Vita de Melania G.Mazzucco

Un llibre, com tants altres, que han parlat de l’arribada dels italians als USA a principis del segle XX. Un fet que ha estat, és i serà motiu de molta narrativa, perquè les grans migracions són sempre fets convulsos que marquen la memòria dels protagonistes de la història.

Davant de tanta literatura sobre aquest fet, voldria fer esment del llibre que va marcar una fita indiscutible en aquest “gènere” que és Manhattan Transfer de John Dos Passos.

Dos Passos, com els altres membres de la seva generació, tenia una notable consciència crítica sobre el sistema capitalista en què es basa la societat nord-americana. Defensor de la dignitat humana i denunciant de les injustícies socials que es manifesten en tota la seva cruesa en la gran depressió de finals dels anys vint del segle passat. Explicarà, denunciarà i recriminarà la involució del somni americà. Des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.

Dos Passos es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, va conèixer a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, amb qui van filmar un documental.

De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entra en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, fins la depressió del 29. Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats. Manhattan Transfer és una novel.la trepidant, vertiginosa, on tothom busca allò que li han promés. Aconsegueix presentar el panorama, el sentit, l’olor, el soroll, l’ànima de Nova York. Va aconseguir un enorme èxit popular i una extraordinària valoració de la crítica. El seu estil narratiu construït de retalls, de fragments de les vides d’una multitud de personatges corrents i de les seves vides quotidianes on el nexe d’unió és la ciutat de Nova York, el van consagrar com un dels millors escriptors del seu temps i com un dels grans innovadors de la novel·la contemporània.

Melania G. Mazzuco és hereva d’aquesta novel.la, sens dubte. Amb la informació disponible, rastrejant dades en arxius i en diaris de l’època, (en alguns moments potser n’abusa en un afany de credibilitat) servint-se dels boirosos records dels parents encara vius, explica els estralls, la passió i la dissort dels seus ancestres familiars, emigrants italians a la Nova York de principis del segle XX, i les conseqüències d’aquesta peripècia en els descendents. Al narrar la tenaç obstinació de les seves gestes i misèries restaura la pròpia memòria i la pròpia identitat. Per aquest motiu, a més d’una novel·la sobre l’emigració, abans de res Vita és un testimoni d’agraïment, ofrena a les vides desconegudes, anònimes, que sense pertànyer per llaços de sang a la família, en formen part, la cohesionen i a la vegada l’amplien, fragmentant fins a implicar a les generacions avui avergonyides de tenir un passat de pobresa. Però res hi ha en aquesta novel·la que afavoreixi els perills de l’emoció barata, tan contagiosa en les històries de família. L’autora ha creat una sàvia trama que prescindeix de la cronologia, i s’orienta a enfocar, amb una delicada introspecció, la confusió i els fracassos dels seus personatges.

Sense entrar en la descripció de l’argument, que la ressenya de la traducció en castellà ja incorpora, només diré que un dels dos protagonistes, el nen, Diamante és l’avi de l’autora. Guanyadora el 2003 del prestigiós premi Strega, sembla que se n’està preparant una pel.lícula.