Una vella i nefasta companyia

Joan Alcaraz

El periodista gallec Anxo Lucilde -vinculat a Catalunya a través de dues produccions del Grup Godó del prestigi de RAC1 i La Vanguardia– té la mala sort d’haver de compartir la seva reconeguda activitat professional amb una malaltia que coneixem habitualment amb el nom de depressió. Això, com és obvi, li ha comportat problemes seriosos al llarg dels anys.

Tot plegat ho explica, d’una manera tan amena com documentada, en el llibre La Vella Companya (Columna, 2021). Un volum en el qual l’autor ens posa al corrent dels seus trenta anys de lluita contra el procés depressiu, amb la realitat paral·lela i, en molts aspectes, tan depressiva, de diversos episodis i escenaris de la Segona Guerra Mundial.

Tal com diu, en el pròleg de l’obra, Xavi Bundó -director del Via lliure de RAC1, en el qual col·labora habitualment Lugilde, i amic personal de l’autor- “s’ha de reconèixer que cal una sensibilitat fora mida per batejar de forma tan delicada, fins i tot tendra, una malaltia tan perversa, inhabilitant i
estigmatitzadora”. I explica també que l’Anxo, en un missatge, li deia en una ocasió que “se li estava blanquejant el cap i que necessitava plegar [del programa] sense que es notés”.

Tal com encertadament escriu Lugilde, la malaltia, que ell qualifica de totalitària, és una afecció que es passa en silenci. Ell l’ha patit molt, sense arribar a deixar mai les seves tasques informatives, en diversos indrets de la seva Galícia i també de Catalunya, nació “que tant m’ha donat i amb la qual estic tan en deute”.

En definitiva, un volum de gran interès per a les moltes persones que malauradament han patit, o pateixen, depressió, sinó també per als seus soferts familiars i per a la gent interessada, i no cal dir que solidària, amb les malalties mentals i les patologies en general. La Vella Companya és un títol tan cruel com, en aquest cas, afortunat. Per això necessitem que les companyies siguin sempre noves i ens facin, sobretot, estimar la vida.

Més informació

«La Vella Companya no és un diari, ni és una crònica. És un pols descarnat i encara inacabat entre ell i una ombra que l’acompanya des de fa trenta anys. Som espectadors d’aquesta lluita, que descriu sempre amb aquest humor galaicocatalà marca de la casa, però sense estalviar-nos passatges que ens deixen tenallats en la lectura». [Del pròleg de Xavi Bundó, director del Via lliure de RAC1.]

Podeu llegir el pròleg aquí