A peu per Hostafrancs

Hostafrancs 1929

Comencem pel carrer de la Creu Roberta. El barri d’Hostafrancs.

En l’edat mitjana, ja es coneixia el lloc, com el turó dels enforcats, del llatí «inter forcatos» o encreuament de camins, punt d’encontre entre vies que donaven entrada a Barcelona.

En aquest mateix turó si instal.là un dels cinc patíbuls de forques que existien a la ciutat on s’aplicava la pena de mort de forma habitual, i a més, aquesta estava en una de les entrades de la ciutat, i servia d’advertència i prova d’iniciació per a tots els nouvinguts del que podia passar a tots aquells que actuessin com malfactors.
Dins de la ciutat n’eren quatre: la del Pla de Palau, la de la Boqueria, la de Sant Antoni i la del límit jurisdiccional de l’actual Creu Roberta.
“La quinta forca”, es va instal.lar a fora muralles, i molt lluny per les distàncies de l’època, al turó de la Trinitat, entrant pel Pla de Montcada. Sent aquesta la més llunyana de la ciutat.

En el 1344, en el mencionat turó dels forcats si posa la creu del terme, que va ser coberta per un templet, d’aquí el nom de Creu Roberta.

La Creu Coberta i la carretera de Sants, va ser la variant de la Via Augusta.

Es coneixia durant l’edat mitjana com Camí Ral, i també per Via Morisca, en ser la que portava a terres musulmanes de la península, i que es dirigia a Madrid, passant pel Pont de Martorell.

Per què el nom d’Hostafrancs?

L’any 1840 quan el lleidatà Joan Corrades i Bosh, que era originari de la petita població d’Hostafrancs municipi de Plans de Sió, comarca de la Segarra, va construir un hostal a l’entrada a la ciutat. Per a quan els viatgers volien descansar o pernoctar un cop eren tancades les muralles de Barcelona, els hi deien: “ves a l’Hostal de franc”.

Iniciem la ruta davant del Mercat d’Hostafrancs, obra de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, inaugurat l’any 1888, d’estructura d’orfebreria de ferro, típica dels mercats de finals del segle XIX, reformat diverses vegades al llarg del temps, tot i que ha mantingut la seva essència històrica. Té una superfície de 976,36 m2. És obra protegida com a bé d’interès cultural de la ciutat.

L’OAC Seu de Districte de Sans Montjuïc. Antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, construïda per Jaume Gustà i Bondia el 1895. L’edifici, amb la sala de plens modernista, amb elements eclèctics, destaca sobretot pels seus vitralls obra de Francesc Labarta, és també, obra protegida com a bé d’interès cultural. En el seu interior si guarden els Gegants i Capgrossos del Barri.

Continuem cap al carrer 26 de gener de 1641.

Coincideix amb la data de la fatídica entrada de ”los nacionales” a Barcelona per la Diagonal: 26 de gener de 1939, que va donar nom al carrer “26 de gener”. Un aniversari dramàtic. L’endemà el general Yagüe – cap del “Cuerpo del Ejército marroquí” – va celebrar una missa feixista commemorativa a la plaça de Catalunya.

Es diu que quan aquest “ Cuerpo “ va avançar del Marroc cap a Extremadura, als homes que trobaven pel camí els hi arrancaven la camisa i si veien qualsevol signe o senyal a l’espatlla que indiqués que havien disparat o usat una arma, els afusellaven.

Més endavant, quan la situació política va permetre canviar els noms dels carrers i eliminar els vestigis franquistes, els responsables de dur-ho a terme i la ciutadania van dir que no calia, ja que el que realment volien era modificar el nom per CARRER, 26 DE GENER DE 1641 aniversari de la batalla de Montjuïc durant la Guerra dels Segadors, on varen derrotar a les tropes de Felip IV i en què el 23 de gener, el llavors president de la Generalitat Pau Claris va anomenar a Lluís XIII de França Comte de Barcelona, desmarcant-se així de la monarquia espanyola. Els borbons varen enviar 30.000 soldats, per atacar i derrotar a les minses tropes que defensaven Montjuïc.

Anècdotes històriques:

Màrius Torres (1910-1942), poeta, escriptor i metge – “columna de ferro fusell trencat”. D’ell era el poema que figurava en la làpida que recordava els 1619 republicans afusellats, en el Camp de la Bota de Barcelona.

Màrius Torres expressa “La Ciutat Llunyana” tot el que va significar la desfeta del 1939:

                    “Ara que el braç potent de les fúries aterra

                          La ciutat d’ideals que volíem bastir.

                      Entre runes de somnis, més prop de terra,

                 Pàtria, guarda’ns : la terra no sabrà mai mentir”.

Juan Yagüe, el coronel, conegut com “el carnicero de Badajoz”, va entrar a Extremadura, l’agost de 1936, amb tres columnes de les tropes d’Àfrica, “legionarios y regulares” per reconduir la situació de la Llei de la Reforma Agrària, que es va concedir als agricultors; amb l’ordre directe de Franco de “propinar a las crueles turbas un mazazo rotundo y seco que las dejase inmóviles”. Es parla de més de 3.000 víctimes assassinades a la plaça de braus.

Yagüe i els seus cadàvers

Arribem a la plaça de la Vidriera. Dedicada a l’Agrupació Vidriera (1932-1992). Entitat cooperativa santsenca que es constituí a Barcelona amb seu social i fàbrica al carrer de Gayarre, núm. 59-77, amb la finalitat de millorar la condició social i econòmica dels seus associats i obtenir el millor rendiment del treball en comú sense afany de lucre. La cooperativa es dedicà a la fabricació de les manufactures pròpies de la indústria del vidre.

Seguim l’itinerari pel carrer Gayarre/Gavà, passem pel davant de Ca l’Anglès, amb els seus bons esmorzars de forquilla.

Quan arribem al núm. 32 (Cantonada amb carrer d’Alpens), hi trobem un aparthotel de temàtica ciclista.  A la paret de la façana hi ha trossos de bicicleta com a elements decoratius que emergeixen del seu interior, tots de color vermell.

Al carrer d’Alpens, en el nº3 hi ha un petit teatre, amb aforament per 45 espectadors, la Sala FlyHard . És una sala gestionada per la mateixa companyia. El 2006 neix la productora teatral Flyhard Produccions i l’any 2010 obren la Sala Flyhard, on representen les seves pròpies obres, sempre a partir de textos de dramaturgs catalans contemporanis. Realment, el local, passa totalment desapercebut.

Entrem al barri de la Bordeta. Carrer d’Almeria. Al núm. 57 es troba l’Escola Proa. És un centre educatiu, d’iniciativa social, que va ser creada el 1966 per un grup de famílies del barri, vinculades a la Parròquia de Sant Medir, que volien pels seus fills una educació activa, en català i arrelada al país. En 1969-70 entra a formar part de la Fundació García Fossas. És un moviment associatiu de famílies d’alumnes que defensen el model educatiu d’escola pública (Escoles del SEPEC).

Seguim i arribem a la plaça de Can Muns on està situat el centre social del mateix nom, d’aspecte modern, amb un dispositiu que ofereix un servei integrat per a la salut, social i residencial. Francesc d’Assís Muns, va donar nom a aquesta plaça, antigament eren un conjunt de masies i camps de correu.

Carrer Rossend Arus: periodista i dramaturg (1845), maçó i republicà,  amic de Francesc Pi i Maragall, a la seva mort (1891), va donar  casa seva del passeig de Sant Joan a la ciutat de Barcelona, i la seva excepcional biblioteca especialitzada en l’anarquisme i la francmaçoneria.

Es va alliberar de la destrucció dels “nacionales” gràcies a un amic maçó i falangista que la va tapiar. En el seu interior s’hi troba una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat, de 2 metres d’altura i porta allí 122 anys.

També Rovira y Virgili posseïa una gran biblioteca que va desaparèixer amb tots els seus llibres. Els franquistes feien llistes dels noms que trobaven de les fitxes dels seus lectors d’aquestes biblioteques particulars, que els hi servien per a trobar als seus titulars i lliurar les condemnes i afusellaments de tots ells. Moltes fitxes van anar a parar als arxius de Salamanca.

Una mica més endavant, en el Carrer Constitució núm 17 està  l’Església de Sant Medir.

Sota la direcció del mossèn i músic Amadeu Oller i Berenguer, rector de Sant Medir des de l’any 1948, dona nom al Premi Amadeu Oller de poesia per poetes inèdits.

El dia 4 de setembre de 1960, essent rector de la parròquia (des del 1957) mossèn Josep Maria Vidal, s’inaugura el definitiu temple parroquial. A partir d’aquell moment, la parròquia va convertir-se en un pol dinamitzador polític, social i cultural de marcat caràcter progressista i catalanista, influent més enllà dels límits del barri de la Bordeta.

Als locals de Sant Medir s’hi reunien grups clandestins opositors del règim, on s’imprimien fulls ciclostilats i s’hi amagaven perseguits polítics de totes les tendències.

A l’església de Sant Medir, el 20 de novembre de 1964, en una assemblea on van participar uns 300 treballadors de sectors productius diferents, va néixer Comissions Obreres de Catalunya, sent Cipriano García un dels fundadors. Al replà d’accés a l’església, hi trobem una placa commemorativa de la Fundació de CCOO (20/novembre/1964).

A la torre de l’església de Sant Medir hi ha Ràdio Sants des de 1997.

Seguim pel carrer de la Constitució en el núm. 19 (cantonada amb el carrer de Mossèn Amadeu Oller) està Can Batlló. Antic recinte industrial emmurallat que albergava una colònia tèxtil. Antiga Fàbrica Joan Batlló.

El 1878 es va inaugurar la “Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló”. Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet. Al seu voltant va anar sorgint una nova identitat de barri. Actualment, està en procés de reordenació urbanística, després de quaranta anys de lluita veïnal. El recinte mereix una visita a part. Algunes de les naus industrials estan catalogades com a bé d’interès local.

Antic rellotge que podem contemplar a l’entrada del recinte industrial, entrant pel carrer de Mossèn Amadeu Oller.

I arribem al Carrer Olzinelles, Aquí tenim divesos punts d’interès:

Pel trajecte anem veient algunes cases modernistes, com la que hi ha en el núm. 70.

Una Ludoteca en el núm. 113. Carrer de Juan Bravo, (Segles XV-XVI), regidor de Segòvia i un dels caps dels comuners: exèrcit format per milícia urbana, camperols i petita noblesa contra la política de Carles I. Va participar en la batalla de Villalar i va ser ajusticiat després de la derrota (1521).

En el núm. 78, del carrer Olzinelles, la Bomboneria Pons, elaboració artesanal i venda de bombons, xocolata, torró i mones de Pasqua amb un obrador fundat l’any 1960.

En el núm. 73, l’Escola Bressol Guinbó. La història de Guinbó comença l’any 1968, quan unes famílies del barri de la Bordeta —d’aquí el nom de guarderia infantil Bordeta (Guinbó)— van prendre la iniciativa, de crear una llar d’infants. L’escola bressol ocupa la planta baixa i el primer pis, mentre que a la resta està ubicat el Servei Educatiu de Sants-Montjuïc (l’EAP, CREDAC i CRP). En la 2ª planta està ubicat el CREDA Pere Barnils (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius de Catalunya).

En el núm. 30 el Centre Social de Sants. Des de fa 15 anys està apuntalat perquè té problemes estructurals greus i només es pot utilitzar la planta baixa.

En el núm. 96 un altra casa modernista.

En el número 31 està La Lleialtat Santsenca, va ser una de les primeres cooperatives del barri de Sants, data de fundació el 22 d’octubre de 1891. L’edifici actual és de l’any 1928. L’any 39 va ser expropiat per la “falange”. L’any 1988 l’ajuntament va rehabilitar l’edifici per a gestió comunitària del barri.

A continuació el carrer d’Ibèria i la plaça d’Ibèria (coneguda popularment com la plaça del Violí),pel restaurant Can Violí.

Ara ens aturem a la plaça de Bonet i Muixí. On hi ha un Monument als Castellers de Sants. Es tracta d’un cercle gran i un altre de més petit, dins tots dos d’un quadrat dividit en quatre parts, a terra, conté gravades les petjades que farien els que fan pinya aixecant un quatre de vuit. Al voltant d’aquest quadrat hi ha ampolles d’aigua, sabates, roba i diversos objectes d’us quotidià, que figura que han deixat els membres del castell, abans d’aixecar-lo.

L’Església que es troba a la plaça és Santa Maria de Sants, és un temple d’estil neoclàssic que data de 1828. L’any 2022, s’hi inaugurà a la Capella de la Immaculada un columbari, on les primeres cendres que s’hi van dipositar foren les de la cantant santsenca Núria Feliu.

Un altre element històric important d’aquesta plaça és el que es coneix com a Refugi 819. Es tracta de les restes subterrànies d’un refugi antiaeri que els mateixos veïns de Sants van construir durant la Guerra Civil. Va ser redescobert l’any 2016 en una intervenció arqueològica prèvia a unes obres. En aquest moment no es pot visitar.

L’any 1984, Centre Cívic de Sants, antigues Cotxeres de Sants, és el major Centre Cívic de Barcelona. L’edifici va ser construït a finals del segle XIX – 1875 – per guardar tramvies i va mantenir la seva funció fins a 1968. El primer tramvia, que va circular per Barcelona, de tracció animal, var ser el que anava des del Pla de la Boqueria als Josepets.

Després del seu tancament i va haver.hi mobilitzacions veïnals reivindicatives que culminaren amb la reforma de les antigues cotxeres per adaptar-les a la seva nova funció de centre cívic.

Sortim de la plaça per passar pel Pas de Fructuós Gelabert (1874-1955). L’any 1897 construí, ell mateix, una càmera cinematogràfica, se’l considera el primer director i fundador del cinema català. Pioner del cinema espanyol amb “Riña en el café” (1897) i “Choque de 2 trasatlánticos” (1898).

Arribats al carrer de Sants núm. 78, trobem Fotografia Daguerre – 1916 -. Es tracta de la primera casa de fotografia a Barcelona. L’estudi encara és propietat de la tercera generació de la família Bonet -Tapia. A la façana de l’establiment hi ha col·locada una placa dedicada a Martí Bonet Berenguer (Guimerà 1882 – Barcelona 1960), fundador de l’estudi.

Seguim pel carrer, fins al núm. 74 on hi ha la Casa Vives Pastisseria, d’elaboració artesanal des de 1825.  A la cantonada del carrer de Salou núm.54 hi ha una casa modernista amb un mosaic molt interessant.

Seguim pel carrer de Riego, dedicat a Rafael del Riego y Flórez (Astúries 1785 – Madrid 1823), de família noble, militar i polític lliberal. L’1 de gener de 1820, sent tinent coronel, es va revoltar a Cabezas de San Juan (Sevilla) i posar fi a l’absolutisme  de Fernando VII, donant pas a un règim constitucional.

Tres anys més tard, i després d’un judici, amb la restauració de l’absolutisme, el condemnaren a morir en el patíbul. La marxa que tocaven les seves tropes, va perdurar en la memòria col.lectiva popular i  va donar el seu nom a l’himne adoptat per la II República, com himne nacional.

Arribem a la plaça d’Osca. Molta vida !!!

És una de les places més tradicionals del barri de Sants, rodejada d’edificacions típiques del segle XIX. Fins a l’any 1913 s’hi va ubicar el mercat de Sant fins a la seva ampliació i trasllat a la seva seu actual.

Tot i que antigament se l’havia conegut com a plaça Vella, el seu nom oficial ha anat variant al llarg dels anys: Plaça d’Isabel II i plaça del Mercat. Actualment, es manté el seu esperit popular, sent un lloc de trobada de gents. Tancada al tràfic i flanquejada per alts arbres, la plaça està poblada per bars i restaurants, que amb les seves terrasses fan les delícies dels amants de vermuts i menjars a cel obert.

En el carrer Premià es troben, en el núm. 14 Can Bauti, l’Arrosseria de Sants, en el núm. 18 Las Tres Mentiras i en el núm. 20 el Bar Cooperativa, Terra d’Escudella.

Si seguim pel carrer de Muntades arribem al Parc de l’Espanya Industrial, que està entre el barri de Sants i el d’Hostafrancs, tots dos en el districte de Sants-Montjuïc.

L’Espanya Industrial, Societat Anònima Fabril i Mercantil, va ser una empresa tèxtil fundada el 28 de gener de 1847 a Madrid per la família igualadina Muntadas. A causa de la crisi financera del 1848, es trasllada al barri de Sants l’any 1851.

El 1880 donava treball a 2.500 persones. L’any 1972 l’empresa es trasllada a Mollet del Vallès, tancant l’any 1981.

L’any 1985, després d’una sèrie de reivindicacions veïnals, el solar de l’antiga fàbrica es destinà a la construcció d’habitatges i a la creació de l’actual parc.

L’Espanya Industrial va ser sempre una de les fàbriques més modernes, dedicada al filat, teixit i estampat de cotó, amb una famosa producció de panys i paper d’enquadernar. A més de les instal·lacions industrials comptava amb diversos equipaments per als seus treballadors, com: guarderia, menjador social, instal·lacions esportives, etc. L’Espanya Industrial era coneguda amb el nom del “Vapor Nou” en contraposició al nom que rebia l’altre gran indústria tèxtil instal·lada en l’antic municipi de Sants, el “Vapor Vell”.

El parc s’inspira en els quatre elements primordials: aigua, terra, foc i aire.

Es conserva l’edifici de les oficines de l’antiga fàbrica, la Casa del Mig, que actualment és un casal juvenil. Aquest edifici és, junt amb l’arc monumental d’accés, l’únic que resta de l’antiga fàbrica tèxtil.

En el recinte del parc hi ha nou torres i diverses escultures: la més important és  El Drac d’Andrés Nagel (1987), té una alçada de 7 metres i pesa unes 150 tones.

Tors de Dona, d’Enric Casanovas – 1947

Arribem a la plaça de Joan Pelegrí (El Pele), Dedicada a Joan Pelegrí i Partegàs, metge, historiador i pedagog. Dugué a terme una tasca cívica i pedagògica al Centre Montserrat-Xavier i a l’Escola Tècnica Professional d’Hostafrancs, de la qual fou un dels fundadors el 1940.

Molt a prop trobem, la plaça d’Herenni (plaça dels gitanos). La presència dels gitanos al barri d’Hostafrancs va lligada a la industrialització de Barcelona. D’aquí són originaris els gitanos catalans, des de l’època de Carlos III.

 Carrer de Béjar, núm. 36 hi ha l’Espai refugi per Ucraïna: Ukrainian Center, en el núm.33 “El Rebost d’Hostafrancs”, un altre restaurant recomanat, i en el núm.53 el Cine Zumzeig, cinema cooperatiu i participatiu amb una programació en versió original i altres activitats culturals.

Endinsats a l’Eixample Esquerre, arribem al Parc de Joan Miró (abans Parc de l’Escorxador– traslladat a Mercabarna).  On destaca l’escultura de Joan Miró, “Dona i Ocell”

L’any 1968 l’Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan Miró la realització d’un mural ceràmic per donar la benvinguda als visitants que arribessin per aire des de l’Aeroport. Un cop inaugurat Miró va proposar la creació de dues obres més, una pensada pels viatgers que arribaven a la ciutat per mar i una pels que arribaven per terra. La primera es va concretar amb el Mosaic del Pla de l’Os, el paviment ceràmic que es pot veure al Pla de la Boqueria; la segona havia de ser una escultura de seixanta metres que aniria situada al Parc de Cervantes, on la carretera nacional es convertia en la Diagonal, però aquesta finalment va ser desestimada. Segons sembla, el projecte de Dona i Ocell es va inspirar en aquesta obra. Que és finalment la que dona la benvinguda als viatgers que arriben per terra.

Va ser l’última obra de grans proporcions del polifacètic Joan Miró. L’obra va ser inaugurada el 1983, sense la presència de l’autor a causa dels greus problemes de salut que patia, morint mesos després de la inauguració i a l’edat de noranta anys.

En aquest mateix parc, s’instal.laren provisionalment el Parc de Bombers l’any 2010, “fins al 2013”.  ……  (????)

La majoria de la redacció, comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys del curs: Marina Heras, Fàtima Salazar  i  d’en Toni Gascón. També ha col.laborat en algunes de les fotografies el company, Joaquim Ros.

He afegit part de la redacció, comentaris, fotografies i petits retocs de la meva “collita”.

Nom del curs: “Passejant, descobrim més Barcelones”.

Professor: Narcís Fradera Bota.

Dia 25 de gener de 2023

Segona sortida amb destí HOSTAFRANCS.