Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Títol: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Autora: Marta Vallverdú i Borràs

Pròleg: Julià Guillamon

Ed. L’Avenç 2023, 403 pàgines

Sinopsi: L’assaig se centra en diversos moviments i fenòmens col·lectius de la societat i cultura catalanes dels anys 60 que reflecteixen una embranzida cultural, des de la música i la literatura al disseny, l’arquitectura o l’associacionisme, entre d’altres, i es tanca amb una cronologia que els entreteixeix.

L’obra

El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!

L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022.  El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts!  També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.

El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.”

Seixantisme

Marta Vallverdú en la introducció, es pregunta: Què és el Sexantisme? Quins són els seus trets i els seus objectius? Quin abast cronològic té? Quines etapes? Qui són els seus agents? Quins moviments inclou?

“Defineixo el Seixantisme com un moviment general plural i de molta vitalitat, que es desenvolupa principalment entre 1959 i 1971, sustentat per l’amalgama de diverses iniciatives politicoculturals —potents, imaginatives—, amb una voluntat col·lectiva molt aferrissada, en què convergeixen dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana, amb la consciència estesa i esperançada de la fi del règim franquista i de l’adveniment de la democràcia. És l’esglaó imprescindible de renaixement cultural que fonamenta les bases en què es van definir i conformar els Països Catalans democràtics posteriors”.

Quant als agents, el Seixantisme va ser possible gràcies a l’aliança “entre diversos sectors socials en simbiosi de complicitat i interdependència”. Marta Vallverdú cita sis agents crucials: “els intel·lectuals –tant els ideòlegs com els activistes–, la classe política, els mecenes, el jovent, els artistes i l’Església”.

Quinze àmbits, quinze motors

A parer meu, els quinze capítols de l’obra descriuen d’una banda, els àmbits on reneix la cultura catalana, però també són els motors i els agents que engeguen i endeguen aquesta mateixa cultura. Gairebé en tots els àmbits apareixen nous debats i noves contradiccions que l’assaig no amaga. A continuació faig una brevíssima síntesi, sovint literal, de cadascun d’aquests quinze capítols.

No serem moguts. Els joves universitaris més actius i conscienciats dels 60 proveiran bona part dels quadres que lideraran la transició posterior. A tall d’exemple, cita entre molts d’altres a: Antoni Castells, Josep Maria Benet i Jornet, Paco Fernández Buey, Xavier Folch, Arcadi Oliveres, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig, Joaquim Sempere, Eva Serra i Joaquim Vilaplana.

En literatura s’imposa el Realisme Històric com l’intent de modernització d’una literatura catalana closa en ella mateixa i que té en Josep Maria Castellet i Joaquim Molas els arquitectes d’aquest corrent a Catalunya.

Art visual: de la matèria a la desmatèria. Malgrat que les arts visuals durant els anys 60 a Catalunya no van constituir cap corrent homogeni, es poden caracteritzar com a heterogenis, transversals i de transició. Hi ha dos “homenots” que desperten i divulguen l’art visual, el disseny i l’arquitectura de l’època: Alexandre Cirici i Oriol Bohigas, intel·lectuals inquiets i brúixoles de l’alta cultura. I Serra d’Or i Destino on escampen les seves recerques i on informen de les novetats artístiques nacionals i internacionals.

Disseny i arquitectura: forma i funció. El dissenyador més representatiu de la dècada dels seixanta, des de 1962, va ser Jordi Fornas. Marta Vallverdú pregunta: “[…] qui de nosaltres, en la nostra biblioteca o en la nostra discoteca de vinil, no conserva, no ha vist un Fornas?” . Entre els arquitectes citats a l’obra destaquen: J. A. Coderch, Antonio de Moragas, Antoni Bonet, el trio MBM (Martorell, Bohigas i Mackay), José Emili Donato, Federico Correa, Alfonso Milà, Josep Maria Fargas, Enric Tous. Oriol Bohigas proposa una direcció estilística i ideològica en què vol cohesionar els professionals del seu voltant en la línia racionalista. “Bohigas creu que l’objectiu de l’arquitectura no és l’obra d’art, l’estètica, sinó la funcionalitat, és a dir, ha d’estar al servei dels interessos col·lectius”.

Òmnium Cultural crea un espai propi, que va tenir una acollida favorable de la ciutadania i que malgrat que l’obstacle principal és el règim franquista, tampoc no és plenament acceptada pel catalanisme radical i per altres forces opositores (el PSUC, el mateix Tarradellas i altres). L’autora es planteja les autèntiques raons de fundació de l’Òmnium, per què Millet, Cendrós, Riera, Carulla i Vallvé, van decidir protegir i impulsar la cultura catalana, essent un terreny espinós […]. La valuosa extensió d’Òmnium radica en l’amplitud de registres culturals (cursos de llengua, l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans, la literatura, el folklore, la divulgació de la història, la cançó, i la recerca).

País de paper: les revistes. A finals de la dècada dels 60 es van aplegar cinquanta publicacions en català o bilingües vives d’arreu dels Països Catalans que juntes podien sumar un quart de milió de lectors, mentre que el 1950 era gairebé un desert. Entre les revistes analitzades destaquen: Oriflama, Serra d’Or, Cavall Fort, Tele/estel, L’Infantil, Presència, Canigó, Gorg i Lluc.

País de paper: les editorials. L’autora destaca tres editorials que suposen molt més que un catàleg o una empresa: Club Editor, fundada el 1959 per Joan Sales, Xavier Benguerel i Joan Oliver; Edicions 62 liderada per Max Cahner, Ramon Bastardes i a partir de 1964 Josep Maria Castellet com a director literari; i Aymà/ Proa , amb Joan Baptista Cendrós com cervell d’aquesta tercera operació editorial. Durant el primer lustre hi ha un boom editorial d’obres en català d’altres editorials que ara també publiquen en català (Vergara, Molino, Destino) i altres petites editorials (Barcino, Joventut, Balmesiana, Alpha, Baguña, Arimany, Taber i Albertí). De 1960 a 1965, el nombre de títols publicats en català ha passat del centenar als cinc-cents.  Amb tot, a partir de 1967 comença una recessió en la producció de llibres en català. Del boom al crac. Vallverdú explica amb detall aquest procés i les seves causes.

La Gran Enciclopèdia Catalana, mereix un capítol especial, especialment pel que fa al procés de realització i a les relacions entre tres dels seus protagonistes: Max Cahner, Jordi Carbonell i Jordi Pujol. Val la pena saber-ne les raons per entendre millor qui era qui en aquesta empresa editorial.

El capítol sobre els Països Catalans, narra el paper transcendental de Joan Fuster en la construcció del terme i del concepte nacional, amb Nosaltres els valencians i tota la seva llarga carrera assagística amb una influència destacadíssima al País Valencià i també a Catalunya. El seu mestratge inclou  Eliseu Climent, Alfons Cucó, Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles, Vicent Álvarez, Joan Francesc Mira, Lluís Alpera i Raimon, a més de la complicitat amb Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç i Manuel Sanchis Guarner. També, es va estendre a les Balears i a Rosselló.

El llibre dedica un capítol a la Nova Cançó – Raimon i els Setze Jutges – i un altre al Grup de Folk. En el seu propi balanç, Marta Vallverdú, citant a Joan Fuster: [La Nova Cançó va ser] “un dels factors més decisius del recobrament nacional, tenint present que va unir tots els Països Catalans i afegeix que va anar de bracet de l’afirmació de la cultura catalana, que es va negar a morir, i de la revolta antifranquista.” També es pregunta, i dona la seva visió, sobre si la Nova Cançó va ser un fenomen o un moviment?

El Grup de Folk. Els temps estan canviant.  Aquest moviment abraça només, des de la primavera de 1967 fins a la tardor de 1968. “Així com la font de la Nova Cançó va provenir de França, el Grup de Folk s’inspira en la música anglosaxona, amb dos moviments punters: l’estil beat especialment d’Anglaterra i el revival folk dels Estats Units, el qual va encaixar de ple amb les cançons de l’escoltisme i de l’esplai”. Consol Casajoana defineix el Grup de Folk com una flamarada, breu però intensa, que va deixar unes bones brases. “Les seves cançons van esdevenir autènticament populars […] i el públic infantil, va continuar connectant amb les cançons senzilles, participatives, lúdiques, i de valors socials progressistes. Fins a l’actualitat”.

Gent de Bocaccio. La Gauche Divine estava formada per una elit barcelonina heterogènia, burgesa i il·lustrada, definida especialment pel seu cosmopolitisme. L’assaig cita especialment nou noms: Oriol Regàs, Federico Correa, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Òscar Tusquets, Rosa Regàs, Colita, Teresa Gimpera i Beatriz de Moura. I al voltant tres escriptors que se’n distancien mentre els observen: Joan de Sagarra, Manolo Vázquez Montalbán i Juan Marsé. La seva vida va ser curta, tot i així,  segons Bohigas, es van establir uns vasos comunicants, entre la cultura de la Gauche Divine i l’estrictament catalana, que van projectar aquesta cap a l’exterior i cap a la modernitat.

Rosa Sensat: cap a l’escola del somni. A la tardor de 1965 es presenta una nova institució privada, però amb voluntat de servei públic, que rep el nom d’Escola de Mestres Rosa Sensat, hi ha com a fundadors: Marta Mata, Maria Teresa Codina, Jordi Cots, Enric Lluch, Anna Maria Roig, Maria Antònia Canals i Pere Darder. En el propi balanç de Vallverdú diu: Alguns dels valors que va establir Rosa Sensat, en el seu origen van influir en el desenvolupament de l’escola catalana fins a l’actualitat.

L’escoltisme, una baula catalanista. Segons l’historiador Albert Balcells l’escoltisme com a moviment antifranquista, va ser una força apolítica que va formar part del teixit cívic, cultural i educatiu, que va permetre en un primer moment, oferir una resistència legal a l’assimilisme descatalanitzant, i després contribuir a la reconstrucció nacional. Hi ha almenys tres etapes: Els Minyons de Muntanya i Germanor de Noies Guies durant el anys trenta, liderat per Batista i Roca; la majoritària Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE), confessional i antirepublicana, durant els anys 50 i primera meitat del 60 liderada per mossèn Batlle; i la minoritària Nois i Noies Escoltes (NINES) de tendència aconfessional i esquerranosa, a partir de la segona meitat del 60.

La immigració i el debat sobre la identitat. Del munt d’aportacions i reflexions recollides entre altres per Josep Termes i Mariona Lladonosa, l’assaig en subratlla les més significatives: Jordi Pujol el 1958 amb els dos opuscles: Per una doctrina de la immigració i Immigració i Catalunya. El mateix any, es publica l’article de Francesc Candel “Los otros catalanes” aparegut a la revista Jirafa i després el 1964, el llibre Els altres catalans, encarregat per Josep Benet i traduït per Ramon Folch i Camarasa. El 1965 Manuel Cruells, entra en el debat en una direcció nova amb la seva reflexió Els no catalans i nosaltres. Hi ha també altres aportacions importants que deixo per al lector del llibre. En el balanç de Vallverdú destaco: Valorem, en primer lloc, que la rebuda massiva de població forana els anys seixanta no va significar un desvetllament xenòfob, possiblement perquè el mestissatge ha estat consubstancial al nostre país. 

A parer meu

Sens dubte, un assaig que interessarà els qui vam viure de prop o de lluny alguns dels molts moments que apareixen al llarg del llibre, amb aquests més de 1000 noms propis, amb una recerca documental completíssima i també directa als protagonistes que donen al llibre un valor inestimable. També crec que pot interessar a tots aquells que ja són fills i filles d’aquests anys 60. En molts sentits una dècada prodigiosa a Catalunya i arreu del món.

Cadascú pot treure les seves pròpies conclusions, però si mirem els quinze àmbits analitzats en l’actualitat, veurem després de més 50 anys el llegat i també els dèficits que encara tenim com a societat en cadascun d’aquests àmbits, a més l’aparició de nous debats. Per exemple l’apartat El cinema, de l’escola de Barcelona ocupa tres pàgines dins del capítol de Bocaccio. La Gauche Divine. De ben segur que el cinema català dels seixanta, no va tenir la rellevància de la Nova Cançó i el Grup de Folk en la música.