L’últim retrat de Cambó

Borja de Riquer completa amb aquest gran llibre la investigació i posada al dia historiogràfica d’un personatge clau en la història del Catalanisme polític del primer terç del segle XX i que va tenir també un paper molt rellevant en la política de la Restauració espanyola fins l’arribada de la Dictadura del general Primo de Rivera. No és ni molt menys el primer llibre que Riquer publica de manera específica sobre Cambó: com a resultat de la seva tesi doctoral publica l’any 1977 Lliga Regionalista, la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904); El último Cambó, 1936-1946. La tentación autoritaria (1997);  “Escolta Espanya”: la cuestión catalana en la época liberal (2001); Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (1930-32) (2007). La llista que he fet no és gens exhaustiva i en molts altres llibres, sol o en col·laboració amb altres autors o en diverses monografies apareix aquest personatge que Riquer coneix com ningú a Catalunya i a Espanya. Per tant, es pot considerar aquesta biografia com una síntesi excepcional que descriu una època viscuda per un home molt complex i contradictori, com era Cambó.

_{Francesc Cambó en un retrat fet per Ramon Casas entre 1897 i 1899 (Museu Nacional d’Art de Catalunya) Retrat de Cambó de l’època que va patir un atemptat poques setmanes abans de les eleccions on Solidaritat Catalana va guanyar de manera gairebé total l’any 1907 (historiasdeltren.com)}

La lectura d’aquesta primera part us conduirà, entre d’altres coses, pels fets de la Setmana Tràgica, els esdeveniments de 1918 – 19 amb el fracàs del primer projecte d’autonomia política per a Catalunya, l’entrada de Cambó en els governs de Madrid com a ministre d’Hisenda i de Foment o les complexes relacions del nostre personatge amb el rei Alfons XIII. El període de la dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930) representà políticament un autoexili per a Cambó però no pas una inactivitat ja que gràcies a la publicació de nombrosos llibres i articles, va estar molt present en la política fins a convertir-se en un dels homes clau de cara al futur retorn a un règim constitucional. En el moment decisiu, amb la caiguda del dictador, els anys 1930 – 31 un seguit de dubtes i una malaltia greu, junt amb una anàlisi errònia de la realitat política, l’impediren de convertir-se en l’home per manar que s’havia anat forjant i això provocà la fugida del país en proclamar-se la República.

_{Narcís Verdaguer i Callís (1863-1918) advocat amb qui va començar a treballar Cambó. Propietari de la revista quinzenal “La Veu de Catalunya”, va traspassar la capçalera al grup de la Lliga que la va transformar en diari (wikipedia.org) Enric Prat de la Riba (1870 – 1917) fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1917) (wikipedia.org) Josep Puig i Cadafalch (1867 – 1956) succeí Prat en la presidència de la Mancomunitat (1917 – 1924); la Dictadura de Primo de Rivera el va destituir (wikipedia.org)}

Francesc Cambó i Batlle va ser una persona molt polièdrica, amb múltiples arestes vitals que interactuen unes amb les altres. Partint d’aquesta complexitat, Riquer estructura el llibre en un eix central, el Cambó polític que descriu, analitza i interpreta la seva vida de forma exhaustiva al llarg d’unes 550 pàgines, partint del moment del seu naixement a Verges el 2 de setembre de 1876 i la seva infantesa a cavall de Verges i Besalú, on hi havia la família materna, en uns ambients benestants de la societat rural, conservadora i catòlica que explica la formació del seu primer pensament polític. Tercer fill d’una prole de vuit, aviat es convertí en l’hereu per la mort dels dos germans grans, Ramon i Josep quan eren nens. El 1892 comença estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, per la qual cosa es traslladà a Barcelona on acaba els estudis de les dues carreres el 1896 i 1897. Molt interessant l’evolució del jove conservador des del Centre Escolar Catalanista (s’afilià l’any 1893 i en serà president dos anys més tard) on coincidarà amb futurs líders catalanistes com Enric Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch. Des del Centre Escolar intenten ocupar la presidència de les principals entitats barcelonines, com ara l’Ateneu, cosa que aconsegueixen amb la candidatura d‘Àngel Guimerà com a president i Joan Maragall com a secretari. El valor polític del jove president del Centre de dinou anys, anava creixent. De la mà de Guimerà entrarà a la Lliga de Catalunya i ens els darrers anys del segle XIX, anà forjant les seves postures catalanistes en un ambient força influït pel desastre colonial i les postures de l’incipient regeneracionisme. A finals de 1898, Prat havia creat un nou diari La Veu de Catalunya, la capçalera del qual li havia cedit Narcís Verdaguer i Callis (cosí de Mossen Cinto), advocat i protector de Francesc Cambó. En el diari, Cambó treballaria com a redactor i responsable de política internacional. L’any 1899, Cambó, Prat i Verdaguer i Callís van fundar el Centre Nacional Català que agrupà els escindits de la Unió Catalanista amb el grup provinent de la Junta de l’Ateneu. L’any 1901, el Centre es va fusionar amb el minúscul Partido regionalista i es va formar la Lliga Regionalista on el jove Cambó ja era dins del nucli dirigent. Passem per moments importants de la història del Catalanisme com el Tancament de Caixes o les primeres eleccions legislatives de 1901 anomenades dels Quatre Presidents on la Lliga Regionalista guanyà clarament la candidatura. Els fets del Cu-Cut! i la formació de la Solidaritat Catalana signifiquen la irrupció plena de Cambó en la política espanyola. Aviat esdevingué líder de la Lliga que repartí els papers amb un Prat responsable de la política interna i un Cambó a les Corts defensant el seu programa lligaire amb una doble proposta: una modernització de l’estat compatible i complementària d’una autonomia catalana. Tal com va anar la història, i això ho descobrireu profusament en les apassionants pàgines del llibre, cap dels dos objectius es van acomplir en cap moment. La xarxa complexa dels interessos econòmics dels homes de la Lliga amb la conflictiva situació social que es vivia en els anys posteriors a la Gran Guerra posaren Cambó en contradicció política constant i l’anticatalanisme creixent a Madrid impedí de totes que cap dels objectius polítics de Cambó pogués reeixir.

_{El govern de concentració de Maura de 1918: d’esquerra a dreta (amb faixí) Santiago Alba, Romanones, Antonio Maura, rei Alfons XIII, Dato, García Prieto, González Besada i Cambó que era ministre d’hisenda (nuevatribuna.es)}

_{Francesc Cambó (en el centre) i Miguel Maura (a l’esquerra) amb altres ministres mauristes en una reunió a l’hotel Ritz de Madrid l’any 1930. Van crear el Partido de Centro Constitucional en un intent, que seria fallit, de donar sortida constitucional a la Monarquia després de la caiguda de la Dictadura (nuevatribuna.es)}

Durant els anys republicans i des de l’exili intentà, sense èxit, reconstruir la Lliga, tot admetent a contracor que l’esquerra catalanista aconseguís una autonomia que ell havia perseguit infructuosament durant els anys de la Restauració. Se sentí molt incòmode ja que les dretes espanyoles, aliades naturals, esdevenien més anticatalanistes que mai. Cambó es mogué entre la reticència i l’acceptació pragmàtica del nou règim. Tindrà un paper clau en la presentació (guanyadora) d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la reformista llei de Contractes de Conreu (1934) presentada pel govern d’ERC, la denegació de la qual actuaria de detonant dels Fets d’Octubre de 1934. Cambó i la Lliga es presentarien a les eleccions de febrer de 1936 amb el Front Català d’Ordre que agrupava a Catalunya, a més de la Lliga, entitats com els radicals de Lerroux, l’Acció Popular (la CEDA de Gil Robles), la Dreta de Catalunya (els monàrquics de Calvo Sotelo) i els tradicionalistes. Cambó, que anava de número 1 per Barcelona no sortí elegit, per uns milers de vots. Quan es produí el cop d’estat del 18 de juliol, Cambó era de vacances amb el seu iot Catalonia, fent un dels habituals creuers pel Mediterrani; rebé la nova situació com una “militarada inesperada i indesitjada”. En els dies següents i motivat pels fets violents revolucionaris derivats del cop d’estat fracassat, l’actitud de Cambó canvià i es tornà en un clar recolzament econòmic, logístic i de propaganda cap a l’exèrcit rebel degut a la seva simplificació inicial del conflicte: “barbàrie contra civilització”. Malgrat el distanciament de Franco i la seva actitud distant i bel·licosa envers el Catalanisme, els intents de Cambó de situar-se políticament dins del bàndol sublevat, per tal que la Lliga entrés en un suposat govern provisional, continuaren durant molt de temps, tot i que de manera progressiva es va anar allunyant del nacionalisme violent, anticalanista i excloent que representava el bàndol franquista. Malgrat tot, Cambó mai no va rectificar ni va lamentar el suport que va donar als sublevats i sempre va mantenir l’hostilitat contra les forces polítiques republicanes, especialment contra el govern de Companys. A mesura que avançava la guerra creixia la seva preocupació pel que passava a l’Espanya “blanca”, com anomemava ell la zona rebel, i ja era conscient que tot l’esforç hauria d’anar per intentar salvar la llengua i l’alta cultura en una etapa que ell ja albirava a les acaballes de la guerra com a dura, difícil i dramàtica.

La darrera etapa del Cambó polític entre el final de la guerra civil i la seva mort l’any 1947 serà d’un exili europeu fins que en començar la Segona Guerra Mundial se’n va, primer als EUA i finalment a Argentina, on viurà fins la seva mort; durant aquests anys, tot i dedicar-se més a les altres facetes de la seva vida que ara comentaré, no abandonà, des de la llunyania i l’enyorança, els intents per reconstruir el seu projecte polític, totalment aliè a la fosca i brutal realitat que es patia a Catalunya.

_{La Bernat Metge i els projectes culturals de Cambó: Superior esquerra l’emblema de la fundació. Superior dreta: Alguns dels llibres clàssics traduïts i publicats. Carles Riba (1893 – 1959) l’ànima de la fundació durant molts anys Inferior esquerra: Ferran Soldevila (1894 – 1971) incorporat als projectes de Cambó com altres importants intel·lectuals i investigadors catalans Inferior dreta: Joan Estelrich (1898 – 1958), l’home de Cambó en la direcció de la Bernat Metge}

La segona part del llibre està dedicada als “altres Cambó“, és a dir, a les múltiples facetes d’aquest home polièdric i contradictori. Comença parlant del Mecenes. Dos aspectes expliquen el mecenatge de Cambó: el primer és el fet que esdevingué un home immensament ric que pogué dedicar el seu temps a les seves passions, la política i la cultura; el segon és que els seus projectes culturals el portaren a convertir-se en el mecenes per excel·lència de la Catalunya noucentista i en un dels més eminents i destacats de l’Europa del seu temps. Quan encara era molt jove, l’any 1906, Eugeni d’Ors el qualificà de “noucentista actiu – ideal i braç-, un noucentista armat“. Les línies d’actuació de Cambó al llarg de la seva vida són diverses: en primer lloc la formació d’una important col·lecció de pintura europea que abraçava del segle XIII al XIX, pensada inicialment per prestigiar la ciutat de Barcelona. En segon lloc la creació de grans institucions culturals, on sobresurt la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció al català dels clàssics grecollatins. En tercer lloc, l’ajuda a institucions ja existents, com ara l’Institut d’Estudis Catalans o investigadors i intel·lectuals de la cultura catalana per a l’elaboració i publicació d’obres de gran nivell científic i artístic.

Cambó com a home de negocis internacional, és una altre aspecte de la vida de Francesc Cambó que no es pot deslliurar del polític o el mecenes. Com a professional de l’advocacia, Cambó va ser en la seva joventut, un expert negociador de contractes i concessions: proposar pactes, interpretar lleis i normes o defensar interessos empresarials, era un hàbil professional i això li donà una bona posició nacional i internacional com a conseller de nombroses empreses. La política i els negocis aniran sempre del bracet. Així a les eleccions municipals de 1901, amb 25 anys és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i això li facilitarà contactes amb companyies de serveis; així quan havia de negociar la concessió dels tramvies de la societat Les Tramways de Barcelone coneixerà Dannie Heineman director delegat de l’empresa belga Société Financière de Transports et d’Entrepreises Industrielles (SOFINA) i home de confiança de la família Rathenau, propietària de l’AEG alemanya que és al darrere de SOFINA. De bon inici, Cambó estarà ben situat a l’estratègia de la SOFINA. Amb la derrota alemanya a la Gran Guerra, arribarà el gran moment de Cambó: AEG es propietària de l’empresa CATE (Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad) que subministra electricitat al Gran Buenos Aires. Per evitar l’embargament per part dels aliats, segons els acords del Tractat de Versalles, es fa una àmplia maniobra financera, per la qual la CATE es converteix en empresa espanyola (els espanyols no arribaran a tenir més del 20 % de la companyia) la creada adhoc CHADE (Compañía Hispano Argentina de Electricidad) pertanyent al grup belga SOFINA (o sigui d’amagat, AEG) i com a president Francesc Cambó. L’èxit de l’operació facilità a Cambó vinculacions econòmiques internacionals molt importants. Segurament, durant els anys trenta, la fortuna de Cambó era de les més considerables a nivell internacional. El final de la CHADE a l’Argentina als anys quaranta, ocupa una part important del relat, ja que l’empresa acabà de mala manera en un mar de corrupcions econòmiques i polítiques on Perón, Franco i Joan March varen jugar papers importants.

_{L’edifici Cambó a Via Laietana 30. L’amplíssim i molt luxós àtic era la seva vivenda barcelonina i lloc on havia d’exhibir-se la seva col·leció pictòrica en un primer moment (becinadas.es) Helena Cambó (1929 – 2021) amb el “Retrat de Michele Marullo Tarcaniota” de Botticelli, l’obra més estimada per Cambó (elpais.es).}

La vida privada de Cambó ocupa la darrera part de l’obra, El bon vivant, com l’anomena Riquer. Les contradiccions, la doble moral, el seu caràcter fort, poc solidari i extremament vanitós, tot i que Cambó era molt reservat i mantenia una discreció màxima sobre la seva vida privada, que mai va ser airejada en públic ni utilitzada per a atacar-lo. Era proverbial el seu mal geni, poca paciència amb la gent, tenia fama de ser exigent i sever. Tenia conviccions religioses profundes, tot i que no sempre seguia les normes de la moral catòlica. Les relacions d’amistat amb diferents persones del món de la política, religiosos etc., tenen un bon tractament en aquesta part del llibre. Malgrat tenir una salut fràgil (efectes secundaris d’un atemptat patit l’any 1907), no defugia les bones cases (la més coneguda la de Via Laietana 30) repartides per tot el món i la bona vida. Viatges constants, hotels de luxe, formaven la seva vida quotidiana, així com el seu iot Catalonia on feia creuers cada estiu acompanyat de grups d’amics i de dones diverses. Dues dones destaquen (entre moltes) en la vida de Francesc Cambó: Montserrat Ribera, amb qui tingué una filla de nom Montserrat Girona a la qual Cambó no volgué reconèixer mai, tot i que els que la coneixien deien que la nena era com Cambó amb faldilles. El segon cas més conegut és el de Mercè Mallol amb qui tindrà una filla de nom Helena. En aquest cas Cambó es casarà amb la Mercè l’any 1946 i declararà Helena com la seva hereva universal. La mort de Francesc Cambó l’any següent iniciarà un llarguíssim i embolicat procés per l’herència que durarà molts anys i que el llibre explica abastament. La mort de Cambó es va produir de manera sobtada a Buenos aires el 30 d’abril de 1930 quan estava a punt de tornar a Barcelona.

L’epíleg o reflexió final que fa en Riquer en poc més d’una dotzena de pàgines, és un bon resum del que es llegeix en el llibre, ja que inclou un seguit de conclusions importants i acaba amb els diferents projectes (quatre segons l’autor) que el Catalanisme polític ha plantejat a Espanya al llarg dels darrers cent anys. El llibre acaba així: “La por als canvis, per raonables i necessaris que siguin, sembla que s’ha imposat sempre en la trista vida política espanyola. I així estem des de fa un segle”

El libre (Edicions 62, 2023) consta de 888 pàgines de text que inclouen les parts que he esmentat al llarg de la ressenya. Els nombrosos comentaris i les cites, són inclosos a peu de pàgina, cosa que facilita la consulta conforme vas llegint. La bibliografia, l’abreviatura dels arxius i les fons consultades, un índex onomàstic i un de general tanquen l’obra amb un total de 920 pàgines. Un comentari personal que vull fer, i que és important en el llibre que estic ressenyant, és la importància de molts arxius i sobretot la correspondència personal entre Cambó i molts polítics (de la Lliga o no) que contribueixen a donar matisos importants o fins i tot canvis bruscos a les interpretacions conegudes com la del seu biògraf oficial Jesús Pabón de 1963 o als Dietaris del propi Cambó, escrits que moltes vegades tergiversen la realitat del moment, adequant el que havia passat als nous contextos o realitats polítiques. El treball d’investigació amb les noves fonts historiogràfiques, com fa de manera molt brillant el doctor Riquer, ajuden a una visió més autèntica i real de Francesc Cambó en el que fins ara és el seu darrer retrat.