Categories
Llibres

Reacció “negra”, resposta insurreccional i represàlia autèntica

La destrucción de la democracia en España (3)

(3 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

L’anomenat bienni negre i la polarització creixent es desenvolupen en el capítol LA POLÍTICA DE REPRESÀLIES. Entre 1931 i 1933, la coalició republicana – socialista havia intentat crear una República socialment progressista; en el context de forta depressió econòmica internacional era impensable que es poguessin resoldre els greus problemes econòmics i socials heretats. En el context de l’oposició de 1934, una part creixent de la UGT i de la Joventut Socialista, amb el suport força temerari de Largo Caballero estaven perdent les esperances que la democràcia burgesa permetés establir una justícia social mínima. La desil·lusió socialista era proporcional al creixement de la CEDA. A les eleccions de novembre de 1933, la victòria del centredreta va ser clara, ja que dels 8.535.200 vots emesos, 3.365.700 van ser per a partits de dretes, 2.051.500 per a partits de centre i 3.118.000 per als partits d’esquerra, però el repartiment d’escons segons la llei electoral afavorí els partits de centre i dreta. Així la CEDA obtingué 115 escons i el Partit Radical de Lerroux 104. Els antics partits de la majoria governamental, ara separats, sumaren uns escassos 99 escons. La resta d’escons es repartien entre diferents partits de dreta no legalista (90 escons), ERC (24 escons), la Lliga Catalana (24 escons), el PNB amb 11, els galleguistes amb 9 escons i el PCE amb un solitari escó conformaven el Parlament.

Alcalá – Zamora presideix el primer govern d’Alejandro Lerroux (Font: academiacolecciones.com

El president Alcalá – Zamora no volgué fer l’encàrrec de govern a la CEDA, partit que qüestionava la legalitat republicana i fou Lerroux l’encarregat de formar govern. Els socialistes no van acceptar els resultats, tot presentant dubtes i proves (autèntiques) de manipulació i frau en molts districtes del sud. Malgrat els resultats, Gil Robles era lluny de poder constituir el seu anhelat i publicitat «Nou Estat» i el sistema corporatiu de caire feixistitzant que tanta por feia a l’esquerra: Contemporitzant, es decidí per donar suport al govern de Lerroux. Les exigències de Gil Robles eren: a) Amnistia pels condemnats de la Sanjurjada, 2) Revisió de la legislació religiosa i 3) Revisió i modificació de tots els decrets de caire social aprovats a l’anterior bienni. Els radicals es van girar cap a la dreta amb una mancança de postures polítiques clares i coherents que van fer mal a la República. Era un partit ple de corruptes que veien el poder com un fi en si mateix, com una manera d’accedir a prebendes.

Imatges d’Alejandro Lerroux el dia del seu 71è aniversari, després de convertir-se en cap del Govern por tercer cop. Declaracions de Lerroux, Gil Robles i altres polítics. També es veu Francesc Cambó.

Entre la Joventut Socialista hi havia la convicció que l’única resposta al feixisme era la revolució social. L’executiva de la UGT, encara en mans de Besteiro, era hostil a qualsevol aventurisme revolucionari. Largo, i en aquest cas coincidia amb Prieto, no aprovava l’immobilisme del sector besteirista. De tota manera l’oratòria revolucionària dels socialistes era limitada i quan la CNT va promoure una de les seves insurreccions armades el moviment socialista no va participar-hi, tot i que cada vegada entre més militants sindicals joves creixia l’entusiasme irresponsable cap a la via revolucionària. Durant aquest període es produí un augment de la brutalitat de la Guàrdia Civil com a conseqüència del nomenament de governadors civils conservadors, així com un seguit de decrets que limiten o anul·len l’obra social del primer bienni progressista.

En aquests primers mesos de 1934 es produeixen canvis en les executives del partit i del sindicat que passen a estar controlats per Largo, així com la JS en mans del seguidors més radicals. Immediatament es disposen a preparar un moviment revolucionari en forma de moltes instruccions a les organitzacions provincials. El fervor revolucionari no s’estén per les províncies i , per tant, la resposta de moltes agrupacions del partit o seccions del sindicat són febles. Cal dir també que les activitats del propi comitè revolucionari mai no van anar més enllà de la pura retòrica. Durant la primera part de l’any la UGT es va llençar a una sèrie de vagues sectorials que van cremar les energies del sindicat sense focalitzar el que pretesament era principal objectiu estratègic.

Mentrestant, Gil Robles s’anava atansant lentament al seu objectiu d’arribar al poder legalment amb discursos que mostraven la seva aversió per la República i l’admiració pel corporativisme feixista en mítings multitudinaris on les agressives joventuts el rebien amb crits de Jefe! Jefe!. Es va anar revocant la legislació religiosa de 1931 – 1933, es va redactar una llei d’amnistia dels delictes de la dictadura i el cop de Sanjurjo. Això va provocar una crisi de govern amb la dimissió de Lerroux i la substitució per un altre radical ineficaç, Ricardo Samper. Una ofensiva parlamentària dels agraris i la CEDA va acabar amb la derogació de la llei de termes municipals i el desistiment total dels jornalers del camp. La resposta de la FNTT va ser tèbia degut al caràcter reformista dels seus dirigents, però les bases arrossegaren el sindicat a la vaga amb un seguit de peticions en absolut revolucionàries. El moviment vaguista es feu el juny de 1934, de forma pacífica, però amb forts preparatius repressius per part del violent i reaccionari ministre de la Governació Salazar Alonso. Les seves mesures van ser ràpides i sense pietat contra l’esquerra en general. La situació de repressió del moviment obrer va ser tan intens que es va tornar a la situació miserable dels anys 20.

Els socialistes, en la figura de Largo Caballero, promogueren les Aliances Obreres com a resposta a les mesures contrarevolucionàries del govern que buscaven la unió operativa dels diversos components del moviment obrer cosa que no aconseguiren en una gran d’Espanya per la negativa de la CNT a participar-hi i per la dubtosa qualitat revolucionària dels dirigents socialistes que entenien l’Aliança més com un sistema de controlar el moviment obrer allà on no eren majoritaris que com un mecanisme revolucionari real. Aquest va ser el cas de Catalunya on la CNT desconfiava de la via revolucionària del PSOE. Únicament a Astúries es constituí una Aliança Obrera amb un cert grau d’unitat.

A Catalunya durant aquests mesos de govern del centredreta, l’existència de la Generalitat era un petit blindatge contra les mesures reaccionàries de Madrid, però l’estiu de 1934, el govern d’Esquerra havia aprovat la llei de contractes de conreu, una llei progressista que possibilitava la compra de terreny als arrendataris que haguessin treballat les terres un mínim de 18 anys. La Lliga, en nom dels grans terratinents, ho impugnà i el Tribunal de Garanties Constitucionals, en mans de la dreta desautoritza el govern d’esquerra, cosa que des de l’esquerra, es va viure com un ultratge.

El capítol AMENACES RETÒRIQUES, RESPOSTA REAL, explica els fets de la insurrecció d’octubre de 1934. La principal paradoxa de tot és el paper d’Indalecio Prieto que pren una posició revolucionària més aviat per una desesperació essencial i en contra de les seves conviccions democràtiques. Prieto va col·laborar amb el moviment, però el comitè coordinador del partit, sindicat i joventuts era un caos, tot es va fer de mala manera, a la llum pública, donant publicitat al que es feia i, per tant, permetent que la policia s’anticipés. Només a Astúries la classe obrera local va disposar d’armes i explosius. Hi ha nombroses evidències de la manca de serietat i de convicció revolucionària per part dels caballeristes, tot i que la retòrica bolxivitzant, sobretot a la JS, era molt sorollosa. El moment triat per iniciar la insurrecció havia de coincidir amb l’entrada de la CEDA al govern. En aquells moments, finals de setembre de 1934, Largo controlava les principals seccions del moviment, però hi ha poques coses que suggereixin que els seus moviments buscaven realment una revolució autèntica. En els moments previs a l’entrada de la CEDA al govern, les amenaces revolucionàries de Largo Caballero eren una mena de farol, tot pensant que el president Alcalá – Zamora no ho autoritzaria, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions. Aquest joc perillós va acabar en forma de nyap i finalment es va anar a una insurrecció ni preparada ni realment desitjada.

L’actuació del govern durant l’estiu fou de reprimir intensament els preparatius, cosa no difícil tenint en compte l’excessiva visualització que els socialistes feien de tot plegat. Prieto va proposar en una reunió del comitè nacional del partit que la radicalitzada executiva es manifestés públicament a favor dels compromisos revolucionaris. Va guanyar la votació, però Largo que no va assistir a la reunió per estar malalt, va rebutjar la votació i va presentar la dimissió com a president del partit (no li fou acceptada). Això pot demostrar lo lluny que Largo Caballero estava realment dels bolxevitzants del partit.

El 26 de setembre Gil Robles va obrir la crisi retirant la confiança al govern, cosa que va provocar la dimissió de Samper l’1 d’octubre. Després dels tràmits oportuns Alcalà – Zamora encarregà Lerroux de formar un nou govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA. L’elecció d’aquests ministres va ser una provocació en tota regla i els socialistes estaven convençuts que el nou gabinet consolidaria la tendència cap a un govern autoritari i reaccionari. De los Ríos va fer un darrer intent davant Alcalá per tal que inclogués els socialistes al govern i convoqués eleccions. La negativa de la Presidència va provocar la crida a la vaga general revolucionària per part del moviment socialista. Les conseqüències reals d’això van ser: l’existència durant dotze hores d’una república catalana independent, una vaga general poc exitosa a Madrid, la presa d’alguns ajuntaments al sud del país i l’establiment d’una comuna de treballadors a Astúries que es mantingué dues setmanes. Durant els fets, els líders socialistes frenaren l’ímpetu revolucionari dels seus seguidors. A Madrid no havien acceptat els ajuts donats per trotskistes i anarquistes i les poques armes que tenien no es van distribuir. Tot va propiciar la ràpida repressió de l’exèrcit. El ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, havia nomenat el general Franco com a assessor tècnic, en previsió dels fets les setmanes anteriors a la insurrecció i això facilità l’arribada a Astúries de les tropes africanes sota el comandament directe del sanguinari tinent coronel Yagüe que iniciaren atacs d’artilleria pesada i bombardejos aeris les conques mineres. Les tropes africanes desencadenaren una repressió ferotge; quan les tropes van entrar a Gijón i Oviedo feren moltes execucions sumàries.

Imatges de combats a Astúries, desfilada de tropes a Oviedo, imatges a Madrid, fragment d’un discurs de Gil Robles i imatges de Barcelona

A Catalunya l’oposició de la CNT a l’Aliança Obrera, deixà la iniciativa en mans d’ERC en forma d’una declaració d’Estat Català dins la República Federal Espanyola pel president Companys que donava resposta a les demandes populars d’acció contra el govern central i que alhora impediria la revolució. L’acció va ser reprimida d’una forma força continguda pel general Batet. El posicionament moderat de Batet no va ser oblidat pels militars colpistes del 36 que no dubtaren a afusellar-lo per tebi i no implicat.

Declaració de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934

Tot el govern català va ser empresonat. Les presons es van omplir de militants obrers fins i tot en llocs on no hi va haver moviment revolucionari, les Cases del Poble foren tancades, la premsa socialista prohibida i 116 ajuntaments socialistes foren clausurats. La CEDA sol·licità i aconseguí reimplantar la pena de mort. Les detencions es van fer a escala massiva.

Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article.

4 replies on “Reacció “negra”, resposta insurreccional i represàlia autèntica”

La situació económica d’Espanya era molt delicada, i dins del contex internacional, dificil de resoldre. Tot aquest periode, al menys per a mi, és bastan desconegut i evidenment que els de la nostra edat vàrem estudiar una altre “historia de España”.
Aquesta que ens explica i resumeix, tant bé en Miquel, sobre el llibre de Paul Preston, va ser esborrada, aniquilada dels llibres de text i de historia de la nostra generació.
En els nostres llibres de text de “La historia de España”, no se’ns “adoctrinava (????)” a la mainada, sols se’ns explicava la “única verdaz indisoluble de la formación del espiritu nacional”.
Gracies pel resum tan enriquidor del llibre, que per lo menys obra una escletxa a la nostra desconeguda veritat Històrica……

M'agrada

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s