Un segon tram històric del Funicular de Montjuïc

Part I

L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.  

Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.

Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.

La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams

El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.

Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït  durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.

Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.

El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototip de tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.

L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat. 

Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador  Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.

L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.

– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.

– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.

– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació,  “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”

– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.

Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…

Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.

Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.

Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.

El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.

Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.

Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.

L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis  provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.

L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.

Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.

També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.

L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929

Documentació

Visita efectuada agost de 2023

Betevé – secció: Va passar aquí,  Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.

Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

El petit funicular

Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.

Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.

El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)

El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.

A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.

Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.

Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…

Altres dades

Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.

De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.

Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.

Documentació

Visita efectuada agost de 2023

Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.

Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.