Mes: Octubre de 2025

El passat 22 de setembre, vàrem viure una tarda mot interessant amb la presentació i tertúlia del llibre Catalanofòbia. Una Immersió Ràpida, del Dr. i autor Josep Pich i Mitjana, en una de les sales de l’Ateneu barcelonès.

L’acte va aplegar un gran nombre de tertulians, que principalment volíem conèixer les motivacions i reflexions de l’estudi rigorós. Contrastant les manifestacions i cites més rellevants que és recopilant en el llibre i les conseqüències i hostilitats sofertes pel poble Català.

“La catalanofòbia fruit del nacionalisme més intransigent i excloent conreat tant per les dretes com per les esquerres espanyolistes. Tot i no haver pogut erradicar ni la llengua, ni la cultura ni el sentiment identitari català. Malgrat les mides uniformistes i castellanitzadores emprades”.

                                                       Borja de Riquer

Expressió de masses de l’espanyolisme, és la mostra de l’anticatalanisme sorgit del retard econòmic i cultural de la resta de l’estat i del xovinisme espanyol en contra de tots els catalans, als quals identifiquen amb una subclasse social…

Els militars que varen lluitar contra els independentistes cubans – (1898 – Cuba no era considerada una colònia, sinó una província d’ultramar, fins que es va perdre a favor dels americans) van veure una rèplica peninsular dels fets que havien portat les perdudes dels territoris d’ultramar. Això ha portat els espanyols d’extrema dreta a dir que preferien una Espanya: “antes roja que rota”.

Ferrer Gironès: ”Són l’expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat per seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s’imaginen l’assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de la violència”.

Una de les manifestacions més clares de la catalanofòbia és la persecució cap a la llengua catalana.

Josep Benet:  “La persecució del català va culminar amb l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya”.

La guerra dels Segadors va ser el moment en què sorgí la primera personificació dels catalans com a enemic interior de la “patria española”.

La constitució de Cadis de 1812: el seu primer article “ La nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”, és a dir, de tots els que habitaven l’imperi espanyol.

Catalunya vençuda, però no submisa: del segle XVIII.

Les cites: base de la catalanofòbia

 Cap 1:  “Trabaje… por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia” – Comte-duc de Olivares 25/12/1624

…”por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”  l’Espanya dels Austries i la Guerra dels Segadors 1624-1659.

Cap 2: “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” La fi de l’Estat català d’Antic Règim. Catalunya del segle XVIII.

“En tanto que en Cataluña quedare un solo catalán y piedras en los campos desiertos hemos de tener enemigo y guerra”. Frco. Gómez de Quevedo y Santibañez Villegas.

Quevedo mostra “una enemistat i incompatibilitat ètnica que només es pot resoldre amb l’aniquilació total de l’enemic”.

Els catalans: “respetan y obedecen, no por afecto y amor, sí por temor de la fuerza superior de las tropas”. José Patiño, 13 de juliol de 1714.

Cap 3:  “Sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal… solo así, doblaréis nuestra cerviz”. La consolidació del règim parlamentari liberal i la Renaixença (1814-1868)

Durant la guerra del Malcontents del 1827, els catalans que varen participar en la insurrecció i la rebel·lió, els seus líders van ser executats i uns tres-cents presos van ser deportats a Ceuta.

1842, el general Espartero: “Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”.

19 de maig de 1849 el capità general de Catalunya, Manuel de la Concha, aconsella als catalans, que renunciïn a la seva identitat per convertir-se “en adelante no más que españoles”.

1851 el general Joan Prim va ser elegit parlamentari. La resistència catalana a acceptar un sistema políticament centralista i culturalment uniformitzador va provocar reaccions de catalanofòbia… en el seu discurs del 24 de novembre de 1851: preguntar el perquè de tanta opressió a Catalunya… “pero si siendo españoles los queréis esclavos, y queréis continuar la política de Felipe V… y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como ciudad maldita: porque así, y solo así doblaréis nuestra cerviz”.

Es consolidava la imatge dels catalans com a rebels… i els partidaris del centralisme del gobierno central temien un potencial separatisme català. Els espanyols veien als catalans com el enemigo interior.

Alhora es pretenia no només erradicar l’analfabetisme, sinó també promoure l’alfabetització del castellà, la llengua oficial de España.

La Guerra d’Àfrica 1859-1860, la societat catalana va passar de l’entusiasme espanyolista, a la reivindicació de la seva pròpia nacionalitat…

1867 Reial Ordre, responia a la voluntat d’unificar lingüísticament i culturalment tota Espanya, amb els rumors que circulaven d’un hipotètic separatisme català i fins i tot la possibilitat de l’annexió de Catalunya a França…

Cap 4:  “ Y tenedlo entendido de ahora para siempre: yo amo con exaltación a mi patria… pertenezco a mi idolatrada España”.  El Sexenni democràtic i la primera República (1868-1874). Emilio Castellar 29 de juliol de 1873.

En triomfar la Revolució de 1868, el 30 de juliol el govern provisional va proclamar la caiguda de la monarquia, i enderrocant a Isabel II. Amadeu de Savoià, va ser monarca i cap d’estat des del 16 de novembre de 1870 fins a la seva abdicació l’11 de febrer de 1873.

Estanislao Figueres i Moragas, polític català, primer president de la Primera República Espanyola 1873, durant 4 mesos escassos. En una reunió del Consell de Ministres va arribar a dir cridant: “Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres”. L’11 de juny de 1873, va deixar la seva dimissió sobre la taula i va agafar un tren cap a París.

El va substituir Francesc Pi i Maragall, polític català, que fou el segon president i cap de govern de la Primera República. Va durar trenta-vuit dies. No va poder evitar la insurrecció obrerista d’Alcoi i dimitir el 18 de juliol de 1873. El va substituir Nicólas Salmerón, que va dimitir al·legant problemes de consciència per signar dues sentències de mort, el seu mandat durar cinquanta-un dies, i el succeeix Emilio Castellar, que fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola. El seu mandat es va iniciar el 7 de setembre de 1873, fins al 3 de gener de 1874, escassos quatre mesos.

Llei del Notariat del 9 de novembre de 1874: “cuando se hubiese de insertar documento, frase o palabra de otro idioma, o dialecto, se extenderá inmediatamente su traducción en escritura en castellano”.

El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez, proclama monarca al fill d’Isabel II Alfonso XII, que retorna a Espanya i restaura la monarquia borbònica.

La primera República va ser efímera i convulsa, però va ser l’embrió dels projectes de la segona República del 14 d’abril de 1931.

Cap 5: “Una cosa és Espanya i una altra Catalunya!!” La restauració del catalanisme (1875-1901).

Antonio Cánovas del Castillo, va crear un sistema polític que prioritzava el torn de partits, entre conservadors i liberals, que el monarca anomenava, un nou cap de govern procedent del partit opositor en cada torn.

L’escriptora i periodista irlandesa Hannah Lynch, va conèixer nobles catalans que detestaven el castellà i preferirien la dominació francesa o anglesa a continuar formant part d’Espanya.

L’espanyolisme es fa més evident amb persones vinculades al liberalisme com el polític del diari El Imparcial (menys mal) Fernando Soldevilla Ruiz “en su alarde de españolismo puro y sin tacha, los catalanes son una enfermedad desdichadamente crónica”, o Antonio Royo Villanova o intel·lectuals com Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset (menys mal que eren liberals !!)

Cap 6:  “Fusilará a algunos miles para que los demás nos dejen tranquilos” . La politització del catalanisme i l’esclat de la catalanofòbia (1901-1923) – general Valeriano Weyler Nicolau, a gritos de viva España.

“En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, tendremos enemigos y guerra”.

Enric Prat de la Riba 1870 – 1917 / Les Bases de Manresa 1892 / Bartomeu Robert i Yarzábal – Dr. Robert 1842 – 1902 / Frederic Rahola i Trèmols 1859 – 1919 / la lliga regionalista – Francesc Cambó i Batlle 1876 – 1947 fundador de la Lliga Regionalista 1901.

“Amantes de nuestra patria adorada… cabe plantearse los verdaderos problemas de nuestro porvenir: La Unión Ibérica, la conquista o la destrucción de Gibraltar, la civilización y colonización del Norte de África… y el separatismo con caracteres serios y graves, para desgracia y deshonra nuestra… que la gangrena del separatismo se va extendiendo por desgracia en aquellas miserables revoluciones cuyo final fueron las pérdidas de nuestra Cuba y Filipinas, es todo el movimiento político que hoy se desarrolla en Cataluña. Las ideas no se fusilan”.

… proposaven una sèrie de mesures: que els catalans no poguessin exercir càrrecs oficials a Catalunya, restricció dels seus drets civils com a espanyols, així com la selecció dels funcionaris i professors per treballar a Catalunya i uniformització (supressió) d’erradicar la llengua catalana.

El 1905, el Progrés Autonomista va celebrar el tercer aniversari de la independència de Cuba.

El “partit militar”, començava a posar-se nerviós davant l’amenaça de reproduir-se a Catalunya el fet que varen succeir als territoris d’ultramar el 1898.

Els primers enemics interns varen ser els jueus expulsats en el 1492; els segons els musulmans expulsats en el segle XVII, i ara som nosaltres.

Quan mora Isabel la catòlica, el 1504, li diuen al rei que tornes a casa seva “por perro catalán”.

El desastre d’Annual: causa de la gran crisi política; el tràfic d’armes, les corrupteles, la covardia i la incompetència dels militars espanyols, avesats a disparar contra civils, juntament amb la neteja ètnica de rifenys i el fracàs i decadència d’una política colonial nefasta, deteriora la monarquia d’Alfons XIII i dona peu pel cop d’estat de Primo de Rivera (1923).

El fet que el govern espanyol acceptés la constitució de la Mancomunitat 1914 – 1923/25, tot i les seves limitacions, va significar reconèixer l’existència legal de Catalunya, tot i que, els militars mai no van suprimir la capitania general catalana.

Severiano Martínez Anido, el varen enviar a Barcelona, on va actuar com si estigués en campanya, i com a cap de la policia de Barcelona, aplicar la “llei de fugues”.

Cap. 7: “Las Regiones no Serán Nunca Autónomas: los Municipios, sí”. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, va fer l’últim intent per recuperar el projecte de regionalitzar Espanya i atenuar l’aplicació del R.D. contra el “separatisme”. El 25 de març de 1925, el monarca com a “rey patriota”, i com a bon descendent de Felipe V, seguirà les seves “arrels”, purgant el personal de totes les Institucions Catalanes, eliminant la llengua i tots els símbols públics del catalanisme.

L’any 1928 van ser enderrocades les quatre columnes que representaven les quatre barres de la senyera catalana, situades a plaça Espanya. No volien que un símbol catalanista i a més del mateix Puig i Cadafalch, fos present durant l’Exposició Internacional del 1929.

Cap. 8: “España es una sola ley, una sola lengua, una sola cultura, una sola economía y un solo amor. El Estatuto quiere pluralizar estos sentimientos y no debemos consentirlo”.  La II República i la Guerra Civil (1931-1939). – “publicación de El Imparcial”.

El 14 d’abril de 1931, Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament va proclamar la República i Francesc Macià va declarar la República Catalana, com a estat integrat a la Federació Ibèrica, des del Palau de la Generalitat, i a Madrid es proclamava la Segona República.

La Generalitat provisional va nomenar una ponència per redactar l’Estatut de Núria el 20 de juny de 1931. “El Imparcial” (te collons) afirmava que: “El Estatuto catalán es un quiste purulento que no tiene más terapéutica que la cirugía”. El posicionament d’Unamuno, envers l’Estatut, era plenament compartit per l’extrema dreta espanyolista…

L’agost del 32, fracàs del cop d’estat militar encapçalat pel general Sanjurjo…

Lluís Companys presideix la Generalitat després de la defunció de Macià el Nadal de 1933.

Azaña va dir: “Cataluña es el baluarte de la Republica” i els nacionalistes espanyols catalanòfobs l’acusen de “separatista”. Companys proclama l’Estat Català dins de la República federal espanyola. L’exèrcit fidel al govern central va reprimir la insurrecció amb 74 morts, més de 250 ferits i milers de detinguts.

El 7 d’octubre la “Falange Española” de José Antonio, organitza una manifestació amb el lema “Viva la unidad de España”. La Generalitat de Catalunya és declarada amb rebel·lia i tot el govern va acabar empresonat. Comparaven els catalanistes amb els jueus. Això vinculava la catalanofòbia amb l’antisemitisme (com l’Alemanya nazi). En les eleccions de febrer del 36, els presos de la Generalitat van ser alliberats i el govern restituït.

José Calvo Sotelo, monàrquic i exministre de la dictadura de Primo de Rivera va dir: “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera…”

El juliol del 36, un dels motius del cop d’estat va ser la catalanofòbia, que desencadenar amb la Guerra Civil. Els colpistes s’auto-identificaven com a “nacionales”, perquè eren els nacionalistes “apanyols”. Franco aspirava a construir un nou “imperi apanyol”. Crea la Falange y las Jons i publica articles que acusaven a tots els catalans: “sin excepcionar, a que todos los catalanes fueran injertos de masonería y separatismo”.

1968 el periodista del diari falangista i d’extrema dreta, va difrondre l’odi contra Catalunya i defensava que: “Cataluña debería ser sembrada de sal”. Franco l’abril de 1938, va derogar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a més de prohibir l’ús públic de la llengua catalana. “Si sabes hablar, habla español”. Es va concretar peticions de desmembrar Catalunya i eliminar-ne el nom, anar contra els “judeo-catalanes” impulsors del separatisme. Que Tortosa passés a formar part d’Aragó que tota Catalunya es convertís en territorio aragonés, a la vegada que els catalans paguessin una contribución especial como reparación pels danys de guerra (cosa, crec, que avui dia encara estem pagant).

Cap. 9:  “Todos los catalanes son una mierda”. L’Espanya de Franco (1939-1975).

El seu nacionalisme es reflectia en el lema: “España una, grande y libre para unir los nombres de Dios y España”, a crits de:“! arriba España !”.

---

Varen tornar a la càrrega perseguint i prohibint el català, clausurar totes les entitats catalanes, estengueren la seva repressió a qualsevol signe i símbol públic de catalanitat. Prohibir els noms en català al registre civil, canviar els noms de carrers i poblacions, inclús en les inscripcions de les làpides dels cementiris. Sols saben vèncer, com sempre han demostrat durant segles, amb violència i a base de cops d’estat.

Utilitzar el català era motiu de depuració professional i fins i tot motiu de presó. Durant més de 25 anys el periodisme en català va ser erradicat. Fins a l’any 1965 la Universitat no va poder restablir la càtedra de Llengua i Literatura Catalanes…  “Si eres español, habla español”.

L’escola i el servei militar era una fàbrica d’espanyols: “a la mili et faran un home”.

Tot i introduir el castellà a les escoles, a la televisió, a les empreses i al servei militar obligatori, no varen aconseguir erradicar el català.

La Vanguardia, passa a dir-se “La Vanguardia Española”. La propietat continua en mans de la família Godó, però el franquisme s’atorgava la potestat de nomenar els directors generals de tots els diaris, tant públics com privats. Durant 21 anys Galinsoga va ser-ne el director, implantant la ideologia del règim.

Galinsoga, el 29 de juny de 1959, es va indignar perquè en una església, que va entrar per escoltar missa, se celebra en català i va exclamar a crits: “Todos los catalanes son una mierda”. Iniciant fortes amenaces al rector de la parròquia.

Això va indignar a tota la societat catalana, i es va començar un complot per a no comprar el diari. El grup que va engegar la campanya del boicot, estava liderat per Jordi Pujol i Soley.

La població catalana deixa de comprar el diari. Els Godó davant les pressions demanen al dictador que substitueixi a Galinsoga com a director, a causa de les perdudes econòmiques.

Franco accedeix i posa a un tal: Aznar Zubigaray, ves per on, “el abuelo de José Mari”.

Cap. 10: “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano…”. La transicio i l’Espanya de les Autonomies (1975-2003).

La transició va començar com a feixista, va evolucionar cap al nacional-catolicisme i després amb democràcia orgànica i ara en una monarquia democràtica parlamentària (?)

El 23 d’octubre de 1977, Josep Tarradellas tornar de l’exili com a president de la Generalitat de Catalunya, amb el famós: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí “.

Amb la constitució del 1978, es va establir una “ruptura pactada amb la dictadura”, que es fonamenta “en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos… “. Els set ponents de la Constitució varen haver d’acceptar inexcusablement l’article núm. 2, obligats per la Moncloa a acceptar requisits indispensables per la seva aprovació, en especial Jordi Solé i Tura, i que si no acceptaven les mencionades imposicions que havia enviat la Moncloa, tot podia quedar en un no-res. Es corria el risc d’una nova Guerra Civil. Com diu l’article núm. 8: “Las Fuerzas Armadas, tienen la misión de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”.

La constitució espanyola no va ser tal, va ser un pacte polític.

Art. 2: “La nación española es indivisible”

Art 3: “El castellano es la lengua española oficial del Estado”.

La catalanofòbia queda reflectida en el text constitucional, en l’article 145 “ En ningún caso se admitirá la federación de las Comunidades Autónomas. La hacienda pública española es igual per a totes las regions, excepto vascos, navarros y canarios”.

En l’any 1979 l’estat de les autonomies: “café para todos”.

Les primeres eleccions autonòmiques les va guanyar CiU.

L’any 1981, el diari “Ya” afirma: “Sepan los catalanes, que Cataluña no es una nación, sino una parte de la nació española”… “que se nos dirigan en castellano, que como es bien sabido lo hablan más de 300 millones de personas. Que bastante mal lo pasamos los españoles cuando nos vemos forzados a visitar Cataluña”.

1984: Felipe González, que mai s’ha amagat de la seva catalanofòbia va afirmar: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

En el 1990, Carmen Rico Godoy, tot i ser feminista i antifranquista, també va ser anticatalanista, en afirmar: “de catalanes y vascos abertzales estamos todos mucho más que hartitos… no hay manera de deshacerse de ellos. Reclamemos el derecho de autodeterminación de los españoles para tirarlos por la borda”.

O del president socialista extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va dir en el 1991: “Cataluña es una comunidad más rica que Extremadura, no porque le haya tocado la lotería, sino porque ha estado robando políticamente al resto de las regiones durante el régimen anterior”.

1994, el membre de la RAE, Gregorio Salvador deia: “Lo que se está haciendo en Cataluña es una atrocidad… comienza a haber catalanes que no saben hablar el castellano”. O Lorenzo López Sancho de l’ABC que els catalans, com els “judíos explotan el victimismo, pero ellos se han ahorrado el holocausto”, i no diguem de la Fundación FAES, que va defensar que apanya era una nació “milenaria”; o del “terrorista” Jiménez Losantos: “desde hace un cuarto de siglo el nacionalismo catalán ha atropellado deliberadamente y sistemáticamente los derechos individuales de millones de ciudadanos españoles”. De Paco Umbral, de José Antonio Vara, d’Eduardo Zaplana, Alejo Vidal Quadras, Juan Carlos Girauta, Mario Vargas Llosa i de tants i tants altres aberrants catalanòfons; n’hi ha per escriure un llibre.

El 1996, el PP: “Pujol, enano habla castellano”, tot i que Aznar: “Hablo catalán en la intimidad”. No oblidem a sa majestat Juan Carlos I l’abril de 2001, amb la famosa frase, títol d’aquest capítol “… fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”…   (Té collons…)

El 2003 el govern del PP es materialitza una gegantina bandera apanyola a la plaça de Colón de Madriz i  l’estructura radial dels trens d’alta velocitat. Amb la majoria absoluta d’Aznar, afirma: “…quiero una España sin guetos culturales y sin tribus ni mitos étnicos”.

“Dicen que Cataluña es una nación, pero nación aquí solo hay una: Es-pa-ña!”.

Cap. 11: “No debemos ceder al chantaje de minorías en extinción”. El nou Estatut, el procés i la revifada de la catalanofòbia (2003-2022-24).

El 14 de març del 2004, abans que Zapatero guanyes les eleccions va exclamar: “Apoyaré el Estatuto que apruebe el pueblo de Cataluña”.

Gregorio Salvador, sotsdirector de la RAE, en 2004, contrari al bilingüisme, perquè ciutadans espanyols començaven a parlar malament el castellà: “No se puede abandonar la segunda lengua del mundo por otra de más pequeña”. O “Alejo” Vidal Quadras: “No debemos ofender a España hablando en catalán en el Congreso y convertir Cataluña en un oasis de corrupción”.

Repercussions econòmiques: Mariano Rajoy, 2006: “Los catalanes hacen cosas”, “el castellano está ahora perseguido en Cataluña como lo estuvo el catalán en tiempos de Franco”. Esperanza Aguirre, 2006: amb l’oferta pública de Gas Natural, a Endesa va dir, si la seu passava de la capital apanyola a la catalana o sigui: “fuera del territorio nacional”, seria “mejor que Endesa fuera controlada por una firma alemana antes que por Gas Natural”.

Això no és anticatalanisme, és catalanofòbia. Amb les eleccions del 2008 Endesa va establir la seva seu social a Madriz. Tant les dretes com les esquerres espanyoles volen el centralisme, el km 0.

El socialista Pedro Solves, davant de l’argument que el nou Estatut ”blindaria” una sèrie de competències, replicarien que “no hay más blindaje que la Brunete”.

Alfonso Guerra abril 2006: “Nos hemos ventilao el Estatuto como nos ventilamos el plan Ibarretxe”. O els missatges del catalanòfob Alberto Boadella: “Vivo en Cataluña, pero es como un exilio” – “si yo fuera presidente, metería a Mas entre rejas” – “sin el catalán seriamos más felices”.

Agost de 2009, Libertad Digital: “Cataluña vive de lo que mata. Es la comunidad parasita por excelencia de Europa”. Joaquin Leguina del PSOE: “Cataluña es el único lugar de España en el cual los cacos de los diferentes partidos roban juntos”; “la independencia es ilegal, la guardia civil no”. Juan Ignacio Wert, ministre de cultura del PP. “algunos niños se esconden en el patio para hablar castellano y que no les castiguen”- “se han de españolizar a los niños catalanes”.

Setembre de 2012, José M. Aznar: “Antes de que se rompa España se romperá Cataluña, egoístas campesinos y mezquinos os echaran fuera de Europa y del euro, el sistema de pensiones se os colapsará y los títulos universitarios no serán válidos; incluso el Barça no podrá jugar la liga… “

Cal recordar l’assalt l’11 de setembre de 2013 al Centre Cultural Blanquerna de Madriz, amb fortes agressions verbals i físiques al crit de: “No nos engañan, Cataluña es España”. O la presidenta d’Aragó del PP Luisa Fernanda Rudi, manifestant que aquí no es parlava el català sinó la lapao.

El 2014 l’exministre socialista Maria Antonia Trujillo: “Vamos a ver, ¿para qué asuntos importantes sirve saber catalán ?”.

En l’intent del 14 de març de 2014, d’Artur Mas de celebrar una consulta de participació ciutadana, el poder judicial espanyol i Mariano Rajoy va iniciar una persecució contra tots els organitzadors i va esclatar un gran episodi de catalanofòbia descomunal arreu del país.

El “popular” Miguel Angel Rodríguez, en un programa d’Antena 3 que presentava Susana Griso, recordant l’afusellament del president Companys el 15 d’octubre de 1940: “El problema que tiene Mas es que quiere ser víctima y lo que le vendría bien es que lo fusilaran y entonces estaría fantástico”.

Alfonso Guerra va afirmar que: “votar la independencia es tan ilegal, como hacerlo sobre si los maridos pueden golpear a sus mujeres o si expulsamos a los gitanos de España”. O quan Rosa Díez que va declarar: “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, lo de Cataluña es peor”.

El 24  de març de 2015, després de l’accident d’aviació de Germanwings, es varen fer piulades que deien:“Lo del accidente de aviación me parece muy bien si había catalanes dentro de él”.

Un “gran” espanyolista, Albert Ribera, que no és catalanista, en un acte d’imprudència supremacista, va fer una petita crítica a “lord” Jiménez Losantos, i aquest el va humiliar públicament , “… ni dios te va hacer ni caso, porque eso es así y tú no tienes ni idea. Esto te pasa porque eres catalán, por muy anti-independentista que fueses”.  (2016)

I no cal dir el que va passar amb el procés, el referèndum del primer d’octubre, amb Puigdemont, la proclamació de la República, els piolins i pallises. En definitiva, l’opinió del nacionalisme apanyol-catalanòfob, tal com va sentenciar José García Domínguez a Libertad Digital: “Una nación solo puede existir si, llegado el caso, se está dispuesto a defenderla con las armes en la mano. Por eso España lo es y Cataluña nunca lo será”.

La manifestació de l’11 de setembre de 2017 va ser la més multitudinària i pacifica de la història, amb pancartes de “Referèndum és Democràcia”. L’aplicació de l’article 155, el 20 de setembre va arribar a Barcelona el més gran contingent policial de tal magnitud que els “agents”, van ser allotjats en vaixells ancorats al port de Barcelona amb condicions més que deplorables, al crit de: “A por ellos” – “el uno de octubre, no habrá ni urnas, ni papeletas ni lugar para votar”. ”. Amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 8º de la “sagrada constitución”, hi havia pocs dubtes de fet que si intervenia l’exèrcit, estaríem parlant de morts i no de contusionats.

Mostra de l’espanyolisme més merdós i banal amb actuacions policials humiliants, incapaços de detectar ni una punyetera Urna ni papereta. Un altre cop va ser la societat civil catalana qui va defensar les urnes i les votacions, al preu de rebre una fortíssima i brutal violència de les anomenades forces d’ordre públic, que han de vetllar per la seguretat de tots els seus ciutadans. Fets històrics que romandran en la memòria del nostre Gran País-Catalunya.

El 21 de desembre de 2017, Mariano Rajoy dins de l’aplicació de l’article 155 convocà eleccions autonòmiques. La llista més votada va ser Ciutadans de Inés Arrimades (otra que tal baila). El bloc independentista, força dividit renova la majoria parlamentària, però Carles Puigdemont i la resta de candidats proposats, estant inhabilitats, empresonats o a l’exili. Finalment, el 10 de maig de 2018 Joaquim Torra i Pla fou investit com a 131º president de la Generalitat i forma govern amb coalició de Junts i Esquerra. Després del contundent missatge del Borbó del 3 d’octubre, queda pales, una vegada més, que la catalanofòbia, molt encabronada continua molt activa.

No obstant els vots independentistes varen ser fonamentals per la moció de censura que presidia Mariano Rajoy i es canviés pel socialista Pedro Sánchez.

Amb l’arribada de la Pandèmia, el president de la generalitat Joaquim Torra va ser destituït i inhabilitat per no treure una pancarta del Palau. Es varen tornar a fer eleccions, i les va guanyar el PSC, però les formacions independentistes amb majoria varen mantenir el control de la Generalitat, amb Pere Aragonès. Tot i que les forces independentistes estaven cada vegada més i més dividides.

L’agost de 2024, començar la lluita del concert econòmic, amb Illa al capdavant de la Generalitat; el procés definitivament s’ha acabat, però la catalanofòbia no, tal com va dir Jordi Sánchez.

I tornem a la càrrega amb cites malsonants dels principals líders “socialistos i espanyolistes”, com Alfonso Guerra, Felipe González i la realitat que aquest professen i mantenen és quan afirmen: “La riqueza de Cataluña no es de los catalanes, es de todos”, “ quien lo niegue será acusado de insolidario” García Page / Amén !!.

Cap. 12: “Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”.

Conclusions: S’ha explicat en els diferents capítols de forma cronològica, el xoc de dues culturals enfrontades de fa segles. Impossibles d’entendre’s, des de la Guerra dels Segadors del segle XVII. La catalanofòbia té unes arrels històriques profundes. I pensar o dir que la comunitat internacional ens observa i ens defensarà, és una utopia… És una merda!!, tal com va quedar reflectit en el Tractat dels Pirineus de 1659, o en el Tractat d’Utrecht entre 1713 i 1715, ni en el manifest The Deporable History of the Catalans d’Anglaterra de 1714. Ni a inicis del s. XIX quan l’imperi francès es va annexionar Catalunya, fins a perdre’ns enfront de la derrota de l’imperi rus. Ni els vencedors de la I GM amb el dret d’autodeterminació dels pobles no van escoltar les reivindicacions catalanes. Durant la Guerra Civil espanyola, la república francesa ens va donar de nou una altra punyalada per l’esquena tremenda. Ni les Nacions Unides després de la II GM no varen ser capaços d’imposar la legalitat internacional, per erradicar el feixisme d’Europa.

Queda més que demostrat que la comunitat internacional es fa l’orni; sempre cega i sorda, davant conflictes extremadament importants; com els actuals conflictes bèl·lics d’Ucraïna i de Gaza. Qui té el poder i la força de les armes: Mana.

“La història no ho explica tot, però sense la història no s’entén res” – Ferran Requejo.

“Qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la” – George Santayana.

Ens hauríem d’aplicar la dita que: “No hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.

Els patriotes nacionalistes i la seva “constitución”, no reconeix el dret d’autodeterminació de les nacionalitats espanyoles, i si no els agrada, com va diria Groucho Marx: “se aplicará el articulo 8º”

El nacionalisme espanyol no ha sigut, ni és ni serà capaç, d’erradicar ni la llengua catalana ni el catalanisme.

Tanmateix, el moviment independentista català faria bé d’abandonar les “Il·lusions” i basar la seva actuació en el realisme, perquè el “dinosaure continua present”, i ens considera una “minoría en extinción”. El que no hauria de passar és que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra.

Sense oblidar les persecucions culturals esportives i econòmiques que ha patit, un escut, un sentiment, de la nostra història com el F.C.B., però això és temari d’un altre capítol.

Molt agraït al professor i doctor Josep Pich i Mitjana, per aquest excel·lent llibre.

Extracte del Llibre “Catalanofòbia – Una Immersió Ràpida”.

Fotografies: Wikipedia, Google i pròpies.

Avui, recordem: 27/09/2025 – el 50ª aniversari darrers afusellaments del franquisme.

                      Resumin: “Catalunya és un miracle”.

Molt recomanable la seva lectura per entendre la relació Catalunya/Espanya. El professor Pich l’analitza des de l’any 1641, fins als nostres dies, aclareixin el perquè d’aquesta “relació” amb rigor acadèmic estricte.