L’art de conversar : assignatura pendent

Un descobriment descomunal. Benedetta Craveri, (*) descomunal perquè la seva especialització en la societat aristocràtica del Grand Siècle francès fa que els seus llibres siguin també una lliçó d’història formidable. Força traduïda al castellà, Siruela ens apropa la seva obra amb la convicció que demostren les bones editorials en allò que aposten.

En dic assignatura pendent en general, ara que tothom creu que sap de tot, els tertulians d’ofici parlen del que no saben, les xarxes socials només “bavardejen” i a molts els costa expressar amb certa claredat una idea; en qualsevol cas, per a qui segur està encara pendent només d’aprovar és per certes elits polítiques, econòmiques, sindicals, el periodisme amb presses i un llarg etc….

Les dames franceses del Barroc i la Il·lustració. Sense por podem dir que van ser elles les que ens van civilitzar. Estaven tancades als seus gineceus, però van transformar la seva debilitat en una força insuperable. Gràcies a la importància que la paraula va tenir als salons de Madame de Rambouillet, la marquesa de Sablé o moltes altres, la debilitat femenina va acabar triomfant sobre el vell recurs de la potència masculina: les armes.

Durant els dos segles previs a la Revolució Francesa, als sumptuosos salons de Versalles i París, l’elit nobiliària va cultivar un nou ideal de sociabilitat, regit per les bones maneres i la perfecció estètica. El ritu central d´aquesta societat mundana va ser l´art de la conversa. En principi, la xerrada no era sinó un joc destinat al plaer i la distracció. Però es va començar a sotmetre a lleis rigoroses basades en la claredat, l’elegància i el respecte a les opinions dels altres. De seguida, els escriptors hi van tenir un paper rellevant. La seva habilitat, gràcia o enginy, aviat va ser tan important com l’origen nobiliari. La conversa igualava.

Aquelles dones van ser protagonistes d’una revolució. Van rebutjar les ingerències del poder a la vida privada i van establir les noves regles del joc. No tenien drets civils, però van crear un espai de llibertat que els negava l’exterior. L’enginy i la gràcia expressives encarnaven un nou ideal de sociabilitat fonamentat en el poder, no de la força, sinó de la paraula.

El llibre és més que un llibre d’història. És un assaig sobre els canvis culturals que arriben de la mà de la paraula. Però alhora és un relat literari apassionant, trufat de veus i anècdotes, de retrats i descripcions d’ambients. Mitjançant històries, anècdotes i cites, Craveri aconsegueix transmetre la intensitat i vivacitat de l’art d’estar junts, de la vida social entesa com a fonament del plaer, d’una cultura basada en la seducció i del poder de la paraula que acaba constituint-se en l’embrió de la societat civil i en el germen de l’opinió pública. Escriu amb una deliciosa amenitat, compatible amb el màxim rigor acadèmic. La seva narració de fets i circumstàncies és alhora sòlida i plena de lleugeresa. Sense necessitat de recórrer a la perspectiva de gènere, descobreix i explica una aportació essencial de les dones a la civilització. Gràcies als seus llibres, les dones prenen l’alçada històrica que els correspon i que havia quedat eclipsada.

No sé si la societat del soroll està convertint en inútil el valor de la paraula enginyosa i expressiva que aquelles dones van embellir. Ara sembla que només el crit testicular i l’extravagància expressiva es fan sentir.

(*) Recomano la lectura dels dos articles disponibles a l’enllaç sobre l’autora