El lloc és conegut pel Turó de Montcada o Turó de les set fonts:
La font de la Mitja Costa i la font Pudenta.
Una de les fonts més importants i visitades va ser la font Del Ferro, desapareguda l’any 1970 arran de la construcció de l’autopista. De la font Tapioles, situada molt a prop de la desapareguda font del Ferro, només en queda un tub, en una zona emboscada i de difícil accés. La font d’en Sans, està situada a pocs metres del dipòsit d’aigües i del cementiri de Montcada, les dues restants situades molts a prop de Can Cuiàs, són la font Trobada i la font de la Vinya.
Les Fonts:
Font de Ferro de Montcada: Situada a prop d’una pedrera amb vetes de sals de ferro, a 100 metres per amunt de l’autopista, en una zona molt emboscada. Font desapareguda arran de l’explotació de la pedra calcària de la pedrera i de la construcció de l’autopista, molt a prop de la fàbrica de ciment. Fa poc més d’un any, es va reconstruir una font improvisada, per recollir la minsa quantitat d’aigua que surt i que es recull en una petita bassa. Segurament és una filtració de la desapareguda font d’aigua ferruginosa.
La font va deixar de rajar a causa de la destrucció de la mina, durant els anys 50 i 60. Els que tenim entre 60 i 70 anys, recordem haver.hi ha anat, tot i el risc de les explosions que s’efectuaven al Turó i als voltants de la font per enderrocar la pedra i traslladar.la a la fàbrica Asland.
Avui dia impossible de localitzar el lloc exacte, crec que no en queda ni rastre, a causa del mal estat de l’entorn i possible desaparició de l’últim intent que es fa efectuar de la recuperació improvisada de la font.
1821- De la tartana de la Font de Ferro al servei a domicili.
Era coneguda per les seves aigües ferruginoses i excel.lents virtuts curatives en infinitat de malalties cròniques. Existeixen publicacions, fins i tot a la “Gaceta de Madrid”, dels anys 1849, 1850 i 1851, fen menció de les propietats medicinals-curatives de la font.
Font Pudenta:
L’escriptor Francisco de Zamora, en un dels seus qüestionaris sobre Catalunya l’any 1787 descriu les fonts del Turó de la següent manera: “ …. En esta montaña hay siete fuentes, una de las quales debe tener particulas minerales pues huele mucho. El color amarillo de la otra indica también lo mismo”
Originàriament estava a l’altre costat de la via. Renfe la va traslladar a resultes de les obres ferroviàries de l’actual R4. Situada al terraplè que suporta la via del tren, a l’Avinguda de la Riera de Sant Cugat a MiR, entre les estacions de Montcada / Manresa i de Montcada / Sta. Maria / Terra Nostra.
Font de la Mitja Costa:
Frontal de pedra arrebossada que es recolza al marge de la muntanya. Surt un raig petit i es cola per una reixa que alimenta un abeurador situat uns metres més avall.
Situada al sender de la pujada al Turó de Montcada, a Terra Nostra. A la cruïlla Crisantems amb la GR 92, a 100 metres abans d’arribar a la Pau del Turó. Està envoltada de sotabosc i alzines.
En la Crònica o Llibre dels feits del rei Jaume I, en el setge del Castell de Montcada, l’any 1223, ja es nomena la font “….. i el castell de Montcada és tal que, en tenir bones fortificacions, si no hi ha gana no pot ser pres per cap estol, perquè tenen prou aigua al costat del castell d’una font que brolla per la part nord, a mitja costa del castell, i ningú pot prendre la font a menys que prengui el castell”.
A la Pineda que hi ha el camí que enfila cap a la font del turó cada primer de maig, abans de l’esclat de la guerra civil, se celebrava un famós dinar popular.
Font de la Vinya:
Situada a prop de Can Cuiàs enfront del mirador de l’Estel a l’altre costat de l’autopista. (vegeu coordenades – Klein Ibèrica – marbres Montcada).
L’any 2008 era una gran construcció formada per una llarga mina i una bassa que emmagatzema l’aigua per regar els horts. L’any 2016, es va sanejar la zona traient les barraques i tota la brossa; es va tapar la font.
Des de finals d’any 2018 l’associació “La Horda, associació ecologista”, cuida la font i ha netejat part del dipòsit original, i afavorir la biodiversitat de la zona.
Actualment molt abandonada i de dificil accesibilitat.
Font Trobada:
Es tracta d’una bassa rectangular de totxo vist, on sortien uns tubs, que serien per bombar aigua als horts propers. Està situada a l’indret de Can Cuiàs, enfront del mirador de l’Estel. L’any 2016 es va sanejar la zona de barraques, i es va netejar el dipòsit, fins a trobar el nivell freàtic de l’aigua, per on brollà la font.
Molt a prop de la font de la Vinya, on l’associació “la Horda” ha efectuat la mateixa tasca, i la font segueix la mateixa sort.
Font d’en Sans:
Gran paret frontal, on comença la mina que continua uns metres endins del turó, situada a pocs metres del dipòsit d’aigua que hi ha damunt del cementiri de Montcada, per sobre de l’autopista a uns pocs metres de la fàbrica de ciment.
Actualment està molt enrunada, i segurament hi havia una pica, juntament amb una canonada que portava l’aigua a una bassa propera que servia per a rec dels horts desapareguts fa un grapat d’anys.
L’entrada de la mina, la bassa i l’entorn estan en molt mal estat de conservació i de difícil accés.
Una vegada efectuada la visita de la font d’en Sans, retornem al dipòsit d’aigua, seguint de baixada de nou pel cementiri i entrant a MiR, trobem la Font Pudenta 2:
Construcció de pedra moderna, en castrada al marge de la cruïlla dels carrers Quarters i Passeig de la font Pudenta a MiR, camí al cementiri de Montcada. Font connectada a la xarxa municipal. Vol fer homenatge i donar record a les moltes fonts que varen existir, fen famós al Municipi i al Turó de Montcada per les qualitats de les seves aigües. Avui per desgràcia, totes elles desaparegudes, i o amb molt poca aigua…
La fama d’aquestes aigües:
Va ser tanta la fama d’aquestes aigües durant tot el S. XIX, que molts metges recomanaven als seus malalts que anessin a fer un canvi d’aigües a les fonts del Turó pels seus grans beneficis medicinals. Atrets per la riquesa natural de l’entorn, sectors benestants de la burgesia catalana van decidir anar a estiuejar a Montcada.
No es pot oblidar, l’estructura hidràulica de primera i gran magnitud que va ser el Rec Comtal. La séquia, que a l’edat mitjana es va decidir millorar els aqüeductes romans, que portaven aigua des de Collserola i del Besòs, com a principal abastidor d’aigua de la ciutat de Barcelona. Antecedent que ja existia com a canal i hereu de l’antic aqüeducte romà, de més de 12 Kms. i de gran importància per a Barcino, fins a finals del S.XIX.
Avui el podem seguir des del seu primer inici per on l’aigua surt a la superfície a l’antiga Casa de la Mina, construït al S. XVIII, en aquest edifici es feia la partició de cabals entre el rec Comtal i la mina Antiga de Montcada, avui casal d’avis de Montcada, fins a pràcticament a l’inici de Trinitat Vella, molt a prop de la Casa del Guarda antiga estació elevadora, després de regar l’última horta de Barcelona – La Ponderosa – on el Rec retorna al seu riu Besos.
L’any 1965 es va suprimir definitivament el subministrament de l’aigua.
Amb el descuit de l’administració i la falta d’educació feien del rec cada vegada més un lloc deteriorat i marginal. Fins que els veïns van començar mobilitzacions de protesta.
L’associació de veïns de Can Sant Joan va lluitar per a restaurar el Rec. Així doncs, la gent mirava il.lusionada com el rec s’obria de nou pas en la història del veïnat. El nou rec ha de ser un digne signe de reivindicació, fen d’ell un lloc social, equitatiu, vivible i sostenible. Un espai recuperat enjardinat amb un recorregut mediambiental viable.
Al S. X, els comtes de Barcelona van construir un canal pel regadiu dels camps i per moure i fer girar els molins fariners. En temps de Jaume I, es va fer el primer intent d’aprofitar el Rec pel subministrament d’aigua potable, a la part baixa de la ciutat, fonts de Canaletes, del Portal de l’Àngel i de Portaferrissa, entre d’altres, fins que amb l’arribada de la indústria el rec es va embrutar convertint.ho en el nou clavegueram.
Però el Rec Comtal necessita una menció, un “super/maxi” capítol a part, per dedicar.hi tot el seu voluminós estudi, amen que hi ha infinitat de llibres i d’historiadors on poder consultar tota la seva Gran Història.
Els ibers varen escollir el turó per fer-hi un poblat i els romans un enclavament per vigilar i controlar l’entrada a Barcino.
Durant segles, l’Edat Mitjana, el turó ha estat un enclavament d’enorme importància estratègica sobre l’accés al pla de Barcelona. Aquesta condició li ha permès exercir el control sobre les terres de l’entorn i condicionar l’evolució històrica, cultural i econòmica del territori que l’envolta.
Durant tot el segle XIX va ser lloc d’estiueig, amb un fort creixement urbanístic, gràcies a les qualitats de les seves aigües curatives i a desgràcia de les epidèmies de còlera que devastaren la ciutat de Barcelona, per acabar sent finalment coneguda per la muntanya de la fàbrica de ciment.
L’aigua i el control del territori va ser moneda de canvi dels senyors de Montcada. La família de la Casa de Montcada habitava el castell situat al cim del turó, i els seus membres van arribar a exercir càrrecs destacats a la Cort, de gran Senescal, de lloctinent de Catalunya, de cap de l’exèrcit reial, i representant del comte de Barcelona. Fins i tot van entronitzar a la Reina Elisenda de Montcada, quarta i última esposa del rei Jaume II.
El llinatge de Montcada data del 1017, saga nobiliària de gran transcendència durant l’Edat Mitjana. La mencionada fortalesa va ser destruïda per ordre expressa de Felipe V durant la guerra de Successió, el 1713, inclús obligant a baixar les pedres del destruït castell al pla per evitar de nou la seva construcció.
“Un poble sense història perd la seva identitat !!!”
Gaudir la Cultura 