Dos llegats i una única exposició, tan diferents i tan propers.
És una exposició per endinsar.se en la relació de dos grans personatges aprofundint dins d’un complex “diàleg”, entre dos artistes que varen transformar amb gran intensitat i veu pròpia l’Art del segle XX.
A partir de més de dues-centes cinquanta obres, compartides entre el Museu Picasso i la Fundació Miró, podem fer una aproximació crítica d’un projecte únic, elegint Barcelona – des de 1917 -per donar a conèixer una estreta amistat que mantingueren durant més de cinquanta anys, per exposar en sis eixos temàtics les obres provinents de col·leccions públiques i privades d’arreu de món.
És un recorregut que explora les seves afinitats artístiques, plàstiques i humanes. Com la seva amistat influeix en certs moments, que es resumeix i es plasma en sis espais on les seves obres interactuen molt sovint en llocs, afinitats, amistats, col·leccions, sensibilitats comunes. Podem comprovar que posant les obres d’un al costat de les obres de l’altre i les barregen, no sempre podrem esbrinar, molt bé, de qui és qui – si en permeteu l’atreviment de la meva ignorància.
Femme, oiseau, étoile de Joan Miró
Picasso és un home fascinant, i referent artístic del pintor català, que des dels seus inicis amb el cubisme, fins als seus últims anys cultivaren una forta amistat. Es tracta d’una obra realitzada entre els anys 1966 i acabava el dia de la mort de Pablo Picasso l’any 1973. Al revers de la tela, Miró escriu les dates d’inici i finalització i la frase: “Homenatge a Pablo Picasso”. (en català)
Picasso va admirar l’obra de Miró que el va apropar al surrealisme.
Picasso (25-10-1881 / 08-04-1973), era 12 anys més gran que Miró, (20-04-1893 / 25-12-1983). Picasso té un fort empoderament, la seva llibertat creadora, la capacitat del risc i el caràcter transgressor van influenciar i incitar una força que esperona a Miró.
L’any 17 el mestre ja era un artista consagrat, on manifesta que seran grans companys, entrellaçant un “diàleg” constant i permanent.
Obra Mestre d’un geni de 15 anys “Ciència i caritat” (1896 o 1897)
Aquest quadre materialitza l’encontre artístic entre Miró i a Picasso.
La influència modernista de Picasso de la Barcelona dels anys 1899-1900
Estudi pel menú dels Quatre Gats i altres croquis 1899-1900
Picasso l’any 1899 s’incorpora a l’avantguarda barcelonina. El punt de contacte del món artístic i literari català és als Quatre Gats, al carrer Montsió. La influència modernista és reconeguda en aquesta etapa picassiana, amb dibuixos i retrats dels seus millors amics, amb destacades figures humanes. Aquest lloc serà on farà la seva primera exposició individual. No abandonarà mai les escenes de paisatges i carrers urbans. Tema que serà de màxima importància més endavant: Paisatge des de la finestra.
Paisatge vist des de la finestra: 1948 Picasso
L’àpat frugal: 1904 Picasso
L’àpat frugal.
Un home cec amb el cap girat i una dona que està en posició frontal. Els dos personatges mostren faccions enfonsades, cossos consumits, fràgils i mans allargades, que emfatitzen el seu aspecte decaigut.
Aquest gravat personifica una intensa expressió de pobresa i d’alcoholisme.
El cavall, la pipa i la flor vermella Joan Miró – 1920
Picasso ve a Barcelona a presentar l’obra del Ballet Parade al teatre del Liceu – 1917 – i coneix a Miró
Obra cubista sintètica i neoclàssica. Miró vol trobar un nou classicisme a través del cubisme, i troba la font d’inspiració a través de Picasso, que tindrà continuació amb la Masia.
La Masia – té una importància històrica, cultural i artística, fonamental.
Joan Miró la comença a Mont-Roig el 1921 i l’acaba a París el 1922. Evoca el Mas d’estiueig de la família a Mont-Roig del Camp.
Miró vol trobar una nova forma de cubisme i de classicisme, i la troba a través de Picasso, serà el període detallista de Miró, està buscant la seva pròpia tècnica i mode d’expressió. El cubisme el va enlluernar com a nova forma de llenguatge pictòric i d’avantguarda. Busca en l’obra de Picasso aquest referent cubista i plàstic.
Picasso va veure que Miró era un gran artista interessant i que obriria nous camins.
Rideau pour le ballet “Mercure” – juny 1924
El teló del ballet Mercure: es parla de la influència de Picasso en els nous artistes, del conegut grup surrealista, és l’impacte i el punt d’influència de Picasso a Miró.
En aquesta etapa Miró ja està integrat a París.
Surrealisme: El pintor i la model – Picasso 1926
Gran nu amb seient vermell maig 1929
La model a l’esquerra amb el cap reduït de volum, estirada boca amunt i el pintor assegut a la dreta. No hi ha manera de connectar els enredats de línies negres amb la superfície grisa del fons, on actuen les zones de llum i ombres.
El gris de la infidelitat 1931 – Picasso
Gran nu amb seient vermell de 1929, dedicada a Olga Khokhlova, ballarina russa, que abandona Moscou abans de la revolució d’octubre. Un cos femení que mostra tan sols dolor. Fou musa de gran influència, captivació, evolució artística i sentimental, mare del seu fill “Paulo”, van estar junts durant 20 anys – de l’amor a l’odi. Un Picasso faldiller i desconsiderat. Es diu que “matava tot allò que estimava”. Finalment, la deixa per una jove de 17 anys que va deixar embarassada – Marie Thérèse Walter.
L’amistat quedà travessada per les dues guerres crucials. La Guerra Civil, encara que potser amb objectius diferents, és un moment que marca el seu espai. Tots dos estan autoexiliats a París. Tot i que es tornen a unir, en el moment que el Govern espanyol els demana que col·laborin amb la causa republicana, durant l’exposició de París de l’any 37 en el Pavelló de la República. On varen compartir moments molt transcendentals de les seves extenses carreres.
Realitzant dues grans pintures murals en defensa del règim legítim. En el Pavelló espanyol situat davant del pavelló de l’Alemanya nazi.
Fan dos grans murals d’enormes dimensions, però molt diferents. Tot i que la monstruositat de la guerra es veuen plasmades en les dues obres mostrant la tragèdia fratricida.
Picasso: una gran pintura on representa l’escena dels bombardejos efectuats sobre la població civil de Guernica, efectuats per l’aviació alemanya, segurament la seva obra més exitosa. On reivindica la crueltat de l’home en general i de la guerra en particular.
L’autor manifesta:
Cavall turmentat símbol del poble – 1937
“Mi trabajo es un grito de denuncia de la guerra y de los ataques de los enemigos de la República establecida legalmente tras las elecciones del 31 (…). La pintura no está para decorar apartamentos, el arte es un instrumento de guerra ofensivo y defensivo contra el enemigo. La guerra de España es la batalla de la reacción contra el pueblo, contra la libertad. En la pintura mural en la que estoy trabajando, y que titularé Guernica, y en todas mis últimas obras, expreso claramente mi repulsión hacia la casta militar, que ha sumido a España en un océano de dolor y muerte”.
Miró – mural de guerra – 1937
Miró: un gran mural El Segador, també coneguda com “El Pagès Català en rebel·lia”. Es va pintar sobre els panells de celotex de les parets del Pavelló de la República de París. En acabar l’exposició es va desmuntar i enviar a València, on se’n perd la pista. Representava el pagès català amb la falç alçant el puny en actitud de rebel·lia.
Actualment es pot contemplar una reproducció en la seu del “Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació– CRAI – Biblioteca Pavelló de la República – Universitat de Barcelona”.
Cap d’home
Cap de dona
Cap de la dona de Picasso i cap d’home de Miró,
figures terrorífiques i tràgiques.
La II Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió a tots dos. Picasso ja no va tornar a la seva terra natal. Miró retorna a la ciutat de la seva mare, Mallorca per recloure’s en un exili interior.
El tema de la poesia i de la ceràmica és també una nova forma d’experimentació. Es posen a escriure i a modelar fang. Textos que Miró i treballarà tota la vida, on els fusionarà amb dibuixos i collage de pintures. Compareixen grans poetes francesos que conviuen amb ells. El dibuix i la paraula es fusionen – Tristan Tzan, Pierre Reverdy, Michel Legris, André Salmon… llibres de poesia que en un cas s’il·lustren amb litografies originals de Joan Miró i en altres amb les de Pablo Picasso. Des d’aquest instant la poesia entra en les obres dels dos artistes, igual que també entra la ceràmica. Polvoritzen temes, incorporen categories, entrellaçant i dins del seu art ho barregen tot en una mateixa cosa.
Es retrobaran l’any 1948; hi ha un nou acostament amb la ceràmica, amb una nova tècnica experimental, per trobar de nou un paral·lelisme entre tots dos com a nou llenguatge.
Ens trobem davant dels principals representants de dos dels estils que van marcar un abans i un després en la cultura artística europea i nord-americana: el cubisme i el surrealisme. Tots dos artistes mostren gran fascinació per l’experimentació en el procés artístic. Miró deia que per a un artista era necessari «anar pel món amb ulls de nen» i Picasso afirmava que «des de petit ja podia pintar com Rafael, però he necessitat tota la vida per aprendre a pintar com un infant». – (exposició Miró – Picasso).
(fotografia: exposició Miró – Picasso)
Miró – Autoretrat 1937
L’obra de l’autoretrat, de Miró és el camí que reprendrà després de la guerra, a través d’un mirall d’augment, un treball ple de detalls. Transmuta el seu propi rostre, en tot un llenguatge de signes. On podem apreciar la seva tensió anímica i mental.
Una sèrie de 50 litografies/dibuixos que realitza durant la postguerra espanyola, traspuen un dramatisme intens. Tot un univers còsmic, on detalla els desastres reals i l’existència d’acostar.se o d’allunyar-se de la realitat. De contingut dramàtic, caràcter èpic, esperit reflexiu i fons extremadament intens i auster.
Tot i que en tot aquest dramatisme, Miró no renuncia a la brillantor del món celeste, ple de llums i astres i a la dona amb els seus atributs sexuals i envoltada d’ocells.
Les constel·lacions de Miró: Afirmacions de llibertat en temps de feixisme…
En el decurs de la II Guerra Mundial se separaran físicament. Miró incorporarà mes la poesia i la música de l’evasió, amb les sèries de les constel·lacions. Anys 40: sèrie de 23 constel·lacions, on s’evadia de la repressió, de la realitat opressiva i angoixant. Mentre Picasso al contrari, s’aferra a la realitat, intentant relatar l’horror de la guerra enllaçant el Guernica amb un París a les fosques, amb el seu estil propi, expressiu característic ple d’una atmosfera claustrofòbica, amb cranis d’animals, calaveres i figures plenes de penúries i d’hambrunes.
L’agost del 1939, un mes abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Miró i la seva família deixa París i s’instal.la a Vanrengeville-sur-Mer (Normandia). Davant la difícil realitat del moment sent un fort desig d’evasió, i es reflecteix en una sèrie de 23 pintures de petites dimensions, que les finalitzarà l’any 1941 entre Mallorca i Mont-Roig del Camp.
L’Estel matinal, l’Alba i l’Escala de l’evasió… entre altres.
l’Alba
l’Estel matinal
L’Escala de l’evasió
Cap de brau – 1942
Amb aquesta escultura de màxima simplicitat, arribes a perdre el verdader significat de les dues parts de la bicicleta (el manillar i sella). Picasso investeix una nova capacitat d’interpretar els objectes.
Sorprenentment, ens mostra un nou significat identificant clarament un cap de brau, completament alineat amb la realitat. – 1942 –
L’obra de la guerra i de la postguerra. La manca d’aliments, de colors, envoltada de noves olors, és la conclusió de la II Guerra Mundial. Picasso recull l’enorme impacte de l’ocupació nazi, de la ferum de les vexacions, de la mort, l’extermini per qüestió de raça i de domini pel domini.
Crani cabra, ampolla i espelma 1951-53
escultura: crani cabra i gerro
És quan Picasso passa a la tridimensió: l’escultura.
Les Meninas: Picasso va fer un estudi exhaustiu d’una sèrie de 58 dibuixos i pintures de diverses interpretacions de l’obra de Velàzquez.
Estudi de les Menines – 1957
Miró Picasso – la primera gran exposición conjunta
Nua estirada amb corona de flors: Picasso – 30 octubre 1970
Dona davant del sol: Miró 1974
Documentació: petit resum de les intervencions de la presentació de l’exposició a càrrec de:
Sònia Villegas comissària de la Fundació Joan Miró.
Elena Llorens comissària del Museu Picasso
Teresa Montaner comissària de la Fundació Joan Miró
Margarita Cortabella comissària del Museu Picasso
Marko Daniel director de la Fndació Joan Miró
Emmanuelle Guigon director del Museu Picasso de Barcelona
Indicacions/ressenyes en els faristols que es troben al costat de les obres.
Fotografies efectuades durant la visita del 09-01-2024, al Museu Picasso – C/ Montcada, 15 – 23.
El que avui és la Plaça de Catalunya no va ser previst al Pla Urbanístic de l’Eixample de la Ciutat de Barcelona encarregat a Ildefons Cerdà l’any 1860.
Cerdà hi va situar una altra illa de cases com a la resta de l’Eixample, desplaçant el centre de la ciutat a la Plaça de les Glòries.
L’Ajuntament volia un altre tipus d’eixample i Antoni Rovira i Trias va projectar una gran plaça anomenada Fòrum de la Reina Elisabet II. Finalment, l’any 1895 la pressió de l’Ajuntament va aconseguir que aquell espai es convertís en el que avui coneixem com a Plaça de Catalunya.
Les grans mansions, edificis situats al que és avui el centre de la Plaça:
La Plaça de Catalunya, era l’illa número 39 de l’Eixample i es va permetre construir diverses cases, la primera de totes fou la Casa Gibert.
Va començar una cursa per construir-hi les millors cases de la ciutat com la Casa Rosich i Estruch o teatres i divertiments com el “Panorama Waterloo”, el Cafè “la Pajarera”, el “Siglo XX”, el “Teatro del Buen Retiro” o el conegut “Circo Ecuestre”.
El 1895 foren enderrocats tots els edificis i l’espai va quedar desert fins al 1902, quan es va iniciar la primera urbanització de la plaça.
Casa Gibert, 1861-1895: Projectada per Josep Oriol Mestres.
Parlar d’aquesta casa – palauet – és referir-nos als inicis de la Plaça de Catalunya. De planta baixa i dos pisos, envoltada d’un jardí.
On avui dia hi ha les dues fonts bessones, si aixecar la Casa de Manuel Gibert i Sans, important família de l’època, ric empresari, militar, advocat, president del Liceu i de la companyia ferroviària de Barcelona a Mataró. Fou un dels membres propulsors d’enderrocar les muralles i fer creixa Barcelona. Segurament per això construir la seva residència, on justament, la reina Isabel II va col·locar la primera pedra, el 4 de setembre de 1860 per la construcció de la primera casa de l’Eixample.
Casa Gibert 1874
Es va construir al costat de l’estació de tren de Martorell (1854-1884) i la casa de banys portàtils, banda Muntanya. Dintre de la Casa s’instal.là entre altres, un gimnàs, una petita oficina de correus, un saló de ball, un centre artístic i un casino republicà. Va ser ocupat militarment en diverses ocasions. A l’altre costat, a finals de segle, si construir el “Gran Café del Siglo XIX” conegut com “La Pajarera”.
Casa Gibert 1874, al fons la Universitat de Barcelona, les naus de l’Estació de Martorell i la Casa de Banys portàtils.
“Gran teatro del Retiro”, 1876 – 1886: Situat dins del recinte del jardí a la part nord de la Casa Gibert, el que seria la continuïtat de la Ronda Sant Pere direcció a l’estació del tren de Martorell, s’obrí el 3 de juny de 1876, com a teatre de temporada i representar tota classe d’obres teatrals, sarsueles i comèdies. Atès al gran èxit obtingut, es reforma tot el teatre i s’inaugura un annexa -1879- una pista de patinatge sobre rodes “Skating Ring”.
Teatre del “Buen Retiro” -1883. És la carpa que queda a la dreta de la fotografia, situada al costat de la Casa Gibert, que ocupava el centre de la Plaça de Catalunya. La imatge està captada d’on arrenca l’actual Passeig de Gràcia. (foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Autor desconegut).
El Panorama o “La Pajarera”, finals S. XIX, 1888-1895: Banda Muntanya. Manuel Gibert, va vendre una part del seu jardí a qui serà el propietari del “Gran Café Colon”, Arturo Vilaseca, per construir.hi el “Gran Café del Siglo XIX”, conegut com “La Pajarera”. Va obrir al públic quatre dies abans de la inauguració de l’Exposició Universal de 1888. Situada a l’altre costat de la Casa Gibert, tocant al Passeig de Gràcia, avui davant de “El Corte Inglés”.
Lloc on si reunien grans tertulians com Amadeu Vives, Domènech i Montaner, el Doctor Robert o Santiago Ramon y Cajal…
“La Pajarera” – 1890, al costat de la Casa Gibert
Estació de Martorell, 1854-1884: Situada on avui hi ha les Cases Marce.lí Jané – Bosch i Alsina – Agustí Manaut i Ignasí Borrás, en les confluències de La Gran Via, Rambla de Catalunya, Ronda Universitat, plaça Catalunya i carrer Bergara.
Fou la primera estació del centre de Barcelona. L’estació és clausurar l’octubre de 1882 i va ser enderrocada l’any 1884 per començar a urbanitzar la zona.
Emplaçament de l’estació de Martorell (1854). Al carrer Bergara – estació del tren de Sarrià (1862).
Casa Estruch, 1887-1901: Josep Estruch i Comella, negociant ferroviari i gran col·leccionista d’armes, es fa construir un edifici de quatre plantes, i al costat un local – museu dedicat a l’Armeria. Avui estan esposades al «Musée de l’Armée dels Invàlits de París».
Situada banda de muntanya en la cantonada entre Ronda Universitat i Rambla Catalunya a la part nord de la plaça, enfront de l’avui Casa Pich i Pon / hotel Iberostar, al costat de la Casa Gibert.
Casa Estruch – 1892, a la dreta l’entrada del museu de l’Armeria
Casa Rosich, 1866-1902: Al costat Mar, continuació, carrer Fontanella, no tenia cap valor arquitectònic especial.
Vista de la Casa Rosich des de la rambla de Canaletes – 1888
Casa Grases, 1888-1895: Hi havia el Casino República Nacional, un taller de ceràmica i habitatges de lloguer.
1890’s entrada del Circ Eqüestre, la Casa Grases i l’encara carrer de Fontanella – costat Mar
El Circ Eqüestre Alegria, 1879-1895: Va ser una instal·lació estable que ocupava el costat Mar. Situat al que era la continuació del carrer Fontanella, en el bell mig de la plaça. Amb un aforament d’unes tres mil persones, que oferia múltiples atraccions del món del circ i del teatre.
1889-1892 el circ situat a la dreta de la imatge. D’esquerra a dreta: Casa Estruch, Casa Gibert, La Pajarera , al fons a la dreta la Casa Pascual i Pons (1890-1891). En primer pla, a la dreta el Circ Alegria, davant del brollador i l’aspa que unia el passeig de Gràcia amb Canaletes.
1888 – A l’esquerra el Panorama Waterloo, la Casa Gibert, el “Gran Café Siglo XIX”, l’entrada amb forma d’arc del Circ Eqüestre, i al centre el brollador.
Llac i brollador, 1888-1902: Situat en la intersecció de l’aspa, que anava des de la Rambla de Canaletes al Passeig de Gràcia, i l’altre des de Rambla Catalunya al Portal de l’Àngel.
L’any 1902, un cop enderrocats tots els edificis, es va efectuar la reurbanització integral de tot el centre de la plaça, i finalment es va suprimir el brollador.
Panorama Waterloo, 1888-1890: Situat provisionalment, amb motiu de l’Exposició de 1888, entre la cantonada del carrer Bergara i la Casa Estruch. Era un espectacle cultural d’art visual. Paisatges de grans dimensions representats en una pantalla gegant. Feia la competència al Panorama de Plewna, situat a la Gran Via amb Rambla Catalunya.
Gràcies a les grans pressions dels intel.lectuals, dels moviments populars i d’una part del món polític, van agafar forma les insistents reclamacions per a recuperar la zona i l’any 1895 es van enderrocar els edificis per donar pas a la construcció de la nova plaça.
Documentació: Barcelofília, Enric Comas, Valentí Pons, Emilio Gómez, Francisco Arauz, Francesc Miralles, Miquel F. Pacha, Joanot Pascual. Lluís Permanyer –Biografia de la Plaça Catalunya. Inventari de la Barcelona Desapareguda. La Vanguardia 8 edificis pioners a la plaça de Catalunya. La Barcelona Oblidada. Curiositats de la Plaça de Catalunya de Barcelona.
Fotos: Històries de Barcelona desapareguda 1848-1924, Barcelofilia, La Vanguardia, Pinterest i particulars.
Descobreix la censura a l’art… El Museu de l’Art Prohibit us convida a debatre i reflexionar sobre la llibertat d’expressió.
. “Si hi ha poder hi ha censura”
(Núria Güell)
Situat en la Casa Garriga Nogués, joia modernista que construir l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia a principis de segle XX – antiga Fundació Mapfre – és l’únic museu que mostra obres polèmiques, prohibides, censurades, agredides, denunciades o retirades d’arreu del món.
Standing Shadown /anys 80 Ricard Hambleton Dempeus a l’ombra: la vida i la mort d’una estrella de l’art.
Escenes d’art urbà – shadow men i víctimes d’homicidis – ubicades en el downtown novaiorquès.
Hi ha molts tipus de museus…
El Museu de l’Art Prohibit està en la categoria d’aquells que no haurien d’existir. Les seves obres han estat adquirides arran actes de censures, obres que volien apartades de la circulació, de qualsevol exposició i de l’opinió pública.
Per tant, han estat rescatades de la persecució, de la prohibició o, fins i tot, d’actes que han sofert greus violacions, per a formar part d’aquesta ambiciosa iniciativa.
La col·lecció del museu ens brinda una vivència excepcional, ressaltant la seva naturalesa provocadora, irònica, reflexiva i crítica.
Shark (el tauró) – David Cerny 2005- Sadam Husein Icona de la tirania
La posició de la censura es desplega entre règims totalitaris i pseudodemocràtics, entre assetjaments, crims de certes creences polítiques i morals corrosives que limiten tota llibertat d’expressió.
Les obres del Museu de l’Art Prohibit fan bandera de la creativitat i de la resistència dels moviments socials i dels pobles. Obres que són exemple d’un moviment d’una intel·ligència col·lectiva, que no vol veure trepitjats els seus drets.
Són opinions que no volen caure en el buit, en el silenci, sols volen mostrar convenciments contradictoris a unes normes preestablertes, que poden arribar a desfermar una guerra d’idees, d’anhels de lluita llibertària, de protestes, que es dicten com a fets reaccionaris en contra de règims establers autoritaris.
Són peces controvertides, que creant polèmica, que ratllant, inclús, la blasfèmia. Iròniques crítiques reflexives, d’un sarcasme que pot molestar i ferir sensibilitats. Trobarem obres de Francisco de Goya, de Pablo Picasso, de Gustav Klimt, de Tània Bruguera i del mateix Banksy, entre molts altres.
Sèrie Suite 347 – Picasso 1968
Picasso, amb 86 anys crea 347 gravats/aiguaforts que fan referència escenes carregades d’erotisme, que li serveix per deslliurar-se del “voyeurisme” desacomplexat afegint-hi la figura del Papa, que fa d’espia amagat.
Moltes d’aquestes obres s’han convertit en veritables icones mundials/globalitzades… han esdevingut quelcom, més enllà del seu esperit crític i reivindicatiu, tot travessant fronteres han sigut tan admirades i populars que fins i tot hi ha col·lectius que n’han fet bandera, així com hi ha governs, institucions i règims que les han odiat… perquè serà !!!
Formen part d’aquesta l’exposició: pintures, escultures, fotografies, gravats, dibuixos, espais audiovisuals, imatges de conegudes xarxes econòmiques i socials. Crítiques religioses, sexuals, cristianes, formes i peces històriques, figures icòniques, records de civilitzacions occidentals i d’altres cultures.
Al fons, “Freedom fries: naturaleza muerta”, de Yoshua Okón, 2014 i en primer terme la “Statue of a girl of peace”, de Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung, 2019.
“Statue of a girl of peace” és un homenatge a les noies i dones coreanes segrestades per l’exèrcit japonès i forçades a convertir-se en esclaves sexuals durant la II G.M. Tots els elements de la noia asseguda tenen un significat: la posició dels braços, els cabells, els talons aixecats, l’ombra o la cadira buida…
“Patates fregides de llibertat”, fa referència a la cultura del consumisme desmesurat. McDonald’s, com a representant corporatiu es converteix en el seu mateix contingut, que promou un model de llibertat basat en la baixa autoestima. Resulta irònic que dins de la nostra capacitat d’escollir som, al mateix temps, presoners dels nostres propis cossos.
Illma Gore: Make America Great Again /in 3D 2018-1021
“Torna a fer Amèrica gran en 3D”
“Si algú va ser amenaçat per un penis petit, és Trump.”
L’obra va ser clausura per obscenitat i nuesa. L’artista després de rebre diverses amenaces de mort, va reproduir la imatge amb 3D…
Quan la identitat d’una nació es barreja amb el discurs de la decència moral, es produeix, automàticament, un acte de censura. Els Estats Units són la versió més viva d’aquesta confusió.
El soci fundador del grup audiovisual Mediapro, empresari i periodista Tatxo Benet va començar la seva col·lecció amb l’obra crítica i de denúncia de l’artista Santiago Sierra de la “Feria Internacional de Arte Contemporáneo – ARCO – de Madrid” que es va exposar l’any 2018, l’obra que es va retirar va ser: “Presos Políticos en la España Contemporánea”, amb l’excusa de: “Todo esto daña la imagen de la feria y del estado español”.
Són fotografiespixelades en blanc i negre de Junqueres i dels Jordi’s, entre altres. Actualment, aquesta exposició està cedida al Museu de Lleida.
Raquel Welch on the Cross – Terry O’Neill 1966
Per aquella època la imatge provocativa de l’actriu en biquini crucificada va estar aparcada en un calaix. Finalment, 30 anys més tard va ser portada del “The Sunday Times Magazine”.
Sèrie de 10 capítols, basada en el “best seller” de Stepehn E. Ambrose, llibre que va inspirar a Spielberg per una de les millors sèries bèl·liques, que relata la història d’un regiment de paracaigudistes, de la Companyia Easy de la Divisió 101 aerotransportada de l’Armada dels Estats Units, que varen endinsar-se en terres franceses, la matinada d’aquell 6 de juny de 1944 – dia “D”, en el transcurs de la II G.M. Fa referència a les experiències viscudes d’aquells homes que varen lluitar i patir l’horror d’aquella guerra; conseqüències que encara ressonen avui dia.
La sèrie recull imatges, pàgines, escrits, planells, diaris de l’època, gràfiques, relats, vivències, cartes emotives i entrevistes de molts dels supervivents.
Imatges de destrucció motivades pels canons alemanys que bombardejaven les platges d’Utah, la lluita aferrissada per la resistència de Bastonge, l’assalt a Arnhem, la duresa de la batalla de les Ardenes o la presa de “El nido del águila” en Berschtesgaden, la destrucció de poblacions civils o l’alliberació de camps d’extermini, entre altres…
Tom Hanks i Steven Spielberg, coproductors – 2001, relatant de forma veraç les batalles i l’horror patit dels protagonistes. Transmeten la tensió i la por dels soldats. Amb reproduccions fidels dels llocs i de l’armament bèl·lic, basant-se en situacions i fets reals. Sens dubte es tracta d’una narració completa i bastant objectiva que plasma l’esdevenir de la guerra. Transmet el fet d’un patir esfereïdor i del reflex humà compungit marcat en els rostres de les víctimes.
StepehnAmbrose, durant més d’un any va entrevistar i recopilar dades de veterans supervivents que hi van participar. Tots ells tenien poques ganes remoure i parlar de les seves cruentes i commociona’ls experiències. Però sentien, també, que els hi quedava poc temps per tornar a relatar les seves vivències.
Finalment, va aconseguir documentació, relats, diaris i cartes suficients d’aquells joves forjats en altra dura prova de l’època: “La Gran Depressió”, que feia que s’allistaran moguts per un defalliment i angoixa de l’estat econòmic i o per un sentit del deure.
Podem experimentar a través de les entrevistes, reportatges i cròniques de periodistes la tensió i el trauma ocasionat, realista i commovedor del drama de la guerra. Que ha marcat una de les etapes més cruentes inhumanes de la història del segle XX.
Documentació: extreta del sisè CD de contingut extra dels 6 CD’s que completant la sèrie. Escrit per William Richer: “Els soldats de la Guerra”, de com es va fer “Hermanos de Sangre”, i del vídeo/diari de les cròniques, gràfiques i escrits de Ron Livingston – i de la seva estrena a Normandia.
L’any 2010, els mateixos productors efectuen “un altre projecte molt lligat i successor de Band of Brothers”: “The Pacific”. Basada en la guerra contra “l’Imperi Japonès”. Inclouen característiques exclusives, perfils i retrats íntims dels personatges reals dels marins nord-americans i dels soldats nipons que hi participaren. Aquesta minisèrie és una extensa mirada interior èpica. Documentada històricament en els esdeveniments que van influir en la brutalitat despietada de la Guerra del Pacífic.
Fa un seguiment dels episodis viscuts a través dels boscos de Cab Gloucester, de les fortaleses de Peleliu, a través de les sorres sagnants d’Iwo Jima, de l’horror d’Okinawa i de Guadalcanal.
Documentació: extreta de la sèrie, també, de 10 capítols i del CD extra que presenta l’anatomia i el perfil d’un compte brutal, d’un malson de què és capaç l’ésser humà.
Alçant la bandera en Iwo Jima – la cruenta força de la victòria
S’acaba d’estrenar l’última sèrie d’aquests mateixos coproductors: “Los Amos del Aire”: Un grup d’aviadors amb les pitjors condicions són enviats a bombardeixar l’Alemanya nazi, superant un cel tenyit de foc i vèncer el fred i la manca d’oxigen per devastar les poblacions de Hannover i Dresden… caldrà veure si terceres parts són acceptables per poder engrossir la llista que ens ofereix l’espectacularitat del bon cinema bèl·lic envers la cruesa de la realitat dels conflictes.
El Museu trenca els prejudicis amb l’art religiós amb Emocions:
Imatges i gestos del passat i del present.
“L’exposició vol donar un nou sentit a les escultures del museu”…
“El fil conductor de les emocions es pot reconèixer en totes les obres d’art”…
“A través del discurs expositiu i les místiques medievals permeten veure les emocions de l’Edat Mitjana i Renaixentista també en les obres contemporànies”.
El director del museu, Salvador Garcia
Mostra com les persones expressen les seves emocions davant d’un esdeveniment que resta invisible als ulls de l’espectador. Vol reivindicar les emocions dels fidels de l’època medieval que tenien davant les imatges, i les que el visitant pot arribar a tenir durant la contemplació del recorregut.
Compta amb el dolor i la ferida de Crist quan era a la creu, i del dolor i la glòria de la Verge Maria.
S’exposa les dues pietats d’un Crist crucificat i de la Mare de Déu, que es poden associar amb les obres d’Antoni Tàpies i Lucio Fontana.
Poden trobar emocions, tot i no ser creient, però sí que et puguis emocionar veient les representacions emocionals de les diverses obres representades…
Situat a la plaça de Sant Iu, a tocar de la Catedral, en la part antiga del Palau Reial Major, que fou residència dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, en el centre del barri Gòtic, al costat de la plaça del Rei.
El Museu Frederic Marès és un singular museu que conserva una impressionant col·lecció d’escultures i de talles policromades religioses, des de l’època antiga fins al S. XIX.
L’escultor Frederic Marès i Deulovol, va reunir una extensíssima col·lecció que, actualment, forma part del patrimoni artístic i cultural de Barcelona. En les seves sales, podem gaudir, on s’allotja la col·lecció donada a la ciutat.
Sales:
Món antic (segles V aC – IV dC)
Romànic (segles XI-XII)
Gòtic (segles XIII-XIV)
Gòtic (segle XV)
Renaixement (segle XVI)
Barroc (segles XVII-XVIII)
Segle XIX . Catalunya
“Vine a visitar l’exposició d’Emocions. Imatges i gestos del passat i del present, perquè si ets capaç d’emocionar-te a través d’una pantalla, descobreix el que pots sentir davant una Pietat del S. XV”.
A més podem visitar, a les plantes superiors del museu, el Gabinet del Col·leccionista, o el Museu Sentimental. On es mostren milers i milers d’objectes, majoritàriament del S. XIX. Des de rellotges, joies, pipes, fotografies, claus de pany, relíquies, pots de farmàcia, vitoles de cigars, joguines… Una col·lecció de col·leccions impressionant d’estris curiosos, insòlits i antics del passat.
sales de col.leccions
Deixa’t portar per les emocions que transmeten les imatges i els gestos de les obres d’art, siguin del present o del passat
Exposició fins al 26.05.2024
Resum i notes extretes del mateix museu – Fotografies pròpies.
Una discreta bodega típica de barri que fuig del soroll, un espai obert, sense la barra típica de bar, amb les botes i barralons de vi a manera de taula i altres tauletes de fusta i de marbre, neveres antigues, bigues de fusta, parets plenes a arrebossar d’estris i objectes de vivències i records passats, on conserva els seus elements rústics i l’essència de les olors de les botes de vi. Tot i que avui no disposa de cuina, podem assaborir menjars freds, tota mena de tapes, varietat de llaunes i “bocates”. Un racó acollidor, on tranquil·lament es pot gaudir d’un bon vermut amb anxoves, amb bon tracte, bon preu i on retrobar-se amb temps passats, que es veu abocada a tancar després de més d’una vuitantena d’anys.
Arran d’una denúncia, duta a terme el passat mes de març, pels sorolls ocasionats per part de la clientela i de les olors de la cuina, ha fet propici la intervenció de l’Ajuntament dictaminant el tancament del local, que es tenia que dur a terme el passat 19 de desembre, justs abans de festes. Afegint a l’acta que es destina tot el local a celler, quan la meitat de l’espai hauria de ser magatzem. A més d’exigir que s’adapti a la normativa acústica vigent. Tot i que la propietària s’eximeix dient que el celler data de l’any 1937, manifestant que ha passat tots els controls del gremi de restauració i del departament de salut, que està al corrent de pagament de totes les seves obligacions tributàries, la llicència, acord amb la seva d’activitat econòmica i en consonància pel total de metres del local destinat a ser celler-bar-restaurant.
Després de reunions i diverses opcions plantejades, el celler ha de modificar de tal forma l’espai per complir la normativa vigent, que ha de destrossar per complert el local que fa tants anys que està construït i decorat acord amb el seu llegat i qualitat; sent la constatació i el motiu de la seva pròpia existència i forma de ser.
El fet del seu tancament serà engronsar la llista de tants altres locals nostàlgics desapareguts a la nostra ciutat.
En la visita efectuada el 29 de desembre vaig parlar amb la propietària, tot degustant el típic vermut, on manifestar part del que exposat. El tribunal de justícia ha suspès temporalment el seu tancament, fins a dictaminar que fer amb l’aforament i altres reformes, després de vuit dècades en funcionament.
És un reclam de la gent del barri, un clam unànime de la clientela: “ Ca’l Pep sempre ha estat un lloc tranquil – Si us plau, conserveu aquesta bodega”. On alguns guies turístics, part de la seva ruta, als migdies porten petits grups al crit de: “Coming here is like a religion”…
Lloc històric que et transporta al passat, que malauradament se sumarà a tants restaurants, cellers, locals i altres comerços emblemàtics desapareguts. Tots hi hem de posar quelcom de la nostra part, en especial les administracions per conservar i millorar aquests racons típics, històrics i emblemàtics que ens diuen d’on venim.
És un dels pocs edificis del S. XIX – 1892-, que resten en peus entorn de la plaça, juntament amb la Casa Bosch i Alsina, que està justament davant. A finals del S. XIX s’inaugura “El Teatro Nuevo Retiro” l’any 1889 amb un aforament de 2.500 espectadors, vestíbul semicircular, i un cafè annex. Anys més tard, amb el nom,“Teatro Gayarre”, en honor al tenor mort, sobtadament, a Madrid en plena representació.
El solar on va ser construït era inicialment l’estació de ferrocarrils de Martorell (1854-1882).
La seva numeració va ser Rambla de Catalunya núm. 21, abans d’existir la plaça Catalunya com a tal.
Tot i que la seva façana es porta d’entrada de la plaça, la seva numeració és Rambla Catalunya núm. 1, cantonada amb Ronda Universitat núm. 37. I de forma inequívoca forma part de la vorera banda muntanya de la plaça.
Agustí Manaut i Taberner, important home de negocis i banquer, va encarregar a Eduard Mercader i Sacanella, en comprar el teatre, la construcció d’un nou edifici. Que com tots els d’aquella època, no podia tenir més de quatre pisos. L’any 1923, la seva filla Blanca Manaut, construir dos pisos més i dues torres cantoneres, cobertes per dues cúpules, avui inexistents.
Mitgera de la Casa Agustí Manaut, Rbla. Catalunya núm. i Casa Ignasi Borràs, Rbla. Catalunya núm. 3.
Té molta més longitud de façana banda Ronda Universitat (sis finestres per pis, més mitgera de contacte de dues finestres – actualment sis pisos d’alçada), que per Rambla Catalunya (una sola finestra per pis i sense mitgera de contacte amb l’edifici veí). L’edifici veí de Rambla Catalunya núm. 3, propietat d’Ignasi Borràs – 1893 (amb 6 pisos i tres finestres), és obra del mateix arquitecte Eduard Mercader, que compartia el mateix estil i unitat, tot i que en diferents restauracions, posteriors, s’ha modificat considerablement la seva façana.
Les dues cúpules són enderrocades els anys 60, per col.locar els anuncis lluminosos que s’instal.laven als terrats, vistosos des de tota la plaça.
També, s’hi van instal·lar, entre altre Material fotogràfic E. Riba 1920-1967.
“Banco de Valores y Crédito” 1923-1931.
IX- 2023
Banc Sabadell 1980-2008.
I l’oficina d’anuncis de “La Vanguardia”, 1994-2009.
1895
Inauguració de les noves reformes de la plaça any 1927.
Frontalment, d’esquerra a dreta: part d’Eldorado – Bank of Canada – Casa Marcel.lí Jané amb la Maison Dorée, magatzems Catalunya i la Casa Bosch i Alsina. Travessant la Ronda Universitat laCasa Agustí Manaut. Enfront la Casa Narcís Pla i part de l’Hotel Colon.
Important, també, va ser la Farmàcia Baltà i Botta 1895: Miquel Baltà i Junyent inaugura la farmàcia l’any 1895. Avui farmàcia Catalunya, on encara és conservant peces i mobiliari d’estil modernista, com estanteries i una gran llum de ferro forjat. Així com una interessant col.lecció d’estris de vidre, antics biberons i llibres de medicina dels segles XVIII i XIX.
Casa Pascual i Pons:Passeig de Gràcia, 2-4 d’estil neogòtic. En realitat són dos edificis, dues residències burgeses de les famílies Sebastià Pascual i del seu cunyat Alexandre Pons que ocupaven els dos pisos principals, i la resta per a lloguer. Obra que va dissenyar el reconegut arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia entre el 1890 i 1891, amb pedra de Montjuïc.
La seva situació privilegiada domina des del seu lloc exclusiu i preferent tota la Plaça. Va ser construïda, on estava l’antic “Teatro Novedades”, enderrocat l’any 1884.
En l’immoble ressalten les dues espectaculars torres. La que dona a la Ronda Sant Pere és circular i la que dona cantonada al carrer Casp és poligonal. El seu principal interès està el seu interior, amb una elegant entrada senyorial, escala de marbre, finestres i vitralls emplomades amb representacions medievals, llums de ferro i de cristall i una espectacular i noble llar de foc de fusta.
La companya “Catalana de Seguros Contra Incendios a Prima Fija” (1922), avui “Catalana Occidente”, compra l’immoble.
L’edifici és una de les principals joies del modernisme. Construcció imprescindible com l’inici de la ruta del modernisme de la Ciutat. Són una parella d’edificis amb un tractament estètic i estructural unitari. Una veritable joia arquitectònica. Casa catalogada de Bé Cultural d’Interès Local.
Reneix després de quinze anys d’obres, d’activitat frenètica arquitectònica de rehabilitació i conservació – s’ha editat tot un llibre -, i amb un repte afegit; la construcció d’un soterrani de cinc plantes, sense tocar l’estructura. Va ser i és una obra de resistència i de perseverança dels seus propietaris i del treball i d’estudi d’arquitectura d’un llarg projecte, format per un magnífic equip.
L’entrada del pàrquing, pel carrer Casp 2-4, hi figura el nom de: Casa Pascual i Pons. Després de 87 anys, va tancar les portes el “Bracafé”, que ocupava el núm. 2 del carrer Caps, pel fet que existia el projecte de la construcció de l’aparcament.
Als baixos del Passeig de Gràcia cantonada Ronda Sant Pere, núm. 1: Sastreria i Camiseria Comas Cía. de roba exclusiva per a homes, des de l’any 1912 fins al 1982.
El Restaurant Navarra, a la cantonada del carrer Casp, va ser un altre negoci, que després de 85 anys va tancar les portes l’any 2017.
Vorer Besòs – 1931: Casa Pascual i Pons, Casa Vicenç Ferrer, Casa Joan Girona, Casa Bonsoms i Casa Sicart.
Amb latorre poligonal- costat C/ Caps.
Inici ruta modernista: a la dreta Casa Pasqual i Pons i al centre, en el núm. 6 del Passeig de Gràcia, la Casa Antoni Rocamora amb la seva espectacular Torre cònica de planta circular de ceràmica ataronjada d’un cert aire medieval.
Casa Manuel Baixeras: 1875-1926, Carrer Fontanella núm. 2-4 i Portal de l’Àngel núm. 44; tot i que en la façana principal figura núm. 16 bis
(vegeu annex IV).
El 23 d’octubre de 1897, en el núm.18 del carrer de Fontanella, cantonada Portal de l’Àngel, Casa Manuel Baixeras 1875-1926,volia construir un immoble, per a llogueri per a residències familiars, però amb la nova ordenació de crear una plaça, finalment, es decanta per construir i inaugurar el “Gran Hotel Inglaterra” 1897-1917, de quatre plantes i 75 habitacions, de l’arquitecte August Font. Llavors les habitacions principals i més confortables eren les situades en els pisos més baixos, tot i que l’edifici disposava d’ascensor.
El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, del núm. 16 bis, (¿??) per construir.ne un de nou al luxós al Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, l’actual Hotel Majestic que coneixem. Així doncs, l’hotel situat en l’antiga Casa Manuel Baixeras, en el 1917, es convertirà amb l’hotel Bristol, fins que el 1927 Telefònica, enderroca l’edifici hi construeix la seva nova seu central a Barcelona.
A l’esquerra Passeig de Gràcia 2 / Carrer Fontanella 1-3: Casa Sicart. A la dreta Gran Hotel d’Anglaterra (Casa Baixeras) al carrer Fontanella núm. 18, cantonada Portal de l’Àngel. La Plaça de Catalunya encara no existia…
Últims dies de la Casa Manuel Baixeras abans de l’enderroc de l’hotel Bristol
Esquerra: Casa Manuel Baixeras-hotel restaurant Anglaterra carrer Fontanella 16-18 (1875-1926). Dreta: Casa Roses, sense les cúpules al carrer Fontanella 12- 14, cantonada Portal de l’Àngel abans de l’existència de la plaça de Catalunya.
Fontanella / Portal de l’Àngel Construcció edifici Telefònica – a la dreta Casa Segura, antiga Casa Rosés.
Telefònica compra l’edifici i construeix la seva seu central a Barcelona l’any 1928 i el ven el 13-11-2019, a un multimilionari basc, tot i que Telefònica seguirà com inquilí de la meitat dels pisos i de la planta baixa amb el “Mobile World Centre”.
Edifici històric i de gran protagonisme durant la Segona República i la Guerra Civil. Testimoni dels combats i dels trets efectuats per anarquistes i comunistes quan varen ocupar.lo en els primers compassos de la sublevació militar, i també durant els coneguts “Fets de maig de 1937”.
Fou objectiu prioritari de tots dos bàndols, per controlar la principal operadora de les telecomunicacions.
Edifici i cúpula original
Juliol del 36
Central de Telefònica, antiga Casa Baixeras, i la Casa Rosès 1932
Casa Francesc Oliva: Rambla de Canaletes, 135 / Pelai, 62
Situada en un lloc privilegiat, construïda l’any 1871 pel mestre d’obres i arquitecte Ramon Portusach i Barrató. L’edifici format per un cos central circular, pel costat del carrer Pelai de quatre seccions verticals de finestres i pel costat de les Rambles només per tres. Originàriament, estava format per baixos i tres pisos d’alçada.
L’any 1875, s’instal.la el Cafè Pelai, decorat amb molt de gust i amb dues portes d’accés, una a cada carrer. Lloc de tertúlies d’intel.lectuals, polítics i d’artistes.
El 1917 es va efectuar una rehabilitació i reforma de tot l’edifici, aixecant dos pisos més. A dalt de la cúpula circular s’hi construeix un templet, que li donà un aire més senyorial i monumental. Gràcies a la seva situació i alçada, evidentment, si col.locant els rètols/anuncis lluminosos de l’època.
En els seus baixos hi han passat infimitat d’empreses, botigues i locals comercials. Sens dubte el més carismàtic, al costat de les Rambles fou el Bar Canaletes, amb la seva famosa barra “piscina” (barra ovalada) en mig del local/bar, que obri el 19 de juny de 1916 i tancar l’any 1982. “Burger King”, com moltes altres cadenes americanes, va donar per liquiditat una part de la història de la ciutat.
“La piscina” del Canaletas / 1965 – 1970
1922
1950
1904
El quiosc bar situat al mig de la Rambla, al costat de la Font de Canaletes, va tenir la seva màxima esplendor a principis de segle, entre el 1901 i 1910, on s’inicià les celebracions blaugranes i del catalanisme. Ambdós regentats per Esteve Sala Canyadell, que va arribar a ser president del F.C. Barcelona (1934-35).
El “Kiosc”, va ser enderrocat l’any 1951, per ordre de l’alcalde Antonio María Simarro (durant la Guerra Civil es canvia al bàndol revoltat), amb l’excusa de convertir la Rambla en una via ràpida, tot i que la raó principal eren les manifestacions que s’hi celebraven d’ideologia catalanista.
La Plaça a finals del S. XIX i principis del XX, estava envoltada d’encantadors edificis, de cafeteries i d’hotels modernistes i senyorials; després va passar a ser el centre financer de Barcelona, amb les seus centrals i un seguit d’oficines bancàries. Avui està rodejada per quantitat de centres comercials, grans magatzems i de multinacionals tecnològiques.
1900: Casa Marcís Pla – Gran Cafè Colon – Casa Pascual i Pons
Documentació: Inventari de la Barcelona Desapareguda: Emilio Gómez; Francisco Arauz, Enric Comas, Miquel Pacha, Joanot Pascual, Maite Mar / Ruta del Modernisme / La Vanguardia / Barcelofília M. José González, Enric Comas, Xavier Simón / Barcelona Memory/ La Barcelona de antes: Jesús Fráiz
Fotografies: Propies- Barcelofília – Pinterest – Paperblog- Barcelona Memory – La Barcelona de antes.
Ara fa 130 anys del desaparegut edifici modernista, obra del prestigiós l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, inaugurat el 19 d’octubre de 1893. La primera recaptació fou destinada a beneficència.
La seva entrada principal estava situada en el C/ Diputació 415 – 431, cantonada Sicília, flanquejada per dues torres-quiosc que feien funció de despatx i de taquilles per la venda d’entrades. Tot l’entorn estava envoltada per una reixa de ferro. El recinte ocupava tota la vorera del carrer Diputació fins a arribar a la cantonada del carrer Sardenya.
Es va construir, en un solar de camps de conreu als afores de Barcelona, avui al bell mig de la ciutat; ocupava dos-cents mil pams quadrats. Va ser el primer frontó de la Ciutat i un dels més luxosos del país. Despertar l’afició de l’esport basc, amb molt entusiasme com el que regnava a Sant Sebastià, Madrid, València i a moltes altres ciutats del país. S’accedia al seu interior per una monumental rotonda de 16 metres de diàmetre, rematada per una gran cúpula de pedra que donava entrada al restaurant i al terreny de joc, i per un vestíbul de set portes per accedir a l’interior del frontó. Les graderies estaven formades per cinc fileres de cadires, i per unes llotges. La pista de joc tenia una dimensió de 68 metres de llarg per 11 metres d’ampla i dues parets de pedra de 12 metres d’alçada. Disposava de serveis auxiliars, sala de descans, vestidors, banys, inodors, oficines, sales de reunions, infermeria i cafè-bar-restaurant. Tota la instal.lació estava rodejada per jardins.
Fronton Barcelones. Illustration for Barcelona a la Vista, Album de Fotografias de la Capital y sus Alrededores, 192 Vistas (Antonio Loez, c 1900).
El frontó va revolucionar tot un moviment esportiu, d’apostes i d’altres activitats socials i culturals.
Segurament aquest joc de pilota és tan antic com l’home. Sols fa falta una pilota i una paret vertical. Sens dubte, avui en dia, és en el País Basc on hi ha la millor afició i el nombre més gran de frontons, tot i que a principis del segle passat el joc d’una pilota contra una paret es jugava en totes les comarques i províncies d’Espanya, aplicant en cada una d’elles les seves pròpies normes, regles i modalitats: pilota a mà, pala, paleta o el “cesta punta”. El frontó era part essencial de la morfologia de tots els pobles i racons del país, era un espectacle que posava a prova la destresa i l’energia dels esportistes, on els més famosos pelotaris del moment, eren admirats com avui en dia o són els futbolistes.
El Frontó Barcelonès va tenir una curta existència. El gran èxit aconseguit va fer que apareguessin noves pistes molt més cèntriques. Aquestes noves pistes varen provocar importants perdudes econòmiques, que van acabar dissortadament, amb l’enderrocament d’aquesta magnífica obra de Sagnier a finals de l’any 1902. Va suposar una gran perduda d’un dels exponents de l’arquitectura modernista existent de la ciutat comtal. Malauradament, tampoc queda ni rastre del frontó construït durant l’Exposició Universal de 1888 al carrer València cantonada amb Enric Granados, ni del “Betí-Jai” o frontó Gran Via, ni del “Frontón Condal” a Balmes-Rosselló.
pelotaris
La present ressenya ha estat motivada, per una casualitat, arran d’una tertúlia dels orígens de l’edifici situat just enfront on visc, i d’altres construïts a principis de segle XX situats al carrer Diputació i dels voltants de la plaça de braus de La Monumental (inaugurada l’any 1914, amb el nom de la Plaça de l’Esport).
Fons i fotografies consultades a la Vanguardia, i a Barcelofília: l’Inventari de la Barcelona Desapareguda.
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
En aquesta ressenya, seguin l’obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch, de la casa Pich i Pon comentada en la Part II, ressaltarem els edificis més emblemàtics, que s’han pogut admirar, i dels que encara són dignes de visitar entorn la Plaça.
La Plaça: en finalitzar la guerra civil, patí un canvi urbanístic esfereïdor. Varen desaparèixer magatzems, restaurants, bars, cafès, comerços, teatres i altres llocs d’oci i d’esbarjo, perdent tot el seu encant i atractiu, a favor dels bancs, que varen monopolitzar tot l’entorn. Convertint l’espai en un lloc de pas, sense vida. Amb l’arribada de Porcioles, un dels pitjors alcaldes que ha tingut la ciutat, especialment en temes d’urbanisme, varen perdre’s gran part d’edificis històrics, modernistes, de gran interès cultural i arquitectònic. Destruint, parterres, mosaics i marbres, canviant.los per asfalt. Enderrocs consensuats i transformats, molts d’ells, públicament en la seva notaria…substituint.los per edificis del tot simples, banals i del tot especulatius.
Costat esquerre – Pelai
Núm. 1: Cafè Bar Zurich: La seva existència es remunta de l’any 1862, com cantina “La Catalana”, propera a l’estació del tren del carrer Balmes. Anys més tard, l’any 1920, el Sr. Serra la transforma amb xocolateria, i traspassa el local al lloc actual, situat als baixos de l’estació de Ferrocarrils de Sarrià. I li posa el nom actual com a record dels seus anys viscuts a la ciutat de Zurich.
Ferrocarrils de Sarrià – Cafeteria Zurich – 1940
En traspassar el local a l’actual dinastia, els Valldeperes, fan un canvi per una moderna cafeteria-cerveseria, popularitzant la cantonada, com a lloc de tertúlies i de lectures de diaris.
Es diu que és el quilòmetre zero de la ciutat. Així que quan vulguis començar una història a Barcelona, quedem al Zurich?…
Estació del Carril de Sarrià / Pelai-plaça Catalunya 1900 Casa Manuel Puig, plaça núm. 2, Casa Teodor Bosch, plaça núm. 3, Casa Ignasi Carsi, plaça núm. 4
Durant la guerra civil, “con el alzamiento en Catalunya”, servir com a trinxera de les forces republicanes. L’any 1981 fou lloc de coordinació policial i de seguiment de l’assalt al “Banco Central”. És l’observatori urbà, per a contemplar totes les tendències de moda; les anades i vingudes dels visitants, el tràfec de les rebaixes. És l’escenari privilegiat, de tot acta popular o de manifestació ciutadana i política, de la cavalcada de Reis, de les jornades reivindicatives i de protesta (com el 15 M), així com de celebracions esportives (el Barça), tocant a la Font de Canaletes.
L’edifici és enderrocat l’any 1996, per construir.hi El Triangle. El nou Zurich, completament reformat, per l’autenticitat del seu antic “Cafè”.
1920
Núm. 2:Casa Manuel Puig: L’any 1920 un altre emblemàtic cafè restaurant “El Rhin” desapareixia per instal.lar-se la companyia elèctrica “Riesgos y Fuerzas del EbroSA”, antiga Canadenca.– posteriorment Companya Barcelonesa d’Electricitat.
La xocolateria – 1920, després el Zurich, al costat de la Casa Manuel Puig
1932-1933 – Avui el Modernisme substituït per “El Triangle”
Núm. 3: Casa Teodor Bosch:Estudi fotogràfic Lluís Marquès / Cinema – Saló Catalunya s’inaugura el 24 de maig de 1912. – “Casino Hispano-Americano” – administració de Loteria.
1912
Núm. 4: Casa Ignaci Carsi : Cafè Restaurant Catalunya 1914 – Casa Coromina lampisteria, ràdios i electrodomèstics.
Cerveseria Restaurant Catalunya 1910
Avui els núm. 1- 2-3 i 4 està format pel Triangle.
El Triangle de 1940
L’any 1918, on ara hi ha l’edifici El Triangle, dos arquitectes nord-americans, van projectar un gratacel que mai es va arribar a construir,
“La Barcelona que mai va ser: projectes d’edificis que haurien transformat la ciutat”.
Núm. 5: Teatre i quiosc de premsa Eldorado.
(vegeu part VII)
El 9 d’octubre 1915 el que fou teatre és convertir amb el “Gran Cine Eldorado”. El cinema tanca l’any 1928, i el 1929 va ser adquirit pel “Banco Central”; va enderrocar l’edifici modernista, tot i que el solar romandre desocupat fins a l’any 1945. Finalment, el compra el “Banco de Bilbao”, que inaugura la seva seu el 1952. Avui està instal.lada una macro botiga de moda.
Compra per B. Central-1928
Teatre Eldorado 1914
Núm. 6 Bank of Canada i núm. 7 Magatzems Catalunya – 1920
Núm. 6:“La Industria Eléctrica” 1908, una de les primeres empreses a establir la seva seu central a la plaça, amb una forta vinculació accionarial amb “Lámparas Z”, que, també, va establir la seva seu social al mateix edifici. Als baixos, la seu-sucursal “The Royal Bank of Canada” des del 1918 al 1941. Instaurada la dictadura, amb la política de la nacionalització de la banca estrangera, l’entitat va ser absorbida pel “Banco de Aragón” des de 1942 al 1970. Finalment, l’any 1979 va ser absorbit pel “Banco Central”, i a començaments dels anys 80, el veí “Banco de Bilbao” el va enderrocar per ampliar la seva seu central.
Núm. 7:Casa Marcel.lí Jané – 1888-1910:“Corseteria Masgrau Viuda de Dalmau” i la “Compañía Peninsular de Teléfonos” a l’any 1910.
Entre els anys 1924 i 1940 si va traslladar la famosa cafeteria i restaurant la “Maison Dorée” que estava situada a la vorera mar de la mateixa plaça, cantonada amb Rivadeneyra.
Nouvelle Maison Dorée / Pç Catalunya núm. 7
L’any 1948, la Casa Baltà, comerç de roba de vestir i teixits, s’instal.la en els locals ocupats per La Maison Dorée, juntament amb els Magatzems Catalunya (va ser el primer establiment que es presenta com a magatzem – 1922) i pel restaurant La Cala.
La Casa Baltà tanca les portes l’any 1976, i el local és ocupat per una oficina de La Caixa.
Actualment, l’edifici totalment reformat i rehabilitat com a hotel, sense cap concessió modernista i totalment eclèptic.
És de destacar la classificació jeràrquica dels balcons. El del primer pis fet de pedra en tota la seva longitud de façana, a partir del segon pis les baranes són de ferro i la seva amplària es va reduint a mesura que pugem d’alçada, fins a reduir.se a un per finestra.
Núm. 8:Casa Bosch i Alsina: cantonada Ronda Universitat, inclosa en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, edifici considerat com una joia arquitectònica del centre de Barcelona. El seu interior son de gran valor decoratiu, les portes, les reixes, els revestiments metàl.lics i les representacions de grans motius florals. L’any 1917 s’instal.la un ascensor amb una cabina de fusta de caoba, actualment encara en funcionament. Construïda pel metge, industrial i polític Ròmul Bosch i Alsina que va fer fortuna a les Amèriques l’any 1867 a Santo Domingo i Cuba.
(Vegeu part VII)
Sastreria Gran Smart- perfumeria Eldorado, fins a 1920; Rellotgeria Jordà 1924. En l’actualitat, en els seus baixos hi ha un parell de restaurants per a turistes i altres visitants.
D’esquerra a dreta: Antiga seu bancària / Casa Marcel.lí Jané / Casa Bosch i Alsina
Façana principal a la mateixa cantonada, de quatre pisos hi ha una mitgera amb la casa Marcel.lí Jané. La façana de la casa Bosch i Alsina de la Ronda Universitat, núm. 24, sense mitgera de contacte amb l’immoble veí del núm. 22.
Casa Agustí ManautRambla Catalunya, 1 – Ronda Universitat, 37
(Vegeu part VI)
Costat muntanya
Núm. 9: Casa Narcís Pla després Casa Pich i Pon :
(vegeu part II i part VII):
L’edifici Pich i Pon, possiblement el menys conegut. No té una façana a primera vista, és un dels menys fotografiats i segur, el més desapercebut de la plaça de Catalunya inclús dels seus veïns de la Rambla de Catalunya o del Passeig de Gràcia.
Tot i que l’antic edifici a principis de 1900 – la Casa Narcís Pla -, era força concorregut pel famós cafè bar “La Lune”, lloc d’encontre d’intel.lectuals i artistes, per assaborir un bon cafè i participar de llargues tertúlies.
El Cafè-bar “La Lune”, neix a principis del S. XX a la plaça de l’Àngel, cantonada amb el carrer la Boira, amb motiu de les obres d’obertura de la Via Laietana, es trasllada, l’any 1909, als baixos de la Casa Narcís. Es transforma en un nou cafè-bar d’estil modernisme, amb una gran qualitat de servei i esplèndida terrassa, que era freqüentada per grans intel.lectuals, pintors, escriptors (com Santiago Rossinyol), artistes, tertulians, noctàmbuls i homosexuals de l’època. El 1919 el Sr. Pich va comprar per construir i reformar de dalt a baix l’edifici de nova planta, per Puig i Cadafalch. El cafè-bar, després de la guerra, es va “espanyolitzar”, amb la consegüent eliminació de catalanitat i republicanisme, inclòs es va traduir el nom “La Luna”, i canviar, evidentment, d’estil de clientela fins que tancar l’any 1976. Poc després va ser ocupat per una altra entitat bancària.
Consolat d’Àustria 1959- 1968 en el 5 pis. En acabat es trasllada al carrer Sepúlveda 147.
L’últim consolat obert a plaça Catalunya és el del Canadà que encara està situat en el primer pis.
Casa Pich i Pon – Hotel Iberostar – Apple Store / 2023
Costat muntanya l’any 1902 – Casa Narcís Pla i l’Hotel Colon.
Ballant sardanes l’any 1924, amb les dues cúpules de la Casa Agustí Manaut, les tres de la Casa Pich i Pon, i el Gran Hotel Colon.
Núm. 10-11:Hotel Colon enderrocat l’any 42. (Vegeu els seus orígens del Gran Cafè Colon a la part VII)
Icona de la jove miliciana amb fusell – any 36 al terrat de l’hotel
Anys 20
L’encant de l’antic Hotel Gran Colon (digna d’una ressenya a part, edifici amb personalitat i molta història). Va ser la joia en temps dels nostres avis. Tenia set plantes d’alçada i dues-centes habitacions, totes amb bany… Edifici modernista. Inaugurat el 26 de maig de 1887, com a “Gran Cafè- Restaurant Colon”. A causa del seu gran èxit és reformat, ampliat i reinaugurat, convertit.se en hotel, el 20 d’octubre de 1902.
Durant la Guerra Civil, fou seu del PSUC, cafè i acadèmia de billar. Destruït després pel règim revoltat. Aquell emblemàtic edifici, també, va ser sentenciat a mort. Passant a ser la seu de “Banesto” l’any 1940, que va comprar l’edifici, el va enderrocar i construir un de nou, seguin la línia neoclàssica estricta que impulsava el nou règim franquista.
1918
La terrassa de l’hotel era freqüentada per famosos intel.lectuals, escriptors i personatges de la burgesia catalana. Eren famoses les seves nombroses tertúlies que s’hi realitzaven, entre elles les de Federico García Lorca. En aquestes reunions, també les freqüentava l’empresari, polític i veí Ròmul Bosch i Alsina (vegeu núm. 8).
1937- PSUC
El 26 de maig de 1897 s’inaugura com “Gran Café Restaurant Colon”. Fou enderrocat cinc anys després i és construir l’”Hotel Colon”, inaugurat el 20 d’octubre de 1902. L’any 1918 la transformació de l’hotel va ser impressionant, tant del seu interior com del seu exterior i passa de dos a set plantes, amb grans finestrals i incrementant l’espai, la comoditat i amb dues-centes habitacions.
Les obres efectuades per Ramon Pou i Riu i per Enric Sagnier i Villavecchia van ser efectuades en dues etapes sense tancar l’hotel. S’inaugura com el “Gran Hotel Colon”.
Avui és edifici administratiu i institucional, propietat d’Amancio Ortega, que lloga els seus espais a l’Hotel Iberostar de la família Fluixa, amb el skybar i la piscina panoràmica a dalt del terrat. En els baixos, s’instal.la una macrotenda de telefonia.
Passeig de Gràcia, 2Casa Pascual i Pons:
(vegeu part VI)
Costat dret – Vorera banda Besòs
Núm. 12: Casa Vicenç Ferrer: Cantonada Ronda Sant Pere. Drogueria i farmàcia “Comercial Anónima Vicente Ferrer” 1915 – Pensió Nowé casa belga 1917. L’any 1919 el Sr. Vicenç Ferrer, compra l’edifici veí, de la vorera de la plaça.
Esquerra: Casa Pascual i Pons. Dreta: Casa Vicenç Ferrer – 1927
Casa Vicenç Ferrer / Pensió Nowé 1917
Hotel Victòria 1931
Núm. 13:Casa Jaumeandreu: L’any 1919 enderroc de la Casa Jaumeandreu, per efectuar l’ampliació de la Casa Vicenç Ferrer, que construeix, seguin el mateix estil noucentista de la casa del núm. 12, l’Hotel Victòria, que serà un fort competidor de l’Hotel Colon. Conjuntament, varen ser dos dels hotels més importants de la ciutat durant més de cinquanta anys.
“El Corte Inglés” s’instal.la en el núm. 14 l’any 1962. L’any 1966 compra i aixeca un altre edifici a la Ronda Sant Pere, tocant a la Casa Vicenç Ferrer, quedant totalment rodejada a dreta i esquerra. Òbviament per connectar els dos edificis i ampliar els magatzems compra i enderroca, finalment, la Casa Noucentista…
Després tot passa a ser “El Corte Inglés” 1968.
1966/67
La casa Vicenç Ferrer comença a ser engolida pel Corte Inglés. L’antiga casa Jaumeandreu fins a la data part de l’hotel Victòria, tapada per lones, a conseqüència de les obres d’ampliació dels grans magatzems. A l’altre costat de l’hotel, a la Ronda Sant Pere es pot veure, també, l’altre edifici del Sr. Areces – 1968.
Núm. 14:Casa Joan Girona: 1863-1960. (Vegeu part VII)
Propietat del financer i empresari Ignasi Girona i Agrafel, ocupava el tram del passeig de Gràcia núm. 6-8, que s’iniciava des del Portal de l’Àngel. Posteriorment, amb la construcció de la Plaça va ocupar un lloc privilegiat. Van instalar.se importants firmes comercials i bancàries.
Foto on podem observar la grandària del solar que pertanyia a la Casa Girona
Abans de complir els cent anys, la Casa Girona va ser enderrocada, per la construcció del primer edifici dels grans magatzems. Estava situada entre l’Hotel Victòria i el “Casino Militar”, amb la consegüent desaparició del “Salón Rigat”.
“El Tall Britànic” s’inaugura, l’any 1962, en plenes festes de la Mercè, amb el famós, entranyable i ridícul discurs del Sr. Ramón Areces, que volia simpatitzar amb la “cultura i les arrels catalanes” (??). (discursos, sovint, molt repetitius d’altres personatges de les espanyes).
El Sr. Girona, va fer cèlebre la frase: “L’home fa la casa i la casa fa l’home”.
El Corte Inglés 20-09-62
El “Corte Inglés” durant les festes de Nadal de l’any 1962. L’hotel Victòria, amb anuncis de bombetes Osram i del brandy Centenario Terry. A l’altre costat al terrat de la Casa Isidre Bonsoms, l’anunci de la competència, Osborne Veterano i del caldo Avecrem.
Núm. 15: Casa Isidre Bonsoms: “Banco Español del Rio de la Plata” 1920, “Casino Militar” i “Centro Cultural del Ejército y la Armada”.
L’any 1967 obra la nova cafeteria-restaurant “Plazza”, després com a discoteca “Plazza Club”, fins que va tancar el 1980.
Posteriorment, passa a “El Corte Inglés” 1991.
Casa Isidre Bonsoms, entremig de la Casa Isidre Siscart i el Corte Inglés – 1990. Al fons la torre Urquinaona de l’any 1971.
Núm. 16: Casa Sicart: i núm. 1 i 3 del carrer Fontanella. Casa senyorial propietat del Sr. Isidre Sicart i Torrents, descendent directe d’una de les famílies colonialistes d’indians, més poderoses de Catalunya, que encarrega al mestre d’obres Pau Martorell, mestre de l’arquitectura catalana, la construcció de la seva residència l’any 1867.
Va ser la cinquena casa que es construí a la futura plaça. Era la primera casa del Passeig de Gràcia núm. 2; la Plaça encara no existia.
La desapareguda casa modernista va seduir i la va comprar al Sr. Enric Bernat propietari de la famosa Chupa Chups. Finalment, la va adquirir El Corte Inglés, que va tornar a fer de les seves l’any 1991. Avui sols queda un simulacre de la reproducció d’un dels seus finestrals d’estil gòtic, que res té a veure amb la façana grisa del carrer de Fontanella de l’actual magatzem.
La dimensió de l’autèntic drama que han sofert tots els edificis de tot aquest voral de la Plaça, ha sigut una perduda irreparable d’un riquíssim patrimoni que malauradament la Ciutat, no tornarà a recuperar. Varen atropellar, engolir i abatre un modernisme on avui hi ha “El Corte Inglés”. Tot un crim, que varen iniciar primerament moltes entitats bancàries, a molts altres indrets i edificis de la plaça, tal com he anat redactant. I que brutalment aquest macroimperi comercial va acabar de destruir. No ha existit ni una engruna de racionalitat ni tan sols per preservar o conservar algun tros de façana original, algun tret diferencial que perdures del nostre mes recentment passat, arquitectònic modernista, que puntualment ens recordi el monumental que va ser i podria haver sigut la nostra antiga i monumental Plaça de Catalunya. Algú s’imagina, fer una cosa així a la plaça de Sant Marc de Venecia ???…
Edifici de marbre d’un color gris, trist i sense finestrals, que a més trencava inclús
amb els edificis, més tristos encara, del sector bancari que inundaven tota la plaça. Destruint tot l’art arquitectònic i modernista del centre de Barcelona.
Costat vorera Mar o vorera Sud
Casa Manuel Baixeras /Telefònica
(vegeu part VI)
Núm. 17 – 18: solar Casa Rosés: 1876-1924: després Casa Segura i finalment “Banco de España”
(Vegeu part VII)
Casa Rosés després Casa Segura – núm. 17, amb la Llibèria Catalonia , casa de material fotogràfic Baltà Riba, seguida de la casa amb el núm. 18 amb la casa de Pianos Ròmul Maristany.
Casa Segura: 1924 – 1935, es coneixia més com a Casa Cabot, per la joieria que hi havia als baixos i al costat, per la primera Llibèria Catalònia. L’edifici es va fer famós pel fet que l’ “Home Aranya”, el desembre de 1930, va escalar per la façana fins a arribar a la cúpula, sense proteccions ni cordes.
La casa Segura va començar l’enderroc l’any 1932, i finalitzar l’any 1935.
Amb la desaparició de l’habitatge es deixava veure l’església romànica de Santa Anna.
Estava previst la construcció d’un edifici de catorze plantes de l’empresa elèctrica “Riesgos y Fuerzas del Ebro”. La guerra Civil van esgarrar el projecte.
En època del franquisme, fins a l’any 1951 no es va iniciar la construcció d’un nou edifici, i el 1955 s’inaugura l’actual “Banco de España”, que des de l’any 1932 estava situat a l’avinguda de la Catedral, seu de la desapareguda Caixa de Catalunya.
Entre 1923 i 1929 en la Casa Segura núm. 17 hi havia el consolat d’Itàlia, que després es trasllada a Via Laietana, 47.
Casa Segura 1924-1935. Portal de l’Angel, amb la Catedral al fons
Núm. 18: Des de finals del S. XIX una de les firmes de més prestigi en pianos fou Pianos Ròmul Maristany (1879-1931): Fontanella núm. 12-14; després Plaça Catalunya 18. També s’instal.la la “Compañía de Apliciones Eléctricas” i finalment l’any 1955 “Banco de España”.
Al fons a l’esquerra Casa Baixeras, la Casa Segura núm. 17 i la casa núm. 18, passaran a l’any 1955 a ser el “Banco de España”. Enfront del tramvia en el núm. 19 la Casa Camps i Pàmies.
Casa Camps i Pàmies 1924
Núm. 19: Casa Camps i Pàmies:(1872-1990’s): Situada entre el Portal de l’Àngel i el carrer Rivadeneyra, sobre els antics horts del convent de Santa Anna. Baixos, entresol i tres pisos amb cinc balcons independents per cada planta. S’establiren les seus barcelonines de la General Motors 1920- 1930, del “Banco Alemán Transatlático” 1910, després passaria a ser el “Banco Comercial Transatlàntico”, fins a l’any 1961, que es trasllada al passeig de Gràcia. La Delegació de la Creu Roja 1920 i la “Radio la Voz de su Amo” 1930.
L’edifici va ser enderrocat a començaments dels anys 1990, per construir un nou edifici d’oficines. Actualment hi ha un hotel.
Núm. 20: Casa Joan Pou: 1873-1919
(vegeu part VII)
Société Générale de Banque 1919-77
L’any 1914, als baixos s’instal.la una casa de motocicletes i cotxes: “Automóvil Salón”. La Société Générale de Banque en Espagne 1919-1977, va rehabilitar tot l’edifici. Va ser una de les primeres entitats bancàries estrangeres que es van establir a la plaça.
En el segon pis, durant ser tems s’establí el consolat francès.
L’any 2000 el rei de les cantonades de Barcelona, “Nuñez y Navarro”, va comprar l’immoble, i presumir de tenir un edifici cèntric i centrat, al ben mig de la plaça.
Casa Goytisolo amb la Torre del Rellotge 1920, a la dreta la Casa Teresa Maspons.
Núm. 21: Casa Agustín Goytisolo:(1874-1923), plaça Catalunya/Rivadeneyra:“Real Asociación de Cazadores” 1922 – Restaurant Savoy 1925. L’immoble s’enderroca el 1928, a causa de la “guerra” de les entitats bancàries per la pugna d’aconseguir i dominar el centre de la ciutat, la “Real Asociación de Cazadores” ven l’edifici al “Banco de Vizcaya” (1929-1930).
(vegeu part VII)
L’any 39 amb el triomf de les tropes franquistes, en el segon pis s’establirà el consolat del III Reich.
Amb la fusió del “Banco de Vizcaya”, amb el “Banco de Bilbao” i després de molts anys tancat l’immoble fou adquirit per la multinacional Hard Rock 1997.
Núm. 22: Casa Teresa Maspons: 1873-1918 cantonada Rivadeneyra.
(vegeu part VII)
Banca Arnús 1918
L’any 1897 després de comprar la Xocolateria la Mallorquina, s’instal.la i més tard s’efectua una gran reforma (1902) el famós Maison Dorée, del mateix nom i característiques que el seu homòleg de París, amb decoració i d’inspiració modernista. Lloc d’excel.lent classe i de molta qualitat, on es trobaven els assidus tertulians polítics, intel.lectuals, artistes i personatges de l’alta societat i de la burgesia catalana (1897-1918).
L’any 1918 Gonçal Arnús, compra la Casa Maspons, el núm. 22, i escombra el temple de la restauració francesa, que es trasllada al núm. 7 de la mateixa plaça. Enderroca i construeix la seu de la Banca Arnús. El 1926 amplia les seves oficines comprant l’edifici del costat, núm. 23, del xamfrà de la Rambla, l’Hotel Continental.
L’any 1947 passa a ser propietat del “Banco Central”. El 23 de maig del 1981, el famós atracament històric amb més de 300 ostatges.
Maison Dorée 1897-1918 (J. Brangulí)
Núm. 23: Casa Ignasi Serra: 1876-1922.
(Vegeu part VII- hotel Continental)
L’any 1922 el banquer Gonçal Arnús compra l’immoble amb l’objectiu d’ampliar la seva banca. Fa desaparèixer la Casa Serra i el Gran Hotel Continental. L’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, que el 1918 va remodelar el núm. 22, i l’any 1925 unifica la nova ampliació i afegeix el cinquè pis; alterant la seva estructura i fisonomia coronada per les cúpules. Igualant les façanes amb ornaments decoratius per unificar els dos edificis, que tots hem conegut com la seu del “Banco Central” a Barcelona. Tots recordem el famós atracament (rodejat d’infinitat de misteris i connotacions econòmiques i polítiques que envoltaven el 23F i la sessió d’investidura un tan dubtosa de Leopoldo Calvo Sotelo). Després diferents centres comercials i grans magatzems han passat per aquest edifici singular.
Casa Goytisolo/ restaurant Savoy – Carrer Rivadeneyra – Casa Teresa Maspons/ Bca Arnús – Casa Ignasi Serra/ Cafè Continental.
Casa Francisco Oliva: Carrer Pelai amb Rambla de Canaletes.
(vegeu part VI)
Els 7 edificis vorera mar, anys 1906
Núm. 17 Casa Rosés 1876-1924
Núm. 18 Casa Pianos Ròmul Maristany 1879-1931
Núm. 19 Casa Campa i Pàmies 1872-1990
Núm. 20 Casa Joan Pou 183-1919
Núm. 21 Casa Goytisolo 1874-1923
Núm. 22 Casa Teresa Maspons 1873-1918
Núm. 23 Casa Ignasi Serra 1876-1922.
Vorer Besòs – 1955- des de Ronda Sant Pere, fins al carrer Fontanella: Casa Vicenç Ferrer- Hotel Victòria, Casa Joan Girona, Casa Isidre Bonsoms, Casa Isidre Sicart. Vorera Mar, al fons l’edifici Telefònica, Casa Rosés, Casa Camps i Pàmies, Casa Joan Pou, Casa Agustín Goytisolo, amb el Banco de Vizcaya, sense la Torre del Rellotge i amb tres pisos més d’alçada, i la Casa Teresa Maspons coronat per les cúpules actuals.
Hi ha quatre edificis molt significatius, integrats dins de la Plaça, però que no estan ubicats numèricament, dintre del seu entorn i que els descriurem en part VI.
La Casa Agustí Manaut de la Rambla Catalunya, 1 / Ronda Universitat, 37. La Casa Pascual i Pons del Passeig de Gràcia, 2 / Ronda Sant Pere, 1. L’edifici del Mobile Word Centre de Fontanella, 2 / Portal de l’Àngel, 44, tot i que hi ha documentació que li assigna el núm. 16 o 16 bis de la plaça de Catalunya. I finalment la Casa Francesc Oliva de la Rambla, 135 / Pelai, 62.
(vegeu part VI)
Documentació:
Enciclopedia.cat / notes de premsa / la Vanguardia.com / Inventari de la Barcelona desapareguda – Barcelofilia. Francisco Arauz – Jesús Serdio –Enric Comas –Joana Francès, Lluís Permanyer, biografia de la plaça de Catalunya – Barcelona ahora y siempre – Tranvia 48- “Inventari de la Barcelona desapareguda”.
Fotografies: Pròpies / Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya / Josep Branguli fotògraf 1879-1945 /Pinterest /Arxiu de La Vanguardia / Josep Gaspar.
14-08-2006
Fotografia des de l’inici de les Rambles / Zuric (Josep Gaspar i Serra).
Monument a Francesc Macià, amb l’escultura a la Deessa. A l’esquerra antic Hotel Continental / Banco Central i avui centre comercial Primark. A la dreta la Casa Francesc Oliva i part del Triangle.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.