CAMINAR

Caminants que no dubtem en sortir i desenvolupar, en solitari, confessions internes que ens obliguin a aflorar els nostres pensaments. Caminades camp a través per  boscos, prats i rius, que constitueixen el centre de la nostra vida i motor de totes les nostres reflexions, i constatar que la natura sense convencions, és la font de tota la nostra energia.

A part de tots els avantatges físics, que caminar és molt sa, que és molt aconsellable per les nostres articulacions, que és el mètode de traslladar-se més barat…. hem d’afegir una altra al pla més personal, el mental….

Com Thoreau ens comenta i desenvolupa, la seva lluita  amb els seus elements desfermats de la natura, el cant a la llibertat de l’home. La crida  a connectar-se de nou amb la natura i abandonar els negocis, les preocupacions i els lligams per posar-se a caminar i no tenir una casa concreta però sentir-se com a casa a tot arreu.

S’ha de caminar com un camell, perquè és l’animal que “rumia”, al mateix temps que camina, evitant, sempre, les zones més poblades i denses, i fugir de persones obsessionades a fer-se riques i acumular més propietats.

La defensa del món salvatge com hipòtesis de futur i d’esperança. Només allò que no està domesticat ni controlat pot ser interessant o fructífer.

També advoca  per la construcció d’una Societat per a la difusió de la Ignorància Útil. Amb quin home val més tractar, amb el que no sap res, i sap que no sap res, o amb el que realment en sap alguna cosa, però es pensa que ho sap tot?

Henry David Thoreau  1817 – 1862

I acaba dient: No podem permetre’ns no viure el present. Beneït sigui aquell que no perd ni un instant de la vida que passa recordant el passat. Si no sentim el cant del gall als corrals del nostre entorn, ens anem quedant enrere, ens estem rovellant i quedant antiquats en les nostres feines, costums i pensaments.

• Com observa Marina Espasa, per a Thoreau sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni una forma saludable de contrarestar el sedentarisme. La cosa anava molt més enllà. “Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat”.

• Caminar és una activitat física, això és evident, però és alhora una activitat reflexiva i espiritual -“el projecte i l’aventura del dia”, deia Thoreau- que ajuda la ment a alliberar-se i a tenir pensaments de més alta volada.

Reflexions que he llegit:

– Un cant d’amor a la natura profundament original i avançat al seu temps.

– Caminar, crea els únics espais possibles de la nostra llibertat.

– Estar sempre caminant a peu per paratges, com més inhòspits millor.

– Tots som urbanites encara que no visquem a ciutat. Sabem què vol dir estar domesticats?

– Caminar com escriure, és una pràctica solitària, autoreflexiva i de dispersió.

– Es camina a soles perquè dos ja és multitud.

– Passejar és un acte de subversió. Mentre caminem, sense rumb fix, no treballem, no produïm, no consumim. Ens neguem a obeir les regles. Com a molt parlem amb un altre, xerrades insubstancials que no aporten res de res  a la gran maquinària econòmica.

És una potent reflexió filosòfica en què ens descriu la necessitat de trencar convencionalismes i afirmacions, que ens hem creat com a fites de vida, de l’obsessió pragmàtica del capitalisme devorador. Hem de pensar amb el controlats que estem, amb els geolocalitzadors que ens hem creat. Que a més de forma voluntària, ens reafirmem en el nostre propi autocontrol, GPS’s, mòbils i altres aparells de comunicació i control que ens hem creat. Ens hem transformat en eines de les nostres pròpies eines, a canvi de creure que estem més i millors informats i protegits…..

L’oci increïble de què som capaços de gaudir, queda relegat a l’oblit i a la repressió moral i física….. Les caminades d’avui en dia s’han d’enfrontar a contaminacions i perills inhumans i col.lectius indescriptibles, per situar-nos per ser els primers a arribar a unes fites que no ens porten a cap lloc. Sols aconseguim inquietuds, ansietats, estrès i nerviosismes sense compensacions de cap mena … Per tenir i aconseguir un destí predeterminat per la mateixa societat. 

El realment vital és CAMINAR com a mostra de la lliure pràctica de la nostra pròpia voluntat de fer front, impugnar i anul.lar la injusta divisió d’aquesta barbarà civilització.

Llibre que us recomano, seguin els consells del nostre estimat company de Gaudir la Cultura J. R.