Editorial: Gent i Terra (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)
L’autor
Vicenc Relats i Casas (Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1964) és periodista i editor. Dirigeix, des del 2011, la revista-libre semestral Vallesos, immersa en la memòria i el patrimoni cultural vallesà i progressivament consolidada com a referent periodístic. També és director de l’editorial i productora audiovisual Gent i Terra, centrada en el coneixement a partir dels recursos del territori.
Ha treballat i col·laborat en premsa, ràdio i televisió, tant a nivell nacional com comarcal, i ha estat productor executiu del film documental El Xoc (2018), d’Enric Vilageliu, sobre la revolta que va portar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.
Ha publicat, amb el que comentem, una vuitena de llibres, especialment d’assaig i memòria històrica. Destaquem-ne L’Estatut, entre el desig i la realitat, amb Felip Solé i Sabarís i Albert Viladot (1989); El nou senyor Esteve. La revolta tranquil·la del comerç ciutadà (2006); El Port de la Selva sota les bombes (2013), i El Port de la Selva després de les bombes (2016).
Vinculat als anys 80 a la Crida a la Solidaritat, ha estat membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i és vocal de la junta de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).
Comentari
Somiant el retorn és el relat biogràfic de Jaume Massot i Galceran -l’últim alcalde republicà del poble empordanès del Port de la Selva- i de la seva família, dins la qual Miquel Martí, farmacèutic i resident al Pertús, ha col·laborat amb Vicenç Relats a rastrejar les vivències del seu avi.
Massot, un pescador i alhora pagès de vinya i olivar conegut pel sobrenom d’en Cai, es va involucrar en política de ben jove des d’una clara identificació esquerrana. El seu caràcter independent no el duria a tenir carnet de partit, però sí a vincular-se, d’una manera informal, primer a ERC i després al PSUC.
Jaume Massot “Cai” amb la seva dona Joana, a Banyuls: Font: Gent i Terra
Aquest home d’extracció humil i tarannà idealista esdevindria alcalde de la vila situada dins la península del cap de Creus des del febrer del 1934 fins a la fi de la Guerra Civil, quan ell i la seva família emprendrien el dur exili republicà que els duria a la Catalunya del Nord i també a Occitània. Establert després, durant més de vint anys, a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, en Cai moriria a l’exili tot i somiar intensament el retorn al Principat des del seu Empordà. La dignitat -i segurament el poc pragmatisme- va impedir-li d’acceptar, el 1960, l’indult que li concedia Franco. Mala sort, però per poc: el nostre home acabaria els seus dies el 12 de març del 1974, a l’edat de 81 anys, i el sinistre dictador, el 20 de novembre del 1975, als 83.
Fotografia de portada del llibre “EL PORT DE LA SELVA, IMATGES I HISTÒRIES DE L’AHIR” de Viceç Relats, Fotògraf: Isaac Cervera
El llibre, interessant i significatiu, de Vicenç Relats, ens permet conèixer de prop uns noms i unes traces humanes i apropar-nos amb ells de nou a la nostra història recent. Així, revivim els estralls de la Guerra i la tragèdia dels bombardeigs que, sobretot a la fi de la Guerra, van colpejar el Port de la Selva, el Cap de Creus i l’Alt Empordà; sentim tota la duresa del pas per la frontera francesa dels components i més persones vinculades a un exèrcit i un país derrotats; comprovem com la seva instal·lació en poc o molt improvisats camps no fou, precisament, plàcida, i ens adonem que, malgrat tot, l’exili els va permetre -no sempre, és clar- anar refent les seves vides tot somiant el retorn al país natal, fita no sempre assolida. Alguns -com en el cas d’en Jaume Massot-, per mort abans d’hora, i d’altres, perquè ells, elles o els seus descendents s’arrelarien a diferents països sense renunciar, tanmateix, a la condició de catalans ni a la seva memòria històrica.
Tal com diu al pròleg Vicenç Villatoro, Somiant el retorn “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili”.
En aquesta línia, i també des de la mateixa condició d’edils, se m’acuden ara volums com Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017), de l’historiador barceloní Pau Vinyes, o Samuel Morera, alcalde republicà de Terrassa (2019), de l’historiador egarenc Josep Puy, entre d’altres de similars que pogueu anar cercant, coneixent, llegint. Tot i més per tal que la cada cop més valorada memòria històrica sigui, no tan sols un actiu essencial dels llocs, territoris i països, sinó també un impuls vital i continuat per al seu -i nostre- futur.
Portades de “El Port de la Selva després de les bombes” i “El Port de la Selva sota les Bombes” de Vicenç Relats.
Fitxa artística Autoria: Pau Carrió Direcció: Pau Carrió Amb: Laura Aubert i Pol López
Peça teatral dramàtica sorgida d’unes entrevistes fetes a dones que varen patir la guerra de Bòsnia. Ben interpretada, potser molt soroll en algun moment. Pensem que és un homenatge a dos reporters de guerra de reconeguda vàlua i que varen tenir un tràgic final.
Ens parla molt de les conseqüències de la guerra sobre les dones, el patiment, les violacions com arma de guerra, els canvis en les parelles quan el marit torna del front i quan no torna, de com les famílies accepten els nadons d’aquestes violacions…De com la població i les dones en especial reaccionen enfront el dolor, el perill, en casos extrems com una guerra.
Obra molt oportuna dins del debat actual sobre la poca visualització de la dona en molts àmbits. Aquí hi tenim el de la guerra.
L’altre tema important que hi tracta és com Europa en general i Espanya en particular no varen ser capaços primer, que no comencés i després de frenar-la. Finalment fou la intervenció dels Estats Units a través de la OTAN que mitjançant accions militars (més patiment per les dones i la resta de població civil) va aconseguir una pau en una zona europea que tenim molt a prop.
L’obra està estructurada en dues històries paral·leles que coincideixen en el temps, que ens porten a plantejar-nos molts interrogants i a crear-nos consciència almenys de les paradoxes de la situació. Per un costat la guerra i la seva violència i per un altre els Jocs Olímpics de Barcelona del 92 amb tot el seu component lúdic, de diversió i de mirar cap a un altre costat en referencia al que estava passant a tan sols 2000 Kms. de distancia.
Aquest paral·lelisme ens fa palès els interrogants i les paradoxes que suscita inevitablement el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació. Tot un contrast que ens fa meditar.
En resum, una obra que a través de recordar uns periodistes (un va ser premi Pulitzer) no ens pot deixar indiferents ja que ens aporta molts elements per debatre, per meditar i per fer-nos veure que molts cops preferim mirar cap a un altre costat abans d’enfrontar-nos a una realitat que no volem veure.
• Títol: T’has endut l’olor dels til·lers • Autor: Jaume Puig Ustrell • Any: 2020 • Pàgines: 200 • Editorial: El Cep i la Nansa, edicions (Vilanova i la Geltrú) http://www.elcepilanansa.com
L’autor
Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945) ha estat enginyer industrial i és un ciutadà sensible a la cultura, singularment a la música. L’any 1973 es casaria amb la reconeguda -i ara enyorada- actriu egarenca de teatre i de populars sèries televisives en català Àngels Poch, morta d’un càncer el mes de març del 2015. Escriptor esporàdic de pensaments fins ara inèdits, T’has endut l’olor dels til·lers és el seu primer llibre publicat. Una irrupció en el panorama literari per treure-s’hi el barret i que, per tant, és desitjable que tingui continuïtat. Del seu pas per la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Jaume Puig n’ha obtingut les eines necessàries per tal de donar reeixida forma artística al que prèviament havia estat un dietari personal, ben segur que molt dolorós d’escriure.
Jaume Puig Ustrell
Comentari
Diferent, singular, colpidor, valent, extraordinari i d’altres adjectius se li podrien acudir a una lectora o un lector sota l’impacte immediat d’haver acabat un llibre com T’has endut l’olor dels til·lers. Però, més enllà del que aquesta adjectivació pugui expressar, cal dir que el text de Jaume Puig Ustrell ha de ser, tant com es pugui, rescatat del gavadal de tanta novetat literària. Amb l’objectiu de preservar les traces de la gran actriu que el va inspirar i de destacar la bona ploma que ens posa de nou, tan sensiblement, la seva memòria a l’abast. I és que Jaume Puig fa una formidable contribució al gènere, tan preuat, que n’hem convingut a dir literatura del jo. En aquest cas, es tracta d’un jo sofrent, d’algú que s’adona que la parella que de jove escollí com a companya de vida -i amb la qual ha tingut un fill i una filla- se’n va d’aquest món d’una manera inexorable, a uns encara joves 66 anys. Ens deixa el seu cos, clar, perquè és ben cert que cap persona no mor del tot mentre tingui qui la recorda, oimés quan, com en el cas d’Àngels Poch, qui se’n va ha gaudit, molt merescudament, de l’admiració col·lectiva. ¿Quins són aquests til·lers d’aroma tan fragant, dibuixats també a la bella portada que ens fan a mans les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa, un dels segells editorials ben consolidats més enllà de Barcelona? Són els arbres que la parella protagonista podia veure a la plaça que donava a la seva finestra familiar. I que conserven un perfum que, per intens, fresc i poètic -com el títol del volum- que sigui, ja no té el concurs de l’Àngels…
Àngels Poch
El llibre del Jaume Puig constitueix un repte per l’equilibri entre un dolor gairebé irracional i la raó conceptual que s’esforça en vèncer-lo. I ho aconsegueix plenament en la mesura que l’autor -darrera del qual hi ha, no cal dir, una persona- pateix, però qui el llegeix en pot gaudir. No hi ha cap contradicció, en això, perquè la malaltia i la mort de tants éssers propers i el dol posterior que comporten constitueixen experiències poc -o gens- agradables però que enriqueixen, ni que sigui des de l’extrema fragilitat, el coneixement de la condició humana. Per fer una mica més suportable el dolor i vívida l’enyorança que sent per la seva estimada, l’autor introdueix al text la descripció d’alguns objectes d’ús molt personal vinculats a l’Àngels que, d’una manera alhora punyent i delicada, ens la tornen a atansar. D’aquesta manera, la trenca, l’abric negre, el vestit blau o el penjoll de plata constitueixen peces emblemàtiques d’un itinerari vital que la mort, en bifurcar-lo, ha gairebé destruït… però no del tot. I és que -insistim-hi- aquest llibre i la semblança compartida que conté tornen a fer nostra una ànima, una sensibilitat i un talent que perduraran, tot vencent l’oblit. Us convido, doncs, a sentir negre sobre blanc -i també des del lila del preciós envoltori que llueix el volum- l’olor d’aquest til·lers. Si heu estat recentment de dol, podreu percebre-la d’una manera intensa. I si hi esteu encara, us obrirà la finestra cap a la plaça de la vida i la contemplació d’uns arbres que us faran retrobar, novament, la llum del sol.
Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita.
Autor: Orlando Figes
Publicat en anglès el 2019 i traduït al castellà el 2020
Ed. Taurus història-Penguin Random House
Orlando Figes (Londres 1959 – ) nacionalitzat alemany des de 2017. Professor d’història de la Universitat de Cambridge i de Londres. Les seves investigacions es refereixen principalment a diferents aspectes de la història de Rússia, de la Unió Soviètica i dels països de l’est d’Europa.
Llibre d’història molt ben documentat amb quasi 70 pàgines de notes i 50 d’índex alfabètic.
A l’obra, l’autor considera que els inicis de la cultura europea comuna es produeixen a partir de la segona meitat del segle XIX. Ens ho fa veure des d’un punt de vista molt particular. En efecte, a través d’un triangle d’artistes de diferents nacionalitats, una cantant d’òpera espanyola educada a França i que posteriorment es dedicà a ensenyar i a compondre, un escriptor rus que va viure molts anys de renda i un empresari director de teatre i marxant d’art francès. Amb ells veurem com les revolucions, els canvis de règim, les guerres, entre altres aspectes, afectaren aquesta nova cultura europea global.
Pauline Viardot-García (1821-1910), Louis Viardot (1800-1883) i Iván Turguéniev (1818-1883)
El llibre ens explicarà com entre els anys 1840–1890 comença “una cultura de masses relativament integrada arreu del continent” com a conseqüència de la millora de les comunicacions, gràcies en gran part al desenvolupament del ferrocarril (ens diu que a Alemanya entre 1850 i 1869 es va passar de 5.856 a 17.612 km. i a França de 2.915 a 16.465 km.) i també de l’expansió del vaixell de vapor.
Considera el tren una força democratitzadora ja que va permetre enviar llibres ràpidament a baix cost arreu i també aconseguir que les companyies i els músics es desplacessin i fossin itinerants. Ens presenta l’ideal il·lustrat de Kant de comunitat política internacional enfront dels nacionalismes que començaven en aquesta l’època i que acabarien triomfant.
Ens parla de tres branques de la cultura: la música, la literatura i la pintura que són arts que encara avui no podem considerar excessivament populars. Des d’un inici es basaven en la protecció de les monarquies, més endavant dels nobles i en aquests anys en què apareix la burgesia aquesta també s’hi interessa, això sí, des de l’òptica del sistema capitalista que farà funcionar les arts com un negoci.
Hi trobem també el començament de les Exposicions universals, a partir de les exposicions nacionals anteriors, amb la Great Exhibition de Londres de 1851 com a símbol d’una economia que començava a globalitzar-se lentament, partint de demostrar al món el potencial industrial i comercial del país.
També explica detalladament, la creació dels drets d’autor i el sistema de royalties que començaran a aparèixer el 1850 i els anys que va costar que tots els països fessin lleis al respecte sobre el que avui coneixem com a propietat intel·lectual (Conveni de Berna per a la Protecció d’Obres Literàries i Artístiques de 1886) i que eren molt importants també per les traduccions que començaven a fer-se i que també contribuïen a la globalització de la cultura.
Els protagonistes que coneixen diverses llengües, viuen fonamentalment a l’Europa central, París, Baden-Baden la ciutat balneari situada a l’entrada de la Selva Negra (formava part del gran ducat de Baden que s’annexionarà a Prússia amb la unificació alemanya) i també a Londres. A més, viatgen molt, hi fan estades llargues a altres llocs. Es relacionen amb els compositors, cantants, pintors i escriptors contemporanis de manera que a l’obra se’ns presenten tots aquests altres personatges: Delacroix, Chopin, Flaubert, Dickens, Dostoievski, Beethoven, Chaikovski i molts d’altres.
En resum, una obra cabdal pel coneixement d’una part molt important de la cultura europea com a síntesi d’estils artístics basats en valors i en idees comunes. Una cultura europea que comença a desenvolupar-se en aquests anys gràcies als avenços tecnològics que varen permetre la internacionalització i que malgrat les contínues guerres ha aconseguit anar-se consolidant.
Sinopsi: Quatre nens, fills de diferent pare, viuen feliços amb la seva mare en un piset de Tòquio, encara que mai han anat a l’escola. Un bon dia, la mare desapareix deixant una mica de diners i una nota en què encarrega al fill gran que s’ocupi dels seus germans. Condemnats a una dura vida que ningú coneix, es veuran obligats a organitzar el seu petit món segons unes regles que els permetin sobreviure. No obstant això, el contacte amb el món exterior fa que s’ensorri el fràgil equilibri que havien assolit.
El meu comentari
A Aló (Menorca) organitzat per una parella d’estiuejants i sota els auspicis de l’Ajuntament, gaudim cada dimarts dels mesos de juliol i agost d’un cine a la fresca diríem que poc convencional. Enguany s’ha fet la tretzena edició. Paso a ressenyar una de les pel·lícules d’aquest estiu.
Nadie sabe és una pel·lícula japonesa de Koreeda, director i guionista, del 2004 a la que Cannes va donar el premi al millor actor, un nen de 14 anys. És una pel·lícula molt dura. Protagonitzada fonamentalment per nens sense cap experiència com actors, rodada amb pocs exteriors i a més repetits, amb imatges extremadament realistes i on els diàlegs són poc transcendents i els objectes (la maleta rosa, la laca d’ungles de la mare, l’estenedor, el piano de joguina, l’hort urbà,…) adquireixen un protagonisme important.
Nadie sabe / Dare mo shiranai
La pel·lícula s’inspira en un fet real de finals del anys 80 en què una mare va abandonar els quatre fills, i al morir la més petita es va descobrir la trama. Es tracta d’una família totalment atípica, amb nens no inscrits al registre, que no van a l’escola, que no estan vacunats,… en què el gran de 14 anys fa de pare i de mare.
Hi veiem unes situacions que ens eliminen la pretesa uniformitat de la societat japonesa que va sofrir una transformació brutal i ràpida després de la Segona guerra mundial reestructurant totes les dinàmiques socials. Viuen en un autèntic confinament en un apartament minúscul, amagant els que són i d’on només surt el més gran per comprar menjar. Absolutament desemparats, la situació es va deteriorant i ho veiem en el pis: la rentadora s’espatlla, els tallen la llum…I també en els protagonistes: la roba s’estripa, els cabells creixen i no es tallen i dotzenes de petits detalls que ens van explicant magistralment el calvari d’aquests infants tant materialment com psicològicament. Són nens que viuen com adults quant a dir mentires, callar, amagar-se… però que no tenen referents ni guies per afrontar-ho. És una pel·lícula amarga, molt crítica amb el canvi sofert en el país, exposada molt cruament a través d’una situació familiar en què els germans, que només ho són de mare, tot i que es comporten com si fossin totalment consanguinis, i una mare que vol viure la seva pròpia vida amb independència dels fills.
Aquell dilluns de juny no m’era possible d’anar, a la meva ciutat de Terrassa, a la signatura d’exemplars de Mar d’estiu, que l’autor de l’obra, el reconegut periodista i ara celebrat escriptor Rafel Nadal oficiava en una cèntrica llibreria. Però la Cuca va procurar que el gironí me’n dediqués un exemplar, que més tard ella, amb la seva habitual delicadesa, em faria a mans.
Li haig d’estar ben agraït, a l’amiga. Perquè, si bé Mar d’estiu ha esdevingut, per ara, un dels llibres amb més projecció i vendes d’aquest estrany 2020, no estic segur que a mi se m’hagués acudit comprar-lo i, en definitiva, llegir-lo. I el cas és que és una obra excel·lent, molt intensa i, sobretot, immersiva en aquest Mare Nostrum que ara sovint també veiem com a vasta àrea d’horrors, però que en la nostra memòria és, sobretot, espai de placidesa, domini de la llum i àmbit de plaers diversos, fins i tot dels més sensuals i, en definitiva, romàntics…
No estem parlant d’ordenades propostes d’itineraris, ni d’una usual guia de viatges, sinó de tota una aproximació sentimental a la memòria del Mediterrani, o la Mediterrània, si voleu. D’un retaule i calidoscopi fet d’immersions successives, a manera de flaixos de costes, illes i països. O sigui, la descoberta del mar gràcies a les platges, els banys i la pesca de diversos estius a tocar de Palamós; els esclats espectaculars del mític volcà Stromboli; una visita plaent al port de l’illa grega d’Hidra; el contrast de la partició, ben lamentable, de Xipre; el sopar dels pescadors i el rastre de Dalí -i de Gala-, a Portlligat; l’illa dels miralls, a més mite del sobiranisme català, que és Icària… Amb l’afegit d’unes quantes plaents postals, de proa a popa.
El llibre està dedicat a l’Anna, parella del Rafel i presència còmplice i continuada en unes pàgines que esdevenen un nou i valuós exemple de literatura personal, íntima i poètica. D’una mena d’escriptura que, si habitualment ens commou, és sobretot quan està, com en aquest cas, molt ben escrita. Un art que és capaç d’activar-nos els sentits i d’arribar-nos al cor. Fer-nos abraçar, en definitiva, la joia de viure.
Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.
Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…
Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.
Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.
Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.
• Títol original: Verde acqua • Any: 1987 • Estat: Itàlia • Postfaci: Claudio Magris • Primera edició en català: febrer del 2010 • Traducció: Marta Hernández • Pàgines: 196 • Editorial: Minúscula (Barcelona) http://www.editorialminuscula.com
L’autora
Marisa Madieri (Fiume 1938 – Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal -esdevinguda des d’aleshores l’actual Rijeka, a Croàcia. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l’autora va viure des de l’aleshores. Madieri va estudiar l’ensenyament secundari a Venècia i més tard es llicenciaria en llengües i literatures estrangeres a la Universitat de Florència.
Després de treballar durant alguns anys a Assicurazioni Generali, va ser professora a diversos liceus. A partir d’una primera operació pel càncer que patia, abandonà l’ensenyament i se centrà en activitats de voluntariat, especialment amb el Centro di aiuto alla vita, una organització de suport a dones embarassades d’inspiració catòlica i antiavortista.
Casada amb el reconegut escriptor i germanista Claudio Magris, amb el qual va tenir dos fills, malauradament va morir als 58 anys. Així es truncava el desplegament d’un talent literari del qual se’n podien esperar més bones sorpreses.
A més de Verd aigua, aquesta escriptora, tan vinculada a la costa adriàtica, va tenir temps de publicar La radura. Una favola (1992) i contes en antologies i revistes.
Comentaripersonal
Associar la qualitat de subtil a l’entorn social, més pròxim o més genèric, sembla una paradoxa, quan ben sovint la societat -les seves contradiccions, les seves impotències- ens decep, per grisa, frívola o esquerpa. Però s’escau del tot en aquest llibre de Marisa Madieri, que la crítica italiana definí en el seu moment com un petit clàssic contemporani.
Verd aigua, entre d’altres qualitats, excel·leix per l’aparent senzillesa com està escrit, amb una ànima que incorpora dures però preuades vivències. L’autora, en aquest subtil relat-diari -escrit durant la primera meitat dels anys 80 del segle XX-, ens impacta amb breus flaixos de gran intensitat, en els quals el passat ombrívol però, alhora, ple d’esperança li serveix per entendre el present que viu, d’una manera càlida, reflexiva i serena.
El fil conductor de l’obra és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que l’any 1947 es va incorporar a la República Socialista de Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia de Tito, i es va transformar amb la Rijeka d’avui. I és que arran de la derrota italiana a la Segona Guerra Mundial, la ciutat, com la regió de Dalmàcia i la península d’Ístria, on havien conviscut secularment poblacions d’orígens italians, eslaus i germànics, va ser incorporada a un altre bloc polític, tot i que en un règim i fins i tot un model que restarien ben aviat al marge de la influència soviètica. Un exili ben proper.
Com molta altra gent italiana de la regió, la família de Madieri abandonà Fiume i es refugià a Itàlia, a la ciutat de Trieste. A Verd aigua, l’escriptora hi retroba, en la seva memòria infantil i adolescent, els episodis -adés tràgics, adés còmics- d’un anys ben singulars. I també els rastres dels familiars i altres persones amb qui va créixer en l’ambient del camp de refugiats del Silos, “un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós”. El territori, també mental i moral, que la va impulsar a viure.
Precisament, del resultat de la seva experiència se’n desprèn una actitud valenta i una disposició generosa envers la vida. I és que “la mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància”.
En paraules del seu amor, el gran Claudio Magris -a qui va dedicat el llibre-, “sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d’històries petites, d’esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d’absorta meditació i de jovial alegria; d’abandó panteista a la plenitud de l’ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l’oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor”.
Us recomano, doncs, la lectura d’aquest llibre, que per a mi ha estat una descoberta gràcies a l’obsequi d’una bona amiga, ja que fins fa poc no sabia de l’existència de la Madieri -una de tantes llacunes culturals que tothom té, en major o menor mesura. Una escriptora malauradament d’obra escassa, però incorporada, per la seva subtilesa social i la seva sensibilitat narrativa, al corpus -alhora restringit i inacabable- de la millor literatura.
Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
La vida de la Rebecca Jones és una delícia, un dels millors llibres que he llegit darrerament. La història petita, la història de les persones, la història d’una vall recòndita narrada amb un lirisme subtil que arriba a fer mal per la poderosa evocació que representa. Un llibre per llegir amb calma, assaborint cada pensament, cada racó del llenguatge triat. Els boscos, els ramats, el vent, l’aigua són part de la personalitat dels habitants de Maesglasau. Una història familiar ficcionada. Escrita originàriament en gal·lès, que és la llengua minoritzada de la vall, ha estat traduïda en nombrosos idiomes perquè penso que esdevindrà un clàssic modern ben aviat.
Tot i que de manera llunyana, quan vaig llegir posteriorment Canto jo i la muntanya balla, vaig tenir com una pulsió, una ràfega que em va portar a recordar-la. Desgraciadament hem fet servir la bellesa de les seves primeres línies per acomiadar el nostre amic Pep Bujosa. Recomanació de Mercè Bausili.
_________________________________
Aquest breu assaig és una petita joia. Si sou amants de l’obra de Giacometti hi trobareu algunes claus per aproximar-vos al personatge i a la seva obra.
En aquests temps tan dramàtics reflexionar sobre camins, espais i sobre la percepció del món que ens envolta em sembla tot un repte.
Franck Mauvert ens parla del diversos encontres al llarg de la seva vida amb l’emblemàtica escultura de la que es van fondre 6 exemplars. Reflexiona sobre el profund impacte que suposa per a ell la confrontació amb aquesta representació tan expressiva de l’essència humana.
El llibre relata com Giacometti descobreix als 20 anys, fent el seu “grand tour”, l’art egipci i l’etrusc, així com l’obra de grans mestres de la pintura italiana, en particular Tintoretto, amb el seu sentit dramàtic del relat, i Giotto, per la solemnitat i grandesa dels personatges. Més tard recull el llegat de Rodin, que també va crear un home que camina.
Descobrim també la relació d’amistat i posterior trencament amb Sartre i la fascinació que va exercir en Bacon. Ens narra algunes experiències vitals com la mort d’un company de viatge o l’atropellament que va patir a Paris, fets que van marcar-lo, donant una dimensió de provisionalitat a la seva vida.
Giacometti se’ns presenta com l’home que sempre busca, modest, insatisfet, que es manté sempre en marxa ja que per a ell caminar és ser, existir, pensar. Les seves figures es van reduint cada cop més, sembla que han d’acabar per desaparèixer, perdudes en la immensitat de l’univers. Recomanació de Núria López.
___________________________________
Una Educació / Tara Westsover
Més llibres Editorial, 2018
Sinopsi:
Es tracta d’una novel·la autobiogràfica. L’autora narra en primera persona la seva infantesa, adolescència i primera joventut dins d’una família mormona a l’interior de la Nord-amèrica profunda, a l’estat d’Idaho. Uns pares integristes que viuen d’esquena al món, oposats a tot el que representa el perillós món exterior del qual blinden als seus fills que no van a escola i que tota l’educació que reben es el treball per a la família i la formació fonamentalista i esbiaixada de la realitat que aporten els seus pares. Unes relacions familiars traumàtiques amb un pare bipolar i un dels molts germans que es un maltractador, modelen unes vivències duals d’amor i odi en un entorn bellament salvatge, el de les muntanyes on viu, i amb una família a la que està fortament unida però que representa la barrera d’incomunicació amb el món. L’arribada a l’adolescència i la forta voluntat de formar-se, de tenir una educació, marquen les lluites internes d’un personatge que arribarà a ser doctora en història. Tot això derivarà en intenses i personals lluites entre dos mons excloents, el familiar i l’exterior. Caldrà triar-ne un dels dos i la tria serà dolorosa.
Comentari:
Una educació és una novel·la biografiada o una biografia novel·lada. El llibre ens mostra, per sobre de tot, les grans contradiccions de la vida, i com es pot estimar i odiar a la vegada. La novel·la avança a partir dels records de l’autora, moltes vegades acompanyats de les visions multilaterals que aporten alguns dels seus germans o persones properes en aquells anys de llums i ombres. És un relat apassionant que no deixa indiferent. Recomanació de Miquel Nistal.
____________________________________
No és una recomanació, o sí, és una recomanació de recomanacions. És el canal d’Omnium Cultural de Literatura a domicili on hi trobareu els vídeos d’entrevistes, que ja vaig posar al llibre del Garrigassait, on els propis autors expliquen els llibres i les seves dèries. Alguns potser tindran nou llibre per Sant Jordi, d’altres fa anys que els tenen. Els vídeos que ja s’han passat pel canal queden arxivats per facilitar-ne la visió quan es vulgui. De moment, a dilluns 20 d’abril, n’hi ha 7 de penjats. Recomanació de Mercè Bausili.
_________________________________
El club dels mentiders / MARY KARR Editorial Periférica & Errata naturae
Mary Karr va néixer a Groves (Texas, Estats Units) i aquesta obra va ser un dels llibres més venuts durant un any segons The New York Times.
El Club dels mentiders és la tragicòmica infantesa de la Mary Karr en una localitat petroliera de l’est de Texas als anys 60. Ens presenta uns personatges singulars i divertits centrats en la seva família: el pare bevedor, la mare personatge meravellós i excèntric, amb un munt de matrimonis a l’esquena i la germana una mica més gran que ella potser la que te més seny.
Una novel·la autobiogràfica que Karr relata i descriu amb un amor sincer i desinhibit, les millors mentides i extravagàncies dels seus pares, combina la tristesa i la rialla d’una manera sensible, audaç, irònica i esplèndida. Recomanació de Núria Garcia
___________________________________
Calle Este-Oeste / PHILIPPE SANDS
Anagrama 2017, 601 p.
Es tracta d’un treball d’investigació fet per un advocat d’origen jueu, afincat a Londres, sobre les històries, el passat, les imatges i els descendents de quatre personatges.Comença a buscar els orígens de la seva familia materna arran d’un viatge a Lviv o Lemberg, una ciutat polaca, actualment d’Ucraïna, que va canviar 8 vegades de nom i de nacionalitat. El seu avi era d’allà, Leon Buchholz. També eren dels voltants dos advocats jueus que van tenir un paper important en el Judici de Nuremberg: Hersch Lauterpacht, que abans de l’extermini va emigrar a Anglaterra i Rafael Lemkin, també advocat, que va emigrar als EEUU. El quart personatge que investiga és el Hans Frank, també advocat, que ho va ser de Hitler i que va ser anomenat governador de la Polònia ocupada pels nazis durant l’extermini, getos i camps de concentració.Acaba amb el judici de Nuremberg, centrant-se en el cas de Hans Frank, que finalment és condemnat a mort. En en fons de la història hi ha el debat entre dos conceptes que es plantegen al judici de Nuremberg, que són “els crims contra la humanitat” defensats per Hersch Lauterpacht, que es basen en el delicte sobre l’individu. I “el genocidi” defensat per Rafael Lemkin, que es basa en el delicte cap al grup. Recomanació de Narcís Argemí.
___________________________________
S P Q R (Senatus Populus Que Romanus)Una historia de la Antigua Roma
Mary Beard. Editorial Crítica
Es la història d’un gran desafiament, és la història de la Roma interna i de la Roma allunyada, de la resta del gran Imperi. De com Roma, en origen, un insignificant poble va arribar a ser la capital d’un Imperi. De la seva repercussió històrica arreu. De com la història de Roma, des de la seva fundació fins avui, després de més de dos mil anys, continua sent la base de la nostra cultura occidental, de la nostra política, costums, estructures, el dret, el concepte de ciutadà, de llibertat. Dels edificis, majestuosos monuments, ports, arquitectura, aigua corrent, clavegueram, de la famosa Via Appia i de la Via Augusta. La retòrica jurídica del Dret Romà, de gran qualitat tècnica, que a dia d’avui continua sent la base del nostre aparell judicial, del nostre poder executiu i legislatiu. La hipoteca, el contracte. El Senat, grans oradors, el Fòrum romà, l’arc parlamentari, cronistes i escriptors, poetes…De les diferències socials i de gènere, de xafarderies d’alcova, anèctotes crues, depravades i obscenes. Els famosos gladiadors, el circ, martiris i execucions massives, crims ferotges i abominables en forma d’espectacle públic per contentar les masses. Assassinats, enverinaments, crims execrables i atroços.
La religió, el culte als déus, les vestals, les diferències socials, la existència i el comerç d’esclaus, els lliberts, les dones, els soldats, els estrangers, els plebeus, els ciutadans lliures. La creació d’un exèrcit militar, les poderoses i temudes Legions, la creació de la guàrdia pretoriana, que protegí o enderrocà cèsars. El repartiment de terres als veterans. La distribució del territori romà. Les fronteres que actualment, moltes, continuen sent les mateixes. La versió de la família i descendència, des de Juli Cèsar i August, narren tota la complexitat de les successions, les herències, adopcions, múltiples matrimonis, fills legítims o no. Els nombrosos personatges amb el mateix nom, fan que aquestes dinasties siguin pràcticament impenetrables. No obstant aquesta complexitat és part de la seva idiosincràcia.
Ens narra la història de com Roma va creixer i va mantenir la seva posició durant segles. Dels emperadors, de les noves polítiques, d’un món en expansió, de les transformacions territorials, d’una Roma fora de Roma. Es un relat des de la seva fundació fins al 212 dC, de quan Roma adopta convertir a tots els habitants lliures de l’Imperi en ciutadans romans de ple dret. Ens descriu tres grans etapes: Monarquia, República i Imperi. L’Imperi romà sense dubte va ser despietat, amb lluites brutals i genocides, va aplicar un extermini ferotge, recaptant forts tributs i privant de llibertat, sometent a l’esclavatge els pobles conquerits, però ens diu l’autora Beard, que era l’únic mètode de conquesta. La resta del món conegut també era despietat i possiblement més salvatge i d’una violència endèmica.
La història de Roma encara avui és matèria d’un estudi profund. Una narració i estudi històric amb un molt bon estil. Recomanació de Ferran Ballesté
__________________________________
Meditacions / Marc Aureli
Llibres de l’Index, 2017
Edició bilingüe grec-català, traduïda pel Joan Alberich, un savi amb qui vaig tenir la sort de compartir lloc de treball.
És un llibre que ens pot fer entenedor l’estoïcisme. La tranquil·litat espiritual que persegueix no es pot circumscriure a una època determinada sinó que fa referència a l’essència de l’esser humà.
A la introducció se’ns explica el seu origen i les circumstàncies socio-polítiques en què va néixer aquest corrent filosòfic, de la ma de Zenó de Cícion. També podem seguir la progressió de la seva influència dins la societat romana, on trobem entre els seus deixebles Ciceró i Pompeu. Malgrat la seva davallada en el transcurs dels anys l’influx en els pensadors que s’han interessat per l’ètica arriba fins l’època actual.
Hi trobem una breu biografia de Marc Aureli que, durant els seus vint anys de regnat, va haver de defensar les fronteres de l’imperi amb guerres no desitjades. Això no el va privar de fundar quatre càtedres de filosofia. Marc Aureli va escriure les Meditacions al final de la seva vida –va morir als 59 anys. L’obra està dividida en dotze llibres i està constituïda per reflexions i aforismes. Sembla ser que l’autor no pensava fer-los públics i això els dona un valor molt més íntim i personal.
A través de la lectura podem descobrir la seva visió de la vida, un peregrinatge vers allò que és desconegut. El seu concepte de divinitat no és més que la raó còsmica. Per això creu que l’ésser humà només trobarà la llibertat reconeixent l’ordre universal.
Al meu entendre, una de les bondats d’aquest llibre és que es pot obrir per qualsevol pàgina i fer-ne una breu lectura. No ens cal segui l’ordre dels capítols.No deixa de meravellar-me que uns textos escrits entre el 166 i el 180 dC per un emperador romà tinguin, en molts sentits, tanta vigència i em segueixin colpint quan els llegeixo.
Una última curiositat: aquest bust d’un jove Marc Aureli, de cabells enrinxolats, bigoti i barba, el podem trobar al Museu Nacional d’arqueologia de Tarragona. Recomanació de Núria López
_______________________________________
Mi filosofía DE A a B y de B a A
Andy Warhol
TUSQUETS EDITORS. ANDANZAS
Andy Warhol és un personatge que sempre m’ha despertat una gran curiositat, una de les figures que van revolucionar l’art contemporani a principis dels 60. Va viure submergit en el seu temps renovant-lo i renovant també constantment la seva personalitat, els seus pensaments que, justament a aquest llibre, posa al descobert.
Amb l’ajuda de A (Andy, es suposa) i B, que és qualsevol que l’ajudi a matar el temps, i a qui A pot trucar per telèfon durant hores i parlar-li d’amor, de xafarderies, d’èxit, de diners, de la bellesa, de la mort, de la vellesa, de la feina, de les festes, de gent famosa, de la ciutat i de com treure’s de sobre l’estrès, Andy va recordant al lector una visió personal, irreverent i sincera del món actual, desorbitat i canallesc.
La majoria dels textos s’aproximen a un format de diari personal i també a transcripcions i fragments de xerrades telefòniques. Warhol acostumava a gravar les converses, fins i tot les realitzades en persona.
Us puc avançar una petita mostra:
“Cuando miro las cosas, siempre veo el espacio que ocupan. Siempre deseo que reaparezca el espacio, que se vuelva atrás, porque es un espacio perdido cuando algo hay en él.
Creo que todos deberíamos vivir en un gran espacio vacío. Puede ser pequeño, siempre que esté limpio y vacío. Me gusta la costumbre japonesa de enrollarlo todo y guardarlo en armarios. Yo prescindiria hasta de los armarios. Pero si no puedes evitarlo, entonces tu armario debería ser una parte del espacio totalment separado. Si vives en Nueva York, tu armario debría estar, como mínimo en Nueva Jersey.
Todo armario debería tenir una fecha de caducidad, al igual que la leche, el pan, las revistes o los periódicos, y una vez superada la caducidad, deberias tirarlo. Lo que deberias hacer es comprar una caja cada mes, meterlo todo adentro y a final de mes cerrarla. Entonces le pones la fecha y la mandas a Nueva Jersey”. Recomanació de Montse Fernández
_______________________________________
José Eduardo Agualusa
TEORIA GENERAL DE L’OBLIT
Edicions del Periscopi
José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola 1960) és escriptor i periodista. Criat a Luanda i viu entre aquesta ciutat, Lisboa i Rio de Janeiro. Teoria general de l’oblit va rebre el premi International Dublin Literary del 2017. Agualusa és considerat un dels escriptos africans més originals de les últimes dècades.
El relat s’inspira en la història i existència real de Ludovica Fernandes, tot i que segons aclareix l’autor ho combina amb ficció. La Ludo, una noia portuguesa que comparteix pis amb la seva germana i el seu cunyat, aquest desapareixen el dia abans de la proclamació de la Independència d’Angola, ella atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes al replà de l’edifici que amaga l’entrada a l’habitatge, d’aquesta manera s’aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys amb l’única companyia d’un gos pastor alemany. Sobreviu cultivant verdures i caçant palomes i escriu la seva història a les parets amb trossets de carbó.
Agualusa traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat dels 27 anys de guerra civil a Angola amb històries que s’entrecreuen. Una història de supervivència. Molt apropiada per aquesta etapa de confinament tot i que el context és diferent. Recomenació de Núria Garcia
______________________________________
1640
Antoni Simón i Tarrès
Rafael Dalmau Editor
És ben conegut que 1640 fou un any decisiu en la història de Catalunya. Ara de nou, l’estudi d’Antoni Simon aprofundeix en els fets que conduiren a l’enfrontament armat i en relata les múltiples accions polítiques, diplomàtiques i militars que tingueren lloc entre el gener de 1640 i el febrer de 1641.Una obra indispensable per a comprendre no sols els inicis de la Guerra de Secessió (o dels Segadors), sinó també les claus de les relacions entre la Catalunya pactista i l’Espanya absolutista.
Antoni Simón catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona ha publicat diverses obres sobre la història política i institucional centrats en la guerra dels Segadors (Els orígens ideològics de la revolució catalana, 1999; Cròniques de la guerra dels segadors 2003) i la guerra de Successió (Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol , 2005 i la biografia Pau Claris, líder d’una classe revolucionària , 2008).
Rafael Dalmau Editor, ISBN: 978-84-232-0851-7 | Col·lecció: Obra vària | Núm col·lecció: 25 | Preu: 48,00 € |Pàg:590 | Format: 19,5 x 24,5. Recomanat per Joan Solé Carmadons
____________________________________
La trenza / La trena de Laetitia Colombani
Salamandra, 2018
He escrit un llibre sobre dones que diuen no, així defineix l’autora el seu llibre. Jo hi afegiria, que hi ha diferents maneres de dir no, i raons que el motivin. I les tres històries que explica parteixen de vides molt diferents, tres històries que entrallaça molt hàbilment, mil·limètricament, i aquí crec que està el secret de l’èxit. Són històries de continents, cultures i sensibilitats molt dispars que es resumeixen en una paraula: la fortalesa. El cabell, un símbol tan femení, aquí és la salvació. Recomanació Mercè Bausili
___________________________________
La Cançó de la plana
Autor: Kent Haruf
Traductora: Marta Pera Cucurell Ed. del Periscopi, 2017
A la Cançó de la plana, Kent Haruf, amb un estil plàcid, senzill i directe ens narra les vivències, sentiments, emocions i relacions humanes a Holt, una petita comunitat rural del Colorado a els Estats Units d’Amèrica. Ens explica les vides entrecreuades d’alguns dels seus habitants: Un professor, que enfrontat a la depressió i la desaparició de la seva dona, s’ha de fer càrrec dels seus dos fills a punt d’entrar a l’adolescència, dos joves que mostren una gran capacitat d’observació per una vida adulta que els inquieta; Maggie Jons, una altre professora, acull una jove que és refusada per la seva mare, i li cerca un lloc on pugui trobar la tranquil·litat adequada per reiniciar la seva vida; dos germans solitaris d’edat avançada, que viuen en una granja als afores del poble, veuen com la seva rutina canvia de forma inexorable a l’acollir una adolescent embarassada.
Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la lenta vida quotidiana d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals. Són vides senzilles, amb aspiracions modestes, però que mostren com es pot donar caliu personal i acabar creant lligams que poden canviar la vida de les persones. És un món ple de soledat, ràbia i dolor, però sobretot, de bondat, de cooperació i d’estimació.
Aquesta novel·la forma part d’una trilogia, la Trilogia de Holt. Els altres dos títols són el Capvespre i Benedicció. Recomanació de Salvador Duran.
_____________________________________
Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats.Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.