L’Illa de la Discòrdia III

El Modernisme tercera part

Gràcies al “pla” projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, iniciat l’any 1860, l’Eixample de Barcelona i particularment el Passeig de Gràcia és l’espai més impressionant dins del context europeu de la ruta del Modernisme Català. El Quadrat d’Or és conegut com el museu a l’aire lliure.

(foto: Viquipèdia)

La Mansana de la Discòrdia: es referia a la rivalitat professional existent de destacats arquitectes que van reformar altres cases i competir en el seu moment pels premis urbanístics convocats per l’Ajuntament de Barcelona, entre ells: Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí. Quan a Gaudí l’encarreguen la casa Batlló, ja sabia de l’existència, dels fets, de les altres dues cases rivals… i era conscient del repte que tenia. La coincidència dels tres arquitectes en un mateix tram i la proposta de Gaudí fou el detonant d’aquesta denominació. Aquestes cases modernistes, actualment formen un conjunt únic dintre de l’anomenat Quadrat d’Or, on la Casa Batlló, junt amb la Casa Amatller i la Casa Lleó Morera, són els tres edificis insígnia més importants de la coneguda “Mansana de la Discòrdia”. És un escenari únic, en el cor del Passeig de Gràcia, entre els carrers de Consell de Cent i Aragó format per cinc impressionats construccions:

1 – Casa Lleó Morera, núm. 35

Francesca Morera, inicia les reformes, entre el 1902 i 1905, de l’antiga casa Rocamora edifici construït l’any 1864, que fou la seu de la “Sociedad del Fomento del Ensanche”. El seu fill, el doctor Albert Lleó i Morera l’any 1904 continua i finalitza l’obra de Lluís Domènech i Montaner, i li dona el nom a l’edifici.

Es tracta d’una magnífica obra modernista, amb torreta i cúpula central, dues façanes simètriques, columnes de flors i de marbre colomí rossa. Edifici situat en el rovell de l’ou del modernisme barcelonès, en la cruïlla de la discòrdia. En els baixos s’instal·la el primer estudi fotogràfic, fins aleshores sempre s’instal·laven a dalt dels terrats dels edificis per tenir la màxima llum possible. El seu interior destaca pel seu refinament i qualitat artesanal, el vestíbul, l’escala, l’ascensor i la planta principal, representant un dels conjunts més rics i més ben conservats de l’art modernista: mosaics, pintures, marcs, escultures, vitralls, mobiliari, marqueteria, paviments… d’equitativa distribució de tots els detalls, i per descomptat l’encant de tota la seva façana.

És l’únic edifici de l’Illa de la Discòrdia que va aconseguir el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics l’any 1906, descrita com Palau de la Música a escala reduïda. Amb Domènech i Montaner i van col·laborar més de quaranta dels millors artistes i artesans que van fer una de les millors obres modernistes d’una intensa aportació artística.

És un dels edificis més fotografiats, que fou víctima de l’odi noucentista en obrir la botiga de Loewe, l’any 1943. Es van destruir les finestres modernistes de la planta baixa i de les quatre escultures existents, sols dues de les nimfes, les va salvar el porter de la finca, que anys més tard les va vendre a Salvador Dalí. Avui exposades en el Museu de Figueres.

Durant la Guerra Civil, l’edifici i sobretot la torre amb la cúpula va ser malmesa i parcialment destruïda pel foc de les metralladores. L’arquitecte Òscar Tusquets, en els anys 80, restaura i reconstrueix la planta baixa, els pinacles, la cornisa i el templet, recuperant part dels elements arquitectònics.

2 – Casa Camil Mulleres, núm. 37

Enric Sagnier Villavechia l’any 1911, va reformar l’edifici de l’any 1868, alterant i enriquint els balcons amb frisos per sota les rajoles, la tribuna i tota la façana, amb cossos sortits i elements ornamentals per sobre de la línia de la cornisa. En el vestíbul hi ha una escala que condueix al pis dels propietaris de l’edifici i un altre per la resta d’habitatges de lloguer dels pisos superiors.

Aquest edifici juntament amb la Casa Bonet, són edificis reconeguts com obres arquitectòniques modernistes, però no varen formar part de la pugna rival dels altres tres edificis.

3 – Casa Josefina Bonet, núm. 39

Inicialment, fou la Casa Torruella construïda l’any 1887 i reformada l’any 1915 per l’arquitecte Marcel.lià Coquillat i Llofriu. És una obra classicista, edifici entre mitgeres de planta baixa i cinc pisos, passa desapercebut donada la grandiositat de l’arquitectura modernista dels seus edificis  veïns. Sols destaquen la tribuna central, les finestres de la primera i segona planta, les dobles columnes, els arcs de mig punt i els balcons de pedra. La seva gran curiositat és trobar el Museu del Perfum, inaugurat l’any 1963, tot i que va obrir les portes per primera vegada l’any 1928 en un altre establiment de la ciutat. 

No serà l’edifici més famós del passeig, però sí el més aromàtic.

4 – Casa Amatller, núm.41

És el primer edifici del conjunt de la discòrdia. L’empresari xocolater Antoni Amatller l’any 1898 va comprar l’antic immoble de l’any 1875, per situar la seva residència, encarregant el projecte a Puig i Cadafalch – 1898-1900. Que construir un palau gòtic urbà, amb vestíbul o pati central i entrada de carruatges amb vitralls i llampares amb dues escales, una de molt sumptuosa que dona accés a l’habitatge principal i altre de més senzilla per la resta de pisos. Façana plana esglaonada, d’esgrafiats ocres i blancs i rajoles vitrificades vermelles i daurades.

Detalls d’inspiració medieval, escultures a les portes asimètriques d’entrada, finestres i capitells amb ornamentacions florals.

Actualment, és casa museu i fundació amb l’Institut Amatller d’Art Hispànic, que incorpora un gran arxiu fotogràfic i biblioteca.

5- Casa Batlló, núm. 43

1904 – 1906 Antoni Gaudí, reforma totalment l’edifici de 1875, per convertir. lo amb la residència de l’industrial tèxtil Josep Batlló. És el tercer immoble de la “discòrdia”. Gaudí va descartar l’enderroc de l’antic edifici i va efectuar una gran reforma integral de l’anterior arquitecte  Emili Sala i Cortés (professor d’arquitectura d’Antoni Gaudí) l’any 1875.

Va ampliar el vestíbul, afegir un cinquè pis, modificar totes les estances, ampliar els celoberts, refer l’escala i eliminar qualsevol angle o línia recta.

Destaca per la seva impressionant façana que reflecteix un mar en calma i la corona un dors d’un rèptil, que simbolitza la lluita de Sant Jordi contra el drac. Ens endinsem dins del ventre d’un drac. La torre d’agulla interpreta la llança  que es clava en el drac, coronada amb una creu ensenya de Sant Jordi, símbol del triomf del bé. Les escates blavoses del llom del drac, és tacat de sang vermellosa a un costat de la torre. Els balcons són fragments dels cranis i els pilars de les finestres del pis principal representen els ossos de les víctimes.

En el seu interior ple de sorpreses i refinats detalls arquitectònics. Es divideix amb tres parts. La part superior recorda el llom d’un dragó, fet de peces de ceràmica, on hi ha la torre d’agulla.

La part central, inspirada per la Mar Mediterrània, policromada i coberta de fragments de cristalls i de ceràmica on sobresurten els balcons.

La part inferior, ocupada pel pis principal amb cinc finestrals de cristalls policromats i sostingudes per vuit columnes. Els patis interiors donant lluminositat, l’escala simbolitza l’esquelet d’un dinosaure, les parets donen entreveure una cova erosionada per l’aigua. La totalitat del seu interior és una autèntica obra d’art i d’un gran valor artístic.

És una de les icones de la ciutat de Barcelona i un dels atractius culturals i turístics més ben valorats.  

La casa màgica de Gaudí és un viatge a la genialitat. És una de les màximes expressions per conèixer l’obra modernista de Gaudí.

Viatgem a l’origen de la inspiració de Gaudí: La Natura.  – Patrimoni Mundial de la UNESCO.

https://www.laramblabarcelona.com/ca/curiosidades-de-la-casa-batllo-que-te-haran-verla-con-otros-ojos/

L’edifici dissenyat per Gaudí recupera els ingressos i beneficis d’abans de la pandèmia. La tornada del turisme internacional ha disparat els resultats d’aquest monument propietat de la família Bernat Serra, antics propietaris de Chupa-Chups.      (El Nacional.cat)

Evidentment, aquest espectacular indret va fer un efecte crida, entre  la burgesia catalana, per presumir de tenir la millor de les cases al ben mig del passeig de tanta moda.

El 1906 els Malagrida, fan construir el seu edifici en el núm. 27, Sagnier fa la casa Mulleres al costat de la casa Amatller, la viuda Marfà, l’any 1905 a la cantonada amb el carrer València, entre moltes altres.

Tot aquest fet va desembocar, que el moviment modernista durés encara una altra dècada, mentre que a Europa es va acabar l’any 1905. És quan el passeig es va consolidar com a residència de l’alta burgesia i s’esdevé l’eix de què es coneixeria com el Quadrat d’Or. També i va ajudar la col·locació de les llambordes a tot el passeig, la circulació dels tramvies a les calçades laterals del passeig, la instal.lació dels famosos bancs-fanals de Pere Falqués i l’any 1902, el baixador del tren a l’encreuament del carrer d’Aragó, que va permetre obrir una estació-parada al centre de la ciutat, perquè els viatgers poguessin baixar en un lloc molt més cèntric que la llunyana estació de França.

Casa Lleó i Morera, 35 – Casa Camil Mulleres, 37 –Casa Josefina               Bonet, 39 – Casa Amatller, 41 – Casa Batlló, 43.

Podem sentir l’esplendor arquitectònic de la Barcelona de 1900’s, rodejat de records i vivències d’una època memorable.

Documentació: Viquipèdia – Barcelona sempre – Apunts i comentaris de la guia Srta. Alba –  Història de la casa Batlló- barcelonapaseodegracia.com

Fotografies: Barcelofília – “La Barcelona de antes” – Pròpies.