentació dels del 1065, però també se sap que hi va haver una fortificació anterior, probablement d’origen romà o visigòtic.

Al S.XIII es construeix el Palau Gòtic. El castell es va convertir en l’epicentre d’un dels principals dominis feudals del poderós comtat d’Empúries l’any 1250.

S’ha trobat cerámiques prerromàniques, romàniques i medievals.

Ve a ser la joia de la corona!.

Passejar per tot el nucli emmurallat és un luxe donat que és impossible no quedar embadalits en veure els seus carrers, portals, finestres, arcs, pedres, forrellats….així com fer menció, des de l’exterior, de les seves muralles i fossats, com el Portal de la Verge amb una alçada d’uns 7 metres.

Les torres de defensa dels S. XII i XIII situades en llocs estratègics de les muralles per tal de dominar el territori i oferir major resistència defensiva: Torre de L’Homenatge, del S. XI. Situada a l’interior del recinte fortificat i coronada per merlets, és l’estructura més visible del castell i de tota la vila.

La Torre Oest, de planta quadrada.

La Torre de les Hores, amb un rellotge públic.

La Torre de planta Circular, situada en una de les entrades del poble, i amb espitlleres per a armes de foc.

I per acabar,. La Torre Nord.

Sols ens faltarà visitar: El Pont de la Mare de Déu, situat en un de les entrades i on el fossar és més profund.

L’Església de Sant Esteve, temple romànic avançat de dues naus del S. XII, situat a l’exterior del recinte emmurallat, a 200 metres del portal nord, enfront del Pont de la Mare de Déu, i la Plaça de les Voltes, epicentre social i econòmic. Aquest tipus de plaça porxada és molt freqüent en l’urbanisme medieval de l’Empordà.

Canapost: L’element arquitectònic per excel.lència és l’església pre-romànica i romànica de Sant Esteve, del S. IX. amb pintures romàniques recentment restaurades. Són una de les tres joies del romànic català.

La torre del campanar del S. XI, restes d’una necròpolis medieval amb sarcòfags monolítics i tombes antropomorfes (en forma de persones) del S.X, i envoltada d’una dotzena de masies mil.lenàries caracteristíques de la zona.

Visitar les restes de l’església de la Mare de Déu dels Socors del S. XVII, emplaçada a ponent de Canapost. Josep Pla considerava un dels miradors més privilegiats de l’Empordà.

Vulpellac: Apareix documentat al S. IX (any 894, com el lloc de Volpeyliacho, del Comtat d’Empúries). El nucli antic des del 2009, està declarat patrimoni de bé cultural d’interès nacional.

Com a conjunt històric de notable interès arquitectònic, és format pel seu Castell-Palau d’arquitectura gòtic-renaixentista. Pels volts de 1725 es feren reformes i es va convertir en casa de pagès, i al S. XX va ser restaurat pel seu actual propietari.

L’Església de Sant Julià i Sta. Basilissa del S. XVI, és l’antiga capella del castell. Edifici de gòtic tardà fortificat, on van aparèixer tombes antropomorfes del S. VII, i restes de l’antiga muralla.

En el seu terme municipal s’han instal.lat petites però emprenedores empreses, per a consolidar el sector de la ceràmica, la terrissa i la pedra artificial, així com botigues d’antiquaris.

La Ruta dels Dolmens, monuments megalítics com la de Tres Peus, Tres Cadires o la serra de Cals. Es conserven nombroses ladrilleres i forns de cal, vius documents de les técnicas ancestrals dels antics pobladors. Visitar, també la carbonera per l’obtenció del carbó vegetal, no pot obviar-se.

Fora del nucli hi ha forces masies com Can Comes del Brugar, mas fortificat del S. XVI, amb una torre de defensa cilíndrica i espitlleres.

Fonteta: Conjunt de carrers estrets i empedrats, amb cases del S.XVI, envoltant l’Església de Sta. Maria amb nau romànica del 904.

A escassos metres, es troba la font, que se suposa que va donar origen al nom del poble “Fontanetum”, d’estructura de pedra sorrenca en forma d’ arc, amb uns esglaons que donen accés a l’aigua.

El poble està envoltat de masies dels S. XVI i XVII. Població també, famosa pel seu recuit de drap i per la recuperació i cuita a l’antic Forn Gran de calç de Fonteta.

Portada a terme per a voluntaris de Forallac, i que a la manera tradicional es fan cuites de calç, com es feien fins a mitjans del segle passat.

Sant Climent i Santa Susanna de Peralta: Dos petits nuclis formats per antics monestirs i cases pairals del S.XVII, amb conreus d’extraordinària bellesa i boscos típicament empordanesos acaronats pel vent de tramuntana. Esglésies romàniques i ruïnes d’un antic castell. També es pot visitar una antiga carbonera, on a vegades, es pot presenciar com s’elabora el carbó vegetal, festa popular i estimada de la contrada. Així com visitar antics forns recuperats, per enfornar rajoles i ceràmiques amb l’objectiu de reviure i donar a conèixer aquesta técnica, desapareguda amb l’arribada dels forns industrials. La més significativa de totes és la del Mas Frigola, que va ser restaurada per la Fundació Amics del Patrimoni de Forallac, i la rajoleria del Mas Plaja.

També es reviu el tradicional procés, i petjada cultural de la vida a pagès amb recordar de forma lúdica la confecció manual de les garbes, farcells i manyocs de cereals. Així com la construcció de pallers a la Festa del Segar i del Batre de Cau dels Pins de Sant Climent de Peralta.

Fitor: Situat en el cor de les Gavarres. S’arriba a través d’una pista forestal, dominada per l’espectacular església del romànic primitiu de Santa Coloma consagrada el 29 de gener de l’any 948, pel bisbe Gotmar II de Girona. Es caracteritzada per les seves dues naus capçades per dos absis semicirculars i coronada per un alt campanar de torres de dos pisos.

La Torre del campanar és de forma rectangular amb dos pisos: el primer amb finestres geminades i arcs del S. X, i el segon del S. XII d’estil llombard del romànic català.

Al seu voltant hi ha gran nombre de monuments megalítics, dòlmens, construccions funeràries, un menhir i pedres per oferir sacrificis. Cal destacar els dòlmens de la Roca de la Gla, el de la Vinya Gran, el del Llobinar, i la Taula dels Tres Pagesos.

També es pot arribar fent senderisme des de Fonteta, itinerari d’uns 15 quilòmetres, passant per al collat de La Creu dels Frares, el Falguerar i l’antiga masia de Can Cals, enmig de boscos d’alzines sureres i pinars.

Amb aquesta agrupació de viles que formen Forallac, finalitza la primera part de l’art medieval i romànic, del Baix Empordà..

Entorn d’una bellesa històrica i paisatgística extraordinària, amb una forta càrrega cultural digna de visitar, estudiar, compartir, conservar i gaudir.

Un autèntic tresor…. Catalunya és única!.

La comarca del Baix Empordà

Rica en espais naturals gràcies a la biodiversitat que ofereixen els seus parcs naturals, com les Illes Medes, i els massissos del Montgrí i les Gavarres. La fossa tectònica enllaça aquesta plana amb la badia de Palamós.

Un plaer visitar el munt de pobles medievals, com els que agrupa les poblacions de Forallac, seguir la ruta literària de Josep Pla, banyar-se a les seves meravelloses cales, com la Cala S’Alguer (declarada bé d’Interés Cultural el 1972) o Cala Aigua Xelida a Tamariu – Costa Brava en estat pur.

Resseguir a través del Camí de Ronda (creat al S.XIX, per controlar el contraband marítim entre les cales) els abruptes penya.segats, les diverses platges, els pobles de pescadors, les ruïnes arqueològiques, els fars, les torres de defensa, amb la companyia d’una vegetació autòctona i salvatge per acabar gaudint de les nombrosas cales amagades d’aigües transparents.

Passejar per les botigues i tallers de ceràmiques de la Bisbal, visitar les poblacions de tradició marinera, amb els seus típics ports de pescadors, com el de Calella de Palafrugell, menjar les delicioses gambes de Palamós o visitar el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

El riu Ter que rep les aigües del Daró en èpoques d’inundacions, de capes freàtiques molt somes, poc profundes, i la seva desembocadura a la Gola de Ter (reserva protegida d’interès ecològic) al municipi de Torroella de Montgrí, enfront de les majestuoses Illes Medes.

Visitar Pals, el seu barri gòtic i carrers empedrats, torres quadrades, castell i muralles, una gran vila medieval. Els seus famosos arrossars – arròs de qualitat extra.

Arribar a Begur, vila documentada en l’Edat Mitjana, i centre cent per cent turístic, visitar Les restes megalítiques de la zona compten amb el poblat Iber d’Ullastret (el més gran de Catalunya).

I seguim enumerant la resta de tresors: com el Castell Gòtic de Torroella de Montgrí, les festes tradicionals de la comarca, com la Dansa de la Mort de Verges, declarada Patrimoni d’Interès Cultural, o el Castell Gala-Dalí de Púbol, residencia de Salvador Dalí al municipi de La Pera.

Fer rutes de senderisme, com la ruta del carrilet Girona – Sant Feliu de Guíxols, o la ruta del Sender Mediterrani GR 92.

Una infinitat de propostes indescriptibles per a fer i per a gaudir…

Sense oblidar-nos de la “Tramuntana”, del llatí transmontanus, – més enllà de la muntanya – que domina i travessa tota la plana de l’Empordà. Un vent d’històries i llegendes, entorn d’una força còsmica superior a qualsevol força humana. Entre l’amor i l’odi, entre detractors i partidaris, un vent que deprimeix, que enfonsa el cos, que enterboleix el cap, que condueix a la bogeria; ó un tònic vital higiènic, purificador, que produeix un excés de lucidesa, segons escriu l’empordanès Josep Pla.

Són nombroses les referències literàries i artístiques d’aquest vent, Josep Pla (la tramuntana és una alliberació.. ), Salvador Dalí (el Crist de la tramuntana), Frederic Rahola (la Tramuntana – 1897), Josep Ma de Sagarra (Cançons de rem i de vela), Joan Maragall (l’Empordà, palau del vent), Lluís Llach (Els meus ulls aquí – Quan el vent és l’antic amic), Carles Fages (Oració al Crist de la tramuntana), i afirmen que: “nosaltres no estem tocats per la tramuntana”…….,

…… molt al contrari del que diuen els de Sopa de Cabra….. Tots ells han contribuït a crear un referent mític d’aquest vent que arriba a superar, a vegades, els 200 quilòmetres hora i que pot afectar el caràcter, la serotonina i /o la salut de les persones.