França – Pàgina 4 – Gaudir la Cultura

Descripció: Una de les moltes biografies de Coco Chanel, però aquesta està feta per l’escriptora Louise de Vilmorin que va conèixer Coco l’any 1947 i immediatament va saber que n’escriuria una biografia, la qual cosa va succeir el 1957. Aquesta té l’avantatge que la Coco hi té molt a dir.

Comentaris: Aparentment parlar de dissenyadors de moda pot semblar superficial, però quan es parla d’ella, de la Coco, s’ha de fer una pausa, o dues, i abordar-la des d’altres punts de vista que no siguin els merament comercials, publicitaris, etc. Fem-ho des de la innovació, l’estètica i la ruptura?

La Chanel va obrir els armaris dels homes i de les dones i els va barrejar: les dones podiem anar amb sabata plana, amb dos peces, pantalons, jerseis i bruses còmodes; va escurçar les faldilles i va experimentar amb diferents classes de teixit. Això va ser un alliberament immens per un cos que feia anys que estava “encotillat” de veritat i també per a aquelles dones que ja començaven a treballar. Es va carregar la tirania del cabell llarg i les noies van començar a portar el pentinat a la “garçon”. La clàssica bossa amb cadena, no era res més que per poder-la penjar i tenir les mans lliures. Va popularitzar la bijuteria, deixant les joies per a aquelles que necessitaven que els hi comprés el marit, perquè elles no tenien independència econòmica. Va procurar que les dones fessin vida a l’aire lliure de manera que esdevinguessin bronzejades, un sinònim de vida saludable. Va aconseguir que el negre no fos un símbol de dol i viudedat, sinó un exponent d’elegancia, que facilitava la combinació amb altres colors.

Va ser una de les primeres empresàries de la història, el 1910 va obrir el seu propi taller i el 1918 ja hi treballaven 300 empleats. I com sempre, va tenir detractors i entusiastes, les dones les primeres.

Són celèbres moltes frases que han quedat per a la història, que demostren que mai es va sentir en inferioritat de condicions per expresar-se.

L’acte més valent és pensar per una mateixa, i en veu alta.

Gabrielle Chanel. Manifeste de mode. Una exposició retrospectiva al Palau Galliera, seu del Museu de Moda, a Paris.

El oficial y el espía

L’any 1894, el capità francès Alfred Dreyfus, un jove oficial jueu, és acusat de traïció por espiar per Alemanya i condemnat a cadena perpètua a la Illa del Diable, a la Guaiana Francesa. Entre els testimonis que van fer possible aquesta humiliació hi ha el coronel Georges Picquart, encarregat de liderar la unitat de contraintel·ligencia que va descobrir l’espia.

Però quan Picquart se n’assabenta que es continuen passant secrets militars als alemanys, s’endinsarà en un perillós laberint de mentides i corrupció, posant en perill el seu honor i la seva vida.

Comentari (Nando Salvà “EL PERIODICO”)

És lògic que ‘El oficial y el espía’ generés controvèrsia al veure la llum fa uns mesos; el seu director, Roman Polanski, sembla haver-la dissenyat per equiparar-se amb el seu personatge central, al seu dia víctima d’una de les injustícies més conegudes de la història. No fa falta ser un expert en lleis per opinar que hi ha alguna cosa perversa en la recerca de similituds entre un soldat acusat injustament d’alta traïció i un cineasta que fa 42 anys va admetre haver agredit sexualment una nena, però en tot cas l’intent resultaria més indignant si la pel·lícula no afligís tanta tebiesa i tanta apatia dramàtiques.

‘El oficial y el espía’ recrea el cas d’Alfred Dreyfus, un capità de l’exèrcit francès d’origen jueu que el 1895 va ser declarat culpable d’espionatge malgrat la falta de proves, desposseït del seu rang militar i reclòs en una presó d’ultramar, i va deixar així al descobert les profunditats de l’antisemitisme que fuetejava la societat gal·la. Narrada des del punt de vista de l’home que més va lluitar per provar la innocència de Dreyfus, el tinent coronel Picquart, la pel·lícula encadena converses plenes de personatges unidimensionals i diàlegs expositius per insistir una vegada i una altra en la podridura del sistema i en el procés de fer que l’espectador senti el suspens malgrat saber per endavant com acabarà la història. És especialment interessant si tenim en compte que a Polanski sempre se li ha donat bé crear aquesta mena de tensió.

Entre tot l’excés de xerrameca, el detall obsessiu pels decorats i els somnífers ‘flashbacks’, és cert, ‘El oficial y el espía’ ofereix esclats de violència sobtada que fan despertar el relat de la seva inèrcia narrativa, però aquells moments puntuals no fan sinó ressaltar la falta d’energia que tota la resta de la pel·lícula evidencia.