Agents internacionals encoberts del servei d’intel.ligència israelià juntament amb gent del poble etíop, utilitzant un antic hotel com a refugi i punt de concentració per acollir a milers de refugiats jueus negres d’Etiòpia, per traslladar-los a un món millor.
La pel.lícula es basa en fets reals, i es fa servir la reobertura d’un atrotinat hotel turístic abandonat en la costa de Sudan, per camuflar tota l’operació de fugida, d’éssers rescatats de la guerra civil, de les penúries i matances ètniques i religioses, i ser traslladats a Israel.
Dins de la improvisació i poca planifició estratègica de l’operació va ser tot un èxit, capaç d’alliberar a milers de refugitas d’una mort segura. Varen haver de patir persecucions i recorrer centenars de quilòmetres a través del desert, amb moltíssimes baixes, fins a poder ser traslladats, finalment en avió o vaixell fins a Israel. Els fets es remunten a més de quaranta anys, i el que la pel.lícula ens vol transmetre és que l’espectador agafi consciència sobre la dimensió del desastre humanitari dels refugiats en general, i dels jueus negres etíops en particular.
Avui dia aquesta comunitat i els seus descendents, tot i estar establerts dins de l’estat d’Israel, encara no estan ben integrats ni reconeguts dins de la comunitat jueva. Es consideren marginats, patint fortes discriminacions racials i suportant freqüentment violències policials.
La crítica menciona que la pel.lícula no aconsegueix treure tot el suc a la potent història real del que realment va succeir, i ens ofereix millors intencions que resultats. Així i tot, penso que és recomanable.
Thomas Childers, especialista i estudiós de l’Alemania nazi, analitza els fets històrics, que varen propiciar l’evolució i creixement d’aquell règim, impregnant tota Alemanya, i causant finalment un canvi a tot Europa i a la resta del món. Thomas Childers mostra una visió de conjunt d’aquella tragèdia humana, que avui encara ens commou.
Molts alemanys han culpat a austríacs i bavaresos de ser la llavor del nazisme, amb especulacions no contrastades, que Adolf Hitler podia haver tingut algun gen jueu.
Sinopsi
El context històric i les circumstàncies que expliquen aquell nefast règim són, entre altres: la derrota a la Guerra Europea de 1914 – 1918, la caiguda del Kàiser, el comunisme bolxevic revolucionari, l’explosió de la revolució russa, els nacionalismes pangermanistes, la crisi de la dèbil democràcia de Weimar, el pacte ruinós del tractat de Versalles, el crac del 29, la curiosa paradoxa del partit NSDAP, que agrupava revolucionaris d’esquerra o conservadors de dretes (Heinrich Himmler), militars disgustats amb el tractat de Versalles (Hermann Göring), cínics profesors universitaris (Joseph Göbbels), ideòlegs (Alfred Rosenberg), i molts altres personatges execrables (Julius Streicher, Adolf Eichmann, Reinhard Heydrich, Rudolf Hess, Martin Bosmann).
El nexe d’unió serà Adolf Hitler, un caporal, a qui varen diagnosticar com un “psicòpata amb histèria” i que fou un desertor de l’exèrcit austríac. A partir del departament de propaganda del serveis secrets militars alemanys, comença la seva política activa. Aviat sorgeixen paraules com “volk, lebensraum, putsch, auschlunss” que justifiquen els fets.
Tot aquest conglomerat de personatges es va anar transformant en una organització política amb l’ajut dels porucs i conservadors empresaris alemanys com: Thyssen, Krupp, Vögler, Rosterg, Wolf-Dietrin i altres grups empresarials com: Basf, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Telefunken, Allianz, o sigui l’elit de la indústria i de les finances. Finalment, faran fora un petit grup d’esquerres – “La nit dels ganivets llargs” creant allò que tenien en comú, la simbiosi i l’odi existent entre el marxime i el capital financer del jueus.
Crearan una ideologia forta, l’antijudeisme – ” La nit dels vidres trencats” – una orgia de violència, incendis, pallisses, assassinats, saquejos. Són alguns exemples d’una barbàrie extrema. Per a la creació d’una raça ària superior no dubten a suprimir els altres partits i crear camps de concentració, per reduir, primer, els enemics polítics i després els jueus i altres races inferiors. Un intent de rentat de cara van ser els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. I després l’annexió d’Àustria, l’invasió de Polònia – 1939 i Txecoslovàquia. La Guerra Mundial de 1939 a 1945, amb més de 60 mil·lions de morts i l’Holocaust amb més de 6 mil·lions de jueus assassinats.
Un llibre diferent a d’altres, que aconsegueix captivar el lector i invitar-lo a la reflexió.
El pare de Hitler era molt estricte i autoritari, ell un caràcter reservat, tímid, malaltís, marginat, sense amics, no els volia, ni tan sols els necessitava, a més tenia poc interès per les noies, evitava el contacte físic com donar la mà i es refugiava en la seva mare.
L’odi al marxisme, al bolxevisme, l’antisemitisme, van néixer a la gran Viena, que no es podia convertir en el gran Jerusalem d’Europa. Un jueu segueix sent un jueu hagi estat batejat o no. Tothom identificat com a jueu és un traidor. Els jueus ho controlen tot, la premsa, els bancs, el capital
Hitler és un gran manipulador, narcisista, que necessita envoltar-se d’indivius excèntrics i fanàtics i intel·ligents. És un personatge solitari, amb un odi extrem a la democràcia liberal. Va veure com en un mítin, el novembre de 1923, en una cerveseria, amb 34 anys i el seu discurs va provocar una autèntica revolta, el Pustch de Munic.
Childers dóna vida en aquest llibre als temps aterridors, des de l’ascens dels nazis fins la consolidació del seu poder, un cop arriben el 1932 a formar el partit polític més gran d’Alemanya, transformant la democràcia en un estat totalitari, iniciant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.
Ens analitza tots els fets històrics i la seva evolució. Es un llibre amb un poderós recordatori del què pot arribar a succeir quan ningú controla qui exerceix el poder.
Comèdia francesa de l’any 1958, amb Jacques Tati com a productor, guionista, director i actor principal. És la seva primera pel·lícula en color i la tercera del seu repertori, després de Jour de fete de 1949 i de Les vacances de Monsieur Hulot de 1953. Segueix el mateix fil conductor de quatre de les seves sis pel·lícules: Monsieur Hulot personatge amable, extravagant, fumador de pipa, sempre amb la mateixa gavardina, sombrero i bastó. Ingenu, tímid, humil, atabalat, innocent, maldestre, inoportú però tendre, humà, amable, encantador i exageradament educat.
Sàtires simples, innocents i a la vegada inofensives, de burla còmica sense mala intenció. Diàlegs de fons que s’entenen perfectament sense dir res, amb sorolls que camuflen les paraules, actuacions necessàries per al contingut de la comèdia.
Monsieur Hulot és un personatge que ridiculitza les situacions corrents i vulgars amb ironia còmica, amb multitud d’escenes fora de context. Tot ell, alt i prim, de cames llarges, moviments exagerats i estridents, i amb gestos i posats estranys. Mestre de la mímica i d’expressions serioses amb un fort sentit de l’humor.
Jacques Tati és un excel·lent dominador dels gags, seguidor de les petjades dels mestres del cinema mut, com Buster Keaton, Laurel and Hardy, Chales Chaplin o Harold Lloyd, però també acabarà fent escola per a còmics posteriors com Peter Sellers, Dick van Dyke, Benny Hill o Rowan Atkinson.
Sinopsi
Mon oncle és una crítica a una nova societat ultramoderna que creix en una zona residencial burgesa, amb un excès de consum tecnològic robotoritzat i comandaments a distància. Un nou diseny arquitectònic, fred, impersonal, tancat entre murs, aïllat, no visible des de l’exterior que vol ser l’enveja dels veïns, familiars i coneguts.
El seu nebot, sempre avorrit i que no disfruta del seu entorn per por a trencar qualsevol estri o mecanisme. Fill d’un empresari industrial benestant, perdonavides, que està per damunt de la resta de mortals, superficial, prepotent i burgès; i de madame Arpel, germana de Mr. Hulot que sempre tracta d’integrar-lo en aquesta societat buida i moderna.
L’oncle viu modestament en el barri antic de la ciutat, en un edifici vell i atroninat, amb diferens nivells, i on a travès de les finestres, s’observa el recorregut, el laberint d’escales, passadissos i habitatges mal distribuïts que ha de traspasar, des de l’entrada fins a arribar a les seves golfes, on no és possible mantenir una intimitat, ni fugir de les mirades furtives i tafaneries de la resta de veïns.
Monsier Hulot és el nexe d’unió entre aquests dos mons tant diferents. Cada dia recull el nebot a l’escola i abans de portar-lo a casa seva, recorre el seu barri, que el vailet troba més senzil, acollidor i més proper. Aquí pot gaudir del carrer, córrer pels solars, embrutar-se, jugar, cridar, esbarallar-se amb els companys trapelles. Aquí descobreix la picaresca, comparteix berenars senzills i el bullici de l’anar i venir de la gent del barri. Aquest petit món és la seva alegria, el seu esbarjo on fuig de l’aïllament i de l’avorriment que envolta, l’altre món on viu confinat i sobreprotegit.
Resulta impossible explicar la quantitat d’escenes i situacions inversemblants, carregades d’humor. L’entrevista de treball. L’aldarull el primer dia de feina a l’empresa del cunyat. La festa a casa de la germana. La invitada que riu descaradament sense solta ni volta. L’entrada de la veïna, que confonen amb una venedora ambulant de catifes. Un jardí de disseny exclusiu, però gens funcional. La cuina atòmica amb gags espectaculars de mon oncle. Les diverses sequències dels gossos al carrer. El venedor de fruites i verdures del mercat ambulant. La plaça del poble on els veïns la fan petar. L’escombriaire que no fot brot i xerra com un lloro. La portera de l’escala. La canalla amagada que fa apostes per veure qui farà caure al primer vianant contra el fanal. La secretària de direcció extremadament ridiculitzada i còmica.
Infinitat de situacions simiesques, escenes satíriques i burlesques. Gags exclusius i divertits plens d’humor i de somriure obligat. Els diàlegs sovint no són necessaris, amb frases sense sentit o amb paraules soltes sense un context, prescindible i converses casuals.
La millor recomanacióés veure la pel·ícula i riure exageradament sense parar i sense complexos.
Filmografia bàsica
Jour de Fête (1949), Les Vacances de Mr. Hulot (1953), Mon Oncle (19589 , Playtime (1967), Trafic (1971), Parade (1974)
Premis Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1958) New York Film Critics Circle Award for Best Foreign Language Film Premi del Jurat del Festival de Cannes (1958)
The fish and I és un curtmetratge de 1’39”, i l’original de sis minuts, dirigit per l’iranià Babak Habibifar que també n’és el productor i el protagonista. L’obra fou rodada el 2014, recorda talment el millor cinema mut i ens deixa un missatge subliminal sobre la importància que representa la vida dels altres, per minúscula que sigui.
Una història simple i senzilla, que ens transmet l’angoixa i la tensió, d’un home cec que desesperat tracta de salvar la vida del seu peix. En un enginy visual, en el millor del seu talent com a cineasta, en blanc i negre, ens envia un potent missatge, que no ens deixa indiferents, a través d’unes imatges plenes de tendresa, de patiment, compassió, afecte i també d’amor.
Pels amants i romàntics del bàsquet, no hi ha ningú més gran que el mític Michael Jordan , dels Chicago Bulls. Tot un atleta, en el més ampli sentit de la paraula, sovint falten adjectius per descriure tan brillant, espectacular, acrobàtic i talentós atleta.
A Netflix des del 10 d’abril, podem gaudir d’una sèrie documental que promet. Consta de 10 capítols. Fins avui ja es poden veure els dos primers.
El primer capítol ens explica flash-backs des dels seus inicis del mascle alfa de l’esport mundial. Unes pinzellades de la seva època com a universitari de Carolina del Nord, campió estudiantil de primer any, el 1982. Després la seva incorporació com professional al Draft de la NBA de 1984:
First Round Draft Order:
1.- Houston: escull a Hakeen Abdul Olajuwon
2.- Portland: escull a Sam Bowie
3.- Chicago: escull a Michael Jordan
Escenes de partits contra Milwaukee, que pràcticament, ell solet amb el seu esperit lluitador, remunta un partit que es perdia al tercer quart de 85 a 76, i que acaba guanyant per 110 a 116. O el play-offs contra el Boston Celtics, molt disputadíssim, que acaba perdent els Bulls, on un Larry Bird diu: A star is born, de sobte l’entrada d’un principiant, explota en el seu primer any, 29 octubre 1984. Sense cap mena de dubte Jordan va posar Chicago al món.
També es parla entre altres, de Jerry Krause, gerent, l’arquitecte, creador i destructor de la dinastia Bulls, o de Phil Jackson entrenador, amb el record absolut d’onze títols NBA, i del president i/o propietari del club, el multimilionari Jerry Reinsdorf
En el segon episodi, dedicat a l’altra estrella, eclipsada en un segon lloc, Scottie Pippen. De família nombrosa i molt humil. Amb gran esforç de superació física va passar en poc temps de fer 1,78 m a superar els 2 metres. D’ell Jordan diu que és el millor escuder, el millor company, el més fidel amic i l’ésser més humil per excel·lència. Sense ell, resultaria impossible d’haver arribat tan lluny i aconseguir tants títols i rècords, individuals i col·lectius.
Scottie Pippen, guanya sis anells amb Jordan. Dennis Rodman, Ron Harper, Horace Grant, en guanyen tres. Toni Kukoc, únic jugador que guanya tres anells amb Jordan i tres copes d’Europa amb el Jugoplastika de Split.
Air Jordan considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps, després de jugar 13 temporades, en dues ocasions, en el Chicago Bulls: Rookie debutant de l’any, 5 MVP (Most Valuable Player), 6 anells NBA, 10 cops millor quintet, 14 cops All-Star, dues vegades guanyador del Concurs de Mates de la NBA, atleta del segle, màxim anotador de la història, dos ors olímpics, un com el novell universitari més popular del món, Los Angeles 1984, l’altre amb el Drean Team de Barcelona 92, que va reunir per primera vegada els atletes i estrelles professionals de la lliga nord-americana (NBA).
El millor equip de la història, de la mà de Magic Johnson, Larry Bird, Scottie Pippen, Charles Barkley, Karl Malone i Clyde Drexler, per nomenar-ne només uns quants de l’elit del Dream Team.
Actors: Humphrey Bogart – Ingrid Bergman – Paul Henreid i Claude Rains
Més que una sinopsi tractaré de fer un resum dels comentaris, anècdotes, frases, diàlegs, opinions, punts de vista i situacions que he recollit en un cinefòrum virtual que comparteixo amb grup d’amics i coneguts, amants de la història, de la bona lectura i aficionats al cinema.
Un cop per setmana, per tal de desestressar-nos de l’angoixa i patiment d’aquest maleït COVID -19, veiem una peli, que després comentem, gràcies a les noves tecnologies. Dono per suposat que tothom l’ha vist alguna vegada o un munt i sap de memòria la trama. Si més no ha taral·larejar la seva cançó As Time Goes Byun un munt de cops. La música és de Max Steiner, conegut per la banda sonora d’Allò que el vent s’endugué
Segons American Film Institute és la tercera pel·lícula més gran de tots els temps. Basada en l’obra de teatre Everybody come’s to Rick’s, conserva la mateixa banda sonora. Amb un fragment de la seva melodia ens bé la imatge romàntica d’aquests dos grans actors Bogard i Bergman. També es diu que és la segona cançó més famosa del cinema
Vuit nominacions i tres Oscars: a la millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Algunes idees del nostre cinefòrum:
No és solament una història d’amor en blanc i negre.
És una pel·lícula senzillament màgica que esdevé imprescindible per qualsevol cinèfil.
Una pel·lícula romàntica. Dos mites que varen construir una obra immortal. Un trio amorós. Un quartet d’actors innegables. I cinc guionistes, que escrivien durant el rodatge les escenes i els diàlegs.
El mateix Michael Curtiz va ser seleccionat entre diversos directors.
Una gran quantitat de modificacions i plena d’improvisacions.
Amb un guió barreja de polític, romàntic i melodramàtic, ningú pensava que arribaria a ser un mite, un clàssic.
Dues actuacions genials, que finalment amb un gran guió, Rick Blaine i Ilsa Lund varen marcar tota una moda, un comportament i unes tendències.
Un trio amorós amb sorpresa i un desmesurat final
Diàlegs amb respostes de doble sentit.
Uns estupends, meravellosos i inoblidables diàlegs.
Un vestuario elegantíssim per tractar-se d’exiliats.
Posats i primers plans de perdonavides
Barrets i gavardines que causarian furor. Al més pur estil “yankees”.
Personatges que fumen i beuen tothora.
Grans actors secundaris (Peter Lorre i Sydeny Greenstreet)
El ritme i potència del cant de la Marsellesa, ofegant els cants dels militars nazis
Una acció que es mou entre un heroi idealista solitari i fugitiu, unes dones submises, uns policies corruptes, uns nazis bastant educats, contrabandistes aprofitats, traficants, estraperlistes i estafadors. Escenes èpiques, mundanes i tràgiques. Un antiheroi, malvat, fred i canalla, que a partir d’aquesta interpretació va tocar el cel. Una Ingrid, que interpreta un personatge d’una construcció buida, tendra, càlida, indecisa i angelical.
Estereotips que representen la submissió de la dona i la figura femenina molt feble. Totes les pel·lícules d’aquesta època reflecteixen les dones amb aquest perfil de sotmetiment i fidelitat al marit. La posició femenina davant l’autoritarisme masclista.
Una de les poques excepcions d’aquesta època, segurament és el paper de Scarlett O’Hara en “Allò que el vent s’endugué”, on la força de la protagonista principal – Vivien Leigh – recau en el paper de la dona.
Solament per veure les expressions dels seus rostres, els sentiments que afloren, les emocions que transmeten, l’energia que desprenen, val la pena veure aquet referent del cinema mundial.
Els anhels de llibertat, l’ambient de corrupció, els ideals humanitaris, el poder dels uniformes i el fanatisme de partit, posen en qüestió entre allò bèl·lic i l’amorós.
Victor Laszlo, amb el seu posat de galà captivador i seductor, es contraposa amb la d’un líder de la resistència txeca antinazi, buscat per la temuda Gestapo.
La imatge un xic corrupte del prefecte de policia, Louis Renault, responsable del protectorat de la França lliure, sobresurt com un abusador comdemnable, que finalment queda perdonat, en l’última escena, com a personatge simpàtic. Fins i tot s’ha especulat en l’existència d’un missatge gai, arran de les relacions i comentaris entre el capità Renault, Rick, el pianista cantant de color Sam, que sempre apareix darrera Bogard (Dooley Wilson) i o amb el petit estafador Ugarte (Peter Lorre), que mor abatut en mig d’una batuda.
Molts dels actors que treballen com a extres, són jueus, exiliats o refugiats, amb la idea de posar els Estats Units com a conciliadora mundial. Tots aquests personatges estan caracteritzats d’una forma pintoresca, satírica, estereotips que reflecteixen les diverses nacionalitats. Els marroquins com a comerciants i venedors ambulants, els italians soldats un pel ridiculitzats, uns gendarmes francesos sense gaire autoritat, uns soldats alemanys nazis engominats, exiliats de diverses nacionalitats que busquen refugi, hongaresos com a cambrers. També es fa referència a Espanya amb la participació de Rick, com a membre de les Brigades internacionals durant la guerra civil.
Tot i que els nazis mai varen ocupar Casablanca, els EUA havien de demostrar la seva superioritat internacional a través de la propaganda hollywoodiana, volien ocupar un punt estratègic al Nord d’Àfrica durant la II Guerra Mundial i tenir un accés fàcil d’entrada a Europa. Hem de pensar que el desembre de 1941 Pearl Harbor va ser atacat per l’exèrcit japonès, entrant de forma automàtica dins del conflicte bèl·lic. El maig del 42, es va rodar la pel.lícula i s’estrena l’agost d’aquell mateix any.
Pel·lícula indispensable, per entendre el bon cinema. Per descomptat que avui en dia ha quedat desfasada tècnicament i es noten els falsos decorats, però manté una bona fotografia. Emmarcada en plena segona Guerra Mundial, es considerada com una gran producció.
Pel·lícules que formen els pilars de la història del cinema que han creat escola, i que evidentment tenen detractors, però si més no han superat el pas del temps amb molt èxit.
Obra mestra que es mou entre el “bon vivre”, l’idealisme, la felicitat, les idees de partit, les nacionalitats i els nacionalismes, el racisme, la corrupció, i vagament la sexualitat
Amb un pressupost de 950.000 $ i 102 minuts de durada, està rodada gairebé íntegrament en els estudis de Hollywood, excepte l’arribada del comandant Strasser, que es va filmar a l’aeroport Van Nuys de Los Angeles.
Després de l’èxit assolit la gent que visitava Casablanca, volia conèixer els llocs emblemàtics, “Rik’s Club” i el “Blue Parrot”. Els responsables turístics de la ciutat varen haver de construir les reproduccions dels dos locals.
La indecisió d’Ilsa, en escollir entre dos amors: l’humanitari idealista i compromés políticament ó bé el seductor, pragmàtic, cínic i amb un fort ego.
Ella enamorada de Bogart, l’abandona a la gare París, per fugir de l’ocupació nazi, quan se n’assabenta que el seu marit, Víctor, está viu i s’ha escapat d’un camp de concentració. L’amor va mès enllà. Prevaleix la fidelitat, l’estima, el sentiment i la honestitat.
Sempre ens quedarà París (‘We’ll always have Paris‘)
És un de les sis cites o frases cèlebres al costat de Toca-la, Sam. Toca ‘As Time Goes By’.
L’imatge de Rick Blaine dur, entabanador, que no arrisca la seva vida ni la seva posisió per res del món, es desmunta, quan una jove esposa, li demana auxili perquè no tenen diners suficients per obtenir el salconduit. El seu marit està intentant guanyar-los mentre juga a la ruleta, quan més aviat està perdent tots els seus estalvis. Un Rick sentimental o potser justicier manipula el joc, i li fa guanyar prou per poder pagar el preu abusiu que li demana el prefecte de policia.
Hi ha escenes en què Bogard, en ser més baixet, el fan seure en cadires més altes, o esta pujat en pla superior a Bergman. Una dona no estava ben vist estèticament, que fos més alta que la seva parella.
L’escena final, on no se sap amb qui dels dos marxarà. Es el lliurament, la renúncia absoluta per saldar les idees, el desig, l’angoixa, la fidelitat, el compromís, la dignitat, les vides de molts éssers humans que estan en joc.
Un Bogard carregat de simbolisme. El típic guanyador “made in USA”. Mata a l’oficial nazi. Es queda veure marxar l’avió. No sols és un sentimental a més és un patriota.
S’acaba amb la famosa frase:
«Louis, em penso que això és el començament d’una gran amistat.» ‘Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship’
“ Creo que este es el comienzo de una gran amistat ”
Quant a les nacionalitat dels actors i actrious i el seu paper:
Humphrey Bogart – Rick Blaine – nord-americà guanyador
Ingrid Bergman – Ilsa Lund – sueca
Paul Henreid – Victor Laszlo – imperi austrohongarès – representa un exiliat txec
Claude Rains – Louis Renault – britànic – representa l’oficial francès
Dooley Wilson – Sam – afroamericà -pianista
Conrad Veit – Heinrich Strassr – alemany – oficial nazi
Peter Lorre – petit estafador –jueu austrohongarès, de parla yidish
Sydney Greenstreet – Signor Ferreri – anglès – representa el cap de la màfia i contrabandista
Madeleine Lebeau –Yvonne – francesa – coneguda per la famosa escena “Vive la France” i el cant de la Marsellesa, proscrita a tot França durant l’ocupació.
La trama de la pel·lícula és la selecció, el judici i l’execució de tres soldats elegits aleatòriament, acusats d’insubordinació i covardia enfront de l’enemic, com a càstig i escarment a les faltes comeses per tot el regiment. Està inspirada, en part, en fets reals.
Fins el 1975, no es va poder projectar en territori francès. Aqui un senyor baixet i amb bigoti, la va prohibir i fins onze anys després de la seva mort, no es va poder veure al cinema. També va ser prohibida a Suïssa, Marroc i Canadà, entre molts altres països.
Imatge: Cartell de Camins de glòria.
Sinopsi
Primera Guerra Mundial (1914-1918). En 1916, a França, el general Boulard ordena la conquesta d’una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta missió a l’ambiciós general Mireau. L’encarregat de dirigir l’atac serà el coronel Dax. La presa del turó resulta un infern, i el regiment emprèn la retirada cap a les trinxeres. L’alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix imposar al regiment un terrible càstig que serveixi d’exemple als altres soldats.
Primer acte. El fracàs
Al front de guerra, de 1916, un batalló de l’exèrcit francès rep l’ordre de prendre i conquerir una posició alemanya inexpugnable anomenat El turó de les formigues. El coronel Dax – Kirk Douglas – comanda l’atac suïcida. L’acció finalitza sense conquerir-lo.
Davant tal indignació el general Paul Mireau, responsable de l’operació, ordena bombardejar als seus propis soldats per amagar la seva incapacitat per dirigir la batalla. Ordre, que el capità de la bateria no accepta sinó és per escrit. El general irritat per la derrota i per ser incapaç d’assumir la seva responsabilitat, ordena formar un consell de guerra per rebel·lió i covardia.
Segon acte. La selecció
S’han de seleccionar tres homes, un de cada companyia, per declarar-los culpables de rebel·lió, desacatament i traïció davant de l’enemic, mentre es tapa l’error del fracàs estrepitós d’una operació suïcida, ordenada per uns comandaments militars que defugen tota tàctica i estratègia militar.
En un escamot de reconeixement, un tinent envia a una mort segura un dels dos soldats que l’acompanyen. Fuig atemorit i el deixa morir. Més tard, aquest mateix tinent serà un dels oficials que seleccionarà un dels tres caps de turc. Per descomptat escull a l’altre company que havia sobreviscut.
Tercer acte. El judici
El film, posa de manifest l’autoritat sense discussions del poder dels galons, dintre de l’escalofó i de la jerarquia militar. Només prevalen la rígida disciplina, l’ordeno i mando i deixa de banda els valors i els sentiments humans.
Tres soldats innocents són jutjats com a represàlia a l’atac fallit de tota la companyia, davant d’un consell de guerra sumaríssim, on només s’hi pot esperar la pena màxima. Els fets han de servir d’exemple i escarment per a qualsevol acte d’indisciplina. Les ordres s’han de complir. El judici és una paròdia ridícula i burlesca. No s’accepten proves, ni testimonis, no hi ha taquígrafs, ni interrogatoris, sols s’exposa el punt de vista, gens objectiu, del fiscal, sense tenir en compte les proves ni els testimonis que podria aportar la defensa del coronel Dax, per permetre una mínima llum d’esperança i suavitzar o commutar la pena.
La paraula del general Mireau és la prova definitiva, més que suficient. La sentència està dictada abans de concloure l’esperpéntic escenari. A molts ens ha fet recordar un altre judici televisat fa pocs mesos.
El cap de l’estat major George Broulard, amb tarannà paternal, manté en tot moment falses esperances d’imparcialitat per aparentar que es tracta d’un judici just. De fet, amaga una falsa bondat que resulta ser molt més perillosa e hipòcrita que la figura del general Mireau. L’únic que realment desitja és que s’executi la pena i serveixi d’escarment per a la resta, davant de tal vil i deshonrosa traïdoria cap a la pàtria.
Resulta esfereïdor i dantesc el recorregut dels presos travessant el pati, des de la caserna fins al patíbul, amb la patètica imatge del capellà castrense. Celebrada l’execució, Broulard diu: “Hem hagut d’afusellar aquests homes. Ho comprén oi, coronel Dax? L’exèrcit no es pot permetre posar-se’l en dubte per cap concepte. L’execució ha sigut perfecta”
La meva ressenya
El film té seqüències en terra de ningú, que mai abans cap altre director s’atreví a fer. La càmera de Kubrick, que és un perfeccionista, filma al costat de l’actor Douglas les escenes, mentre esperona els seus homes a seguir avançant. Veure sortir les tropes de les trinxeres, la massacre dels soldats, els projectils i el front enemic, que no se’l veu en cap moment, són escenes d’un realisme i brutalitat esfereïdores (i realment, tal com es roden les escenes i la seva perfecció, l’enemic no fa cap falta que es vegi).
L’èpica de la guerra, el fals sentit de l’honor, la dignitat militar, la bandera com arma política i de poder; l’amenaça del cervell reptilià, la gènesi de la violència per la violència basada en la por i el terror, sols impulsa allò més vil de l’ésser humá.
En només 86 minuts, poques pel.lícules de guerra han relatat les seqüències de terror d’una manera tan realista i dantesca. Tot això, a més sentir el que els fa dir als militars, capellans i jutges. La seva falta d’intel.ligència, de tàctica, d’estratègia i on només preval la força bruta. S’utilitza la carn de canó dels pobres soldats, per a conquerir un miserable turó. Es tracta només de percentatges, si surten de les trinxeres les baixes seran un 10%, en terra de ningú el 30%, i en conquerir la posició un 40%.
Stanley Kubrick
Els amants de Stanley Kubrick vàrem tenir l’oportunitat de gaudir, al CCCB l’Exposició Stanley Kubrick24 octubre 2018 – 31 març 2019 amb les seves 16 pel·lícules, amb petits fragments, explicacions, tècniques, efectes especials, crítiques, objectes, materials, imatges, fotografies, projeccions i fins i tot projectes de guions i pel.lícules inacabades. Un d’aquests projectes no realitzats va aconseguir com a obra pòstuma Steven Spielberg.
Stanley Kubrick, neix al Bronx (N.Y. 26.07.1928 – R.U. 07.03.1999) de família jueva acomodada, amb coeficient intel·lectual d’intel·ligència molt per sobre de la mitjana. Mal estudiant i indisciplinat. Falta a classe tot sovint i treu molt males notes. Va morir d’un infart una setmana després de la seva última pel.licula “Eyes Wide Shut”. Considerat com un dels més influents cineastes del segle XX. És un mestre, un monstre, la seva trajectòria va marcar tota una època, genera tot mena de controvèrsies, de debats socials, polítics, científics i artístics.
Obsessiu amb la tècnica, detallista amb la història, amb connotacions plenes de simbolisme, i amb una forta càrrega ideològica a favor dels drets humans. Un frase coneguda del seu antimilitarisme: “El patriotisme ès l’últim refugi dels covards”.
Autoretrat de Stanley Kubrick amb una càmera Leica III
Kubrick és director, productor, guionista i fotògraf, que pateix censures i prohibicions pels seus contiguts polèmics, per les seves crítiques, antibel·licistes, en contra de la guerra, l’estratègia, la megalomania, l’impuls autodestructiu inherent a l’ésser humà. Guanyador de molts premis, amb aquest film clàssic, va entrar en el grup dels grans directors. Les seves pel·lícules, en moltes ocasions, tenen un fort transfons filosòfic, en què mostra com l’ésser humà no és capaç de focalitzar les coses realment importants.
La seva última esposa, l’única dona que surt a la pel·lícula, és l’actriu Christiane Harlan que protagonitza l’escena final cantant una èpica cançó alemanya carregada de simbolisme i de sentiments.
Kirk Douglas, que ens va deixar aquest passat mes de febrer als 103 anys, era també de procedència jueva i de família molt humil. Gran actor amb destacades interpretacions i protagonista principal de la majoria de pel·lícules de la seva extensa filmografía: Espartac, El loco del pelo rojo, 20.000 leguas de viaje submarino, Ulises. ACamins de glòria, té una memorable actuació en el paper del coronel Dax i realitza una de les seves millors interpretacions. Com a productor va finançar una tercera part del pressupost de la pel·lícula, a través de la seva pròpia productora Bryna, nom que va posar en memòria a la seva mare.
Les darreres pel.lícules antibél·liques de les que teníem referència eren de la primera Guerra Mundial. No va ser fins acabada la guerra de Vietnam, que no es varen a tornar a produir aquests tipus de films.
Sinopsi Zweig viatja a Rússia com a integrant de la delegació dels escriptors austríacs, pels actes conmemoratius del centenari del naixement de Tolstoi, durant el setembre de 1928. El 1914, mentre escrivia sobre Dostoievski, va voler visitar Rússia per conèixer el país, però va desitir-hi en esclatar la Gran Guerra, la revolució i la por als comunistes i bolxevics. Aquesta será l’única visita que farà a Rússia, tot i saber que en tan poc temps, dues setmanes, no tindrà marge per obtenir i captar les impressions, per aspirar a tenir una validesa objectiva i sòlida de la nova Unió Soviética. Tot i així va escriure: “va ser a Rússia on vaig sentir i experimentar, com en cap altre moment de la meva vida, la força del corrent de la nostra època”.
La frontera
Res és diferent d’altres duanes, res de controls rígids, marcials o desagradables. Aixó sí, retrats de Lenin, Engels i Marx arreu. Hem d’evitar totes aquestes mentides i exageracions d’actes severs i menyspreables, que es diuen quan parlem de Rússia.
Zweig va creuar amb una veintena de persones més, l’interior d’aquell extens i immens territori, tot traspassant una muralla invisible, un recinte fortificat aïllat de la resta d’Europa, amb unes idees i costums del tot diferents.
Adaptació al rus
A part del canvi d’hora, s’ha de canviar de mentalitat i del sentit del temps i de l’espai. Aquí les distancies són enormes, un viatge de dos o tres dies és un petit desplaçament. El temps es ridícul i retardar-se una hora o més a una cita, és el més comú i normal i no passa res. Un aprèn a esperar i a ser pacient. Cap poble d’Europa ha patit tantes guerres, revolucions, fams, devastacions, martiris, èxodes, matances, persecucions, exterminis com la població russa i els ha sofert amb tanta fermesa, heroïcitat i fortalesa.
Moscou
La ciutat és un bullici, existeix una activitat i un moviment que un no sospita trobar. En contraposició, les seves cases són silencioses, els edificis foscos, ombrívols, tétrics i vells. No hi ha cap tipus de propaganda comercial, tan sols indicacions i frases polítiques.
El Kremlin
El Kremlin és una impressionant fortalesa, que amuralla esglèsies, catedrals, palaus, torres de vigilancia i vells edificis. Durant més de cinc-cents anys, d’aquí va emanar l’immens poder de l’Imperi dels Tsars, que ara habiten els líders revolucionaris.
Al costat la Plaça Roja, on Trostski esperonava els soldats, camperols i obrers a la lluita. Al fons la catedral de Sant Basili, joia de la ciutat. El mausoleu de Lenin, on els russos amb solemnitat, fan llargues hores de cua i rigorós silenci, desfilen davant seu, a més de la impressionant filera de tombes dels revolucionaris caiguts que varen donar la vida per la llibertat del poble. Una vegada més es veu com els dirigents polítics, converteixen en màrtirs els seus morts i en religió la seva ideologia.
Imatges de Lenin, de la falç i el martell arreu, i sobre l’antiga residència dels tsars, oneja la grandiosa bandera roja.
Museus Una altra curiositat són els museus, més de cinquanta, que a diferència dels protagonistes de la Revolució francesa, els soviètics, amb la confiscació de totes les obres d’art a particulars, prínceps i magnats, les vàren posar al servei del poble per culminar amb l’idea marxista que tot és de tots.
Els intel·lectuals Un proletariat, uns camperols, uns obrers que han aconseguit la lliberat i han accedit al poder, però els intel·lectuals no han millorat les seves condicions de vida. Ho comprova amb la seva visita a Eisenstein, que vivia en una habitació d’allò més senzilla, tot i tenir ofertes de milers de dòlars per traslladar-se a Estats Units. En això radica l’heroïsme del poble rus. El resultat i l’experiència social russa no ha fracassat gràcies a l’energia i rigor fanàtic dels seus dirigents, a la paciència exemplar del seu poble, acostumat al patiment, i al compromís dels seus intel·lectuals. Fins i tot amb la seva visita a Gorki comprova allò que són capaces de fer les classes subalternes del poble rus.
Tolstoi Zweig ens explica la seva participació en els actes commemoratius del centenari del naixement de Tolstoi, en l’immens Gran Teatre de Moscou, davant de quatre mil persones, al costat de Sergei, fill de Tolstoi. La visita al seu poble natal, i a la tomba més impressionant i més bella del món, que mai hagi vist. El viatge a Leningrad (l’antiga Sant Petersburg), construïda fa més de tres segles, en la que un no pot deixar de sorprendre’s, de les magnituts dels seus palaus, avingudes i places. El Palau d’Hivern i l’Hermitage icones de la revolució, on va tenir ocasió de veure els magnífics i valuosos tresors que habitualment no s’ensenyen. La ciutat on el tsar Pere I el Gran va aixecar el gran imperi. On fa, tans sols deu anys, un dia, els obrers arribats d’arreu de Rússia prenien el poder i tot canvià a Sant Petersburg.
En el penúltim capítol – “Tolstoi, pensador religiós i social” – Stefan Zweig, ens transmet la veritable essència, personalitat i pensament de qui es considerat uns dels escriptors més importants de la literatura mundial, (Guerra i Pau, Anna Karenina) i Els miserables, de Victor Hugo, un dels llibres que més el va marcar. Ens decobreix la seva història, des de l’experiència negativa, viscuda en l’exèrcit, així com la presència d’execusions sumarísimes, que li donen una visió diferencial del món, i el marquen per vida. Abandona la seva posició familiar aristocràtica, per viure amb els camperols. Funda una escola per impartir classes entre els més desfavorits. Adopta i es transforma en pacifista i defensor de la no violència, creu en l’anarquisme i acaba sent vegetarià, com a protesta apassionada de la grandesa i força espiritual de la massa humiliada. Tots aquets fets i vivències el porten a adoptar una posició pacifista, de no violència. Aquesta resistència passiva, aquesta no violència, no oposar-se al mal amb la força, sinó la solució passiva, no violenta, de lluita, van tenir, tenen i tindran un profund i fort impacte entre molts personatges històrics d’arreu del món, i que es veu reflectida en tota la seva obra literària, i dins de tota la societat. Fins ben començat el segle vint, coneixem el poble rus, sobretot gràcies a Tolstoi,Aleksandr Puixkin, Ivan Turguénev, Fiódor Dostoievski i Maksim Gorki Tolstoi és el més irresistible enemic de l’Estat i de les autoritats eclesiàstiques i critica tots els ciments on descansa l’Esglèsia i l’Estat.
Ens comenta i menciona diverses frases “Entre els rics i els pobres s’aixeca un mur de falsa educació, i abans de ajudar els pobres, hem d’enderrocar aquest mur, mentre arriba a la conclusió que la nostra riquesa és la causa de la misèria dels pobres”. “Quan un poble ve patint tant sofriment i accepta amb semblant heroïsme tan sacrifici per estimar una idea, em sembla més important incitar a admirar l’aspecte humà que prendre una decisió política” “La veritat és que l’Estat es una conspiració disenyada, no sols per explotar, sinó sobre tot per corrompre els ciutadans…”
Avui, en el canal TCM de televisió, he pogut gaudir d’aquesta extraordinària pel·lícula, i m’he animat a comentar-la. Transcorre durant la Primera Guerra Mundial.
Un soldat greument ferit perd les cames, els braços, part de la cara. No hi sent, no te orelles. No parla, no te boca. No hi veu, no te ulls. No te olfacte, no te nas. Però no perd la consciència, i gràcies al seu coneixement del morse aconsegueix comunicar-se amb la seva infermera i cuidadora, mitjançant cops de cap al coixí.
A la pel·lícula es van entrellaçant els moments d’angoixa, desig i ansietat per saber què ha passat i cóm está, amb records i imatges de la seva vida abans de la guerra.
Quan comprèn que te connexió i que l’infermera l’entén, aquesta ho comunica als seus superiors, caps, oficials i metges militars, així com al capellà castrense. Els militars no es creuen el que veuen, que tingui i expressi sensacions i sentiments i ordenen a tots els presents que guardin el més absolut secret.
Gràcies al morse els hi diu que l’han d’exhibir a les fires. Que vegin cóm és possible que un tros de carn sigui capaç de pensar. Igual que els espectacles de les dones amb dos caps, els nans, els contorsionistes o els malabaristes. Així la gent podrà contemplar els horrors, l’absurditat i la crueltat d’una guerra.
Els militars li comuniquen també via morse, que estan fent tot el possible per alleugerir el seu patiment i trobar un remei per curar les seves lesions. És aleshores quan s’adona que l’exèrcit no li farà ni cas… amb el consentiment explicit del capellà.
John prega que el matin, que el matin …
L’infermera que sempre l’acompanya i cuida, també estava present en les converses militars. Resa a Déu perquè li doni forces per aplicar-li l’eutanàsia, però és sorpresa pel cap militar, que la substitueix. Ordenant l’aïllament, la incomunicació i que el mantinguin tancat sensa llum en una habitació.
Ara sap que es quedará sol per a la resta de la seva vida
SOS …. SOS… SOS…. golpeja el cap al coixí
Dalton Trumbo és un novel·lista, guionista i director de cinema acusat diverses vegades per deslleialtat, subversió i poc esperit patriòtic, per introduir en els seus guions elements comunistes o de protesta dins de l’industria del cinema. Acèrrim defensor de la llibertat d’expressió, fet pel que es veurà obligat a signar, sovint, amb diferents pseudònims. És el guionista de Papillon, Espàrtac i Exode, entre altres.
Dirigeix l’any 1971 la seva propia novel·la escrita el 1939, en plena guerra del Vietnam. Pel·lícula evidenment antibelicista i amb un cert missatge d’apologia de l’eutanàsia
Está basada, en part, en la història explicada a Sam Mendes, pel seu avi patern, que va participar en la Gran Guerra.
Durant la Primera Guerra mundial, dos joves soldats britànics, Schofield i Blake, reben l’ordre d’executar una missió suïcida, aparentment impossible de dur a terme. En una carrera contra-rellotge, es tracta de travessar les línies enemigues per lliurar un missatge, i anul·lar l’ofensiva, i així evitar una matança de centenars de soldats anglesos, entre ells el propi germà de Blake.
Comentari:
El director Sam Mendes, ens enfoca la guerra des d’un altre punt de vista, no precisament el de les grans batalles, ni amb gaire detalls bèl·lics.
El seu enfocament parteix de la desesperació i l’angoixa de no poder arribar a temps per lliurar l’ordre, i que els seus companys, no caiguin en el parany de l’exèrcit alemany.
Reflecteix la desesperació, les penúries de trobar les trinxeres abandonades, els pobles destruïts, les granges cremades, els llacs i rius plens de cadàvers en descomposició i putrefactes.
És l’impacte de la guerra sobre la joventut, que els obliga sempre a donar un pas endavant.
Notas del director:
Mendes ens diu: “Sempre m’ha fascinat la Gran Guerra, a resultes de les històries que m’explicava el meu avi. Degut a la seva alçada, 1’63, fou escollit missatger. La seva alçada li permetia anar d’un lloc a un altre sense ser vist per l’enemic. Corria, literalment com un esprinter, per la seva vida.”
“La pel·lícula es ficció, però moltes escenes i aspectes estan recollides d’històries que va explicar-me el meu avi, i d’altres que li explicaren a ell altres soldats. Aquest senzill germen d’una idea, d’un sol home de dur un missatge d’un lloc a un altre, em va quedar gravada i va ser el punt de partida de 1917.”
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.