Ara fa 130 anys del desaparegut edifici modernista, obra del prestigiós l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, inaugurat el 19 d’octubre de 1893. La primera recaptació fou destinada a beneficència.
La seva entrada principal estava situada en el C/ Diputació 415 – 431, cantonada Sicília, flanquejada per dues torres-quiosc que feien funció de despatx i de taquilles per la venda d’entrades. Tot l’entorn estava envoltada per una reixa de ferro. El recinte ocupava tota la vorera del carrer Diputació fins a arribar a la cantonada del carrer Sardenya.
Es va construir, en un solar de camps de conreu als afores de Barcelona, avui al bell mig de la ciutat; ocupava dos-cents mil pams quadrats. Va ser el primer frontó de la Ciutat i un dels més luxosos del país. Despertar l’afició de l’esport basc, amb molt entusiasme com el que regnava a Sant Sebastià, Madrid, València i a moltes altres ciutats del país. S’accedia al seu interior per una monumental rotonda de 16 metres de diàmetre, rematada per una gran cúpula de pedra que donava entrada al restaurant i al terreny de joc, i per un vestíbul de set portes per accedir a l’interior del frontó. Les graderies estaven formades per cinc fileres de cadires, i per unes llotges. La pista de joc tenia una dimensió de 68 metres de llarg per 11 metres d’ampla i dues parets de pedra de 12 metres d’alçada. Disposava de serveis auxiliars, sala de descans, vestidors, banys, inodors, oficines, sales de reunions, infermeria i cafè-bar-restaurant. Tota la instal.lació estava rodejada per jardins.
Fronton Barcelones. Illustration for Barcelona a la Vista, Album de Fotografias de la Capital y sus Alrededores, 192 Vistas (Antonio Loez, c 1900).
El frontó va revolucionar tot un moviment esportiu, d’apostes i d’altres activitats socials i culturals.
Segurament aquest joc de pilota és tan antic com l’home. Sols fa falta una pilota i una paret vertical. Sens dubte, avui en dia, és en el País Basc on hi ha la millor afició i el nombre més gran de frontons, tot i que a principis del segle passat el joc d’una pilota contra una paret es jugava en totes les comarques i províncies d’Espanya, aplicant en cada una d’elles les seves pròpies normes, regles i modalitats: pilota a mà, pala, paleta o el “cesta punta”. El frontó era part essencial de la morfologia de tots els pobles i racons del país, era un espectacle que posava a prova la destresa i l’energia dels esportistes, on els més famosos pelotaris del moment, eren admirats com avui en dia o són els futbolistes.
El Frontó Barcelonès va tenir una curta existència. El gran èxit aconseguit va fer que apareguessin noves pistes molt més cèntriques. Aquestes noves pistes varen provocar importants perdudes econòmiques, que van acabar dissortadament, amb l’enderrocament d’aquesta magnífica obra de Sagnier a finals de l’any 1902. Va suposar una gran perduda d’un dels exponents de l’arquitectura modernista existent de la ciutat comtal. Malauradament, tampoc queda ni rastre del frontó construït durant l’Exposició Universal de 1888 al carrer València cantonada amb Enric Granados, ni del “Betí-Jai” o frontó Gran Via, ni del “Frontón Condal” a Balmes-Rosselló.
pelotaris
La present ressenya ha estat motivada, per una casualitat, arran d’una tertúlia dels orígens de l’edifici situat just enfront on visc, i d’altres construïts a principis de segle XX situats al carrer Diputació i dels voltants de la plaça de braus de La Monumental (inaugurada l’any 1914, amb el nom de la Plaça de l’Esport).
Fons i fotografies consultades a la Vanguardia, i a Barcelofília: l’Inventari de la Barcelona Desapareguda.
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
En aquesta ressenya, seguin l’obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, de la casa Pich i Pon comentada en la Part II, ressaltarem els edificis més emblemàtics, que s’han pogut admirar, i dels que encara són dignes de visitar entorn la Plaça.
La Plaça: en finalitzar la guerra civil, patí un canvi urbanístic esfereïdor. Varen desaparèixer magatzems, restaurants, bars, cafès, comerços, teatres i altres llocs d’oci i d’esbarjo, perdent tot el seu encant i atractiu, a favor dels bancs, que varen monopolitzar tot l’entorn. Convertint l’espai en un lloc de pas, sense vida. Amb l’arribada de Porcioles, un dels pitjors alcaldes que ha tingut la ciutat, especialment en temes d’urbanisme, varen perdre’s gran part d’edificis històrics, modernistes, de gran interès cultural i arquitectònic. Destruint, parterres, mosaics i marbres, canviant.los per asfalt. Enderrocs consensuats i transformats, molts d’ells, públicament en la seva notaria…substituint.los per edificis del tot simples, banals i del tot especulatius.
Costat esquerre – Pelai
Núm. 1: Cafè Bar Zurich: La seva existència es remunta de l’any 1862, com cantina “La Catalana”, propera a l’estació del tren del carrer Balmes. Anys més tard, l’any 1920, el Sr. Serra la transforma amb xocolateria, i traspassa el local al lloc actual, situat als baixos de l’estació de Ferrocarrils de Sarrià. I li posa el nom actual com a record dels seus anys viscuts a la ciutat de Zurich.
Ferrocarrils de Sarrià – Cafeteria Zurich – 1940
En traspassar el local a l’actual dinastia, els Valldeperes, fan un canvi per una moderna cafeteria-cerveseria, popularitzant la cantonada, com a lloc de tertúlies i de lectures de diaris.
Es diu que és el quilòmetre zero de la ciutat. Així que quan vulguis començar una història a Barcelona, quedem al Zurich?…
Estació del Carril de Sarrià / Pelai-plaça Catalunya 1900 Casa Manuel Puig, plaça núm. 2, Casa Teodor Bosch, plaça núm. 3, Casa Ignasi Carsi, plaça núm. 4
Durant la guerra civil, “con el alzamiento en Catalunya”, servir com a trinxera de les forces republicanes. L’any 1981 fou lloc de coordinació policial i de seguiment de l’assalt al “Banco Central”. És l’observatori urbà, per a contemplar totes les tendències de moda; les anades i vingudes dels visitants, el tràfec de les rebaixes. És l’escenari privilegiat, de tot acta popular o de manifestació ciutadana i política, de la cavalcada de Reis, de les jornades reivindicatives i de protesta (com el 15 M), així com de celebracions esportives (el Barça), tocant a la Font de Canaletes.
L’edifici és enderrocat l’any 1996, per construir.hi El Triangle. El nou Zurich, completament reformat, per l’autenticitat del seu antic “Cafè”.
1920
Núm. 2:Casa Manuel Puig: L’any 1920 un altre emblemàtic cafè restaurant “El Rhin” desapareixia per instal.lar-se la companyia elèctrica “Riesgos y Fuerzas del EbroSA”, antiga Canadenca.– posteriorment Companya Barcelonesa d’Electricitat.
La xocolateria – 1920, després el Zurich, al costat de la Casa Manuel Puig
1932-1933 – Avui el Modernisme substituït per “El Triangle”
Núm. 3: Casa Teodor Bosch:Estudi fotogràfic Lluís Marquès / Cinema – Saló Catalunya s’inaugura el 24 de maig de 1912. – “Casino Hispano-Americano” – administració de Loteria.
1912
Núm. 4: Casa Ignaci Carsi : Cafè Restaurant Catalunya 1914 – Casa Coromina lampisteria, ràdios i electrodomèstics.
Cerveseria Restaurant Catalunya 1910
Avui els núm. 1- 2-3 i 4 està format pel Triangle.
El Triangle de 1940
L’any 1918, on ara hi ha l’edifici El Triangle, dos arquitectes nord-americans, van projectar un gratacel que mai es va arribar a construir,
“La Barcelona que mai va ser: projectes d’edificis que haurien transformat la ciutat”.
Núm. 5: Teatre i quiosc de premsa Eldorado.
(vegeu part VII)
El 9 d’octubre 1915 el que fou teatre és convertir amb el “Gran Cine Eldorado”. El cinema tanca l’any 1928, i el 1929 va ser adquirit pel “Banco Central”; va enderrocar l’edifici modernista, tot i que el solar romandre desocupat fins a l’any 1945. Finalment, el compra el “Banco de Bilbao”, que inaugura la seva seu el 1952. Avui està instal.lada una macro botiga de moda.
Compra per B. Central-1928
Teatre Eldorado 1914
Núm. 6 Bank of Canada i núm. 7 Magatzems Catalunya – 1920
Núm. 6:“La Industria Eléctrica” 1908, una de les primeres empreses a establir la seva seu central a la plaça, amb una forta vinculació accionarial amb “Lámparas Z”, que, també, va establir la seva seu social al mateix edifici. Als baixos, la seu-sucursal “The Royal Bank of Canada” des del 1918 al 1941. Instaurada la dictadura, amb la política de la nacionalització de la banca estrangera, l’entitat va ser absorbida pel “Banco de Aragón” des de 1942 al 1970. Finalment, l’any 1979 va ser absorbit pel “Banco Central”, i a començaments dels anys 80, el veí “Banco de Bilbao” el va enderrocar per ampliar la seva seu central.
Núm. 7:Casa Marcel.lí Jané – 1888-1910:“Corseteria Masgrau Viuda de Dalmau” i la “Compañía Peninsular de Teléfonos” a l’any 1910.
Entre els anys 1924 i 1940 si va traslladar la famosa cafeteria i restaurant la “Maison Dorée” que estava situada a la vorera mar de la mateixa plaça, cantonada amb Rivadeneyra.
Nouvelle Maison Dorée / Pç Catalunya núm. 7
L’any 1948, la Casa Baltà, comerç de roba de vestir i teixits, s’instal.la en els locals ocupats per La Maison Dorée, juntament amb els Magatzems Catalunya (va ser el primer establiment que es presenta com a magatzem – 1922) i pel restaurant La Cala.
La Casa Baltà tanca les portes l’any 1976, i el local és ocupat per una oficina de La Caixa.
Actualment, l’edifici totalment reformat i rehabilitat com a hotel, sense cap concessió modernista i totalment eclèptic.
És de destacar la classificació jeràrquica dels balcons. El del primer pis fet de pedra en tota la seva longitud de façana, a partir del segon pis les baranes són de ferro i la seva amplària es va reduint a mesura que pugem d’alçada, fins a reduir.se a un per finestra.
Núm. 8:Casa Bosch i Alsina: cantonada Ronda Universitat, inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, edifici considerat com una joia arquitectònica del centre de Barcelona. El seu interior son de gran valor decoratiu, les portes, les reixes, els revestiments metàl.lics i les representacions de grans motius florals. L’any 1917 s’instal.la un ascensor amb una cabina de fusta de caoba, actualment encara en funcionament. Construïda pel metge, industrial i polític Ròmul Bosch i Alsina que va fer fortuna a les Amèriques l’any 1867 a Santo Domingo i Cuba.
(Vegeu part VII)
Sastreria Gran Smart- perfumeria Eldorado, fins a 1920; Rellotgeria Jordà 1924. En l’actualitat, en els seus baixos hi ha un parell de restaurants per a turistes i altres visitants.
D’esquerra a dreta: Antiga seu bancària / Casa Marcel.lí Jané / Casa Bosch i Alsina
Façana principal a la mateixa cantonada, de quatre pisos hi ha una mitgera amb la casa Marcel.lí Jané. La façana de la casa Bosch i Alsina de la Ronda Universitat, núm. 24, sense mitgera de contacte amb l’immoble veí del núm. 22.
Casa Agustí ManautRambla Catalunya, 1 – Ronda Universitat, 37
(Vegeu part VI)
Costat muntanya
Núm. 9: Casa Narcís Pla després Casa Pich i Pon :
(vegeu part II i part VII):
L’edifici Pich i Pon, possiblement el menys conegut. No té una façana a primera vista, és un dels menys fotografiats i segur, el més desapercebut de la plaça de Catalunya inclús dels seus veïns de la Rambla de Catalunya o del Passeig de Gràcia.
Tot i que l’antic edifici a principis de 1900 – la Casa Narcís Pla -, era força concorregut pel famós cafè bar “La Lune”, lloc d’encontre d’intel.lectuals i artistes, per assaborir un bon cafè i participar de llargues tertúlies.
El Cafè-bar “La Lune”, neix a principis del S. XX a la plaça de l’Àngel, cantonada amb el carrer la Boira, amb motiu de les obres d’obertura de la Via Laietana, es trasllada, l’any 1909, als baixos de la Casa Narcís. Es transforma en un nou cafè-bar d’estil modernisme, amb una gran qualitat de servei i esplèndida terrassa, que era freqüentada per grans intel.lectuals, pintors, escriptors (com Santiago Rossinyol), artistes, tertulians, noctàmbuls i homosexuals de l’època. El 1919 el Sr. Pich va comprar per construir i reformar de dalt a baix l’edifici de nova planta, per Puig i Cadafalch. El cafè-bar, després de la guerra, es va “espanyolitzar”, amb la consegüent eliminació de catalanitat i republicanisme, inclòs es va traduir el nom “La Luna”, i canviar, evidentment, d’estil de clientela fins que tancar l’any 1976. Poc després va ser ocupat per una altra entitat bancària.
Consolat d’Àustria 1959- 1968 en el 5 pis. En acabat es trasllada al carrer Sepúlveda 147.
L’últim consolat obert a plaça Catalunya és el del Canadà que encara està situat en el primer pis.
Casa Pich i Pon – Hotel Iberostar – Apple Store / 2023
Costat muntanya l’any 1902 – Casa Narcís Pla i l’Hotel Colon.
Ballant sardanes l’any 1924, amb les dues cúpules de la Casa Agustí Manaut, les tres de la Casa Pich i Pon, i el Gran Hotel Colon.
Núm. 10-11:Hotel Colon enderrocat l’any 42. (Vegeu els seus orígens del Gran Cafè Colon a la part VII)
Icona de la jove miliciana amb fusell – any 36 al terrat de l’hotel
Anys 20
L’encant de l’antic Hotel Gran Colon (digna d’una ressenya a part, edifici amb personalitat i molta història). Va ser la joia en temps dels nostres avis. Tenia set plantes d’alçada i dues-centes habitacions, totes amb bany… Edifici modernista. Inaugurat el 26 de maig de 1887, com a “Gran Cafè- Restaurant Colon”. A causa del seu gran èxit és reformat, ampliat i reinaugurat, convertit.se en hotel, el 20 d’octubre de 1902.
Durant la Guerra Civil, fou seu del PSUC, cafè i acadèmia de billar. Destruït després pel règim revoltat. Aquell emblemàtic edifici, també, va ser sentenciat a mort. Passant a ser la seu de “Banesto” l’any 1940, que va comprar l’edifici, el va enderrocar i construir un de nou, seguin la línia neoclàssica estricta que impulsava el nou règim franquista.
1918
La terrassa de l’hotel era freqüentada per famosos intel.lectuals, escriptors i personatges de la burgesia catalana. Eren famoses les seves nombroses tertúlies que s’hi realitzaven, entre elles les de Federico García Lorca. En aquestes reunions, també les freqüentava l’empresari, polític i veí Ròmul Bosch i Alsina (vegeu núm. 8).
1937- PSUC
El 26 de maig de 1897 s’inaugura com “Gran Café Restaurant Colon”. Fou enderrocat cinc anys després i és construir l’”Hotel Colon”, inaugurat el 20 d’octubre de 1902. L’any 1918 la transformació de l’hotel va ser impressionant, tant del seu interior com del seu exterior i passa de dos a set plantes, amb grans finestrals i incrementant l’espai, la comoditat i amb dues-centes habitacions.
Les obres efectuades per Ramon Pou i Riu i per Enric Sagnier i Villavecchia van ser efectuades en dues etapes sense tancar l’hotel. S’inaugura com el “Gran Hotel Colon”.
Avui és edifici administratiu i institucional, propietat d’Amancio Ortega, que lloga els seus espais a l’Hotel Iberostar de la família Fluixa, amb el skybar i la piscina panoràmica a dalt del terrat. En els baixos, s’instal.la una macrotenda de telefonia.
Passeig de Gràcia, 2Casa Pascual i Pons:
(vegeu part VI)
Costat dret – Vorera banda Besòs
Núm. 12: Casa Vicenç Ferrer: Cantonada Ronda Sant Pere. Drogueria i farmàcia “Comercial Anónima Vicente Ferrer” 1915 – Pensió Nowé casa belga 1917. L’any 1919 el Sr. Vicenç Ferrer, compra l’edifici veí, de la vorera de la plaça.
Esquerra: Casa Pascual i Pons. Dreta: Casa Vicenç Ferrer – 1927
Casa Vicenç Ferrer / Pensió Nowé 1917
Hotel Victòria 1931
Núm. 13:Casa Jaumeandreu: L’any 1919 enderroc de la Casa Jaumeandreu, per efectuar l’ampliació de la Casa Vicenç Ferrer, que construeix, seguin el mateix estil noucentista de la casa del núm. 12, l’Hotel Victòria, que serà un fort competidor de l’Hotel Colon. Conjuntament, varen ser dos dels hotels més importants de la ciutat durant més de cinquanta anys.
“El Corte Inglés” s’instal.la en el núm. 14 l’any 1962. L’any 1966 compra i aixeca un altre edifici a la Ronda Sant Pere, tocant a la Casa Vicenç Ferrer, quedant totalment rodejada a dreta i esquerra. Òbviament per connectar els dos edificis i ampliar els magatzems compra i enderroca, finalment, la Casa Noucentista…
Després tot passa a ser “El Corte Inglés” 1968.
1966/67
La casa Vicenç Ferrer comença a ser engolida pel Corte Inglés. L’antiga casa Jaumeandreu fins a la data part de l’hotel Victòria, tapada per lones, a conseqüència de les obres d’ampliació dels grans magatzems. A l’altre costat de l’hotel, a la Ronda Sant Pere es pot veure, també, l’altre edifici del Sr. Areces – 1968.
Núm. 14:Casa Joan Girona: 1863-1960. (Vegeu part VII)
Propietat del financer i empresari Ignasi Girona i Agrafel, ocupava el tram del passeig de Gràcia núm. 6-8, que s’iniciava des del Portal de l’Àngel. Posteriorment, amb la construcció de la Plaça va ocupar un lloc privilegiat. Van instalar.se importants firmes comercials i bancàries.
Foto on podem observar la grandària del solar que pertanyia a la Casa Girona
Abans de complir els cent anys, la Casa Girona va ser enderrocada, per la construcció del primer edifici dels grans magatzems. Estava situada entre l’Hotel Victòria i el “Casino Militar”, amb la consegüent desaparició del “Salón Rigat”.
“El Tall Britànic” s’inaugura, l’any 1962, en plenes festes de la Mercè, amb el famós, entranyable i ridícul discurs del Sr. Ramón Areces, que volia simpatitzar amb la “cultura i les arrels catalanes” (??). (discursos, sovint, molt repetitius d’altres personatges de les espanyes).
El Sr. Girona, va fer cèlebre la frase: “L’home fa la casa i la casa fa l’home”.
El Corte Inglés 20-09-62
El “Corte Inglés” durant les festes de Nadal de l’any 1962. L’hotel Victòria, amb anuncis de bombetes Osram i del brandy Centenario Terry. A l’altre costat al terrat de la Casa Isidre Bonsoms, l’anunci de la competència, Osborne Veterano i del caldo Avecrem.
Núm. 15: Casa Isidre Bonsoms: “Banco Español del Rio de la Plata” 1920, “Casino Militar” i “Centro Cultural del Ejército y la Armada”.
L’any 1967 obra la nova cafeteria-restaurant “Plazza”, després com a discoteca “Plazza Club”, fins que va tancar el 1980.
Posteriorment, passa a “El Corte Inglés” 1991.
Casa Isidre Bonsoms, entremig de la Casa Isidre Siscart i el Corte Inglés – 1990. Al fons la torre Urquinaona de l’any 1971.
Núm. 16: Casa Sicart: i núm. 1 i 3 del carrer Fontanella. Casa senyorial propietat del Sr. Isidre Sicart i Torrents, descendent directe d’una de les famílies colonialistes d’indians, més poderoses de Catalunya, que encarrega al mestre d’obres Pau Martorell, mestre de l’arquitectura catalana, la construcció de la seva residència l’any 1867.
Va ser la cinquena casa que es construí a la futura plaça. Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2; la Plaça encara no existia.
La desapareguda casa modernista va seduir i la va comprar al Sr. Enric Bernat propietari de la famosa Chupa Chups. Finalment, la va adquirir El Corte Inglés, que va tornar a fer de les seves l’any 1991. Avui sols queda un simulacre de la reproducció d’un dels seus finestrals d’estil gòtic, que res té a veure amb la façana grisa del carrer de Fontanella de l’actual magatzem.
La dimensió de l’autèntic drama que han sofert tots els edificis de tot aquest voral de la Plaça, ha sigut una perduda irreparable d’un riquíssim patrimoni que malauradament la Ciutat, no tornarà a recuperar. Varen atropellar, engolir i abatre un modernisme on avui hi ha “El Corte Inglés”. Tot un crim, que varen iniciar primerament moltes entitats bancàries, a molts altres indrets i edificis de la plaça, tal com he anat redactant. I que brutalment aquest macroimperi comercial va acabar de destruir. No ha existit ni una engruna de racionalitat ni tan sols per preservar o conservar algun tros de façana original, algun tret diferencial que perdures del nostre mes recentment passat, arquitectònic modernista, que puntualment ens recordi el monumental que va ser i podria haver sigut la nostra antiga i monumental Plaça de Catalunya. Algú s’imagina, fer una cosa així a la plaça de Sant Marc de Venecia ???…
Edifici de marbre d’un color gris, trist i sense finestrals, que a més trencava inclús
amb els edificis, més tristos encara, del sector bancari que inundaven tota la plaça. Destruint tot l’art arquitectònic i modernista del centre de Barcelona.
Costat vorera Mar o vorera Sud
Casa Manuel Baixeras /Telefònica
(vegeu part VI)
Núm. 17 – 18: solar Casa Rosés: 1876-1924: després Casa Segura i finalment “Banco de España”
(Vegeu part VII)
Casa Rosés després Casa Segura – núm. 17, amb la Llibèria Catalonia , casa de material fotogràfic Baltà Riba, seguida de la casa amb el núm. 18 amb la casa de Pianos Ròmul Maristany.
Casa Segura: 1924 – 1935, es coneixia més com a Casa Cabot, per la joieria que hi havia als baixos i al costat, per la primera Llibèria Catalònia. L’edifici es va fer famós pel fet que l’ “Home Aranya”, el desembre de 1930, va escalar per la façana fins a arribar a la cúpula, sense proteccions ni cordes.
La casa Segura va començar l’enderroc l’any 1932, i finalitzar l’any 1935.
Amb la desaparició de l’habitatge es deixava veure l’església romànica de Santa Anna.
Estava previst la construcció d’un edifici de catorze plantes de l’empresa elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro”. La guerra Civil van esgarrar el projecte.
En època del franquisme, fins a l’any 1951 no es va iniciar la construcció d’un nou edifici, i el 1955 s’inaugura l’actual “Banco de España”, que des de l’any 1932 estava situat a l’avinguda de la Catedral, seu de la desapareguda Caixa de Catalunya.
Entre 1923 i 1929 en la Casa Segura núm. 17 hi havia el consolat d’Itàlia, que després es trasllada a Via Laietana, 47.
Casa Segura 1924-1935. Portal de l’Angel, amb la Catedral al fons
Núm. 18: Des de finals del S. XIX una de les firmes de més prestigi en pianos fou Pianos Ròmul Maristany (1879-1931): Fontanella núm. 12-14; després Plaça Catalunya 18. També s’instal.la la “Compañía de Apliciones Eléctricas” i finalment l’any 1955 “Banco de España”.
Al fons a l’esquerra Casa Baixeras, la Casa Segura núm. 17 i la casa núm. 18, passaran a l’any 1955 a ser el “Banco de España”. Enfront del tramvia en el núm. 19 la Casa Camps i Pàmies.
Casa Camps i Pàmies 1924
Núm. 19: Casa Camps i Pàmies:(1872-1990’s): Situada entre el Portal de l’Àngel i el carrer Rivadeneyra, sobre els antics horts del convent de Santa Anna. Baixos, entresol i tres pisos amb cinc balcons independents per cada planta. S’establiren les seus barcelonines de la General Motors 1920- 1930, del “Banco Alemán Transatlático” 1910, després passaria a ser el “Banco Comercial Transatlàntico”, fins a l’any 1961, que es trasllada al passeig de Gràcia. La Delegació de la Creu Roja 1920 i la “Radio la Voz de su Amo” 1930.
L’edifici va ser enderrocat a començaments dels anys 1990, per construir un nou edifici d’oficines. Actualment hi ha un hotel.
Núm. 20: Casa Joan Pou: 1873-1919
(vegeu part VII)
Société Générale de Banque 1919-77
L’any 1914, als baixos s’instal.la una casa de motocicletes i cotxes: “Automóvil Salón”. La Société Générale de Banque en Espagne 1919-1977, va rehabilitar tot l’edifici. Va ser una de les primeres entitats bancàries estrangeres que es van establir a la plaça.
En el segon pis, durant ser tems s’establí el consolat francès.
L’any 2000 el rei de les cantonades de Barcelona, “Nuñez y Navarro”, va comprar l’immoble, i presumir de tenir un edifici cèntric i centrat, al ben mig de la plaça.
Casa Goytisolo amb la Torre del Rellotge 1920, a la dreta la Casa Teresa Maspons.
Núm. 21: Casa Agustín Goytisolo:(1874-1923), plaça Catalunya/Rivadeneyra:“Real Asociación de Cazadores” 1922 – Restaurant Savoy 1925. L’immoble s’enderroca el 1928, a causa de la “guerra” de les entitats bancàries per la pugna d’aconseguir i dominar el centre de la ciutat, la “Real Asociación de Cazadores” ven l’edifici al “Banco de Vizcaya” (1929-1930).
(vegeu part VII)
L’any 39 amb el triomf de les tropes franquistes, en el segon pis s’establirà el consolat del III Reich.
Amb la fusió del “Banco de Vizcaya”, amb el “Banco de Bilbao” i després de molts anys tancat l’immoble fou adquirit per la multinacional Hard Rock 1997.
Núm. 22: Casa Teresa Maspons: 1873-1918 cantonada Rivadeneyra.
(vegeu part VII)
Banca Arnús 1918
L’any 1897 després de comprar la Xocolateria la Mallorquina, s’instal.la i més tard s’efectua una gran reforma (1902) el famós Maison Dorée, del mateix nom i característiques que el seu homòleg de París, amb decoració i d’inspiració modernista. Lloc d’excel.lent classe i de molta qualitat, on es trobaven els assidus tertulians polítics, intel.lectuals, artistes i personatges de l’alta societat i de la burgesia catalana (1897-1918).
L’any 1918 Gonçal Arnús, compra la Casa Maspons, el núm. 22, i escombra el temple de la restauració francesa, que es trasllada al núm. 7 de la mateixa plaça. Enderroca i construeix la seu de la Banca Arnús. El 1926 amplia les seves oficines comprant l’edifici del costat, núm. 23, del xamfrà de la Rambla, l’Hotel Continental.
L’any 1947 passa a ser propietat del “Banco Central”. El 23 de maig del 1981, el famós atracament històric amb més de 300 ostatges.
Maison Dorée 1897-1918 (J. Brangulí)
Núm. 23: Casa Ignasi Serra: 1876-1922.
(Vegeu part VII- hotel Continental)
L’any 1922 el banquer Gonçal Arnús compra l’immoble amb l’objectiu d’ampliar la seva banca. Fa desaparèixer la Casa Serra i el Gran Hotel Continental. L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que el 1918 va remodelar el núm. 22, i l’any 1925 unifica la nova ampliació i afegeix el cinquè pis; alterant la seva estructura i fisonomia coronada per les cúpules. Igualant les façanes amb ornaments decoratius per unificar els dos edificis, que tots hem conegut com la seu del “Banco Central” a Barcelona. Tots recordem el famós atracament (rodejat d’infinitat de misteris i connotacions econòmiques i polítiques que envoltaven el 23F i la sessió d’investidura un tan dubtosa de Leopoldo Calvo Sotelo). Després diferents centres comercials i grans magatzems han passat per aquest edifici singular.
Casa Goytisolo/ restaurant Savoy – Carrer Rivadeneyra – Casa Teresa Maspons/ Bca Arnús – Casa Ignasi Serra/ Cafè Continental.
Casa Francisco Oliva: Carrer Pelai amb Rambla de Canaletes.
(vegeu part VI)
Els 7 edificis vorera mar, anys 1906
Núm. 17 Casa Rosés 1876-1924
Núm. 18 Casa Pianos Ròmul Maristany 1879-1931
Núm. 19 Casa Campa i Pàmies 1872-1990
Núm. 20 Casa Joan Pou 183-1919
Núm. 21 Casa Goytisolo 1874-1923
Núm. 22 Casa Teresa Maspons 1873-1918
Núm. 23 Casa Ignasi Serra 1876-1922.
Vorer Besòs – 1955- des de Ronda Sant Pere, fins al carrer Fontanella: Casa Vicenç Ferrer- Hotel Victòria, Casa Joan Girona, Casa Isidre Bonsoms, Casa Isidre Sicart. Vorera Mar, al fons l’edifici Telefònica, Casa Rosés, Casa Camps i Pàmies, Casa Joan Pou, Casa Agustín Goytisolo, amb el Banco de Vizcaya, sense la Torre del Rellotge i amb tres pisos més d’alçada, i la Casa Teresa Maspons coronat per les cúpules actuals.
Hi ha quatre edificis molt significatius, integrats dins de la Plaça, però que no estan ubicats numèricament, dintre del seu entorn i que els descriurem en part VI.
La Casa Agustí Manaut de la Rambla Catalunya, 1 / Ronda Universitat, 37. La Casa Pascual i Pons del Passeig de Gràcia, 2 / Ronda Sant Pere, 1. L’edifici del Mobile Word Centre de Fontanella, 2 / Portal de l’Àngel, 44, tot i que hi ha documentació que li assigna el núm. 16 o 16 bis de la plaça de Catalunya. I finalment la Casa Francesc Oliva de la Rambla, 135 / Pelai, 62.
(vegeu part VI)
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa / la Vanguardia.com / Inventari de la Barcelona desapareguda – Barcelofilia. Francisco Arauz – Jesús Serdio –Enric Comas –Joana Francès, Lluís Permanyer, biografia de la plaça de Catalunya – Barcelona ahora y siempre – Tranvia 48- “Inventari de la Barcelona desapareguda”.
Fotografies: Pròpies / Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya / Josep Branguli fotògraf 1879-1945 /Pinterest /Arxiu de La Vanguardia / Josep Gaspar.
14-08-2006
Fotografia des de l’inici de les Rambles / Zuric (Josep Gaspar i Serra).
Monument a Francesc Macià, amb l’escultura a la Deessa. A l’esquerra antic Hotel Continental / Banco Central i avui centre comercial Primark. A la dreta la Casa Francesc Oliva i part del Triangle.
Un nou concepte per observar i contemplar un espai que amplifica, des d’un elevat observatori una altra ciutat. És molt més que una finestra, estem dintre de l’estructura més visible de la metròpoli. Actua com a radar, que analitza i visualitza totes les transformacions i canvis que interactuen dins de la vida de la gran “Urbs”.
Primerament, a la planta soterrània entrem en una Barcelona que batega on ens permet descobrir, a través d’un sistema de pantalles, veus digitals i d’imatges. Tot un desafiament de fluxos que varien a cada segon, amb un constant canvi de moviments i de mutacions a vegades del tot imperceptibles. Sensacions tecnològiques molt sofisticades, infraestructures informàtiques, satèl.lits, ones i vibracions, moltes vegades inapreciables, però que evidencien un canvi inevitable a un nou món on l’ésser humà ja no és el centre d’atenció ni és el melic de l’univers. Noves energies i batecs sensorials impulsats per les noves tècniques intel.ligents i més sostenibles estan encaminades a fer un canvi inexorable interconnectat i globalitzat. Totes les dades que visualitzem, procedeixen de molts sensors, que registren l’activitat de la ciutat, on moltes són a temps real.
Després d’aquesta experiència virtual, on Ildefons Cerdà va projectar la plaça de les Glòries com a centre de la Ciutat. Idea que realment mai s’ha aconseguit, convertint la plaça en un galimaties d’obres inacabables, d’ençà que tinc ús de raó, ens desplacem a la planta 30 a 125 metres d’alçada
La torre és la tercera més alta de la ciutat amb 144 metres. La torre Mapfre i la de l’hotel Arts, s’alcen a 154 metres. Una vegada finalitzada la Sagrada Família – 172 metres – passarà a la quarta posició.
És tot un espectacle de llum i color, gràcies al seu sistema d’il.luminació, amb més de 4.500 dispositius de leds, que possibiliten la generació d’imatges lumíniques en tota la seva façana. Tota la seva eficiència energètica actua de forma intel.ligent mitjançant un complex sistema informàtic, que juntament amb les lamelles que cobreixen la façana, actuen d’acumuladors fotovoltaics d’energia solar. Està catalogat com “Edifici Verd”.
És una finestra que ens ofereix una vista de 360º, on observem i sentim els sorolls i les vibracions de tots els seus veïns i visitants humans i no humans que conformen i competeixen en una dansa que entrellacen el trànsit rodat, el produït per ones i el virtual.
Des d’aquest observatori canviant podem escoltar el cor de la ciutat i mesurar el pas dels cossos celestes, la força del mestral, l’alçada de les onades, el cant de desenes d’espècies d’aus; sentir el pol.len de les més de 120 classes d’arbrat, la suspensió de les diferents olors, la contaminació de la resta dels fums dels cotxes, vaixells, aeronaus i calefaccions. Veure la Mediterrània, els seus dos rius, les serralades que envolten la ciutat, endevinar el front marítim, el tramat de l’asfalt urbà i el cel que la cobreix… La crònica diària, plural i diversa d’una constant transformació canviant que es dirigeix cap a un futur diferent que traça uns moviments que determinen en cada moment la vida d’una ciutat en constant renovació.
Després de rebre dures crítiques, del fet que la seva arquitectura no encaixava amb l’esquema i fisonomia de la ciutat, ha passat a ser un veritable símbol que la identifica; sent un dels més importants icones de Barcelona, coneguts arreu.
No hi ha columnes internes, les plantes són espais diàfans. La seva estructura està dissenyada de tal manera que la construcció dels serveis i l’escala d’emergència estiguin situades en el nucli de formigó. Totes les seves finestres són quadrades i tenen el mateix format i mida.
És un espai dinàmic amb instal.lacions on emmagatzema, recopila i registre, infinitat de dades de diverses fonts i forces, per interactuar en un major coneixement de la gran bombolla que constitueix Barcelona i el seu entorn més pròxim.
Amb vistes de la ciutat totalment desconegudes. Des d’aquest gran mirador, podem accedir al punt més alt de la torre, a través d’una tela d’aranya, transitable, d’uns 6 kms de cables tensats, suspensa per sobre dels 125 metres d’alçada fins a arribar a superar els 130 metres, per experimentar i “gaudir” pels més agosarats, una altra sensació d’arquitectura urbana especulativa.
Va ser propietat d’Agbar, després una important cadena d’hostaleria va estar interessada, però finalment una empresa d’inversions mobiliàries gestiona i lloga els seus més de 30 pisos a diferents empreses, incloent-hi un auditori.
Es diu que el seu arquitecte, Jean Nouvel, es va inspirar en la idea d’un “géiser”, que brolla de l’interior de la terra. Però va deixar constància que es va inspirar amb els diferents símbols arrelats de Catalunya. Els pinacles de l’obra de Gaudí, de les torres de la Sagrada Família, des d’on podem observar una magnífica panoràmica del Temple, i de les agulles i pics de la muntanya de Montserrat, patrona de Catalunya.
Per acabar d’aprofitar el dia podem visitar en les seves rodalies, el Museu del Disseny Hub de Barcelona: museu de les Arts, la Ceràmica, de la Indumentària i del Disseny, el Mercat dels Encants: un espai únic de més de set-cents anys d’antiguitat on es reutilitza i transforma un model singular d’economia, on poder descobrir un racó molt viu i curiós, l’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya.
Documentació: molts dels apunts estan extrets dels cartells informatius i dels comentaris de la guia, durant el recorregut de la visita – Fotografies pròpies.
Es pot apreciar la construcció del Palau Nacional i dels dos pavellons de l’entrada. Les quatre columnes de Puig i Cadafalch s’alcen presidint el final de l’avinguda Amèrica.
No hi ha ni rastre de les dues torres Venecianes, ni de l’ordenació de les voreres ni tan sols de la futura font central de la plaça, la Font dels Tres Mars.
Les Arenes
Ildefons Cerdà, dins del pla d’urbanització de Barcelona tenia previst la projecció d’una gran plaça per connectar Hostafrancs amb Barcelona.
La construcció de les Arenes (1899-1900), és el relleu “El Torín”, primera plaça de braus de Barcelona, on avui hi ha la seu central de Gas Natural, inaugurada el juliol de 1834, tancada l’any 1923 i enderrocada l’any 1944.
Les Arenes ha passat per moltíssims litigis d’interessos de firmes empresarials i financeres, d’especulacions, de projectes tant d’identitats públiques com privades, tot per exercir i mantenir el seu control. Ha sigut part viva i escenari de multituds d’actes de tota mena d’esdeveniments culturals, esportius, econòmics, històrics i polítics, com el famós míting del “Noi del Sucre”. Evidentment sense oblidar la seva principal finalitat: “Plaza de la celebración de la Fiesta Nacional” i finalitzant en “su última corrida el 19 de junio de 1977 con el diestro José Manuel Dominguin” …
Acaba sense cap mena d’utilització ni de servei durant més de trenta anys, per convertir.se en un altre centre comercial, això sí, conservant la seva façana taurina d’estil “almohade”.
El Torin 1932 / La Barceloneta
Les Arenes 1923
El més important és que va definir dos eixos centrals: Un de circular que unia Creu Coberta amb la plaça i seguia cap al Paral·lel fins a arribar al Port. I l’altre que unia la plaça amb l’eix de la Gran Via per donar-li seguiment i continuïtat en direcció al Llobregat.
La Plaça Espanya
Els projectes d’urbanització o construcció de la plaça van des de 1890 al 1927. El primer projecte ja figurava, com ja hem dit, dins del Pla Urbanístic d’Ildefons Cerdà.
És a partir de la idea de celebrar l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, que durant el període 1913-1915 els dos arquitectes Josep Puig i Cadafalch i Guillem Busquets i Vautravers, desenvolupant i dissenyant l’ordenació de la muntanya. L’any 1920 passa per una altra avantprojecte d’urbanització de la plaça per l’arquitecte i urbanista Ferran Romeu i Ribot. Entre els anys 1923-1926 segueix una altra reforma i millora, d’Antoni Darder i Marsà, que serà l’encarregat de la urbanització definitiva. Resoldrà portant a terme una activitat frenètica de les obres de construcció de la font, la plaça i de la porticada d’entrada al recinte de l’Exposició, l’any 1928.
1929
Les estacions soterrades dels Ferrocarrils Catalans (costat Llobregat) i del Metro Transversal, a la plaça d’Espanya, varen ser inaugurades el mes de maig i de juny de l’any 1926 respectivament, en el mateix centra de la plaça.
Futura entrada del metro i construcció dels hotels 1927-28…
La Font
La font central de la plaça, simbolitza i representa les aigües fluvials o marítimes de la península Ibèrica, obra de Josep Maria Jujol i Gibert. Uns diuen que representant els tres mars: la Mediterrània, l’Atlàntic i el Cantàbric, i altres als tres rius que la creuen: L’Ebre, el Tajo i el Guadalquivir. D’aquí el primer nom original: Plaça de la Font dels Tres Mars, en simbolitzar en cada una de les tres cares, un dels tres mars que envolten la península.
1928-1929
Segons “la comisión del gobierno de Primo de Rivera” el nom de la plaça havia de ser: “Monumento a la raza hispana”. Uffff… Gràcies a la “providència” es va canviar per: Plaça d’Espanya.
Es varen construir quatre hotels, tots ells d’estètica similar, amb maó d’obra vista i de color rogent, que feien conjunt amb la plaça de braus de les Arenes.
L’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí, els va dissenyar de tal manera que en finalitzar l’exposició fossin reconvertits en habitatges. Malauradament, anys més tard, a conseqüència del desastre del cop d’estat, el seu destí acaba sent molt diferent.
Vista dels quatre hotels, les Arenes, la Gran Via, el Paral.lel, el palau de Comunicacions i Transports, les Torres Venecianes i la Font dels Tres Mars al centre de la plaça.
Hotel núm. 1
O hotel del Rellotge, (1928-1990), amb torre central i rellotge, inspirat amb la Torre del Rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia, que estava situat a la vorera nord, entre el carrer de Creu Coberta i Tarragona. Era l’hotel més gran de tot el recinte. En acabar la Guerra Civil és convertir, una part en caserna de la policia: “Cuartel de Belchite” i l’altre en “Instituto Nacional de Educación”. En els baixos, cantonada amb el carrer Tarragona hi havia “el economato de la policia nacional”.
Hotels 1 i 3 en construcció – 1928
S’enderroca (1990), amb motiu dels Jocs Olímpics del 92, per construir l’hotel Catalonia Barcelona Plaça. Avui plaça d’Espanya núm. 8.
Enderroc, hotel del Rellotge – 1990
Hotel núm. 2
(1929-2005). En acabar la Guerra Civil, es va destinar per tasques administratives de la policia nacional i per “el negociado del DNI y del pasaporte”, d’un ambient rònec, patètic, inhòspit i poc hospitalari… on es destil·lava un cert “ferum de naftalina”, propi de les comissaries policials del franquisme. Finalment, es va enderrocar 2005, per construir l’edifici de la comissaria dels Mossos i de l’Institut Català de Trànsit. Avui plaça d’Espanya núm. 1.
Avinguda Paral.lel – Hotel núm. 2 i construcció de la Font
Hotel núm.3
Junt amb l’hotel núm. 4 han resistit al pas del temps. Avui plaça d’Espanya núm. 5, cantonada Creu Coberta. Els antics baixos on avui hi ha la seu de l’Institut Municipal d’Educació i la biblioteca Artur Martorell, hi havia les termes i els primers banys públics municipals de la ciutat. Servei d’escriptura, dactilògrafes, telèfons, perruqueria, massatges, lavabos, piscines i dutxes circulars, separats evidentment, per dones i homes. A l’any de la clausura de l’exposició els banys també, varen tancar.
Hotel núm. 4
Avui institut de Secundària – l’Escola Francesc Macià, Plaça Espanya, núm. 2 i 3. Abans Grupo Escolar Calvo Sotelo y Colegio Victor Pradera (nois).
Hotel núm. 4, Escola Francesc Macià Hotel núm. 3, Biblioteca Artur Martorell Font dels Tres Mars i darrere, Hotel Catalonia.
L’avinguda Amèrica
La llum va ser el fil conductor del projecte urbanístic i ideològic de l’Exposició:
– El Ratxós de Llum del Palau Nacional
– La Font Màgica
– Les Columnes de Llum que flanquejaven l’Avinguda Maria Cristina, que donaven un sorprenent resultat de llum i d’esplendor d’estil Art Decó.
Avinguda Amèrica
La plaça de l’Univers
Un espai dissortadament perdut, on l’enginyer Carles Buïgas va projectar un conjunt monumental de fonts i brolladors, on el visitant s’endinsava dins d’un món màgic d’aigua, llums i colors 1929-1937. Durant la Guerra Civil patir diversos bombardejos, que van fer impossible la seva reconstrucció.
La Torre de la Llum de 50 metres d’alçada donava entrada amb un triple arc, a la plaça de l’Univers situada entre els palaus de Comunicacions i Transports i el Palau de l’Art Tèxtil. En una nova reordenació integral de la plaça, s’enderroca l’any 1984.
Plaça de l’Univers A l’esquerra el palau de Comunicacions i Torre de la llum, al fons el palau d’Art Tèxtil i el palau de Projeccions i al centre la font i brolladors.
Palau Nacional
La joia de la corona !!! És un projecte inicial de Puig i Cadafalch i de Guillem Busquets, construït entre el 1926 i 1929. Des de l’any 1934 Museu Nacional d’Art de Catalunya – MNAC. L’any 1920, Puig i Cadafalch, dissenya i projecte amb tot detall el “Palau de l’Art Antic“, més endavant “Palau de les Nacions“.
Palau Nacional – MNAC
La Font Màgica
Conjunt de llum i aigua, construïda en el lloc on estaven les columnes de Puig i Cadafalch, obre de Carles Buïgas.
Torres Venecianes
Són dues torres bessones que marcant l’accés al recinte, totalment ornamentals de 47 metres d’alçada. Estava previst el seu enderrocament en finalitzar l´esdeveniment. Des d’una d’elles es controlava tot el joc de llums i d’aigua de l’Exposició.
2019
1929
Pavellons i estands
Hi van participar més de vint països europeus, expositors privats del Japó i dels Estats Units i altres empreses públiques i privades.
No hi van assistir els països llatinoamericans, per coincidir en les mateixes dates amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla”…
Els Pavellons i els seus canvis
Dins de l’actual fira, situats entorn de l’avinguda Reina Maria Cristina: Pervivència de la tradició…
Palau de Comunicacions i Transports (núm. 1):
D’estil neoclàssic, situat a l’esquerra de la plaça Espanya, la part posterior dona a la plaça Univers. Avui hi trobem l’oficina de Turisme. L’any 29 si van exposar petits vaixells, automòbils, tramvies i fins i tot locomotores de tren, que van ser transportades per la via temporal instal.lada des del port al llarg de tot el Paral·lel fins a la plaça Espanya.
El Pavelló va ser visitat per l’enginyer electrònic italià Guglielmo Marconi, propulsor de les comunicacions radiotelegràfiques i de la llei Marconi, que relaciona les antenes i la distància dels senyals de transmissions per ràdio.
Després de la Guerra Civil, l’exèrcit el fa servir com a magatzem.
Palau de la Pedagogia, Higiene i d’Institucions Socials, 1927
Obra de Josep Maria Jujol, situat a la dreta de la Plaça.
Aerobús i pavelló Ibèria
Després es canvia el nom per Palau del Vestit o del Treball. Inicialment, estava coronat per una gran cúpula que va ser enderrocada l’any 1935. En l’època franquista el palau es va enderrocar, salvant.ne la façana i la columnata frontal, per unir.lo amb el Palau de la Metal·lúrgia. Més endavant se’l coneix pel pavelló Ibèria per ser l’antiga terminal d’Ibèria des d’on sortien els busos “llançadora” pel trasllat de passatgers de la ciutat a l’aeroport – 1952. Fins que l’any 1975 Renfe inaugura el servei ferroviari des de l’estació de Sants.
Palau del Vestit
Palau de la Metal·lúrgia, Electricitat i Força Motriu
Amb cúpula polièdrica, situat a la dreta de l’avinguda Reina Maria Cristina. En acabar l’exposició l’espai va ser reconvertit en estudis cinematogràfics. Amb motiu de la inauguració de la Fira Internacional de Mostres de l’any 1969, es va remodelar tot el palau. De l’antiga façana, no en va quedar ni rastre, va ser una autèntica llàstima. Malauradament, en la majoria dels casos, en els canvis sempre sortim perdent en estètica, en integració visual i arquitectònicament malmetem autèntiques joies d’èpoques passades.
Núm. 8
1929 – 1968
Palau de Projeccions (núm. 5)
Es trobava entre l’avinguda Rius i Taulet, l’avinguda Reina Maria Cristina i la plaça de l’Univers, davant mateix de la Font Màgica. El nom prové del fet de coincidir en el període de canvi del cinema mut al sonor. Hi havia diverses sales de projeccions de cinema i fotografia, la més gran tenia capacitat per a 1.800 espectadors.
Palau de Projeccions 1929
Va ser enderrocat l’any 1960, per construir-hi dos pavellons: el Pavelló de Rius i Taulet i el Pavelló de Congressos.
El nom d’aquest últim pavelló és pel fet que l’alcalde Porcioles dona a conèixer la ciutat amb el lema: “Barcelona Ciudad de Ferias y Congresos”, d’aquí, es comenta, neix el nom del nou pavelló:Palau de Congressos.
Palau de l’Art Tèxtil (núm. 2)
Presidia la plaça de l’Univers – inicialment plaça de la Mecànica– de façana neoclàssica, de cos central renaixentista i quatre torres amb cúpules. Després de la Guerra Civil se li posa el nom de Palau Central, enderrocat l’any 1965.
L’any 1970 si construeix el Palau del Cinquantenari conegut, també, com a Pavelló del carrer Lleida, per celebrar el 50 e aniversari de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona. L’any 1920, és celebrar la primera Fira de Mostres, al Palau de les Belles Arts del recinte del Parc de la Ciutadella (construït amb motiu de l’Exposició Universal de 1888), per iniciativa de la Cambra de Comerç, l’Ajuntament, la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya.
L’any 1932 es constitueix oficialment la societat Fira Internacional de Barcelona, declarada d’utilitat pública per la Generalitat de Catalunya.
Pavelló núm. 4o de Rius i Taulet
Entre el Palau del Cinquantenari i el Palau de Congressos, al costat de l’Espai Bombers-Parc de Prevenció o Museu Històric dels Bombers de Barcelona. Durant la pandèmia reconvertit amb “vacunòdrom”.
Plaça de l’Univers.D’esquerra a dreta: Palau de Comunicacions, Torre de la llum, Palau d’Art Tèxtil i el Palau de Projeccions. Al centre la font i brolladors.
Els pavellons al voltant de la Font Màgica
– Pavelló Alemany o pavelló Mies van der Rohe: dissenyat per Ludwing Mies van der Rohe i Lilly Reich, situat davant la Font Màgica. Va ser construït per l’exposició i desmuntat l’any següent, i reconstruït, de nou, en la dècada dels anys 80. (Vegeu part IV)
– Pavelló d’Itàlia: davant de la Font Màgica, i enfront del pavelló d’Alemanya.
Va representar l’aparador idoni per les intencions feixistes del “Duce” per convèncer i obtenir un ampli consens de la creixent ideologia que representava la nova Itàlia.
Entre els anys 1960 i 1980, se li va donar un nou impuls. Després cau en desús i anys més tard va ser substituït per l’actual edifici en forma d’hangar. Ara s’està estudiant recuperar el seu espai per a usos esportius.
– Palau de Victòria Eugènia: situat a la dreta de la Font. (núm. 7)
–Palau d’Alfons XIII: situat a l’esquerra de la Font. (núm. 6)
Són els únics palaus que es varen projectar fora de la “Secció General de l’Exposició”.
Tots dos són dissenyats per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Edificis idèntics, situats simètricament, varen ser els primers edificis a construir.se, entre els anys 1918 i 1923.
No són pròpiament palaus, sinó dues naus de grans dimensions, de façanes cegues, sense finestres ni obertures, sols tenen unes claraboies al sostre, com a únics punts d’il·luminació.
Palau de l’Art Modern, després d’Alfons XIII
Inicialment, eren els pavellons anomenats de l’Art Modern i de l’Arquitectura. L’any 1926, es canviaran el nom en honor als reis. El “de Alfonso XIII”, dedicat a la Construcció, i el de “Victoria Eugenia” es destina a aquells països que no tenien pavelló propi. Estan situats en la plaça de les Belles Arts, després plaça de “los Reyes”, torna a canviar pel de “marqués de Foronda”, i actualment en honor a l’Arquitecte és la Plaça de Josep Puig i Cadafalch.
Estèticament, envolten la plaça de Carles Buïgas, i donen potencia i esplendor visual a l’eix principal que és el Palau Nacional.
Palau l’Arquitectura, després de Victòria Eugènia
La inauguració el 19 de maig de 1929, va ser presidida, pel rei “Alfonso XIII” i en presència “del dictador”. L’inici de la “Gran Depressió” que culmina amb el dimarts negre o “crac de la borsa de Nova York” va ser un factor important pel que fa a la manca de visitants. Així i tot, van visitar Barcelona més de 3.000.000 persones. Llavors la Ciutat tenia uns 875.000 habitants. Amb un cost estimat d’uns 200 milions de pessetes, 190 milions aportats per l’Ajuntament de Barcelona i 10 pel govern espanyol, amb un dèficit de 180 milions de pessetes, uns 300 milions dels actuals euros.
Va finalitzar el dia 15 de gener de 1930.
… Els barcelonins van estar pagant durant 34 anys, el deute. Per eixugar el dèficit es varen crear uns segells especials en la correspondència de correus d’obligat compliment.
Alfons XIII, el dia de la inauguració de l’Exposició el 19 de maig de 1929, al pavelló Miesvan der Rohe
Es va construir una via fèrria provisional, que travessava tot el Paral·lel, per a transportar els materials des del Port fins a la plaça d’Espanya. Es va millorar el clavegueram, es va canviar l’enllumenat de gas per l’elèctric, s’amplia línies de busos, tramvies i metro. Es construeixen quatre hotels a la mateixa plaça d’Espanya expressament per l’ocasió. Molts dels seus edificis i pavellons, encara es conserven avui dia. D’una pedrera neix el teatre Grec, inspirat en el d’Epidaure. És finalitzant les obres de la plaça de Catalunya, Tetuan, Letamendi i Urquinaona. Es reforma el Barri Gòtic, i molts edificis de la Via Laietana. S’allarguen la Gran Via i la Diagonal. Es construeix el nou edifici de Correus i es va reconstruir i ampliar l’estació de França. Barcelona fa un canvi espectacular.
Electrocar
Ferrocarril en miniatura
Via provisional Avg. Paral.lel
Avui encara gaudim aquest valuós llegat del 1917 de Llum, aigua i color.
Amb motiu del Centenari – Horitzó 2029 – està en estudi/projecte una àmplia remodelació urbanística amb grans transformacions, com el futur del barri de Bon Pastor, el nou ús de la Model i els canvis de tot l’espai de Fira de Montjuïc…
Esperem …a veure què ens ofereix el nou inquilí del consistori… Diuen que és una manera de passar pàgina del 1929, amb la mirada posada en el futur…
Documentació: Barcelofília: Enric Comas, Emilio Gómez, Francisco Arauz, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar, Jaume Mas, Ramón Vilalta. / Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics / Manuel Marina, guia local /Arxiu Històric del COAC /Arquitectura Catalana. Cat / Històries de Barcelona.
Fotografies: particulars / Barcelofília / Pinterest/ Zerkowitz/ CRAI – Biblioteca Pavelló de la República / AFEC
Donat el gran esdeveniment i record, que va suposar l’avenç per la ciutat de Barcelona, tant en el terreny econòmic, laboral, cultural i tecnològic l’Exposició Universal de 1888, amb la remodelació i creixement de tota la zona del Parc de la Ciutadella, es projectà una nova exposició per a la urbanització i remodelació, d’una altra part de la ciutat. Consistia a donar accés a un lloc aïllat de Barcelona, amb motiu de promoure el creixement de la indústria d’energia elèctrica. En aquest cas era annexionar la Muntanya de Montjuïc.
Inauguració prevista per l’any 1917, amb el nom de l’Exposició d’Indústries Elèctriques.
Exposició d’Indústries Elèctriques Barcelona 1917
Exposició Universal Barcelona 1888
Per iniciar el projecte i com impulsors de l’Exposició, varen ser nomenats comissaris de l’organització l’any 1913: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i president de la Mancomunitat, que dimitirà dels seus càrrecs durant el pròxim cop d’estat; Francesc Cambó i Batlle, advocat, polític conservador, ministre del rei Alfonso XIII, i diputat a les Corts Republicanes; i Joan Pich i Pon regidor de l’Ajuntament de Barcelona, empresari del sector elèctric, i alcalde de Barcelona l’any 1935. D’aquest últim personatge, per mi desconegut, ha sigut el motiu perquè m’ha interessat efectuar la present ressenya.
Joan Pich i Pon (1878 Barcelona – 1937 París)
Curiós personatge. De família humil sense estudis i quasi analfabet, fou obrer i lampista de la creixent indústria elèctrica, protagonista de tot el canvi social que va representar el moviment obrer i laboral de l’època (la Canadenca 1919). Posteriorment, fa fortuna en aconseguir un important contracte municipal pel manteniment d’enllumenat de Barcelona. Propulsor de la indústria elèctrica a Catalunya i a la resta de l’estat, arribant a ser, també, propietari de diversos diaris i destacat polític.
Va assolir llocs importantíssims dins “de l’escala política”, gràcies als nomenaments a dit dels seus protectors polítics de Madrid. Es convertí en el personatge, que va ocupar més càrrecs polítics durant el “bienio negro”.
Regidor: 1905
Diputat: 1907-1911
De nou regidor: 1912-15
President de la Cambra de la Propietat Urbana: 1919
Fundador de la “Cooperativa de Fluido Electrico” (1920), juntament amb Josep Caralt i Santiago Güell, companyia que absorbeix l’any 1965 Hidroelèctrica de Catalunya.
És membre de l’assemblea nacional de la dictadura – 1927 / partícip del cop d’estat.
Iniciador de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona i posteriorment comissari de l’Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Durant la República serà subsecretari de Marina: 1934.
Governador general de Catalunya, després dels fets d’octubre (06-10- 34)
I Alcalde accidental: de gener a octubre de 1935.
L’edifici Pich i Pon
El prestigiós arquitecte, i també, comissari de l’Exposició, Josep Puig i Cadafalch, dissenya i construeix la Casa Pich i Pon, edifici situat en el núm. 9 de la plaça de Catalunya, cantonada Rambla Catalunya (edifici que tots hem vist i a la vegada desconeixem de quins van ser els seus orígens i el seu propietari inicial). On els pisos intermedis i la planta baixa són espais i locals de lloguer. Ha sigut i és la seu de les més importants firmes i companyies estatals i estrangeres. Va ser la seu de Caja Madrid. Avui hi trobem el Consolat del Canadà i la marca Desigual, entre altres. La planta superior va ser l’habitatge del propietari industrial i polític Joan Pich. Edifici catalogat com a casa de bé cultural d’interès local.
L’any 1921 és construir el primer àtic modern. El senyor propietari va decidir, que la seva residència i pis més senyorial seria el situat a l’última planta de l’edifici, i no al pis Principal com era costum dels senyors de l’època. Va ser el pioner d’una nova visió de poder en l’habitatge, per viure en els pisos superiors, amb grans finestrals donant lluminositat i creant espais diàfans, que arribarien a ser els més cotitzats.
L’edifici, segurament, és el menys conegut de tota la plaça, però s’han fet visites d’aquest primer àtic senyorial de la ciutat, per a redescobrir la seva essència, resultant ser dels més interessants pels nous arquitectes i seguir les petjades del famós mestre, que evidentment veuen i gaudeixen de l’estil i de l’obra d’en Puig i Cadafalch dels anys vint.
L’edifici conjuga l’estil barroc de la porta d’entrada i de les construccions neoclàssiques dels dos templets que la coronen. Originàriament, varen ser tres els templets que la coronaven.
El tercer templet estava situat al costat del Gran Hotel Colon, seu del PSUC durant la Guerra Civil, que va desaparèixer, l’any 1948, a conseqüència de l’enderroc de l’hotel i de la construcció de l’edifici de la torre bancària de Banesto; actualment propietat d’Amancio Ortega (Zara), i llogat a la cadena hotelera Iberostar.
1922 amb els tres templets, també, amb el del costat de l’hotel Colon
Els altres dos templets, de la cantonada amb Rambla de Catalunya, també varen desaparèixer a finals dels anys 60, amb el porciolisme. Es diu que varen ser destruïts per posar-hi en el seu lloc anuncis publicitaris visibles des de tota la plaça.
A partir de mitjans dels anys 30 les façanes i terrats dels edificis, eren llocs idonis per exposar anuncis publicitaris lluminosos, sobretot els que estaven ben situats en llocs cèntrics i comercials, especialment els edificis de plaça Catalunya, tot degut a la gran explosió de l’Exposició, que era dirigida a la indústria elèctrica, que impulsaven la publicitat exterior amb grans rètols de llums de neó.
Avui, sols amb dos templets reconstruïts l’any 1982
Mort el dictador i recuperada la democràcia es van recuperar els dos templets, l’any 1982, el tercer que fregava l’edifici del costat no va ser reconstruït.
Anècdotes del Sr. Pich
Membre del Partit Radical, que va entrar en una forta crisi deguda als escàndols de corrupció, especulació i d’estraperlo. El Sr. Pich, és obligat a presentar la seva dimissió i exili. Situació que va dur a la desaparició del partit, tot just iniciar-se la Guerra Civil.
Conegut com l’alcalde dels “gazapos”. Va ser un veritable mestre, per cometre múltiples confusions en els seus discursos i presentacions públiques pronunciant celebres i “famoses frases”. Conegudes com a “pich i ponades”, errors garrafals esperpèntics, que difonia en les seves intervencions, disparant frases i metàfores sense cap mena de sentit ni de comprensió – (actualment, també, tenim més d’un d’aquests personatges polítics que encapçalen un veritable podi d’honor insuperable; deu ser qulecom endèmic dins del món de la política).
Les seves pífies varen ser més populars que els seus encerts polítics. Segons La Vanguardia, existeix un llibre, amb un extens recopilatori de les seves frases més famoses: “La divertida incultura”. La seva ignorància va ser molt coneguda; ell mateix en més d’una ocasió deia: “No se leer ni escribir y tampoco se firmar, pero sé hacer mucho dinero”.
L’any 1921 era un dels homes més rics de la ciutat, però com hem dit parlant era tot un “perla”. En ensenyar el seu palau, i voler presumir d’arquitecte i de casa, enfront l’alta burgesia barcelonina i sense amagar els seus orígens va deixar anar. “esta casa me ha costado un huevo”, davant l’estupefacció de les senyores, o va voler arreglar dient: “pero un huevo de la cara”. I en referir.se als punts de llums del sostre, es descriu com a: “puntos de luz genitales”. Als materials i de les parets insonores deia: “las paredes no tinenen malas condiciones acuáticas”.
Podia arribar a ser divertit, alhora esgotador i del tot incomprensible. Les “pich i ponades”, vistos els darreres debats polítics, no tenen res a envejar de les “bifias ni de las bofias, porque todos somos hermanofroditas y son del alcalde, el alcalde”.
Segons La Vanguardia, altres personatges famosos sense sortir de l’alcaldia de Barcelona coneguts per les seves frases eloqüents són: Pasqual Maragall i Joan Clos. També existeix la coincidència que amb ells tres, Barcelona es va fer gran i es va donar a conèixer a la resta del món. Van aconseguir tres grans esdeveniments per la ciutat: L’Exposició del 29, els Jocs Olímpics del 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004.
L’Exposició del 29
L’any 1915, es presenten tres avantprojectes per remodelar i acostar Montjuïc a la ciutat, dirigits per tres grans arquitectes:
– Josep Puig i Cadafalch, serà l’encarregat de remodelar la part baixa de la muntanya. El sector Oficial i Nacional. Malauradament, Puig i Cadafalch només va poder realitzar l’estructura bàsica d’aquesta part baixa, pel fet que la dictadura va foragitar tot projecte innovador.
Columnes en construcció 1919
– Lluís Domènech i Montaner, efectuarà les obres de la part alta de la muntanya. La secció o sector Internacional.
Enric Sagnier i Villavecchia, es reserva les obres de Miramar, amb la remodelació del sector Marítim. Que finalment no és dura a terme, en el seu lloc es va construir instal·lacions d’equipaments diversos.
Projecte de Miramar
La primera idea fou un estudi dissenyat per Ildefons Cerdà, l’any 1872, per integrar la muntanya dins del nou Pla urbanístic de la ciutat.
Com ja hem comentat l’any 1913, el lloc escollit, finalment, és la muntanya de Montjuïc, descartant El Gran Bosc del Besòs, la Plaça de les Glòries, o la Barriada de Galvany.
Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial de 1914, L’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques, es fa del tot inviable.
Aquesta iniciativa que va sorgir a instàncies de la Mancomunitat, se l’apropia el “gobierno”, per sortir del bloqueig econòmic existent, i poder resoldre infinitats de problemes d’ocupació laboral arreu “del Estado”. Aprova la viabilitat del projecte i reprèn la iniciativa a finals de la Gran Guerra… S’estima que varen arribar més de 200.000 emigrants, la majoria de Múrcia i Almeria. És quan s’inicia el barraquisme davant del front marítim de Montjuïc, Sant Andreu, al litoral del Poble Nou, Bon Pastor, Baró de Viver i a la Barceloneta.
Barraquisme, temps de repressió i racionament
En principi les obres finalitzen l’any 1923, però “el golpe de estado de Miguel Primo de Rivera” del mes setembre, en plena i nefasta instauració de la “dictadura” es tornarà a capar l’esdeveniment i es proposa la seva inauguració pel 12 d’octubre de 1926 (???).
Finalment, es farà coincidir la inauguració amb “La Exposición Iberoamericana de Sevilla” l’any 1929, amb el nom d’“Exposició Internacional de Barcelona”.
Com a dada curiosa: durant la celebració dels XXV Jocs Olímpics de Barcelona 92, també es fa coincidir conjuntament amb: “La Exposición Universal de Sevilla 92”…(???)
El nou règim elimina qualsevol signe d’identitat catalana i va espanyolitzar-ho tot.
Canvia el nom del recinte Iberona, en homenatge als ibers i de la unió de les paraules Ibèria i Barcelona, pel de “Pueblo Español”.
Iberona en construcció
També es va canviar el nom de la “Plaza de España”. Inicialment, quan Josep Maria Jujol, construeix la font al centre de la plaça, es proposa el nom de: Plaça de la Font dels Tres Mars en homenatge als tres mars que envoltant la península.
La font l’any 1929
L’avinguda d’Amèrica, que anava des de les Torres Venecianes, a l’inici de la plaça d’Espanya fins a les Quatre Columnes jòniques de Cadafalch, també canvia de nom pel de “Avenida de la reina Maria Cristina”.
1929 – Palau Nacional – Avd. Amèrica – sense les Quatre Barres
L’any 1928 enderroquen les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch (que simbolitzen les Quatre Barres de la Senyera Catalana), on si construeix la Font Màgica de Carles Buïgas i Sans. Fins a l’any 2010 no foren reconstruïdes i ubicades, de nou, a pocs metres del seu lloc original, com a recuperació i símbol d’Identitat Nacional Catalana.
1928
L’Enderroc
En tot aquest “merder”, i el cop d’estat de l’any 1923, es va reorganitzar l’exposició, amb tres noves temàtiques: Indústria, Esports i l’Art. Deixant de banda el tema original de les elèctriques.
Puig i Cadafalch va ser apartat del projecte per ser el President de la Mancomunitat, per les seves idees i vinculacions a altres organitzacions catalanes. Va ser substituït pel “marquès de Foronda – grande de España por ejercicio y servitud al rey Alfonso XIII”, com a organitzador, i Pere Domènec i Roura com a mestre d’obres i arquitecte.
Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar Puig i Cadafalch com a arquitecte…
Llocs a tenir present durant la inauguració:
Palau Nacional: Una de les icones del “skyline” de la Ciutat comtal, sens dubte, és el Palau Nacional amb els feixos de nou potents reflectors de llums, instal·lats a la galeria perimetral de la Sala Oval visibles des de qualsevol punt de la ciutat. Nou són el nombre de focus escollits, tants com lletres té la ciutat de Barcelona, acompanyats, per la Font Màgica, dissenyada per un jove enginyer barceloní Carles Buïgas, que va aconseguir meravellar a tot el món.
La Foixarda: Parc d’atraccions situat darrere del Poble Espanyol, que es va desmuntar i tancar en finalitzar l’exposició. Gràcies a l’èxit obtingut, el novembre del 29 es va fer l’estudi per la construcció d’un parc d’atraccions permanent, aprofitant les instal·lacions i la bona acollida de visitants de l’Expo, com a reclam turístic.
La Foixarda
Maricel Park: L’Exposició Universal va tancar les portes a principis de l’any 1930 i el 14 de juliol de 1930, s’inaugura el nou parc permanent, entre Miramar i l’estació del funicular amb el nom de Maricel-Park, de més de 75.000 m2. Amb les atraccions més modernes de l’època, tobogans, muntanya russa, cascades, restaurants, pista de gel, sales per a grans festes i activitats artístiques, combats de boxa, balls i tota mena d’actuacions dels artistes més famosos del moment.
El 1936, en esclatar la “guerra incivil”, i a conseqüència dels bombardejos de l’any 37, es va decidir tancar-lo, pel risc que suposava. Desgraciadament en finalitzar la guerra, va esdevenir un gran deteriorament de la zona i la proliferació del barraquisme no va donar lloc, mai més, a la seva reobertura. Però va ser el precedent per obrir un nou parc l’any 1966.
Park Maricel – 1930
Encanyonant a la Ciutat
El castell es va construir no per defensar els atacs enemics invasors d’altres contornades estrangeres o nacionals, sinó per controlar i reprimir la mateixa ciutat de Barcelona de les seves revoltes o demandes internes.
El primer fortí, en forma de quadrilàter de pedra i fang es va construir sota les ordres de Felipe IV, l’any 1640.
1714
Un altre Felipe, el V, ordena construir la “ciudadela militar”- 1715/16, on avui coneixem com a Parc de la Ciutadella, i també reconstruir el Castell de Montjuïc, per controlar la ciutat, després de la derrota de l’Onze de Setembre de 1714.
Malauradament, el Castell ha sigut, testimoni de constants escarnis, repressions, revoltes, tortures i afusellaments, amb milers de víctimes i de màrtirs, molts d’ells els tenim incrustats a la retina. Amb judicis i tribunals militars arbitraris, partidistes plens d’odi i d’irregularitats. S’han sol·licitat moltíssimes revisions d’aquests judicis sumaríssims. “El estado” i els “diversos gobiernos”, per negligència o estupidesa han confós la llibertat del pensament innat del seny i del dret d’oposició, amb l’acusatori crim de “maltractar la famosa unidaz”.
Els casos més flagrants han sigut el del pedagog Francesc Ferrer i Guardia (13 d’octubre de 1909), i el del president màrtir Lluís Companys i Jover (15 d’octubre de 1940), sense oblidar que en aquest escabrós indret, tan sols en època franquista, es varen executar a més de 4.000 presos republicans i catalanistes… Fins a l’any 1960 va ser presó militar.
El Fossar avui
1940
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa La Vanguardia.com / Institut d’Estudis Catalans / Dossiers de premsa de l’Ajuntament de Barcelona / Recuperar Montjuïc/ La Barcelona de antes /Barcelofilia / Altres Barcelones / Barcelona Memory…
Fotografies: pròpies i visites / Arxiu fotogràfic / la Barcelona desapareguda /Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
L’avinguda del Paral·lel té una porta secreta, per endinsar-se a la muntanya de Montjuïc, a través d’un transport històric. L’Exposició Internacional del 29, va transformar la Muntanya, i fer accessible el seu espai a la ciutat. Un mitjà de transport per cable, que s’inaugurà el 24 d’octubre de l’any 1928.
Al mateix temps, també s’havia d’inaugurar el telefèric del Port, que arriba fins als antics estudis de televisió de Miramar, per enllaçar l’Exposició d’Indústries Elèctriques amb la zona marítima i portuària. L’enginyer Carles Buïgas i Sans l’any 1926, inicia el projecte i comença a construir-lo, l’any 1928, per inaugurar-lo durant l’Exposició del 29, però per manca de fons no es va finalitzar la seva construcció fins a l’11 de setembre de 1931. Sí que va fer realitat, durant l’Exposició, la Font Màgica, que el va fer famós, i les Fonts i Brolladors de la plaça de l’Univers.
Exposició d’Indústries Elèctriques 1917
Aeri – Moll de Sant Sebastià a Miramar
Segon tram
Un fort moviment catalanista i noucentista, veia un espai del tot desaprofitat, on l’ocupació i la presa del castell pels militars, feia evident un canvi d’orientació per connectar la ciutat a la muntanya.
Castell a finals S. XIX
La majoria dels ciutadans desconeixem que aquest funicular tenia dos trams
El primer tram, d’uns 760 metres de longitud, connecta l’Avinguda del Paral·lel amb l’Avinguda de Miramar, a molt curta distància d’instal·lacions culturals i esportives de la ciutat: la Fundació Miró, el Palau Sant Jordi, l’Estadi Olímpic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, a la vegada, poder efectuar un fantàstic passeig pels jardins i miradors de tot l’entorn interior del Parc.
Una bona manera d’arribar al Castell de Montjuïc – (construït durant la revolta contra Felipe IV en plena Guerra dels Segadors l’any 1640) – era utilitzar el segon tram del funicular, avui inexistent, i del que queden molt pocs vestigis. Aquest recorregut és el mateix que avui, més o menys, realitza l’actual telefèric. Remodelat l’any 1992, amb motiu dels Jocs Olímpics, i reformat per última vegada l’any 2005, des d’on podrem gaudir, d’unes esplèndides vistes de tot Barcelona.
Ens centrarem en aquest segon tram, que fou inaugurat el 23 de juliol del 1929, i finalment tancat el 12 de gener de l’any 1981.
Miramar – Castell (1981)
Miramar – Castell (1929)
El projecte tenia tres fases: dues línies o trams, de dos funiculars, amb estacions separades per uns 10 metres de desnivell, i unides per la primera escala mecànica de la ciutat. La primera estació està situada a l’avinguda del Paral·lel, des d’on hi havia el projecte de la tercera fase: la construcció d’un prototipde tramvia subterrani que enllaçaria amb l’estació del metro del Liceu, a la Rambla, de la llavors línia: Lesseps-Liceu.
Metro Liceu
Estació Avd. Miramar
Primera escala mecànicade la ciutat
L’estació del Liceu fou inaugurada l’any 1925. La línia coneguda com a Gran Metro de l’any 1924, entre la plaça. Lesseps i plaça de Catalunya; és la línia més antiga de la ciutat.
Gran metro
Aquest segon tram transcorria per “zonas polémicas”. Es van demanar moltíssims permisos i autoritzacions per la seva construcció: “al ministro de la Guerra, a Capitania General, al Capitán General de la Cuarta Región Militar, al Gobernador Civil, al Gobernador Militar de Barcelona y al Gobernador del castillo”.
L’autorització de construcció d’aquest segon tram havien de complir una sèrie de requisits molt especials. L’exigència d’aquestes condicions era una ordre directa de “La Capitania General”.
– L’alçada de les instal·lacions no podien sobrepassar el dipòsit d’aigua situat a les rodalies del castell.
– Per evitar qualsevol intent d’invasió al castell, els materials havien de ser d’escassa resistència i de ràpida destrucció.
estació actual
Pujada al Castell
– Sota l’estació superior i a les voltes dels túnels es va construir una cambra subterrània, per posar-hi explosius per dinamitar l’instal·lació, “en caso de que fuera necesaria su destrucción por causa de fuerza mayor (?)”
Resta de l’antiga estació superior
– També és construir un “cercado o verja de alambre de espino, que seguirá la línea, y todo el entorno del castillo, con el fin de evitar el acceso del público a la carretera militar y parte privada del castillo”. “Todo ello, por cuenta y riesgo del concesionario”. El cost total de construcció fou de 961.837,75 pessetes.
Es pot visualitzar el filat que seguia la línia
Finalment, el mes d’agost, es va donar el vistiplau, de tota la caterva de “Servicios Teécnicos, Capitania General, Comité de la Exposición, i altres Delegacions, Coorporaciones etc”. Després de vint-i-tres dies “en la Delegación de Obras Públicas se formalizó la concesión, otorgamiento e iniciación de las obras mediante escritura ante notario”…
Per fi el 5 de gener del 1929, previ abonament d’una fiança, de 26.995,40 pessetes, “para garantizar el cumplimiento de las obligaciones” varen començar les obres del segon tram.
Estació superior del segon tram – avui enderrocada
Durant la Segona República el funicular va experimentar un creixement en els seus ingressos més que acceptables. No es van encarir els preus, el que va propiciar un fort augment en el nombre de visitants i d’excursionistes; amb nombrosos espais d’esbarjo i “merenderos”. També, ajudar i afavorir moltíssim la creació del parc d’atraccions Maricel-Park i la recuperació del castell per a la ciutat, que va permetre la seva conversió com a patrimoni històric i l’abandó de la seva funció de fortalesa militar i de presó. Malauradament amb l’esclat de la Guerra Civil i la perduda de llibertats el nou règim tornarà a recuperar la situació i la repressió militar al castell a la ciutat i al país.
Maricel-Park 1930
Atracció- estaba situada a la dreta del MNAC
Al llarg de la seva existència, l’espai de la Muntanya, amb totes les seves instal·lacions, ha estat infinitat de vegades immersa en superar llargues dificultats i penúries per la seva subsistència i continuïtat. Fins i tot es va veure afectada previ la seva inauguració durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb plena inauguració amb el crack del 29. A voltes llargs períodes de crisis, es va arribar a suspendre tota la seva activitat; entre altres motius, per la Guerra Civil i en el dur període de la postguerra. Pels entrebancs de viabilitat com l’aïllament del país per adquirir matèries primeres i materials de reconstrucció. Per les dificultats econòmiques de la població, pels canvis constants de la situació del Castell, esdevenint en múltiples ocasions amb presó repressiva, tant civil com militar, tot sovint amb repressió obrera i d’altres d’identitat cultural i lingüística. El greu problema que va representar i representa el constant flux migratori d’altres regions de l’estat, i la seva integració cultural, ètnica i religiosa, va fer perillar la seva existència.
Parc Maricel 1930
El parc d’atraccions abandonat i ocupat per la població més desfavorida i irrellevant, afavorí exponencialment el fenomen del barraquisme. Es varen arribar a comptabilitzar, en la dècada de 1950, més de 6.000 barraques, amb més de 30.000 persones. La precària situació i mala fama que envoltava tot l’entorn, va finalitzar amb un deteriorament i desprestigi de tota la zona i la muntanya és convertir en un espai de degradació marginal.
El Morrot
barraquisme
Els anys 1964-65 es va fer un gran esforç per remodelar la situació, especialment d’aquesta segona línia. Es va projectar un estudi per la construcció de 1.200 habitatges, per rehabilitar l’espai i fer més rendible la instal·lació. Aquest projecte, mai es va assolir. Es convertí en un transport precari i en constant deteriorament, només usat pels militars, pels familiars dels presos, i pels ocupants que malvivien en les barraques.
bus any 50
Posteriorment, la notable erradicació del barraquisme i el descens de l’ocupació militar, repercutir en un dràstic descens dels usuaris, fent inviable la seva activitat.
L’estat de les instal·lacions, el seu escàs manteniment, els canvis d’usos de mobilitat, amb el creixement dels troleibusos, dels autobusos urbans i la construcció del telecabina varen ser uns forts competidors. Conjuntament amb els constants canvis de l’accionariat i de les diverses companyes que varen regentar i dirigir les infraestructures, varen repercutir amb l’escassa rendibilitat del segon tram, disminuint els beneficis provocant el seu tancament definitiu el 5 de juny de l’any 1981.
bus de línia 1
Estació actual de Miramar
Telecabina 22-06-1970
L’únic que queda del funicular del segon tram és l’antiga estació inferior, situada a l’avinguda Miramar, amb les restes de les primeres escales mecàniques de Barcelona. Estació tancada i totalment abandonada. Certes veus reclamen convertir-la en un espai d’interpretació i memòria per a preservar i rehabilitar l’estació, juntament amb el seu itinerari d’uns 500 metres, que es pot resseguir fins a l’entrada del castell, on es pot apreciar, avui, algunes rajoles del paviment de l’antiga andana de l’estació superior.
Pura arqueologia industrial.
Pels barcelonins i la resta de visitants de l’època, el funicular va ser una atracció més enllà de la mateixa Exposició. Incloïen les escales mecàniques de caoba, la cinta transportadora, similar a les dels actuals aeroports, que connectaven les dues estacions. Eren els més fidels visitants com si es tractés d’una altra atracció del Parc.
També existien aquestes cintes transportadores, avui desaparegudes, entre el passadís de connexió de l’estació de metro del Paral·lel i la del funicular.
20 de maig de 1929
L’Exposició d’Indústries Elèctriques, finalment es va inaugurar amb el nom de: l’Exposició Internacional de Barcelona -1929
Palau de la Diputació
Palau dela Premsa
Palau de Projeccions
Pavelló de les Químiques
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Betevé – secció: Va passar aquí, Josep Maâti Salvat / Ferran Armengol, professor de dret de l’UB / Manuel Marina, guia de cultura / Hemeroteca de la Vanguardia / Museu història de la immigració / Ara.cat / Arxiu Arquitectura – Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars / Alumni Universitat de Barcelona / MUHBA / Pinterest / Arxiu fotogràfic / AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Palau Nacional i Avinguda Amèrica
El petit funicular
Durant els anys setanta del segle XIX, sorgeix la primera idea de connexió entre la Rambla amb el Morrot, Can Tunis i part de la muntanya de Montjuïc.
Finalment, l’any 1884, amb l’augment de l’activitat portuària, el creixent del trànsit de mercaderies entre el port i les pedreres de la muntanya, i la construcció del nou cementiri, és quan s’impulsa els serveis de transports públics electrificats, descartant els de tracció animal.
Carretera del Morrot 1910
El 24 octubre 1928 s’inaugura el funicular (primer tram), entre els carrers Conde del Asalto (Nou de la Rambla) amb Marqués del Duero (Paral·lel), fins al passeig de l’Exposició (Miramar)
El 23 de juliol del 1929 s’inaugura (segon tram) la línia del passeig de l’Exposició fins als voltants del castell.
restes paviment de vies
A finals del mes de maig del 1929, s’inaugura un petit funicular que anava des de l’origen i final del tramvia de la línia núm. 61 (P. Catalunya-Exposició) del C/ Lleida amb el passeig de Santa Madrona, situat davant el Pavelló de la Caixa (en època de la República – de l’any 31 al 39 – l’edifici va ser utilitzat per a serveis socials, en acabar la Guerra Civil, i després passar al “Instituto Nacional de Previsión”. Actualment, des d’any 1984 és la seu de l’Institut Cartogràfic de Catalunya), fins a l’esplanada del Palau Nacional (MNAC), acabat l’esdeveniment el petit funicular es va desmuntar.
restes entrada inferior funicular
les restes del pont
Restes de l’estructura del petit funicular, en total abandonament a tocar del Palau Nacional.
Els seus vagons van anar a parar al funicular de Núria. Avui, hi ha unes escales mecàniques, que es van construir amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. En canvi, la línia 61 del tramvia continua el seu servei fins a l’u d’octubre de 1945. El perfil d’aquesta línia era: 95’50 mts. de longitud, 28,50 d’altitud i un pendent del 32%. Encara es conserva l’estructura de formigó del pont inclinat, i les parets de l’estació inferior, al balcó de l’estació superior i un extrem del carril d’encreuament. Malauradament, tot es troba en unes pèssimes condicions i ple d’escombraries. Totalment deplorable…
Pujada al Palau
Altres dades
Gràcies a documents i a l’arqueologia (1948) provada de l’existència d’un assentament i d’un cementiri jueu, el significat del nom Montjuïc ve de “Muntanya o mont dels jueus”.
De les seves pedreres es va extreure les roques per la construcció de les muralles romanes i de les catedrals gòtiques de la ciutat.
Entre 1792 i 1798, el mesurament de l’arc del meridià, per establir el sistema mètric decimal es va efectuar entre Dunkerque i Montjuïc.
Documentació
Visita efectuada agost de 2023
Vida i Glòria de la Muntanya de Montjuïc / Història –Sants Montjuïc –Ajuntament de Barcelona.
Fotografies: particulars /AFCEC: Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Banksy, pseudònim d’un artista de Bristol, sense identitat. Es tracta d’un dibuixant i dissenyador de l’art de carrer, del grafiti cultural innovador, revolucionari, amb molta càrrega social…
El seu treball són crítiques o sàtires, envers la cultura, la política, les ètnies, la moralitat, la religió, el militarisme, el capitalisme… en mig d’escenes amb un cert punt irònic i de crítica negra; imatges del dia a dia de la nostra societat i les seves males praxis.
El seu anonimat fa sospitar de diversos autors que poden coincidir amb la seva expressió artística, però que no s’ha acabat mai de desvelar.
Moltes de les seves obres han aconseguit preus esfereïdors en subhastes de millers de lliures, tot i ser grafitis i cartells pintats en parets i murs, llocs lluny de poder ser traslladats.
Existeixen infinitat d’anècdotes curioses inversemblants, del tot surrealistes. Concretes en el seu entorn; d’un caràcter especial per la seva ubicació i localització. Es vigila la seva destrucció i vulnerabilitat. A hores d’ara es blinda la seva conservació, restauració i manteniment. Malauradament no sempre s’assoleix.
Dona també lloc a especulacions, fakes i anècdotes de tota mena que envolten tot el seu moviment, raonament i doble visió de la seva interpretació -no se sap si és millor estar fora o a dins-. Tot i que augmenta la seva popularitat, publicitat, admiració i grandesa. Ha creat un nou moviment cultural, provocador, enigmàtic, irònic i sarcàstic que s’està estenent arreu. I és proposta de reclam.
Exposa i denuncia les condicions de vida dels camps de refugiats; les violacions dels drets humans.
La imatge de dos enamorats abraçats, a punt de fer-se un petó, que semblen més interessats en els seus mòbils que amb les seves persones. Símbol de l’opressió que exerceixen les noves tecnologies envers compartir sentiments. Denuncia que la tendresa i les relacions humanes, avui, no són possibles. La dependència tecnològica mostra que la hiperconnectivitat ha de ser instantània i immediata, on no hi ha lloc per assaborir la proximitat i el contacte personal humà.
La imatge enfurismada del Papa irritat que acaba de guanyar l’Oscar, es pot fer miques amb molta facilitat de com tot un símbol de la pau i de l’amor; dura crítica al Vaticà.
Escenes, com la d’un pallasso – un personatge que inspira innocència i confiança – amb pistoles pot esdevenir una imatge de violència i destrucció.
Hi ha representacions en homenatges a víctimes i a supervivents d’atemptats terroristes; dels sofriments a conseqüència de naufragis dels migrants i dels milers d’éssers retinguts en camps de refugiats.
Escenes de militars i de policies, amb el dit del cor aixecat, fent-se un petó, o esnifant.
De la por suscitada per la bomba atòmica durant la guerra freda, i de les seves conseqüències en diverses generacions d’infants.
Pintades com:“If graffiti changed antthing- it would be illegal”, o
“Sols els Papes, i els prínceps tenen els diners per pagar-se els seus retrats”.
Molts dels grafitis són vandalitzats, prohibits per les autoritats, o tapades per considerar-les obscenes, i altres traslladades maó a maó per no ser destruïdes.
Acostuma a pintar en murs, o escenaris estratègics, modulant l’espai com a relleu, donant un sentit de profunditat. Creant un fort impacte en la nostra retina. Imatges de sofriment, angoixa, injustícia, poder, obtenint un còctel de sensacions, sensibilitats i de vibracions inconformistes i transgressores.
No només sublima la seva creació sinó també, la reforça visualment, com la imatge del soldat de la reina pixant en una cantonada, on la postura de l’autoritat queda del tot desvirtuada i vulnerada.
La seva obsessió i recreació de les rates, transformades en elegants executius moderns i agressius.
L’increïble i famosa obra de barreja de violència revolucionària i de pacifisme, del manifestant que subjecta un ram de flors com si fos un còctel mólotov per llançar-lo. Segurament és la seva obra més punyent, que ens convida a reflexionar envers el nostre comportament violent innat que hi ha en tot ésser humà i que a la vegada ens convida a mantenir una certa esperança, en aquesta societat constant de lluita, pels drets humans i per la pau al món.
La burla constant, de cara als líders polítics i econòmics mundials i dels seus discursos vuits de continguts. Com el grafiti aparegut en un camp de refugiats, de l’emblemàtic Steve Jobs, recordant a la societat el seu origen sirià, desplaçat com un migrant més, amb un Macintosh vell.
Steve Jobs
Imatges entranyables, i plenes de tendresa, que descol·locant a l’espectador. També busca a la vegada sensacions de calma i de dubtes, no sabem si la nena està deixant anar el globus o intenta recuperar-lo.
L’artista ens invita a reflexionar en cada una de les seves obres.
La imatge del metge auscultant la icona del cor de la ciutat de: “I love NY”, per veure si encara batega, o no…
L’escena d’una càmera i una flor, que ens mostra la manera de com captar la seva bellesa, tot i que el càmera acaba arrancant la flor per poder-la filmà.
La critica a la guerra del pacífic, amb la col·locació de la bandera americana, damunt d’un cotxe atrotinat, en contra l’atrocitat de la batalla d’Iwo Jima, indicant la hipocresia de la infinitat de guerres que Amèrica ha lliurat a l’estranger.
El natiu indi americà, lamentant-se de la desgràcia que va portar l’home blanc, imatge que va ser tapada per un altre grafit.
La fotografia terrible de Kim Phuc, la nena vietnamita de 9 anys; és l’atac flagrant de Banksy a la política internacional i ocupació militar dels Estats Units, on Mickey Mouse i Ronald McDonals donant la mà alegrement a la petita amb la seva expressió del màxim horror de la guerra.
L’home amb un ram de flors vermelles, esperant en va, davant d’un club nocturn, la sortida d’una ballarina. Dos soldats super armats i preparats pel combat, pintant el símbol de la pau en una paret, simbolitzant les guerres que s’han desencadenat en aquests dos últims segles en nom de la pau i de la democràcia.
La crítica de l’habitació d’hotel davant el mur de Berlín, entre un policia israelià i un manifestant palestí, que no es poden barallar d’altra manera, que no fos amb una lluita de coixins.
L’escorcoll que fa una nena a un soldat israelià posat de cara la paret al mur de les lamentacions. La nena que intenta resguardar.se de la pluja sota un paraigua, i resulta que l’origen de la pluja està dins del paraigua.
Aquest any han aparegut uns set grafits en murs i parets de ciutats d’Ucraïna, tota una al·legoria al triomf sobre les ruïnes, com la de la gimnasta pintada en el mur d’un edifici destruït per un bombardeig rus en la ciutat de Borodyanka; o la del nen que fa una clau de judo, al personatge que representa ser el president Putin.
Imatges d’una Ucraïna, com a símbol d’esperança.
Putin derrotat
Hi ha reclams perquè l’activista amb els seus grafits, intenti irrompre a ciutats o poblacions, on encara no hi ha intervingut, per dur a terme el seu missatge i moviment crític representat en una paret adient.
Existeix un moviment cívicocultural, per intentar que al poble del Ferrol, a través de mitjans estrangers, es faci un treball de mofa del dictador, com a primera obra a realitzar dins de l’estat espanyol.
Es diu que va aparèixer la figura de “dos guardies civiles” morrejant-se, semblant a l’existent dels dos “bobbies”.
També es diu que va pintar diversos grafits en un dels murs de Zoo de Barcelona, que varen ser esborrats ràpidament.
Tot és vàlid per a captar més adeptes i simpatitzants d’aquest moviment cultural de repulsa i protesta mundial.
La famosa “Girl With Balloon”, s’autodestrueix després de la subhasta, per més d’un milió de lliures en “Sotheby’s”, pel triple del previst i sent el record de l’artista. El mateix Banksy va passar per Instagram el moment on la tela o pintura és destruït a través d’una trituradora de paper instal·lada en la part inferior del marc… posteriorment s’han subhastat altres obres per quantitats exorbitants (11 milions d’euros).
En una altra ocasió,“Banksy” disfressat, s’ha introduït en un famós museu per penjar-hi algunes de les seves obres provocadores, de manera clandestina com a símbol de rebel·lia i de protesta.
Ha sortit com a caricatura i “mofa” en la sèrie dels “Simpson”, dient: “ no debo escribir y pintar en las paredes…”.
L’èxit està servit…
Documentació i fotografies: realitzades durant la visita efectuada al Museu “Espai Trafalgar” del carrer Trafalgar, 34 de Barcelona:
“The Art of Protest”, gran mostra internacional de les obres del controvertit Banksy, d’identitat desconeguda.
Exposició de més de 130 obres, del mestre dels carrers, convertit en un artista de fama mundial, que no ens deixarà indiferents.
En sols 30 minuts de filmació, el director albanès Elvis Naçi, aconseguir 4 minuts d’un excel.lent curtmetratge -2020-, amb un impactant missatge per a la reflexió i per a l’exaltació dels valors. Guardonant i premiat en diverses exposicions i concursos cinematogràfics. Una lliçó de vida.
Magnífica ensenyança sobre el perjudici i l’administració de l’autoritat.
Una mirada compassiva, de submissió, amb una gran càrrega de compromís, de deure, de l’actitud d’un infant. El docent amb el seu rol superior d’excés de vanitat i d’egoisme és incapaç d’esbrinar el perquè, l’infant, dia rere dia arriba tard a escola.
Potser ens falten dades i estiguem jutjant malament una situació. Sempre hem de conèixer la història darrere una història.
Elvis Naçi – nascut el 7 de maig de 1977 a Tirana – és un teòleg i imam albanès. Director de la predicació islàmica a la Comunitat Islàmica d’Albània, que opera a la Mesquita dels Tanners a Tirana. Naçi està actiu en una pàgina de Facebook i publica regularment vídeos a YouTube, amb milers de subscriptors i de seguidors. A causa de la seva gran popularitat entre els musulmans d’Albània, i també amb la resta d’altres albanesos, és conegut en tot l’àmbit nacional i convidat regularment a programes i tertúlies albaneses.Naçi és un dur crític d’un islam radical a Albània. Va acusar el govern albanès de fer massa poc amb els imams radicals. Com a resultat, la seva mesquita ha hagut de contractar un servei de seguretat.
Fa 90 anys, el setembre de 1933; Dora Maar – “Henriette Theodora Markovitch”– va visitar Catalunya. Avui podem redescobrir, les imatges d’aquell viatge gràcies a la troballa d’una capsa plena de negatius sense positivar, que un drapaire va trobar dins d’un moble vell, provinent de l’habitatge de Dora. Ara, les podem gaudir, amb altres reproduccions cedides temporalment a L’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat.
A la mostra hi han 46 peces, dividit en tres temàtiques, que documenten la Catalunya dels anys 30.
La Gent: Infants, desheretats, pidolaires, cecs, bohemis, vells i tolits. Canalla malvivint en la misèria. Prostitució, captaires, rodamons, esgarrats, marginats i d’altres vianants excèntrics de les Rambles. De gent que fuig de la normalitat.
La Ciutat: Reflecteix espais de la ciutat, el moviment a la Rambla, a la Boqueria, del barri i barraques del Somorrostro. Capta l’energia dels venedors ambulants, paradistes, dependentes del mercat, i de la vida als barris marginals. També li crida l’atenció, les imatges dels nens rebruts, eixerits i esparracats, per ser tema afí a l’estètica surrealista.
Somorrostro
la Boqueria
home anunci a la Rambla
La Costa Brava: Tossa de Mar i d’Agaró. Fotografia imatges típiques de pescadors i de la vida a les platges de l’entorn. Va arribar a conèixer una petita colònia d’estrangers pintors i altres artistes, d’intel.lectuals centreeuropeus, d’antifeixistes i jueus, que fugien de l’Alemanya nazi.
Hi ha exposada una fotografia dels pintors Pere Créixans i de Georges Kars.
Créixans / Kars
Tossa
Afortunadament, hi ha fotografies del xalet modernista “Casa Montseny”, d’un fort impacte visual i extremadament avantguardista. Estava situat on avui situem l’hotel, exclusiu, La Gavina. Desgraciadament, la falta de documentació, i el seu enderroc prematur, que va donar lloc a una urbanització, no ens ha deixat constància d’aquesta joia modernista.
Arran de la construcció de l’hotel, la zona rep el nom, fortuït, del torrent o riera d’Agaró, més tard passa a denominar-se, el que avui coneixem com S’Agaró.
Xalet Antoni Montseny – 1920
Ens va deixar documents fotogràfics d’aquella societat, combinant imatges dels desheretats, amb artistes i d’intel·lectuals catalans i estrangers que havien creat el seu propi ambient. D’elements surrealistes, de causes polítiques, estètiques i revolucionàries, en definitiva causes en què ella militava dins de grups de l’esquerra radical.
geperut
músics cecs
També va fotografiar, i li va impressionar, l’obra de Gaudí: la Sagrada Família i el Parc Güel, entre altres.
nen
Als anys 30 ja era una coneguda fotògrafa professional, especialista amb “fotos de carrer”, polifacètica intel·lectual, va ser una de les pioneres icòniques del surrealisme a França. De pares croats, neix a París l’any 1907, i és criada a l’Argentina, on aprèn el castellà. Aquest fet li facilitarà el contacte i la seva relació amb Picasso el gener del 36.
Quan Picasso l’abandona l’any 1946, pateix un brot psicòtic, com a conseqüència, també, dels mals tractes físics i psicològics rebuts. Gràcies a les seves creences religioses i dedicar-se plenament a la pintura, supera la malaltia. Els últims anys de la seva vida viu reclosa en un vell apartament d’una barriada de París. Morir l’any 1997, completament oblidada del món artístic. La seva família, sempre, es va oposar a la seva relació amb Picasso.
Documentació i fotografies extretes de la visita efectuada a l’Arxiu Nacionalde Catalunya, i de la conferència inaugural a càrrec de la comissària Victòria Combalia Dexeus, assessora i crítica d’art.
DORA MAAR: mite o icona
Gràcies a ella tenim fotografiat tot el procés, importantíssim, de composició del Guernica.
La vida interior del Guernica – Evolució i reportatge, des de l’11 de maig fins al 4 de juny del 37, dels dibuixos de les diverses etapes, metamorfosis, canvis de les imatges, de les transformacions i correccions de les diverses postures dels personatges que va registrar fotogràficament.
En el museu Princesa Sofia, es poden veure el llegat i el testimoni de les vint-i-vuit fotografies que es conserven, amb els diferents mètodes empleats i retocs per la manca de llum que existia dins de l’estudi de Picasso.
Aquest mes de juliol, ara fa 86 anys, s’exposà per primera vegada el “Gernika”, al Pavelló de la República, durant l’Exposició Internacional de 1937 a París, en plena Guerra Civil Espanyola.
Pavelló de la República – París 1937
Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics, tenim una rèplica de l’obra ubicada al que fou el seu emplaçament original al pati del pavelló reconstruït per l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1992.
Pavelló- BCN 1992
rèplica del Gernika – 1992
Va ser a la que pitjor va tractar Picasso
A CaixaForum podeu accedir als dos documentals:
Picasso i la tauromàquia, per poder seguir la seva passió, en el món dels “toros”, i el que va representar en tota la seva obra.
Dora Maar, entre la llum i l’ombra, on seguir a través de les seves fotografies i pintures, la seva revelació com a gran artista, així com descobrir la dona polifacètica a la recerca de la veritat i l’absolut.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.