Autor: Ferran Ballestė

El Modernisme del Passeig de Gràcia I

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 27 Març 2024
1 comentari a El Modernisme del Passeig de Gràcia I

Primera part

Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent

Costat esquerra – nombres senars

L’actual passeig era l’antic camí de Bàrcino a Castrum Octavianum (el Castell d’Octavià – és un dels noms històrics mítics de Sant Cugat) en el S. XV, conegut com el camí de Jesús, que franquejava el Monestir franciscà de Jesús. (ubicat en els avui carrers Passeig de Gràcia – Aragó, Consell de Cent, Diputació i Pau Clarís)

Primer fou lloc de pas i d’esbarjo: cafès, restaurants, jardins, atraccions… després residencia de la burgesia catalana, amb grans construccions modernistes. A mitjan segle passat seu de les entitats bancàries. Avui dia s’instal·len les principals marques de moda i cadenes hoteleres.

Comencem la visita davant l’edifici del núm. 1 del Passeig on hi havia el Gran Hotel Colon (vegeu La Plaça de Catalunya Cap. V del 30 de novembre de 2023).

Casa Francesc Simon: edifici d’habitatges, del passeig de Gràcia núm. 3

El 1912, Francesc Simon i Font, un dels fundadors de l’editorial Montaner i Simon, construir un edifici de planta baixa, soterrani i quatre pisos, segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Més tard, s’afegia una tribuna al primer pis i dues als extrems dels pisos superiors, així com un àtic amb golfes.

(vegeu: l’edifici Montaner i Simon i Palau Montaner part V “El Quadrat d’OR” i la Torre Simon de la vila de Gràcia C/ Mare de Déu de la Salut, 17-19)

Una botiga del Passeig de Gràcia amaga una cambra cuirassada d’un vell banc: “Banco Comercial de Barcelona / Banco Central”.

https://www.totbarcelona.cat/es/sociedad/centrica-tienda-barcelona-esconde-camara-acorazada-475746

Palau Samà: La Casa Salvador Samà coneguda també com a Palau Samà o del Marquès de Marianao va ser una de les primeres edificacions de mitjan segle XIX. Situat Gran Via- passeig de Gràcia, núm. 11.

La família Samà estava vinculada a l’explotació d’esclaus a Cuba i coneguda, també, pel Parc Sama de Reus- 1881.

Palau d’estil medieval, amb soterrani, pels serveis, planta i primer pis. El segon pis era per a lloguer, que s’accedia per unes escales independents. Edifici de molt luxe que s’hi celebraven grans festes de les famílies benestants de la ciutat. Algunes de les residències, s’asfaltaven el seu petit tros de carrer. Els carrers estaven plens de fang a causa de les obres constants; d’aquí el sobrenom de “Can Fanga” que s’anomena avui dia als barcelonins.

L’any 1935 s’enderroca l’edifici. Obres interrompudes durant la Guerra Civil. L’any 1942 es construeix el “Banco Vitalicio”, d’arquitectura d’estil franquista. Sent el primer gratacel de la ciutat – 21 plantes – fins a mitjans dels anys 70.

Sols queda com a testimoni, de l’antiga Casa Samà, la Font de marbre que estava situada a l’entrada i que es conserva dins de l’actual botiga de moda.

Palau Marset, Passeig de Gràcia, 13. Obra de Tiberi Sabater i Carné l’any 1887, projecta un edifici de tres pisos l’alçada a quatre vents envoltada de jardins, d’estil eclèctic, d’aire afrancesat on sobresortia l’escalinata central que donava entrada al saló principal, com a residència unifamiliar particular de Frederic Marset.

**Font Wallace**
**enfront del palau**
**Marset**

L’any 1934 es va transformar com a teatre, conservant la façana original, i l’any 1960 finalment convertit en el cinema “Comedia”.

La construcció de l’hotel “Avenida Palace”, i la reconstrucció de la sala de cinema van ser els causants de la desaparició dels jardins. Malauradament, l’actual cinema i l’antiga sala amb llotges i una potent façana clàssica exterior va tancar les portes (14 gener 2024).

Una de les dotze fonts Wallace, que es varen instal.lar a la Ciutat, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.

Casa Vidal Ribas – passeig de Gràcia, 19 (1863-1960), Palauet neoclàssic amb planta baixa i dos pisos. Una de les primeres construccions del passeig. Era un edifici als quatre vents i amb un jardí a la part posterior. L’any 1932 s’instal·la la seu de la Lliga Regionalista. S’enderroca en els anys 1960’s, i l’any 1963 es construeix el “Banco Exterior de España”.

Xalet de Cèsar Ortembach i Janer: 1899-1950’s, conegut aristòcrata.

**Coneguda foto d’un ramat a la cruïlla Diputació – Passeig de Gràcia, amb el xalet al fons – 1920’s Foto: Diputació de Barcelona Frederic Juandó**

El xalet era d’estil renaixentista francès i tenia tres alçades: semisoterrani, planta baixa i pis principal. A la façana hi destacava una elegant tribuna arrodonida situada en un del vèrtex i coronada per un cupulí. La finca era just al costat de la Casa Vidal Ribas (número 19 del passeig de Gràcia) i, com s’ha dit, feia cantonada amb el carrer Diputació, que acabava de ser obert uns quants anys abans provocant l’enderroc de les cases veïnes que obstruïen el pas del carrer.

Avui els dos edificis son seu de la “Borsa de Barcelona”.

**Imatge de la Casa Vidal Ribas i del Xalet Cèsar Ortembach**
**quan hi havia les oficines del Barça – 1930’s.**
**Fotos: Josep Branguli.**

Edifici de la Unió i el Fènix, passeig de Gràcia, 21. Majestuós edifici de planta baixa i sis pisos, situat estratègicament en el xamfrà, d’estructura semicircular, amb una gran cúpula, coronada per un jove despullat damunt de la mitològica au Fènix.

Obre d’Eusebi Bona i Puig, i escultures de Frederic Marès de l’any 1927/1931. És edifici protegit – Bé Cultural d’Interès Local.

Amb un jardí en el pati interior, una font central, umbracle i terrassa de més de 300 metres quadrats. Edifici situat enfront del luxós hotel Mandarin, dins de l’anomenat Quadrat d’Or i molt a prop de la Mansana de la Discòrdia, del modernisme daurat burgès.

Casa Malagrida, núm. 27. Palauet unifamiliar i joia d’estil modernista, dissenyada entre el 1905 i el 1908, que va fer construir la família Malagrida, dedicada al món tèxtil, amb façana de grans finestrals, gran tribuna, cúpula senyorial i balcons amb baranes de ferro que són una autèntica meravella, dominant tot el Passeig. Revestida de marbres, fusteries nobles i vidrieres emplomades, marqueteria, sostres i acabats modernistes. Vuit habitacions, quatre suites, despatx, biblioteca, amplis salons, cuina i completament equipada d’altres serveis. A més espaiós pàrquing que dona cabuda a quatre cotxes, amb ascensor que trasllada els vehicles des del soterrani a l’exterior per a la Rambla de Catalunya.

Cases de la Vídua Galofré: Passeig de Gràcia núm. 29 – 33 (1867-1913). Cases projectades l’any 1867 per l’arquitecte Antoni Valls i Galí, davant la Casa Lleó Morera. Eren quatre cases adossades, amb jardí davanter, i amb la planta baixa aixecada per sobre del nivell del carrer, estil anglès, donant llum als soterranis.

Avui l’ocupant dos edificis de diferent alçada i el que fa cantonada, amb el carrer Consell de Cent núm. 33, estava destinat a les Escoles de les Dames Negres, projectat per l’arquitecte Sagnier entre 1913 i 1916. Anys més tard es van afegir dos pisos, procurant respectar elements de l’edifici original. Avui l’ocupa un aparthotel Safestay.

A l’esquerra: la cúpula de la Casa Malagrida núm. 27 – en els núm. 29 i 31 hi havia les antigues Cases Vídua Galofré, i a la cantonada, en el núm. 33 l’antic edifici de les Escoles de les Dames Negres.

Quan el preu del pam quadrat a tot l’Eixample va començar a pujar com l’escuma, molts dels propietaris varen decidir enderrocar els palauets, i aixecar edificis de pisos, en règim de lloguer, i ells es reservaren el principal, que sense dubte era el més gran, luxós i millor decorat, amb tribunes i grans finestrals.

L’especulació i el rendiment dels diners sempre fou, és i serà prioritari.

Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.

Fotografies: pròpies – Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S. XIX, S. XX

Viatges i itineraris

Edificis situats als voltants de la plaça -S.XIX

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 16 febrer 2024
4 comentaris a Edificis situats als voltants de la plaça -S.XIX

Plaça Catalunya – Edificis construïts abans de l’any 1900

Part VIII

Costat esquerre – (C/ Pelai)

Teatre Ribàs, 21 -07-1884 – 1886: cantonada Bergara: El 10-10-1886 es converteix amb el teatre Catalunya, i després d’una gran reforma el 30-04-1887 en el teatre “Eldorado”. Solar on hi havia l’estació de tren de Martorell.

Núm. 8 Casa Bosch i Alsina: 1892.

Ròmul Bosch i Alsina:

El 1891, es posa en contacte amb els germans i arquitectes Bassegoda, per la construcció d’una casa familiar en el descampat de la futura plaça de Catalunya.

El 1899, forma part de l’empresa que construeix el Parc d’Atraccions del Tibidabo.

El 1900 va ser el president de la junta d’obres que modernitza i amplia el port de Barcelona, i redissenya el Port Vell. El moll que va al llarg del passeig de Colom, dugué el seu nom, Bosch i Alsina. Actualment és el Moll de la Fusta.

Avui, davant l’edifici de l’Autoritat Portuària, en el Portal de la Pau, símbol de la relació de Barcelona amb el Mar, hi ha una estàtua en honor a la seva figura. Fou alcalde de Barcelona de juliol a desembre de 1905.

(vegeu part V)

**Casa Marcel.lí Jané i Casa Bosch i Alsina – 1898**

Vorera Muntanya:

Núm. 9 Casa Narcís Pla: 1875-1918, després Casa Pich i Pon.

(vegeu part II i V):

L’any 1880, l’antic edifici era propietat de la família Batlló, poderós industrial del tèxtil. Situat a l’inici de l’antiga Rambla Catalunya, 26 cantonada amb la futura Ronda Universitat.

Una vegada enderrocada l’estació de Martorell, i sense cap projecte de la futura Plaça de Catalunya, el 1885, el recent propietari, polític i advocat Narcís Pla i Deniel, encarrega construir a l’arquitecte Francès de Paula del Villar un edifici de planta baixa i quatre pisos.

“Gresham Seguros”, va instal.lar les seves oficines en el primer pis i va posar un anunci lluminós al terrat. L’any 1920 es trasllada al núm. 6.

**A l’esquerra: Casa Narcís Pla – Gran Cafè Colón. La cúpula del fons: Casa Pascual i Pons. Enfront a la dreta: Casa i Comercial Anònima Vicenç Ferrer i Casa Belga – Pensió Nowé.**

El 31 de desembre 1909 s’inaugura el famós cafè i bar “La Lune”. Tocant a la Rambla de Catalunya núm. 4, el cafè restaurant cerveseria Alhambra, 1905 – després Cine Alhambra, fins a l’any 1908, que és convertir amb Gran Saló Dore, amb capacitat per a mil cinc-centes persones. Més tard el Teatre Barcelona.

L’actual núm. 9 de la Plaça de Catalunya, edifici situat entremig del Gran Cafè Colón i el Gran Saló Dore, es ven al Sr. Pich l’any 1918.

Núm. 10-11 Gran Cafè Restaurant Colon: 1897-1902

(vegeu part V)

Gran Cafè Colon 1897, s’inaugura l’edifici modernista, plaça Catalunya-cantonada Passeig de Gràcia.

Amb motiu de la urbanització de la nova plaça, Artur Vilaseca, propietari del “Café Siglo XIX”, busca un nou emplaçament.

L’any 1895 l’arquitecte Francesc Roger dissenya i construeix el substitut del “Café Siglo XIX”. El “Gran Café-Restaurant Colón”.

Edifici de planta baixa, amb un gran cafè restaurant, pis elegant i de grans finestrals amb una popular escola i sala de 27 taules de billar. Tot l’edifici tenia capacitat per a 1.500 persones. Cinc anys després es va enderrocar per construir.hi l’Hotel Colon, 1902.

Casa Pascual i Pons 1890 1891. Passeig de Gràcia – Ronda Sant Pere

En 1890 Sebastià Pascual i Alexandre Pons, propietaris del solar, i membres d’una mateixa família, contacten amb l’arquitecta Enric Sagnier i Villavecchia, per construir dues cases individuals, a la cantonada muntanya de la futura plaça de Catalunya. El seu principal interès radica en el seu interior, on hi ha finestrals espectaculars representant escenes medievals, escales de marbre, llums de ferro i vidre, estances senyorials, llars de focs de fusta noble, amb una escala exclusiva per arribar a la planta noble on vivien els propietaris, i un altre per la resta de pisos de lloguer.

La casa devia dir.se Pons i Pons: Isidra Pons i Serra germana d’Alexandre Maria Pons i Serra es casa amb Sebastià Pascual de Bofarull. L’edifici, avui en dia, encara es coneix com a Casa Pascual i Pons. El cognom de la senyora Isidra, tot i ser propietària inicial, com a dona, no hi consta. L’edifici, encara se’l coneix pel cognom del seu marit i del seu germà: Pascual i Pons.

El 1922 la Societat Catalana d’Assegurances, compra l’edifici, avui “Catalana de Occidente”.

(vegeu part VI)

**A l’esquerra Gran Cafè Colon – A la dreta la Casa Pascual i Pons**.
**Passeig de Gràcia finals S. XIX**

Plaça Catalunya: història – oci – protestes.

Vorer Besòs:

Núm. 11-12 Casa Miquel Buxeda: 1866-1912 després Vicenç Ferrer

Casa situada al passeig de Gràcia cantonada Ronda Sant Pere, quan en aquells anys la plaça no existia, i el passeig de Gràcia començava al carrer Fontanella com a continuació del Portal de l’Àngel.

Miquel Buxeda i Crehuet, important empresari tèxtil, propietari de diverses fàbriques a Sabadell, fer construir un edifici amb entresol com a planta noble i tres pisos més d’alçada amb balcons a les dues cantonades. El 1912 fou enderrocada per construir-hi la Casa Vicenç Ferrer, amb numeració dins de la plaça i avui porta principal d’accés de “El Corte Inglés”.

**Casa Miquel Buxeda 1890/ després Casa Vicenç Ferrer**

Núm. 14 Casa Joan Girona (1863-1960). L’empresari i financer Ignasi Girona i Agrafel, fundador del Banc de Barcelona, construir l’edifici al mig de la vorera Besòs de la futura plaça de Catalunya. Encara era, llavors, Passeig de Gràcia núm. 6 -8. En finalitzar la construcció de la plaça, l’edifici acaba ocupant un lloc privilegiat, on s’instal·larien nombroses i importants seus socials d’empreses i d’entitats culturals de l’època: “Circulo Equestre” – “Cinematògraf Ekadsographe” – “Banco de Préstamos y Descuentos” – “Fiat Hispania” amb sala d’exposicions – “Casal de la Cultura” inaugurat 29 de maig de 1937, en plena guerra civil, on si exposa tota una col.lecció de cartells antifeixistes – “Farmacia Balasch”- “Peña Rhin” Sports – “Círculo Unión Mercantil Hispano Americana”…

Des de 1941, en ple règim franquista, en els baixos de l’edifici, existir, una gran sala de ball i de festes, el Saló Rigat, i a la planta superior el “Real Circulo Artístico”.

Gràcies, també, a la seva situació, el seu terrat va ser reclamat per l’instal.lació de cartells publicitaris lluminosos.

Casa Isidre Sicart

Casa senyorial de planta baixa i tres pisos de l’any 1867, d’estil historicista, amb arcs de mig punt i un fris de rosasses que la coronaven.

Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2, i carrer Fontanella núm. 1-3, la Plaça encara no existia. La planta baixa i primer pis era la residència particular. El segon pis era lloc de repòs amb una sala de música i de relacions públiques amb una finestra de tres arcs sobre columnes de pedra, que feia la funció de mirador exterior. En una reforma posterior, als baixos s’instal·là diferents cases comercials: Galetes Montes, Granja Afanó, Granja Maldà, entre altres. L’any 1991 l’edifici fou enderrocat per l’ampliació de “El Corte Inglés”.

Vorera mar o vorera sud

Des del núm. 17 al núm. 23:

En tota la vorera sud, des de l’any 1870 s´edifiquen construccions amb baixos i tres pisos d’alçada. En els terrenys i horts del convent i del monestir de Santa Anna, que van des del Portal de l’Àngel fins a les Rambles de Canaletes, deixant una petita obertura per accedir a l’església, que anys més tard serà el carrer de Rivadeneyra.

Les tres vides de la Casa Manuel Baixeras (1875-1926): del carrer Fontanella, núm.18 a la Plaça de Catalunya, núm. 16 bis, van de residència familiar a hotel i finalment l’edifici de Telefònica.

(Vegeu part VI)

Casa Rosés, – 1876/1924- núm. 17: construïda, sobre el solar de l’antiga Casa Barceló (1872), amb entresol i tres pisos. A principis del S. XX s’hi van afegir una altra planta i el parell de cúpules, una a cada cantonada, guarnides amb ceràmica de colors. S’hi van instal.lar la Banca García Calamarte y Compañía, i al tercer pis l’escola d’idiomes Alge School. Després casa Segura i els establiments Metrón electricitat i òptica, Llibreria Catalònia des de 1922, Balta i Riba material fotogràfic i finalment “Banco de España”.

**Casa Rosés 1876-1924**
**Carrer fontanella, 12-14, cantonada Portal de l’Àngel, abans que existís la plaça de Catalunya.**

Casa Joan Pou: Fontanella núm. 8 (1873-1898) i avui plaça de Catalunya núm. 20. L’any 1887 en el primer pis s’hi va fundar el partit catalanista la Lliga de Catalunya, d’Àngel Guimerà, Eusebi Güell, Lluís Domènech i Montaner, Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

Núm. 21 plaça Catalunya/Rivadeneyra: Casa Agustín Goytisolo (1874-1923).

Comerciant i terratinent d’origen basc, que gràcies al comerç del sucre, de l’explotació d’esclaus i l’exportació de tabac fer fortuna a Cuba. L’any 1870 es trasllada a Barcelona i l’any 1874 construeix l’edifici de baixos i quatre plantes, en el carrer Fontanella núm. 6, després Plaça Catalunya núm. 21 en els anys 1890’s es construeix una elegant torre amb rellotge a la cantonada de Rivadeneyra i acull la històrica Cerveseria Munich.

Casa Teresa Maspons, núm. 22

1873-1918, inicialment Carrer Fontanella núm. 4, cantonada Rivadeneyra, que seguin els cànons d’edificacions i norma de l’època, eren baixos i quatre plantes d’alçada. Als baixos hi hagué la Xocolateria la Mallorquina (1892-1897), fins que l’any 1897 els germans Pompidor acolliran el famós Maison Dorée (1897-1918), que es traslladarà al núm. 7 de la mateixa plaça de Catalunya, al ser comprat l’edifici per la Banca Arnús.

Núm. 23 Casa Ignasi Serra (1876-1922): Inicis del carrer Fontanella, cantonada Rambla de Canaletes, amb la construcció de la plaça, se l’assigna el núm. 23. Edifici de construcció senzilla de baixos i quatre pisos com la resta d’edificis del seu entorn.

**Gran Cafè restaurant Continental 1884**

Va passar a la història a partir de l’any 1884, al instal.lar-se en els baixos, soterrani i el primer pis el “Gran Café Restaurante Continental”. El juny de 1892 es converteix amb el “Gran Hotel Continental”, primer hotel de la Plaça de Catalunya. Més tard Evarist Arnùs i Ferrer compra l’edifici per ampliar la seu central de la Banca Arnùs.

Documentació: Barcelofília, Enric Comas, Valentí Pons, Emilio Gómez, Francisco Arauz, Francesc Miralles, Miquel F. Pacha, Joanot Pascual. Lluís Permanyer –Biografia de la Plaça Catalunya. Inventari de la Barcelona Desapareguda. La Vanguardia 8 edificis pioners a la plaça de Catalunya. La Barcelona Oblidada.

Fotos: Històries de Barcelona desapareguda 1848-1924, Barcelofilia, La Vanguardia, Pinterest i particulars.

Etiquetes Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S XIX

Galeries i museus

Miró – Picasso

Camins compartits

Dos llegats i una única exposició, tan diferents i tan propers.

És una exposició per endinsar.se en la relació de dos grans personatges aprofundint dins d’un complex “diàleg”, entre dos artistes que varen transformar amb gran intensitat i veu pròpia l’Art del segle XX.

A partir de més de dues-centes cinquanta obres, compartides entre el Museu Picasso i la Fundació Miró, podem fer una aproximació crítica d’un projecte únic, elegint Barcelona – des de 1917 -per donar a conèixer una estreta amistat que mantingueren durant més de cinquanta anys, per exposar en sis eixos temàtics les obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu de món.

És un recorregut que explora les seves afinitats artístiques, plàstiques i humanes. Com la seva amistat influeix en certs moments, que es resumeix i es plasma en sis espais on les seves obres interactuen molt sovint en llocs, afinitats, amistats, col·leccions, sensibilitats comunes. Podem comprovar que posant les obres d’un al costat de les obres de l’altre i les barregen, no sempre podrem esbrinar, molt bé, de qui és qui – si en permeteu l’atreviment de la meva ignorància.

Picasso és un home fascinant, i referent artístic del pintor català, que des dels seus inicis amb el cubisme, fins als seus últims anys cultivaren una forta amistat. Es tracta d’una obra realitzada entre els anys 1966 i acabava el dia de la mort de Pablo Picasso l’any 1973. Al revers de la tela, Miró escriu les dates d’inici i finalització i la frase: “Homenatge a Pablo Picasso”. (en català)

Picasso va admirar l’obra de Miró que el va apropar al surrealisme.

Picasso (25-10-1881 / 08-04-1973), era 12 anys més gran que Miró, (20-04-1893 / 25-12-1983). Picasso té un fort empoderament, la seva llibertat creadora, la capacitat del risc i el caràcter transgressor van influenciar i incitar una força que esperona a Miró.

L’any 17 el mestre ja era un artista consagrat, on manifesta que seran grans companys, entrellaçant un “diàleg” constant i permanent.

Obra Mestre d’un geni de 15 anys **“Ciència i caritat”** (1896 o 1897)

Aquest quadre materialitza l’encontre artístic entre Miró i a Picasso.

La influència modernista de Picasso de la Barcelona dels anys 1899-1900

**Estudi pel menú dels Quatre Gats i altres croquis 1899-1900**

Picasso l’any 1899 s’incorpora a l’avantguarda barcelonina. El punt de contacte del món artístic i literari català és als Quatre Gats, al carrer Montsió. La influència modernista és reconeguda en aquesta etapa picassiana, amb dibuixos i retrats dels seus millors amics, amb destacades figures humanes. Aquest lloc serà on farà la seva primera exposició individual. No abandonarà mai les escenes de paisatges i carrers urbans. Tema que serà de màxima importància més endavant: Paisatge des de la finestra.

**Paisatge vist des de la finestra**: 1948 Picasso

L’àpat frugal.

Un home cec amb el cap girat i una dona que està en posició frontal. Els dos personatges mostren faccions enfonsades, cossos consumits, fràgils i mans allargades, que emfatitzen el seu aspecte decaigut.

Aquest gravat personifica una intensa expressió de pobresa i d’alcoholisme.

**El cavall, la pipa i la flor vermella**
Joan Miró – 1920

Picasso ve a Barcelona a presentar l’obra del Ballet Parade al teatre del Liceu – 1917 – i coneix a Miró

Obra cubista sintètica i neoclàssica. Miró vol trobar un nou classicisme a través del cubisme, i troba la font d’inspiració a través de Picasso, que tindrà continuació amb la Masia.

**La Masia** – té una importància històrica, cultural i artística, fonamental.

Joan Miró la comença a Mont-Roig el 1921 i l’acaba a París el 1922. Evoca el Mas d’estiueig de la família a Mont-Roig del Camp.

Miró vol trobar una nova forma de cubisme i de classicisme, i la troba a través de Picasso, serà el període detallista de Miró, està buscant la seva pròpia tècnica i mode d’expressió. El cubisme el va enlluernar com a nova forma de llenguatge pictòric i d’avantguarda. Busca en l’obra de Picasso aquest referent cubista i plàstic.

Picasso va veure que Miró era un gran artista interessant i que obriria nous camins.

***Rideau pour le ballet “Mercure” – juny 1924***

El teló del ballet Mercure: es parla de la influència de Picasso en els nous artistes, del conegut grup surrealista, és l’impacte i el punt d’influència de Picasso a Miró.

En aquesta etapa Miró ja està integrat a París.

Surrealisme: **El pintor i la model** – Picasso 1926

**Gran nu amb seient vermell**
**maig 1929**

La model a l’esquerra amb el cap reduït de volum, estirada boca amunt i el pintor assegut a la dreta. No hi ha manera de connectar els enredats de línies negres amb la superfície grisa del fons, on actuen les zones de llum i ombres.

**El gris de la infidelitat 1931 – Picasso**

Gran nu amb seient vermell de 1929, dedicada a Olga Khokhlova, ballarina russa, que abandona Moscou abans de la revolució d’octubre. Un cos femení que mostra tan sols dolor. Fou musa de gran influència, captivació, evolució artística i sentimental, mare del seu fill “Paulo”, van estar junts durant 20 anys – de l’amor a l’odi. Un Picasso faldiller i desconsiderat. Es diu que “matava tot allò que estimava”. Finalment, la deixa per una jove de 17 anys que va deixar embarassada – Marie Thérèse Walter.

L’amistat quedà travessada per les dues guerres crucials. La Guerra Civil, encara que potser amb objectius diferents, és un moment que marca el seu espai. Tots dos estan autoexiliats a París. Tot i que es tornen a unir, en el moment que el Govern espanyol els demana que col·laborin amb la causa republicana, durant l’exposició de París de l’any 37 en el Pavelló de la República. On varen compartir moments molt transcendentals de les seves extenses carreres.

Veure: L’Auca de Picasso: de 2 de jul. de 2023

Realitzant dues grans pintures murals en defensa del règim legítim. En el Pavelló espanyol situat davant del pavelló de l’Alemanya nazi.

Fan dos grans murals d’enormes dimensions, però molt diferents. Tot i que la monstruositat de la guerra es veuen plasmades en les dues obres mostrant la tragèdia fratricida.

Picasso: una gran pintura on representa l’escena dels bombardejos efectuats sobre la població civil de Guernica, efectuats per l’aviació alemanya, segurament la seva obra més exitosa. On reivindica la crueltat de l’home en general i de la guerra en particular.

L’autor manifesta:

**Cavall turmentat símbol del poble – 1937**

“Mi trabajo es un grito de denuncia de la guerra y de los ataques de los enemigos de la República establecida legalmente tras las elecciones del 31 (…). La pintura no está para decorar apartamentos, el arte es un instrumento de guerra ofensivo y defensivo contra el enemigo. La guerra de España es la batalla de la reacción contra el pueblo, contra la libertad. En la pintura mural en la que estoy trabajando, y que titularé Guernica, y en todas mis últimas obras, expreso claramente mi repulsión hacia la casta militar, que ha sumido a España en un océano de dolor y muerte”.

Miró: un gran mural El Segador, també coneguda com “El Pagès Català en rebel·lia”. Es va pintar sobre els panells de celotex de les parets del Pavelló de la República de París. En acabar l’exposició es va desmuntar i enviar a València, on se’n perd la pista. Representava el pagès català amb la falç alçant el puny en actitud de rebel·lia.

Actualment es pot contemplar una reproducció en la seu del “Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació – CRAI – Biblioteca Pavelló de la República – Universitat de Barcelona”.

Cap de la dona de Picasso i cap d’home de Miró,

figures terrorífiques i tràgiques.

La II Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió a tots dos. Picasso ja no va tornar a la seva terra natal. Miró retorna a la ciutat de la seva mare, Mallorca per recloure’s en un exili interior.

El tema de la poesia i de la ceràmica és també una nova forma d’experimentació. Es posen a escriure i a modelar fang. Textos que Miró i treballarà tota la vida, on els fusionarà amb dibuixos i collage de pintures. Compareixen grans poetes francesos que conviuen amb ells. El dibuix i la paraula es fusionen – Tristan Tzan, Pierre Reverdy, Michel Legris, André Salmon… llibres de poesia que en un cas s’il·lustren amb litografies originals de Joan Miró i en altres amb les de Pablo Picasso. Des d’aquest instant la poesia entra en les obres dels dos artistes, igual que també entra la ceràmica. Polvoritzen temes, incorporen categories, entrellaçant i dins del seu art ho barregen tot en una mateixa cosa.

Es retrobaran l’any 1948; hi ha un nou acostament amb la ceràmica, amb una nova tècnica experimental, per trobar de nou un paral·lelisme entre tots dos com a nou llenguatge.

Ens trobem davant dels principals representants de dos dels estils que van marcar un abans i un després en la cultura artística europea i nord-americana: el cubisme i el surrealisme. Tots dos artistes mostren gran fascinació per l’experimentació en el procés artístic. Miró deia que per a un artista era necessari «anar pel món amb ulls de nen» i Picasso afirmava que «des de petit ja podia pintar com Rafael, però he necessitat tota la vida per aprendre a pintar com un infant». – (exposició Miró – Picasso).

L’obra de l’autoretrat, de Miró és el camí que reprendrà després de la guerra, a través d’un mirall d’augment, un treball ple de detalls. Transmuta el seu propi rostre, en tot un llenguatge de signes. On podem apreciar la seva tensió anímica i mental.

Una sèrie de 50 litografies/dibuixos que realitza durant la postguerra espanyola, traspuen un dramatisme intens. Tot un univers còsmic, on detalla els desastres reals i l’existència d’acostar.se o d’allunyar-se de la realitat. De contingut dramàtic, caràcter èpic, esperit reflexiu i fons extremadament intens i auster.

Tot i que en tot aquest dramatisme, Miró no renuncia a la brillantor del món celeste, ple de llums i astres i a la dona amb els seus atributs sexuals i envoltada d’ocells.

Les constel·lacions de Miró: Afirmacions de llibertat en temps de feixisme…

En el decurs de la II Guerra Mundial se separaran físicament. Miró incorporarà mes la poesia i la música de l’evasió, amb les sèries de les constel·lacions. Anys 40: sèrie de 23 constel·lacions, on s’evadia de la repressió, de la realitat opressiva i angoixant. Mentre Picasso al contrari, s’aferra a la realitat, intentant relatar l’horror de la guerra enllaçant el Guernica amb un París a les fosques, amb el seu estil propi, expressiu característic ple d’una atmosfera claustrofòbica, amb cranis d’animals, calaveres i figures plenes de penúries i d’hambrunes.

L’agost del 1939, un mes abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Miró i la seva família deixa París i s’instal.la a Vanrengeville-sur-Mer (Normandia). Davant la difícil realitat del moment sent un fort desig d’evasió, i es reflecteix en una sèrie de 23 pintures de petites dimensions, que les finalitzarà l’any 1941 entre Mallorca i Mont-Roig del Camp.

L’Estel matinal, l’Alba i l’Escala de l’evasió… entre altres.

Amb aquesta escultura de màxima simplicitat, arribes a perdre el verdader significat de les dues parts de la bicicleta (el manillar i sella). Picasso investeix una nova capacitat d’interpretar els objectes.

Sorprenentment, ens mostra un nou significat identificant clarament un cap de brau, completament alineat amb la realitat. – 1942 –

L’obra de la guerra i de la postguerra. La manca d’aliments, de colors, envoltada de noves olors, és la conclusió de la II Guerra Mundial. Picasso recull l’enorme impacte de l’ocupació nazi, de la ferum de les vexacions, de la mort, l’extermini per qüestió de raça i de domini pel domini.

**Crani cabra, ampolla i espelma** 1951-53

És quan Picasso passa a la tridimensió: l’escultura.

Les Meninas: Picasso va fer un estudi exhaustiu d’una sèrie de 58 dibuixos i pintures de diverses interpretacions de l’obra de Velàzquez.

Miró Picasso – la primera gran exposición conjunta

**Nua estirada amb corona de flors:** Picasso – 30 octubre 1970

Documentació: petit resum de les intervencions de la presentació de l’exposició a càrrec de:

Sònia Villegas comissària de la Fundació Joan Miró.

Elena Llorens comissària del Museu Picasso

Teresa Montaner comissària de la Fundació Joan Miró

Margarita Cortabella comissària del Museu Picasso

Marko Daniel director de la Fndació Joan Miró

Emmanuelle Guigon director del Museu Picasso de Barcelona

Indicacions/ressenyes en els faristols que es troben al costat de les obres.

Fotografies efectuades durant la visita del 09-01-2024, al Museu Picasso – C/ Montcada, 15 – 23.

L’exposició romandrà fins al 25 de febrer 2024.

Video exposición miró picasso

Etiquetes Barcelona, Exposicions, Història, II República, Museus, Política, S. XX

Viatges i itineraris

L’antiga Plaça Catalunya – S. XIX

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 7 febrer 2024
4 comentaris a L’antiga Plaça Catalunya – S. XIX

PART VII – el Centre de la Plaça

La Plaça de Catalunya no hauria d’existir

El que avui és la Plaça de Catalunya no va ser previst al Pla Urbanístic de l’Eixample de la Ciutat de Barcelona encarregat a Ildefons Cerdà l’any 1860.

Cerdà hi va situar una altra illa de cases com a la resta de l’Eixample, desplaçant el centre de la ciutat a la Plaça de les Glòries.

L’Ajuntament volia un altre tipus d’eixample i Antoni Rovira i Trias va projectar una gran plaça anomenada Fòrum de la Reina Elisabet II. Finalment, l’any 1895 la pressió de l’Ajuntament va aconseguir que aquell espai es convertís en el que avui coneixem com a Plaça de Catalunya.

Les grans mansions, edificis situats al que és avui el centre de la Plaça:

La Plaça de Catalunya, era l’illa número 39 de l’Eixample i es va permetre construir diverses cases, la primera de totes fou la Casa Gibert.

Va començar una cursa per construir-hi les millors cases de la ciutat com la Casa Rosich i Estruch o teatres i divertiments com el “Panorama Waterloo”, el Cafè “la Pajarera”, el “Siglo XX”, el “Teatro del Buen Retiro” o el conegut “Circo Ecuestre”.

El 1895 foren enderrocats tots els edificis i l’espai va quedar desert fins al 1902, quan es va iniciar la primera urbanització de la plaça.

Casa Gibert, 1861-1895: Projectada per Josep Oriol Mestres.

Parlar d’aquesta casa – palauet – és referir-nos als inicis de la Plaça de Catalunya. De planta baixa i dos pisos, envoltada d’un jardí.

On avui dia hi ha les dues fonts bessones, si aixecar la Casa de Manuel Gibert i Sans, important família de l’època, ric empresari, militar, advocat, president del Liceu i de la companyia ferroviària de Barcelona a Mataró. Fou un dels membres propulsors d’enderrocar les muralles i fer creixa Barcelona. Segurament per això construir la seva residència, on justament, la reina Isabel II va col·locar la primera pedra, el 4 de setembre de 1860 per la construcció de la primera casa de l’Eixample.

Es va construir al costat de l’estació de tren de Martorell (1854-1884) i la casa de banys portàtils, banda Muntanya. Dintre de la Casa s’instal.là entre altres, un gimnàs, una petita oficina de correus, un saló de ball, un centre artístic i un casino republicà. Va ser ocupat militarment en diverses ocasions. A l’altre costat, a finals de segle, si construir el “Gran Café del Siglo XIX” conegut com “La Pajarera”.

**Casa Gibert 1874, al fons la Universitat de Barcelona, les naus de l’Estació de Martorell i la Casa de Banys portàtils.**

“Gran teatro del Retiro”, 1876 – 1886: Situat dins del recinte del jardí a la part nord de la Casa Gibert, el que seria la continuïtat de la Ronda Sant Pere direcció a l’estació del tren de Martorell, s’obrí el 3 de juny de 1876, com a teatre de temporada i representar tota classe d’obres teatrals, sarsueles i comèdies. Atès al gran èxit obtingut, es reforma tot el teatre i s’inaugura un annexa -1879- una pista de patinatge sobre rodes “Skating Ring”.

Teatre del “Buen Retiro” -1883. És la carpa que queda a la dreta de la fotografia, situada al costat de la Casa Gibert, que ocupava el centre de la Plaça de Catalunya. La imatge està captada d’on arrenca l’actual Passeig de Gràcia. (foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor desconegut).

El Panorama o “La Pajarera”, finals S. XIX, 1888-1895: Banda Muntanya. Manuel Gibert, va vendre una part del seu jardí a qui serà el propietari del “Gran Café Colon”, Arturo Vilaseca, per construir.hi el “Gran Café del Siglo XIX”, conegut com “La Pajarera”. Va obrir al públic quatre dies abans de la inauguració de l’Exposició Universal de 1888. Situada a l’altre costat de la Casa Gibert, tocant al Passeig de Gràcia, avui davant de “El Corte Inglés”.

Lloc on si reunien grans tertulians com Amadeu Vives, Domènech i Montaner, el Doctor Robert o Santiago Ramon y Cajal…

**“La Pajarera” – 1890, al costat de la Casa Gibert**

Estació de Martorell, 1854-1884: Situada on avui hi ha les Cases Marce.lí Jané – Bosch i Alsina – Agustí Manaut i Ignasí Borrás, en les confluències de La Gran Via, Rambla de Catalunya, Ronda Universitat, plaça Catalunya i carrer Bergara.

Fou la primera estació del centre de Barcelona. L’estació és clausurar l’octubre de 1882 i va ser enderrocada l’any 1884 per començar a urbanitzar la zona.

**Emplaçament de l’estació de Martorell (1854). Al carrer Bergara – estació del tren de Sarrià (1862).**

Casa Estruch, 1887-1901: Josep Estruch i Comella, negociant ferroviari i gran col·leccionista d’armes, es fa construir un edifici de quatre plantes, i al costat un local – museu dedicat a l’Armeria. Avui estan esposades al «Musée de l’Armée dels Invàlits de París».

Situada banda de muntanya en la cantonada entre Ronda Universitat i Rambla Catalunya a la part nord de la plaça, enfront de l’avui Casa Pich i Pon / hotel Iberostar, al costat de la Casa Gibert.

**Casa Estruch – 1892, a la dreta l’entrada del museu de l’Armeria**

Casa Rosich, 1866-1902: Al costat Mar, continuació, carrer Fontanella, no tenia cap valor arquitectònic especial.

**Vista de la Casa Rosich des de la rambla de Canaletes – 1888**

Casa Grases, 1888-1895: Hi havia el Casino República Nacional, un taller de ceràmica i habitatges de lloguer.

**1890’s entrada del Circ Eqüestre,**
la Casa Grases
i l’encara carrer de Fontanella – costat Mar

El Circ Eqüestre Alegria, 1879-1895: Va ser una instal·lació estable que ocupava el costat Mar. Situat al que era la continuació del carrer Fontanella, en el bell mig de la plaça. Amb un aforament d’unes tres mil persones, que oferia múltiples atraccions del món del circ i del teatre.

**1889-1892 el circ situat a la dreta de la imatge.**
D’esquerra a dreta: Casa Estruch, Casa Gibert, La Pajarera
, al fons a la dreta la Casa Pascual i Pons (1890-1891).
**En primer pla, a la dreta el Circ Alegria, davant del brollador i l’aspa que unia el passeig de Gràcia amb Canaletes.**

**1888 – A l’esquerra el Panorama Waterloo, la Casa Gibert, el “Gran Café Siglo XIX”, l’entrada amb forma d’arc del Circ Eqüestre, i al centre el brollador.**

Llac i brollador, 1888-1902: Situat en la intersecció de l’aspa, que anava des de la Rambla de Canaletes al Passeig de Gràcia, i l’altre des de Rambla Catalunya al Portal de l’Àngel.

L’any 1902, un cop enderrocats tots els edificis, es va efectuar la reurbanització integral de tot el centre de la plaça, i finalment es va suprimir el brollador.

Panorama Waterloo, 1888-1890: Situat provisionalment, amb motiu de l’Exposició de 1888, entre la cantonada del carrer Bergara i la Casa Estruch. Era un espectacle cultural d’art visual. Paisatges de grans dimensions representats en una pantalla gegant. Feia la competència al Panorama de Plewna, situat a la Gran Via amb Rambla Catalunya.

Gràcies a les grans pressions dels intel.lectuals, dels moviments populars i d’una part del món polític, van agafar forma les insistents reclamacions per a recuperar la zona i l’any 1895 es van enderrocar els edificis per donar pas a la construcció de la nova plaça.

Fotos: Històries de Barcelona desapareguda 1848-1924, Barcelofilia, La Vanguardia, Pinterest i particulars.

Etiquetes Barcelona, Història, Itineraris, S XIX, S. XX

Galeries i museus

Museu de l’Art Prohibit

Descobreix la censura a l’art… El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.

. “Si hi ha poder hi ha censura”

(Núria Güell)

Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.

*Standing Shadown* /anys 80 **Ricard Hambleton**
**Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.**

Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.

Hi ha molts tipus de museus…

El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.

Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.

La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.

**Shark** (el tauró) **– David Cerny 2005- Sadam Husein**
**Icona de la tirania**

La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.

Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.

Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.

Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.

Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.

Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà !!!

Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.

**Al fons, “*Freedom fries: naturaleza muerta”*, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “*Statue of a girl of peace”*, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.**

“Statue of a girl of peace” és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…

“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.

Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021

“Torna a fer Amèrica gran en 3D”

“Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”

L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…

Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.

El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser: “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.

Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.

Raquel Welch on the Cross – Terry O’Neill 1966

Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.

https://tempsarts.cat/arts-visuals/museu-art-prohibit/

Documentació: recopilada del mateix museu – de l’Institut de Cultura – de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals – i del Punt Avui.

Fotografies: pròpies, efectuades en el mateix museu.

Etiquetes Art, Exposicions, Feixisme, Feminisme, Fotografia, Museus, Política, S. XX, S. XXI

Cinema i sèries

Band of Brothers

Sèrie de 10 capítols, basada en el “best seller” de Stepehn E. Ambrose, llibre que va inspirar a Spielberg per una de les millors sèries bèl·liques, que relata la història d’un regiment de paracaigudistes, de la Companyia Easy de la Divisió 101 aerotransportada de l’Armada dels Estats Units, que varen endinsar-se en terres franceses, la matinada d’aquell 6 de juny de 1944 – dia “D”, en el transcurs de la II G.M. Fa referència a les experiències viscudes d’aquells homes que varen lluitar i patir l’horror d’aquella guerra; conseqüències que encara ressonen avui dia.

La sèrie recull imatges, pàgines, escrits, planells, diaris de l’època, gràfiques, relats, vivències, cartes emotives i entrevistes de molts dels supervivents.

Imatges de destrucció motivades pels canons alemanys que bombardejaven les platges d’Utah, la lluita aferrissada per la resistència de Bastonge, l’assalt a Arnhem, la duresa de la batalla de les Ardenes o la presa de “El nido del águila” en Berschtesgaden, la destrucció de poblacions civils o l’alliberació de camps d’extermini, entre altres…

Tom Hanks i Steven Spielberg, coproductors – 2001, relatant de forma veraç les batalles i l’horror patit dels protagonistes. Transmeten la tensió i la por dels soldats. Amb reproduccions fidels dels llocs i de l’armament bèl·lic, basant-se en situacions i fets reals. Sens dubte es tracta d’una narració completa i bastant objectiva que plasma l’esdevenir de la guerra. Transmet el fet d’un patir esfereïdor i del reflex humà compungit marcat en els rostres de les víctimes.

Stepehn Ambrose, durant més d’un any va entrevistar i recopilar dades de veterans supervivents que hi van participar. Tots ells tenien poques ganes remoure i parlar de les seves cruentes i commociona’ls experiències. Però sentien, també, que els hi quedava poc temps per tornar a relatar les seves vivències.

Finalment, va aconseguir documentació, relats, diaris i cartes suficients d’aquells joves forjats en altra dura prova de l’època: “La Gran Depressió”, que feia que s’allistaran moguts per un defalliment i angoixa de l’estat econòmic i o per un sentit del deure.

Podem experimentar a través de les entrevistes, reportatges i cròniques de periodistes la tensió i el trauma ocasionat, realista i commovedor del drama de la guerra. Que ha marcat una de les etapes més cruentes inhumanes de la història del segle XX.

Documentació: extreta del sisè CD de contingut extra dels 6 CD’s que completant la sèrie. Escrit per William Richer: “Els soldats de la Guerra”, de com es va fer “Hermanos de Sangre”, i del vídeo/diari de les cròniques, gràfiques i escrits de Ron Livingston – i de la seva estrena a Normandia.

L’any 2010, els mateixos productors efectuen “un altre projecte molt lligat i successor de Band of Brothers”: “The Pacific”. Basada en la guerra contra “l’Imperi Japonès”. Inclouen característiques exclusives, perfils i retrats íntims dels personatges reals dels marins nord-americans i dels soldats nipons que hi participaren. Aquesta minisèrie és una extensa mirada interior èpica. Documentada històricament en els esdeveniments que van influir en la brutalitat despietada de la Guerra del Pacífic.

Fa un seguiment dels episodis viscuts a través dels boscos de Cab Gloucester, de les fortaleses de Peleliu, a través de les sorres sagnants d’Iwo Jima, de l’horror d’Okinawa i de Guadalcanal.

Documentació: extreta de la sèrie, també, de 10 capítols i del CD extra que presenta l’anatomia i el perfil d’un compte brutal, d’un malson de què és capaç l’ésser humà.

**Alçant la bandera en Iwo Jima – la cruenta força de la victòria**

S’acaba d’estrenar l’última sèrie d’aquests mateixos coproductors: “Los Amos del Aire”: Un grup d’aviadors amb les pitjors condicions són enviats a bombardeixar l’Alemanya nazi, superant un cel tenyit de foc i vèncer el fred i la manca d’oxigen per devastar les poblacions de Hannover i Dresden… caldrà veure si terceres parts són acceptables per poder engrossir la llista que ens ofereix l’espectacularitat del bon cinema bèl·lic envers la cruesa de la realitat dels conflictes.

Etiquetes Cinema, S. XX

Galeries i museus

Museu Frederic Marès

El Museu trenca els prejudicis amb l’art religiós amb Emocions:

Imatges i gestos del passat i del present.

“L’exposició vol donar un nou sentit a les escultures del museu”…

“El fil conductor de les emocions es pot reconèixer en totes les obres d’art”…

“A través del discurs expositiu i les místiques medievals permeten veure les emocions de l’Edat Mitjana i Renaixentista també en les obres contemporànies”.

El director del museu, Salvador Garcia

Mostra com les persones expressen les seves emocions davant d’un esdeveniment que resta invisible als ulls de l’espectador. Vol reivindicar les emocions dels fidels de l’època medieval que tenien davant les imatges, i les que el visitant pot arribar a tenir durant la contemplació del recorregut.

Compta amb el dolor i la ferida de Crist quan era a la creu, i del dolor i la glòria de la Verge Maria.

S’exposa les dues pietats d’un Crist crucificat i de la Mare de Déu, que es poden associar amb les obres d’Antoni Tàpies i Lucio Fontana.

Poden trobar emocions, tot i no ser creient, però sí que et puguis emocionar veient les representacions emocionals de les diverses obres representades…

Situat a la plaça de Sant Iu, a tocar de la Catedral, en la part antiga del Palau Reial Major, que fou residència dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, en el centre del barri Gòtic, al costat de la plaça del Rei.

El Museu Frederic Marès és un singular museu que conserva una impressionant col·lecció d’escultures i de talles policromades religioses, des de l’època antiga fins al S. XIX.

L’escultor Frederic Marès i Deulovol, va reunir una extensíssima col·lecció que, actualment, forma part del patrimoni artístic i cultural de Barcelona. En les seves sales, podem gaudir, on s’allotja la col·lecció donada a la ciutat.

Sales:

Món antic (segles V aC – IV dC)

Romànic (segles XI-XII)

Gòtic (segles XIII-XIV)

Gòtic (segle XV)

Renaixement (segle XVI)

Barroc (segles XVII-XVIII)

Segle XIX . Catalunya

“Vine a visitar l’exposició d’Emocions. Imatges i gestos del passat i del present, perquè si ets capaç d’emocionar-te a través d’una pantalla, descobreix el que pots sentir davant una Pietat del S. XV”.

A més podem visitar, a les plantes superiors del museu, el Gabinet del Col·leccionista, o el Museu Sentimental. On es mostren milers i milers d’objectes, majoritàriament del S. XIX. Des de rellotges, joies, pipes, fotografies, claus de pany, relíquies, pots de farmàcia, vitoles de cigars, joguines… Una col·lecció de col·leccions impressionant d’estris curiosos, insòlits i antics del passat.

sales de col.leccions

Deixa’t portar per les emocions que transmeten les imatges i els gestos de les obres d’art, siguin del present o del passat

Exposició fins al 26.05.2024

Resum i notes extretes del mateix museu – Fotografies pròpies.

Etiquetes Art, Catalunya, Col.lecions, Espanya, Exposicions, Història, Museus

Establiments singulars Restaurants i gastronomia

Una bodega histórica: Ca’l Pep

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 16 gener 2024
2 comentaris a Una bodega histórica: Ca’l Pep

Una discreta bodega típica de barri que fuig del soroll, un espai obert, sense la barra típica de bar, amb les botes i barralons de vi a manera de taula i altres tauletes de fusta i de marbre, neveres antigues, bigues de fusta, parets plenes a arrebossar d’estris i objectes de vivències i records passats, on conserva els seus elements rústics i l’essència de les olors de les botes de vi. Tot i que avui no disposa de cuina, podem assaborir menjars freds, tota mena de tapes, varietat de llaunes i “bocates”. Un racó acollidor, on tranquil·lament es pot gaudir d’un bon vermut amb anxoves, amb bon tracte, bon preu i on retrobar-se amb temps passats, que es veu abocada a tancar després de més d’una vuitantena d’anys.

Arran d’una denúncia, duta a terme el passat mes de març, pels sorolls ocasionats per part de la clientela i de les olors de la cuina, ha fet propici la intervenció de l’Ajuntament dictaminant el tancament del local, que es tenia que dur a terme el passat 19 de desembre, justs abans de festes. Afegint a l’acta que es destina tot el local a celler, quan la meitat de l’espai hauria de ser magatzem. A més d’exigir que s’adapti a la normativa acústica vigent. Tot i que la propietària s’eximeix dient que el celler data de l’any 1937, manifestant que ha passat tots els controls del gremi de restauració i del departament de salut, que està al corrent de pagament de totes les seves obligacions tributàries, la llicència, acord amb la seva d’activitat econòmica i en consonància pel total de metres del local destinat a ser celler-bar-restaurant.

Després de reunions i diverses opcions plantejades, el celler ha de modificar de tal forma l’espai per complir la normativa vigent, que ha de destrossar per complert el local que fa tants anys que està construït i decorat acord amb el seu llegat i qualitat; sent la constatació i el motiu de la seva pròpia existència i forma de ser.

El fet del seu tancament serà engronsar la llista de tants altres locals nostàlgics desapareguts a la nostra ciutat.

En la visita efectuada el 29 de desembre vaig parlar amb la propietària, tot degustant el típic vermut, on manifestar part del que exposat. El tribunal de justícia ha suspès temporalment el seu tancament, fins a dictaminar que fer amb l’aforament i altres reformes, després de vuit dècades en funcionament.

És un reclam de la gent del barri, un clam unànime de la clientela: “ Ca’l Pep sempre ha estat un lloc tranquil – Si us plau, conserveu aquesta bodega”. On alguns guies turístics, part de la seva ruta, als migdies porten petits grups al crit de: “Coming here is like a religion”…

Lloc històric que et transporta al passat, que malauradament se sumarà a tants restaurants, cellers, locals i altres comerços emblemàtics desapareguts. Tots hi hem de posar quelcom de la nostra part, en especial les administracions per conservar i millorar aquests racons típics, històrics i emblemàtics que ens diuen d’on venim.

Ca’l Pep: Carrer Verdi, 141, bar-bodega històrica.

Ressenya: El Nacional.cat i de la mateixa propietària.

Fotografies pròpies

Petita “guia” d’algunes vermuteries a Barna:

Quimet & Quimet. Poeta Cabanyes, 25 (Sants Montjuïc), des de 1914

Casa Mariol. Celler Terra Alta- Batea, més de cent anys; vins i vermuts des de 1945. C/ Rosselló, 442 (Sagrada Família), des de 1997

El Xampanyet. C/ Montcada, 22 (Ciutat Vella), caves, vins i vermuts, des de 1929

Bodegueta Cal Pep. C/ Canalejas, 12 (Sants-Montjuïc), des de 1929

Bar Calders. C/ Parlament,25 (Sant Antoni), des de 2012

Bodega 1900. C/ Tamarit, 91 (Sant Antoni) – Albert Adrià, des de 2013

Senyor Vermut. C/ Provença, 85 (L’Eixample), des de 2013

Morro fi: C/ Consell de Cent, 171 (La nova Esquerra de l’Eixample), bodega jove

Etiquetes Barcelona, S. XX

Viatges i itineraris

Edificis annexos a la Plaça

Post author Per Ferran Ballestė
Post date 2 gener 2024
2 comentaris a Edificis annexos a la Plaça

PART VI

Hi ha quatre edificis molt significatius, integrats dins de la Plaça, però que no estan ubicats urbanísticament ni numèricament dintre del seu entorn.

La Casa Agustí Manaut de la Rambla Catalunya, 1 / Ronda Universitat, 37.

La Casa Pascual i Pons del Passeig de Gràcia, 2-4 / Ronda Sant Pere, 1- i carrer Casp núm. 2-4

La Casa Manuel Baixeras del carrer Fontanella, 2 / Portal de l’Àngel, 44.

I finalment la Casa Francesc Oliva de la Rambla, 135 / Pelai, 62.

Casa Agustí Manaut : Rambla Catalunya, 1 – Ronda Universitat, 37 (1892-1960´s)

És un dels pocs edificis del S. XIX – 1892-, que resten en peus entorn de la plaça, juntament amb la Casa Bosch i Alsina, que està justament davant. A finals del S. XIX s’inaugura “El Teatro Nuevo Retiro” l’any 1889 amb un aforament de 2.500 espectadors, vestíbul semicircular, i un cafè annex. Anys més tard, amb el nom,“Teatro Gayarre”, en honor al tenor mort, sobtadament, a Madrid en plena representació.

El solar on va ser construït era inicialment l’estació de ferrocarrils de Martorell (1854-1882).

La seva numeració va ser Rambla de Catalunya núm. 21, abans d’existir la plaça Catalunya com a tal.

Tot i que la seva façana es porta d’entrada de la plaça, la seva numeració és Rambla Catalunya núm. 1, cantonada amb Ronda Universitat núm. 37. I de forma inequívoca forma part de la vorera banda muntanya de la plaça.

Agustí Manaut i Taberner, important home de negocis i banquer, va encarregar a Eduard Mercader i Sacanella, en comprar el teatre, la construcció d’un nou edifici. Que com tots els d’aquella època, no podia tenir més de quatre pisos. L’any 1923, la seva filla Blanca Manaut, construir dos pisos més i dues torres cantoneres, cobertes per dues cúpules, avui inexistents.

**Mitgera de la Casa Agustí Manaut,**
**Rbla. Catalunya núm. i Casa Ignasi Borràs,**
**Rbla. Catalunya núm. 3.**

Té molta més longitud de façana banda Ronda Universitat (sis finestres per pis, més mitgera de contacte de dues finestres – actualment sis pisos d’alçada), que per Rambla Catalunya (una sola finestra per pis i sense mitgera de contacte amb l’edifici veí). L’edifici veí de Rambla Catalunya núm. 3, propietat d’Ignasi Borràs – 1893 (amb 6 pisos i tres finestres), és obra del mateix arquitecte Eduard Mercader, que compartia el mateix estil i unitat, tot i que en diferents restauracions, posteriors, s’ha modificat considerablement la seva façana.

Les dues cúpules són enderrocades els anys 60, per col.locar els anuncis lluminosos que s’instal.laven als terrats, vistosos des de tota la plaça.

També, s’hi van instal·lar, entre altre Material fotogràfic E. Riba 1920-1967.

“Banco de Valores y Crédito” 1923-1931.

Banc Sabadell 1980-2008.

I l’oficina d’anuncis de “La Vanguardia”, 1994-2009.

**Inauguració de les noves reformes de la plaça any 1927.**

Frontalment, d’esquerra a dreta: part d’*Eldorado* – *Bank of Canada* – Casa Marcel.lí Jané amb la *Maison Dorée, magatzems Catalunya* i la Casa Bosch i Alsina. Travessant la Ronda Universitat la **Casa Agustí Manaut**. Enfront la Casa Narcís Pla i part de l’*Hotel Colon.*

Important, també, va ser la Farmàcia Baltà i Botta 1895: Miquel Baltà i Junyent inaugura la farmàcia l’any 1895. Avui farmàcia Catalunya, on encara és conservant peces i mobiliari d’estil modernista, com estanteries i una gran llum de ferro forjat. Així com una interessant col.lecció d’estris de vidre, antics biberons i llibres de medicina dels segles XVIII i XIX.

Casa Pascual i Pons: Passeig de Gràcia, 2-4 d’estil neogòtic. En realitat són dos edificis, dues residències burgeses de les famílies Sebastià Pascual i del seu cunyat Alexandre Pons que ocupaven els dos pisos principals, i la resta per a lloguer. Obra que va dissenyar el reconegut arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia entre el 1890 i 1891, amb pedra de Montjuïc.

La seva situació privilegiada domina des del seu lloc exclusiu i preferent tota la Plaça. Va ser construïda, on estava l’antic “Teatro Novedades”, enderrocat l’any 1884.

En l’immoble ressalten les dues espectaculars torres. La que dona a la Ronda Sant Pere és circular i la que dona cantonada al carrer Casp és poligonal. El seu principal interès està el seu interior, amb una elegant entrada senyorial, escala de marbre, finestres i vitralls emplomades amb representacions medievals, llums de ferro i de cristall i una espectacular i noble llar de foc de fusta.

La companya “Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija” (1922), avui “Catalana Occidente”, compra l’immoble.

L’edifici és una de les principals joies del modernisme. Construcció imprescindible com l’inici de la ruta del modernisme de la Ciutat. Són una parella d’edificis amb un tractament estètic i estructural unitari. Una veritable joia arquitectònica. Casa catalogada de Bé Cultural d’Interès Local.

Reneix després de quinze anys d’obres, d’activitat frenètica arquitectònica de rehabilitació i conservació – s’ha editat tot un llibre -, i amb un repte afegit; la construcció d’un soterrani de cinc plantes, sense tocar l’estructura. Va ser i és una obra de resistència i de perseverança dels seus propietaris i del treball i d’estudi d’arquitectura d’un llarg projecte, format per un magnífic equip.

L’entrada del pàrquing, pel carrer Casp 2-4, hi figura el nom de: Casa Pascual i Pons. Després de 87 anys, va tancar les portes el “Bracafé”, que ocupava el núm. 2 del carrer Caps, pel fet que existia el projecte de la construcció de l’aparcament.

**Als baixos del Passeig de Gràcia cantonada Ronda Sant Pere, núm. 1: Sastreria i Camiseria Comas Cía. de roba exclusiva per a homes,**
**des de l’any 1912 fins al 1982.**

El Restaurant Navarra, a la cantonada del carrer Casp, va ser un altre negoci, que després de 85 anys va tancar les portes l’any 2017.

**Vorer Besòs – 1931: Casa Pascual i Pons, Casa Vicenç Ferrer, Casa Joan Girona, Casa Bonsoms i Casa Sicart.**

**Amb la** **torre poligonal- costat C/ Caps.**

Inici ruta modernista: a la dreta Casa Pasqual i Pons i al centre, en el núm. 6 del Passeig de Gràcia, la Casa Antoni Rocamora amb la seva espectacular Torre cònica de planta circular de ceràmica ataronjada d’un cert aire medieval.

Casa Manuel Baixeras: 1875-1926, Carrer Fontanella núm. 2-4 i Portal de l’Àngel núm. 44; tot i que en la façana principal figura núm. 16 bis

(vegeu annex IV).

El 23 d’octubre de 1897, en el núm.18 del carrer de Fontanella, cantonada Portal de l’Àngel, Casa Manuel Baixeras 1875-1926,volia construir un immoble, per a llogueri per a residències familiars, però amb la nova ordenació de crear una plaça, finalment, es decanta per construir i inaugurar el “Gran Hotel Inglaterra” 1897-1917, de quatre plantes i 75 habitacions, de l’arquitecte August Font. Llavors les habitacions principals i més confortables eren les situades en els pisos més baixos, tot i que l’edifici disposava d’ascensor.

El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, del núm. 16 bis, (¿??) per construir.ne un de nou al luxós al Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, l’actual Hotel Majestic que coneixem. Així doncs, l’hotel situat en l’antiga Casa Manuel Baixeras, en el 1917, es convertirà amb l’hotel Bristol, fins que el 1927 Telefònica, enderroca l’edifici hi construeix la seva nova seu central a Barcelona.

**A l’esquerra Passeig de Gràcia 2 / Carrer Fontanella 1-3: Casa Sicart.**
**A la dreta Gran Hotel d’Anglaterra (Casa Baixeras) al carrer Fontanella núm. 18, cantonada Portal de l’Àngel.** **La Plaça de Catalunya encara no existia…**

**Últims dies de la Casa Manuel Baixeras**
**abans de l’enderroc de l’hotel Bristol**

**Esquerra: Casa Manuel Baixeras-hotel restaurant Anglaterra carrer Fontanella 16-18 (1875-1926).**
**Dreta: Casa Roses, sense les cúpules al carrer Fontanella 12- 14, cantonada Portal de l’Àngel abans de l’existència de la plaça de Catalunya.**

**Fontanella / Portal de l’Àngel**
**Construcció edifici Telefònica – a la dreta Casa Segura, antiga Casa Rosés**.

Telefònica compra l’edifici i construeix la seva seu central a Barcelona l’any 1928 i el ven el 13-11-2019, a un multimilionari basc, tot i que Telefònica seguirà com inquilí de la meitat dels pisos i de la planta baixa amb el “Mobile World Centre”.

Edifici històric i de gran protagonisme durant la Segona República i la Guerra Civil. Testimoni dels combats i dels trets efectuats per anarquistes i comunistes quan varen ocupar.lo en els primers compassos de la sublevació militar, i també durant els coneguts “Fets de maig de 1937”.

Fou objectiu prioritari de tots dos bàndols, per controlar la principal operadora de les telecomunicacions.

**Central de Telefònica, antiga Casa Baixeras, i la Casa Rosès**
**1932**

Casa Francesc Oliva: Rambla de Canaletes, 135 / Pelai, 62

Situada en un lloc privilegiat, construïda l’any 1871 pel mestre d’obres i arquitecte Ramon Portusach i Barrató. L’edifici format per un cos central circular, pel costat del carrer Pelai de quatre seccions verticals de finestres i pel costat de les Rambles només per tres. Originàriament, estava format per baixos i tres pisos d’alçada.

L’any 1875, s’instal.la el Cafè Pelai, decorat amb molt de gust i amb dues portes d’accés, una a cada carrer. Lloc de tertúlies d’intel.lectuals, polítics i d’artistes.

El 1917 es va efectuar una rehabilitació i reforma de tot l’edifici, aixecant dos pisos més. A dalt de la cúpula circular s’hi construeix un templet, que li donà un aire més senyorial i monumental. Gràcies a la seva situació i alçada, evidentment, si col.locant els rètols/anuncis lluminosos de l’època.

En els seus baixos hi han passat infimitat d’empreses, botigues i locals comercials. Sens dubte el més carismàtic, al costat de les Rambles fou el Bar Canaletes, amb la seva famosa barra “piscina” (barra ovalada) en mig del local/bar, que obri el 19 de juny de 1916 i tancar l’any 1982. “Burger King”, com moltes altres cadenes americanes, va donar per liquiditat una part de la història de la ciutat.

“La piscina” del Canaletas / **1965 – 1970**

El quiosc bar situat al mig de la Rambla, al costat de la Font de Canaletes, va tenir la seva màxima esplendor a principis de segle, entre el 1901 i 1910, on s’inicià les celebracions blaugranes i del catalanisme. Ambdós regentats per Esteve Sala Canyadell, que va arribar a ser president del F.C. Barcelona (1934-35).

El “Kiosc”, va ser enderrocat l’any 1951, per ordre de l’alcalde Antonio María Simarro (durant la Guerra Civil es canvia al bàndol revoltat), amb l’excusa de convertir la Rambla en una via ràpida, tot i que la raó principal eren les manifestacions que s’hi celebraven d’ideologia catalanista.

Video Canaletes Barcelona Memory

La Plaça a finals del S. XIX i principis del XX, estava envoltada d’encantadors edificis, de cafeteries i d’hotels modernistes i senyorials; després va passar a ser el centre financer de Barcelona, amb les seus centrals i un seguit d’oficines bancàries. Avui està rodejada per quantitat de centres comercials, grans magatzems i de multinacionals tecnològiques.

**1900: Casa Marcís Pla – Gran Cafè Colon – Casa Pascual i Pons**

Documentació: Inventari de la Barcelona Desapareguda: Emilio Gómez; Francisco Arauz, Enric Comas, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar / Ruta del Modernisme / La Vanguardia / Barcelofília M. José González, Enric Comas, Xavier Simón / Barcelona Memory/ La Barcelona de antes: Jesús Fráiz

Fotografies: Propies- Barcelofília – Pinterest – Paperblog- Barcelona Memory – La Barcelona de antes.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Itineraris, Modernisme, S. XX

Viatges i itineraris

Frontó Barcelonès

Ara fa 130 anys del desaparegut edifici modernista, obra del prestigiós l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, inaugurat el 19 d’octubre de 1893. La primera recaptació fou destinada a beneficència.

La seva entrada principal estava situada en el C/ Diputació 415 – 431, cantonada Sicília, flanquejada per dues torres-quiosc que feien funció de despatx i de taquilles per la venda d’entrades. Tot l’entorn estava envoltada per una reixa de ferro. El recinte ocupava tota la vorera del carrer Diputació fins a arribar a la cantonada del carrer Sardenya.

Es va construir, en un solar de camps de conreu als afores de Barcelona, avui al bell mig de la ciutat; ocupava dos-cents mil pams quadrats. Va ser el primer frontó de la Ciutat i un dels més luxosos del país. Despertar l’afició de l’esport basc, amb molt entusiasme com el que regnava a Sant Sebastià, Madrid, València i a moltes altres ciutats del país. S’accedia al seu interior per una monumental rotonda de 16 metres de diàmetre, rematada per una gran cúpula de pedra que donava entrada al restaurant i al terreny de joc, i per un vestíbul de set portes per accedir a l’interior del frontó. Les graderies estaven formades per cinc fileres de cadires, i per unes llotges. La pista de joc tenia una dimensió de 68 metres de llarg per 11 metres d’ampla i dues parets de pedra de 12 metres d’alçada. Disposava de serveis auxiliars, sala de descans, vestidors, banys, inodors, oficines, sales de reunions, infermeria i cafè-bar-restaurant. Tota la instal.lació estava rodejada per jardins.

Fronton Barcelones. Illustration for Barcelona a la Vista, Album de Fotografias de la Capital y sus Alrededores, 192 Vistas (Antonio Loez, c 1900).

El frontó va revolucionar tot un moviment esportiu, d’apostes i d’altres activitats socials i culturals.

Segurament aquest joc de pilota és tan antic com l’home. Sols fa falta una pilota i una paret vertical. Sens dubte, avui en dia, és en el País Basc on hi ha la millor afició i el nombre més gran de frontons, tot i que a principis del segle passat el joc d’una pilota contra una paret es jugava en totes les comarques i províncies d’Espanya, aplicant en cada una d’elles les seves pròpies normes, regles i modalitats: pilota a mà, pala, paleta o el “cesta punta”. El frontó era part essencial de la morfologia de tots els pobles i racons del país, era un espectacle que posava a prova la destresa i l’energia dels esportistes, on els més famosos pelotaris del moment, eren admirats com avui en dia o són els futbolistes.

El Frontó Barcelonès va tenir una curta existència. El gran èxit aconseguit va fer que apareguessin noves pistes molt més cèntriques. Aquestes noves pistes varen provocar importants perdudes econòmiques, que van acabar dissortadament, amb l’enderrocament d’aquesta magnífica obra de Sagnier a finals de l’any 1902. Va suposar una gran perduda d’un dels exponents de l’arquitectura modernista existent de la ciutat comtal. Malauradament, tampoc queda ni rastre del frontó construït durant l’Exposició Universal de 1888 al carrer València cantonada amb Enric Granados, ni del “Betí-Jai” o frontó Gran Via, ni del “Frontón Condal” a Balmes-Rosselló.

La present ressenya ha estat motivada, per una casualitat, arran d’una tertúlia dels orígens de l’edifici situat just enfront on visc, i d’altres construïts a principis de segle XX situats al carrer Diputació i dels voltants de la plaça de braus de La Monumental (inaugurada l’any 1914, amb el nom de la Plaça de l’Esport).

Fons i fotografies consultades a la Vanguardia, i a Barcelofília: l’Inventari de la Barcelona Desapareguda.

Etiquetes Arquitectura, Barcelona, Història, Modernisme