Terrenys adquirits, a principis de l’any 1900, per l’edificació de l’Hospital, amb la Sagrada Família al fons, en construcció.
Planell de les galeries subterrànies entre pavellons.
Tots els pavellons estan comunicats entres sí per carrers i espais enjardinats amb vegetació terapèutica, plantes aromàtiques i medicinals, tots ells connectats per més d’un quilòmetre de galeries subterrànies. (si s’hagués finalitzat els 48 pavellons de tot el projecte, els túnels superarien els dos quilòmetres). Aquestes galeries són d’accés restringit i d’ús exclusiu al personal autoritzat. En les galeries hi ha les conduccions d’aigua, gas i electricitat; les instal·lacions de calefacció i ventilació; els laboratoris i la resta de serveis sanitaris. L’amplada dels passadissos entre els pavellons de no infecciosos permet el pas dels carruatges, i l’amplada entre els pavellons d’infecciosos, permet únicament el pas de personal autoritzat a peu.
Galeries subterrànies.
Un 25e pavelló: Un projecte de l’any 1925, el pavelló Fàbregas-Mata destinat a malalts tuberculosos. Totalment independent del projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner.
Pavelló de Santa Faustina.
Pere Domènech i Roura mai va realitzar el projecte ni la construcció, però amb la seva autorització, l’any 1933 la construcció s’encarrega a l’arquitecte Damià Ribas Barangé. Es va ubicar en un espai situat darrere el Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
L’any 1935 si ubica un nou projecte amb el nom de Santa Faustina, amb el servei de Tisiologia per a dones.
L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, les seves instal.lacions es destinen als ferits del conflicte. Acabat el conflicte l’any 1940 s’inaugura oficialment el Pavelló “Fàbregas-Mata”, més conegut com a “Santa Faustina”, o també amb el nom “Damià Ribas Barangé”. Aquest pavelló va allotjar diverses especialitats fins a l’any 1977 que va ser enderrocat, juntament amb els safaretjos i la morge, per a la construcció del nou Hospital.
Servei d’urgències, amb entrada pel Carrer Sant A.M. Claret.
Servei d’urgències: L’Hospital va ser el primer a tenir un servei d’urgències a Espanya, obrir les portes l’octubre de 1967 i va ser inaugurat oficialment l’any 1968. Situat en el Pavelló Sant Jordi i una part del Pavelló de l’Administració, amb accés des del carrer Sant Antoni Maria Claret. Va funcionar com a Urgències fins al 2009.
Aquest mateix any, 1968, a l’edifici Central s’inaugurà la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria.
Sala Hipòstila, que té accés a les galeries subterrànies que comuniquen amb la resta dels pavellons.
També és de rellevant interès la Sala Hipòstila de fàcil accés des del vestíbul principal del pavelló d’Administració, amb nombroses columnes que caracteritzen aquest espai singular de 465 m2 de superfície, construit de maó i ceràmica, cobert amb voltes acabades amb rajoles de ceràmica blanca i verdes, que lligan les columnes.
Originariament, era una sala de pas, però als anys noranta, es va habilitar com a servei d’urgencies, amb connexió directe a les galeries subterrànies de tots els pavellons del recinte, també, dona accés als jardins.
És una ciutat jardí dins de la ciutat. Declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1997 (conjuntament amb el Palau de la Música Catalana obra del mateix arquitecte), és una de les obres més grans i importants de Lluís Domènech i Montaner, per la seva singularitat i bellesa artística. Dels 48 pavellons projectats, sols es varen construir 12 seguint el projecte original, que es poden visitar envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies.
Vista general de tot el projecte, amb els 48 pavellons. En color, sols els que es varen construir i que es conserven com a monument modernista.
Els antics edificis modernistes són avui espais de treball moderns i funcionals.
Sant Pau acull tota una sèrie d’institucions líders en els àmbits de la sostenibilitat, la salut i l’educació. També ha permès desenvolupar programes culturals, remarcant el tresor del modernisme català, així com el valor patrimonial i institucional i la seva aportació a la medicina, amb un fons documental hospitalari que recull obres i documents històrics des del segle XV.
El Pavelló de l’Administració acull l’Arxiu Històric de l’Hospital, a més a més és un espai emblemàtic per celebrar reunions i tota mena d’esdeveniments, amb capacitat per a més de 600 persones.
Excepcional imatge de l’Arquitecte, historiador i polític – Barcelona 1849-1923 (fotografia barcelona.cat – rutadelmodernisme.com).
El Recinte de Sant Pau, és el conjunt Modernista més gran d’Europa i una de les joies de l’arquitectura catalana. És una excepcional demostració i projecte del talent creatiu de Lluís Domènech i Montaner, que incorporava grans innovacions mèdiques d’inicis del segle XX.
Al llarg de vuitanta anys, el Recinte Modernista ha estat la seu d’un Hospital capdavanter i innovador, amb més de sis-cents anys d’història reconeguda arreu del món per la seva tasca assistencial i de recerca.
Avui, i després d’un acurat procés de rehabilitació i un cop traslladada l’activitat assistencial al nou Hospital, el conjunt modernista és un seguit de centres i d’institucions capdavanteres que treballen pel coneixement i per millorar les condicions de vida de la societat.
Vista aèria del recinte actual. Al fons de color blanquinós, els edificis del nou Hospital de Sant Pau.
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va inaugurar el 2009 la seva nova seu, un complex sanitari situat a l’extrem nord-est del conjunt modernista i separat d’aquest.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
Els 24 Pavellons de Serveis:Tipologies molt variades, d’acord amb cada funció.
Ubicació perimetral.
Tipus de serveis que acullen:
Serveis mèdic-sanitaris especialitzats, que requereixen instal·lacions específiques.
Serveis generals, de caràcter administratiu, logístic o tècnic.
1.- Pavelló d’administració: Construït entre 1905 i 1910. És l’entrada principal enfront de l’avinguda Gaudí. És l’edifici més ric quant ornamentació i profusió decorativa. Acollia les dependències de la direcció i de les admissions. L’arquitecte va voler dotar l’edifici de gran singularitat i simbolisme respecte al conjunt arquitectònic.
Entrada principal.
L’Administració s’ha transformat en un complex de sales i espais funcionals, d’ús polivalent. L’esplèndid vestíbul i l’escala mostren la relació entre l’arquitectura i l’ornamentació. Els vitralls acompleixen una de les premisses del modernisme de Domènech atorgant un paper determinant a la llum i al color. Destaquen les nou voltes i columnes de pedra i marbre, la volta central, els escuts de Barcelona i de Catalunya, la creu patent de la Catedral de Barcelona i la Creu de Sant Jordi.
És un espai privilegiat on conflueixen l’arquitectura, l’escultura, els vitralls, mosaics, ceràmica i pintura, que conjuguen la riquesa artística de l’obra de Domènech i Montaner.
La façana central del Pavelló de l’Administració és un monumental retaule. Els quatre àngels representant les tres Virtuts més les Obres. El pavelló està coronat per la torre del rellotge, una construcció de 62 metres d’alçada i que ha esdevingut una de les icones de la ciutat de Barcelona.
En l’interior acull la Sala d’Actes, la Biblioteca Mèdica, l’Arxiui la Secretaria.
2 i 3.- Dos pavellons d’observació: són de petites dimensions, d’una sola planta, coberts de rajoles per facilitar-ne la desinfecció,situats als laterals de l’edifici principal. Santa Apol·lònia i Sant Jordi. Construïts entre 1902 i 1911, destinats inicialment a l’observació i reconeixement dels malalts, en especial atenció a detectar les malalties infeccioses. Més tard, durant els anys 1956 i 1957, el pavelló de les dones que canviarà de nom pel de Sta. Madrona, es va dedicar al servei d’Odontologia, i el dels homes, que originàriament duia el nom de Sant Josep Oriol, es va dedicar a Urgències Generals i Pediatria; avui és un espai destinat a exposicions temporals.
4.- Pavelló d’operacions: Es construí com a quiròfans durant la primera fase 1902-1912. Edifici dedicat als Sants Cosme i Damià situat al centre dels pavellons, entre els de cirurgia i de medicina, del Carme, Mercè, Leopold i Rafael.
Vista avinguda central amb elPavelló d’Operacions al centre.
Consta de tres pisos, un semisoterrani i tres absis amb parets i teulades de vidre. A la planta baixa el quiròfan principal, sala d’anestèsia i postoperatori. Dos quiròfans al primer pis, a banda i banda de la façana posterior per intervencions menors, un per dones i l’altre per homes. Al segon pis els laboratoris, radiologia i sala d’esterilitzacions. El pavelló es comunica per les galeries subterrànies amb la resta de pavellons. A més hi ha els magatzems i la sala d’espera.
Antiga sala de quiròfan del primer pis.
Part posterior del pavelló d’operacions.
5.- Un Pavelló Centralamb tres dependències: Construït durant la segona fase (entre 1921 i 1930), situat al mig del quadrat de l’emplaçament de tot el projecte de la ciutat jardí, per això rep aquest nom. Abans de ser la seu de la Facultat de medicina, aquest espai es destinava a les dependències de l’antic convent de les germanes hospitalàries, dels serveis de la cuina i la farmàcia de tot l’Hospital.
Part posterior del pavelló Central
Façana principal pavelló Central anys 20.
Aquesta fase es veu afectada per una important reducció del pressupost, que condiciona tot el desenvolupament del Projecte de l’arquitecte Pere Domènech. A partir d’ara el seu fill, Lluís Domènech i Roura, encarregat de substituir al seu pare, en totes les noves construccions, es veurà obligat a prescindir de molts dels elements decoratius característics del modernisme, que es denominarà moviment eclèctic.
Pavelló de Sant Frederic.
L’edifici es distribuïa en un gran espai central, el primer i el segon pis amb les cambres. La planta baixa del pavelló se situava a sis metres per sota de la cota del carrer, i per això estava envoltada d’un fossar per donar llum natural i ventilació a tot el seu interior. L’any 1968 s’adequa l’edifici per l’ús de la Unitat Docent de la Facultat de Medicina i l’Escola d’Infermeria de la UAB, que té l’accés pel carrer de Sant Quinti, 77.
6.- Pavelló de Sant Frederic: emplaçament simètric al pavelló de l’Assumpció, respecte a l’eix de l’avinguda central, portat a terme per Pere Domènech i Roura l’any 1928, amb un pis i dues sales d’infermeria d’estil eclèctic, com a pavelló de cirurgia general infantil.
7.- Pavelló de Santa Victòria: construït entre l’any 1992 i 25, consta d’un semisoterrat, pis i una sala, situat entre els pavellons de Sant Frederic i la casa de la Convalescència. Originàriament, estava destinat com a pavelló crematori per a roba i altres objectes contaminats i de desinfecció i destrucció. Finalment, va ser reconduït, com a sala de malalts per a nens i a la planta superior per a les nenes. Un cos frontal amb dependències mèdiques, torre d’aigua, rotonda de dia i un cos posterior per sales d’aïllament. Es van fer ampliacions i modificacions els anys 1934, 1973 i finals del 1990.
Ampliació pavelló Santa Victòria any 1934.
Pavelló Santa Victòria i sala d’infants 1923.
Actualment, acull la Fundació Enriqueta Vilavecchia per a nens oncològics. Els infants varen passar a les noves instal·lacions de l’hospital al carrer Mas Casanovas.
Vista aèria del pavelló actual de l’Assumpció.
8.- Pavelló de l’Assumpció de la Mare de Déu: Construït l’any 1926 per Pere Domènech i Roura, seguin el disseny i planells del seu pare, estava destinat al dispensari. És un pavelló femení d’infermeria, rèplica del pavelló de Sant Manuel, inicialment d’un pis i dues sales, però finalment s’acaba edificant dos pisos destinats a tuberculosos.
Situat en un extrem del recinte, a l’oest de l’ala de dones i ja fora de l’actual espai turístic.
No es troba a l’avinguda Central, sinó a l’esquerra dels pavellons de la Mercè i de Montserrat, tocant al carrer de Cartagena. La principal diferència estructural amb els altres pavellons de dos pisos és l’absència de soterrani, per la limitació dels costos de construcció. Aquest pavelló és el que ha sofert més modificacions de tot el recinte. Actualment està adossat a la Fundació Puigverd. Des de l’any 1953, per necessitats de creixement del servei d’urologia i de la mà del metge, uròleg, professor d’universitat i polític Antoni Puigverd i Gorro. L’any 1963 és realitzant ampliacions i modificacions modernes, molt importants per adequar les instal·lacions de tota la Fundació.
Aquests tres pavellons, juntament amb la Torre de distribució d’aigües no es varen arribar a construir:
El Dispensari.
9.- El Dispensari: situat i entrada principal pel carrer de Cartagena.
Hi havia 12 pavellons perimetrals que haurien d’albergar instal.lacions i serveis, que aconsellaven un accés independent des de l’exterior del recinte, sense contacte directe amb els malalts, per estar, també, orientats a serveis externs (el propi dispensar, la torre de les aigües, la sala de màquines, el pensionat o l’església). Molts d’aquests pavellons o instal.lacions, no s’arriben a construir. L’espai destinant al dispensari, l’any 1963 s’absorbeix per la construcció de la Fundació Puigverd, davant del pavelló de l’Assumpció.
Torre de distribució d’aigües.
Pensionat.
10.- Pensionat, situat a continuació del Dispensari en el mateix carrer de Cartagena.
11.- Pavelló d’obstetrícia.
– Torre de distribució d’aigües (vegeu pavelló núm. 19).
En el seu lloc es construir el pavelló dels safaretjoso de la bugaderia.
12.- Església i annexos: Domènech i Montaner va preveure un espai per al culte i serveis religiosos, habitual en els centres hospitalaris de l’època. La Capella Major amb accés directe i entrada principal pel carrer de Sant Antoni Maria Claret, permeten que des de l’exterior no es tingués contacte directe amb els malalts.
L’edifici integrava la residència de capellans i un seminari en dos blocs adossats a banda i banda de la nau principal.
13.- Pavelló de les màquines o la Casa de Convalescència: Imponent i alhora acollidora la Casa de la Convalescència, dividida en subpavellons. Va ser dissenyada a finals del segle XIX i construida entre 1922 i 1930. Projecte inicial de Lluís Domènech i Montaner i finalitzat des de l’any 1923 pel seu fill. És una de les darreres obres del més pur estil modernista català.
Casa Convalescència en finalitzar les obres l’any 1930.
Inicialment, els pavellons, haurien de ser ocupats per la fàbrica de gas i electricitat, els rentadors-bugaderia i els tallers de reparacions i manteniment.
Escala noble de la Casa de la Convalescència.
La Casa de Convalescència, institució creada l’any 1680, i vinculada a l’hospital de la Santa Creu, es trasllada l’any 1925 a la cruïlla del carrer Sant Antoni Maria Claret i de Sant Quintí. Les obres se sufraguen amb la venda de l’edifici renaixentista del carrer del Carme, actualment seu de l’Institut d’Estudis Catalans.
Part posterior del Pavelló de la Convalescència.
Distribució interior.
A finals dels anys 1990, la UAB, dugué a terme una profunda restauració, cosa que li ha valgut el reconeixement de la Unesco com a Patrimoni Cultural de la Humanitat. Actualment, funciona com a centre d’estudis de la Universitat Autònoma de Barcelona i com a seu de la Fundació UAB.
Pavelló de màquines/ Casa de Convalescència.
Any 1960: pavelló de Sant Antoni, al darrere el desaparegut pavelló del Sagrat Cor. Situat a l’esquerra la Casa de les màquines.
Casa de les màquines.
14.- Pavelló de Sant Antoni: Edifici en forma de U. És un dels últims edificis a aixecar-se a l’Hospital, l’any 1932, però fins passada la Guerra Civil, no s’acaba de construir, per acollir els serveis de cirurgia d’Ortopèdia, Tuberculosis i Osteoarticular. Actualment, encara acull les unitats de Fisioteràpia, Logopèdia i Teràpia Ocupacional.
15.- Casa màquines: El pavelló que havia d’allotjar els generadors de gas i electricitat no s’arribarà a construir mai. Inicialment, estava previst la seva instal.lació a la casa de la Convalescència. Però l’any 1927, finalment, s’instal.la les calderes per proveir de vapor, calefacció i aigua calenta per distribuir.lo a tots els pavellons. Edifici amb xemeneia per calefacció i vapor.
Als anys noranta es restaurà la xemeneia. Les calderes, que no són les originals, continuen donant servei als pavellons de Sant Antoni, Sant Frederic i a l’Església i annexos.
Pavellons desapareguts:
16.- Pavelló de Sant Carles i Santa Francesca: Estava situat darrere del Pavelló Central. Projectat i construït per Pere Domènech i Roura entre l’any 1927 i 1930, per acollir a la gent gran. El pavelló estava dividit per dues ales simètriques, una per dones l’oest i l’altre per homes a l’est, separat per un arc central, amb capacitat per a 322 llits. Fou enderrocat el 2005 per fer lloc al nou Hospital.
Al fons de la imatge, de color blanc, el pavelló de Sant Carles i Santa Francesca.
Anys 30
17.- Pavelló de la Resurrecció: Estava situat on es creuen els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí. La capella mortuòria amb els serveis de vetlla dels difunts que traspassaven a l’Hospital, amb l’entrada i sortida dels carruatges fúnebres. El pavelló connectava amb una galeria subterrània amb el departament anatòmic forense i el pavelló d’autòpsies.
El pavelló de la Resurrecció es construí l’any 1928, i es va mantenir fins a l’any 2000 què s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
18.- Pavelló del Sagrat Cor: El desaparegut pavelló d’Oncologia.
Pere Domènech seguin el projecte del seu pare va construir entre el 1928 i 1930, un pavelló dedicat al tractament del càncer, inicialment estava previst com Hospital Infantil, amb tres pavellons: escarlatina, xarampió i diftèria.
Va funcionar fins al 2009. Els seus serveis es van traslladar al nou Hospital. L’edifici es va enderrocar, i el 2021 es va inaugurar el modern edifici de l’Institut de Recerca de Sant Pau, amb entrada principal pel carrer Sant Quintí, situat dins del Campus de Salut de Sant Pau.
19.- Pavelló safaretjos o de la bugaderia, es construí l’any 1927, en el centre del tram del carrer Mas Casanovas. En la planta subterrània hi havia el crematori per a les peces inutilitzables. En el projecte original s’havia d’aixecar la torre de les aigües, que mai s’arribà a construir. Funcionar fins a l’any 1996, s’enderroca per la construcció del nou Hospital.
20.- Bòbila: Segurament era l’edifici més antic de tot el recinte. La presència de bòbiles o forns de maons era molt comú en tota la zona del Camp de l’Arpa. Passa a les mans de l’Hospital l’any 1919. En aquell moment el forn podia produir 60.000 peces de maons mensuals. En concloure les obres de l’Hospital, el forn va caure en desús i passà a servir com magatzem de teules, rajoles, taller d’obres i jardineria. El 1996 fou enderrocat, juntament amb els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina per crear el nou Hospital.
Anys 30
Localització de la bòbila
Bòbila i forn d’obra anys: 60/70 – situat entre els safaretjos i el pavelló de Santa Faustina.
21 i 22.- Dos pavellons: un de desinfecció i altre de destrucció, un a l’esquerra i l’altre a la dreta del pavelló de màquines, en l’espai ocupat actualment per la Casa de Convalescència. Aquests pavellons estaven destinats al tractament de material contaminat que s’havia de desinfectar o destruir. Donada la seva perillositat, Domènech els situa apartats dels pavellons de malalts.
23 i 24.- Dos pavellons d’aïllament cel.lular: Situat a continuació de l’hospital infantil, al mateix carrer de Sant Quintí, a l’entrada actual d’urgències de l’Hospital de Sant Pau. Pavellons menors d’aïllament per a malalties infeccioses.
Cap d’aquests quatre últims pavellons s’arriben a materialitzar mai.
Documentació: Conferència inaugural del curs 2025-2026 de Tot Història Associació Cultural, al Centre Cívic Pati Llimona, a càrrec de Miquel Terreu i Gascon, cap de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (AHSCP).
Fotografies: pròpies – Fundació Privada i Arxiu de la Santa Creu i Sant Pau – La Vanguardia.
La masia Mariona – Oficina del Parc Natural del Montseny – Reserva de la Biosfera
Ctra. BV-5119, km 2’5 Mosqueroles
08470 Fogás de Montclús
El Parc Natural del Montseny i Reserva de la Biosfera és un mosaic de paisatges i boscos mediterranis a tocar de grans àrees o aglomeracions urbanes. La seva biodiversitat i la petjada cultural que l’home ha deixat i experimentat al llarg dels temps, d’un gran valor universal afegit que ha inspirat intel·lectuals, artistes i científics, que desperten interès i emocions a totes aquelles persones que el visiten.
És el relat de la sortida de la colla La Penya pel Parc Natural del Montseny. En arribar ens esperava la Laura, guia de “Ca la Mariona” a temps parcial i de la resta del temps empleada de l’oficina de l’actual seu administrativa del Parc i lloc, també, dedicat a retre homenatge a la figura de Rafael Patxot. En Joan Oriol, membre de la colla i amfitrió de la sortida, es va encarregar de concertar la visita que, sens dubte, va ser el gran descobriment del dia: “L’Univers Patxot”. I donar les gràcies als membres de colla “La Penya” per compartir i fer possible aquesta agradable i inesperada visita.
Rafel Patxot i Jubert
Si bé és conegut que “Ca la Mariona” era la residència d’estiu i que seria també, en el futur, la casa on passarien els anys de retir i vellesa els Patxot. El nom se li deu a la segona filla del matrimoni Patxot, a qui es volia llegar les seves reserves culturals. La masia va ser “ocupada” durant força temps després de la guerra civil i posteriorment tapiada.
Afortunadament, el net del Sr. Patxot, Rafael Carreras Patxot, va arribar a un acord amb la Diputació de Barcelona que, a canvi de la cessió, s’encarregaria de la seva rehabilitació amb l’única condició que incorporés un museu que recollís els estudis en els camps de meteorologia i astronomia dels quals el Sr. Patxot va ser un veritable expert. També per desig exprés de la família no es va fer una reconstrucció de les estances privades del primer pis, la qual cosa ens ha privat de fer-nos una idea de com vivia la família en aquells temps.
L’Observatori Català al sostre de la casa de Rafel Patxot, a Sant Feliu de Guíxols
Rafael Patxot i Jubert: (S. Feliu de Guíxols 1872 – Ginebra 1964) destaca per les diverses branques del saber, persona d’esperit universal, que domina diferents disciplines de la història contemporània, científic, industrial, filantrop, escriptor, bibliòfil, editor, meteoròleg i aficionat a l’astronomia crear, inicialment, un observatori a la seva casa natal de Sant Feliu de Guíxols.
Fou capdavanter de la meteorologia catalana, de moltes iniciatives i patrocinis en la ciència del clima a Catalunya (va mesurar la velocitat de la tramuntana, l’estudi dels núvols i l’estudi d’intensitat de la pluja). Els quaderns d’observacions, la documentació i els instruments meteorològics del científic es conserven actualment a l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
L’Observatori Català de Rafael Patxot és un referent de la meteorologia a Catalunya. Va posar especial interès en l’estudi de la pluviometria a tot l’àmbit del Principat, les Illes Balears i la Catalunya Nord, amb estacions meteorològiques que ell mateix va impulsar o mantenir, donant continuïtat a la tasca iniciada per la Granja Experimental. Fruit d’aquesta important tasca es va poder editar l’Atles Pluviomètric de Catalunya, i els Estudis de la Intensitat de la pluja a Barcelona.
D’aquesta manera va néixer la Secció Nefològica del Servei Meteorològic de Catalunya, amb la creació d’una secció específica per a l’estudi dels núvols on diàriament s’enregistra la imatge i es realitza una descripció de les seves característiques.
En aquesta secció nefològica, sortirà a la llum l’Atles Elemental de Núvols, que serà la llavor del gran Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel.
Fou un autèntic mecenes de la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. D’esperit independent, gran humanista i impulsor de l’excursionisme molt vinculat al CEC.
Fundació de l’Estudi de la Masia Catalana
Amb el finançament de la fundació Concepció Rabell, encarrega l’estudi exhaustiu i acuradíssim de la Masia Catalana, d’una àmplia documentació sobre l’arquitectura, les tradicions, la llengua, festes i costums, la història, la sociologia, el folklore, la indumentària, l’economia, etc.. de la via a pagès, convertint-se en un monument bibliogràfic de més de 7700 fotografies i de nombrosos materials que es poden consultar a l’Arxiu Fotogràfic del CEC i en la fundació de l’Estudi de la Masia Catalana. Creador de moltíssims projectes i impulsor en la recerca i la història del cançoner i de la música popular catalana a través de l’Orfeó Català, amb la recopilació de més de 40.000 documents. Personatge lligat al món intel·lectual i polític. Va restar sempre indiferent al poder i no va acceptar mai cap càrrec públic.
Estudi de la Masia Catalana: Cal Peu
Estudi de la Masia Catalana: Cal Cabré
En l’exercici del mecenatge fundar l’Institut Patxot, que sufragà les publicacions d’Estudis Catalans (1) que a més engloba diversos mecenatges, la fundació Concepció Rabell en honor a la seva cunyada. Fundació Clara Juber en memòria de la seva mare. Crea la Granja Experimental per millorar el rendiment agrícola i ramader, en memòria de la seva filla Montserrat, morta a conseqüència de la grip espanyola. Crea l’Institut i fundació de Cultura de la Dona a la mort de la seva filla Maria per atorgar beques a noies catalanes, sense recursos. Existeix un gran Fons i arxiu fotogràfic, que va ser cedit per la seva neta al CEC i que la Diputació de Barcelona va finançar la seva digitalització. Cedir els terrenys a l’escola Betània Patmos, on el 1920 va fer construir la Torratxa Patxot; torre d’observació del cel i de l’Atles Internacional dels Núvols. Aquesta escola dona resposta al primer principi de la pedagogia moderna, on les escoles haurien d’estar situades dins del bosc o enfront del mar.
(1) A l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans – l’ens de referència per a la llengua catalana – a la secció Històric-Arqueològica podem visitar l’obra:
– Guaitant enrere, Dietari /Institució Patxot
– Mecenatge de publicacions
– Sobre Rafael Paxot
– Fons documental
– Premi Rafael Patxot i Jubert
Home de gran personalitat, d’intel·ligència visionària, d’un profund sentiment per una terra que va estimar profundament. Va dur a terme actuacions de gran valor romàntic i humanístic, científic exigent, home de gran cultura i catalanista. Tot i que la seva vida va ser un seguit de contratemps, les morts prematures de la mare, del pare, de les filles Montserrat i Maria i durant anys amb perill d’afusellament. Exiliat l’any 1936 a Suïssa, d’on no va tornar per salvar la vida, perseguit, per un i l’altre bàndol i expatriat voluntàriament el 1939 per no voler ser súbdit del franquisme.
Va concebre la seva riquesa com a mitja per dur a terme una obra social, cultural i científica en favor de Catalunya, inclús des de l’exili i des de l’anonimat, fins i tot sacrificant la seva trajectòria personal.
La seva visió i sinopsis està reflectida en el llibre: Rafael Patxot i Jubert – Una Vida de Tramuntana, escrit per la seva neta Nuria Deletra-Carreras i Patxot, onexplica la clau de voltes del personatge i la vida de renúncia, convertint.se amb un dels dos més grans mecenes culturals i socials del primer terç del segle XX.
Maria Patxot somiava viure lluny de la ciutat i ser mestre de poble, en record d’aquesta il.lusió, i per honrar la memòria de la filla, morta
en plena joventut, Rafael Patxot va encarregar a Josep Danés, la compra d’una finca rústica per la construcció entre els anys 1927 1931, d’una masia benestant i senyorial que no desentonés amb el paisatge i llunyana del trànsit. Coneguda com La Masia Mariona.
L’arquitecte Danés va readaptar l’estil clàssic de l’antiga masia catalana amb les noves exigències de la modernitat conservant l’entorn.
Es tracta d’una neomasia noucentista benestant, amb torre mirador i galeries. La seva distribució respon a una torre d’estiueig de luxe residencial i no d’explotació agrícola. Amb zones separades dels senyors de les del servei. Estances pròpies de l’alta burgesia, amb laboratori, biblioteca i despatx. Amb façanes principal i posterior simètriques de pedra granítica del Montseny, amb un rellotge de sol de ceràmica en la façana principal, construït l’any 1931, que marca amb exactitud el temps solar i els canvis dels signes zodiacals en relació amb les estacions de l’any. En la façana lateral, al costat de la galeria, hi ha un plafó ceràmic representant una escena camperola.
La casa va ser, durant cinc anys, l’espai de repòs de Rafel Patxot i de la seva dona Lluïsa Rabell, fins a partir durant la Guerra Civil, en plena retirada republicana, desperfectes a causa d’un incendi en l’interior, on va quedar malmesa i perdre la major part del mobiliari, que els va condemnar a un exili definitiu.
En el portal d’entrada, en l’arc de mig punt adovellat i des de l’exili, Rafel Patxot va fer gravar la frase “Hostes vindran que de la casa us trauran – 3 d’agost de 1936 – Adeu-siau”.
Es pot llegir: Qualsevol nit pot sortir el Sol
Masia de planta rectangular, formada per planta baixa i dos pisos, amb una torre annexa de planta quadrada i solana porticada. Hi ha un altre rellotge construït l’any 2009 a la façana nord, on no arriba el sol, que recupera una idea del Rafael Patxot, per recordar que el sol és sempre present i si la Terra fos transparent, veuríem el sol sota els nostres peus.
Façana posterior amb el rellotge solar invertit
L’equipament de la Masia, ens ofereix la seu de l’Oficina del Parc Natural i Reserva de la Biosfera, té habilitada la planta baixa oberta al públic com a equipament cultural, on es pot visitar l’espai museïtzat i exposició amb el títol “Univers Patxot”, que ofereix una visió general de l’obra científica i de mecenatge de Rafael Patxot i Jubert: l’estudi de la masia catalana, la relació amb l’excursionisme, la meteorologia, l’astronomia i el cançoner popular.
L’exposició, en l’interior del museu, consisteix en un recorregut per sis sales: Sala 1 (Rafael Patxot, ciència i mecenatge), Sala 2 (Masia Catalana), Sala 3 (Llibres i Natura), Sala 4 (Núvols), Sala 5 (Observatori Català) i Sala 6 (Cançó popular).
Patxot vol rendir homenatge a totes aquelles persones, la immensa majoria anònimes, que van veure escapçats els seus projectes i trajectòries per la tragèdia de la Guerra Civil. Ens manifesta que: “La independència intel·lectual que no es compra ni es ven ni es pot confiscar ni empresonar i encara menys afusellar, perquè no és material sinó espiritual”. Tot i ser un dels personatges més importants de Catalunya, continua sent desconegut pel gran públic…
Documentació extreta de les explicacions de la guia de la masia, Srta. Laura, dels panells i fulletons de l’exposició de l’interior del Museu i de la projecció del curt que ens mostra una petita bibliografia.
Fotografies de Joan Oriol, Toni Ruiz, Concepció Gaya, Agustí Guiu, Montse Casanovas, Anna M Martínez i pròpies.
Cronistes del text i comentaris, Toni Ruiz, Magí Arqué i propis.
La resta de companys assistents a la visita: M. Carme Mir, Lluís Vidal i Josep Sans, també varen col·laborar en el gran col·loqui/dinar portat a terme durant la trobada. – Tots membres de la colla “la Penya”.
Gènere: Drama històric català, basada en el llibre: “Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar” de Francesc Escribano
Versió: Original en català i castellà
Intèrprets:Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Agirre
Una història molt trista i terrible, dura, necessària, didàctica, sensible i a la vegada una pel·lícula molt bonica i emotiva. Un treball d’una delicadesa i una tendresa commovedores.
El record del professor republicà ens condueix des del pacífic present de la mitologia empleada en les classes dins de l’escola, i gràcies a la tendresa, l’esperança, la il·luminació, la gratitud de la mainada, i a la metodologia d’ensenyament pionera i revolucionària portada a terme durant la república que es basava en la participació activa dels alumnes .. i ús de la impremta, que va començar a transformar, a base d’esforç, paciència i serenitat, la vida dels infants i de la resta del poble fins… concloure a les brutals onades bèl·liques i actuacions repressives “del alzamiento”, que fou afusellat a començaments de la crua guerra civil, que malauradament les seves restes mai han aparegut.
L’argument descriu la història d’Antoni Benaiges, un mestre de Mont-roig del Camp, Tarragona, va ser destinat a l’Escola Nacional de Bañuelos de Bureba, un petit poble de la província de Burgos, l’any 1935, on introdueix mètodes innovadors d’ensenyament. A finals de juliol del 1936, va desaparèixer. Durant més de setanta-cinc anys, la seva tasca i personalitat van restar en la més profunda intimitat dins del record dels seus alumnes i de les seves famílies, fins que la besneta d’un d’aquells alumnes, juntament amb un avi, veí de Bañuelos i antic alumne, l’agost del 2010, a peu d’una fossa comuna, molt a prop del poble, van fer emergir la figura del mestre brutalment assassinat per falangistes l’any 1936, sense defugir el paper del sacerdot del poble i la colpidora història d’una promesa que mai es va poder complí.
“una dictadura personal”
La pel·lícula enllaça dos teixits encreuats entre el passat i el present sobre la memòria i la importància de no deixar caure en l’oblit la nostra història més recent. El fil de la besneta (l’Ariadna) realça la lluita de tantes altres persones que a hores d’ara encara buscant als seus familiars desapareguts i enterrats anònimament en tantes fosses comunes, que hi ha en aquesta mal denominada “pell de brau”, al llarg, inclús després de la guerra civil. Mentre que la figura d’Antoni Benaiges (tan ben representat per Enric Auquer), ret homenatge a tants mestres republicans i al valor i la força que varen transmetre en una època de tanta i tanta lluita.
“Humanitat, pedagogia, història, memòria… No es tracta de reobrir ferides, sinó de tancar-les. Entranyable i colpidora a la vegada, encara que tal vegada ens remou per dins i ens faci sortir de la zona de confort. O potser per això mateix és que cal veure-la. Molt recomanable!”.
“Una proposta que arriba a l’ànima de l’espectador, deixant-li els sentiments a flor de pell”.
Documentació: Cicle Gaudí cinema català tot l’any – Llibreria Blanquerna Centre Cultural – CineCiutat: crítiques.
“El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo. La gente va allí a bañarse. Yo no he visto nunca el mar. El maestro nos dice que iremos a bañarnos”
Lucia Carranza: Així és el que va deixar escrit i com s’imaginava una de les nenes d’aquell poble de Burgos…
En sols 30 minuts de filmació, el director albanès Elvis Naçi, aconseguir 4 minuts d’un excel.lent curtmetratge -2020-, amb un impactant missatge per a la reflexió i per a l’exaltació dels valors. Guardonant i premiat en diverses exposicions i concursos cinematogràfics. Una lliçó de vida.
Magnífica ensenyança sobre el perjudici i l’administració de l’autoritat.
Una mirada compassiva, de submissió, amb una gran càrrega de compromís, de deure, de l’actitud d’un infant. El docent amb el seu rol superior d’excés de vanitat i d’egoisme és incapaç d’esbrinar el perquè, l’infant, dia rere dia arriba tard a escola.
Potser ens falten dades i estiguem jutjant malament una situació. Sempre hem de conèixer la història darrere una història.
Elvis Naçi – nascut el 7 de maig de 1977 a Tirana – és un teòleg i imam albanès. Director de la predicació islàmica a la Comunitat Islàmica d’Albània, que opera a la Mesquita dels Tanners a Tirana. Naçi està actiu en una pàgina de Facebook i publica regularment vídeos a YouTube, amb milers de subscriptors i de seguidors. A causa de la seva gran popularitat entre els musulmans d’Albània, i també amb la resta d’altres albanesos, és conegut en tot l’àmbit nacional i convidat regularment a programes i tertúlies albaneses.Naçi és un dur crític d’un islam radical a Albània. Va acusar el govern albanès de fer massa poc amb els imams radicals. Com a resultat, la seva mesquita ha hagut de contractar un servei de seguretat.
Els anglesos creuen aquest país [Itàlia] en eixams, acampen a les hostatgeries, corren per tot arreu a veure-ho tot i no és possible imaginar un llimoner a Itàlia sense una anglesa a sota, olorant les fulles. Heinrich Heine “Quadres de viatge”
En el cas de les dones viatgeres hauriem d’ampliar una mica més la mirada, més enllà del Grand Tour, més que res perquè hi ha casos molt curiosos abans, i perquè el gruix d’aquestes intrèpides es dona al llarg del segle XIX, vinculat directament a la literatura de viatges que tant varen llegir i desprès també conrear, a l’expansió de l’Imperi, i a les grans rutes navals i ferroviàries que s’havien obert.
Egeria.Retrat de El Fayum de manera ilustrativa. Portada del llibre sobre el seu viatge
Sembla que Egèria, aquesta és la grafia normalitzada a dia d’avui, hauria estat la primera viatgera al s. IV, a l’Hispania Romana, i que el seu destí va ser Terra Santa. D’ella sabem que va fer un llarg viatge de tres anys des de la seva Galícia natal fins a Jerusalem. No sabem si fou monja o simplement membre d’una primitiva comunitat religiosa femenina, però la veritat és que el seu llibre Peregrinació a Terra Santa el dedicarà a les seves estimades germanes. Gràcies a aquesta joia, de la qual no se n’han conservat totes les pàgines, podem seguir part del seu periple guiada per les Sagrades Escriptures. El manuscrit està redactat en llatí vulgar, tal com era parlat a l’època, cosa que ha estat de gran utilitat per estudiar la transició del llatí clàssic al tardà. Fins a l’any 1884, l’única referència a aquesta dona apareixia en una carta als monjos del Bierzo. Egèria va haver de ser una dona d’alt bressol, ja que el seu viatge el va fer escortada per soldats i portant salconduits que li van permetre arribar al seu destí en bones condicions. El fet d’estar considerada la primera m’ha agradat que iniciés aquest petit resum.
Ara, fent un salt d’equilibrista, ens situarem ja al Grand Tour, i desprès en citarem algunes de les del XIX.
Com hem vist es tractava d’una experiència eminentment masculina a la qual poques dones hi van tenir accés. La majoria de les que es van aventurar a viatjar fins a destins llunyans, ho van fer acompanyant els seus germans, pares o marits o, fins i tot, un cop haver enviduat i tenir llibertat per perseguir les seves pròpies inquietuds, un fet que veurem que sovinteja.
A mesura que el segle XVIII s’acostava a la fi, les dones van començar a viatjar més, però, sobretot, van començar a oferir-nos els seus particulars punts de vista sobre el gran viatge. Aquestes dones en el seu recorregut italià ens permeten conèixer quines van ser les seves inquietuds, en què es van fixar, a què van dedicar el seu temps lliure i, en definitiva, què va suposar per a elles aquesta autèntica aventura que va ser el Grand Tour.
Atès que el viatge tenia un fort component educatiu, la preparació que se’n feia estava estretament lligada amb el seu gaudi. Molts dels llocs inclosos a l’itinerari no eren fàcilment comprensibles per a algú que no estigués àmpliament versat en la història i la literatura de l’antiga Roma. Encara que les dones aristòcrates de la Gran Bretanya del segle XVIII, van rebre, majoritàriament, una educació àmplia, que incloïa la història i la literatura antigues, així com diversos idiomes, inclòs en llatí, no se n’esperava el mateix grau de coneixement que s’hi buscava. Era la creença general, que una saviesa excessiva, és a dir, l’erudició, restava feminitat a les dones (al mateix temps, presumir d’aquesta mateixa erudició fins a límits excessius, feia els homes efeminats). Per aquest motiu, les dones no solien expressar les seves opinions pel que fa a les antiguitats que es visitaven al llarg del Grand Tour. Si ho feien, solien limitar-se a reflectir opinions més expertes que les seves com ens demostren les paraules de Lady Lyttelton, a finals del segle XVIII
Elles solien preferir les evocacions literàries que inspiraven aquests mateixos llocs i que als homes els suscitaven tants records del passat. D’altra banda, sabem que alguns dels guies antiquaris més erudits de la Roma de finals del segle XVIII van intentar fer les antiguitats més atractives per a les dones, oferint-los, en les visites, detalls que a elles podien resultar-los d’especial interès.
Són molts els aspectes del viatge que els relats de les dones, ja fossin aquestes narracions escrites amb intenció de ser publicades, diaris personals o cartes, reflectien molt millor que els dels homes. Sobre les espatlles requeien els aspectes eminentment socials de l’estada a les ciutats italianes. En lloc de les maratonianes sessions de visites a llocs arqueològics i col·leccions d’antiguitats, bona part del seu temps el destinaven a cultivar les relacions socials amb la noblesa local o a les compres. Són les que ens narren els costums de l’època, la indumentària de l’aristocràcia i la decoració dels seus palaus, alhora que ens ofereixen una visió eloqüent de la condició de les ciutats que visitaven. Aquestes dones de finals del segle XVIII i principis del XIX tendien a utilitzar aquestes observacions com a mètode de comparació de la societat i l’Estat en qüestió, amb la forma de vida a la Gran Bretanya de l’època. Així, la brutícia o la neteja d’una ciutat demostraven el grau de civilització a ulls dels britànics. Moltes són les reflexions d’aquest tipus que es troben als relats de les dones, com el realitzat per Charlotte Eatton, durant la visita al Panteó de Roma, ja al segle XIX.
Lady Lyttelton i Charlotte Eatton
Com és evident es van veure enormement limitades. El primer obstacle de tots va ser el mateix itinerari que per a elles, durant molt de temps, mai va arribar més al sud de Paestum. De fet, el mateix viatge des de Roma a Nàpols ja era una tortura per a moltes dones, a causa del mal estat dels camins i de l’escassetat dels allotjaments. Un altre gran impediment per al gaudi del viatge el constituïa allò que podien veure i allò que no. Moltes de les obres d’art recomanades eren en monestirs als quals elles no tenien accés i moltes altres, directament, els estaven prohibides per la temàtica. Els objectes amb referències sexuals més òbvies solien romandre coberts o en cubicles tancats perquè les dones no estiguessin incòmodes en trobar-se en presència seva. Temes com el de Leda i el cigne no eren gens adequats per a les dames. Tampoc no es considerava apropiada per a elles la contemplació de nus masculins, encara que els femenins no semblaven provocar cap mena de preocupació en el públic femení, ni en el masculí. Malgrat totes les restriccions i tots els formalismes, a mesura que el segle XVIII avançava, cada cop més dones van poder gaudir del Grand Tour i, amb això, oferir-nos una perspectiva molt més enriquidora de la multiplicitat d’aspectes i experiències del viatge.
Quan hem parlat en general del Grand Tour, hem dit que alguns quan tornaven, passaven per Paris. Doncs bé, la dona anglesa que també ho feia, es considerava molt per sobre de les frivolitats de la francesa i s’interessava per temes molt més apassionants. La seva forma de vestir, molt més pràctica des de feia anys, (recordem que els britànics no van abandonar el camp, fet pel qual tenien dues classes d’indumentària), li facilitava fer activitats amb comoditat i, lliure de prejudicis, es va començar a preparar a fons. Tant en el gènere epistolar com en el de viatges va arribar a ser insuperable, ja que aportava frescor, sensibilitat, detalls, pinzellades de la realitat que mai no havien captat els viatgers masculins, i tot això amanit amb un sentit finíssim de l’humor.
Per completar el quadre de la participació femenina al Grand Tour, només restaria al·ludir a les pintores que es van especialitzar a retratar els viatgers, com Rosalba Carriera i Angelika Kauffmann, o aquelles anònimes dames cultivades que van rebre als seus salons els viatgers de pas per París, Viena, Weimar o Madrid.
I no podem obviar una de les millors escriptores de l’època, Madame de Staël. I no només per l’ingent obra literària, sinó, i també molt important pel que va significar, la política, i obviament per la dels viatges que va fer. Una dona que es va rodejar dels intel·lectuals i polítics del moment. Els seus “salons” eren tertúlies que marcarien importants decisions en els ambients del poder.
Staël amb la seva filla Albertine el 1801
Pero en voldria esmentar algunes molt oblidades, que he descobert buscant molt i anat de referència en referència. Per exemple, Ida Pfeiffer. No és anglesa és una austríaca d’aquelles que la viudedat li va donar ales. Però quines ales, la van portar fins a l’Índia des de Jerusalem, Egipte, i es clar, Roma.
Maria Sibylla Merian que li deien la dama de les papallones, alemanya, però el cert és que va ser la primera entomòloga femenina i una extraordinària il·lustradora. Separada del marit i desprès de molts estudis sobre la metamorfosi de les papallones, marxa amb la seva filla a Surinam, on va poder veure als esclaus portats des de Guinea, i els efectes del colonialisme, fets que la varen preocupar molt.
Ida Pfeiffer i Maria Sibylla Merian
El Grand Tour, com a tal, acabaria cap a 1825, quan va aparèixer el transport a vapor, que el va fer més barat, segur i accessible, encara que la joventut més cultivada i privilegiada ho va seguir duent a terme al llarg del segle XIX, cosa que va impulsar i va afavorir enormement la formació i educació de les dones en general i de les britàniques en particular. El segle XIX va “normalitzar” el viatge femení, dins dels paràmetres d’aquell moment, però de ben segur que totes les noves viatgeres, naturalistes, etc. van trobar els camins no tan costeruts.
Aquest títol no és meu, apareix a un article de fa un parell de dies de la revista Núvol, amb motiu d’una nova traducció al català d’Orgull i Prejudici, de Jane Austen, traduida per Yannick Garcia i editada per la Casa del Clàssics, que està fent una labor ingent, també hi estan insistint altres editorials catalanes, per mantenir la modernitat dels clàssics universals.
La lectura d’aquesta entrevista al traductor, que recomano als que la coneixen i als que no, m’ha fet pensar un cop més cóm de necessari és reivindicar certs clàssics, que la crítica masculina al llarg dels temps, no ha entés gens bé; el mateix que va pasar a Espanya amb La Regenta. Tothom hauria de rellegir-les, però sobretot els homes, que llencin els prejudicis, que són molts, a la paparera de la seva mal portada masculinitat, amb lloables excepcions, i en treguin alguna bona conclusió pel seu propi benefici. Ho dic per això de les tassetes, domesticitat i moltes més definicions de la seva obra, que estan molt lluny de demostrar que s’hagi entés el seu món i com de dura podia arribar a ser.
Austen en general no és fàcil, tot i que ho sembli, el seu humor menys, i Orgull i prejudici, tampoc, més si no ets anglès, concretament, i, al contrari d’ells, no tens dins del teu curriculum un contacte amb el cànon des de l’escola.
L’article posa en valor també la importancia de la traducció, de cóm s’hi enfronta el traductor cada època i cóm necessita veure i beure de les anteriors, a part de conèixer la llengua i la societat de l’època que ha de descriure i adaptar-les a la contemporaneitat.
Les ximpleries deixen de ser-ho quan són realitzades de forma atrevida per gent amb sensibilitat.
Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.
Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.
Doncs sembla que sí. És evident que no només és l’efecte de la pandèmia, que ha posat de manifest l’important que és saber gestionar els nostres sentiments i inquietuds, i s’ha descobert que els llibres ajuden, la cultura en general pel que té de desafiament, o de consol, a vegades.
Hi ha unes ganes, que ja venen de lluny, de personalitzar les botigues, en general, en front d’una altra que busca tot el contrari. I moltes llibreries estan apostant per aquesta primera actitud. L’acte de triar un llibre, quan no se sap quin es vol, i es vol remenar, pot esdevenir apassionant o tota una frustració. Aquí és on entra la figura de la llibreria eficient, i del llibreter eficaç. D’aquí que moltes busquin una certa especialització en temes o suports, que organitzin tota classe d’actes per atraure lectors, veïns i passavolants. Es allò del món líquid que necessita agafar una certa consistència, múscul, i això és el que s’esta fent, moltes que ja hi són des de fa anys i totes les noves que entren al camp de batalla davant Jeff Bezos.
El sorgiment encadenat de llibreries és, doncs, cíclic. Entre el 2013 i el 2014 van néixer, amb pocs mesos de diferència, la No Llegiu, la Memòria, l’Ona de Gràcia, La Impossible i La Calders. I, des d’aleshores, cada poc temps la xarxa de llibreries ha sumat nous projectes com La Temerària, l’Obaga, La Carbonera, El Gat Pelut, La Inexplicable, La Tribu i la Sendak, entre moltíssimes altres. Al llarg d’aquest temps també n’hi ha que han tancat –des de les històriques Catalonia i Canuda fins a la Negra i Criminal, El 2019, 12 llibreries es van donar d’alta al gremi i sis van donar-se de baixa, mentre que el 2018 se’n van sumar nou i en van marxar set.
Hi ha hagut certament un canvi generacional, i a més a més des de fa uns anys la Universitat de Barcelona ofereix un Postgrau en Llibreria que prepara per saber portar un negoci. Desprès el temps i la clientela diran si s’ha encertat.
Ara, quedem a l’espera de la inauguració de la Finestres, un projecte que Barcelona es mereix.
Com ja fem notar en diversos dels comentaris que anem posant, les institucions culturals estan bolcant a la xarxa, i en obert, els continguts dels diferents actes que patrocinen. La pandèmia ho ha accelerat, en molts casos, per una qüestió de regulació dels aforaments, però és evident que hi ha una tendència generalitzada a mostrar allò que podria quedar-se com a material d’arxiu de la institució, i que convenienment etiquetat permet l’accès a un patrimoni cultural de primer ordre.
En el cas del CaixaForum s’està fent des de fa temps, de tot allò sobre el qual s’obté permís de publicació a Internet. Sota els epígrafs d’Art i cultura, Educació, Ciència, i Iniciatives socials es presenta aquest portal ÀGORA DIGITAL, amb una clara intenció de difondre coneixements culturals generalistes, per a tota la ciutadania, i que ahir va celebrar el 250 aniversari de la mort de Beethoven amb la inclusió d’un magnífic concert biogràfic.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.