Emma Lira La luna sobre Roma Editorial Planeta (2024)
No acostumo a llegir massa llibres en castellà, però com que aquesta novel·la d’Emma Lira me la va regalar pel sant la meva filla Júlia, era de lectura obligada. Un llibre, La luna sobre Roma, de la madrilenya Emma Lira, molt plaent i que en dues de les grans cultures de l’Antiguitat, Roma i Egipte. La periodista i escriptora madrilenya descriu, amb gran riquesa de detalls, aquests mons, quan començava a existir l’Imperi romà i a Egipte s’acabava la dinastia ptolemaica, l’última sobirana de la qual va ser la mítica reina Cleòpatra.
Sabíeu que aquesta mandatària va tenir una filla anomenada Selene, fruit de la seva unió amb el conegut militar i polític romà Marc Antoni? Doncs jo no, us ho confesso. La història que es narra a La luna sobre Roma s’esdevé inicialment quan la noia tenia tan sols deu anys i estava disposada a morir abans de ser testimoni de com Egipte queia sota el poder de Roma.
Selene és dolorosament conscient que tot el pes de la dinastia ptolemaica recau sobre les espatlles dels seus últims hereus, ella i el seu germà Helios, els bessons sagrats, considerats deus pel seu poble.
Octavi, el futur emperador August, també ho sap, com sap que deixar aquests nens amb vida a Alexandria podria instigar una rebel·lió. Però el seu pla no tirarà endavant, i anys més tard Selene es casa amb Juba, rei de Numídia i Mauritània, a l’Àfrica Occidental i esdevé reina, com ho era Cleòpatra, la seva mare.
Lira, una periodista, i sobretot escriptora, de molt talent
Una història, doncs, molt interessant, ben escrita i plena de detalls, en un estil on abunden les frases complexes. És l’escriptura d’Emma Lira (Madrid, 1971), que va estudiar Periodisme a la Universidad Complutense i començà la seva carrera a Diario 16, exercint posteriorment com a redactora en cap a diferents publicacions.
Escriptora, amant de l’arqueologia i gran viatgera, com a narradora ens demostra la seva capacitat per crear ambients i, sobretot, personatges inoblidables. Per això, la seva trajectòria va ser reconeguda l’any 2013 com a finalista del Premio Fernando Lara amb Tras el agua grande, i posteriorment ha publicat Búscame donde nacen los dragos (2013), Lo que esconden las olas (2015), Espejismo, viaje al Oriente desaparecido (2018), Ponte en mi piel (2019) i El último árbol del paraíso (2020).
Ignoro si, com en cas de Selene, Emma Lira és prou coneguda a Catalunya. Potser no visito tantes llibreries, però a mi no em sonava de res. En tot cas, gràcies, Júlia, per haverme-la portat a casa.
Reconstruir un país com a condemna. Els destacaments penals a Catalunya durant la postguerra. El cas de la carretera de Pont d’Espia a Coll de Jou
Dilluns 3 febrer de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès
A càrrec de Nil Boix Besora, arqueòleg i historiador i d’Oriol Dueñas, historiador i autor d’Els esclaus de Franco.
Presenta: Josep Sauret, historiador i ateneista
Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com
Els batallons de treballadors
Per a Oriol Dueñas Iturbe, historiador i autor de “Els esclaus de Franco”, les autoritats franquistes van deixar molt clar des d’un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d’aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d’aconseguir la correcció del presoner.”
Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d’aquestes destinacions n’hi va haver d’altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d’enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d’obertura del túnel de Vielha.
Treballs forçats a la carretera de Coll de Nargó des d’El pont d’Espia fins a Perles, 1943
Els treballs forçats durant el franquisme a través del cas de la carretera L-401
La carretera L-401, que uneix les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell passant per Odèn, és avui una infraestructura essencial per a la mobilitat de la zona. Tanmateix, el seu traçat de 40,9 quilòmetres executat entre 1942 i 1956 amaga una història vinculada a la postguerra franquista i als treballs forçats que es van implementar arreu d’Espanya durant els primers anys de la dictadura. Aquesta carretera és un exemple d’un extens entramat d’infraestructures com carreteres, ponts, ferrocarrils o pantans que, van ser construïdes per presoners republicans per reparar els estralls materials de la Guerra Civil. Aquest patrimoni, fruit d’una política de reconstrucció marcada per la repressió, continua formant part del nostre dia a dia com a infraestructures que utilitzem habitualment.
El disseny de la carretera L-401 va ser concebut durant la Segona Guerra Mundial per reforçar la defensa militar del Pirineu, motivat per la por de les autoritats franquistes a una possible invasió estrangera. Els primers vuit quilòmetres d’aquesta carretera, des del pont d’Espia fins a Perles, van ser construïts per una colònia penitenciària que, l’estiu de 1943, va arribar a allotjar uns 500 presoners. Aquests treballadors forçats, condemnats per les seves responsabilitats polítiques durant la 2a República, participaven en un programa de redempció de penes que commutava anys de condemna per dies de treball, però els exposava a un aïllament físic total i a unes condicions de treball molt dures.
Solsona acullí les I Jornades sobre Treballs Forçats. Consell Comarcal del SolsonèsExcavació d’un dels barracons, 2024
Aquesta carretera està sent objecte d’estudi d’una projecte interdisciplinari que pretén recuperar i difondre la memòria històrica vinculada a la seva construcció i a les persones que hi van treballar. Promogut pel Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i altres entitats com l’EUROM, el projecte combina fonts orals, documentals i intervencions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la història recent. Tanmateix, aquest projecte no només busca aprofundir en la història local del Solsonès, sinó també integrar-la dins un relat més ampli de memòria històrica, posant de manifest com el franquisme va utilitzar la repressió per sostenir el seu sistema, i donar a conèixer el llegat material que perviu, connectant-lo amb altres projectes similars desenvolupats arreu d’Espanya. L’exemple de la carretera L-401 es presenta, doncs, com un punt de partida per introduir la geografia de destacaments i colònies penals franquistes establerts a Catalunya com a espais de repressió i treballs forçats.
Nil Boix i Besora
Solsoní nascut a Barcelona (1997). Arqueòleg i historiador. Estudiant predoctoral en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb beca FPU, especialitzat en conflictivitat social i diplomàcia al segle XIX. És investigador principal del projecte “Carreteres de memòria”, que estudia la construcció de la carretera L-401 amb mà d’obra forçada durant el franquisme.
Oriol Dueñas Iturbe
Professor lector de la UB, doctor en Història Contemporània (UB), tècnic de gestió de l’àrea de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tesi doctoral: “La gran destrucció. Els danys de la guerra i la reconstrucció de Catalunya desprès de la Guerra Civil (1937-1957”), 2013. Especialista en la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista, és autor de diversos llibres i articles, entre els que destaquen: La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945 (2007); Els esclaus de Franco (2008), conjuntament amb Queralt Solé, El jutge dels cementiris clandestins.Josep Maria Bertran de Quintana (1884-1960) (2012); La gran destrucció. Els danys de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1957. (2016); La Ocupació de Catalunya, (2022)
Exposició a la Pedrera fins el 2 de febrer de 2025 Comissaria: Penélope Curtis
Interessant exposició per als amants de l’escultura abstracta. Ens mostra la transició del pas del marbre com a material de treball a tot tipus de pedres emprant la talla directa sense fer models en argila o guix i que tècnics qualificats creessin l’obra definitiva.
Foto JSC
Es tractava de buscar nous materials. Això va implicar per a l’artista tenir més coneixements tècnics i més llibertat de creació.
Es busca que la pedra es presti a la corba i el poliment per aconseguir formes diferents, també que el buit sigui un element més del volum de la peça.
Foto: J. Sauret
El lloc, La Pedrera, no pot ser més encertat per aquest tipus d’exposició ja que el diàleg entre les obres i l’espai que les conté sorgeix fàcil.
Foto J. Sauret
Hi ha més de vuitanta obres. Als autors de la primera generació pionera, nascuts entre finals del segle XIX i començaments del XX: Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza, que van ser pràcticament contemporanis.
Eduardo Chillida. Foto JSC
Els seguiran els d’una segona generació: Xavier Corberó, Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding que també hi tenen obra en una secció complementaria.
Luciano Fabro, Foto JSC
Hi trobem també un documental molt interessant en què Bárbara Hepworth ens explica com entén l’escultura i el seu procés creatiu. Ens presenten moltes imatges dins de l’estudi de Cornudella treballant i dialogant amb el paisatge natural de la zona.
Finalment, hi ha una petita mostra que explica què és una roca i què és un mineral i els diferents tipus de roques: magmàtiques, sedimentàries i metamòrfiques.
Foto JSC
Nota: Les fotos dels autors pretenen mostrar el diàleg de les peces exposades amb l’entorn de la Pedrera.
El 2024 es va inaugurar aquest Museu del Barroc de Catalunya a la ciutat de Manresa que pertany a la xarxa de Museus d’Art de Catalunya gràcies a la iniciativa de l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació, el MNAC i també amb fons de la Unió Europea.
Voldria afegir algunes consideracions des del punt de vista d’un manresà “exiliat” a Barcelona.
S’ha construït un edifici de disseny, modern i emblemàtic al costat de l’antic museu de la ciutat aprofitant un solar que havia estat una església dels jesuïtes. Aquesta ubicació pot tenir molt sentit si pensem que els jesuïtes va ser l’ordre que va implementar el Barroc per tot el món. El nou museu està localitzat al principi del barri de Les Escodines un barri de tradició pagesa i ara molt degradat.
Nou Museu del Barroc de Catalunya
S’han recollit peces de Manresa i altres que hi havia disperses per Catalunya aconseguint commoure al espectador com pretenia l’art sorgit del Concili de Trento. És l’art que ve amb la contrareforma i que s’adaptarà als canvis socials al llarg del segles XVII i XVIII.
L’exposició és relativament curta però toca tots els aspectes d’aquest art que ha estat poc considerat en els últims anys. Fonamentalment són peces religioses convivint amb els encàrrecs de la naixent burgesia comercial. Hi trobem obres dels millors artesans del moment en escultura, retaules, tapissos, pintura, ceràmica, objectes de vidre, forja,… i com no!! columnes salomòniques.
Adjunto les fotos d’algunes de les peces que més m’han interessat
Conjunt de sants de diferents artistes i procedències
Hi trobem també un dels retaules salvats de l’altar major de la que fou església del Roser de Manresa cremada al 1936 junt amb un dibuix del que fou aquest altar.
L’altar major de l’església del Roser abans de l’incendi provocat
Un dels retaules que es va poder salvar
Peces de ceràmica d’un convent de monges
Sant Pau. Terra cuita policromada de Jaume Padró i Cots (Manresa, c.1735-Cervera 1804)
Per concloure cal dir que a més de l’interès del continent i contingut del museu en sí mateix, es pot arrodonir el dia visitant: La Cova de Sant Ignasi i la Manresa ignasiana de què ja ha parlat la Mercè Bausili, el carrer del Balç- magnífic exemple d’urbanisme medieval- la Basílica de Santa Mª de La Seu i el seu museu, el Pont vell, edificis modernistes de la ciutat…En fi cal una visita a Manresa
En el context d’una propera conferència, dimecres 26 de març de 2025 a les 18.30h a l’Ateneu Barcelonès sobre Trieste. Una ferida a Europa amb la participació de Simona Škrabec, professora, escriptora i traductora que presentarà Josep Llop, ateneista de la secció d’Història de l’Ateneu, ha preparat les tres ressenyes que teniu a continuació.
Trieste o el sentido de ninguna parte
JAN MORRIS: Trieste o el sentido de ninguna parte, Traducció de Lucía Barahona, 2017 Editorial Gallo Nero, 220 pàg.
El llibre de Jan Morris (1926-2020) és una breu però interesant aproximació a la història i cultura triestina. Es tracta d’un relat càlid, un viatge en el temps què ens parla dels llocs més emblemàtics de Trieste i dels grans personatges que hi van viure, tant els nadius com els “exiliats”. Lluny d’estereotips no defuig els elements conflictius que han marcat la seva realitat fent un recorregut crític per la seva turbulenta història, des del període d’esplendor comercial amb l’imperi austro-hongarès i la seva decadència posterior amb l’ascens de l’irredemptisme, la implantació del feixisme, el control nazi de Trieste amb la república de Saló i del període de postguerra del qual fou partícip.
En les etapes finals de la Segona Guerra Mundial durant l’ocupació de Trieste conjunta britànic-estatunidenca, Jan llavors James Morris, va formar part del regiment novè anglès de la Queen’s Royal Lancers. Aquest fet i les visites continuades a la ciutat, la seva feina com a corresponsal de premsa, la seva vasta cultura i el fet que va ser una de les primeres dones trans, han contribuït a forjar una mentalitat oberta i sense prejudicis que té el seu reflex en el llibre.
En la part final del llibre, la visió que ens dona de Trieste és la del no-lloc (Trieste And The Meaning Of Nowhere) que Morris sent com a encarnació d’una utopia, aliena al concepte de nació o nacionalisme, un híbrid de races, llengües i cultures, una ciutat contradictòria amb els relats establerts. El sentiment predominant del llibre és l’anhel que porta a no acontentar-nos amb allò que s’ha descrit, sinó que el mou cap a nous reptes o objectius (sehnsucht).
S’ha dit i reiterat que Trieste passeja per la seva història com una gran dama que viu en el record de l’antiga esplendor, incapaç d’adaptar-se a la modernitat i a la seva pròpia nacionalitat. Malgrat aquesta constatació el que trobo més interesant del seu llibre, ple de lirisme, és la reflexió sobre la idea d’identitat i sobre la influència de la Història en el destí de les ciutats. En aquest sentit l’autora basteix un espai a partir d’elements no canònics, des de la perspectiva historiogràfica, integrant elements existents allunyats del concepte nacional, basats en la convivència i tolerància. Així Jan Morris ens diu “A tot arreu hi ha individus que formen una mena de Quart Món o de diàspora pròpia. Són gent senyorial i molt variada. Poden ser cristians o hindús, musulmans o jueus, pagans o ateus. Poden ser joves o vells, homes o dones, soldats o pacifistes, rics o pobres. Poden ser patriotes, però mai xovinistes. Independentment del país on es trobin, comparteixen els valors comuns de l’humor i la compassió. Quan ets amb ells saps que mai et faran burla ni se sentiran incomodats per la teva presència, perquè els és igual quina sigui la teva raça, la teva fe, el teu sexe o la teva nacionalitat, i són comprensius per tolerar la ximpleria. No els costa riure i no els costa ser agraïts. Mai no són desagradables, i no es deixen d’intimidar per la moda, l’opinió pública o la correcció política. Aquestes persones són exiliats en les seves comunitats perquè sempre són minoria, però formen, encara que no ho sàpiguen una nació poderosa. És la nació del no-lloc, hi he arribat a la conclusió que la seva capital natural és Trieste.”.
Necròpolis
BORIS PAHOR: Necròpolis, traducció de Simona Škrabec, editorial Pagès, 2004, 256 pàg.
Al parlar de Trieste generalment es pren com referència de context l’àmbit cultural italià i sovint s’oblida l’aportació de la comunitat eslovena, el seu patiment i la seva persecució. Cal tenir present que Trieste abans de la primera guerra mundial era la ciutat del món amb més ciutadans eslovens. Boris Pahor ha posat veu a aquest oblit.
Boris Pahor (1903-2022) , nascut a Trieste és el més famós escriptor triestí de llengua eslovena, proposat per al premi Nobel en diverses ocasions i distingit amb nombrosos premis internacionals, narra a Necròpolis la seva deportació als camps de concentració nazis de la Risera de San Saba, Natzweiler-Struthof, Dachau , Harzungen, Bergen Belsen i Mittelbau-Dora entre 1943 i 1945 per col·laborar amb la resistència antifeixista.
Pahor pertanyé a una minoria ètnica perseguida pel feixisme italià entre 1925 i 1943. No era jueu, sinó eslovè però la identificació de l’escriptor amb les víctimes de l’extermini jueu és total. Com ells, els eslovens i altres pobles van ser víctimes sacrificials del deliri nacionalista germànic, que Pahor considera la major aberració de la història moderna.
El llibre no sols ens descriu la persecució d’aquestes nacionalitats i ètnies sinó que va més enllà i ens interpel·la sobre el fet que en l’Europa moderna hagi succeït aquesta catàstrofe al temps que vol ser una eina per a transformar l’inexplicable món interior dels sobrevivents en un lloc de memòria col·lectiva. Conté conceptes i idees, fins i tot, que recorden els inoblidables textos de l’italià Primo Levi, l’autor de “Si això és un home” .
Les novel·les de Primo i Boris tenen en comú el temps que van trigar a ser reconegudes, 1963 i 1967 respectivament, i és què ambdós són llibre incòmodes no sols per la denúncia de la barbàrie nazi sinó per l’acceptació de culpa que va més enllà dels botxins dels Lagers.
El llibre ja de bon inici ens planteja la impossibilitat de tota narració. Comença amb una visita al camp de Natzweiler a l’acabar la guerra. El narrador (Pahor) se’ns apareix visiblement torbat davant la presència d’altres visitants (turistes) i els defuig, com qui escapa de l’enemic. En realitat, els mateixos lectors són per a ell com aquests intrusos distrets i insolents, que pretenen conèixer el mal per netejar les seves consciències.
El llibre llavors ens planteja un repte d’entrada. Els lectors quedaran exclosos d’aquest engany, només si realitzen un veritable esforç de compenetració compassiva, que els permeti tocar el fons de la tragèdia.
No és una obra amable ni tampoc sempre de fàcil lectura, especialment en la seva part central (no té capítols), en la qual Pahor sembla abstret i transmet sensacions més que idees, que salvant distàncies ens recorda a les descrites per Joseph Conrad en El Cor de les Tenebres. La part final, més reflexiva, acaba plantejant de manera brillant la qüestió de la responsabilitat i el sentit de culpabilitat que “persegueix” a la condició humana i que queda palesa en les situacions límits. Ens ve a dir que el veritable terror no és el de l’assassinat sinó el de la mort en vida i d’aniquilació moral a la qual es pot portar a un ésser humà.
Trieste
DAŠA DRNDIĆ: Trieste. Traducció del croata i pròleg de Simona Škrabec, Editorial Automàtica, 2015, 531 pàg.
Daša Drndić (Zagreb, 1946 – Rijeka, 2018) va ser una reconeguda escriptora i crítica literària croata, i la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes. Malgrat no estar considerada, de manera incomprensible, com pertanyent al cànon triestí, ha estat una gran coneixedora de la ciutat i del seu entorn Balcànic, Friulà i Istrià. No és casual el fet d’haver viscut a Rijejka, el Fiume que d’Annuzzió va voler integrar a Itàlia i que va ser l’avantsala del feixisme que posteriorment va devastar moralment a Trieste.
Drndić, ens interpel·la del que serà el seu tema fonamental, la memòria esborrada del feixisme a Europa. L’autora ens diu que la immundícia d’aquell temps es va escombrar sota la catifa i per a exemplificar-ho ens colpeix amb l’Holocaust centrat a Trieste i construeix un relat inspirat en el segrest de nens jueus pels nazis per després criar-los com a aris
Es tracta d’una novel.la que barreja de manera magistral ficció i història. A partir de la família Tadeschi (italiana-jueva) i Baar ( Gorizza – Eslovènia) on s’insereixen diferents ètnies i cultures que conformen la població del Friuli- Trieste. Com fa Sebald incorpora també documents fotogràfics que ajuden a un millor context sensorial. La narració generacional d’aquestes famílies és un mosaic històric on sovint els silencis i la banalització predominen sobre l’èpica.
La part central inclou de manera colpidora els noms dels 9000 jueus que van ser deportats d’Itàlia als Lager nazis o assassinats a Itàlia entre 1943-1945, després de la implantació de la república de Saló l’any 1943. Llavors Trieste i el seu hinterland va ser incorporat al tercer Reich, la Zona d’Operacions del Litoral Adriàtic del III Reich. En aquest context i pel que fa a la barbàrie nazi-feixista es destacable el repàs històric inserit a la novel·la dels responsables nazis del camp de San Sabba, que va esdevenir l’únic camp d’extermini, amb forn crematori inclòs, de tot Itàlia i que va funcionar també com pas de trànsit a altres Lagers.
Descriu el silenci còmplice d’una part significativa de la població i també qüestiona l’oficialitat de la història, com la proclamada neutralitat de Suïssa, país que va pactar amb els nazis el pas dels trens amb deportats jueus pel túnel alpí de Sant Gotardo, de nit i amb la hipòcrita connivència de la Creu Roja suïssa, que tancava els ulls i donava mantes i sopa els qui anaven a morir a Treblinka i Auschwitz.
El llibre conté un pròleg de la seva traductora Simona Škrabec, una interesant aportació on denuncia l’imperi de l’oblit, perquè “ningú vol heretar el dolor ni les mans tacades de sang”, i posa en evidència aquesta “majoria silenciosa” que va ser tan culpable com Hitler i els seus acòlits, perquè molts van veure el que ocorria però van mirar cap a una altra banda.
EL PROCÉS DE MONTJUÏC. Barcelona al final del segle XIX
Ajuntament de Barcelona-Editorial Base, 2010, 604 pàgines
Llibre molt documentat i també amb fotografies adients de la ciutat, dels personatges i de fets contemporanis. El procés de Montjuïc és el nom amb que ha passat a la història la tramitació de la causa judicial seguida després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous de Barcelona-7 de juny de 1896-. L’autor s’ha documentat en arxius nacionals i estrangers, en la premsa de l’època i en moltíssims llibres que han tractat encara que sigui col·lateralment el tema. Són més de 600 pàgines que contenen també un índex onomàstic.
Per contextualitzar el tema l’autor ens situa a la Barcelona de finals del segle XIX, amb les repercussions de la Primera Internacional socialista -1876- i l’increment de l’anarquisme per tot Europa. En un annex molt treballat ens resumeix tots ela atemptats i troballes de bombes des de el 1884 fins el 1900 -59 artefactes esclatats amb 38 morts-.
Amb gran detall ens descriu els dos grans atemptats anteriors al de Banys Nous, el de la Gran Via -24 de setembre de 1893- i el del Liceu -7 de novembre del mateix any-. Hi trobem relació de les víctimes, petites biografies, descripció dels consells de guerra, els afusellaments, el ressò a la premsa nacional i internacional, la repressió, …
Seguint el mateix esquema parla de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous. Aquí, si hi cap, aprofundeix encara més. Hi trobem per exemple un espai dedicat a les tortures a què foren sotmesos els detinguts, als torturadors, a la llei de repressió contra el anarquisme, a les irregularitats del procés, a la creació d’un cos de policia judicial,… i també explica amb detall les diferents hipòtesis sobre l’autoria, diferents de la versió oficial. Parla també de l’atemptat contra Cánovas del Castillo i altres de l’any següent com a venjança de les tortures.
Atemptat del Carrer de Canvis Nous, 7 de juny de 1896
Uns capítols molt importants són els que es refereixen a les excarceracions, a la campanya nacional e internacional per una revisió del procés que no arribà a produir-se. La implicació de Fernando Tarrida del Mármol -enginyer i un dels principals teòrics de l’anarquisme del moment- verdader impulsor de la campanya a la premsa internacional -fins i tot als Estats Units- i demanant també uns tribunals d’honor. Fernando Tarrida (l’Havana 1861-Londres 1915) va ser un dels detinguts, processat inicialment i després exclòs de la causa. Va exiliar-se voluntàriament.
Finalment s’aconseguí l’obertura d’un sumari per investigar les presumptes tortures. La defensa aferrissada del que avui en diríem l’establishment de la guàrdia civil i de la policia acusant als presos per exemple d’autolesionar-se.
El llibre acaba amb la narració de l’indult, els desterraments de 1900 i la petició de revisió del procés durant la segona república que tampoc es produí.
Adjuntem unes vinyetes que es publicaren demanat la revisió del procés. En el llibre se’n parla -p. 502- però no hi surten les imatges. Curiosament n’hi ha una en català i tres amb text en castellà.
En el disseny hi trobem entre altres símbols maçònics, anarquistes i els noms encriptats amb imatges d’alguns dels torturadors en la primera.
Llibre de butxaca, 130 pàgines que fa la impressió que s’ha escrit per encàrrec. Vull dir que l’editorial ha vist un possible nínxol de mercat i ha encarregat al llibre a una persona que coneix el tema. Tot això no treu mèrits a un bon resum de la societat i política russes des de 1989 al 2022.
L’autor
Professor titular de la Complutense de Madrid ha sigut docent i investigador a la Universitat Viadrina de Francfort i director de projecte al Centre d’Investigació d’Història Contemporània de Potsdam. Autor de diferents llibres sobre Rússia, entre altres: La Europa clandestina. Resistencia a las ocupaciones nazi y soviética. 1938-1948, La Revolución rusa. Historia y memòria i El nacionalismo ruso moderno.
José Maria Faraldo
El llibre
És una obra que descriu l’evolució històrica de Rússia i de la democràcia que va sorgir amb la perestroika– inici 1986-. Ens diu que ja amb Yeltsin va girar cap a un cert autoritarisme de manera que l’individu està sota l’estat i de la idea d’un estat fort.
Putin successor a la manera soviètica de Yeltsin governa el país d’una manera o altra des de 1999. Ha tingut una fase en què semblava destinat a convertir-se aliat d’Europa però Rússia vol tornar a ser un imperi.
L’autor ens explica el final del comunisme i la dissolució oficial de l’URSS el 1991 amb l’entrada d’un capitalisme salvatge que farà que un 4% de la població russa tingui totes les riqueses mentre ressorgeixen les màfies i els oligarques.
El 2000 puja al poder Putin nominat per Yeltsin que havia guanyat les eleccions de 1996 i havia preparat al país pel canvi al desmuntar les estructures federals que s’havien creat.
Putin s’ajuntarà amb l’Església Ortodoxa Russa que serà un pilar del nou règim ja que li dona tradició i identitat d’Estat. Serà un guardià de les essències conservadores. Un altre pilar seran els oligarques russos addictes de manera que s’eliminaran els dissidents. Els partits no seran més que comparses en aquest nou règim cada cop més totalitarista, més autoritarista i sense separació de poders. Ens diu que s’ha creat un Estat amb apatia social, dependència absoluta del poder i escassa confiança en la llei.
Oligarques russos (de dalt a l’esquerda a baix): Román Abrámovich, Oleg Deripaska, Alisher Usmánov, Vladímir Potanin, Mijaíl Prójorov, Gennady Timchenko, Vaguit Alekpérov, Petr Aven i Arkady Rotenberg.
A l’era Dmitri Medvédev – president des de 2008 al 2012- es va intentar tornar a les bones relacions amb Occident, fet que va revertir Putin al tornar a la presidència.
El futur de Rússia no sembla clar, a l’estar basat en la venda de matèries primeres com el gas i el petroli que possiblement no tinguin un llarg futur. Tampoc ajuda una població decreixent que segons estimacions passarà dels 147 milions actuals a només 55 el 2075.
En aquesta situació Putin inventa un neoimperialisme conservador i repressiu contra tota oposició política que és un nou totalitarisme que allunya a Rússia del seu destí natural com part d’Europa. També sembla que els Estats Units d’Amèrica no han tingut cap interès en aquest acostament.
El llibre parla de les dues guerres de Txetxènia, de l’actual de Ucraïna, de com a través de la propaganda ha configurat el seu sistema internament i està canviant la memòria del passat eliminant el que no li convé, no acceptant per exemple els crims soviètics.
En resum, un llibre de divulgació i fàcil de llegir.
Títol: Solo hay un Dios. Breve historia de la evolución del Islam
Autor: Reza Aslan (Teheran 1972- )
Traducció: Ferrer/Milla
Ed. Indicios, setembre 2015
És un llibre que té uns anys però la temàtica és actual i no ha variat gaire. El problema segueix. Es tracta de com, a partir d’un millor coneixement d’una de les cultures importants del món -la musulmana- entendre millor el que passa avui dia tant a nivell local com internacional.
L’autor
Degut a la revolta iraniana de 1979 els seus pares es traslladen a viure als Estats Units. És llicenciat sobre estudis religiosos per la Universitat de Sta. Clara i te màsters per diferents universitats sobre teologia, belles arts i escriptura de ficció. És doctor en sociologia per la universitat de Califòrnia.
És dedica a donar classes en diferents universitats, a escriure i a fer de presentador de TV. Es defineix com a comentarista social i acadèmic. És anti Trump. Pertany a diferents instituts i associacions que busquen la pau i la seguretat en el món.
Nascut en una família xiïta es va convertir al cristianisme evangèlic als 15 anys i va tornar a la religió musulmana als 25. Un resum del seu pensament podria ser part d’un article seu al Washington Post de 2013 en que deia:
“No es que pensi que l’islam és correcte i el cristianisme és incorrecte. És que totes les religions no són més que un llenguatge compost de símbols i metàfores per ajudar a un individuo a explicar la fe”
Reza Aslan, 2013
L’obra
És el primer dels quatre llibres que ha escrit sobre temes religiosos. En ell hi trobem els orígens de la religió musulmana, la seva evolució, amb les moltíssimes lluites internes i com s’ha arribat a les versions radicals extremistes actuals.
Comença que a Aràbia, abans de l’islamisme, la religió en part venia de les costums tribals. També amb la coexistència pacífica entre àrabs i jueus descendents igual que ells d’Abraham. El fort sentiment de solidaritat tribal; la no igualtat de les lleis i tradicions de cada tribu. El poder de La Meca, gràcies a què la tribu beduïna més poderosa estava allà establerta i que hi havia la Kaaba – meteorit negre que representava el lloc sagrat i de peregrinació religiosa més important de l’Islam – que era on residien tots els deus pre islàmics. Mahoma el purificarà i consagrarà a Alà
L’autor escriu una biografia de Mahoma. Primer fins els 40 anys en què té les revelacions que li canviaran la vida, l’any 610 dc. Segueix la biografia incloent-hi les idees de la que serà la nova religió. A partir d’aquell moment es convertirà en profeta i intentarà arreglar els mals de la societat en què vivia. En l’origen era una reforma social atenent a pobres i marginats el que pretenia, no crear una religió nova. Parla d’un únic déu i xoca amb la classe dirigent de La Meca que té molt lligats religió i economia. Finalment el 622 dc.- es produeix l’Hègira – fuig a Medina on forma una comunitat amb separació de poder temporal i religiós i inspira la Constitució de Medina que pretén la pau entre els jueus i els clans àrabs que ja hi eren i els nous emigrants que el seguien.
Porta a bon fi les reformes que pretenia a La Meca, declara il·legal la usura, fa passos per millorar la situació de la dona- pot heretar, pot divorciar-se,…- La tradició del vel i l’aïllament de les dones comença cap el 627 i no serà obligatori fins varies generacions després.
Mahoma actua com un dictador ja que la seva autoritat com a profeta i legislador és absoluta. És contrari a la guerra, accepta únicament la guerra defensiva. Acaba la guerra contra La Meca amb una estratègia i una amnistia. Mentre els seus adeptes creixen ràpidament i enormement de manera que no ajuda a assimilar els diferents pensaments. Mor el 632 i comencen les lluites per la successió. Seran lluites pel poder disfressades d’ideologia. Mentre l’ islam anirà definint-se. El succeiran califes sense processos democràtics d’elecció, es discutirà si seran els responsables de mantenir les institucions de la fe o tindran autoritat secular.
Segueix la història amb guerres civils, assassinats i divisions. Apareixen diferents califats, entre ells el que funda Abderrahman que es converteix en paradigma de les relacions entre musulmans jueus i cristians. L’islam es fragmenta en sectes i cismes rivals. Les creuades no ajudaran a la unitat. Tampoc el colonialisme. Avui es dona la paradoxa que països sunnites teòricament més ortodoxes com Aràbia tenen males relacions amb els talibans d’Afganistan també majoritàriament sunnites. Per contra països de majoria xiïta com Iran i Iraq tampoc tenen bona relació després d’una guerra entre ells de 8 anys.
També, encara avui, es discuteix la funció del califa combinant els principis religiosos i socials de l’islam amb els ideals moderns de constitucionalisme i democràcia – hi ha professors teòrics, treballant en el tema-. L’aiatol·là Khomeini opinava que una sola autoritat religiosa suprema podia administrar els assumptes polítics i socials del poble tal com ho havia fet Mahoma.
Parla del gihad i com s’ha tergiversat la visió de l’Alcorà que la veia com una resposta defensiva a l’opressió i la injustícia amb el que seria una guerra justa. És evident que tan Hamàs com Hezbolà en fan una interpretació molt esbiaixada.
El llibre també ens parla de les relacions amb els jueus i amb les dones. Dels primers comenta que en l’inici llegien les mateixes escriptures i compartien iguals valors humans. El problema, la separació i l’odi han vingut amb les interpretacions que s’han fet al llarg del temps. Sobre les dones que transmeten el llinatge igual que les jueves, va ser un avançat en el seu temps. El canvi ha vingut amb el pas dels segles ja que entre altre coses mai les dones han pogut interpretar l’Alcorà.
Es pregunta sobre el futur i veu possibilitats de canvi degut a les traduccions de l’Alcorà a tots els idiomes, a l’emigració d’immigrants musulmans a Europa i Amèrica del nord. També Internet ajudarà a conèixer-nos millor i en darrer terme a la pau.
El llibre acaba aquí, amb un cert optimisme donat que la culpa dels problemes entre religions són les interpretacions que s’han fet de l’Alcorà segons ell errònies. No busca culpables en les altres religions.
L’autor ens dona una petita cronologia dels fets principals de l’islamisme i un glossari dels principals termes islàmics. També una extensa bibliografia i un índex temàtic.
A parer meu
Per acabar voldria fer dos reflexions totalment meves. La primera, la similitud entre l’evolució històrica del cristianisme i l’islamisme, lluites internes, apartar-se dels principis fundacionals en base a diferències religioses que realment son polítiques per aconseguir el poder, guerres quan teòricament es vol la pau,…
La segona, heu pensat per què els cristians sud-americans emigren a Europa pagant un bitllet d’avió i amb maletes i els musulmans del Mitjà orient o de l’Àfrica ho fan pagant a les màfies, en patera i sense equipatge? Només és un problema de oceà Atlàntic?
Títol: El acusado (Les Choses humaines Director: Yvan Attal, 2021 Actors principals: Ben Attal i Suzanne Jouannet Versió original amb subtítols
Pel·lícula francesa que hem vist en el cine a la fresca d’Alô-Alaior- que com cada any últimament es fa al pati del Convent de Sant Diego. Són ja 17 edicions durant juliol i agost. És un film valent que toca un tema candent, una violació, d’una forma gens escabrosa i sense mostrar cap escena de sexe. Tot i així, és una pel·lícula molt dura. Té una posada en escena dinàmica que ens fa estar pendents constantment del que passa. Situada en el temps actual, a París, hi trobem molts temes d’interès com veurem.
Protagonistes
El noi, brillant estudiant de pares divorciats, famosos en els mitjans de comunicació. El pare periodista, té un programa de debat a la TV des de fa anys. La mare feminista militant radical. La noia només té 17 anys, jueua de pares separats, educada per una mare integrista que l’asfixia i viu només amb el seu pare i la nova parella amb la que es relaciona bé. Amb tot en el moment decisiu demana consell a la mare que li fa fer -denunciar la violació- el que diu el rabí.
Ben Attal
Desenvolupament.
A mida que transcorre el film les coses es van complicant i cada cop son menys clares, més grises. Les contradiccions i els canvis de les declaracions dels dos personatges. Les contradiccions ideològiques fonamentalment dels pares d’ell – el pare arriba a dir, fora del judici, que si ell fos el pare de la noia mataria al noi-. La mare que diu que no pot declarar com a ideòloga i si com a mare. Els amics d’ell que amb una juguesca estúpida han contribuït al fet.
Temes d’interès
Hi trobem el patiment de la noia en les successives explicacions d’allò succeït als diferents policies, als psicòlegs, als jutges,…Sembla una cadena interminable que li fa recordar els fets. Igualment passa amb l’agressor que tot i les excuses i els possibles atenuants, se’n penedeix del passat però no pot oblidar-ho i res l’ajuda a fer-ho. El tema del consentiment de la noia passa per molts matisos. No diu que no, ho justifica per una suposada por. La justícia. S’allarga tot molt, més de dos anys es tarda a fer la instrucció per el judici el que fa que el dit “judici del tele diari“ actuï repetidament cada cop que hi ha un nou pas en la investigació policial i judicial. La duresa amb que tracten als dos protagonistes els jutges. Ningú dels advocats, de la fiscalia, dels jutges sembla adonar-se que independentment del fet i de la possible condemna estan destruint la vida de dues persones joves que se’ls hi ha truncat el futur per una sèrie de circumstàncies en què s’han vist involucrats. Possiblement no sigui la seva feina però no hi trobem sentiments, empatia, envers als protagonistes. Sembla que només busquen els fets i la condemna per al noi. En el judici la noia és un instrument per aquest fi, res més.
Un resum molt poc optimista seria que la justícia no és reparadora i sí castigadora per a tots els implicats.
La pel·lícula es pot veure a You Tube, Google Play, Amazon Prime Video, Apple TV, Rakuten TV sempre pagant alguna cosa. Sembla que per les sales de cinema va passar força desapercebuda.
Sense dubte, un dels temes de l’estiu menorquí, ha estat la proliferació de galeries d’art d’alt nivell. Només aquest any, se n’han obert vuit. Totes d’origen estranger, dedicades a l’art contemporani i que han recuperat espais en general degradats, naus industrials, cases antigues del casc antic…
La història sembla que va començar el 2018 amb la galeria Cayón recuperant un antic cine. Va seguir l’any següent Hauser & Wirth ubicant-se en una antiga nau militar per hivernar mariners que està situada dins el complex sanitari militar de l’illa del Rei del port de Maó. S’ha continuat amb dues galeries més el 2022 i una el 2023.
Ciutadella no es queda endarrere i recuperant a la colàrsega del port una antiga pedrera, una necròpolis talaiòtica i uns hortals, la Fundació Numa -propietaris uns francesos- ha inaugurat un impressionant espai dedicat enguany a l’escultura tant d’interior com d’exterior.
L’efecte crida sembla que ha sigut clar i ha portat la polèmica de què ajuden a pujar preus d’immobles, de què venen compradors amb jet privat emetent CO2, de què els artistes locals ningú els promociona,… També han aparegut botigues de productes de luxe i hotels d’altíssim nivell mai vistos fins ara a l’illa. Veurem si tot és una bombolla o es consolida.
Tàpies a l’ombra
Independentment de la oferta privada, hi ha les sales públiques d’exposicions que segueixen oferint el seu producte que en general no es ven i és més modest. Una excepció és el Centre d’Art Can Oliver que ofereix una exposició, Tàpies a l’ombra amb obres fonamentalment pensades i executades a l’estiu a la seva casa del Montseny on es relaxava en contacte amb la natura i la família. Presentem tres pintures com a mostra.
Can Oliver també és un esplèndid antic palauet – on hi vivia la família, en aquest cas uns armadors del segle XVIII- restaurat i adaptat per a exposicions permanents i temporals per l’Ajuntament de Maó.
Pensem que Antoni Tàpies és prou conegut i estudiat com per intentar aquí fer un estudi de la seva obra, per la qual cosa que ens limitem a mostrar les teles que més ens han impactat.
Eduardo Chillida
Igualment passa amb una altra exposició que voldríem comentar i que també ens ha semblat magnifica. En aquest cas hi també molta escultura i té la particularitat que la major part es va fer en el seu taller de Sant Lluís. Es tracta d’obra d’Eduardo Chillida que presenta Hauser & Wirth galeria que el representa i que s’ocupa també del Chillida Leku un cop resolts els embolics produïts conseqüència de l’herència amb la família i el govern basc.
Hi ha escultura en marbre, en fusta i en ferro, també pintura i collages en molts casos. Mostrem també unes imatges de les peces que més ens han interessat.
Una reflexió final
Potser hauríem d’acabar amb la reflexió que es fan els menorquins. Què ens aporta? La resposta podria ser recuperar uns espais degradats, però un cop fetes les obres aporten molt poc a l’economia local, atès que ni els compradors, ni els venedors, ni els galeristes són de l’illa. També hi ha l’efecte esmentat d’increment de preus en el sector immobiliari que evidentment són un nou factor que hi contribueix. En fi, és un fenomen nou que cal veure com evoluciona i els avantatges i inconvenients per a la població autòctona.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.