Itinerari del Clot

Carretera de Ribes, al seu pas pel barri del Clot – 1925

Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona.

IL3-UB Programa Gaudir UB.

Cursos pel Plaer de Saber. Segon Trimestre 2022-2223 del 16 de Gener al 31 de Març.

Temàtica: Ciències Socials i Economia.

Nom del curs: Passejant, descobrim “més Barcelones”.

Professor: Narcís Fradera Bota.

Primer Itinerari : Pel Barri del Clot. Dia 18/01/2023

Comencem l’itinerari a la controvertida i mai ben valorada Plaça de les Glòries Catalanes. D’ença que tinc memòria he viscut no sé quantes innovacions, modificacions, remodelacions…… obres, obres i més obres…..

Punt on conflueixen les tres vies més importants de la ciutat : La Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. Amb més de 150 anys d’història.

Rodejada per alguns dels dissenys arquitectònics més emblemàtics de Barcelona.

Si mirem cap a la muntanya, la imponent Sagrada Família. A l’esquerra l’edifici en forma de panteó, del Teatre Nacional de Catalunya, i a pocs metres de la plaça la Torre Glòries, antiga torre Agbar, on des dels 125 mts d’alçada i amb els 360 graus podem observar un espectacular mirador amb tot Barcelona als teus peus i el cel a l’abast de la mà. Un gratacel que és la porta d’entrada del districte tecnològic, conegut com a 22@.

En aquest mateix projecte urbanístic hi ha la seu del Disseny Hub Barcelona, amb el  seu Museu, edifici conegut amb el sobrenom de la Grapadora. Més al fons la nova ubicació dels nous Encants Vells – Mercat Fira de Bellcaire “Els Encants”, d’obligada visita. Mercat brocanter on es dona sortida a tots aquells articles que ja no és possible trobar i oferir-los per altres canals comercials. D’una estructura moderna amb mòduls inclinats d’acer inoxidable que reflecteixen la llum i el paisatge urbà del seu interior.

El nom del projecte guanyador de l’espai de la vegetació de la nova plaça correspon a Canòpia Urbana. Actualment, just, al mig de la plaça s’identifiquen unes columnes de ciment que suportaven una passarel.la, que era un mirador per poder mostrar al públic les obres de remodelació de les actuals i enèsimes obres….

En cada reurbanització – en cada bugada es perd un llençol – podem recordar que en la part central de l’antic Tambor de la plaça hi havia el Monument al Metre. L’any 1992, durant els Jocs Olímpics, l’Ajuntament de Dunkerque va regalar a la ciutat de Barcelona, la mesura de l’arc del meridià terrestre que va des de Dunkerque a Barcelona passant per París. Actualment, es troba arraconat i cobert amb un plàstic a la cantonada del carrer del Dos de Maig.

Continuant la visió cap al nord i més lluny es retalla la silueta de Sagrada Família. Més proper a nosaltres tenim l’Institut d’ensenyament secundari Salvador Espriu, i just al costat observem l’antiga Farinera del Clot, ara Centre Cultural.

Finalitzem el cercle de 360º amb l’antiga fàbrica Hispano Olivetti.

Perquè la Meridiana es diu com es diu.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Avinguda_Meridiana

Bona part del traçat nord-sud de l’avinguda Meridiana coincideix amb el meridià mesurat des de Dunkerque fins a Barcelona.

Transformació de la plaça de les Glòries Catalanes.

https://ajuntament.barcelona.cat/glories/la-transformacio-de-glories-en-marxa/150- anys-dhistoria/

L’àrea que avui ocupa l’actual plaça de les Glòries Catalanes ha estat des de sempre un lloc de pas en la sortida natural de Barcelona cap al Vallès i el Maresme. La Via Augusta romana ja travessava aquest indret.

A mitjan segle XIX, mentre la ciutat maldava per enderrocar les muralles, “la Compañía de Caminos de Hierro del Norte” va construir la línia Barcelona-Granollers que, sortint de l’Estació de França. L’any 1852 ja travessava de nord a sud la futura plaça. Aquesta fita va ser de gran importància perquè el pas del ferrocarril va hipotecar durant molts anys el desenvolupament urbanístic del voltant de les Glòries.

Alguns anys més tard, el Pla Cerdà (1859), va imaginar el centre de la futura ciutat a la cruïlla de la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal, la malla ortogonal del seu pla va topar amb les vies del tren i el va obligar a forçar-la en un gest estrany.

El 13 de maig de 1919, la plaça es va inaugurar oficialment. L’ any 1928, els Encants, que des d’aleshores van esdevenir una singularitat de la plaça, es van instal·lar en un racó del costat muntanya com un element més de desolat paisatge de la plaça amb contorns mal definits per les fàbriques farineres i la fàbrica de paraigües de Pío Rupert o els nombrosos tallers, coberts i instal·lacions vinculats a les companyies de ferrocarril.

Durant la República (1935), s’aprova el soterrament de les vies i la urbanització de l’entorn. Amb l’esclat de la Guerra Civil només es va arribar a executar un tram de la Meridiana, i durant la contesa bèl·lica els túnels ja iniciats van servir de refugis antiaeris al veïnat.

Durant els anys quaranta la transformació de les Glòries es va estancar: les autoritats franquistes van prioritzar la urbanització del futur carrer de Guipúscoa en detriment de la continuació de la Gran Via cap al Besòs. L’únic fet remarcable va ser la construcció de les modernes instal·lacions de la Hispano-Olivetti.

L’any 1953 es va aprovar l’avantprojecte de reforma de la plaça, que preveia regular l’incipient flux de trànsit rodat mitjançant una anella elevada per sobre de les línies del ferrocarril.

1961 – 1972

L’any 1973 la plaça era travessada per dos ramals viaris elevats i una passarel·la per a vianants d’estructura tesada que salvava l’anella entre els Encants i la sortida del metro, i que el 1975 va guanyar un prestigiós premi europeu de construccions metàl·liques.

El projecte olímpic del 1992 preveia transformar-la en una de les portes d’entrada a Barcelona. En el marc de les obres que es duien a terme amb l’objectiu de millorar la ciutat per a l’esdeveniment olímpic, el desgavell viari dels anys setanta es va substituir per la doble anella (que allotjava un aparcament). Tres anys més tard, es va iniciar el projecte del Bosquet dels Encants, a la confluència Gran Via, Meridiana i Castillejos.

L’any 2003 l’Ajuntament va impulsar la constitució d’una comissió de seguiment del projecte de remodelació de les Glòries, amb participació de l’Ajuntament i d’entitats veïnals.

A partir del 2008 es va iniciar la progressiva desconstrucció de l’anella amb el desmantellament del tambor i de l’aparcament i entre el 2009 i el 2010 va començar la construcció del Museu del Disseny i dels Nous Encants, dos equipaments d’escala metropolitana i arquitectura singular que es van afegir a L’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya, construïts vint anys abans amb motiu del perllongament de l’avinguda Meridiana.

Ens dirigim cap a La Farinera, ara reconstruïda, i en visitem la planta baixa. La part antiga, de totxana, és del segle XIX. Els arquitectes han sabut compaginar l’obra antiga amb el disseny modern. Sortint de La Farinera observem el terra on es dibuixa un cercle format amb llambordes que podria ser un record a aquest tipus de pavimentació dels carrers de Barcelona ara en desús, però quan s’aixequen carrers se’n troben sota l’asfalt com actualment passa en les obres del carrer Consell de Cent.

Abans de finalitzar la visita a la plaça de les Glòries en Narcís ens recorda que el nom complet és el de plaça de les Glòries Catalanes i abans de la remodelació de la plaça en el seu interior s’hi trobaven 12 columnes que representaven les 12 Glòries (El mas i la terra, La pau i la treva de Déu, El dret català, L’art romànic, El llibre del Consolat de Mar, L’arquitectura gòtica, La industrialització, La Renaixença, L’aportació catalana a la ciència i a la tècnica, El modernisme, La lluita per la llibertat i la justícia i El restabliment de l’autogovern).

Ens encaminem cap a l’entrada del carrer del Clot, des de la Meridiana, enfront de la gasolinera, qui no recorda, els que tenim certa edat l’edifici de la Renault l’emblemàtic 4/4, penjat a la façana.

A tocar de la gasolinera, podem contemplar una filera de cases unifamiliars de planta baixa i pis, construïdes el 1837 i habitades pels obres de la RENFE, de l’Olivetti… i que formen part del patrimoni de la ciutat, de manera que la seva rehabilitació ha de seguir fil per randa la normativa marcada per l’Ajuntament. Com anècdota, l’actriu Sílvia Munt va néixer en una d’aquestes cases.

https://www.lamira.cat/histories/1991/barcelona-des-de-1837-dins-duna-casa

Carrer del Clot 1905

Del mateix punt estant i dirigint la mirada cap a l’avinguda Meridiana ens adonem d’un edifici alt grisós amb els finestrals recoberts d’un entramat vertical on i té la seu el Centre Cívic Martinenc. En la seva planta baixa destaca la imatge mural de Martí de Tours, que dona nom al districte de Sant Martí. S’explica la llegenda de Martí oferint a un captaire mig nu la meitat de la seva capa.

Sortint del centre cívic Martinenc topem amb la façana d’un edifici modernista, l’edifici Sabadell, obra de l’arquitecte Josep Masdéu i Puigdemasa. Hi ha molts edificis modernistes escampats per la ciutat que són desconeguts. El modernisme no està representat només amb els edificis més emblemàtics del passeig de Gràcia sinó que n’hi ha molts més.

Edifici Sabadell

Travessem de nou la Meridiana i ens dirigim al carrer Joan I on a la placa podem llegir: Joan I rei de Catalunya i Aragó. En Narcís ens fa adonar de l’error atès que nosaltres, els catalans no hem tingut mai rei propi, i per tant la inscripció hi hauria dit: Joan I rei de la corona d’Aragó i comte de Barcelona.

Baixant pel mateix carrer a mà esquerra hi ha un curiós i popular bar de tapes anomenat Unicaso. El carrer Joan I ens adreça cap al carrer del Clot, on de nou admirem bells edificis modernistes força desconeguts.

Caminem uns passos cap a l’esquerra i ens adrecem al carrer Coronel Sanfeliu –

Fill predilecte de Sant Martí de Provençals.

El primer carrer a mà esquerra, tot baixant pel carrer del Coronel Sanfeliu, s’anomena Carrer Washington en honor del primer president dels EAU.

Continuant per aquest estret carrer topem amb la plaça i l’edifici del Mercat del Clot. Hi entrem i veiem altre cop a la seva cara nord-oriental i en alçada la imatge del patró del barri, Sant Martí de Tours, i a sota la llegenda del Sant.

En sortir del mercat hi ha un espai quadrangular que és com una ampliació de la mateixa plaça però amb un nom diferent, plaça de Font i Sagué que fou un geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya. Sortint de la plaça a la cruïlla amb el carrer del Clot advertim una pastisseria molt reconeguda al barri.

                                           Pastisseria La Palma

         

Carrer Rossend Nobas, de grans records de la meva infantesa.

On més tard tornarem……

Travessem el carrer del Clot i fem cap el carrer de la Séquia Comtal. En el número 2 s’hi troba un edifici que en podríem dir curiós.

Si no recordo malament, hi havia una antiga comissaria de policia (dels grisos), on entre altres coses, també, si feien els carnets d’identitat…… (???)

Seguint aquest carrer arribem a la cruïlla de l’Avd Meridiana amb el carrer d’Aragó, on identifiquem una escultura singular formada per dues “Pajarites”. És un monument homenatge a l’anarquista aragonès Ramón Acín afusellat pels franquistes l’any 1936.

El conjunt escultòric és una rèplica inaugurada el 4 de maig de 1991, de les idèntiques que es van instal.lar el 1929 al parc municipal d’Osca, que va realitzar el mateix Acin.

Un duplicat de la mateixa escultura tanca l’altre extrem del carrer d’Aragó amb el carrer de Bilbao. Milers de ciutadans hi passen cada dia sense imaginar.se quin drama si amaga..

A la seva esposa, catalana, Conchita Monrás, la mataren solament per ser la dona. A les seves filles d’11 i 13 anys i de noms Sol i Katia, la dictadura les va obligar a canviar de noms per “unos mucho más católicos: Marisol y Ana María”

.https://www.lavanguardia.com/historiayvida/historia-contemporanea/20210313/6262937/guerra-civil-ramon-acin-anarquismo-represion.html

En el mateix carrer Aragó a mà esquerra direcció Besòs destaca una església que va ser cremada el 19 de juliol de l’any 1936 finalitzant la reconstrucció el 1954. És l’església de Sant Martí del Clot assentada a la plaça del Canonge Rodó, que fou el rector durant 36 anys. També arribar a ser canonge  de la Seu de Barcelona, i primer responsable del temple de la Sagrada Família.

A l’altre costat del carrer la Placeta de Marconi, Premi Nobel de Física i inventor de la ràdio. Continuem direcció de mar, però de seguida girem a la dreta prenent novament el carrer que ens fa d’eix de la passejada, el carrer del Clot. El nostre guia-conductor ens fa adonar que hi ha edificis que sobresurten i altres edificats més enrere que la línia de la vorera. Això és a causa dels diferents plans urbanístics que han anat dissenyant la fesomia dels carrers.

Arribem a una cantonada amb el nom de carrer Rafael Capdevila, que domina la cantonada, anteriorment era una sucursal de La Caixa. Just davant s’observa l’antiga fàbrica de paraigües,  J Budesca on hi destaca el seu nom i logotip fets en mosaic.

Entrem al carrer mencionat i tot just a la dreta ens trobem amb el Centre Cultural Islàmic Català de Barcelona. Demanem autorització per visitar l’espai i el porter hi accedeix amb la col·laboració d’una jove musulmana, amb el seu característic mocador islàmic o hijab, que és qui ens acompanya. Ens descalcem i visitem la sala de la mesquita que és al soterrani.

Sortint del centre religiós encarem de nou el carrer del Clot direcció carrer de les Escoles fins a arribar a una gran plaça: el Parc del Clot on abans de ser soterrada radicava l’estació del Clot dels ferrocarrils de la RENFE. Amb una visió general hi despunten una mena de columnes de totxana, restes de l’edificació antiga.

La mirada cap al fons i a l’est es dirigeix a la torre del rellotge de l’ajuntament del districte de Sant Martí, on després anirem.

Caminem uns passos, direcció sud i ens dirigim al carrer de Rossend Nobas on hi ha la casa mare de la seu dels castellers de Barcelona. En el número 37 d’aquest carrer s’hi ubica el Passatge Robacols tancat per una porta de ferro. Una dona molt amable, a instàncies d’en Narcís, ens permet l’entrada al passatge. Entrem en un món entre antic, decadent i romàntic. Carreró curt no massa endreçat, però que val molt la pena de visitar. Les cases són del segle XIX i es conserven en el seu estat original.

Sortim del passatge i penetrem en el Parc del Clot travessant-lo per un pas elevat. Al fons sud despunta un frontó. És un dels poquíssim frontons lliures de Barcelona. El parc presenta depressions i alturons, però abans era tot pla perquè com hem dit era l’antiga estació del tren. Entre nosaltres i el rellotge de l’Ajuntament s’alça una gran xemeneia, record del temps de la industrialització.

Caminant pel pont arribem a l’altre extrem, la plaça de Joan Casanelles. Aquest personatge fou un parlamentari del Parlament de Catalunya abans de la guerra del 1936 i posteriorment al 1984 va ser de nou elegit parlamentari (essent l’únic diputat del Parlament de Catalunya que ho va ser abans i després de la guerra). Aquesta plaça és adjacent en el seu vèrtex sud amb la Plaça Valentí Almirall seu de l’Ajuntament del districte de Sant Martí . Valentí Almirall que morí l’any 1904 és un dels pares fundadors del catalanisme modern i ponent del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII.

A la façana, al costat esquerre de la porta de l’Ajuntament s’hi veu una placa commemorativa d’una gesta dels Castellers de Barcelona. Ens hi endinsem i aturem per contemplar la font de les granotes, que descansa al mateix vestíbul de l’edifici consistorial.

Sortim de la casa gran i enfront nostre es troba ubicada una escola el nom de la qual, Escola Casas, al carrer Sant Joan de Malta, ret homenatge a Camila Casas la propietària de l’edificació que havia pertanyut en un temps molt pretèrit a l’Ordre dels Cavallers de Malta. Aquí parlem del desastre que representà en l’àmbit educatiu amb l’arribada del feixisme. El model educatiu de la República mai més s’ha recuperat a casa nostra. La qualitat de l’ensenyament va caure amb picat, amb la repressió franquista.

Josep Godai i Casals (1881-1936), arquitecte i historiador “menys perdre el temps a l’escola privada i entreu a la pública”. Entren 1917 i 1923 va edificar els grups escolars de Baixeras, Lluís Vives, La Farigola de Vallcarca, el  Grup Escolar Pere Vila, Institut Pau Claris, Ramon Llull, Milà i Fontanals, l’escola Lluïsa Cura i l’Escola del Mar, l’edifici d’estil clàssic abarrocat de “Correos y Telégrafos” a Barcelona, i dissenya el Pavelló de Barcelona per a l’Exposició Internacional del 1929. Va ser estret col.laborador de Josep Puig i Cadafalch.

 Recordar, també, a Antoni Benaiges i Nogués, el mestre que va prometre el mar (Mont-roig 1903 – Villafranca Montes de Oca 1936), mestre molt involucrat en el món de la pedagogia i política república. Està documentat el seu assassinat per “elementos de las milicias falangistas, el 25 de julio de 1936”, tot just començar la guerra civil…..

A l’escola finalitza a la instructiva passejada.

Molts dels comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys de curs: José Luis Fernández Bosch i Neus Camps Cura, que s’han ocupat de les fotografies i Neus Camps Cura i Antoni Codina Barreras, de la redacció.

Sant Gregori (Girona) i Barcelona, 21/01/2023