Josep Sanmartí

Nota de l’editor

Sis persones nascudes el 1948 es troben per parlar de com era el món quan van nèixer. Josep Sanmartí Sala,  llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna (UB), professor d’Història, ateneista, directiu de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya i autor del Blog d’història Perles negres, Perles blanques, recull aquestes converses, es documenta i redacta aquestes cròniques de 1948. Aquesta és la primera.

La vida quotidiana als pobles

Caldria primerament diferenciar els pobles en funció de la seva demografia o de la situació geogràfica (de tocar mar o d’interior, amb transports com ferrocarril, població…). Apunto en aquest text detalls que eren comuns en els pobles d’interior de Catalunya i que, molts d’ells, no tenien estació dels trens moguts amb carbó. Em referiré a la vida a pobles d’interior que oscil·laven entre els 600 i els 1.800 habitants.

No hi havia aigua corrent a moltes cases i pobles de Catalunya. S’havia d’anar a les dues o tres fonts per omplir càntirs i cubells per portar-la a casa. A les fonts sovint es feien cues que “facilitaven” la comunicació entre els veïns. Algunes cases -poques- podien tenir un pou i d’altres cases dipòsits a les golfes que prèviament s’havien d’omplir manualment i amb esforç físic.

La major part de les famílies anava a rentar la roba, fos estiu o fos hivern, als rentadors municipals, si n’hi havia, d’altres anaven a les respectives rieres carregant la roba als cubells amb les seves fustes de picar i posteriorment utilitzaven la cendra dels focs de terra per blanquejar. En acabar, retornaven a casa amb la feixuga carga. Poques cases tenien safaretjos propis. La majoria de dones quedaven plenes de penellons als dits.

No hi havia calefacció ni termos d’aigua calenta als habitatges; sí que era molt generalitzada la llar de foc, utilitzada també per a cuinar. Les cuines eren de ferro colat, funcionaven amb llenya o carbó. Les bombones de butà trigarien encara 10 anys a ser comercialitzades. Als pobles poques llars tenien lavabo, dutxa o bany, sí que disposaven d’un espai dit comuna.

Moltes de les cases tenien corral a la part baixa del darrera, on solien haver-hi una petita part coberta de la pluja. En la part superior d’aquest espai estava situada la comuna. Als corrals hi havia gallines (importants pels ous que subministraven, a banda de la carn quan convingués), pollastres, conills i habitualment un o dos porcs. Pràcticament no hi havia escorxadors en els municipis petits i, setmanalment, es matava el porc als carrers – a la vista de tothom- i molt especialment davant de la quitxalla que escoltava els grunyits de l’animal en ser degollat. Era un dia de “festa” per aquelles famílies ja que n’obtindrien pernils, botifarres i conserves d’altres parts del cos guardats en oli, que els permetria canviar la migrada alimentació en moments o dies especials. Era freqüent que les famílies poguessin disposar d’un hort (patates, llegums, hortalisses…) en parcel·les properes a les rieres.

El peix consumit en poblacions allunyades del mar eren el bacallà o les arengades salades que arribaven dins d’unes caixes de fusta circulars i que s’adquirien per unitats. Tinc el record de nen d’un xiquet com jo, que em va deixar gelat, ja eren els anys 50: el seu sopar va consistir en una llesca de pa i mitja arengada que compartí amb la seva mare. Al cap de poc temps va ser una d’aquelles famílies que emigraren cap a ciutats industrials a l’entorn de Barcelona, en el seu cas a Mataró on treballaren en una fàbrica tèxtil.

Els formatges predominants eren casolans i gairebé sempre de cabra (hi havia pastor i ramat a gairebé cada poble). El pa amb vi i sucre era una menja molt habitual sobretot en els berenars del moment. Els fumadors compraven paquets de tabac a l’estanc que en tenia el monopoli. Les cigarretes havien d’embolicar-se amb uns papers especials per aconseguir-ne la forma (a través de l’estraperlo, l’estanc podia disposar d’algunes marques americanes que “arribaven” en general del contraban procedent d’Andorra).

Hi havia unes cartilles de racionament, establertes l’any 1939, que estigueren vigents fins el 1953. A la cartilla es fixava les compres que es podien fer dels articles racionats en funció dels membres de la família. Un detall important era que a les dones els hi tocava menys quantitat d’arròs que als homes.

Carrers i botigues

Els carrers dels pobles no estaven asfaltats ni tenien voreres, s’hi podien veure i trobar escòrrecs, pedres o deposicions dels diferents animals que hi passaven (carros portats per animals, ases, rucs o gossos i gats). La il·luminació dels carrers es feia a través de fanals amb bombetes que gairebé eren simbòliques, de filaments i amb pocs watts. Els talls de llum eren freqüents i podien durar hores. Durant una pila d’anys el diumenge al matí hi havia per sistema talls de llum.

Esporàdicament passaven pels pobles matalassers que treien la llana dels matalassos, la removien tot picant-la amb uns pals i la tornaven a recol·locar després d’haver-lo recosit, i així el matalàs quedava “renovat”.

Als pobles d’una certa dimensió hi havia farmàcia. En els més petits, com a molt comptaven amb alguna persona o família, amb un petit dipòsit de medicaments, que anaven a buscar – a vegades caminant- a alguna farmàcia d’un poble proper.

Hi solia haver una carnisseria on es podia comprar: xai, pollastre o gallina. En ocasions, poques vegades l’any (en motiu d’algunes celebracions del poble) disposaven de vedella.

La comunicació

La comunicació amb l’exterior es feia a través de la ràdio. Com que no n’hi havia a totes les cases, si es volia seguir algun programa havien d’anar a alguna de les que en tenien, com passaria a partir del 1954 quan s’emeté el primer “Carrusel Deportivo” que permetria saber el resultats de l’equip de futbol que cadascú seguia o de la travessa (aleshores dita “quiniela”).

El telèfon havia arribat a molts pobles de Catalunya en el període de la Mancomunitat (1914…). Hi havia una centraleta en una sola casa de cada poble. Molts pocs habitatges tenien telèfon a casa, eren famílies benestants i -pel que he preguntat- en cap d’ells arribaven a ser deu les famílies que en disposaven. Aquestes cases no havien de marcar el número amb el que volien comunicar-se, ja que sempre havien de connectar-se amb una centraleta que els donaria l’hora aproximada en què podrien establir la connexió amb el telèfon sol·licitat (la persona de la centraleta podia escoltar la conversa).
Els altres veïns del poble que no disposaven d’aquest aparell, anaven a demanar hora a aquesta centraleta. Habitualment les esperes podien ser llargues, calia posar-hi calma, un cop aconseguida la connexió, la conversa també podia ser seguida o controlada per la telefonista (en els sis llocs consultats, les “controladores” eren dones).

Les comunicacions per carta o postal eren una mica més habituals però no eren gens ràpides. Les cartes es portaven a casa del carter i aquest passava cada dia pel poble a repartir l’escassa correspondència. En els segells, que tenien imatges variades, la cara de Franco estava molt present (valien 5, 15, 50…cèntims) i curiosament, quan a Franco el presentaven amb capa militar, el preu del segell puja (25, 30, 40 cèntims). A la part inferior sempre sortia la paraula ESPAÑA.

Els bitllets i les monedes de curs legal eren: la pesseta, els duros, els rals o els cèntims. Dels primers bitllets n’hi havia d’1 pesseta, 5 pessetes (anomenat popularment el duro), 25 pessetes, 100, 500 o 1000 pessetes… Les monedes eren d’1, 5, 10, 25 cèntims (conegut popularment com a ral), 50 cèntims (dos rals), 1 pesseta i el duro (dit de plata) equivalent a 5 pessetes. En totes les monedes hi havia la cara de Franco en relleu. En els cas del duro era força freqüent que, en anar a comprar, el venedor el fes dringar sobre un marbre per identificar el soroll que feia, el motiu era que tenia fama de ser una moneda molt falsificada i segons el dring que sentien ho detectaven…

Hi havia pobles ”afortunats” per tenir estació de tren ja que facilitava molt els desplaçaments. Altres podien disposar, com a molt, d’un servei d’autocar amb un viatge d’anada i tornada el mateix dia a Barcelona, Reus, Vic, Lleida…Hi havia molt pocs cotxes.

Cada any es feia un acte religiós: la Festa de Sant Cristòfor consistent en una benedicció feta pel capellà amb aigua beneïda amb la finalitat de protegir els vehicles, les persones que hi viatjaven i els animals… Era una tradició als pobles assistir i veure com en rua passaven: els pocs automòbils, camions o motos, i també la corrua més llarga, en aquell moment, de carros guarnits portats per animals.

En arribar la Pasqua a molts pobles sortien les caramelles a celebrar l’arribada de la primavera. Els cantaires eren sempre homes i joves del poble, que havien assajat unes cançons tradicionals i pràcticament cada any eren les mateixes.

La festa per excel·lència era la Festa Major que es podia fer en un envelat muntat per gent de fora del poble o en un camp aplanat, en nuclis menys poblat. Eren uns tres dies que capgiraven la rutina del treball quotidià. Consistien en una missa solemne, és a dir cantada, concerts (els músics s’allotjaven i menjaven repartits entre les cases benestants), balls amb rifa de la toia, teatre o sarsuela i un partit de futbol (en general contra el poble veí). Els diumenges la distracció més seguida era la d’anar al cinema on passaven dues pel·lícules, una era apta (és a dir, la podien veure els menors d’edat), i l’altra era pels majors d’edat, els que havien complert els 21 anys. Anar al cinema comportava veure un curt-metratge conegut com a “NO-DO”. Un noticiari setmanal, imposat pel regim franquista, on sempre mostraven les diferents activitats del dictador, com la navegació al iot “Azor” (amb un vestit de militar blanquíssim), les inauguracions de pantans, les manifestacions o espectacles multitudinaris, amb ell sempre a la tribuna, o visitant a l’Apòstol Santiago…,i de ben segur que també va mostrar la inauguració del Pantà de Flix en aquest període 1948-49

La informació de l’ajuntament dins del poble es feia a través dels pregons pels carrers, anticipats pels sons d’una trompeta. A continuació s’escoltava el missatge d’un treballador municipal conegut com l’agutzil. L’altre medi de comunicació era els sons de les campanes de l’església, que tocava el campaner (solia viure vora de l’església) de forma manual amb la corda i batall. Era una informació immediata, segons el tipus de so i la quantitat de repics s’avisava sobre: naixements, defuncions, inici d’actes religiosos, foc…, que la gent identificava molt bé.

Les jornades de treball eren llargues, al camp i a les fàbriques, es treballava de dilluns a dissabte. Els diumenges no es podia treballar ja que s’havia de santificar la festa i s’havia d’assistir a la missa dominical si no es volia quedar significat dins de la comunitat com a persona descreguda i antirègim. De la mateixa manera, tots els nascuts eren batejats i feien la primera comunió (entre els set i els nou anys).

Com vestien

El vestuari era molt limitat per la majoria de gent que vivia del camp. Quan moria algun familiar les dones havien de portar rigorós dol, vestides de negre amb mocador negre al cap, durant dos anys com a mínim, mentre els homes només portaven una cinta negra a la màniga. Ells vestien freqüentment amb pantalons de pana. Homes i dones calçaven majoritàriament les espardenyes, dites de set betes.

Les famílies més benestants vestien diferent, com passava amb el propietaris, botiguers o el metge, el secretari de l’ajuntament, el mestre o la mestra que havien obtingut el lloc de treball després de fer unes oposicions que els convertia en funcionaris de l’estat. Habitualment no eren nascuts al poble. Tampoc solia ser del poble el capellà, encarregat de tenir cura de la moralitat del poble i d’oficiar els diferents actes religiosos, i s’identificava de lluny per la sotana negra que portava. Vivia a l’abadia o rectoria, sempre molt a prop de l’església, acompanyat habitualment per una germana o una senyora que tenia al seu càrrec l’atenció de la casa, cuina, neteja, recepcionista…, coneguda popularment com la majordoma.

L’escola franquista

L’escola ja no seguia el model implantat pel govern de la República democràtica (1931-36) sinó el model que imposà el bàndol guanyador de la guerra del 1936-39 basat entre altres aspectes en el nacional-catolicisme, la separació per sexes o la prohibició d’utilitzar el català. El canvi va ser molt gran ja que s’havien depurat moltíssims mestres de l’etapa anterior.

A Catalunya més d’un miler de mestres foren substituïts per mestres que no coneixien el català ja que procedien d’altres terres d’Espanya; a més, un nombre significatiu d’aquests no tenien titulació però havien estat excombatents i, a vegades, ferits de guerra en el bàndol dit nacional. Els mestres rebien un sou baix de l’estat, però els hi facilitaven un habitatge.

A cada poble li corresponia una escola de nens i una de nenes dels sis a catorze anys. Hi havia dues aules separades, en una hi anirien tots els nens, i en l’altra totes les nenes. Hi havia alumnat que havia de fer una llarga caminada abans d’arribar a l’escola, ja que venien de masies o de petits nuclis vinculats al municipi. En el cas dels nens, el mestre era un home i, en el cas de les nenes, una dona.

En aquells espais escolars hi havia la taula del mestre i els pupitres dels alumnes amb el seu tinter centrat -que compartien els dos nens del pupitre- ja que s’escrivia amb plumilla (el plomí) i sovint era necessari el paper secant ja que feien moltes taques. En molts casos a la classe (l’aula) podia haver-hi més d’una pissarra (en moltes ocasions els alumnes més grans “ajudaven” al mestre amb els alumnes més petits). El càstig físic sovintejava, aquest podia anar des de fer agenollar a l’alumne una estona a criteri del mestre, fer parar la ma oberta i donar-li un nombre de cops amb un bastó… A les parets hi havia sempre el mapa d’Espanya. A prop de la taula del mestre/a ens feien veure unes imatges emmarcades: Franco, José Antonio Primo de Rivera i l’escut de les fletxes de la Falange i molt habitualment el Crist crucificat o alguna altra imatge religiosa. Els dilluns s’hissava la bandera espanyola i els dissabtes es feia l’acció d’arriar-la amb els rituals corresponents.

La majoria de famílies que volien que els seus fills o filles estudiessin batxillerat optaven per internar-los en un centre educatiu d’una ciutat, més o menys propera, sempre dirigit per una congregació religiosa femenina o masculina. En molts dels centres demanaven que l’alumnat que hi ingressava portés un matalàs en què s’hi hagués anotat nom i cognom. Els seria retornar en acabar la seva estada a l’escola. Els alumnes interns podien passar mesos sencers sense tornar al poble o veure la família, ja que només retornaven a casa durant les vacances de Nadal, Pasqua i estiu.

Al Camp de la Bota (una antiga caserna militar del 1858, anomenada Castell de les quatre torres -enderrocat el 1960- a la platja de les afores de Barcelona al costat d’un barri marítim de barraques) el 1948 s’afusellen encara unes 150 persones per haver estat al bàndol perdedor de la Guerra Civil o col·laborar amb la resistència d’aquell moment: els maquis. Dos avis del Poblenou em recordaven -al segle passat- que a la matinada sentien clarament el so dels afusellaments i reconeixien la quantitat d’afusellats d’aquell dia per l’últim tret dit de “gràcia” amb el qual els remataven. Aquestes notícies i d’altres de similars no arribaven als pobles.

Imatge principal: Vista parcial d’Oliana (Alt Urgell, Lleida).