The Fabelmans

Per als qui el director Steven Spielberg ens ha fet passar grans moments davant les grans pantalles, aquesta pel·lícula és una més, una altra meravella, una injecció de saber, d’humilitat, de passió pel que es fa, de vida. Obviament la seva. Sembla un exercici de cloenda, esperem que no sigui així, seria una llàstima. Amb un guionista de prestigi, com és Tony Kushner, s’han embrancat en una biografia també molt cinematogràfica.

Parlem de passió, d’una addicció, d’un impuls. Sembla que només així, i amb una dosi enorme de talent, es pot arribar a dominar un llenguatge tan universal. Parlem també de l’entorn, de la família, de les circumstàncies que ajuden i també les que són una pedra a la sabata. Només cal treure-se-la. Això, tot això és el que li passa a un nen, i més tard a un adolescent, que un dia de 1952 entra per primera vegada a un cinema. I aquí comença una aventura sobretot vital, i més tard professional i econòmica, que ha fet de Spilberg un dels directors més envejats. Sí, li va costar molt, es va guanyar abans el públic i la crítica que el reconeixement dels factotums de la indústria cinematogràfica. La seva joventut i l’amplitud de públic a qui dirigia les pel·lícules, li van posar també moltes pedres a les sabates.

Una bona història, una història explicada per ell i per a nosaltres. Amb la senzillesa que sembla que tot sigui fàcil, una de les seves millors característiques, i un record de cóm la infantesa ens pot dictar un camí, i s’ha de saber escoltar. L’enginy, la tenacitat, i les circumstàncies faran la resta.