“Verd aigua”, la subtilesa social de Marisa Madieri

Per Joan Alcaraz

Fitxa tècnica

• Títol original: Verde acqua
• Any: 1987
• Estat: Itàlia
• Postfaci: Claudio Magris
• Primera edició en català: febrer del 2010
• Traducció: Marta Hernández
• Pàgines: 196
• Editorial: Minúscula (Barcelona)
http://www.editorialminuscula.com

L’autora

Marisa Madieri (Fiume 1938 – Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal -esdevinguda des d’aleshores l’actual Rijeka, a Croàcia. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l’autora va viure des de l’aleshores. Madieri va estudiar l’ensenyament secundari a Venècia i més tard es llicenciaria en llengües i literatures estrangeres a la Universitat de Florència.

Després de treballar durant alguns anys a Assicurazioni Generali, va ser professora a diversos liceus. A partir d’una primera operació pel càncer que patia, abandonà l’ensenyament i se centrà en activitats de voluntariat, especialment amb el Centro di aiuto alla vita, una organització de suport a dones embarassades d’inspiració catòlica i antiavortista.

Casada amb el reconegut escriptor i germanista Claudio Magris, amb el qual va tenir dos fills, malauradament va morir als 58 anys. Així es truncava el desplegament d’un talent literari del qual se’n podien esperar més bones sorpreses.

A més de Verd aigua, aquesta escriptora, tan vinculada a la costa adriàtica, va tenir temps de publicar La radura. Una favola (1992) i contes en antologies i revistes.

Comentari personal

Associar la qualitat de subtil a l’entorn social, més pròxim o més genèric, sembla una paradoxa, quan ben sovint la societat -les seves contradiccions, les seves impotències- ens decep, per grisa, frívola o esquerpa. Però s’escau del tot en aquest llibre de Marisa Madieri, que la crítica italiana definí en el seu moment com un petit clàssic contemporani.

Verd aigua, entre d’altres qualitats, excel·leix per l’aparent senzillesa com està escrit, amb una ànima que incorpora dures però preuades vivències. L’autora, en aquest subtil relat-diari -escrit durant la primera meitat dels anys 80 del segle XX-, ens impacta amb breus flaixos de gran intensitat, en els quals el passat ombrívol però, alhora, ple d’esperança li serveix per entendre el present que viu, d’una manera càlida, reflexiva i serena.

El fil conductor de l’obra és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que l’any 1947 es va incorporar a la República Socialista de Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia de Tito, i es va transformar amb la Rijeka d’avui. I és que arran de la derrota italiana a la Segona Guerra Mundial, la ciutat, com la regió de Dalmàcia i la península d’Ístria, on havien conviscut secularment poblacions d’orígens italians, eslaus i germànics, va ser incorporada a un altre bloc polític, tot i que en un règim i fins i tot un model que restarien ben aviat al marge de la influència soviètica. Un exili ben proper.

Com molta altra gent italiana de la regió, la família de Madieri abandonà Fiume i es refugià a Itàlia, a la ciutat de Trieste. A Verd aigua, l’escriptora hi retroba, en la seva memòria infantil i adolescent, els episodis -adés tràgics, adés còmics- d’un anys ben singulars. I també els rastres dels familiars i altres persones amb qui va créixer en l’ambient del camp de refugiats del Silos, “un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós”. El territori, també mental i moral, que la va impulsar a viure.

Precisament, del resultat de la seva experiència se’n desprèn una actitud valenta i una disposició generosa envers la vida. I és que “la mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància”.

En paraules del seu amor, el gran Claudio Magris -a qui va dedicat el llibre-, “sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d’històries petites, d’esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d’absorta meditació i de jovial alegria; d’abandó panteista a la plenitud de l’ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l’oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor”.

Us recomano, doncs, la lectura d’aquest llibre, que per a mi ha estat una descoberta gràcies a l’obsequi d’una bona amiga, ja que fins fa poc no sabia
de l’existència de la Madieri -una de tantes llacunes culturals que tothom té, en major o menor mesura. Una escriptora malauradament d’obra escassa, però incorporada, per la seva subtilesa social i la seva sensibilitat narrativa, al corpus -alhora restringit i inacabable- de la millor literatura.